Comunicar-se en català

Una llengua romànica i dues realitats sociolingüístiques

El català, com totes les llengües romàniques, va néixer a conseqüència de l’evolució del llatí vulgar local. Pot ser considerat, per tant, una llengua popular, que amb el temps esdevindrà la llengua d’un poble, de la nació catalana. Efectivament, segons Joan Anton Rabella, en el període comprès entre la segona meitat del segle XIII i la primera meitat del segle XV –en alguns aspectes s’allarga durant tota aquesta centúria–, el català aconsegueix establir un model de llenguatge escrit que progressivament va ocupant, a més de l’àmbit administratiu i jurídic, allò que avui qualificaríem com a oficial, els diversos camps de la cultura i del coneixement. Quant a la llengua oral, per mitjà dels documents referits a processos criminals, de cartes privades, obres populars i els sermons de sant Vicent Ferrer, que eren copiats per diversos escrivans mentre els pronunciava, es coneix la modalitat parlada, que s’allunyava de l’escrita. El català era d’ús general i pràcticament únic, entre els habitants dels país, precisament en un moment de força mobilitat de la població; així doncs, es comprova que no solament era la llengua parlada pels autòctons (cristians i jueus), sinó també pels esclaus i per gent provinent d’altres països (musulmans, occitans i genovesos).

Una anàlisi de la història de la llengua catalana ens porta, d’acord amb Miquel Nicolàs, a considerar dues realitats sociolingüístiques que de vegades semblen dissociar-se i adoptar una lògica pròpia: “D’una banda, les transformacions del marc polític, amb ruptures forçades i represes laborioses, que afecten l’estatus públic de la llengua: el seu valor simbòlic i representatiu, els usos formals escrits i, en particular, la literatura culta. De l’altra, la continuïtat de la comunicació oral que ha evolucionat formalment, s’ha adaptat als canvis tecnològics i ha sobreviscut a les pressions polítiques i a la influència abassegadora de les llengües de l’entorn.” Un exemple d’això es troba en el fet que a partir del segle XVIII, amb els anomenats decrets de Nova Planta, “els catalanoparlants de les ciutats amb algun grau d’instrucció o de rellevància pública s’acostumaven a viure amb dos codis lingüístics.

Tenien la parla familiar en la qual solien aprendre les primeres lletres i que era vàlida per a les relacions interpersonals, la pregària, l’expressió íntima o festiva i molt sovint per als documents pràctics, de tipus comercial o notarial. I a més posseïen parcialment una altra llengua, el castellà, apresa de manera més o menys eficient als papers i amb alguns rudiments de gramàtica, necessària per a la relació amb les instàncies del poder, els negocis o els rituals del tracte social extern. Però entre les classes urbanes més humils i la pagesia sobretot a les comarques d’interior, poc poblades i amb comunicacions deficients, el castellà devia ser llunyà, si no desconegut”.

La literatura de canya i cordill, com els romanços (a l'esquerra, La Estisora. Romanç del segle XIX.), i publicacions de tota mena, com ara “La Campana de Gràcia” (a la dreta) setmanari satíric, enfortiren l’ús del català com a senyal d’identitat els anys 1850-1900.

Enciclopèdia Catalana

Al llarg del segle XIX aquesta doble realitat s’estendrà a tot el territori i eixamplarà els seus efectes: el castellà es consolida com a llengua dels negocis, de la cultura i del poder, mentre que el català continua essent la llengua hegemònica de les comunicacions familiars, amb els amics i companys. La coacció contra la llengua esdevé molt més efectiva que mai al llarg de la segona meitat del segle XIX, moment en què, paradoxalment, es multipliquen els testimonis de perseverança en l’ús oral i escrit: literatura de canya i cordill, llibres pràctics, devocionaris, i també la propaganda política de liberals i conservadors i publicacions com “La Campana de Gràcia”, d’ideologia republicanofederal, que assoleix 22.000 exemplars de tiratge. També el teatre popular, per la seva dimensió pública, es pot considerar més decisiu en el redreçament sociolingüístic que la lectura minoritària. Segons Miquel Nicolàs, “probablement aquests àmbits incidiren molt més en la consideració social de l’idioma que no les provatures literàries d’una Renaixença incipient, vacil·lant i sovint encarcarada” que a partir del 1859 tingué en els Jocs Florals una plataforma de projecció social creixent.

A partir de les dues darreres dècades del segle XIX apareixen diferents orientacions de reivindicació política davant de l’Estat. Malgrat les diferències ideològiques substancials, els diversos grups socials comparteixen la convicció que la llengua és sens dubte el senyal d’identitat que singularitza Catalunya. Josep Termes diferencia catalanitat de catalanisme. La catalanitat és un sentiment de pertinença que és natural, que deriva de ser d’un lloc i està vinculat a la llengua. Mentre que el catalanisme és un sentiment més voluntari, més reflexiu, és l’expressió política de la catalanitat.

El catalanisme sempre ha estat molt variat, com un gran riu amb molts afluents; uns vénen per la dreta, uns altres vénen per l’esquerra, amb afluents petits i grans. Aquest historiador conclou que “en el catalanisme, durant el segle XIX hi han acabat confluint capellans de parròquia que tenien una il·lusió erudita sobre la Catalunya d’abans i les esglésies romàniques i uns versos, i gent menjacapellans i anticlericals que volien cremar esglésies, però que deien que Catalunya tenia uns drets. El catalanisme sempre ha estat comú i alhora variat”.

Aquesta història continuà després amb les diverses institucionalitzacions promogudes per la Lliga Regionalista i més endavant per Esquerra Republicana i molts altres actors polítics i socials fins que es va estroncar amb l’intent de genocidi lingüístic que va suposar la dictadura franquista.

Comunicar-se en català

La societat actual, batejada per alguns com a societat de la informació i el coneixement, està atapeïda de comunicacions de tot tipus. En sociolingüística s’acostuma a diferenciar entre comunicacions institucionalitzades i comunicacions individualitzades. Les primeres són les que hi ha entre una institució, en el sentit extens de la paraula, organització o empresa i una altra organització, membre o usuari intern o extern.

Aquest tipus de comunicació pot ser regulada, és a dir, l’emissor tria el codi, el registre i l’estil de llenguatge. Així per exemple, un programa de televisió, un decret del govern, l’exposició d’un professor a classe o un opuscle publicitari són comunicacions institucionalitzades, en les quals l’emissor decideix, entre altres aspectes, quina o quines llengües utilitzarà. Poques vegades, el receptor podrà canviar la llengua del missatge. En general, són missatges planificats i força previsibles emesos per persones jurídiques. D’altra banda, les comunicacions individualitzades són les que tenen lloc entre persones físiques, a títol individual, i tenen un caràcter més íntim o almenys no públic. Solen ser comunicacions més espontànies, difícilment regulables i no tan previsibles.

L’àmbit familiar ha estat molt protector amb l’ús del català, malgrat les reiterades coaccions experimentades al llarg del temps.

Enciclopèdia Catalana - Gabriel Serra

Vegem en un dia qualsevol com es reparteixen aquests dos tipus de comunicacions en una persona d’àmbit urbà que treballa en el sector de serveis. El nostre ciutadà es lleva i diu “bon dia” a la família, després escolta el seu programa de ràdio preferit i en sortir de casa compra o recull un diari. En el transport públic escolta, llegeix o veu diferents missatges de l’autoritat del transport i d’empreses que fan publicitat (tanques, objectes publicitaris il·luminats i altres). A la feina, primer de tot, llegeix i contesta els missatges de correu electrònic. Després llegeix diversos informes i redacta un resum o una nota de premsa o transforma la informació per a un nou text. Més tard assisteix a una reunió de treball amb un ordre del dia, un torn de paraules i unes intervencions orals i fa o rep una presentació d’un nou producte, amb suport electrònic o amb videoconferència. Si surt a mig matí, xerra amb els companys i amb el cambrer i a l’hora de dinar la fa petar amb els amics, i si va sol fulleja el diari del restaurant o s’empassa el telenotícies. A la tarda, prepara una carta comercial o administrativa o dicta la carta a un dictàfon. Després es connecta a Internet i navega entre webs de tot tipus buscant una determinada informació. En sortir de la feina va al gimnàs, on intercanvia algunes frases amb els companys, pel camí fa un cop d’ull al mòbil i contesta les trucades o envia SMS als amics. A casa manté una animada conversa amb la família mentre veuen el programa preferit. Els caps de setmana va al cinema o al teatre, devora els dominicals de premsa i llegeix dos llibres endarrerits i conversa llargament amb una colla d’amics en el sopar mensual.

En general, sembla clar que en la nostra societat ha augmentat cada vegada més la freqüència i la intensitat de les comunicacions institucionalitzades. Mentre que les individualitzades s’han reduït a l’àmbit familiar i entre els amics íntims. Es pot dir, d’alguna manera, que l’espai públic de comunicació ha anat menjant terreny al personal. Tot i que l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació poden potenciar les comunicacions interpersonals de caràcter privat. Globalment, a tot l’àmbit lingüístic l’espai públic de la llengua catalana ocupa, sens dubte, un lloc important compartit amb el castellà, el francès, l’anglès i cada vegada més amb altres llengües. No és fàcil diagnosticar la freqüència total d’ús del català. Aquesta, estarà en funció dels àmbits laboral, d’oci, de comunicació i personal de cada individu. En alguns àmbits i per a determinats individus, l’ús del català pot ser hegemònic, en altres àmbits o per a altres persones, pot ser escàs o molt escàs.

La primera llengua i la llengua d’identificació

Els sociolingüistes solen distingir, d’una banda, entre la primera llengua apresa a la infància i parlada primer a casa, també anomenada llengua materna, i de l’altra, la llengua pròpia o d’identificació considerada la llengua amb la qual la persona s’identifica més. I encara es distingeix de la llengua habitual o llengua utilitzada més sovint. A Catalunya, segons l’“Estadística d’usos lingüístics” del 2003, el 40,4% de la població adulta té el català com a primera llengua, el 48,8% diu que “la seva llengua” és el català; i per a un 50,1% és la llengua més habitual. Segons aquestes dades, més de 457.000 adults que no han tingut el català com a primera llengua apresa la consideren la seva llengua pròpia, a més, és clar, dels 2.213.000 que ja la tenen com a primera llengua. Sembla, per tant, que malgrat les diverses adversitats polítiques i demogràfiques la capacitat d’atracció del català és important atès que una part significativa de les persones de llengua primera castellana, entre el 15% i el 20%, han adoptat el català com la seva llengua exclusiva o compartida amb el castellà.

Població que té el català com a llengua primera, llengua d'identificació i llengua habitual. Segons grup d'edat (%)
	DE 15 A 29 ANYS	DE 30 A 64 ANYS	MÉS DE TOTAL 64 ANYS	TOTAL
Llengua primera	39,7	36,9	51,0	40,4
Llengua d’identificació	44,7	46,5	60,0	48,8
Llengua habitual	44,4	48,3	62,1	50,1
Font: Estadístiques d’usos lingüístics a Catalunya 2003. Generalitat de Catalunya. Idescat.

Quant als usos lingüístics fora de la llar, F. Xavier Vila Moreno analitza la llengua en què es parla en vuit àmbits o contextos d’interacció: amb els metges, als bancs, a les botigues, als grans establiments comercials, amb els familiars propers, amb els veïns i amb els companys de feina. Distingeix cinc tipus de parlants segons el seu ús del català: 1) castellanoparlants que amb prou feines el saben i no l’usen mai (un 23%); 2) castellanoparlants amb un ús ocasional o eventual del català (un 10%); 3) bilingües que combinen ambdues llengües, tot i que decantats cap al castellà (un 20%); 4) catalanoparlants que diuen que tenen el català com a llengua predominant en aquests àmbits (un 24%); i 5) catalanoparlants que diuen parlar només o predominantment en català en els vuit àmbit estudiats (un 23%).

Així doncs, a Catalunya, les dues terceres parts de la població fan un ús del català exclusivament o compartit amb el castellà; aquesta dada contrasta amb el fet que una tercera part no l’utilitza mai o bé molt ocasionalment.

La població de les terres de parla catalana

El conjunt de la població censada en territoris de parla catalana, d’acord amb els respectius instituts d’estadística, és de 13.254.100 habitants. Les dades s’han recollit entre el gener del 2004 i el gener del 2005.

Població total dels territoris de parla catalana
TERRITORI	POBLACIÓ	% RESPECTE DEL TOTAL	FONT
Catalunya	6.995.206	52,8%	Idescat. Padró 2005
País Valencià	4.692.449	35,4%	INE. Padró 2005
Illes Balears	983.131	7,4%	INE. Padró 2005
Catalunya del Nord	421.182	3,2%	Institut National de la Statistique et des Études Économiques (INSEE) 2004
Andorra	76.875	0,6%	Govern d’Andorra, 2005
Franja de Ponent	45.272	0,3%	INE. Padró 2005
L’Alguer	39.985	0,3%	Istituto Nazionale di Statistica (ISTAT), 2004
Total	13.254.100	100,0%

Segons estimacions fetes per Joaquim Torres, a partir de les dades de les enquestes sobre usos lingüístics realitzades als set territoris de parla catalana, la població total que entén el català és de més d’onze milions. L’estimació del percentatge de persones que declaren entendre el català és la següent: la Franja (98,5%), Catalunya (97,4%), Andorra (96%), les Illes Balears (93,1%), l’Alguer (90,1%), el País Valencià (81,6%) i la Catalunya del Nord (65,3%).

Quant a la població total estimada que sap parlar el català és de més de nou milions, amb la següent estimació del percentatge de persones que declaren saber parlar el català: la Franja (88,8%), Catalunya (84,7%), Andorra (78,9%), les Illes Balears (74,6%), l’Alguer (61,3%), el País Valencià (58,4%) i la Catalunya del Nord (37,1%).

Quant a població adulta que considera que el català és la seva llengua, la Franja de Ponent amb el 66,6% té el percentatge més alt, seguit de Catalunya amb el 48,8%. No es disposa de dades comparatives del País Valencià perquè l’enquesta sobre l’ús social del valencià del 2004 no incloïa aquesta pregunta.

Població de 15 anys o més que considera que la seva llengua és el català
TERRITORI	NOMBRE	%
Catalunya	2.670.100	48,8
País Valencià	-	-
Illes Balears	365.415	45,6
Catalunya del Nord	4.978	1,5
Andorra	27.619	42,3
Franja de Ponent	26.255	66,6
L’Alguer	4.843	14,6
Font: Estadístiques d’usos lingüístics (EUL). Catalunya, 2003. Illes Balears, Catalunya del Nord, Andorra, l’Alguer i la Franja de Ponent, 2004.

El català al comerç, amb els amics i a la llar

Un indicador de l’ús social d’una llengua és la seva utilització en anar a comprar a les botigues. Als Països Catalans les dades mostren usos lingüístics molt diferents segons el territori. A Catalunya el 50,8% de la població adulta diu que s’hi adreça en català o més en català que en castellà, mentre que a la Catalunya del Nord pràcticament no s’utilitza en aquest àmbit.

Vostè, en anar a botigues, quina llengua parla? (percentatge de població)
	CATALUNYA	FRANJA DE PONENT	ILLES BALEARS	PAÌS VALENCIÀ	ANDORRA	CATALUNYA DEL NORD	L’ALGUER
En català	50,8	60,3	40,8	32,2	50,2	0,7	4,0
Igual en català que en una altra llengua	15,5	13,5	9,9	10,3	13,7	2,2	10,3
En castellà	33,4	24,6	47,9	57,4	33	-	-
En francès	-	-	-	-	0,9	96,1	-
En italià	-	-	-	-	-	-	84,4
Altres situacions	0,4	1,6	1,4	-	2,2	1,0	1,3
Font: Estadístiques d’usos lingüístics (EUL): Catalunya 2003, La Franja de Ponent, Illes Balears, Andorra, la Catalunya del Nord i l’Alguer 2004. Llibre blanc de l’ús del valencià, Enquesta sobre la situació social del valencià, 2004.

També es comparen els percentatges de població que utilitza el català (majoritàriament o bé el català i una altra llengua) en tres àmbits ben diferents: a les botigues, amb els amics i a la llar per als set territoris de parla catalana. A Catalunya i Andorra i en menys grau a les Illes Balears hi ha més ús del català en els àmbits fora de la llar (a les botigues i amb amics) i menys a la llar. Mentre que a la Comunitat Valenciana, a l’Alguer i a la Catalunya del Nord el català s’usa més amb els amics i en menys grau a la llar i a les botigues. D’altra banda, la Franja té els usos de català més alts de tots els territoris de parla catalana (per sobre del 73%), mentre que la Catalunya del Nord i l’Alguer a l’altre extrem tenen els usos més baixos. Probablement, entre els factors que explicarien el grau diferent d’ús del català, destaquen l’existència i el desenvolupament d’una planificació i legislació lingüística governamental decidida, a més d’altres aspectes com els fenòmens migratoris i el paper de la societat civil en la dinamització de la llengua. Finalment, cal destacar que la distància percentual entre els usos del català als tres àmbits és més gran a Andorra (més de 20 punts percentuals) i a Catalunya (13 punts), mentre que a la resta de territoris aquesta diferència és menor de 9 punts. És a dir, a Catalunya i Andorra s’observa un comportament diferent en funció de l’àmbit d’ús.

La llengua i la societat civil

Sens dubte, el paper de les institucions públiques i de la política lingüística dels diversos governs nacionals i locals d’acord amb la legislació lingüística pertinent, i implementada principalment a través de l’escola, dels mitjans de comunicació públics i d’altres programes i campanyes lingüístiques, han estat molt rellevants per a assolir un cert grau de normalitat en determinats territoris de parla catalana. La prova més evident és que als territoris on no s’ha exercit o s’ha exercit en menys grau, la situació del català és molt lluny encara d’aquest grau d’ús.

Tot i així, aquest paper institucional s’ha vist precedit, sovint impulsat i sempre completat pel paper de la societat civil i principalment per algunes de les organitzacions i empreses de tot tipus: des d’associacions culturals fins a moviments de renovació pedagògica, passant pel món sindical, empresarial o cooperatiu, entre moltes altres entitats. No és possible en poques ratlles descriure i valorar l’enorme transcendència del paper d’aquesta societat civil durant els últims cent anys, però sens dubte la seva aportació a la normalització de la llengua ha estat molt més important del que sovint s’ha dit. A continuació es descriuen només algunes de les més rellevants entitats culturals o de militància lingüística a partir de la dècada dels anys seixanta del segle XX.

La llengua i l’associacionisme cultural i polític

L’any 1960, cent personalitats de la vida intel·lectual d’àmbit nacional reivindiquen l’ensenyament i la normalització en un manifest titulat “Per la llengua catalana”. Entre les nombroses iniciatives d’aquesta dècada del segle passat destaquen l’aparició de la Nova Cançó, fenomen de masses que aplega cantants d’arreu dels Països Catalans, l’Escola de Mestres Rosa Sensat, Òmniun Cultural (OC) i la seva Delegació d’Ensenyament del Català (DEC), l’Obra Cultural Balear (OCB), la creació del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC), l’edició de les revistes “Oriflama” i “Cavall Fort”, l’inici de la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana, l’augment de l’edició en català (Edicions 62, Proa, Galera, Pòrtic i altres); també s’organitza la primera Universitat Catalana d’Estiu a Prada. Quant a les accions, s’inicien cursos de català per a adults, es duen a terme les campanyes “Català a l’escola” per reivindicar la incorporació del català a l’ensenyament (1969) i “Llegiu llibres en català” i també es renova per primera vegada la “Flama de la Llengua” a Montserrat.

Segons Carles-Jordi Guardiola a Per la llengua. Llengua i cultura als Països Catalans 1939-1977, durant la dècada dels anys setanta es constitueix l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans (APIC), integrada per més de 300 intel·lectuals i artistes de les disciplines i opcions polítiques més diverses, que dóna a conèixer un manifest que ara conjuntament amb la tancada a Montserrat (12-14 de desembre de 1970), representa el punt més alt del compromís col·lectiu. L’APIC, el 1973, proposa a l’Assemblea de Catalunya la “Campanya per l’ús oficial del català”. Amb la mort del dictador Franco augmenten les iniciatives ciutadanes a favor de la llengua catalana. En destaquen el “Manifest per l’ús oficial del català als Països Catalans” del Congrés de Cultura Catalana, que és signat per més de 340.000 persones, l’aparició del diari “Avui”; l’edició de les revistes “L’Avenç” i “Taula de canvi” i més de 160 programes en català en diverses emissores de ràdio. El 1974 es constitueix el Grup Català de Sociolingüística, que promou la recerca en aquest àmbit i també duu a terme activitats de dinamització del català. El 1978 es crea Acció Cultural del País Valencià (ACPV), que organitza el “Correllengua”, la manifestació del 25 d’abril a València, els cursos “Carles Salvador”, colònies d’estiu i gestiona la xarxa de repetidors de TVC al País Valencià.

Moviments de militància lingüística

D’acord amb un estudi inèdit d’Ismael Blanco, en el període 1980-2000 apareixen dues fornades principals de moviments de militància en favor del català. La primera s’emmarca en la primera meitat dels anys vuitanta, amb l’aparició de la Crida a la Solidaritat i dels Grups de Defensa de la Llengua (GDL). La Crida a la Solidaritat dugué a terme a partir del 1983, entre altres accions, la campanya lingüística “Ep! En català a tot arreu” i el 1984 diverses accions encaminades a la catalanització de les grans empreses públiques o de servei públic. També van impulsar la festivitat de Sant Jordi com a “Dia de lluita per la Llengua”. Els GDL també van dur a terme campanyes de catalanització, com per exemple en l’àmbit de la restauració, tot i prioritzar el discurs a l’acció, principalment a través de la revista “Viure en Català” i també en mitjans d’àmbit comarcal.

La segona fornada cal situar-la en els primers anys noranta, quan apareixen moviments com la Plataforma per la Llengua, Llengua Nacional i la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL). Inicialment, la Plataforma va ser creada per entitats cíviques i per les joventuts d’alguns partits polítics i ha fet campanyes amb un fort ressò mediàtic sobre l’etiquetatge, el cinema, les empreses públiques i també en l’administració de justícia. L’associació Llengua Nacional edita la revista científica i didàctica del mateix nom i té com a objectiu fomentar l’ús i el bon ús de la llengua catalana, organitza debats, conferències i lliura el premi Ramon Aramon i Serra a la lleialtat lingüística. La CAL, impulsada pel Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN) i autònoma dels partits parlamentaris, és constituïda per més de 170 entitats de caràcter tan divers com ara centres excursionistes, entitats locals i associacions culturals. Des del 1997, una de les seves iniciatives principals ha estat el “Correllengua”, un recorregut festiu i reivindicatiu per tot l’àmbit lingüístic, organitzat per moviments de reivindicació lingüística d’arreu dels Països Catalans amb l’objectiu de conscienciar els ciutadans sobre la unitat de la llengua catalana i de reivindicar-ne la plena normalització en l’ús social i quotidià. Des del 2001 també organitzen la “Setmana de lluita per la llengua” amb xerrades, sopars i altres accions reivindicatives que culminen en la manifestació del 23 d’abril.

Altres entitats per la llengua

Al llarg de les dècades dels anys vuitanta i noranta s’han constituït moltes entitats per la llengua i la cultura amb una multitud d’iniciatives que mostren el paper de la societat civil a favor de la llengua catalana. A més de les esmentades anteriorment, destaquen, entre moltes d’altres, les següents: els casals Jaume I, vinculats a Acció Cultural del País Valencià (ACPV); Escola Valenciana, que aplega la Federació d’Associacions per la Llengua del País Valencià; Associació Cultural del Matarranya; Ateneu d’Acció Cultural (ADAC); Centre de Cultura Catalana del Principat d’Andorra; Centre de Recursos Pedagògics Maria Montesori de l’Alguer; Associació per l’Educació i la Cultura Catalanes dels Infants (La Bressola); Federació per a la defensa de la llengua i la cultura catalanes de la Catalunya del Nord; Institut d’Estudis del Baix Cinca i diverses associacions sobre voluntariat lingüístic, entre moltes d’altres.

També en aquestes dècades han sorgit entitats de caràcter sectorial en defensa de la llengua com ara: Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana; Associació de Músics per la llengua; Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC); Associació en Defensa de l’Etiquetatge en Català (ADEC); Organització pel Multilingüisme (OM), que ha promogut, entre d’altres, les campanyes “Segells plurals” i “Per un euro plural”; Webmàsters Independents en Català de Cultura i d’Àmbits Cívics (WICCAC), amb la finalitat d’impulsar la normalització d’ús de la llengua catalana a Internet; Softcatalà una associació sense ànim de lucre amb l’objectiu bàsic de fomentar l’ús del català a la informàtica, Internet i les noves tecnologies.

Les campanyes lingüístiques

Seguint Miquel Strubell, podem dir que a la dècada dels vuitanta “les institucions de Catalunya varen començar a formular una política lingüística, a partir de la materialització d’uns objectius inicialment proposats en forma de consignes, o de reivindicacions populars. Aquestes foren convertides, gràcies a entitats com Òmnium Cultural i a les entitats aplegades a l’entorn del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), en autèntics leitmotivs polítics del moment: la campanya Català a l’escola a partir del 1969 i les dues campanyes engegades el 1976, Català al carrer i Per l’ús oficial de la llengua catalana. Per tant, a Catalunya, en el moment de la transició política, hi ha una recent i activa tradició de mobilització per reivindicar objectius concrets: per convèncer. És un moment en què el poble té un grau de poder que després se n’allunya, en algun sentit, amb la institucionalització de la seva representació política en les institucions, mitjançant el sistema electoral”.

El 1982 la Generalitat de Catalunya promou la “Campanya de la Norma” amb l’eslògan “El català, cosa de tots”. Aina Moll, aleshores directora de Política Lingüística, explica que la campanya promovia una acció de sensibilització col·lectiva que fos capaç d’aconseguir l’adhesió explícita dels ciutadans en la solució de la problemàtica sociolingüística i que s’orientava a demanar el bandejament de les pautes de conducta lingüística diglòssica (abandó del català davant algú que parla castellà encara que ens entengui). Es recomanava la conversa bilingüe en què cada interlocutor parla la seva llengua com a primera passa cap a la normalització. Segons Miquel Strubell, “la campanya va aconseguir transmetre una visió d’unanimitat entre els principals sectors socials i polítics. En canvi, va ser menys exitosa en el seu afany de canviar les pautes de conducta lingüística intergrupal, sobretot les relacions diàdiques”.

Entre els darrers mesos del 1983 i els primers del 1984, va tenir lloc la segona campanya institucional, de caràcter informatiu: es tractava de la divulgació de la Llei 7/1983 de normalització lingüística, amb un espot publicitari en què s’escenificava la història de la llengua catalana i es projectava la llei com una mesura justa i equilibradora. El 1985 s’engega la tercera campanya “El català, depèn de vostè”, en què se suggeria de quina manera el ciutadà hi podia col·laborar: emprant el català públicament en situacions quotidianes, mantenint la conversa bilingüe i millorant els coneixements de català. El lema de la campanya es basava en una enquesta en què la majoria de la població reconeixia que la normalització depenia de cadascun de nosaltres. La campanya fou criticada per alguns sectors professionals vinculats a la llengua argumentant que, si bé és cert que al capdavall la normalització del català depèn de la voluntat dels catalans, d’entrada depèn de les condicions que es donin perquè els catalans puguin esdevenir lleials a la llengua. Segons M. Prats, R. Rafanell i A. Rossich, en la situació del moment, que els catalanoparlants siguin fidels a la seva llengua, sempre i en tot lloc, és una invocació a l’heroisme, més que una crida a la lleialtat.

Posteriorment, s’han dut a terme campanyes lingüístiques sectorials promogudes per la Generalitat o per altres organitzacions amb el suport d’institucions vinculades a un sector o gremi professional determinat. Entre aquestes nombroses campanyes destaquen la de la retolació comercial, l’àmbit de la restauració, els supermercats, l’automoció, el turisme, el cinema i el vídeo, l’esport i “El català, eina de feina”, les assegurances i els webs multilingües. A partir del 2005, la Generalitat de Catalunya ha tornat a promoure campanyes a sectors generals de la població: “Dóna corda al català” i “El català, va amb tu”, aquesta última adreçada especialment a un públic juvenil.

Els altres catalans i els nous catalans

Immigració peninsular

A Catalunya, la primera onada migratòria dels anys vint i trenta del segle passat prové principalment del País Valencià, Aragó, Múrcia i Almeria, i en menys proporció de Castella i Galícia. Segons Josep Termes, a tot Catalunya, entre el 1915 i el 1930 el saldo migratori fou d’unes 300.000 persones i dos de cada tres immigrats anaven a Barcelona. El 1930 la població immigrada espanyola a Catalunya era de 509.721 persones, que representaven el 18,3% de la població catalana, una part de la qual eren valencians, mallorquins i menorquins de parla catalana.

La segona onada migratòria té lloc als anys seixanta i setanta del segle XX i prové sobretot d’Andalusia i en menys grau d’altres terres de parla castellana. Al Principat, entre el 1950 i el 1975 el creixement migratori fou d’1.400.000 persones, la meitat del qual tingué lloc entre el 1960 i el 1970. En aquest darrer any, el 37,7% de la població havia nascut fora de Catalunya; aquesta dada sobrepassa el moment de màxima recepció d’immigrants de països com els Estats Units o Argentina, amb un 30% de població immigrada. Així doncs, el 1975 a les ciutats catalanes de més de 50.000 habitants la immigració espanyola adulta representava entre el 34,1% a Girona i el 78,1% a Santa Coloma de Gramenet.

El 1983 Josep Termes en unes Reflexions crítiques sobre la cultura catalana afirmava: “Avui, […] el nacionalisme basc admet la integració dels immigrats que ho desitgin en la seva comunitat nacional, mentre que el nacionalisme català vol apassionadament la integració dels immigrats i dels seus fills. Simplement, el fet de parlar català converteix un immigrat, socialment, en català, sigui quin sigui el seu origen i m’atreveixo a dir, el color de la seva pell. Em sembla que un negre que parli català és un català negre, i que els Milans del Bosch procedeixen d’una família catalana; eren catalans, però ara no ho són.”

Immigració extracomunitària

La població nascuda fora de l’Estat espanyol resident a Catalunya representa el 12,6% del total de la població segons dades oficials del 2005 de l’Institut d’Estadística de Catalunya. L’evolució d’aquestes dades en la primera dècada del segle XXI ha estat espectacular: la població estrangera ha passat de 250.000 persones l’any 2000 a més de 870.000 el 2005. A títol d’aproximació, Jordi Bañeres fa una valoració sobre l’acció lingüística per a la immigració adulta: “Des del punt de vista lingüístic l’onada actual d’immigració extracomunitària marca una colzada en la història de Catalunya, si bé no queda clar en quina direcció.

D’una banda, aporta una massa demogràfica descarregada del mite del bilingüisme natural. D’altra banda, el mateix desconeixement idiomàtic la fa procliu a recloure’s en guetos al·lòfons (referents a una llengua sense cap mena d’arrelament en el país, exclou per tant els hispanoparlants), amb l’espanyolització com a màxim horitzó d’identificació lingüística i etnonacional. Depèn del que fem nosaltres, que la immigració se’n beneficiï alhora que es consolidi la catalanització.”

Població segons lloc de naixement (2005)
LLOC DE NAIXEMENT	NOMBRE	%
Nascuts a Catalunya	4.503.938	64,39
Nascuts resta de l’estat espanyol	1.612.378	23,05
Nascuts fora de l’estat espanyol	878.890	12,56
Font: Idescat. Padró continu de població.

El català a l’escola al llarg de la història

La història del català a l’escola durant el segle XX ha estat íntimament lligada a la lluita per la recuperació lingüística i a la resistència a l’assimilació, més o menys decidida, segons el moment històric. Ha estat un estira i arronsa amb un nacionalisme excloent que no ha entès gairebé mai la diversitat lingüística i cultural de l’estat espanyol. Un repàs del segle permet comprendre els avenços del procés de catalanització en èpoques democràtiques i els retrocessos durant les dictadures. I també constatar que, si bé la catalanització de l’escola mai no s’havia donat com ara, i que el coneixement social de la llengua catalana ha anat creixent considerablement els darrers anys, de moment no ha fet canviar, en general, els usos lingüístics de la població ni tan sols els usos lingüístics dels escolars, de manera que en la major part del domini lingüístic català la llengua de relació entre l’alumnat és avui majoritàriament el castellà. Un comportament lingüístic força general en les escoles de les ciutats, grans i mitjanes, que, amb la creixent urbanització i l’arribada massiva d’immigrants, es va estenent per tot el territori.

Final del segle XIX, inici del segle XX

Al principi del segle XX s’arribà a un 50% d’escolarització, especialment a les ciutats, sobretot entre les classes mitjanes, i no tant a pagès ni als barris obrers, on es concentraven els percentatges més elevats d’analfabetisme. El segle de la Renaixença, és a dir, el de l’inici de la recuperació literària, significà, alhora, el del creixement de la castellanització a través de l’escola. De fet, al llarg del segle XIX, els esforços per estendre l’ensenyament en castellà van ser cada cop més importants. El castellà era, de fet, una llengua desconeguda per bona part de la població. Sovint apareixen referències a les dificultats d’ensenyar en castellà, amb una metodologia força estesa: la traducció del castellà al català. La llengua catalana durant tot aquest període era del tot viva al carrer, a diferència d’avui. De fet són les classes altes i algunes classes mitjanes, les que havien estat més escolaritzades, les més castellanitzades. És cert que l’escolarització en castellà corrompé la llengua oral, però no provocà immediatament el canvi lingüístic, llevat d’una part minoritària de l’alta burgesia. No és estrany, doncs, que les primeres reivindicacions lingüístiques sorgissin de la burgesia i la menestralia. En aquell moment la classe obrera demanava l’escolarització segons el model existent: en castellà. Les demandes d’ensenyament en català són, tanmateix, molt minoritàries, i hi ha sectors que s’hi manifesten en contra per raons ideològiques o per pura inèrcia o rebuig al canvi, com s’esdevingué també durant la transició i els primers anys de democràcia. És il·lustratiu comentar que durant el Congreso de Pedagogía, de caràcter estatal i celebrat durant l’Exposició Universal del 1888 a Barcelona, es va plantejar per primera vegada que la instrucció es fes a partir de la llengua que es coneixia, llavors només el català, si bé cap de les conclusions a què es va arribar no es dugueren a terme. Abans, Francesc Flos i Calcat havia exposat les seves idees a Las escolas catalanas (1886), una obra que no tingué gaire ressò entre els mestres. Hi proposava que l’ensenyament havia de ser en català, tant en llengua com en continguts escolars. Més tard dugué a la pràctica la primera escola catalana: el Col·legi Sant Jordi (1898). Al principi del segle XX, explica Jordi Monés i Pujol-Busquets, conviuen tres tendències: els qui volen l’ensenyament íntegrament en castellà, els qui el volen bilingüe i els qui el volen en català.

Amb el triomf de la Lliga Regionalista, les coses canviaren sensiblement. Continuaren, però, tenint un paper important associacions i entitats privades com l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, fundada el 1889, que promogué la creació d’escoles catalanes –l’any 1922 en subvencionà setze a Barcelona i set a fora de Barcelona, i n’ajudà d’altres de parcialment catalanes–, organitzà colònies, creà concursos escolars i subvencionà càtedres de català a les escoles normals, millorà el material docent, etc., i, especialment a partir del 1914, aconseguí força projecció ciutadana a través de moltíssimes activitats dutes a terme per intel·lectuals vinculats al Noucentisme. També s’esdevingueren canvis en les institucions públiques introduïts per mestres que provenien del camp privat, com tingueren lloc també durant el postfranquisme i els primers anys de la democràcia. D’ençà de la constitució del Patronat Escolar per l’Ajuntament de Barcelona es creà la primera escola pública moderna que incorporava el català: l’emblemàtica Escola del Bosc (1914), la qual fou seguida per diverses escoles. Les altres dues grans institucions que impulsaren la llengua i la cultura catalana van ser la Mancomunitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona. La burgesia, tanmateix, continuà enviant els fills a escoles castellanes: la pràctica totalitat de les escoles religioses feien l’ensenyament en castellà, també les públiques i les de pisos on anaven els fills de les classes populars que no tenien lloc en les públiques. Només feien ensenyament en català les escoles de la Protectora i les del Patronat. Ara bé, del 1914 al 1923 els corrents catalanistes que influïen en la menestralia, les classes mitjanes i la burgesia intel·lectual contribuïren al canvi de manera de pensar dels mestres mitjançant la creació de revistes pedagògiques de gran prestigi, com ara “Quaderns d’estudi” o “El Butlletí dels mestres”, i mitjançant la celebració d’escoles d’estiu. No obstant això, la majoria de mestres continuaren exercint, per desconeixement de la llengua escrita o per inèrcia, un ensenyament mancat de qualitat i en castellà.

Cal recordar que l’empenta catalanitzadora fou contestada sistemàticament des de l’estat amb campanyes anticatalanes duríssimes que apel·laven, com avui, a la demagògia. L’oposició s’havia produït anys abans també a l’interior de Catalunya amb el que s’anomenà lerrouxisme –d’Alejandro Lerroux–, un moviment que fou anticlerical, antimonàrquic, espanyolista i amb una peculiar demagògia obrerista. Fins i tot el moviment de l’Escola Moderna, amb el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia al capdavant –afusellat sense proves com a inductor dels fets de la Setmana Tràgica, l’any 1909, i que no tingué bones relacions ni amb el Partit Radical de Lerroux ni amb els anarquistes–, no va entendre la necessitat de catalanització de l’escola. Uns quants anys més tard, durant la República, aquestes escoles impartiren l’ensenyament en català.

La dictadura de Primo de Rivera

Durant aquest període es tornà a aturar, especialment en el sector públic, el procés de catalanització, per bé que la repressió no fou tan dura com ho va ser més tard la franquista. Se suprimí el Patronat Escolar, s’obligà a dimitir Manuel Ainaud, que n’havia estat l’ànima, el cos d’inspectors s’encarregà de controlar la desaparició de la llengua catalana en els llibres de text i les aules, s’expulsaren mestres del cos i se suspengué de feina i sou els qui feien classes en català. Artur Martorell creà una escola a Terrassa i altres pedagogs i intel·lectuals hagueren d’exiliar-se. És el moment de la Mútua Escolar Blanquerna, que va esdevenir una de les institucions més prestigioses del país, creada pels pares de l’escola experimental Montessori de la Diputació de Barcelona suprimida per la dictadura. Els sectors de l’Església catalana que defensaven la utilització del català en el catecisme i la predicació foren perseguits, com el cardenal Vidal i Barraquer, pel govern i els sectors integristes catòlics de dintre i de fora de Catalunya. Sembla que en les escoles municipals, tot i que l’ensenyament s’hagué de fer en castellà, els aclariments i la relació amb els alumnes continuaren, malgrat tot, fent-se en català. Com que la dictadura fou curta, hi hagué prou resistència a la castellanització pels sectors més dinàmics.

L’adveniment de la República i la Guerra Civil

Amb l’aprovació del decret de bilingüisme signat per Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública, a instàncies del Comissariat Universitari i de la direcció del Patronat Escolar de Barcelona es començaren a produir canvis significatius. La llengua catalana adquirí llavors, al Principat i a l’ensenyament primari, els mateixos drets que el castellà. En l’ensenyament secundari, que va continuar depenent de l’Estat, s’hi ensenyava en castellà com fins aleshores. Ara bé, hi havia grans dificultats: no hi havia textos en català i els mestres no tenien la preparació adequada, sobretot, els de parla castellana, que aleshores no eren, però, majoritaris. L’Estatut reconeixia la cooficialitat del català i del castellà, i es mantingué la xarxa educativa estatal. El govern de la República es desentengué, però, de la qüestió lingüística, la Generalitat no tenia pressupost per a crear una nova xarxa i els traspassos tingueren lloc amb molta lentitud. És quan el Consell de Cultura de la Generalitat oferí gratuïtament cursos per correspondència. La meitat dels mestres, sobretot del sector públic, s’hi van matricular encara que no tots aprovaren, ni tampoc tots tiraren endavant el decret. Sembla que les escoles del Patronat Escolar de Barcelona aplicaren el decret de bilingüisme, tot i que de manera diversa. Les escoles d’estiu, que tingueren una gran influència, contribuïren a la formació del professorat. L’ensenyament mitjà, llavors minoritari, era tradicional i en castellà, llevat dels pocs instituts que seguien el model de l’Institut-Escola, que significaren un model de renovació pedagògica, on s’ensenyava en català. Resumint: durant la República cada cop eren més les escoles de primària que ensenyaven en català, però l’alumnat que passava a l’institut, llavors a deu anys, rebia tot l’ensenyament en castellà; paradoxalment, a la universitat se’ls demanava el coneixement del català.

Durant el Bienni Negre (1934-36) la dreta tornà a frenar els progressos socials i, evidentment, la catalanització de l’escola. Del 1936 al febrer del 1939 fou el període, excepte l’època actual, en què el català va estar més present en l’escola –a tot el territori de parla catalana excepte a Mallorca, on triomfà l’Alzamiento des del primer moment–, malgrat les dificultats a conseqüència de la guerra i que molts mestres havien d’anar al front. La creació del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) significà la desaparició de les escoles confessionals i que totes les altres passessin a ser de la Generalitat: les de la Protectora, les del Patronat, la mútua escolar Blanquerna, les escoles modernes, les instal·lades en pisos, etc. Sembla que un 39% de les escoles de Barcelona i un 23% del total de Catalunya feien l’ensenyament en català. Durant aquest període convisqueren tres tipus d’escoles: escoles en què el català era la llengua vehicular i el castellà la segona llengua, escoles que seguien aplicant el decret de bilingüisme i que conservaven la seva autonomia (les del Patronat) i escoles en què el català figurava només com assignatura perquè no hi havia professorat amb el Certificat de Català (exigit als mestres per llei). Ara bé, la societat s’anava catalanitzant cada vegada més i, encara que el període fou breu, sembla que l’escola catalana, com ho assenyala J. Monés i Pujol-Busquets, va créixer com mai no havia crescut anteriorment. Perduda la guerra, la repressió fou duríssima: molts mestres es van exiliar, alguns van ser depurats i d’altres assassinats.

La repressió franquista

Seria molt llarg d’enumerar el seguit de fets repressius i nefastos que van significar els primers anys de la postguerra. El control ideològic general, i de retruc a l’escola, que ja havia començat a Mallorca a l’inici de la guerra, es va anar estenent per tots els Països Catalans d’una manera molt ràpida.

Progressivament es va anar suprimint la legislació republicana i es van anar instaurant disposicions legals de caire local o provincial endegades pels governadors civils i militars de torn.

A més de la depuració, els càstigs i els trasllats obligatoris a altres indrets de tots aquells mestres que podien ser sospitosos de ser “catalanistes”, es va prohibir absolutament l’ús oral o escrit de la llengua catalana dins l’ensenyament. També van ser prohibits tots els llibres de les biblioteques destinats a escolars i escrits en català.

El 17 de juliol de 1945 sortí publicada la Ley de Educación Primaria, en què es desmantellava qualsevol reminiscència de l’obra educativa de la República i s’establien els principis uniformadors de l’ensenyança a l’estat espanyol. Es tractava d’una llei inspirada en el programa del Movimiento Nacional i de la Falange Española. Qualsevol intent de redreçament o d’ús de la llengua, ni que fos tímid, podia ser castigat i represaliat. El cos d’inspectors era l’encarregat de controlar i vigilar l’acompliment estricte de la llei.

Tot i que és l’època de l’Hable usted cristiano o en la lengua del Imperio, en pobles petits o en algunes escoles de les ciutats on havien quedat mestres catalans, es continuava parlant en català de manera clandestina. Aquests petits actes de resistència van anar madurant i, per exemple, es van començar a organitzar classes de català en cases particulars. Es començava a crear una voluntat de recuperació, tímida però valenta.

Inicis de recuperació durant el franquisme

A partir dels anys cinquanta del segle XX, algunes persones van intentar recuperar l’esperit de l’època de la Mancomunitat i de la Generalitat tot enllaçant, fora de l’escola pública, amb la tradició pedagògica d’abans de la guerra, i amb totes les dificultats que això comportava. La llengua catalana no s’hi podia ensenyar, però era, d’amagat, la que es feia servir entre professors i alumnes. Jordi Galí s’hi refereix com a escoles d’esperit català en què la catalanització era resultat del desig de qualitat; escoles com ara Virtèlia, Betània, Sant Gregori, Santa Anna, Thalita, Costa i Llobera, Tècnic Eulàlia, o l’Escola del Mar, en la qual Pere Vergés tractà de mantenir aquell esperit. Més tard, als anys seixanta, es crearen Thau i Ton i Guida, situada al barri obrer del Verdum a Barcelona, entre moltes d’altres.

En aquest període, alguns dels mestres de les escoles esmentades iniciaren el moviment d’escoles actives, gràcies al mestratge d’Alexandre Galí, i es gestà l’Escola de Mestres Rosa Sensat (1965), dirigida per Marta Mata, que es dedicà a la formació de mestres i recollí la tradició de la renovació pedagògica catalana d’abans del 1936. Organitzà seminaris i escoles d’estiu, i al seu entorn es crearen grups de mestres amb uns objectius similars. L’any 1961, l’endemà de la constitució d’Òmnium Cultural, es creà la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC) amb la finalitat de formar professors; l’organitzador fou Joan Triadú.

Al final de l’any 1969, amb motiu de la discussió del projecte de la Llei General d’Educació que s’havia de debatre a les Corts franquistes, s’endegà una campanya pública amb la consigna “Català a l’escola” que tingué molt d’èxit. L’any 1970 s’aprovà la Ley General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa, elaborada per tecnòcrates, que es plantejava adequar el sistema educatiu al desenvolupament econòmic, i que va significar l’extensió de l’ensenyament obligatori fins a 14 anys. Es feia referència per primera vegada a l’ensenyament de les lenguas nativas i a la incorporación de las peculiaridades regionales. Es posà fi de facto a la prohibició de l’ensenyament de la llengua catalana a les escoles imposada pel règim franquista l’any 1939, encara que no s’hi explicitava com s’havia de fer aquest ensenyament. A partir d’ara i fins al 1978, en què es restablí la Generalitat, s’aprofitaren totes les escletxes legals amb imaginació i gosadia. Moltes escoles, tot i les dificultats i els entrebancs, s’atreviren a fer classes de català i, fins i tot, a ensenyar en català.

Des de molts àmbits s’havia anat creant un estat d’opinió a favor de les classes de català. Les sol·licituds d’ensenyament es van multiplicar. L’any 1972 la DEC (Delegació d’Ensenyament Català, d’Òmnium Cultural), amb un grup de promotors al darrere que empenyien amb força, organitzà un pla d’actuació que comportà l’entrada del català dins l’horari escolar. El procés s’endegà precisament en la perifèria de Barcelona, en les zones més castellanitzades. L’experiència es va estendre de seguida a Barcelona –als barris de Sants, Zona Franca, Poblesec, Barceloneta, Poblenou–, Cornellà –on ja es feien classes de català en algunes escoles–, Sant Boi, Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, Tarragona i comarca, Reus, Vilanova, Manresa, Granollers i comarca, Tortosa, Girona, la Seu d’Urgell. A Lleida, per exemple, hi hagué centres en què els mestres mateixos impartien les classes a l’empara dels ICE (Institut de Ciències de l’Educació) de les universitats, també hi hagué altres llocs que iniciaren processos semblants fora de la influència de la DEC. Hi hagué una gran demanda de classes de català, més tard d’ensenyament en català, i alguns inspectors contribuïren de manera valenta i compromesa a la introducció del català a l’escola.

L’any 1970, per a treballar conjuntament mestres d’escoles i professors de català de la JAEC, s’havia creat l’Assessoria de Didàctica del Català, que després es deslligà d’Òmnium Cultural i passà a Rosa Sensat. L’any 1972 Rosa Sensat edità l’opuscle “El bilingüisme escolar a Catalunya”, que proposava les línies d’actuació respecte a la llengua que es defensaren des de l’Assessoria i des de les escoles d’estiu organitzades per Rosa Sensat: l’ensenyament de la lectura i l’escriptura s’havia de fer en la llengua materna per a aprendre després l’altra llengua. Aquesta concepció tingué difusió durant més de deu anys en el grup d’escoles de Coordinació Escolar (associació que havia estat creada sota l’empara de Rosa Sensat, i de part dels moviments de renovació pedagògica). Cal dir, però, que en la majoria d’aquestes escoles s’ensenyava en català pel fet que bona part de l’alumnat provenia de famílies de classe mitjana de parla catalana. Des de la DEC es proposà que l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura s’havia de fer en llengua catalana, encara que la llengua familiar dels alumnes fos el castellà, el que més tard s’anomenaria immersió lingüística i que, a poc a poc, s’aniria implantant a tot arreu. Tots plegats feren una feina de suplència i s’avançaren al que va fer després el SEDEC (Servei d’Ensenyament Català) un cop recuperada la Generalitat.

Un fet significatiu de l’època que va esperonar encara més l’extensió de les classes de català a les escoles fou la negativa del llavors Ajuntament de Barcelona de finançar les classes de català als centres de la ciutat. El regidor Soler Padró va proposar-ne el finançament, i 18 regidors van votar-hi en contra –”els 18 del no”, se’ls va anomenar–. Aquesta oposició va fer prendre consciència a bona part de la població, i els diaris de l’època en van anar plens. Més tard, el curs 1976-77, l’Ajuntament de Barcelona subvencionà un 93% de les classes de català organitzades per la DEC d’Òmnium Cultural.

A partir del 1976, es començaren a impartir cursos de reciclatge per als mestres de llengua, cultura i didàctica als ICE de les universitats catalanes. Membres de l’Assessoria de Didàctica del Català de Rosa Sensat i de l’Equip pedagògic de la DEC d’Òmnium Cultural i de les universitats participaren en l’organització dels aspectes didàctics i en l’impartiment dels cursos. S’endegà la formació de tots els mestres, necessària per a la generalització de l’ensenyament en català (l’any 1978 només un 52% del professorat d’EGB parlava català, un 48% no el sabia parlar i un 20% no l’entenia). Cal fer esment, també, de la creació, l’any 1978, dels Premis Baldiri Reixach, convocats per la Fundació Jaume I per a estimular l’escola catalana als Països Catalans.

De la recuperació de la Generalitat fins a l’actualitat

Web impulsat per l’IES J. Brudieu de la Seu d’Urgell. Un espai de trobada pel que fa al tema de la incorporació d’alumnes de molt diverses procedències.

Enciclopèdia Catalana

Amb el restabliment de la Generalitat provisional, la tardor del 1977 començà una nova etapa en què progressivament s’anà estenent l’ensenyament del català a tots els àmbits del sistema educatiu fins a la situació actual. El 23 de juny de 1978 el govern de l’UCD promogué un “decret d’incorporació de la llengua catalana al sistema d’ensenyament”. Es tracta del primer document, d’una importància simbòlica, que incorpora obligatòriament en els plans d’estudi l’ensenyament de la llengua catalana. Per primera vegada s’obligava a cursar tres hores de llengua catalana en el període preescolar i l’EGB, i dues hores en l’ensenyament mitjà. Uns quants mesos després, el 14 de setembre de 1978, es desenvolupava una ordre ministerial a partir de la qual els centres de preescolar i d’EGB que volien fer l’ensenyament en català podien fer-ho si ho sol·licitaven. D’aquesta manera, es legalitzava el projecte pedagògic de les escoles públiques i privades en què ja feia temps que l’ensenyament era del tot en català.

Al País Valencià el 3 d’agost de 1979 també es publicà un reial decret regulant la incorporació de la llengua “valenciana” al sistema d’ensenyament. Al setembre del mateix any es publicà un altre decret semblant a les Balears en el qual es regulava també aquesta incorporació, de les modalitats insulars de la llengua i la cultura catalanes. Aquests decrets són semblants al de Catalunya.

L’any 1981 es portà a terme a Vic, amb molt d’èxit d’assistència, el “1r Simposi sobre l’ensenyament del català a no-catalanoparlants”, on durant tres dies s’exposaren experiències i es definiren les bases per a l’ensenyament d’una segona llengua, que després serviren per a implantar i fonamentar el Programa d’Immersió Lingüística. L’any 1982 es publicà el decret que feia obligatori l’ensenyament parcial en català. De vegades ho demanaven els pares, de vegades els mestres. Des del SEDEC, amb Joaquim Arenas al capdavant, s’anava convencent els més refractaris, com havia passat abans, de fer les classes de català i en català. El pas decisiu es va donar arran de l’aprovació de la Llei de normalització lingüística (1983), que legitimà l’ensenyament en català, i encara que reconeixia el dret dels pares de parla castellana perquè els seus fills rebessin l’ensenyament en castellà, aquesta opció, com ho assenyala l’especialista J. Arenas i Sampera, no fou demanada per gairebé ningú: durant els tres anys posteriors a l’aplicació de la llei no arribaren a deu famílies les qui demanaren l’ensenyament en castellà per als seus fills.

És a partir d’aquesta llei quan es va poder estendre la immersió com a mètode d’ensenyament, que s’aplicava quan el percentatge d’alumnes de parla castellana era de més del 70%; aquest programa fou decisiu per a la catalanització de l’escola. La immersió, que es va anar aplicant a tot Catalunya i més tard al País Valencià, amb l’impuls de la Federació de l’escola valenciana i d’altres associacions, i a les Balears, especialment durant el govern progressista d’aquests darrers anys, consistí a crear una situació comunicativa dins l’aula que permetés aprendre la llengua de manera semblant a com ho fan els parlants quan aprenen una primera llengua.

Al setembre del 1991 se celebrà a Vic el “2n Simposi sobre l’ensenyament del català a no-catalanoparlants”. S’hi aplegaren més de mil professionals i, entre altres temes d’alt nivell didàctic, s’hi exposaren les primeres avaluacions i els primers resultats del Programa d’Immersió. Va ser un moment de gran eufòria pedagògica i catalanista entre els mestres d’educació infantil i de primària. L’ensenyament del català s’havia estès a totes les escoles, i portar a terme la immersió representà qualitat en l’ensenyament. A part dels llibres de text en català, se n’editaren molts altres en català per a infants, materials i recursos per a ajudar els mestres en l’organització de l’aula, etc. Fins i tot semblaren calmades les veus dels moviments anticatalans que, liderats per l’advocat barceloní Gómez Rovira, havien plantejat impugnacions o denúncies a la legislació vigent.

En l’ensenyament secundari, al contrari, els ànims no eren tan optimistes. S’anà generalitzant l’anomenada “reforma”, que limitava les hores d’ensenyament de català de quatre hores setmanals a tres.

Actualment, més d’una dotzena d’anys després del segon simposi de Vic, la situació d’ensenyament en català viu una gran paradoxa. D’una banda, ha arribat més lluny que mai, tant en l’escola pública com en la concertada. Segons dades del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya corresponents al curs 1999-2000, les escoles de primària que empren el català com a llengua d’ensenyament són el 88,9%, i a secundària el 51,2%, mentre que el percentatge restant fa assignatures en català i d’altres en castellà. Però, d’altra banda, aquest grau de coneixement no ha fet que sigui la llengua de relació entre els alumnes. Tot i que segons els tipus d’escola la percepció pot ser ben diferent: la naturalització del castellà s’ha estès també a les aules. Això ha comportat que el castellà sigui emprat de manera espontània per bona part de l’alumnat, tant pels qui parlen castellà a casa com pels qui parlen català. L’ús del català sovint queda reduït a l’àmbit estrictament acadèmic, i no tan sols a secundària. L’empenta del procés de catalanització duta a terme durant el postfranquisme i els primers anys de la democràcia, si bé ha continuat fins a mitjan anys noranta, sembla que s’ha aturat, tant per l’administració, com pels mestres i la societat en general. Potser perquè alguns creuen que la situació s’ha normalitzat, d’altres perquè no consideren prou rellevant la qüestió, sigui per ignorància o per desinterès. A més, la nostra societat està canviant de manera accelerada. La generalització de les noves tecnologies –la llengua de les quals encara és majoritàriament el castellà– i l’arribada a l’escola de nois i noies provinents de cultures molt diferents plantegen nous reptes.

En aquest sentit, darrerament, des de l’administració educativa s’han organitzat iniciatives lloables com ara les anomenades “aules d’acollida” per als alumnes nouvinguts, en les quals l’única llengua és el català. I s’ha promogut l’elaboració de materials de suport per ajudar-los a incorporar l’ús de la llengua. Caldrà veure’n els resultats. Perquè si bé és cert que calen tots els esforços, els recursos i les estratègies necessaris per a catalanitzar l’escola, com s’ha demostrat al cap dels anys, no s’avançarà si no es té en compte que l’escola no és una illa, i que cal l’empenta de la societat civil i, evidentment, el compromís del món polític, per a continuar duent endavant el projecte inacabat de catalanització en tots els altres àmbits de la societat.

El català als mitjans de comunicació

Qualsevol argumentació sobre la presència de la llengua catalana als mitjans de comunicació ha de ser feta a partir d’una consideració prèvia, que podria semblar òbvia però que tendeix a quedar excessivament oblidada amb el pas dels anys. Aquesta consideració no és altra que el fet de no poder parlar d’una nació normalitzada des del punt de vista polític i, doncs, tampoc des del punt de vista cultural i lingüístic. Tal com ha posat de manifest l’historiador Josep Maria Figueras, l’evolució de la presència històrica de la llengua catalana als mitjans de comunicació ha estat íntimament lligada a la voluntat centralista espanyola. En la mesura que Catalunya ha estat vinculada políticament i en situació de dependència des del 1714, llevat de breus períodes temporals, la presència del català als mitjans ha quedat condicionada d’una manera determinant per la discriminació i la prohibició.

És clar que ara per ara pot donar-se l’aparença que la llengua és més o menys present als mitjans de comunicació –tant els escrits com els audiovisuals– en funció de les lleis del mercat. Però és ben evident que el predomini de les etapes prohibicionistes ha generat un retard i unes mancances que pesen com una llosa. I si bé és cert que als darrers anys s’ha pogut crear la il·lusió d’una revifalla, també ho és que hi ha molts indicis que fan témer que el català pugui tenir la partida perduda en un tauler de joc tan important com és el «mediàtic».

Se n’acabarà sortint, el català? Aquesta és una polèmica instal·lada permanentment entre els sociolingüistes professionals i els amateurs (que d’aquests, n’hi ha molts al país) i que, per descomptat, no es pot fonamentar només en el grau de vitalitat que la llengua té en els mitjans, sinó en molts altres factors polítics, demogràfics, etc. Sigui com sigui, i atesa la complexitat dels fenòmens relatius a la comunicació social i de les tecnologies que els sostenen, la mirada enrere serveix de ben poc a l’hora de fer prediccions de futur. Aquí sí que no hi ha drets històrics que valguin. Però, tot i així, caldrà fer un cop d’ull al passat.

Abans de la guerra

El primer diari escrit en català fou el “Diari Català”, que va ser fundat l’any 1879 i que tingué tan sols dos anys de vida. Al primer terç del segle XX es van publicar, només a Barcelona, fins a 25 diaris en llengua catalana, alguns dels quals van ser més aviat efímers. La seva difusió va anar creixent de manera progressiva, i arribà al punt màxim durant els anys de la Segona República. Entre els diaris més consolidats d’aquella època hi havia “La Veu de Catalunya”, “La Publicitat”, “La Nau”, “El Matí”, “La Humanitat”, “L’Opinió”, “L’Instant”, “Última Hora” i “La Rambla”. El 1939, abans de la desfeta, s’havia arribat a una situació pròxima a la igualtat amb l’espanyol pel que fa a capçaleres de diaris d’informació general: cinc en català per set en castellà. Val a dir, tanmateix, que la premsa en català representava poc més del 25% de la tirada. A les capçaleres esmentades, cal afegir-hi les de setmanaris tan prestigiosos com «Mirador» o la cèlebre publicació satírica «El Be Negre». Així mateix, un bon nombre de publicacions d’abast comarcal començaven a fer el seu paper arreu del territori.

Quant als mitjans de radiodifusió, la ràdio en català iniciava una presència també prou significativa els anys immediats a la guerra civil de 1936-39. Com és prou conegut, la primera emissora que va emetre regularment a l’estat espanyol va ser Ràdio Barcelona, l’any 1924. Les primeres emissions van fer-se en castellà. Això no ha d’estranyar si es té en compte que la radiodifusió naixia al nostre país en plena dictadura de Primo de Rivera i que aquella emissora formava part d’una xarxa espanyola.

Paral·lelament havia nascut una Associació Nacional de Radiodifusió que, a la dècada següent, tot just després de proclamar-se la República, creà la xarxa d’emissores Ràdio Associació de Catalunya (de la qual, passats molts anys, en recuperaria el nom una de les emissores de l’actual Generalitat, la que acabaria privatitzant-se i aniria a parar a mans del Grup Godó amb el nom de RAC1). Les emissions en llengua catalana van proliferar immediatament. De fet, durant els anys de la Segona República, es pot dir que la ràdio a Catalunya parlava primordialment en català. I aquest és un fet al qual cal donar la seva importància atès que es tractava d’un mitjà de comunicació en clara puixança. Els anomenats fets d’Octubre, des de la vaga de minaires a Astúries fins a la proclamació de l’Estat Català per Lluís Companys, van ser seguits ja per molts ciutadans a través d’aquell mitjà que tanta curiositat suscitava. L’any 1934 hi havia a Catalunya uns 18 aparells receptors per cada 1 000 habitants, xifra que ara pot semblar insignificant però que era elevada amb relació als avenços tecnològics de l’època.

Pel que fa als mitjans audiovisuals, la televisió, a tot el món, féu les seves primeres passes l’any 1935 a París, quan s’emeteren algunes imatges des de dalt de la Torre Eiffel. Com és prou evident, la cronologia no dóna marge perquè al nostre país arribés a fer-se’n cap mena de prova abans de la guerra. Però alguna cosa se n’ensumava. Com ha posat de manifest l’estudiós Francesc Canosa en una recent tesi doctoral (El somni d’una societat i d’un periodisme. La televisió de paper [1931-1936]), hi havia a Catalunya algunes persones que ja coneixien l’invent i que n’entrellucaven les possibilitats de futur que oferia. De fet, la mateixa Ràdio Associació havia planejat ja algun experiment de transmissió d’imatges. I, si més no, l’interès dels pioners serviria per a prendre consciència de les funcions que vint anys més tard començaria a tenir aquest mitjà en el marc de l’anomenada cultura de masses.

Després del parèntesi bèl·lic

Després de la guerra, la llengua catalana desaparegué de la vida pública i també dels mitjans de comunicació. No es tractà només d’una absència estrictament lingüística. Els mitjans no s’expressaven en català, però tampoc no tenien opció de “pensar” en català. Cal recordar, a tall d’exemple, que totes les emissores de ràdio, fins i tot les privades, havien de connectar amb Radio Nacional de España a l’hora dels informatius per donar l’anomenat popularment parte, una paraula que provenia del comunicat diari que durant la guerra llegia el general Mola.

La presència del català es reduí durant gairebé tres dècades a algunes publicacions clandestines. La Llei de Premsa del 1966, aprovada pel règim franquista quan M. Fraga Iribarne era ministre d’Informació i Turisme, va obrir algunes escletxes. Val a dir que abans d’això ja s’havia donat un procés d’agitació cultural –emparat en força casos per un mecenatge més o menys explícit– que, en una primera fase, havia trobat un cert camp d’acció en el món editorial. A partir de mitjan dècada de 1960 s’inicià una progressiva presència en la premsa especialitzada i a la ràdio, en programes solts i sobretot a Radio Juventud i Radio Barcelona. En aquesta emissora va ser on Salvador Escamilla va posar en antena el llegendari programa Ràdio Scope, que prestava una atenció preferent a la cançó i en el qual van debutar cantautors com Raimon, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet.

Igualment en aquests anys eren ja tolerades algunes publicacions infantils en català, com “Cavall Fort” i un ressuscitat «Patufet» (que pretengué ser hereu del genuí i reeixit «En Patufet» de l’època de Folch i Torres). També començà a haver-hi diaris escrits en castellà que feien suplements en llengua catalana, com ara el Catalunya Endins que incloïa “El Correo Catalán”. Un cas especial, el representà “Serra d’Or”, que va néixer el 1959 sota l’empara montserratina i esdevingué un punt de referència de la intel·lectualitat defensora de certes essències nacionals. Alhora, és digne d’esment el lloable intent de “Tele-estel”, una publicació de l’òrbita del Grup Godó que va dirigir Avel·lí Artís, Sempronio, i que va comptar en la seva època d’arrencada amb col·laboracions excepcionals i tot el caràcter popular que se li va voler conferir. Va ser en aquesta revista on l’altre Avel·lí Artís, Tísner, va publicar els primers crucigrames en català, batejats com “mots encreuats”.

Portada del primer número del diari “Avui”, 1973.

Enciclopèdia Catalana - Ramon Boladeras

Però calgué esperar la mort del dictador per començar a comptar amb uns mitjans que s’expressessin íntegrament en català o que el tinguessin com a llengua vehicular bàsica. La primera emissora a fer-ho va ser Ràdio Olot, al setembre de l’any 1976, i tres mesos després la seguí Ràdio 4, una de les freqüències de Ràdio Nacional d’Espanya. Quasi simultàniament, per Sant Jordi del mateix any, aparegué el diari “Avui” enmig d’una gran expectació amplificada per una subscripció popular d’accions. Al final dels anys setanta del segle XX, entre les 21 publicacions diàries que hi havia a Catalunya dues s’escrivien en llengua catalana. Eren l’“Avui” i el “Punt Diari”, aquest darrer circumscrit encara només a les comarques gironines. El nombre d’exemplars venuts per aquests dos periòdics només arribava al 6% del consum de premsa.

Quant als setmanaris, durant vint anys es van fer esforços per aconseguir-ne un d’informació general amb cara i ulls. Es van fer provatures amb models molt diversos (“Oriflama”, “Canigó”, “Arreu”, “L’Hora”, “El Món”…), però a la curta o a la llarga tots acabaren sucumbint per falta de prou lectors. Curiosament, el que acabà resistint el pas del temps ha estat un setmanari concebut i editat a València, “El Temps”, que, juntament amb dos de més especialitzats com són “Catalunya Cristiana” i “El Triangle”, arribà al canvi de segle amb una “mala salut de ferro”. Tanmateix, és prou significativa la presència del català en la premsa comarcal. Exemples remarcables en són publicacions com “Recull” de Blanes, que emparà la seva continuïtat en una vocació marcadament literària, i la revista gironina “Presència”, que va aparèixer el 1965 en castellà però que anà donant cabuda al català de manera progressiva i que, després de convertir-se el 1982 en el dominical del diari “El Punt”, des del 2001, gràcies a l’acord signat entre diverses empreses, és el suplement en català amb més difusió. En un cens realitzat l’any 1981 per l’historiador de la premsa Jaume Guillamet, ja hi figuraven 147 publicacions; això sí, d’abast i tirades que en alguns casos són ínfims.

La televisió de la transició

El 1979 J. Camprubí, Capri, s’estrenà en televisió com a protagonista de la sèrie, del Centre de Producció de TVE-Catalunya, Doctor Caparrós, medicina general. Emesa dues temporades amb gran èxit, va rebre un premi Ondas.

Enciclopèdia Catalana

Mentrestant, havia nascut la televisió a Espanya, i ho va fer seguint el model predominant als països europeus, és a dir, des del sector públic. Durant molts anys al país no es podia veure cap altra televisió que TVE, que lògicament, com solia dir l’humorista Perich, era la millor de l’estat espanyol. A la dècada del 1960, des dels estudis de Miramar, es van començar a emetre alguns programes aïllats en català, després que el 1962 Núria Espert va poder usar-lo per dir unes paraules a propòsit de les riuades del Vallès. Aquesta mateixa actriu fou la protagonista d’algunes obres de teatre programades esporàdicament. El 1967 es va estrenar Mare nostrum, un magazín divulgatiu coordinat per Josep M. Lladó, que el 1973 donà pas a Giravolt, amb continguts més compromesos aportats per periodistes joves. El 1976 s’estrenà l’infantil Terra d’escudella, i ben aviat hi hagué també informatius en català. Ja al final d’aquella dècada registrà un èxit notable la sèrie Doctor Caparrós, medicina general, protagonitzada per Joan Capri, i s’anaren incorporant a la graella programes que assoliren un notable reconeixement, com fou el cas de Personatges, Memòria popular i Vostè pregunta.

Del Vostè pregunta, en va ser director i presentador Joaquim Maria Puyal que, a més, va començar a fer les retransmissions en català dels partits de futbol més seguits per l’audiència a Catalunya, és a dir, els que jugava el Barça. Aquesta tasca, J.M. Puyal la va emprendre després d’haver fet un acurat estudi del lèxic esportiu amb més tradició i d’haver-lo adaptat a les necessitats actuals del registre oral. Expressions com “escapolir-se de l’escomesa” prengueren carta de naturalització entre els afeccionats.

Al començament de la dècada de 1980 la situació, malgrat els avenços realitzats, encara no permetia lliurar-se a un optimisme excessiu sobre la presència pública del català. Ben al contrari, alguns intel·lectuals semblaven delectar-se més aviat amb l’exhibició d’un pessimisme desencoratjador. L’any 1979 sis professors de la Universitat Autònoma de Barcelona van publicar a la revista “Els Marges” un article titulat “Una nació sense estat, un poble sense llengua?” en què es profetitzava la desaparició del català en qüestió de poques dècades. Si bé és cert que aquesta mena de debats respecte a la salut lingüística del país s’han produït cíclicament, no hi ha dubte que en aquells moments la situació era especialment delicada, davant la importància creixent que adquiria l’anomenada cultura de masses i els seus mitjans de comunicació. Per això aquell text, anomenat “Manifest dels Marges”, va aixecar molta polseguera. I en això s’estava quan va arribar TV3.

Obligar o no obligar

Des de la recuperació de la democràcia hi ha hagut instal·lada en la societat catalana una convicció molt ferma en el sentit que la presència del català en el món mediàtic és una qüestió clau per a la vitalitat lingüística del país i, de retruc, per a la preservació d’aspectes essencials de la cultura pròpia. Una altra qüestió és la de les estratègies que s’hagin de posar en joc per a assegurar aquesta presència. Una de les vies elegides pels poders públics, al costat d’altres, ha estat la de promulgar lleis i decrets que han pretès assegurar l’ús del català, en determinades condicions, en alguns mitjans.

El 1983 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Normalització Lingüística, en la qual es determinava que el català hauria de ser la llengua normalment usada en els mitjans propis de la Generalitat i es contemplava una política de subvencions encaminada a afavorir l’ús de la llengua catalana tant en publicacions escrites com en mitjans audiovisuals. És l’època de la Norma, la nena que dóna vida a la campanya “El català, cosa de tots”, endegada pels poders públics catalans. Quinze anys més tard, i davant d’una autèntica explosió de mitjans privats, les mesures es feren més estrictes amb la Llei de Política Lingüística de 1998. Aquesta nova llei disposà que les emissores amb concessió atorgada per la Generalitat (ràdios d’FM, televisions locals i televisió per cable) havien d’emetre en català com a mínim el 50% del temps. En la programació de música cantada el mínim s’establí en un 25%.

Del poder executiu, és a dir, del Consell de Govern de la Generalitat, també n’han emanat textos legals que han vetllat per una presència suficient del català als mitjans. Així, el Decret sobre Concessions de Radiodifusió de 1998 i el Decret sobre Televisions Locals per Ones Terrestres de 2003. Més recentment ha incidit en la mateixa línia amb el plec de condicions per a la concessió d’emissores de TDT (Televisió Digital Terrestre). És aquest el sistema de televisió del segle XXI i la Generalitat ha volgut assegurar-se que les televisions locals que en seran adjudicatàries no solament garanteixin l’ús del català en franges àmplies de la seva programació, sinó que responguin a allò que ha estat batejat com a “televisió de proximitat”, entenent per tal cosa “la que es vincula al territori amb infraestructures i capacitat de producció pròpia en la seva demarcació, dóna impuls i col·labora amb la indústria audiovisual local, i dedica la major part del temps d’emissió a continguts relacionats amb el seu àmbit de cobertura”. És a dir, es tracta d’allò que s’ha assenyalat abans: potser no n’hi ha prou que els mitjans s’expressin en català; també és desitjable que pensin en català o que, en definitiva, tinguin una visió del món que, tot i essent ampla, no deixi de tenir present el paisatge immediat.

El sistema de quotes imposat per alguns dels textos legals esmentats ha estat sempre motiu de polèmica. En essència, algunes persones i grups consideren que la normalització d’una llengua no pot arribar mai per la via de la imposició i que, en conseqüència, és més aviat contraproduent “obligar” a parlar català, tant si es tracta de ciutadans particulars com de mitjans de comunicació. Com és lògic, el contraargument consisteix a dir que cal fer una política compensatòria per tal de rescabalar el català pel terreny que històricament ha perdut. La polèmica va prendre tons especialment agres amb motiu de la promulgació, l’any 1989, d’un decret que establia quotes lingüístiques per al cinema, tant en el vessant de la distribució com en el de l’exhibició. Després d’una autèntica odissea legal, l’aplicació d’aquest decret va quedar en suspens. La història d’aquests darrers anys ha vingut a donar la raó als reglamentaristes, si més no si es tenen en compte els resultats: voler veure en versió catalana unes determinades pel·lícules de gran èxit comercial sol ser una cursa d’obstacles, i això quan no resulta senzillament impossible.

La situació en el tombant de segle

1983: primera emissió de TV3. Presentada per À. Moll i J. Pera, el president de la Generalitat, llavors J. Pujol, va llegir-hi un missatge en què remarcà el paper del nou mitjà com a eina de normalització lingüística.

Enciclopèdia Catalana

Sens dubte, la irrupció en el panorama mediàtic català de Catalunya Ràdio primer i tot seguit de TV3, totes dues l’any 1983, va suposar un punt d’inflexió bàsic per a la història de la comunicació en català. Es miri per on es miri, la creació de mitjans propis i l’estil modern que se’ls va conferir va ser una de les grans obres de govern del president Pujol. Cal recordar que en el primer temps de la seva existència Televisió de Catalunya actuava fora del marc legal, perquè les Corts espanyoles havien anat retardant les anomenades «lleis dels tercers canals». José María Calviño, aleshores director general de RTVE, va posar tota mena de traves a l’existència de la televisió catalana, la qual, al seu parer, havia de tenir un caire només “antropològic”.

Potser val la pena recordar que un dels estratagemes triats pels primers directius de TV3 per aconseguir un primer impacte en les audiències, i fins i tot en els segments d’audiència castellanoparlants, va ser la inclusió a la primera graella de programació de la sèrie nord-americana Dallas. TVE l’havia abandonat uns quants mesos abans i molts espectadors estaven delerosos per conèixer les darreres vicissituds dels seus personatges. Es va fer molt cèlebre la frase: “Sue Ellen, ets un pendó”, pronunciada pel protagonista, en JR. La gent aquí ja estava relativament acostumada a escoltar informatius en català. Però estava molt menys avesada a l’ús d’aquesta llengua en uns gèneres determinats. En una primera etapa veure certes sèries o pel·lícules del far west doblades al català va produir una sensació estranya a tota una generació que tenia aquestes coses associades només al castellà. Però gairebé tothom s’hi va acostumar ben aviat.

Amb el temps, tant les emissores de ràdio de la Generalitat com Televisió de Catalunya s’han anat desplegant en diverses freqüències d’ona i de canals, aprofitant sempre al límit les possibilitats que va brindant la tecnologia. Pel que fa a la ràdio, s’ha assistit successivament a la posada en marxa de Catalunya Música, Catalunya Informació i Catalunya Cultura, aquesta reconvertida després en iCat. Quant a la televisió, l’any 1989 es posà en funcionament el Canal 33, amb la clara intenció de poder desdoblar una graella de programes que aviat ha hagut de fer front a la competència de les televisions privades que estan a punt de ser autoritzades a Espanya. Més tard han arribat el K-3, una derivació del 33 destinada al públic infantil, i l’informatiu non-stop 3-24. A més, la televisió catalana s’ha multiplicat també en un altre sentit. El 1986 les emissions de TV3 van començar a arribar al País Valencià després d’esquivar tota mena de dificultats polítiques, i l’any següent succeí el mateix amb les Illes Balears. Aquestes dues comunitats també disposaren amb el temps de les seves respectives cadenes autonòmiques, Canal 9 al País Valencià i IB3 a les Illes. Però no és cap secret que la presència del català als mitjans d’aquests territoris és més minsa i més problemàtica que al Principat.

Es podrà discutir si Catalunya Ràdio i TV3 i, en general, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ha fet en tot moment tot el que podia fer i havia de fer per potenciar una indústria mediàtica més forta en català. Però el que resulta indiscutible és que el seu impacte en el sector ha estat determinant. Sobretot per un factor que en certa manera és independent de la voluntat política o de les decisions econòmiques: l’acceptació popular. Aquests mitjans demostren que hi ha una audiència que no tan sols és capaç d’entendre el català, sinó que l’aprecia i el desitja com a llengua de comunicació pública.

A partir d’aquí altres corporacions crearen els seus mitjans públics o fins i tot les seves cadenes. És el cas, en el seu moment, de COM Ràdio, que en certa manera va representar un “contrapoder” mediàtic en un context polític determinat. O és el cas també de Barcelona Televisió (BTV). Durant les dècades del 1980 i 1990 s’anaren teixint unes xarxes d’emissores de ràdio i de televisió locals que parlaven bàsicament en català. Algunes d’aquestes emissores eren preexistents a Catalunya Ràdio i a TV3, i al començament es tractava d’iniciatives relativament aïllades. És el cas de la Televisió de Cardedeu, autèntica pionera del circuit. Els inicis d’algunes d’aquestes emissores de ràdio o de televisió van tenir rivets autènticament èpics, atès que se situaven fora de la legalitat o fins i tot la desafiaven. D’una altra part, n’hi havia que responien netament a la iniciativa de l’anomenada societat civil mentre que d’altres estaven més o menys avalades pels ajuntaments, amb les consegüents marors polítiques als corresponents municipis. Sigui com sigui, el que a partir d’un cert moment va començar a ser nou és allò que ara succeeix: que si es viatja per Catalunya amb cotxe i es va fent girar el dial de la ràdio, el català se sent tant o més que l’espanyol.

La iniciativa privada, pel que fa a la ràdio, també s’ha apuntat a aquesta nova situació. L’any 2000 es posaven en funcionament de manera quasi simultània dues cadenes de continguts generalistes, RAC1 i Ona Catalana, que emeten de forma exclusiva en català, encara que han tingut sorts molt diverses pel que fa a la captació d’audiència. I no es pot deixar de valorar el paper realitzat per emissores temàtiques o musicals com és el cas de Flash FM i Flaixback.

Tot plegat fa que en vint anys la presència del català a la ràdio hagi pujat, a Catalunya, des d’un 20% fins a una situació d’empat tècnic amb el castellà. No es pot dir el mateix pel que fa a la televisió. Malgrat les bones audiències que tenen en conjunt TV3 i el Canal 33, les franges de programació en català de les emissores d’abast estatal són molt petites, i aquí s’hi pot incloure lamentablement TVE, que ha anat abandonant la voluntat de ser competitiva en aquest terreny.

Diversos diaris publicats en català el 2006.

Enciclopèdia Catalana

Quant a la premsa, el segle XX acabava amb bones notícies per al català. El 28 d’octubre de 1997 “El Periódico de Catalunya” es desdoblava per fer una edició en català i una altra en castellà. Un mes abans havia fet la mateixa operació el diari lleidatà “Segre”. També és molt remarcable la progressiva consolidació d’altres capçaleres com “Regió 7” o “El Nou 9” i, sobretot, la d’“El Punt” (que esdevé diari d’abast general com a culminació d’una estratègia consistent a anar diversificant les seves edicions comarcals). Tot plegat fa que la proporció de premsa en català hagi pujat de manera ben apreciable, encara que no en la mateixa mesura que la de la ràdio. I encara cal tenir en compte l’aparició d’algun diari esportiu escrit en català, “El 9”, que ha suposat una incursió estratègica en aquest àmbit. A això cal afegir una bona col·lecció de capçaleres de revistes especialitzades d’àmbits molt diversos. Si, com s’ha vist, al final de la dècada de 1970 la difusió de premsa diària en català voltava el 6%, vint anys més tard es calculava que podia arribar al 25%. No es tracta, tanmateix, d’una situació que es pugui considerar estable. Darrerament la proliferació de la premsa gratuïta, que usa l’espanyol de forma quasi exclusiva, pot haver fet baixar aquesta xifra.

Fer un diagnòstic de futur és certament complicat. Com s’ha dit anteriorment, hi ha moltes variables que poden fer trontollar la presència del català als mitjans. Una d’aquestes variables és de caràcter industrial, i n’és un bon exponent aquesta situació que s’acaba d’esmentar a propòsit de la distribució de premsa gratuïta. Una altra de prou important és la demogràfica. Com en tants altres aspectes de la vida cultural a Catalunya, la nova immigració pot marcar una variació en algunes tendències.

Pàgines inicials dels portals Vilaweb, que es defineix com a diari electrònic independent, creat el 1996, i LaMalla.net, del 1999, que ho fa com a diari digital d’informació general en català.

Enciclopèdia Catalana

Per a acabar de complicar les coses, als mitjans convencionals –premsa, ràdio, televisió– ara s’hi ha sumat Internet. L’excel·lència d’alguns portals electrònics com els pioners Vilaweb i La Malla, així com l’estrena del domini .cat conviden a fer bons auguris. Però encara és aviat per preveure com navegarà el català en l’oceà internàutic.

I, d’una altra part, hi ha les polèmiques “internes” que no s’acaben mai: les unes relatives al model de llengua, unes altres relatives a les estratègies que cal seguir per a una plena normalització del català, i encara unes altres que apel·len a la qüestió del “català central” versus variants dialectals. Per a exemplificar-ho, es comenten tot seguit tres casos concrets.

El barco fantasma

Des que el català es va assentar com a llengua d’ús habitual als mitjans de comunicació al començament dels anys vuitanta del segle XX, es va començar a lliurar una batalla dialèctica força ferotge entre dues posicions relatives al model de llengua que calia emprar. D’una banda, un grup de filòlegs joves que tenien responsabilitats en la correcció lingüística d’alguns mitjans nous van carregar contra el model de català que havia incorporat en el seu moment el diari “Avui” i, de passada, contra allò que ells consideraven unes actituds arcaiques i prepotents dels dirigents de l’Institut d’Estudis Catalans. D’una altra banda, defensors de la puresa de la llengua que es negaven a admetre allò que consideraven una pura contaminació de l’idioma dominant, és a dir, el castellà. Un i altre model van ser batejats, respectivament, “català light” i “català heavy”.

L’any 1986 dos defensors del model light, Ferran Toutain i Xavier Pericay, van publicar un llibre titulat Verinosa llengua, en el qual criticaven el fet que el català usat per molts escriptors i professionals de la llengua estigués massa allunyat de la llengua realment parlada. Pel que fa als mitjans de comunicació consideraven del tot obvi que calia optar per un català que, per damunt de tot, fos versemblant. A més, adduïen raonaments de caràcter pedagògic: per tal que molts estrats de població castellanoparlants poguessin anar assimilant el català com a llengua pròpia calia posar-los les coses fàcils.

Una de les paraules que més es va fer servir per a exemplificar els arguments d’una banda i l’altra va ser “barco”. Els heavy defensaven el normatiu “vaixell” que, per cert, començava a entrar en el port de la normalització, com ho havien fet anys enrere “bústia” i “segell”. Els lights argumentaven que “barco” podia ser tan correcte en català com ho és “barca”, “embarcació” o “embarcar”, i que el fet que fos una paraula existent al vocabulari espanyol no era un motiu per no incorporar-la, sinó més aviat tot el contrari.

Tant es va parlar del famós “barco” que el títol d’un nou llibre publicat pels lingüistes contestataris l’any 1992 fou El barco fantasma. En aquesta ocasió els autors eren un grup de filòlegs que s’havien aplegat en un col·lectiu anomenat GEC (Grup d’Estudis Catalans), nom amb què volien posar de manifest la seva oposició a la postura de l’IEC que ells consideraven que s’havia de superar.

La guerra del “pinganillo”

En l’argot intern d’algunes televisions catalanes es diu “pinganillo” –una paraula que òbviament pertany al model de català més light imaginable– d’aquella mena d’auricular o d’audiòfon que els presentadors solen portar amagat a l’orella per poder rebre instruccions des del control de realització. Aquest ús de l’estri no ha provocat, que sapiguem, majors problemes que la incomoditat que representa per als professionals que hi hagi una excessiva cridòria a la sala de control de realització.

Però un altre ús d’aquest aparell ha portat una bona polèmica, relativa a les formes d’ús del català en els mitjans de comunicació. L’auricular en qüestió es pot fer servir també perquè les persones convidades que són objecte d’entrevistes o que participen en debats puguin seguir la traducció simultània de les llengües d’altres participants, si n’hi ha. I és aquesta possible funció de l’aparell la que ha provocat marrameus. Hi ha persones i grups polítics que consideren que la llengua espanyola s’ha de sentir tan poc com sigui possible als mitjans de comunicació catalans, i menys encara si es tracta de mitjans de comunicació públics. Aquesta posició en alguns moments ha estat majoritària al Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, de manera que aquest organisme ha volgut imposar la norma que quan cal fer una entrevista a un convidat que no entén el català s’ha de fer mitjançant traducció simultània, de manera que almenys l’entrevistador no deixi d’enraonar en català.

Una bona part dels periodistes consideren exagerada aquesta pretensió i, en nom de l’eficàcia de la comunicació, creuen que el més pràctic és fer l’entrevista en castellà si realment el convidat pot sentir-se així més còmode, de manera que a l’espectador li arribi el diàleg de la forma més fluida possible.

És aquesta una guerra que, de moment, ha estat incruenta. Però les posicions hi estan defensades molt fermament. I en tot cas és un bon exemple de la mena de discussions a què dóna lloc una situació tan poc normalitzada com la que té encara la llengua catalana.

Les raons de Lo Cartanyà

Els lingüistes que han tingut la responsabilitat professional en la fixació d’un model de llengua als mitjans de comunicació han hagut de fer front a una qüestió especialment delicada. La necessitat i la voluntat de normalitzar l’ús de la llengua catalana i d’introduir-la decididament en sectors de població castellanoparlants semblava fer aconsellable l’adopció d’un únic model –heavy o light, que aquesta és una altra qüestió– que funcionés a la manera del que se sol dir “estàndard”. Però això podia anar en detriment del reconeixement de l’existència de múltiples variants dialectals de la llengua, totes igualment dignes i riques en expressions i girs.

Aquest ha estat sempre un assumpte capaç d’aixecar butllofes. És molt natural que les persones de les comarques lleidatanes, o de les gironines, o de les comarques de l’Ebre –per no parlar de les variants valenciana, balear o rossellonesa– no se sentin identificades amb uns mitjans de comunicació en què només s’escolti, posem per cas, el català característic de Barcelona. Però al mateix temps, ¿com evitar el batibull lingüístic i la corresponent desorientació d’una part significativa de l’audiència?

En els seus inicis, Televisió de Catalunya va establir en aquest sentit una normativa que seguia bàsicament aquests criteris: en els espais de continuïtat i en els programes informatius cada professional s’expressaria amb la variant lingüística que li fos pròpia; en els programes de ficció, s’usaria bàsicament el model considerat “estàndard”. Aquesta darrera norma té una raó de ser ben lògica: seria molt complicat decidir quins personatges –quan n’hi ha de “bons” i de “dolents”!– haurien de parlar el català propi de Vic i quins el de Reus…

Tot i això, la casuística és molt més complexa i els comentaris o les crítiques relacionades amb aquesta qüestió no s’han aturat mai. Una bona prova n’és el ventall de parers amb què va ser rebuda la sèrie Lo Cartanyà. Alguns la van veure com una burla de certs dialectes comarcals, suposadament reduïts a una sèrie considerada “poca-solta”. En aquest sentit, plouria sobre mullat en una situació ja marcada per les susceptibilitats. Uns altres van celebrar que finalment un català dialectal fos introduït de manera desinhibida i associada a la pura diversió. Opinions, doncs, per a tots els gustos. O per a tots los gustos.