Formes de comunicació no verbal

Una gestualitat catalana?

Just a l’inici de la novel·la La ciutat dels prodigis, Eduardo Mendoza escriu el següent fragment:

“Als fenicis [sic] els van seguir els grecs i els laietans. El pas dels primers va deixar residus artesanals; als segons els devem dos trets distintius de la raça, segons els etnòlegs: la tendència dels catalans a inclinar el cap cap a l’esquerra quan fan veure que escolten i la propensió dels homes a criar pèls llargs als orificis nasals.”

Deixant les ironies i els substrats històrics a part, existeix realment una gestualitat catalana? Aquesta és una pregunta que se sol fer força gent que s’interessa pel tema de les formes de comunicació no verbal i, en particular, per la gestualitat en conjunt o per certs gestos concrets. La primera resposta que s’hi pot donar és que, sens dubte, sí que existeix perquè, com és obvi, qualsevol persona catalana quan es comunica i utilitza la llengua fa servir també tota una sèrie de recursos gestuals que l’acompanyen, la complementen i la modifiquen, i aquests recursos són, per tant, per definició i per naturalesa, també catalans.

Ara bé, si la pregunta inicial es reformula en el sentit de si aquesta gestualitat o aquest conjunt de recursos és diferent, poc o molt, del d’altres pobles veïns o llunyans, la resposta esdevé aleshores molt més complexa. La pregunta ja l’apuntava Jaume Mascaró al seu article “Notes per a un estudi de la gestualitat catalana” amb més precisió a l’hora de concretar-la en paraules: “Hi ha formes pròpies de gestualitat a l’àmbit cultural dels Països Catalans?” Com es veurà en les pàgines següents, la gestualitat catalana presenta particularitats evidents, començant, per exemple, pels noms d’alguns gestos, però mostra amb la mateixa evidència lligams molt profunds amb la d’altres terres, associables al seu torn amb la d’altres llengües, sobretot, és clar, la de les cultures veïnes. L’única possibilitat de contestar les qüestions anteriors amb rigor demanaria establir primer de tot uns criteris d’identificació cultural, que segons Mascaró serien: un repertori de gestos específics; l’ús predominant de gestos rítmics o descriptius; el domini frontal o lateral de la gesticulació i l’eix dominant –espatlla, colze, canell– i, finalment, la freqüència dels gestos.

En termes generals, no és agosarat dir que la catalanitat gestual, si es pot anomenar així, se situaria en el context de la mediterrània, per tant més aviat al costat de la italiana, per bé que menys marcada o expressiva, segurament, i força allunyada de la típicament nòrdica, que el tòpic, amb bona part de raó en aquest cas, caracteritza com a molt continguda. Tal com també apunta J. Mascaró, però, si s’entra en consideracions sobre si s’acosta més a la gesticulació rítmica i frontal dels jueus o a la lateral i descriptiva dels italians, aleshores s’han de valorar altres factors i variables més específiques com l’àmbit (rural/urbà), el grau d’industrialització o els nivells socioculturals: els aspectes de classe o grup social, d’escolarització i nivell d’estudis, o de professions i oficis són fonamentals, i sovint s’ha constatat –o almenys s’ha intuït– que la gesticulació en els estaments populars sol ser més abundant que en la burgesia, les classes mitjanes altes o l’aristocràcia. Aquesta circumstància està relacionada també amb la “repressió” escolar contra el gest (típica de moltes cultures) i amb la recomanació (si més no) de limitar la gesticulació a certes situacions, normalment informals.

Per acabar, caldria introduir també criteris regionals en l’estudi, perquè a vegades el mateix adjectiu general de català ens fa perdre de vista que, tal com s’exposa amb més detall en l’article de L. Payrató, “Breus apunts introductoris per a un projecte de dialectologia catalana del gest”, del 2006, justament el domini de la llengua catalana, en contacte amb altres llengües com la castellana, la francesa i la italiana, ofereix un laboratori excepcional per analitzar les relacions entre la gestualitat i la llengua (o llengües) amb què es relaciona. Al marge de variants dialectals prou conegudes com les del País Valencià i les Illes Balears (en contrast amb les del Principat), el domini català inclou els casos de la Catalunya del Nord i de l’Alguer, on les formes no verbals que es poden trobar s’allunyen de les típiques de les terres catalanes de l’estat espanyol. El cas de l’Alguer, en concret, és prou simptomàtic, en el sentit que, tal com ha estudiat J. Martí a “Apunts sobre la comunicació no verbal dels algueresos”, s’hi retroben gestos típics del repertori italià, desconeguts a totes les altres parts del domini.

Tot i que encara queden molts treballs per fer, sobretot de tipus contrastiu, que permetran contestar les preguntes anteriors amb més fonament, el que sabem fins ara ens porta, això sí, a una conclusió indiscutible: el gest ens aporta informacions molt valuoses i de tipus molt diferent, no és un recurs universal sinó modelat culturalment, i per tant la seva anàlisi és una part inexcusable de l’estudi d’una cultura. Xavier Fàbregues, al seu llibre Tradicions, mites i creences dels catalans, ja se’n va adonar quan parlava de les tradicions, els mites i les creences dels catalans:

“Encara que alguns costums tendeixen a internacionalitzar-se, els catalans tenim la nostra manera particular d’inclinar-nos i dipositar un òscul en la mà d’una senyora, o d’emetre un rot de satisfacció després d’haver endrapat una amanida carregada de ceba; segons les circumstàncies socials i els hàbits de cadascú, és clar.”

El llenguatge del cos i el gest

Quan es fa referència al llenguatge del cos se suposa, encara que d’entrada l’expressió no és gaire clara, que es vol que sigui entenedor que hi ha un conjunt de conductes corporals significatives, pròpies d’un grup social o de tota una cultura, o sigui que el cos també pot esdevenir, si més no en determinades circumstàncies, una mena de text que s’escriu i que es llegeix, en definitiva que transporta informació i que significa.

Per intuïció se sap que moure’ns d’una determinada manera o fer un gest concret és un mecanisme corporal que pot i sol ser interpretat, algun cop amb dubtes, imprecisions i possibles malentesos, però moltes vegades amb claredat i sense arbitrarietat. Això significa que certs comportaments s’han fet convencionals, és a dir, han adquirit un significat social per convenció, seguint uns camins similars als de les paraules i que s’engloben en els processos de simbolització, tan propis de l’espècie humana, els que han fet que l’home hagi estat qualificat sovint com “animal simbòlic”. Precisament és en els gestos simbòlics on la catalanitat i les nostres particularitats poden ser rastrejades amb més fonament, on s’aprecien amb més claredat les semblances i diferències entre cultures: els gestos de salutació, els d’insult, els de lloança, els que es fan servir per caracteritzar algú, els del joc infantil o dels jocs de cartes, els de l’esport, els que utilitzem per donar ordres, etc.

Tipus de gestos

No tots els gestos que es duen a terme són iguals, sinó que pertanyen a categories i subcategories diferents, i de fet resulta difícil, per començar, arribar a un acord unànime pel que fa a la categoria gest, ja que força especialistes discrepen a l’hora d’englobar com a gestos mecanismes no verbals com la mirada, les expressions facials, els moviments fets amb el cap o els canvis de postura (com a configuració de tot el cos).

Sense fer distincions pel que fa a la part del cos involucrada, les categories gestuals més acceptades i de què s’acostuma a parlar més sovint són les següents: els emblemes, els il·lustradors, les manifestacions d’estat d’ànim, els reguladors i els adaptadors (vegeu Ekman i Friesen 1969, 1971):

Els emblemes o gestos emblemàtics

Els emblemes o gestos emblemàtics poden ser utilitzats sense paraules (de fet, molt sovint és aquest l’ús que se’n fa), però al mateix temps tenen una traducció senzilla al llenguatge verbal. Els parlants de català podem dir gestualment d’algú que “és boig” o “no rutlla (gaire)” amb el gest de l’índex que fa uns copets a la templa, o bé la pressiona alhora que rota (val a dir que de seguida es pot comprovar, amb exemples com aquest, que també en el cas del gestos es troben variants que poden ser sinònimes i funcionalment equivalents).

Aquests gestos solen anomenar-se també gestos folklòrics, semiòtics, quasilingüístics o simbòlics, i encara gestos autònoms (perquè no necessiten la paraula, tot i que s’hi puguin combinar) o bé citables, perquè justament es poden esmentar (vegeu l’obra esmentada a la bibliografia d’A. Kendon, 1997). De fet, alguns fins i tot tenen nom i queden recollits al diccionari i a les enciclopèdies: botifarra, pam i pipa, banyes, dit impúdic, llengotes… Les senyes dels jugadors de cartes, els gestos dels àrbitres dels esports i tots els gestos tècnics en general són gestos d’aquesta mena, i algun acaba passant al registre corrent de la parla (per exemple “demanar temps” o, metafòricament, demanar que algú calli o pari de fer alguna acció, fent una “T” amb les mans, similar a la dels àrbitres de bàsquet). Al costat d’emblemes tan recents com aquest, d’altres tenen encara una història antiquíssima i amb testimonis escrits o il·lustrats (el dit impúdic i les banyes verticals, per exemple, aquestes relacionables amb la divinitat). Si bé en força casos no es fàcil reproduir-ne l’origen, molts emblemes neixen d’un procés metafòric i de convencionalització d’accions pràctiques: l’acció física d’arronsar-se pot derivar en un símbol de desconeixement, la d’espolsar la brutícia d’una espatlla en el de desentendre’s d’algun assumpte o despistar.

Els gestos il·lustratius o il·lustradors

La caricatura treballa plàsticament la gestualitat per aconseguir, mitjançant l’exageració, una més gran expressivitat.

Enciclopèdia Catalana - Gemma Llop

Els gestos il·lustratius o il·lustradors es fan mentre es parla, per això s’anomenen també coverbals, i a diferència dels anteriors, doncs, no s’utilitzen mai sense paraules, sense discurs verbal, i resulta molt complex de traduir-los al llenguatge verbal o de citar-los. Ja no tenen nom, i són improvisats, menys convencionals que els anteriors, tot i que amb el temps poden entrar en processos de simbolització i acabar esdevenint emblemes. Són gestos il·lustradors, per exemple, els que acostumem a fer quan es parla d’una carretera plena de revolts o els gestos per marcar en l’espai diferents nivells o aspectes del que estem explicant, que s’associen per això mateix a elements lingüístics com els connectors textuals o els marcadors discursius de diversa mena (d’una banda – de l’altra, per aquest costat – per aquell, primer de tot – després, etc.). També els que amb facilitat s’emblematitzen i que es poden associar amb díctics verbals com així, que es fa servir per descriure sobretot mesures o accions: va pescar un peix així (de gros); tenia un culet així! (de por). Si es pregunta, per exemple, què es una cosa fofa, a la resposta es pot trobar el gest de tocar-se els capcirons dels dits entre si; si es demana com és una escala de cargol, a la resposta se sol trobar el gest del dit índex dibuixant una espiral ascendent.

Val a dir que en força il·lustradors es poden apreciar canvis generacionals: la mesura d’una captura es pot fer amb un braç estirat que apunta cap al terra i la mà de l’altre braç que assenyala la llargada marcant el límit en el braç estirat (estil de certes persones grans, que més aviat es perd) o bé situant les dues mans davant del cos, amb els palmells mirant-se i assenyalant la llargada per la distància entre els palmells (estil que ja predomina).

Les manifestacions d’estat d’ànim

Les manifestacions d’estat d’ànim són gestos expressius que, en general, però no en exclusiva, es concreten com a expressions facials. En conjunt són segurament els més universals de tots els actes verbals, encara que fins i tot en aquests casos hi ha filtres culturals evidents i no es pot parlar només del seu vessant genètic. L’alegria, la tristesa, la ira o la ràbia, la por, l’enuig, el fàstic i l’interès o la sorpresa són emocions bàsiques que no podem deixar d’expressar, sobretot amb el rostre, quan es parla, en especial si els nivells d’implicació són alts (converses implicades, conflictives o pujades de to) o si es força l’expressivitat (explicació de contes, rondalles, acudits, anècdotes, és a dir, la narrativa oral en conjunt). Les manifestacions d’estat d’ànim es transmeten també a través de la disposició conjunta del cos (postura) i dels canvis que experimenta, i a través del que es podria anomenar, des de la perspectiva de la gestualitat, gestos vocals, o sigui tots els mecanismes no verbals vocals (intensitat i ritme o tempo) que, al costat de la part no lingüística de l’entonació, resulten tan destacables en el procés d’expressió de les emocions.

Els gestos reguladors

Els gestos reguladors serveixen per repartir els torns dins les converses i, en general, per coordinar la interacció, tant en el sentit de captació de l’atenció del receptor per part de l’emissor com a la inversa, és a dir, de mostra de seguiment (amb assentiment o no) per part del receptor o receptors del que diu el locutor. S’acostumen a fer, bàsicament, amb les mans, però també hi són peces importants la mirada i l’orientació del cos: és obvi que, quan es parla, es tendeix orientar-nos cap al receptor i mirar-lo (i a la inversa, encara en una proporció més alta: el receptor ens dóna “informació de tornada” que faciliten la interacció). Els canvis de posició típics de l’inici i el final dels torns de parla o d’una fase determinada de la interacció marquen i regulen –sobretot, sincronitzen– els processos d’intercanvi comunicatiu.

Els gestos adaptatius o adaptadors

Els gestos adaptatius o adaptadors són per agafar objectes, per “contactar” amb altres persones, o per entrar i estar en contacte amb un mateix: tocar-se els cabells, posar-se la mà sota la barbeta o creuar els braços. Com els reguladors, són més funcionals que no significatius, encara que dels adaptadors es pugui deduir (amb un cert risc) un determinat estat anímic de la persona, una actitud o disposició; en són exemples clàssics que es retroben en el nostre cas el del caràcter dubitatiu o pensarós de qui està assegut amb la mà a la barbeta, els possibles nervis de qui fa un gest repetit de colpejar suaument els dits entre si o el palmell amb la galta, de qui pica repetidament a terra amb la sola del peu, i tants d’altres.

Emblemes gestuals catalans. Estudis inicials

Els repertoris de gestos de les diferents cultures de què es disposa són, en la immensa majoria, de gestos emblemàtics o, si de cas, d’emblemes combinats amb il·lustradors que toquen la frontera de la convencionalització. També s’hi poden trobar en alguns casos adaptadors o manifestacions d’estat d’ànim que s’acosten funcionalment als emblemes, és a dir que s’acaben fent servir com a missatges deliberats i perfectament conscients, lluny dels usos més espontanis i inconscients que tenen segons les seves funcions bàsiques o d’origen: aprofitant l’exemple anterior, els gestos referits a ‘pensar’, amb la mà a la barbeta o agafant el front, basats en adaptadors d’un mateix emblematitzats.

Es deu a Joan Amades el primer recull de gestos autònoms o emblemes del català. Es tracta de l’article titulat “El gest a Catalunya”, publicat a l’Argentina l’any 1957. Tot i que no sempre és prou explícit i que caldria fer una tria rigorosa i un repàs crític de tot el que aporta, el recull d’Amades és molt valuós i ja ens fa veure que no va passar-li per alt, a aquest estudiós, la importància de l’àrea. Amades, curiosament, en sintonia amb la interpretació actual, ja copsa el caràcter lingüístic del gest (si més no en sentit ampli) i la rellevància que té per a l’etnologia del llenguatge:

“Des de que ens vàrem sentit interessats per l’etnologia del llenguatge, el gest ens va cridar l’atenció i ens despertà una predilecció especial per damunt de la d’altres aspectes de caràcter lingüístic. Moguts per aquest interès durant una quarantena d’anys no hem menyspreat ocasió d’anotar tants gestos com se’ns han presentat, considerant el concepte amb la màxima amplitud i hem anotat gestos pròpiament dits, i tot altre moviment de dits, de mans i de cos, moixaines i joguinetes infantils. Amb el curs del temps hem arribat a aplegar uns quants milers de fitxes.”

Fossin les fitxes que fossin, el cert és que Amades dóna duescentes noranta-nou entrades i noranta-sis fotografies (una de corresponent a una entrada que no apareix, “Deturar”, i per tant es podrien comptar-ne tres-centes, de fet). Hi parla de gestos “lingüístics” (i no lingüístics), per una banda, i per l’altra de “generals”, “individuals” i “indeterminats”, però no en dóna una caracterització rigorosa. Tampoc no és gaire precís a l’hora d’establir relacions entre els gestos (les seves variants morfològiques, per exemple), de manera que algun cop apareixen com a gestos diferents el que sens dubte són variants d’una mateixa unitat. Ara bé, com ell mateix diu, el seu propòsit era donar a conèixer els gestos de caràcter lingüístic “més emprats a Catalunya, dels quals no en coneixem res escrit en català”; per això afirma que no en pot donar ni una sola referència bibliogràfica i per aquesta raó, imprecisions metodològiques a part, el seu recull és tan original i important.

Força anys més tard, el 1981, a la revista Serra d’Or, Jaume Mascaró, en un article breu però imprescindible, posa les bases del que hauria de ser l’estudi de la gestualitat catalana, amb exemples clars i significatius. L. Payrató continua aquesta línia, amb l’intent d’establir un repertori bàsic d’emblemes associable amb el català col·loquial de Barcelona, i J. Martí recull i estudia els de l’Alguer. Alguns estudis posteriors han seguit els camins insinuats, però encara queda per fer un treball profund i contrastiu sobre el gest al llarg de totes les terres de parla catalana. Un projecte d’aquesta mena, molt pròxim del que podríem imaginar com un atles dialectal però en el camp gestual, i des d’una perspectiva etnològica, seria la millor radiografia possible per ampliar els coneixements de què disposem en l’actualitat.

Recull de gestos. Anàlisi i comentaris

A més de les variants morfològiques ja esmentades, els emblemes solen tenir una plurifuncionalitat comunicativa que els fa aptes des d’un punt de vista pragmàtic per a diversos usos. En cada context concret, l’emblema adquireix el significat particular desitjat, d’acord amb la intenció de l’emissor, que al seu torn serà interpretada a l’altre costat del procés comunicatiu pel receptor. De tota manera, malgrat les diferències atribuïbles als contextos particulars, en general es pot descobrir al darrere dels diversos usos un lema o nucli de caire semàntic i pragmàtic que es pot fer servir com a criteri de classificació, sempre amb el benentès que el mateix gest pot ser utilitzat en diferents ocasions amb matisos diferents de significat.

A continuació es presenten una selecció d’alguns dels gestos emblemàtics més coneguts, tradicionals i representatius que es fan servir a les terres catalanes, agrupats per àrees temàtiques.

Igualment es presenten a continuació un repertori d’emblemes gestuals esquematitzats que són àmpliament utilitzats i mostren una plena capacitat de comunicació:

Gestos de burla

El pam i pipa és probablement un dels gestos més catalans, si es pot dir així, encara que el seu origen sigui segurament oriental i tingui a veure amb l’acció dels ventalls (vegeu l’estudi d’A. Taylor, 1956, en què sovint se l’anomena the Shangai gesture). Fet amb una mà o totes dues, i amb el polze sobre la punta del nas, el gest recorda el moviment d’un ventall. La catalanitat esmentada es pot provar precisament per l’alta freqüència del seu ús, pel fet que té un nom, el qual constitueix un bon testimoni de la seva convencionalització, i encara pel fet que aquest nom hagi estat exportat a Hispanoamèrica i, sobretot, a l’Argentina (mireu Kany 1960: 145 i Meo-Zilio i Mejía 1981-83), on es coneix amb el nom de el pito catalán (i l’acció de fer-lo com hacer un pito catalán; una simple recerca a Internet aporta dades en aquest sentit i confirma que a l’Argentina l’expressió és ben usual, per exemple en la premsa, referida a accions lligades al món de l’esport o de la política). El gest es documenta sovint també en la literatura catalana, és recollit al diccionaris i la seva denominació presenta variants dialectals (fer jutipiris a les Illes Balears, per exemple).

La llengota o les llengotes (o treure la llengua) també està molt ben representada com a gest de burla, i en aquest cas val la pena recordar que l’acció es dóna fins i tot en primats no humans. Es pot combinar amb altres gestos de burla que consisteixen a recordar l’ase, en especial les seves orelles: “És gest infantil i es pretén simular les orelles de la bèstia posant-se dintre els forats de les pròpies els dos dits polses de cada mà mantenint aquestes ben obertes i imprimint-les hi un moviment de ventall agitant el quatre dits alhora”, assenyala J. Amades en l’obra Folklore de Catalunya. En aquest cas es podria parlar de nombroses variants morfològiques i encara d’altres possibles combinacions, en definitiva també de tota una altra família de gestos associats a partir de semblances físiques i d’un lema o nucli semàntic i pragmàtic ben acotable.

Gestos d’insult i amenaça

Els gestos d’insult actuals són bàsicament la botifarra, l’anomenat clàssicament dit impúdic i les banyes. El primer, amb un nom propi ben nostrat, que apareix sovint fins i tot en textos en castellà (en comptes del més genuí corte de mangas), és un gest amb significats una mica més complexos del que se sol pensar, ofensiu en general però a vegades més atenuat i usat com a negativa molt categòrica (i això sí, força brusca o descortesa, més enllà de les burles familiars o infantils de l’apartat anterior).

J. Amades, en l’obra esmentada, dóna la botifarra i el dit impúdic, aquest considerat en general encara més descortès i ofensiu, com a variants o combinacions del mateix gest, i amb això se suma a una controvèrsia que no té solució senzilla. Així, en la seva entrada “botifarra” es pot llegir el següent:

“Estendre la mà amb els dits arronsats a excepció del dit del mig. Sotragar el braç copejant-lo per la font amb l’altra mà mantenint el puny clos o fent el gest anterior. De sentit insultant, ofensiu i despectiu. És groller. Tracta de figurar el generatiu masculí. Se li atribueix la mateixa valor màgica que el gest qualificat de figa.”

Al marge de l’últim enunciat, amb el propòsit de recordar que l’exposició dels genitals pot tenir valor màgic (o ritual o d’intimidació, com en el món animal), és ben clar que J. Amades tracta com a variants el que també es pot considerar dos gestos diferents (o, com a molt, de la mateixa família gestual, que és una bona solució de compromís): el dit impúdic, conegut ja pels romans i molt estès per tot el món, és a dir, el dit del mig estirat cap amunt, que sobresurt del puny, i la prototípica botifarra, és a dir plegar un braç (amb el puny tancat) amb l’ajut de l’altre, que agafa amb la mà la part interior del colze mentre l’avantbraç s’aixeca. És cert que els dos gestos són combinables, i això afavoreix la concepció indicada de família de gestos que retrobem en altres emblemes. A més a més, tots dos tenen el mateix origen, basat en la il·lustració o representació del domini sexual, i per consegüent, en principi, tots dos es fan servir com a insult de caire també sexual, encara que en el cas de la botifarra bastants parlants no en són conscients.

Les banyes són també un senyal típic d’ofensa i que s’associa a l’insult amb el significat de “cabró” o “cornut”. Morfològicament el gest pot no distingir-se del que es fa servir com a conjur, però en aquest cas les banyes solen ser paral·leles al terra (o busquen tocar la fusta d’un objecte) i no apunten directament al destinatari. L’amenaça sol vehicular-se en la majoria de casos amb el puny aixecat, amb una morfologia semblant a la de la botifarra (però sense l’altre braç). L’amenaça més suau o irònica pot reproduir el moviment de pegar algú (amb la mà oscil·lant) i fins i tot fondre’s amb l’avís en el cas de l’índex estirat, una imatge que s’arriba a utilitzar fins i tot com a símbol de recordatori d’alguna informació.

Gestos de conjur

La figa, cada vegada menys coneguda, és segurament el gest de conjur per excel·lència de les terres catalanes. Recollida també com la majoria dels gestos anteriors als diccionaris, el seu origen, tot i que discutit (vegeu l’obra de Morris et al., 1979 i de Leite de Vasconcellos, 1925), sembla que és també el de la simbologia sexual (però en aquest cas, a diferència dels de més amunt, dels òrgans genitals femenins). J. Amades apunta el següent:

“Gest consistent en cloure la mà fent sortir el dit polze per entremig de l’índex i el del mig. Aquest gest és tingut com a groller i té un sentit menyspreuant.

Aquest gest és d’origen grec i se li donava el caràcter de conjur emprat per desviar, per efecte de la seva valor màgica, la mirada dels fetillers. Amb la mateixa valor que li donaven els grecs, puix apart del sentit general de menyspreu amb què és usat, se’l fa servir per a desembruixar. Cal fer el gest sense que ho vegi la persona a la qual es dirigeix.”

També tocar ferro –consulteu el Diccionari català valencià balear–, o tocar fusta –com en castellà o en anglès– són expressions típiques recollides totes dues al Gran Diccionari de la Llengua Catalana, la primera segurament més estesa, per prevenir la mala sort, al capdavall com el gest originàriament religiós de senyar-se (i, per a alguns parlants, el de les banyes horitzontals, molt freqüent a Itàlia i Andalusia, per exemple). Com a contrapartida del rebuig de la mala sort, alguns d’aquest gestos tenen també el costat positiu, és a dir el vessant d’atracció de la bona sort. Encreuar els dits se sol fer en aquestes circumstàncies, i també, sobretot en el cas d’infants, per deslliurar-se de l’obligació de complir un jurament o d’haver de dir la veritat.

Gestos per donar ordres o fer demandes

Moltes ordres o indicacions es donen amb senyals gestuals ben establerts, com per exemple, en relació amb l’espai, les que tenen com a finalitat que algú s’acosti (normalment el palmell mira cap a la cara de l’emissor o cap al terra, i els dits s’arronsen cap al cos) o bé que s’allunyi (amb el palmell paral·lel al terra i els dits que s’estiren enfora).

Indicacions similars es poden donar perquè algú s’afanyi (oscil·lació dels dits estirats), perquè parli més fort o més fluix (amb el palmell cap amunt que s’eleva, en el primer cas i cap avall en el segon, com en el gest de demanar calma), perquè contesti (cop de cap enrere) o al revés, perquè calli (hi ha nombrosos emblemes que ho indiquen: agafar-se els llavis, posar-hi l’índex estirat al davant, tancar-los com si fossin una cremallera…). La diversitat de metàfores gestuals es fa evident en aquests casos, com en d’altres per fer que alguna cosa s’aturi o s’acabi (“demanar temps” fent una “T” amb les mans, fer veure que es talla l’aire amb unes estisores…), per marcar que algú xerra massa (amb una mà que s’obre i es tanca, si és de quantitat, o tocant amb l’índex la punta de la llengua, si algú ha parlat “massa” en el sentit que se li ha escapat alguna cosa, o encara tapant-nos la boca perquè no s’escapi res més…).

És obvi també que se solen demanar moltes coses gestualment: un favor (amb les mans com si es pregués), unes claus (fent el moviment d’obrir un pany en l’aire), l’hora (amb l’índex tocant el canell), un cigarret (fent una “V” que s’acosta als llavis), el compte en un restaurant (com si es firmés en l’aire), la possibilitat d’anar a menjar o beure alguna cosa (amb una mà que s’acosta a la boca, amb els dits junts o amb el polze separat), de trucar per telèfon (acostant la mà a l’orella), etc.

Gestos de resposta i per indicar estats d’un mateix

El sí i el no fets amb moviments del cap (endavant i de costat, respectivament) són emblemes ben coneguts, dels primers que aprenen els infants, i molt difosos geogràficament, tant que algun cop s’havia pensat si eren universals, possibilitat desmentida pel fet que al sud d’Itàlia, Grècia i parts de l’Europa oriental el sistema és diferent, amb una negació feta amb un cop de cap enrere. Aquesta negació potser es relaciona amb la nostra expressió de rebuig o negativa que sovint va acompanyada pel so de fer petar la llengua i expressions verbals com Apa!, Sí, home!, I què més!

També es pot fer que ‘no’ amb l’índex estirat que oscil·la, com si fos un metrònom, i es pot dir que ‘bé’ o ‘malament’ aixecant o abaixant el polze amb la resta del puny tancat (per bé que no té l’origen romà que alguns li atribueixen, vegeu les obres de D. Morris et al. del 1979, i M. A. Fornés (coord.) del 2001-2004). Es pot dir que ‘perfecte’ o ‘ok’ fent un cercle amb el polze i l’índex, un emblema relacionable amb els il·lustradors de precisió que fem tocant-nos les molles dels dits i que s’ha popularitzat recentment. Més tradicional, i amb nom propi, cal recordar el gest de picar l’ullet com a mostra de complicitat. Com a avisos, destaquen el gest d’estirar cap avall la pell de sota l’ull (‘mira’) i el de tocar amb l’índex estirat el costat del nas (‘olorar alguna cosa’), tots dos lligats en l’origen als sentits corresponents. El petó als dits que s’obren té també molta tradició (‘boníssim’, ‘excel·lent’).

Les expressions de dubte o valoració aproximada (‘més o menys’) se solen fer amb oscil·lacions de la mà plana, o amb moviments del cap cap als costats, i les d’indiferència o desconeixement arronsant les espatlles, amb una ganyota dels llavis cap avall i sovint ensenyant els palmells (tots tres moviments es poden combinar de maneres diverses). Per jurar es pot fer un petó als dits que fan una creu, i per fer palès un descuit o que algú s’adona d’alguna cosa un cop de palmell al front; la innocència la marquem ensenyant els palmells, la sorpresa aixecant les celles (el mateix gest que es pot fer servir com a salutació o avís en distàncies curtes i que es basa en una manifestació d’estat d’ànim).

Les indicacions sobre estats personals es relacionen molt sovint amb gestos adaptadors, que passen a ser utilitzats simbòlicament per indicar que l’emissor té gana, set, calor, fred, etc. Els d’alegria, tristesa, ràbia i en general qualsevol sentiment es basen en les expressions associades a l’exteriorització de les emocions, des de tapar-se la cara per vergonya o per por, fins a l’alegria que fa estirar els braços cap al cel o un dels emblemes per plorar, en què simbolitzem la tristesa aprofitant un moviment típic que es troben en els infants quan es freguen els ulls.

Gestos per assenyalar o comentar trets d’altri

Es toca el nas amb l’índex (o el polze) per indicar que algú beu o ha begut massa, i es fan rotacions de l’índex a la templa per indicar que algú altre no rutlla, és boig o fa bestieses. En tots dos casos hi ha variants morfològiques ben conegudes, i encara més per indicar que algú és (molt) tossut, amb copets del puny o dels dits al front. Per indicar que algú és un barrut a penes queden rastres d’un gest d’agafar-se les barres, segurament substituït de fa temps per un d’importat que consisteix a donar-se copets a les galtes (el corresponent a caradura, que exemplifica molt bé el procés dels manlleus i neologismes gestuals: s’incorpora un manlleu lingüístic al sistema de la llengua i un de gestual al repertori d’emblemes.

La metàfora per palesar l’avarícia es fa mostrant el puny, nusos amunt, mentre que per indicar que algú és un adulador se sol fer el gest de botar una pilota o de raspallar o ensabonar algú. El cas de “lladre” o “robar” es recull amb una estilització del moviment original, ara limitat als dits d’una mà que fan una mena de roda començant pel petit. Quan s’ajunten els índexs estirats de costat, amb els palmells mirant cap al terra, denotem alguna mena d’unió o complicitat, normalment referida a terceres persones presents en el context situacional o esmentades en l’enunciat.

Els trets físics es poden marcar per proximitat a la part del cos afectada (és el cas d’‘embarassada’), amb recursos mímics (les galtes inflades i els braços arquejats per indicar que algú és o està gras, prémer les galtes per indicar que algú és o està prim) o bé amb gestos que són a mig camí de la icona i el símbol, com el dit petit estirat per indicar que algú està molt prim, xuclat.

Gestos per descriure altres situacions, objectes o accions

A Catalunya si, amb el palmell amunt, s’ajunten els dits d’una mà i es van obrint i tancant rítmicament, el significat és clar per a tothom: un lloc és ple de gom a gom. En aquest cas, com en molts d’altres, el gest es pot fer amb les dues mans i amb diferents ritmes o intensitats, la qual cosa marca un determinat èmfasi en la càrrega significativa. Si el moviment es fa fregant les molles del polze i el dit del mig, no hi ha dubtes, tampoc: es fa referència als diners, cèntims o ‘quartos’.

‘Molt’ o ‘poc’ referit a un objecte es pot representar amb les mans molt obertes o amb els dits (índex i polze) molt acostats, i el mínim queda marcat pel polze que prem la molla de l’índex (ni així, per exemple). Per a una situació que ens causa sorpresa o admiració, la mà que se sacseja és com una exclamació o un adverbi de quantitat: carai, Déu n’hi do…

Per acabar, en qualsevol activitat humana es pot guanyar-hi o perdre-hi: la victòria l’assenyalem amb la “V” de la paraula escrita, la pèrdua total amb el suïcidi figurat en què la mà dispara a la templa. Aquest últim gest és una mostra més d’un repertori d’arrels culturals tan evidents com, si ens ho miréssim “des de fora”, peculiars o exòtiques (no pas menys que simbolitzar el suïcidi reproduint l’harakiri).

Altres gestos autònoms

Un estudi complet dels gestos de les terres catalanes hauria d’incloure necessàriament diversos apartats complementaris als anteriors, en especial els referits a determinades pràctiques gestuals i comunicatives:

• els gestos de salutació de pas, normalment amb la mà oberta enfora i oscil·lant, però amb altres possibilitats segons la distància, els interlocutors i el seu grau de familiaritat, etc.: des d’un lleuger cop de cap amunt fins a un somriure, passant per l’arquejament de les celles, que es troba en totes les cultures per bé que amb matisos diferents.
• els gestos de salutació introductòria d’interacció, com l’encaixada de mans o l’abraçada, amb totes les seves modalitats, o els petons (dos, un a cada galta, a diferència de molts altres llocs, i sempre depenent del tipus d’interacció i d’interlocutors).
• els gestos de comiat, és a dir el que podem entendre com a salutació final d’interacció, i que solen coincidir amb els de les dues modalitats anteriors.
• els gestos per comptar, tant en el sentit de les enumeracions (que solen començar amb el polze (i la resta de dits que es van obrint) o bé amb el dit petit (pressionat cap al terra per l’índex de l’altra mà), segons l’estil i les varietats.
• els gestos díctics, tant de tipus personal (el jo marcat amb l’índex assenyalant el pit o amb el palmell a sobre el pit; la resta amb l’índex assenyalant cap enfora) com de tipus espacial (l’índex cap a terra per a l’aquí) i temporal (l’ara es pot marcar com l’aquí, l’abans se sol marcar amb el palmell que mira, des del costat del cap, cap enrere, i el futur s’assenyala amb la mà oberta davant del cos, de manera que aquest actua com si fos el present: el passat és al darrere i el futur al davant).
• els gestos propis d’activitats específiques, com el cas dels esports o dels jugadors de cartes (les senyes per marcar la possessió de certes cartes o bé jugades específiques), i els gestos dels jocs infantils. J. Amades ha tractat el tema al seu article “El gest a Catalunya”, del 1957, i J. Mascaró al seu article ja esmentat, “Notes per a un estudi de la gestualitat catalana”.

Sons i elements vocals

Encara que quan es fa referència a un gest es tendeix a pensar sempre en un moviment de les mans o els braços, del cos en conjunt o del cap, no es pot oblidar que al costat d’aquests elements no verbals no vocals n’hi ha d’altres de no verbals vocals que tenen característiques molt similars, si bé en general encara han estat menys estudiats. Es tracta dels sons o elements vocals, autèntics gestos vocals, si es vol dir així, que també es convencionalitzen i acaben constituint un repertori més o menys obert de recursos comunicatius propi de cada cultura. Alguns autors es refereixen a aquests elements amb el terme de paralingüística, si bé per a d’altres aquesta denominació fa referència no només als elements vocals no estrictament verbals que acompanyen el llenguatge, sinó a tots els vocals i no vocals.

Sigui quina sigui la denominació que se’ls doni, dins d’aquests elements cal destacar el ritme o tempo de l’elocució, amb les pauses pròpies de qualsevol text oral, i l’ús que es fa de la intensitat (amb fortes i pianos, per marcar l’èmfasi) i de les possibilitats d’estrafer la veu, per exemple en les veus de citació, per imitar la veu d’una altra persona o d’un personatge, fent autèntics jocs de polifonia vocal que es poden ajuntar, ampliant-se, amb la polifonia gestual, quan també el cos reprodueix els moviments d’altri.

A més a més, finalment, cal destacar el cas dels sons o senyals fònics de caire especialitzat (un pastor manant el gos, per exemple) o de caire corrent, propis de qualsevol situació, si bé més aviat típics d’interaccions informals. En català comptem amb algun estudi particular, com el de J. Bernadó i F. Prat, l’any 1980, sobre els crits utilitzats per donar ordres al bestiar, que seria un cas ben específic, i d’altra banda resulta evident que es pot reproduir, encara que sigui de manera força elemental, tot un seguit de senyals vocals col·loquials que s’associen a un significat recurrent i convencional, per exemple els següents, recollits el 1988 per L. Payrató en la seva obra Català col·loquial. Aspectes de l’ús corrent de la llengua catalana:

Per marcar el dubte o les vacil·lacions: [?:], [m:]…
Fàtics: [h?], [hi], [h? h?]…
Per interpel·lar, saludar o cridar l’oient: [?], [ep], [ej], [txist], xiulets…
Per demanar silenci: [s:]
Per expressar el desacord: [nxt], [bu:], [ps:], xiulets…, o una valoració dubtosa: [pse], [psepse]…
Emfatitzadors: [fu], [fuf], xiulets…

De vegades el so té funcions emfàtiques i sobretot expressives, com en el cas de fer petar la llengua o els dits. Les inhalacions o exhalacions poden interpretar-se com a senyals de cansament, de dificultat a l’hora de contestar o de descriure un fenomen, com en el cas també d’un esbufec o de sons que els parlants relacionen amb una sensació de fàstic o almenys de desgrat.

En aquests casos, s’arriba molt a prop del terreny de les onomatopeies, quan el llenguatge verbal ja forneix elements propis del sistema de cada llengua per expressar, en una primera etapa del procés de la verbalització, qualsevol d’aquestes sensacions o d’aquests significats apuntats. L’onomatopeia i la interjecció, com a categoria gramatical amb què se sol o es pot expressar, representen aquesta primera etapa verbal o de lexicalització.

No es pot oblidar que fins i tot en aquests recursos, en aparença universals, les diferències entre llengües i cultures són ben constatables, ja sigui en el cas dels crits dels animals (el bub-bub dels gossos catalans), o bé dels estats d’ànim i les emocions i manifestacions de sorpresa, cansament, rebuig, fàstic, etc. (ah!, oh!, eh!, uf!, ecs!, uix!…).

Formes i reflexos no verbals en altres àmbits

Entesa en un sentit ampli, la no verbalitat adopta nombrosíssimes formes, atès que s’hi poden englobar tots aquells mecanismes de producció de significat altres que el llenguatge verbal humà. Aquesta consegüent extraordinària amplitud de dominis explica que els reflexos no verbals s’escampin per molt diverses àrees i que, al capdavall, la no-verbalitat impregni de maneres molt variades i amb matisos tot allò que ens envolta. El llenguatge verbal no s’escapa d’aquest embolcall, ni la llengua catalana, en particular la fraseologia, ni la literatura catalana, l’escrita i l’oral, des de la més solemne a la més popular.

Gestos i fraseologia popular

Els trets de l’aparença física, com els del vestir o d’altres aspectes, es poden interpretar simbòlicament i queden reflectits en els refranys i la fraseologia: no tenir un dit de front; orelles llargues pensaments curts; qui té un bon nas té un bon detràs, refranys recollits per J. Amades. De la mateixa manera, el català reuneix un bon nombre d’expressions que s’han constituït sobre la base del gest, igual que, a la inversa, alguns gestos s’han creat a partir de les expressions verbals.

Entre els primers casos esmentats, les postures reben sovint una interpretació simbòlica, fins al punt que sovint són interpretables emblemàticament, és a dir, amb un significat recurrent i acceptat socialment, sense ambigüitats: estar de braços plegats, estar braç sobre braç, no moure un dit… L’expressió verbal resulta en molts casos una simple descripció del gest, del moviment entès en termes estrictament físics: fregar-se les mans (d’alegria), rentar-se’n les mans (desentendre’s d’alguna cosa), arronsar-se d’espatlles (mostrar desconeixement o indiferència), etc. Però en d’altres el gest ha generat o promogut una sèrie d’expressions verbals que tenen a veure amb la seva morfologia: per exemple en el cas dels gestos d’insult o negació-rebuig, per aquí es pengen els paraigües (referida a la botifarra) o puja aquí dalt i balla i puntes d’agulla (referides al dit impúdic); en el cas del gest típic per referir-se a ‘robar’, en què els dits s’estiren i s’arronsen, com si fossin un ventall, mireu l’expressió tocar l’arpa (amb el mateix significat) o el topònim Camp de l’Arpa (etimologia popular a partir de Camp de l’Arca).

Encara, per una altra banda, gest i elocució verbal tenen una expressió o concreció paral·lela, simultània, com per exemple en la figa, com a gest de conjur, acompanyada d’expressions com pet de llop que et fot, (i vit de llop, la tira de la pell del penis, amb què es feien fuets) o les recollides per Amades: La figa i la flor / per tu si, per mi no, Pet de llop / tres cops en creu / posat dintre d’una bóta / que mai més pugui rebotre (o amb la variant que mai més no et pugui fotre). També és comuna La figa et faig, gardela, que podia continuar amb a tu i a la teva parentela (a Badalona, en Gardela era un dels dos personatges –ell i en Podeví– del pas de la processó que despullaven Jesús, coneguts també com els “esgarrapacristos”). Per descomptat, no sempre que hi ha una expressió de base corporal o gestual existeix el correlat no verbal, posem per cas no ve d’un pam, li ha anat d’un dit, coll avall/amunt o mirar-se el melic. Però a vegades sí que hi ha casos de creació de gestos a partir de l’expressió, i molts són innovacions recents:

Algunes estan associades amb el llenguatge corrent, per exemple demanar “un tallat” en un bar, gestualment, tal com ja recollia J. Mascaró, i que té, de fet, diverses possibilitats, segons la metàfora i la representació morfològica que se’n faci. “Tallar” també pot tenir, a més, un significat referit a parar de parlar o d’interactuar, i en aquest cas s’imita amb els dits el moviment d’unes estisores, sovint a prop de la boca.

D’altres innovacions estaven associades originàriament amb registres d’especialitat, per exemple als esports, com el cas, ja comentat, de demanar “temps” (amb les mans fent una “T”), ara ja exportada sovint a certs contextos ordinaris, i que constitueix la col·loquialització d’un neologisme. Alguns gestos són neologismes que provenen d’altres llengües, és a dir manlleus, per exemple el gest associat amb l’expressió ser un caradura (procedent del castellà) i consistent a donar copets amb el palmell o el dors a la galta (un gest que segurament n’ha substituït d’altres de més autòctons com agafar-se les galtes o fer relliscar la mà oberta cap avall amb el polze tocant una galta i l’índex l’altra).

Algun cas és de difícil explicació, com el d’“adulador” representat fent botar una pilota (o sigui, fer la/el pilota). Aquesta expressió és anterior al gest, que l’escenifica o representa en termes esportius, malgrat que no té sentit, en principi, ni hi ha cap lligam metafòric. En realitat, és probable que l’expressió faci referència al menjar i a la seva “facilitació” o preparació, amb una metàfora que retrobem, si més no en sentit ampli, en els casos d’ensabonar o raspallar, relacionats, aquests sí, tots dos directament amb el concepte d’adular. L’homonímia del terme pilota explicaria, com és lògic, el salt des del menjar cap a l’acció de botar.

Els diccionaris recullen ja la majoria d’aquestes expressions i altres casos de construccions que ens recorden que dir no és una acció humana exclusiva del llenguatge verbal: “Si no ho ha dit amb paraules, ho ha dit amb la mirada” (P. Fabra Diccionari General de la Llengua Catalana, vegeu dir), “La cara parla” i “El que t’ho diu, a la cara ho escriu”, tots dos recollits per J. Amades).

El gest a la literatura

La literatura reprodueix molts aspectes referits al cos i a les formes no verbals. Des dels més primitius i gairebé onírics (“El món era tan nou que moltes coses encara no tenien nom i quan hom les volia esmentar les assenyalava amb el dit”, a l’inici de Cent anys de solitud, en la traducció catalana d’Avel·lí Artís Gener de l’obra de Gabriel García Márquez), fins als més col·loquials i corrents: “Vaig fer que no amb el cap. –Que no?… Bé! Això sí que és bonic!” (Joaquim Ruyra, Pinya de rosa); “Em va rebre amb desconfiança, tal com tenia per costum, gairebé ensenyantme les dents” (Pere Calders, Tot s’aprofita).

La caracterització no verbal dels personatges és imprescindible per fer-nos una idea de les seves reaccions i estats anímics: “–Oh!… Oh!… Oh!… El tercer oh de la senyora Adelaida es perdé dins un sanglot. La bona dona rompé a plorar com una criatura” (Ruyra, Entre flames); “–Tau-tau –féu el moliner amb estranya expressió dubitativa–, veurem qui riurà darrer” (Ruyra, La gent del mas Aulet); “I, un cop al vestíbul, la noia, tota ruborosa i amb els ulls baixos […]” (Ruyra, La gent del mas Aulet).

Fins i tot quan la ficció ens allunya del que seria la narració corrent, la caracterització no verbal pot ser essencial, com la que aconsegueix Ruyra en un fragment de “Sociòlegs d’ultratomba”, publicat a les pàgines d’“El Matí” de Barcelona (agost – octubre del 1929), i subratllada en cursiva a continuació:

“M’ha dit ‘calla’ tot posant-se en camí cap a la font, perquè ha reparat que Sòcrates s’havia llevat dempeus i ens feia signes de benvinguda. Jo, força encongit, segueixo els seus passos. No sense un profund respecte i un secret tremolament de cor m’atanso als grans filòsofs grecs.

–¿És aquell escriptor català de qui parlàrem darrerament? –pregunta Sòcrates al Dant, assenyalant-me, després d’haver-nos saludat amb una gentil cortesia.

–El mateix –fa el florentí amb una afirmativa balançada de cap.

Aristòtil i Plató també s’han posat drets. Ens saluden inclinant-se davant nostre amb gravetat i s’asseuen de bell nou, igualment que Sòcrates, tot invitant-nos amb el gest a ocupar dos triclinis escadussers, cosa que fem sense més cerimònies.

Resten muts. Jo em sento confús i avergonyit enmig d’aquell aire sense ombres que ho penetra tot de claredat i torna cristal·lí qualsevol vel de dissimulació. El Dant, sembla haver-se inhibit de la nostra presència. Està absort, immòbil, closes les parpelles, el cos tombat endavant i la barba descansada en la mà d’un braç que té recolzat a la cuixa. Plató m’esguarda obertament, amb un somrís de simpatia. Aristòtil em mira de reüll, ajuntant les celles.”

En particular, la literatura popular també recrea i reprodueix constantment les formes no verbals, tant les referides al context (que poden ser des del paisatge a les descripcions físiques d’un interior, una sala, per exemple) com les referides a la gestió de temps i moviment (la no-verbalitat no vocal: els ritmes i la gesticulació), i les referides a la caracterització de veus i fenòmens vocals (la no-verbalitat vocal). A les rondalles es troben nombrosos exemples de tots aquests casos, combinats amb la parla i l’expressió d’emocions i sentiments dels personatges, tal com s’aprecia en el text següent, sobretot en els fragments en cursiva:

“El pastor, més vermell que una tomaca, no sabia què fer. […] Mentre el pastor anava traient del senzill instrument les bellíssimes notes que encantaven la princesa, aquesta, segurament per efecte d’aquella dolça música, va decidir contar-li a Jocund la seva desventura, que el pastor escoltà cada vegada més emocionat fins que un nus que se li feia a la gola va impedir-li continuar. […] Jocund se li apropà tímidament i, sense poder-se refrenar, li acaricià els llargs cabells del color de les avellanes. La princesa va deixar-se consolar perquè estava molt desesperada. I així van passar una bella estona junts fins que el pastor, prenent la iniciativa, va dir a la princesa això que segueix:

–No ploreu més, bella Amèlia. Demà mateix, quan el primer sol eixugui la rosada de les prades, sortiré a buscar aquesta Flor del Penical que tanta falta fa al vostre pare i tant us fa plorar a vós.

La princesa, sorpresa per la decisió de Jocund, va incorporar-se, i mirant-se’l de fit a fit va llegir en els seus ulls una fermesa que no havia vist mai en ningú altre, i en el seu cor van renéixer l’esperança i l’alegria.” (Recollit per Bienve Moya a Rondalles i llegendes catalanes).

Molts cops la transcripció o els reflexos literaris de la veu i la mirada creen uns jocs que reprodueixen entre els personatges les interaccions comunicatives cara a cara que experimentem quotidianament, en les quals es conjuguen de manera íntima i indissociable la parla i les formes no verbals:

“Aquesta última observació va fer-la amb veu baixa perquè no el sentís, o potser per fer-ho veure.[…]

–Bon dia, vaig saludar només obrir-se la porta.

Des de dins la foscor refrescant de la casa, van guaitar-me dos ullets desconfiats: era un vellet, prim com la vareta del carreter i arrugat com una figa seca.

–Uuum! –va fer el vellet per tota resposta, interrogant-me amb la mirada.

–D’això… venim de Sabadell i… el cas és que algú m’havia d’esperar aquí, sabeu?

El vellet feia posat d’escoltar-me, però també semblava que no m’entenia, o no em volia entendre. La seva mirada era viva, però en comptes de mirar-me a mi, hauria dit que mirava més enllà de mi, o a través de mi. No sabria com explicar-ho, però vaig tenir la impressió que aquell homenet ja sabia el que em passava i no volia intervenir-hi. Tot el que en vaig treure va ser una àmplia varietat sonora d’«ummms», «jaaaaas» i «veeeees». Al final vaig tornar a desitjar-li bon dia i passiu bé.

El carreter ja havia desenganxat la tartana. Va fer-me una ullada i en els seus ulls vaig llegir-hi un: «No us ho havia dit jo, que eren una mica estranyots, aquí!»”

La mirada de l’home va fer-me enrabiar, i provocar-me de provar en una altra casa:

–Déu vos guard! –vaig fer amb veu temorosa davant d’una porta mig ajustada–. De dins van sentir-se unes passes de peus que s’arrossegaven.” (Recollit per Bienve Moya a Rondalles i llegendes catalanes).

Per acabar, en el cas de la literatura oral, i en general en qualsevol forma de narració oral col·loquial, es dóna un ús de la gestualitat sense el qual ens costaria d’imaginar-nos l’expressivitat que es pot aconseguir amb aquestes modalitats. El canal oral, en aquest sentit, permet una plasticitat que a la literatura escrita li queda més lluny, i desmenteix el tòpic segons el qual el text escrit aconsegueix uns resultats més elaborats que l’oral. Al costat de la màgia de la paraula dita, la capacitat expressiva no verbal de qualsevol rondallaire tradicional o dels més moderns contaires professionals serveix d’exemple d’aquest àmbit, i ens ajuda a explicar el singular poder de seducció, no solament per als infants, que exerceix una narració oral ben escenificada.

Cultura i patrimoni no verbal

El fet que la llengua pesi tant en la identificació i en la posterior caracterització de les cultures —sobretot, d’algunes cultures— fa que tendim a oblidar que existeix tot un patrimoni no verbal molt valuós que forma part també amb tota justícia del nostre bagatge cultural, i que, al costat de llenguatge, s’estén per tres eixos:

• l’espai, amb la proxèmica, entesa com a gestió d’aquest espai a l’hora per exemple de parlar amb algú (i decidir a quina distància ho fem, des de l’íntima, a cau d’orella, fins a la social, com la que solem marcar per als desconeguts);
• el temps, amb l’anomenada a voltes cronèmica, és a dir, en paral·lel a l’eix anterior, la gestió del temps, amb la combinació de ritmes i pauses amb què expliquem una història, per exemple, o amb el temps de latència per contestar una pregunta; i, finalment,
• el moviment, amb la cinèsica, entesa com a gestió de totes les nostres possibilitats de comunicar-nos amb el cos, des del que podríem entendre com una mena de “0” o posició de repòs (i que no deixa de ser una de les possibilitats del nostre conjunt o repertori de postures) fins a tota la gestualitat coverbal o autònoma que hem comentat més amunt, passant per les nombroses manifestacions d’ordre cultural en què el moviment n’és la pura essència (el ball, la dansa, el mim), o si més no un element imprescindible (el teatre, el circ, la literatura oral).

Com J. Mascaró i L. Payrató apunten en “Els llenguatges no verbals”:

“El patrimoni de la cultura catalana es fa present en aquests tres eixos com s’hi fa en la llengua i en el seu tresor de paraules o frases fetes. Contestem una pregunta o un prec després d’un lapse precís, a una distància pertinent dels interlocutors, i movent-nos —gesticulant— d’una forma determinada. En els jocs infantils, en contar una rondalla, en els balls populars i en tantes altres manifestacions expressives la cultura catalana emergeix en innombrables formes no verbals.

El llenguatge verbal mateix no es pot fer palès sinó justament a través d’una configuració tipogràfica sobre l’espai o d’una modulació sonora, és a dir amb uns canals escrits o vocals que delaten indefectiblement uns trets culturals: una herència que transmetem generació rere generació i que es beneficia (o es perd, o s’empobreix) amb innovacions i manlleus constants. La cal·ligrafia conviu amb els processadors de textos, i les tradicions orals de contes o acudits amb les càmeres de vídeo, que enregistren, com mai no s’havia pogut fer fins ara, sons i imatges de tendres escenes familiars.”

El patrimoni verbal i no verbal perviu de manera combinada, en interacció, i perdura alhora que es modifica per innovacions o neologismes gestuals de tota mena que ens arriben a través de mitjans de comunicació de masses cada vegada més globalitzats. En les formes de salutació ho podem veure d’una manera ben clara: al costat de les tradicionals abraçades i encaixades de mans s’estenen els cops de palmell que han sorgit de les salutacions i formes de contacte entre jugadors típiques de molts esports, importats la majoria amb la totalitat del que representen: pràctiques, reglamentacions, conductes no verbals, terminologia… Fins i tot les salutacions col·loquials queden empeltades amb la innovació o el manlleu, i per exemple en el lloc de la secular mà que oscil·la per dir adéu ja apareix algun cop l’adéu fet amb els dits que es repleguen sobre el palmell o el molt bé marcat pel polze que s’aixeca sobre la resta del puny. Malgrat tot, l’empremta dels primers anys sempre pesarà en l’individu, i la transmissió cultural queda així també, almenys en part, assegurada. Tal com apuntava X. Fàbregues, en l’obra abans esmentada, referint-se a una proxèmica ètnica que actua com un rerefons:

“Al món de la gestualitat ens hi iniciem des que aprenem a sentir i a moure el cos. Ens hi iniciem, doncs, abans que en el món de la parla. Es podria considerar que la parla apareix de primer com un subratllat del gest, i que de mica en mica pren relleu i concreció fins que els termes s’inverteixen. […] La manera que la mare té d’agafar el petit, de sostenir-lo braços enlaire, d’apetonar-lo, de canviar-li els bolquers, deixarà una petjada profunda en l’aparell sensorial de la criatura.”

Repertori bàsic d'emblemes gestuals catalans
ADONAR-SE’N (OBLIT)	Cop de palmell al front
ADULADOR	La mà fa botar una pilota
AFANYAR-SE (“RÀPID!”)	Els dits, estirats, oscil·len
AFIRMACIÓ (ACORD)	El cap es mou endavant i enrere
ALERTA	Un dit estira la pell per sota de l’ull
ALLUNYAR-SE (“VÉS-TE’N!”)	Els dits s’obren enfora
ALLUNYAR-SE (“VÉS-TE’N!”, “MARXEM!”)	Fer petar els dits
ALTO	Aixecar la mà, palmell enfora
AMENAÇA (“ET PEGARÉ!”)	La mà oscil·la de gairell
AMENAÇA (AVÍS)	L’índex oscil·la de gairell
AMENAÇA (PROVOCACIÓ)	Vibració del puny enlaire
APRECIACIÓ (DONA, FIGURA)	Les mans dibuixen corbes
APRECIACIÓ (“PITRAM”)	Mans vibrant davant del pit
APROPAR-SE (“VINE!”)	Dits avall plegant-se cap al palmell
APROPAR-SE (“VINE!”)	Dits amunt plegant-se cap al palmell
APROXIMADAMENT (DUBTE, DESCONEIXEMENT)	Oscil·lacions del cap
APROXIMADAMENT (REGULAR)	La mà oscil·la de costat
AUTOESTOP	Puny tancat, polze estirat
BARRUT (GALTES, CARADURA)	Copets del palmell a la galta
BÉ (PERFECTE, “D’ACORD!”)	Índex i polze en cercle
BÉ (PERFECTE, “D’ACORD!”)	Polze aixecat sobre el puny
BEURE	Polze estirat cap a la boca
BOIG (BOGERIA)	L’índex fa rotacions a la templa
BORRATXO (BORRATXERA)	Copets a la punta del nas
BURLA (LLENGOTES)	Treure la llengua
BURLA (PAM I PIPA)	Mà oberta en ventall davant del nas
CABRÓ	Dit índex i dit petit estirats enlaire
CALMA	Les mans obertes pugen i baixen
CALOR (SUAR)	La mà eixuga el front
CAMINAR	Dits índex i dit del mig estirats i oscil·lant
CANSAMENT	Bufar amb les galtes inflades
CAP (INTEL·LIGÈNCIA, IDEA)	L’índex toca el front o la templa
CARDAR	L’índex entra al puny i en surt
CARDAR (FOTRE)	Braços enrere com si s’esquiés
CLAUS (OBRIR)	Puny girant als costats
COMPLICITAT (AVÍS)	Tancar i obrir un ull
COMPTE (ESCRIURE)	Mà en l’aire en ziga-zaga
COMPTES (PAGAR / COBRAR)	L’índex o el puny colpeja el palmell
CONJUR (ATRACCIÓ BONA SORT)	Creu amb el dit índex i el del mig
CONTINUÏTAT (REPETICIÓ)	Rotació de l’índex estirat
DEMANDA	Mà en cassola davant del cos
DEMANDA (RECLAM)	Mà oberta aixecada sobre el cap
DESAFIAMENT (PROVOCACIÓ)	Redreçar el cos i el cap endavant
DESCUIT (PARLA)	La mà, estirada, tapa la boca
DESENTENDRE’S	Cop brusc del braç enlaire i enrere
DETINGUT (EMMANILLAT)	Punys de costat tocant-se
DINERS	Fregar el polze amb l’índex
DUBTE (DESCONEIXEMENT, IMPOTÈNCIA)	Mans obertes / arronsar espatlles
EFEMINAT	La mà, oberta, es deixa caure enrere
EMBARASSADA	La mà fa un semicercle a la panxa
ENFRONTAMENT	Els dits índexs es toquen les puntes
EXCLAMACIÓ (ÈMFASI)	Sacsejar la mà davant del cos
FÀSTIC	La boca s’obre com per vomitar
FORÇUT (MASCLE)	Plegar l’avantbraç de costat
FOT-TE (DIT IMPÚDIC)	El dit del mig sobresortint del puny
FOT-TE (BOTIFARRA)	Avantbraç es plega / mà al bíceps
FOTOGRAFIA	Polzes i índexs imiten una càmera
FRED	Les mans freguen els braços
FUITA	Picar les mans de costat
FUMAR	Dit índex i dit del mig en V als llavis
GENS (MÍNIM)	Ungla del polze amb l’índex
GRAS (OBESITAT)	Mans vibrant davant la panxa
HORA	Índex colpejant el canell
INDIFERÈNCIA (DUBTE, DESCONEIXEMENT)	Ganyota dels llavis (avall)
INDIFERÈNCIA (DESCONEIXEMENT)	Llavis avall i arronsar espatlles
INNOCÈNCIA	Mans obertes davant del cos
INTERROGACIÓ	Cop de cap enrere i mans obertes
INVITACIÓ (PASSAR, “ENDAVANT”)	Mà oberta de costat davant del cos
LLEGIR	Mans obertes juntes davant del cos
LLEGIR (MIRAR)	Mà oberta davant del cos
LLOANÇA (“EXCEL·LENT!”)	Els llavis fan un petó als dits
MALAMENT	Polze estirat cap avall / puny tancat
MASTURBACIÓ (HOME)	Mà entreoberta oscil·lant
MENJAR	Dits en pera cap a la boca
MOLT (PLE)	Dits estirats amunt ajuntant-se
NEGACIÓ	Oscil·lació del cap als costats
NEGACIÓ	El dit índex, estirat, oscil·la de costat
PANXA (TIP, GANA, MAL DE PANXA)	El palmell pressiona la panxa
PAS (“SEPAREU-VOS!”)	Els braços, estirats, se separen
PASSAR (“CIRCULIN!”)	La mà oberta oscil·la de costat
PICAR-SE (DROGOADDICTE)	El dit índex, estirat, pressiona el braç
PLORAR	Els punys freguen els ulls
POBRESA (ESCURAT)	Treure els folres de les butxaques
POC	L’índex i el polze s’estiren en paral·lel
POR (ACOLLONIT)	El polze i l’índex vibren a la nou
PREC	Les mans fan com si es resés, oscil·lant
PRESUMIR	Redreçar el cos / arronsar espatlles
PROU (FINAL)	Les mans se separen en horitzontal
PROU (FINAL, RES)	Les mans se separen en vertical
PUDOR	El polze i l’índex pressionen el nas
REBUIG (“PROU!”)	El braç estirat amb la mà oberta
RECORDAR (IDEA)	L’índex es posa a la templa i se’n separa
ROBAR	Rotació dels dits plegant-se
SATISFACCIÓ (GUANYADOR, VICTÒRIA)	Els punys vibren enlaire
SENTIR (ESCOLTAR)	L’índex, estirat, assenyala l’orella
SILENCI	L’índex en vertical davant els llavis
SINCERITAT (JURAMENT)	El palmell, mirant endins, sobre el pit
SON (DORMIR)	El cap recolza de costat a les mans
SORPRESA	Alçament brusc de les celles
SUÏCIDI	La mà “dispara” un tret a la templa
TELÈFON	El puny al costat de l’orella
UNIÓ (ENTESA)	Els índexs, estirats, es toquen de costat
VICTÒRIA	L’índex i el dit del mig fan una V enlaire
VISTA (VEURE-HI, MIRAR)	L’índex estirat assenyala l’ull
XERRAIRE	La mà, entreoberta, s’obre i tanca
XERRAIRE (BOCAMOLL)	L’índex toca la punta de la llengua
XERRAIRE (PARLAR)	La mà fa rotacions davant la boca
XUCLAT (PRIM, MALALT)	La mà pressiona les galtes
Recopilació reproduïda, amb correccions, de L. Payrató (1994), i basada en els treballs del 1989 i el 1993.

Edward Sapir, un dels pares més estimats de l’etnolingüística i l’antropologia lingüística, va saber reconèixer ja fa molts anys la importància de l’estudi del gest:

“Un bon exemple d’un altre camp per al desenvolupament de models culturals no-conscients és el del gest. És complicat classificar els gestos i és difícil establir una separació conscient entre allò que en el gest és merament d’origen individual i allò que és atribuïble als hàbits d’un grup com a tot. Malgrat aquestes dificultats en l’anàlisi conscient, responem als gestos amb una cura extrema i, gairebé es podria dir, d’acord amb un codi secret i elaborat no escrit enlloc, no conegut per ningú i entès per tothom. Però aquest codi no és de cap manera atribuïble a simples respostes orgàniques. Al contrari, és tan subtilment cert i artificial, com categòricament una creació de la tradició social, com la llengua o la religió o la tecnologia industrial. Com tota la resta en la conducta humana, el gest arrela en les necessitats reactives de l’organisme, però les lleis del gest, el codi no-escrit dels missatges i les respostes gestuals, és el treball anònim d’una elaborada tradició social.” (The Unconscious Patterning of Behavior in Society, 1927)

Sapir va intuir perfectament les arrels socioculturals del gest, combinades per força amb paràmetres físics, i que el porten molt més enllà del que anomena “resposta orgànica”. A més, s’adona de les dificultats per posar els límits entre el que podem qualificar de pròpiament social o grupal, i el que no passa les fronteres del fenomen individual, una qüestió encara en debat i que obre les portes dels estils discursius gestuals, combinables de maneres que tot just comencem a observar amb els estils verbals, allò que avui podem anomenar ja capacitat multimodal de comunicació.

L’estudi del gest com a fenomen comunicatiu, per si mateix però també per la seva relació amb la parla i amb tots els altres codis, posa de manifest la importància dels múltiples i variats recursos multimodals que utilitzem al si de cada cultura per expressar-nos i per crear qualsevol mena de discurs comunicatiu. La cultura catalana s’expressa en català verbalment, però s’expressa també amb recursos no verbals que igualment es poden qualificar de catalans, si més no en l’origen i en la seva combinació peculiar amb els altres. Des de la durada dels silencis fins a la intensitat de la veu i dels crits, des dels ritmes als sons, des de les expressions facials o l’angle dels braços fins a la freqüència de la gesticulació, des dels il·lustradors als emblemes més específics, tot respira a través del filtre de la convencionalització social i de la cultura entesa com un espai on comunicar-se.