Transcripció científica o adaptació literària?
Miniatura del Libro de ajedrez, dados et tablas, d’Alfons X el Savi, que representa un scriptorium. Així s’anomenava la sala destinada a la transcripció de còdexs i redacció d’escriptures en monestirs i catedrals de l’edat mitjana.
Enciclopèdia Catalana
Abans d’encetar el tema, convindria dilucidar l’abast mateix de les paraules “adaptació” o “versió”, que a priori semblen oposar-se, com a alternativa creativa, a “transcripció”, considerada com a opció científica. Però, a dreta llei, ¿es pot afirmar sense embuts que hi hagi una frontera clara entre la transcripció científica d’un document de tradició oral i l’adaptació o versió literària d’aquest mateix document?
Un folklorista modern respondria segurament que sí, que un document oral es pot transcriure amb fidelitat científica, ajudat per la fiabilitat de la tecnologia moderna de reproducció audiovisual, en contrast amb la capriciosa reelaboració literària d’un escriptor o fins i tot d’un folklorista de la vella escola. Tanmateix, no sembla gens il·lícit que un escriptor pugui trobar ingènua aquesta hipotètica seguretat diguem-ne científica. D’una banda, perquè l’obra de literatura oral és inestable per definició, de manera que qualsevol document que se’n pugui recollir només sabrà reflectir un estadi momentani i atzarós de la fluctuació d’aquella obra que no existeix ni ha existit mai com a forma fixada i permanent. De l’altra, perquè la sola transcripció d’un document oral per tal que pugui descansar en un suport escrit ja implica un primer grau d’adaptació, en la mesura que el document escrit ha de prescindir per força d’una part substancial de la discursivitat del narrador o cantor oral, basada no tan sols en la paraula estricta, sinó en matisos de modalitat que depenen de l’elocució, de l’entonació i de la gestualitat, que al seu torn estan íntimament condicionades per l’acte de comunicació particular entre l’informant emissor i el seu públic receptor en aquella ocasió concreta. Fins i tot la transcripció més fidel d’un document oral captat per un magnetòfon és una primera forma d’adaptació, ja que allò que va néixer per ser escoltat hi ha esdevingut material per ser llegit. Encara més: fins i tot l’enregistrament perfecte del so i la imatge d’un document oral en un arxiu videogràfic és ja una forma d’adaptació, en la mesura en què s’ha donat fixació definitiva a allò que només era una manifestació contingent. Allò que era viu i ondulant ha estat dissecat i immobilitzat en el document.
J. Tomàs i J. Amades recollint dades a Santa Maria de Merlès, el 1931. Transcriure, adaptar: no és fàcil establir límits clars entre la “fidelitat” a les fonts i la reelaboració del transcriptor.
CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats
Així, doncs, la diferència entre la transcripció científica d’un folklorista modern i la transformació literària d’uns folkloristes pioners com els germans Grimm o la recreació d’un escriptor modern és, des del punt de vista de la fidelitat, una mera qüestió de grau. En conseqüència, no es pot dir, en nom de la fidelitat, que la recreació literària d’una rondalla tradicional sigui menys legítima que la transcripció asèptica del folklorista: tots dos transmeten per escrit, a la seva manera, una herència rebuda per via oral. La diferència entre l’un i l’altre consisteix justament en “la seva manera”: el folklorista recull un document perquè pugui ser estudiat filològicament o antropològicament; l’escriptor el recull per convertir-lo en una font de gaudi estètic.
En definitiva, doncs, és l’escriptor el que es manté més a la vora del subjecte folklòric, que justament no pretenia altra cosa que commoure el seu públic amb els propis recursos expressius. Comptat i debatut, l’escriptor no és més que un avatar modern de l’antic narrador o cantor oral. A mesura que la secular tradició oral ha anat desapareixent, desplaçada per l’escrita, l’escriptor ha anat ocupant el lloc deixat vacant pels vells bruixots de la tribu. El bruixot antic i l’escriptor modern no es diferencien en essència sinó en els mitjans: de la mateixa manera que cada bruixot transmetia un relat o un cant degudament transformat per la seva pròpia personalitat de narrador o de cantor, l’escriptor transformarà el relat o el cant heretat en funció del seu propi estil, és a dir, dels seus propis recursos expressius.
Això sí: la fixació oral d’un text per part del bruixot era efímera per definició, mentre que la fixació sobre paper de l’escriptor adquireix una enganyosa il·lusió de permanència i inamovilitat que la pot fer creure injustificadament superior. L’escriptor que narra un relat d’herència tradicional esdevé una baula més en la cadena de transmissió, exactament igual com ho havia estat el seu rebesavi analfabet. El prestigi que ha tingut la lletra escrita aquests últims segles li pot donar una rellevància que pot semblar particular, però en essència no és pas diferent de la que tenia la paraula volàtil del bruixot al si de la tribu primitiva.
Adaptar i reelaborar
Dos volums amb adaptacions de contes d’Andersen il·lustrats, respectivament, per Pere Torné i Esquius i Joan D’Ivori.
Enciclopèdia Catalana - J. Gumí
En realitat, quan un escriptor es posa a remodelar un material manllevat a la tradició oral no es comporta de manera diferent a quan treballa en qualsevol altre text. Tot escriptor reelabora, fins i tot quan no n’és del tot conscient, materials heretats, sigui per via escrita o per via oral. Tot escriptor és, en suma, un adaptador, un variador de temes prestats per la tradició o les tradicions que l’han conformat. L’originalitat d’un escriptor no està pas en un hipotètic trencament amb la tradició, sinó justament en la imaginació amb què la recompon. Els germans Grimm no són pas menys bons escriptors pel fet que contin “simplement” històries rebudes de llavis dels vells de l’Alemanya del seu temps, com W. Shakespeare no és pas menys genial pel fet que recompongui històries que ja ha trobat escrites en altres llibres. I M. Luter és el pare de la literatura alemanya “només” per la traducció “fidel” de la Bíblia.
Naturalment, aquest escriptor que compon variacions sobre temes heretats pot anar més o menys enllà en qüestió de grau. Igualment com ocorre en música, una variació pot ser una transformació moderada que permeti reconèixer perfectament el tema original o pot arribar a ser tan elaborada que ja no hi deixi retrobar les traces de l’origen si no és a través de l’anàlisi. Des del punt de vista estètic, és clar, tan legítima és la primera variació com la darrera. L’únic que compta és si l’objecte literari obtingut és capaç de commoure o no. Els germans Grimm van passar a la història de la literatura per les seves variacions recognoscibles sobre els contes tradicionals. I Hans Christian Andersen per les seves variacions cada vegada menys recognoscibles sobre el mateix corpus bàsic de rondalles. ¿Qui gosarà dir que els germans Grimm siguin més valuosos per la feina que realitzaren que Andersen per la seva, o viceversa?
Naturalment, quan es parla d’adaptació o versió de les rondalles tradicionals, es fa referència a variacions sobre els vells contes heretats que permeten reconèixer-los. El Perot Marrasquí de Carles Riba és una reelaboració de temes tradicionals, però no és cap adaptació o versió de cap rondalla en particular. Els contes de Charles Perrault, en canvi, són reelaboracions de rondalles concretes, perfectament identificables dins les branques de la tradició europea. Històricament, els escriptors que han reelaborat rondalles o llegendes tradicionals han estat per regla general també recol·lectors de les històries que volien transmetre. Encara que al segle XVII no existís el folklorisme, Perrault ja es va comportar com un veritable folklorista, recollint les històries de la vora del foc. Independentment de la seva indiscutible aportació literària, els germans Grimm van contribuir, amb la seva obra de replega, a fundar el folklorisme tal com s’entén encara avui. A Catalunya, el primer gran escriptor de la romàntica Renaixença, Jacint Verdaguer, es va convertir també en un dels primers recol·lectors de folklore. Encara que la seva obra folklorística sigui poc extensa, la seva aportació a la cultura catalana es pot comparar a la dels Grimm entre els alemanys, tant per la recerca directa a les fonts vives com per la recreació literària. Entre els veritables folkloristes, des de Francesc Maspons i Labrós fins a Joan Amades, passant per Valeri Serra i Boldú o Aureli Capmany, no hi ha hagut escriptors de la categoria de Verdaguer per revestir les antigues rondalles amb tot l’esplendor. En canvi, han sorgit aportacions molt rellevants del camp de la filologia: les Rondaies mallorquines de Jordi des Recó (Antoni M. Alcover) són un veritable tresor, no tan sols antropològic, sinó sobretot literari. Filòleg com els Grimm, Alcover va recollir les rondalles com a documents lingüístics de primer ordre, però alhora (també com els germans alemanys) les va recrear literàriament amb una aparença de naturalitat i autenticitat popular absolutament extraordinària. Amb les voluminoses Rondaies, Alcover es va guanyar no tan sols un lloc indiscutible en la història de la literatura catalana, sinó l’honor de ser un dels més refinats recreadors de la tradició oral en qualsevol llengua. És sens dubte el més gran adaptador de la literatura tradicional catalana, i el seu estil d’aparença oral i “autèntica” és l’artifici literari més sofisticat i difícil imaginable. També filòleg i escriptor, el valencià Enric Valor va deixar un corpus estimable de rondalles recollides de fonts orals i recreades literàriament.
Entre els escriptors que han conreat a Catalunya, de manera més o menys marginal, la recreació de literatura tradicional, amb recerca a les fonts vives o sense, hi ha noms tan diversos com Francesc P. Briz, Esteve Caseponce, Josep Carner, Joan Sales, Jordi-Pere Cerdà o Pep Coll.
D’Enric Valor i Vives, cal destacar-ne la tasca realitzada com a recopilador de rondalles del País Valencià.
Enciclopèdia Catalana
Més ençà, la progressivament ràpida extinció de la tradició oral ha deixat els escriptors moderns pràcticament sense la possibilitat de recol·lecció directa de materials. Però això no ha fet que aquests escriptors hagin hagut de renunciar a continuar recreant els vells contes, com sempre havien fet els narradors orals generació rere generació. La diferència és que ara, privats de les fonts orals, han de recórrer als reculls proporcionats pels folkloristes. Tanmateix, la recreació que en puguin fer està en la mateixa línia, i no és menys legítima, que l’obra de Ch. Perrault, de J. Verdaguer o d’A.M. Alcover. Encara que en la cultura catalana no s’hagi donat gairebé mai, convé recordar que el tema de l’adaptació, que aquí s’ha centrat en la rondalla, s’ha aplicat històricament també a la cançó tradicional. Els romàntics alemanys Achim von Arnim i Clemens Brentano, en el seu recull de poesies tradicionals Des Knaben Wunderhorn, van fer una obra d’adaptació paral·lela a la dels seus contemporanis Grimm. I, fins i tot abans que ells, el pioner editor George Thomson, d’Edimburg, va emprendre una ingent col·lecció de cançons tradicionals escoceses, que va fer adaptar per poetes com Robert Burns i per músics com Haydn, Beethoven o Weber.
Ni les cançons de G. Thomson o les de von Arnim i C. Brentano, ni les rondalles de J. Verdaguer o d’A.M. Alcover, deuen servir com a veritables documents antropològics a la ciència moderna, però en canvi continuen tenint vigència com a documents literaris de primera magnitud. Totes aquestes adaptacions han acomplert el vell objectiu de transmetre una herència tradicional amb un resultat estètic, és a dir, commovedor, equiparable al que devien perseguir els antics bruixots de les tribus primitives.
Els adaptadors, doncs, és a dir els escriptors, són els veritables hereus dels bruixots tribals.