La meteorologia

L’atmosfera, el nostre medi

Un dia qualsevol de primavera, per exemple, el 13 de maig de 2007, la informació meteorològica de la televisió pública catalana mostrava un mapa sinòptic del temps amb una depressió al sud de les illes Britàniques. Un front fred escombrava lentament la península Ibèrica. A causa d’aquesta situació, a l’est de la península el vent era de component sud. A la imatge del Meteosat, el presentador assenyalava com els vents del sud, carregats d’humitat, topaven amb les grans serralades del sistema Ibèric i els Pirineus, i condensaven formant núvols.

La informació i les imatges descrites semblen d’allò més normal. No presenten gaires problemes de comprensió, i la situació que expliquen s’entén fàcilment. De fet, aquesta imatge era del tot impensable no fa gaire més de cinquanta anys; s’ha de tenir en compte que, sense les facilitats de la televisió, els mapes es mostraven als diaris, però, a l’Estat espanyol, això no es va fer abans dels anys cinquanta del segle XX. I aquests mateixos mapes han seguit una evolució. Dibuixar la posició dels fronts no es va generalitzar arreu del món fins als anys quaranta, i els mateixos fronts van ser entitats desconegudes fins a la dècada de 1920. El primer satèl·lit Meteosat va ser posat en òrbita l’any 1977.

Queda clar, doncs, que les imatges satèl·lit de la Terra quasi en temps real són recents; però també ho és el mapa sinòptic del temps, una síntesi gràfica de gran quantitat d’informació recollida en tota la superfície de l’hemisferi nord; una eina molt sofisticada que fa poc més d’un segle que es té a disposició. La naturalitat amb què s’accepta aquesta informació actualment palesa com n’és, de popular, una ciència recent com la meteorologia. És un cas de ciència assumida per la gent del carrer. Però, com s’hi ha arribat, fins aquí?

L’espècie humana viu en l’atmosfera, és dir, sobre la superfície de la Terra i submergida en l’atmosfera, que és la capa gasosa que n’envolta les superfícies sòlides i líquides, amb un gruix de centenars de quilòmetres. Els éssers vius se situen a la part més baixa, només fins uns quants quilòmetres d’alçada (més amunt l’aire s’enrareix i cap ésser viu pot desenvolupar-hi les seves funcions biològiques). Per això, aquesta zona és sovint anomenada biosfera.

La vida sobre la Terra depèn d’elements com l’oxigen atmosfèric i l’aigua. El primer es troba directament en l’aire que es respira, i el segon arriba principalment amb la pluja. També els aliments que es consumeixen depenen dels mateixos elements.

Atesa la dependència dels ésser vius de l’atmosfera, no és estrany que el clima i el temps siguin elements fonamentals en el desenvolupament de la vida. Són elements clau que condicionen l’entorn. No s’acaba aquí: de fet, quan algú es troba parlant amb un desconegut o amb qui no té gaire confiança recorre al temps com a tema de conversa. I encara més, el temps afecta psicològicament les persones. A. Tobeña, psiquiatra, mostra com els canvis de temps es poden relacionar directament amb els canvis d’humor. Per tant, cal considerar que en bona part els estats i els fenòmens atmosfèrics no tan sols condicionen directament l’entorn físic, sinó que formen igualment part indissoluble de l’entorn social.

Temps, clima i meteorologia

No és aquest el lloc per fer un tractat, ni que sigui elemental, de meteorologia; però serà bo que abans de descriure com s’han desenvolupat els coneixements atmosfèrics i les especificitats que els caracteritzen, es faci un repàs de conceptes elementals com ara temps, clima, meteorologia…, i encara d’altres, que sovint es confonen; i que després seran útils per a la descripció de la meteorologia popular, objectiu d’aquest capítol.

El temps, segons el Gran Diccionari de la llengua catalana, és l’estat de l’atmosfera en un lloc i un moment determinats. És a dir, si plou, si fa calor, si llampega, etc. Eduard Fontserè, potser el meteoròleg més eminent a Catalunya, en el seu vocabulari meteorològic apunta el següent sobre aquest terme:

“Temps: En català, com en altres llengües neollatines, un mateix mot serveix per a expressar dos conceptes essencialment distints: per una part, el que es refereix a la durada o a la successió dels fets; per una altra, el de l’estat atmosfèric. Àdhuc en el llenguatge científic, no ha estat per ara possible sotstreure’s a aquesta confusió de la parla vulgar. Faria certament un gran servei a la nostra llengua qui suggerís una manera, no forçada ni extravagant, de distingir aquells dos conceptes amb dos mots diferents, com es fa, per exemple, en els idiomes germànics i com es feia en el llatí clàssic.”

No cal dir que, com bé se sap, l’última demanda no ha tingut solució fins ara.

Un altre terme que cal definir amb precisió és el del mot clima. El clima és el conjunt de condicions normals que caracteritzen l’atmosfera d’un lloc determinat. Llavors es diu, per exemple, que Vic és una ciutat freda a l’hivern i Sant Carles de la Ràpita no, independentment de si un dia determinat això no és així. En aquest cas no es busca el fenomen concret o, fins i tot, espectacular, interessen els trets generals, que són, ni més ni menys, una mitjana de les condicions atmosfèriques que s’esdevenen cada any durant molts anys. En meteorologia, els diferents elements que defineixen el clima d’un lloc, d’una comarca, s’acostumen a definir analitzant el comportament de les diferents variables meteorològiques en períodes de trenta anys.

Finalment, la climatologia és la ciència que estudia els climes. Atès que els climes es defineixen en funció de llocs concrets, la geografia té moltes coses a dir en aquest últim camp. Per tant, temps, clima i climatologia són diferents aspectes del comportament i l’estudi de l’atmosfera, i frases que es diuen col·loquialment, com ara “passem a veure la climatologia de la setmana vinent”, no tenen, dites així, cap sentit.

La meteorologia, segons el Gran Diccionari de la llengua catalana, és la ciència que estudia les lleis que regeixen els fenòmens que tenen lloc en l’atmosfera. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans en fa una definició una mica diferent, diu que és la branca de la física que estudia l’atmosfera i els fenòmens que hi tenen lloc. Sembla més acurada aquesta segona definició, perquè, efectivament, el comportament estàtic de l’atmosfera, o l’estudi de la seva composició –un problema més aviat de tipus químic–, forma part igualment del camp d’estudi de la meteorologia.

En una visió de conjunt, el territori de Catalunya es troba comprès en l’àrea de clima mediterrani –també qualificat pels especialistes, de forma més general, com un clima temperat càlid amb característiques subtropicals—. Es caracteritza pel fet que inclou quatre estacions ben definides i una època seca, l’estiu. F. Durand-Dastès el defineix com un clima d’alternança: circulació de l’oest a l’hivern, influències subtropicals a l’estiu i paroxismes esporàdics –forts aiguats– en les estacions intermèdies. De tota manera, i com ho explica J. Martín-Vide a la Geografia General del Països Catalans, entre els climes de tipus mediterrani, Catalunya ofereix trets especials –com ara una època seca a l’hivern–, deguts a la seva posició i entorn geogràfic. Alhora, a causa d’una orografia compartimentada en serres i depressions, es produeixen grans contrastos climàtics i encara de temps entre unes comarques i les veïnes. Això fa que la classificació climàtica del territori presenti molts matisos i no sigui assumida amb generalitat pels diferents autors. En resum, Catalunya presenta un mosaic de climes que fa molt difícil una definició única, com també, canviant del clima al temps, la predicció meteorològica.

Taula dels climes a Catalunya

TIPUS	SUBTIPUS	RECIPITACIÓ ANUAL (MM)	RÈGIM PLUVIOMÈTRIC ESTACIONAL	TEMPERATURA MITJANA ANUAL (ºC)	AMPLITUD TÈRMICA MITJANA ANUAL (ºC)
OCEÀNIC	Vall d’Aran	900 - 1 100	Equilibrat	6 - 10	13 - 15
PIRINENC	Oriental	1 000 - 1 200	Màxim a l’estiu i mínim a l’hivern	3 - 9	13 - 16
Occidental	1 000 - 1 300	2 - 9
PREPIRINENC	Oriental	850 - 1 100	Màxim a l’estiu o a la primavera i mínim a l’hivern	9 - 12	16 - 19
Central	750 - 1 000
Occidental	650 - 900
CONTINENTAL	Humit o oriental	700 - 850	Mínim a l’hivern	11 -13	17 - 20
Subhumit o central	550 -700	Mínim a l’hivern	12 -14
Sec o occidental	350 -550	Màxims equinoccials	12 -14
PRELITORAL	Septentrional	750 - 1 000	Màxims equinoccials	14 - 15	15 - 18
Central	600 - 900	Màxim a la tardor	11 - 15
Meridional	600 - 800	Màxims equinoccials	12 - 14
LITORAL	Septentrional	550 - 750	Màxim a la tardor	14,5 - 16	14 - 15
Central	550 - 700	14,5 - 16,5
Meridional	500 - 600	15,5 - 17

Evolució de les idees i els coneixements meteorològics

La meteorologia, paraula d’origen grec, significa etimològicament l’estudi o coneixement dels meteors, és a dir, de qualsevol fenomen esdevingut en l’atmosfera de la Terra. Com a ciència independent, amb un cos de doctrina propi, pot considerar-se una ciència jove; però com a branca del coneixement és realment antiga, potser tan antiga com la mateixa consciència humana. Els orígens de la meteorologia es troben al costat dels orígens de la civilització. Els esdeveniments i els canvis meteorològics –vent, pluja, fred, etc.– deuen haver estat entre els primers fenòmens de la natura notats per l’home primitiu; possiblement, abans que els astronòmics, si es té en compte que afecten més directament la vida quotidiana.

En aquest sentit, l’espècie humana, que es caracteritza per buscar la raó de les coses, ha desenvolupat des dels seus inicis coneixements sobre estats i fenòmens atmosfèrics. Com també, des de molt antic, ha intentat predir-los. Evidentment, i com en tots els camps del coneixement, en un primer moment van barrejar-se elements tècnics amb altres de tipus màgic, mitològic i religiós. En aquest últim sentit, cal fixar-se que en una gran part de les cultures antigues el tro i el llamp, elements molt singulars de l’esdevenir atmosfèric, eren considerats atributs divins. Tots aquests coneixements populars poden anomenar-se etnometeorologia, és a dir, el coneixement dels fenòmens de l’atmosfera pels diferents pobles i cultures. Els estudis d’etnometeorologia involucren coneixements de meteorologia i d’etnologia; però igualment de geografia, perquè el coneixement popular del temps es troba indissolublement unit al lloc on viu el grup que el desenvolupa. Ja al tombant del segle XX, dos estudiosos van recollir una gran part d’aquest coneixement conservat a Catalunya: Cels Gomis i Joan Amades. No són els únics, al llarg d’aquest treball se’n citaran d’altres, però sí que van ser els qui van tenir una visió més de conjunt del fenomen meteorològic i el saber popular. I potser no és casualitat que els seus estudis, molt especialment els de J. Amades, es desenvolupessin paral·lelament als de la meteorologia científica catalana, presidits per la figura d’E. Fontserè, a qui ambdós coneixien i amb qui compartien afeccions excursionistes. Els treballs meteorològics d’ambdós han estat reeditats fa poc temps i a ells cal referir el lector per multitud de detalls i llegendes que no tindran cabuda en aquestes pàgines.

Aquí, tot i que es donarà un cop d’ull als punts més singulars d’aquest coneixement, l’interès se centrarà sobretot en l’anàlisi de com s’insereixen en el context de la meteorologia més acadèmica, com han arribat fins avui i com la meteorologia continua present en la societat com una ciència molt popular. En un volum com aquest, dedicat a la ciència i tradició, es tractarà d’esbrinar la relació entre la ciència meteorològica, el coneixement popular i la seva implantació actual.

D’una manera molt esquemàtica, i des d’un punt de vista històric, es poden definir tres èpoques en l’evolució dels coneixements sobre l’atmosfera. Una primera, es podria marcar entre l’inici de la civilització i els segles XVI-XVII. La segona des d’aquest moment fins als primers anys del segle XX, i l’última fins a l’actualitat. Si bé molt desiguals en durada, aquests períodes tenen una justificació clara.

Primera etapa

En el primer període, els coneixements i les observacions es barregen del tot amb els mites i les divinitats. En aquest sentit, W. Napier Shaw, director del servei meteorològic britànic (meteorological office), assenyala que els orígens de la civilització, Egipte, Mesopotàmia i l’Índia, es desenvoluparen precisament al voltant de rius de corrent molt regular, en zones de clima molt benigne, la qual cosa permeté als grups sedentaris obtenir aliments amb molta regularitat i tenir uns habitatges reduïts a la mínima expressió. Aquest autor, que abans de dirigir el meteorological office va treballar durant anys als serveis meteorològics d’Egipte, fa notar que en la vall del Nil pràcticament no hi plou, i que la subsistència i l’economia de la civilització egípcia depenia de la crescuda anual del riu, molt regular. Per això, la dependència de la societat egípcia dels fenòmens meteorològics és mínima i, de fet, no existia cap deïtat especial que governés el temps. En canvi, la cultura grega, desenvolupada en una zona de clima molt semblant a les costes mediterrànies de la península Ibèrica, depenia fortament de les pluges estacionals per a les seves collites, i per això el cap dels déus, Zeus, és l’amo del llamp i del tro.

A mesura que s’anava estenent la civilització, els coneixements populars de seguida van començar a resumir-se en dites que actuaven a manera de definicions, consells, avisos, etc. És una formulació ben coneguda, molt típica d’un saber pràctic, sense cap organització preconcebuda, que continua encara viva. Per exemple, el poeta grec Hesíode, a Els treballs i els dies, presenta, en text ritmat, una mena de “calendari del pagès” amb consells com:

“[…] quan el fogor del Sol rebaixa la meitat del seu ardor, quan el totpoderós Zeus vessa les pluges de tardor i el cos de l’home esdevé més àgil, llavors la fusta que abat la destral té menys risc de ser atacada pels cucs. Talleu-la, doncs, en aquest temps.” (v. 414-424)

Si s’elimina l’esment del déu Zeus, es converteix en una dita que es podria posar a la boca de l’avi. Igualment, els cels rogencs a la posta del Sol, que indiquen el temps que farà, ja són esmentats en la Bíblia (Mt 16, 2-3). I encara que la Bíblia té els seus orígens en civilitzacions que es troben a l’altra banda de la Mediterrània, no han de sobtar les coincidències meteorològiques. Les característiques climàtiques bàsiques del clima a Catalunya, que ja s’han esmentat, són molt semblants a les que es troben a tota la costa septentrional de la Mediterrània. Des de l’estret de Gibraltar fins al Sinaí, passant per la península Itàlica, la Balcànica i l’Anatòlica, hi ha més semblances que diferències. Així, les característiques climàtiques del mon clàssic grecoromà no eren tan diverses, i els coneixements i les experiències meteorològiques eren fàcilment intercanviables.

Centrant-nos en l’època clàssica, sembla que ja Èudox de Cnidos –matemàtic, metge, astrònom i filòsof grec– va escriure un tractat sobre la predicció del temps. Més interessants resulten les obres de Teofrast, filòsof grec deixeble d’Aristòtil. Se sap que fou l’autor d’un tractat “sobre els vents”, i se n’hi ha atribuït històricament un altre sobre “els signes de pluja, vent, tempestes i bon temps”. Aquest darrer, presentat en la forma típica de dites que caracteritza el coneixement popular sobre el temps, sintetitza, d’una manera o una altra, la gran quantitat de les que es coneixen encara avui. En aquest sentit, no és gens desgavellat afirmar que, en l’època de Teofrast, el coneixement popular del temps ja estava totalment format. De l’època grega, encara interessa esmentar Hipòcrates, un dels fundadors de la medicina, que en el seu tractat sobre “els aires, les aigües i els llocs” ja considera els efectes del clima i el temps sobre els éssers humans.

Els coneixements acumulats pels antics en les civilitzacions properes mediterrànies troben una formulació coherent en la Meteorologia d’Aristòtil. Aquest tractat, a part que introdueix el nom de la nova ciència, es caracteritza pel seu intent de síntesi i d’homogeneïtzació dels coneixements. L’autor malda per explicar tots els fenòmens coneguts (pluges, vents, llamps, aurores, etc.) en funció de la interacció de quatre elements bàsics: terra, aigua, aire i foc amb dues exhalacions: una de seca i càlida, i l’altra humida i freda. Tot i que, vist des de l’òptica actual, potser el resultat no és del tot reeixit, cal admirar aquest primer intent seriós de síntesi.

Pocs desenvolupaments es troben després d’aquesta florida i durant quasi dos mil anys. D’una banda, el tractat d’Aristòtil, recuperat per l’escolasticisme, va ser considerat la base científica del saber meteorològic fins al segle XVI. De l’altra, les col·leccions de dites meteorològiques no aporten gaires novetats a les compilacions gregues. Sí que cal mencionar, com a nou element, el fort desenvolupament i popularitat que va assolir l’astrologia en la baixa edat mitjana. Meitat astronomia, meitat endevinació, no és gens estrany que s’apliqués també a la predicció del temps. Sota la seva influència van rebre molt impuls prediccions del tipus “Quan Nadal cau en divendres serà un any molt fred”, i d’altres de similars, que eren més escasses (encara que no inexistents) en èpoques anteriors i que han arribat fins avui.

Segona etapa

El segle XVII veu ja canvis radicals en els coneixements meteorològics. L’element més significatiu és l’aparició d’instruments de mesura. El termòmetre, l’higròmetre i el baròmetre, inventat per Evangelista Torricelli l’any 1643, són d’aquest segle; i també els pluviòmetres. La disposició de mesures quantitatives permet els primers avenços en la definició del temps i del clima. Però la impossibilitat d’intercanvi d’informació d’un lloc a l’altre continua confinant el coneixement del temps en un punt determinat. És veritat, però, que l’aparició d’aquest instrument i l’anàlisi quantitativa de les mesures i el desenvolupament de teories científiques que abandonen l’escolasticisme, sobretot en el camp de les ciències físiques, fa que comenci a separar-se clarament un coneixement popular, que segueix lligat a l’observació sense instruments i a les indicacions contingudes en les dites, d’un coneixement científic que s’ofereix en forma de taules i explicacions dels fenòmens meteorològics basant-se en les noves teories.

Al segle XVIII es desenvolupa amb força un corrent en la medicina, l’higienisme, que afavorirà el desenvolupament del coneixement del clima. L’higienisme postula que les causes de malaltia i mort es troben estretament relacionades amb les condicions mediambientals i socials en què viuen les persones. Per això, l’estudi del clima de les diverses localitats pren especial interès i, en forma de les anomenades “topografies mèdiques”, han arribat a l’actualitat una gran quantitat de dades meteorològiques recollides pels metges als segles XVIII i XIX.

De tota manera, aquests desenvolupaments tenien poc ressò popular i poca aplicació en la vida diària, i només eren coneguts en cercles restringits. Fou un desenvolupament tècnic, l’aparició del telègraf al segle XIX, el que revolucionà la difusió dels coneixements meteorològics. Aquest aparell va permetre l’intercanvi ràpid d’informació, limitat fins llavors a la velocitat dels correus a cavall. Entre altres informacions, va permetre l’intercanvi de dades meteorològiques en temps quasi real. Això donà, per primera vegada, una visió global del temps. Poc després van aparèixer les primeres prediccions basades en l’anàlisi de les dades registrades i els primers mapes. Des de llavors, el coneixement de la distribució de l’atmosfera avançà ràpidament. És el moment que es van crear els serveis meteorològics dels diferents països.

Aquells anys es va entendre que existeixen grans pertorbacions, les borrasques, i es començà a seguir la seva evolució. I fer-ho suposà un gran avenç per a la navegació, que alhora demanà i pagà nous estudis. El telègraf permeté reunir les dades i analitzar-les; però va possibilitar igualment la distribució de les prediccions elaborades. Aquestes prediccions, basades en l’anàlisi de l’atmosfera, es van començar a publicar als diaris, i la ciència meteorològica tornà, a poc a poc, a connectar amb la gent del carrer.

Els primers anys del segle XX, l’acumulació dels estudis condueix a la comprensió de la circulació atmosfèrica a gran escala i a l’elaboració de models per representar-la. S’entén com es generen i evolucionen les pertorbacions, es defineixen o descobreixen els “fronts”, una paraula tan coneguda a dia d’avui i fins llavors ignorada, que indica la separació abrupta de masses d’aire diferents. La meteorologia s’establí ja com una ciència quantitativa, amb un corpus ben definit. El desenvolupament del transport aeri demanà encara més precisió. Més endavant arribaren els satèl·lits i els radars, que donaren una visió de l’atmosfera del tot desconeguda. També el desenvolupament dels mitjans de comunicació, ràdio i televisió molt principalment, posà a l’abast quantitats cada vegada més definides d’informació meteorològica.

L’evolució de la meteorologia a Catalunya

A Catalunya, el desenvolupament dels coneixements meteorològics seguí un camí paral·lel al d’altres zones d’Europa. Ramon Llull, al seu Llibre de Meravelles, escriu per primera vegada en català les idees meteorològiques d’Aristòtil. Pel que fa al desenvolupament de l’astrologia a Catalunya, i com ho explica Lluís Cifuentes, cal mencionar que un dels primers llibres en català que es publicaren a l’inici de la impremta era un llunari, és a dir, un llibre de prediccions (i entre d’altres, meteorològiques) de Bernat de Granollacs cap al final del segle XV.

Els primers observadors. Els metges higienistes

Ja molt més tard, al segle XVIII, Francesc Salvà va iniciar l’observació diària de la temperatura, la pressió i la direcció del vent. Les observacions conservades comencen l’any 1780. Des de la seva fundació l’any 1792, el “Diari de Barcelona” començà a publicar les dades meteorològiques diàries obtingudes per F. Salvà en primera pàgina, encara que amb un o dos dies de retard. Aquest fet representà un canvi en el coneixement meteorològic, la gent del carrer va començar a canviar el vocabulari i ja no deia “avui fa més fred que ahir”, sinó “la temperatura ha baixat 2 graus”. També en aquesta època, i fins ben entrat el segle XX, els metges higienistes van fer contribucions importants al coneixement científic del clima a Catalunya.

Cap a la segona part del segle XIX, les estacions meteorològiques van esdevenir habituals a Catalunya. Igualment la publicació de les seves dades meteorològiques als diaris de les diferents ciutats. Algunes de les estacions estaven en mans de grans propietaris rurals, com la que instal·là Josep Baltà a Vilafranca del Penedès, que disposava fins i tot d’un sistema de banderes per avisar dels diferents meteors als seus veïns. I això palesa que un coneixement més científic de la meteorologia s’introduïa al camp.

Els moviments excursionistes

Cap a la fi del segle XIX el món excursionista, amant de conèixer millor el país i recuperar-ne la consciència, s’interessà per la meteorologia. L’estudi del clima, com una part de la geografia, esdevingué un dels seus objectius. Es posà un termòmetre al cim de Sant Jeroni i es començaren les obres per instal·lar un observatori al turó de l’Home, al Montseny, però aquest segon intent no reeixí. Tot plegat contribuí a divulgar la meteorologia i, atès el lligam entre el món excursionista i la Renaixença catalana, d’alguna manera afavorí que el cultiu de la meteorologia es veiés com una forma de catalanisme científic. Alhora, fou igualment des dels centres excursionistes que es van començar a establir els primers reculls de costums tradicionals, entre d’altres, els relacionats amb la meteorologia.

Les xarxes meteorològiques

La Granja Experimental de Barcelona, una institució creada cap al 1856 per a la formació de tècnics agrícoles i la millora de l’agricultura, situada en terrenys ocupats actualment per la plaça de Francesc Macià i el començament de la travessera de Gràcia, va dotar-se ben aviat d’una estació meteorològica. Més tard, l’any 1895, el seu director, Hermenegildo Gorría, va organitzar la primera xarxa d’estacions agrometeorològiques. Suposava un salt qualitatiu en la meteorologia del camp. Es donava molta importància a les observacions fenològiques –les de gemmació, floració de les plantes, maduració dels fruits, caiguda de les fulles, migració dels ocells, etc.– i nosològiques, és a dir, de la incidència de les malalties segons l’època de l’any. També és en aquesta època que es fan els primers seguiments de tempestes a Catalunya.

Diferents iniciatives populars (Xarxa pluviomètrica Catalana, Societat Astronòmica de Barcelona) van mantenir viu l’associacionisme meteorològic durant les primeres dècades del segle XX. La Societat Astronòmica de Barcelona elaborà els primers mapes de l’estat del temps realitzats a Barcelona. Era l’any 1913.

El 1913 la Societat Astronòmica de Barcelona inicià, a Catalunya, la confecció de mapes sinòptics del temps. També reestructurà i consolidà la xarxa pluviomètrica, que l’any 1921 fou transferida a la Mancomunitat de Catalunya.

Institut Cartogràfic de Catalunya

L’any 1921 la Mancomunitat de Catalunya creà el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC). Des d’aquell moment ja existia una xarxa oficial, encara que el nou servei no creà cap estació pròpia fins l’any 1932. Estava formada per les estacions que ja existien i per una munió de voluntaris a tots els indrets de Catalunya. A la dècada de 1930 disposava de més de 300 estacions. Fins i tot escoles com l’Escola del Mar hi participaven. Ben bé, la meteorologia havia esdevingut una ciència popular a Catalunya.

En aquest sentit, una tasca “social” del Servei Meteorològic de Catalunya, feta conscientment, va ser agrupar els observadors dispersos i convertir la seva feina en un instrument útil. Igualment va preocupar-se per la divulgació dels coneixements meteorològics. Per això E. Fontserè es va interessar per escriure i publicar petits manuals: Resum de meteorologia (1919), Meteorologia de l’excursionista (1921), Instruccions meteorològiques per als observadors rurals (1923) i Atles elemental de núvols (1925).

Des del primer moment, el Servei Meteorològic de Catalunya realitzà una predicció meteorològica per Catalunya i es va tenir cura que arribés a pagesos i pescadors. I per fer-ho van utilitzar les tecnologies més modernes de l’època. En primer lloc es va emprar la nova xarxa telefònica de la Mancomunitat. Així, la predicció arribava a les capitals de comarca. A partir de l’any 1927, en un servei de molta novetat en aquella època –va ser el primer a l’Estat espanyol i un dels primers d’Europa–, es va començar a radiar la predicció dos cops al dia, per Ràdio Barcelona. La meteorologia al camp va canviar, per primera vegada la informació era immediata. També l’SMC va començar diferents estudis de temes concrets i molt interessants per al coneixement meteorològic i climàtic de Catalunya. Entre els més destacats cal assenyalar l’estudi de la pluviometria en territori català i l’anomalia tèrmica de la plana de Vic.

En definitiva, les diferents xarxes d’observadors meteorològics des de la primera, formada per la Granja Escola de Barcelona, el moviment excursionista, la tasca de divulgació i l’interès i la consciència general perquè l’estudi fos realment útil va fer de la meteorologia una ciència realment popular a Catalunya. A més, com que els diferents elements implicats en el seu desenvolupament es trobaven majoritàriament compromesos amb el catalanisme, va haver-hi un sentiment arrelat que el desenvolupament de la meteorologia formava part d’un catalanisme científic.

Però la guerra civil de 1936-39 estroncà la florida de la meteorologia científica catalana. Acabat el conflicte bèl·lic, l’SMC es dissolgué i totes les competències en l’àmbit meteorològic van passar al Servicio Meteorológico Nacional, antecessor de l’Instituto Nacional de Meteorología (INM). Calgué esperar al creixement dels grups de meteorologia i climatologia de la Universitat de Barcelona, ja cap a la dècada de 1960, perquè tornés a créixer un nucli de meteoròlegs catalans.

Els components del “temps”. La visió tradicional dels fenòmens meteorològics

Per fer un repàs dels trets més característics del coneixement meteorològic tradicional, cal en primer lloc puntualitzar alguns elements. Potser la clau de tot el coneixement popular és que es tracta d’un coneixement local. Com diu D. Brunt, el coneixedor popular “estudia el temps que pot observar sobre el seu horitzó, i intenta relacionar els fenòmens observables d’un dia amb el temps que farà l’endemà. Es tracta d’un coneixement sense gaire organització conscient, i així es barregen nocions de tipus climàtic i d’altres sobre el temps actual i la predicció a llarg i a curt termini. La meteorologia popular tampoc se cenyeix a la ciència acadèmica, i molt sovint barreja elements astronòmics i meteorològics.

Una gran part d’aquest coneixement, i el que popularment ha arribat amb més facilitat, s’estructura en forma de proverbis i dites. A Catalunya, A. Parés n’ha recollit unes 1 514, més o menys diferents. Segons Wurtele, les dites meteorològiques, en general, es poden classificar en quatre tipus principals: Operacionals, que consisteixen en regles de predicció més o menys vàlides, consells, avisos, etc., com ara podria ser “cel empedrat, camps mullats”. Plaer en la verbalització, que inclouen dites amb una estètica poètica convincent o simples afirmacions o veritats evidents –en general, aquesta mena de frases formen una part important dels diàlegs habituals, i el temps no n’és una excepció). Un exemple seria “de ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. Que involucren els astres, ocells, animals i sants. Segons el mateix autor, aquestes són folklore en estat pur perquè, en general, busquen explicar els fets. Successos determinats tenen conseqüències determinades i s’expressen en aquestes dites, com ara aquesta: “Orenell terrer? Pedra o aigua ve.” Màgiques, que expressen el desig de control. És fàcil que se’n trobin d’escrites en forma de prescripció. Per exemple: “Si Déu vol, sens núvols plou.”

Hi ha altres maneres d’estructurar aquest coneixement popular. Segons A. Carril, els aspectes que la meteorologia tradicional contempla es poden classificar en els àmbits de la predicció, la prevenció, la protecció i la interpretació. Per conjecturar sobre el comportament del temps en tots i cadascun dels seus aspectes, els avantpassats s’han servit de l’observació de l’entorn, molt especialment del cel (núvols…), els astres (el sol, la lluna, els estels), els agents atmosfèrics (el vent, les boires, la pluja), la natura (el comportament animal, el creixement de les plantes) i l’entorn ambiental, l’arquitectura, el cos humà.

Encara hi ha altres aproximacions. Cels Gomis, sense formular-ho explícitament, i potser per la seva formació tècnica, adopta un criteri més proper a la meteorologia acadèmica i classifica el saber popular segons el tipus de fenòmens observats. Aquí se seguirà aquest autor per a descriure alguns dels trets principals del coneixement del temps a Catalunya.

Pluja i sequeres

En una economia tradicional que depèn del camp i una agricultura que depèn de la pluja, aquesta i el seu contrari, la sequera, esdevenen elements capitals. Com s’ha dit, el clima del territori català es caracteritza per dues èpoques plujoses, primavera i tardor, i dues de més seques; l’estiu molt principalment.

De fet, a Catalunya són tan normals els períodes de sequera com els de pluja. Així, a part de la predicció d’aquesta última cal utilitzar tots els mitjans perquè es produeixi, i evidentment, no n’hi ha gaires. De fet, la pluja artificial és un tema de debat científic ben actual. Abans, els recursos més utilitzats eren les ofrenes i les invocacions que, d’alguna manera, plaguessin a les forces naturals i sobrenaturals i desencadenessin la pluja desitjada. Així, l’Església Catòlica té, de bell antuvi, ritus (anomenats “de rogatives”) ben establerts per demanar la pluja. I encara s’utilitzen de forma ben habitual. La importància d’aquests rituals s’entén amb els estudis de J. Martín-Vide i M. Barriendos, que han seguit les sequeres a Catalunya als temps històrics mitjançant la localització i l’estudi de les rogatives realitzades.

A part de les pregàries per la pluja, es troben moltes dites relacionades amb la predicció de pluges. Cal fer notar que, en una part important, aquestes dites es relacionen amb la geografia local.

Per exemple, al Vallès es diu: “Quan el Montseny té caperutxa, senyal de pluja.” O a Figueres: “Llampec a Llançà, pluja demà.” És evident que aquestes dites es relacionen amb el coneixement de la geografia local. La disposició i el tipus dels núvols respecte dels accidents geogràfics són indicadors molt segurs per a una persona que coneix el terreny en un lloc determinat. I per això encara ara se sap com és de fiable una predicció immediata de pluja (del matí a la tarda, d’un dia per l’altre) per un pagès o pastor coneixedor del lloc on viu.

Salvador Espriu, al Cementiri de Sinera, inclou la predicció típica d’Arenys:

“Plourà. L’àvia Muntala
desa el sol a l’armari
del mal temps […]”

I cal recordar que l’àvia Muntala és el Montalt, al contrafort de la Serralada Litoral, un dels turons del qual s’anomena “el mal temps”.

Les tempestes

Relacionades amb la pluja, mereixen un tracte a part. Es tracta de les manifestacions més impressionants dels fenòmens meteorològics; el llamp per la seva espectacularitat i el perill que comporta; les tempestes, des del punt de vista del pagès, pel mal que poden fer als camps. De fet, existeix una dualitat per a les tempestes. D’una banda, la pluja és sempre benvinguda. És més normal la situació de manca de pluja per als conreus que l’excés. Cal recordar que es viu en una terra on l’aigua és un element més aviat escàs, i se sap que una part important de la que es rep –aproximadament el 50%– arriba en forma de tempesta. Però de l’altra, una tempesta violenta amb forts vents i calamarsa pot arrasar collites –el treball d’un any– en uns quants minuts. Fins al segle XX una collita malmesa era sinònim de fam. Per això, en general, al camp s’observen les tempestes amb temor, com a possible font de mals.

Així, es poden trobar mitologies i ritus d’origen antiquíssim per conjurar les tempestes. Va ser creença popular fins entrat el segle XX que les tempestes eren provocades per bruixes i bruixots. Es reunien en llocs singulars com ara fonts o cims de muntanyes –el Canigó n’és un exemple paradigmàtic–, on congriaven les tempestes i les feien avançar per on volien; la qual cosa no deixa de ser una visió popular, o interpretació, de la seva irregularitat. És curiós que no hi haguessin ritus especials per evitar-ne la formació –ja s’ha dit, l’aigua és un bé escàs–; en canvi, existia un cerimonial molt elaborat per evitar els seus mals, principalment la calamarsa. A més, molts petits rituals, que es poden classificar en actius i passius, es feien a totes i cadascuna de les cases i masies que conformaven l’espai per on es veien avançar els núvols amenaçadors.

Els principals ritus particulars, realitzats a les cases, consistien en pregàries i a cremar branques d’oliveres, llorer o altres herbes beneïdes el Diumenge de Rams, o bé encendre ciris beneïts el dia de la Candelera o que havien estat al costat del monument el Divendres Sant. També es plantaven pels camps branques d’olivera o de palmons del Diumenge de Rams en forma de creu, perquè els protegissin. Cal puntualitzar que aquesta última tradició no era específica per a les tempestes, sinó que es feia per a protegir el camp de qualsevol mal inespecífic que pogués malmetre la collita.

Altres tradicions més noves, evidentment, consistien a disparar trets als núvols amb bales beneïdes, o sense beneir. En alguns pobles va estar en pràctica fins a la Guerra Civil Espanyola. De fet, alguna cosa d’aquesta tradició queda reflectida i perpetuada en la pràctica de llançar coets contra els núvols de tempesta que s’ha practicat des del final del segle XIX. Els experts diuen que, després de més de cent anys de pràctica i d’estudis se segueix sense poder oferir resultats concloents sobre la seva validesa i, de tota manera, és encara una de les pràctiques més populars.

Però l’església tenia un ritual especial, molt elaborat i espectacular contra les tempestes, el “comunir”. Quan una tempesta amenaçava una població, el rector, o un prevere especialment designat si n’hi havia més d’un a la contrada, havia de fer una pregària especial escrita als llibres dels rituals. En alguns casos la pregària es feia davant de l’altar; però gairebé sempre es realitzava a la porta de l’església i, quan se’n disposava, al lloc anomenat “beneïdor” o “comunidor”, un petit cobert on es refugiava el capellà mentre seguia una pregària repetitiva, que a voltes incloïa benediccions i aspersions, als quatre vents. De vegades, fins i tot s’exposava la “veracreu” per fer fugir les tempestes. Aquesta pregària durava mentre el perill era a prop. Alhora, es tocava la campana de l’església, o una de concreta i designada si n’hi havia més d’una. No ha estat possible esbrinar exactament com era el toc; però les informacions recollides assenyalen que es tractava d’un toc sostingut, més lent que un repicar a foc o a dia de festa però continu mentre el perill estigués pròxim, i es deia “tocar a temps”. En resum, una imatge, un home sol, un prevere pregant als quatre vents sota el toc urgent d’una campana per conjurar el mal temps, d’una bellesa aterridora i vinguda de molt, molt antic. És força probable que l’Església Catòlica heretés aquest ritus de creences anteriors i l’adaptés. D’altra banda, és una imatge clara del més temut dels perills amb què el temps amenaçava les contrades catalanes i de la impotència que se sentia davant del fenomen. Es podria dir que s’està aquí en l’extrem oposat del pensament racional.

És interessant fer notar que els camperols creien en bruixes; però la mateixa Església reconeixia implícitament la intervenció d’esperits malignes en la gestació de les tempestes. De fet, en algunes èpoques i llocs el ritual prenia la forma d’un exorcisme.

Aquests ritus ja van decaure, en general, durant el segle XIX. De fet, alguns bisbes els van prohibir; però es va mantenir viu als llocs de muntanya fins ben entrat el segle XX. Josep Romeu explica com encara l’agost de l’any 1948, a Sant Julià de Vallfogona, a prop de Ripoll, va presenciar algunes d’aquestes pràctiques. De fet, no eren costums específics de Catalunya i, per exemple, al Tirol n’hi havia de molt similars, com ho explica I.C. Maurer. Evidentment, en aquella època hi havia mossens que tenien fama de ser més eficaços que d’altres, en aquests menesters. També hi havia campanes amb més renom que d’altres, com ho recorda Cels Gomis; per exemple, l’anomenada Martina, d’Arenys de Munt.

Els llamps

La protecció contra el llamp es buscava més passivament, mitjançant objectes que actuarien com a talismans. És natural la diferència de comportament, si es té en compte que el llamp incidia en un lloc concret, no abraçava una zona com en canvi ho feia una calamarsada i, a més, no se’l considerava perniciós per a les collites. El fum de ciris o d’herbes beneïdes, utilitzat contra les tempestes, es considerava igualment protector contra els llamps; a més, creus de fulla de palma beneïda a les portes de les cases o a les finestres també protegien contra els llamps –i, en general, eren protectors de la casa contra qualsevol mal o malaltia, d’aquí el costum que encara és visible de penjar el palmó de Rams al balcó de casa. Cal assenyalar igualment el costum, tant contra les tempestes com contra els llamps, de posar ganivets o eines esmolades –falçs, destrals, etc.– davant de la casa i en forma de creu, amb els talls mirant al cel, perquè les bruixes es fessin mal i no s’hi acostessin, segons es deia.

Una altra creença era la de les “pedres de llamp”, tradició estesa, d’una manera o una altra, per tot Europa. Consisteix a creure que les pedres de sílex i altres materials tallants i punxants, producte de les cultures neolítiques i fàcils de trobar a molts indrets, són el que queda de la caiguda d’un llamp. És dir, el llamp és tan tangible com ho és l’aigua o la terra. Cada llamp, en caure, deixa aquest vestigi. La creença popular suposa que allà on ha caigut un llamp –o bé allà on es troba una pedra de llamp– no en caurà cap altre. Per tant, aquestes pedres eren tingudes com a amulets, i es posaven a sota les teulades, o a les finestres i les portes de les cases. Per comprovar si una pedra trobada era efectivament de llamp o no, s’hi lligava un cordill i es posava al foc. Si ho era, el cordill no cremava.

Vent

El vent és aire en moviment, i ja a la Grècia clàssica s’entenia així. Al món rural també s’ha entès sempre d’aquesta manera. El que varia respecte d’un coneixement més científic és l’explicació del seu origen. A Catalunya és molt estesa la llegenda que el vent neix en un forat als Pirineus; però ningú sap on es troba exactament.

A l’antiga Mesopotàmia, el concepte de punts cardinals localitzats astronòmicament no es va desenvolupar fins tard i, en canvi, l’orientació es definia mitjançant quatre vents principals corresponents aproximadament als actuals NE, NW, SE i SW. En canvi, la civilització grega s’orientava mitjançant observacions astronòmiques, i classificava els vents principals més o menys com es fa ara a Catalunya. Vuit vents, procedint dels quatre punts cardinals i els quatre vents intermedis, formaven la seva “rosa dels vents”. Encara a Atenes existeix la “torre dels vents”, una construcció octogonal amb una representació de cadascun dels vents en la cara respectiva.

La distribució dels vents principals en vuit direccions ha esdevingut pràcticament universal. Però també cal dir que, popularment, els noms dels vents són molt variables, sobretot a l’àrea mediterrània. Al nord d’Europa, en general, el vent s’anomena segons la direcció que segueix i, només en alguns llocs caracteritzats per vents especials existeixen denominacions particulars. A Catalunya, els vents principals han rebut, històricament, noms diversos. El poema d’Ausiàs March Veles e Vents ofereix un bell resum dels noms dels vents principals emprats per a la navegació:

“Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.”

Però d’un lloc a l’altre poden canviar de noms. A part, trobem tots els vents produïts, en molts casos, per efectes topogràfics locals, fruit de la complexitat topogràfica catalana ja esmentada. Sense anar gaire més lluny, A. Manent, als seus estudis comarcals dels noms de vents i núvols, identifica quaranta-nou noms de vents a la comarca del Barcelonès i trenta-un al Solsonès. A les comarques costaneres, la varietat sol ser més gran a causa del “filar prim” dels pescadors. El filòleg A. Griera, al principi del segle XX, en va arribar a classificar uns quatre-cents a tot Catalunya.

Però de tota manera cal parlar de dos vents molt destacables, la tramuntana al nord, a l’Empordà, i el cerç o “vent de dalt” a la vall de l’Ebre. En moltes ocasions tots dos bufen alhora, i deixen una zona de calma a la part nord-oest i central de Catalunya, com apunta E. Fontserè. Aquestes ventades corresponen a una situació meteorològica molt determinada –el centre d’una depressió travessa França a prop dels Pirineus– i actualment el seu pronòstic és molt acurat.

Un altre tret a destacar dels vents a Catalunya és que no se’l considera gaire bo quan prové de l’oest. Com que ve de l’interior de la península, és un vent sec. De fet, el vent sec és desagradós, i arreu hi ha dites que en parlen: “De ponent / Ni pluja ni vent.” Però a Portugal, en canvi, es diu: “De Espanha, / Nem bon vento / Nem bon casamento.” En aquest cas, el “vent d’Espanya” és un vent de llevant. Contrasta amb la tradició catalana; però altra vegada cal recordar que bufa des de l’interior de la península i que, per tant, el llevant a Portugal és sec.

Encara convé comentar que al Pallars hi ha un vent molt típic, l’anomenat fogony. És el vent que bufa del nord i passa els Pirineus. Quan arriba a Sort i baixa la muntanya, el que s’anomena físicament un descens adiabàtic, esdevé sec i molt calent. En aquest cas es pot presentar que al nord dels Pirineus hi hagi glaçades i al Pallars temperatures de primavera. Com que es tracta d’un fenomen topogràfic, no cal fixar-se d’on ve, sinó per on passa. A Alemanya, aquest vent, el föhn, ve del sud. Es tracta del mateix efecte que té lloc als Pirineus; però, en aquest cas, els Alps es troben al sud del territori afectat. Als Estats Units, a l’est de les muntanyes rocoses, el vent que ve del Pacífic, de ponent, causa exactament el mateix efecte, i s’anomena chinook.

Fred i calor

La societat actual s’ha acostumat a utilitzar la temperatura; però no sempre ha estat així. De fet, fins a la segona part del segle XVIII no es pot dir que el concepte de temperatura i l’instrument per a mesurar-la, el termòmetre, es generalitzessin. Fins aquell moment es parlava de fred i de calor. Una distinció clara, i fàcil de fer, era si gelava o no.

Tradicionalment, en una llegenda que es confon amb l’origen del vent, s’ha dit que el fred surt, com el vent, per un forat als Pirineus. En canvi, no hi ha tradicions per a l’origen de la calor. Intrínsecament queda clar que la calor ve del Sol i que, a més, és l’estat que es prefereix. Si alguna anomalia hi ha, és el fred. De fet, l’espècie humana s’adapta més bé a la calor que al fred. Encara ara, les estadístiques mostren com el nombre de morts és molt més alt en època freda que a l’estiu.

Poques dites pronostiquen les variacions de fred a calor i a l’inrevés, i gairebé totes es refereixen a la predicció a llarg termini. Per tot Europa és molt estesa la creença que un hivern rigorós és seguit per un estiu especialment càlid. I és ben curiós, perquè les sèries de dades –les més antigues ja arriben als 250 anys–mostren inequívocament la manca absoluta de fonament d’aquesta afirmació. Potser l’únic pronòstic a curt termini, i molt estès, és aquell que diu: “Si la Candelera plora, / el fred ja és fora; / si la Candelera riu, / el fred és viu.” De fet, tan estadísticament fals com l’anterior.

Núvols

De Bell antuvi s’admet que els núvols estan formats per aire i aigua. I aquestes formacions reben diferents noms en diferents llocs, un altre exemple de la localitat del coneixement meteorològic. A més, són fonamentals per al pronòstic a curt termini del temps.

Per exemple, M. Bonet i M. Grimalt han documentat més de tres-cents noms per a diferents tipus de núvols i boires a Mallorca. A Catalunya no es va pas a la cua. Raül Marcos n’ha documentat més de quatre-cents només per les Terres de l’Ebre. O les obres comarcals d’Albert Manent, que en documenten cent trenta-quatre al Barcelonès o cent cinquanta-vuit al Solsonès, entre d’altres. En canvi, és curiós que folkloristes com J. Amades i C. Gomis no en fessin cap remarca, potser de tants que n’hi ha.

Instruments meteorològics populars

No es pot acabar aquest apartat sense fer esment dels penells. Implícitament, s’ha suposat que històricament la meteorologia popular no ha utilitzat cap instrument. I no és veritat, hi ha una excepció ben destacada, la dels penells, l’instrument que permet observar la direcció del vent. És antiquíssim i d’ús ben estès. Sembla que ja s’usava a la Mesopotàmia, i està ben documentat que els grecs en feien servir. Com ho indica Joan Coromines, penell ve etimològicament de pena, és a dir, ploma, pel fet que s’hi posava una ploma al capdamunt per observar d’on venia el vent. De tota manera, la seva història no es troba gaire ben documentada en general. A l’alta edat mitjana a les torres dels castells es posaven banderes amb el propòsit de mostrar la direcció del vent als arquers. A poc a poc, es van anar substituint per penells de metall i l’ús es va anar generalitzant.

A banda dels penells, un altre instrument que és present en moltes llars catalanes és el frare del temps. Aquest aparell no és res més que un higròmetre, que ens indica la humitat ambiental. Al seu interior hi ha un feix de cabells desgreixats i tensats que quan absorbeixen la humitat s’estiren, i si l’ambient és molt sec, s’encongeixen. Aquesta oscil·lació és transmesa a la vareta i a la caputxa de la figura del frare. Aquest instrument, amb la seva versió del frare, té més de dos-cents anys d’història, però modernament s’han fet altres versions com la cua del burro, que indica la humitat ambiental depenent de la inclinació d’aquesta part de l’animal.

Hi ha altres higròmetres decoratius, com per exemple, la caseta suïssa: si surt el senyor, indica pluja, i si surt la senyora, temps estable. També hi ha objectes que es recobreixen de substàncies higroscòpiques que canvien de color amb la humitat.

La predicció a curt i llarg termini

El pronòstic del temps sempre ha estat l’objectiu final de tot el coneixement meteorològic, popular i acadèmic. En aquest camp es pot distingir el pronòstic a curt termini, pocs dies, i a llarg termini, mesos o anys. Els elements que sempre ha interessat més predir són la pluja i els temporals, i el fred. Per a la gent de la mar cal afegir el vent, un element fonamental en la navegació. En tots aquests casos, per a la predicció a curt termini, hi ha nombroses dites, com algunes que ja hem comentat.

De fet, n’hi ha moltes que es basen en l’observació dels núvols, no tant d’una manera concreta, sinó en la seva distribució espacial en una contrada. És una metodologia ben encertada. Fins a l’adveniment de les imatges satèl·lit, grans ordinadors i altres eines modernes, que permeten la simulació a mesoescala i microescala, la predicció local feta per meteoròlegs professionals seguia reposant en una part important sobre aquestes observacions. És el que s’anomena “l’estat del cel”, és a dir una visió de conjunt dels tipus de núvols que hi ha al cel, la distribució i un coneixement de les situacions locals.

En canvi, les idees sobre la predicció a llarg termini barregen els coneixements astronòmics i meteorològics, i encara els màgics. Es tractava, com ara, de prediccions generals, si plourà molt o poc, si serà un any fred o no, etc.

Cal distingir diferents aspectes. L’un és com la meteorologia popular veu la variabilitat del temps. És a dir, que a l’hivern o a l’estiu la temperatura no és constant i hi ha moments més benignes que d’altres. Per exemple, és normal que després de les primeres fredorades, cap a la fi d’octubre o el principi de novembre, la temperatura millori. És l’anomenat estiuet de Sant Martí, que té lloc al voltant del dia 11 de novembre. També és el cas de la setmana dels barbuts, pels volts del 17 de gener (sant Antoni Abat). Té fama de ser la més freda de l’any i, efectivament, els dies clars i curts després del solstici són els indicats perquè es produeixin les temperatures mínimes.

Un altre aspecte en què intervenen elements molt més màgics és la predicció del temps durant tot l’any. És un costum estès per tot Europa i encara l’Amèrica Llatina, les cabanyelles, cabanelles o témpores. Es tracta d’observar el temps que fa els dotze dies que van de Nadal a Reis –o els dotze dies després de cap d’any– perquè indiquen el temps que farà els dotze mesos de l’any. Segons J.E. Gargallo, es tracta d’una expressió del mite de l’etern retorn, segons el qual tot torna a començar. Una altra versió d’aquesta pràctica, i que l’autor encara ha vist a les Terres de l’Ebre, és el “calendari de la ceba”. La nit de cap d’any es deixen dotze talls de ceba, amb un gra de sal al damunt. L’endemà, els talls on la sal s’ha fos indiquen mesos plujosos, i els altres, mesos secs.

La meteorologia i els oficis tradicionals

Meteorologia i feines del camp

Una altra visió de la meteorologia popular es pot trobar mitjançant el seu impacte sobre el treball del camp. Aquest s’organitzava seguint les condicions meteorològiques i, sobretot, el ritme del treball seguia, implícitament o explícitament, els coneixements climàtics dels pagesos. Per tant, el cicle de l’any seguia més el ritme del treball que les raons astronòmiques.

L’any pagès, a llocs de muntanya, com ho recorda F. Vendrell, pot considerar-se que comença el mes de setembre, quan s’acaba de batre el blat i abans de llaurar els camps una altra vegada. També és l’època que els ramats baixen dels llocs de pastura a les muntanyes.

Allà on la vinya és el cultiu principal l’any agrícola s’acaba més tard, perquè inclou l’època de la fermentació del most. En altres llocs es considera l’inici de l’any el moment que la natura es desperta un cop passat l’hivern. De fet, l’antic calendari romà, abans de la reforma juliana, començava l’1 de març en lloc de l’1 de gener, i per això es conserven els noms que fan referència a la vella numeració d’octubre, 8, novembre, 9, i desembre, 10, per als mesos que actualment ocupen el desè, l’onzè i el dotzè llocs.

Hi havia oficis que s’organitzaven en funció del temps. No perquè calgués; principalment perquè depenien de la disposició de mà d’obra i aquesta depenia de les feines que s’havien de fer al camp. A muntanya, el mes de setembre s’aprofitava per tallar fusta i enviar-la, en rais, riu avall. El mes d’octubre ja es començava a llaurar; però també es feia llenya per a la casa i era l’època de les carboneres. A partir de novembre i fins a febrer era l’època de matar el porc. Al gener es tallava la llenya per a l’any vinent. Es feia a la lluna nova de gener, per motiu d’aquella acumulació i barreja de coneixements meteorològics, astronòmics i astrològics que caracteritza el saber popular. Al febrer, encara sense gaire feina al camp, es refeien margeres i parets. A l’abril era època d’arreglar teulades i altres parts de la casa. Hi havia forns de guix i de calç, i per coure argila, que aquest mes funcionaven especialment.

Meteorologia i pesca

D’una manera semblant a les feines al camp, també la pesca i la navegació en general s’ajustaven al cicle de l’any. Fins a la reforma gregoriana del calendari, aquest no s’avenia amb el córrer de les estacions, i llavors es recorria a l’astronomia per a ajustar les feines al cicle anual, mitjançant l’observació de fets que, regularment, es produïen sempre el mateix dia del calendari astronòmic. Per exemple, l’observació de l’aparició i la desaparició de les Plèiades al cel, o dels diferents signes zodiacals. Hesíode ho il·lustra amb els versos següents:

“Si vols saber quan és aventurat fer-se a la mar, recorda això: quan les Plèiades, fugint davant la força poderosa d’Orió, s’enfonsen en la mar, llavors tots els vents regolfen (v. 618-621)”.

Explica J.A. Trepat que els mesos d’hivern els pescadors no sortien a mar obert, i es pescava molt a prop de la costa. És natural atès que estadísticament es poden produir molts més temporals que a l’estiu. El mes de gener registrava les mínimes sortides. A més, és la temporada de les anomenades “seques” –és a dir èpoques en què les pressions altes dels anticiclons hivernals, juntament amb les baixes temperatures, fan que el pes de la columna d’aire sigui molt alta, de manera que es provoca el descens del nivell del mar a la mediterrània oriental–, perfectament identificades en el coneixement popular, i que feien la navegació més perillosa a prop de la costa. El mes de febrer era típic adobar les xarxes per a la propera temporada. El mes de març, que sol ser ventós, provoca una mar agitada, és l’anomenat temporal de les “faves” perquè coincideix amb l’època que se’n cullen.

A l’abril ja es comença a sortir més a pescar amb les barques. Tradicionalment se sap que hi ha boires a prop de la costa, i és ben cert, perquè la temperatura del mar encara és freda i la terra ja es comença a escalfar. A partir del mes de maig ja es pesca amb teranyina. Pel juny se surt a pescar mar endins. Per Sant Joan començava la temporada de banys. A l’agost, l’escalfament del mar provoca corrents i els pescadors diuen que “bull el mar”. A partir del final de setembre s’acaba la pesca mar endins.

Meteorologia i arquitectura

Es fa evident que el temps i el clima influeixen en les construccions. Fins al Renaixement, i encara més enllà, les construccions de la gent senzilla al camp no eren gaire més que cabanes, que disposaven de la porta i alguna petita obertura com a finestra. Només eren espais que permetien passar les nits a cobert i refugiar-se d’altres perills externs. Però tot i així ja es manifestava una preocupació climàtica quan la porta, obertura principal de la construcció, es posava de cara al sud en absència d’altres impediments.

• Característiques de la construcció relacionades amb les zones climàtiques, segons J. F. Griffiths
  • Clima tropical humit
    Elevada per rebre els vents, una habitació fonda per ventilació, ben aïllada tèrmicament i teulada resistent a l’aigua.
  • Clima tropical sec
    Color clar per reflectir la radiació, parets gruixudes per a l’aïllament tèrmic, ombres i petites finestres per a mantenir la calor a fora.
  • Clima tropical mediterrani
    Pati interior amb piscina / font / emparrats, tot plegat augmenta la humitat i dóna ombra a l’estiu, sec i càlid; protecció a l’hivern.
  • Clima de temperatures fredes (i zones tropicals elevades)
    Habitacions petites, més fàcils d’escalfar; bon aïllament, protecció per als hiverns freds.
  • Clima fred
    Portes d’accés protegides, finestres obturades i petites (redueixen la pèrdua de calor), teulada amb pendent fort (quan la quantitat de neu caiguda es apreciable).

Segons el clima també s’observen, fins i tot en les construccions més humils, característiques diferenciades que són fruit d’un coneixement popular. Als llocs on plou abundosament i de manera continuada les teulades fan una inclinació forta, en canvi, a les zones de poca pluja o d’episodis ocasionals –i cal incloure-hi tota la costa mediterrània que correspon a Catalunya–, les teulades adopten la forma de simples terrats. Als llocs on neva, acostumen a ser de pissarra i, en tot cas, i quan no es disposa d’aquest element, amb teules planes, perquè la neu llisqui fàcilment i no s’hi acumuli. Als llocs humits i freds, la part d’una edificació destinada a les persones sol trobar-se mínimament elevada sobre el terra, i els pisos acostumen a ser de fusta.

Cal mencionar aquí, com a producte d’una tecnologia popular adaptada al medi, els molins de vent, edificacions d’origen antic que aprofiten el vent per a usos industrials.

Les cases tradicionals de la Vall d’Aran, com aquestes d’Unha, al municipi de Salardú, es caractaritzen per una teulada amb fort pendent, que fa que la neu i la pluja hi llisquin amb facilitat.

Enciclopèdia Catalana – Ramon Boladeras

A partir del segle XVIII, i sobretot a les ciutats, els habitatges van anar convertint-se en el lloc “per viure”, on es desenvolupaven moltes activitats de la vida quotidiana. A les cases, a més d’un refugi, es va buscar el benestar, trobar-s’hi bé. Els arquitectes han desenvolupat tot un seguit d’estudis per a definir acuradament paràmetres que defineixin aquest “estar bé”. El confort es podria definir com l’estat psicofisiològic en què la majoria d’usuaris d’un espai manifesten satisfacció amb el medi ambient que els envolta. Acostuma a ser un punt d’equilibri entre les condicions ambientals exteriors i les interiors d’un espai, que permet als usuaris la realització de certes activitats en condicions confortables i satisfactòries. Evidentment, les condicions climàtiques interiors de l’habitatge (criptoclima, en paraules de Griffiths), temperatura, humitat, il·luminació, etc., hi tenen un paper importantíssim.

Alhora, la disposició d’elements per a modificar les condicions interiors, com les calefaccions, van fer que les cases, a poc a poc, anessin prescindint de la seva relació amb l’entorn, i s’ha arribat al model de construcció actual en què la majoria d’oficines són espais segellats amb un clima controlat. Igualment, cal adscriure a aquest corrent construccions molt més simples com el gran nombre de xalets amb aspecte “alpí” –principalment per les seves teulades inclinades de pissarra– que, evidentment, s’adiuen poc amb l’entorn que els envolta. De tota manera, ja a mitjan segle XX es van fer sentir veus en la direcció de tornar a aprofitar els elements i recursos que la natura posa a l’abast per aconseguir aquest confort, de manera que els habitatges tornin a integrar-se en l’entorn. A més, els sistemes actuals, que consumeixen una gran quantitat d’energia en el manteniment dels criptoclimes, es mostren ecològicament insostenibles, augmentant la pressió perquè, sense necessitat de reduir uns nivells de confort adequats, es construeixi més en consonància amb l’entorn. En aquest sentit, cal destacar el treball pioner d’Olgyay, encara avui a la base de molts dissenys constructius climàticament adaptats.

Context visual i estètic

Aquest repàs s’acaba ara amb la percepció popular de la meteorologia, fent notar l’impacte visual i estètic que sempre ha tingut.

La meteorologia, juntament amb l’astronomia, és la ciència que més veu representada els fenòmens que estudia. Imperceptiblement, hi ha un conjunt gran d’imatges meteorològiques adquirides.

De com els fenòmens meteorològics poden impressionar no tan sols les persones, sinó les societats senceres, en parlen els meteoròlegs Napier Shaw i Richard Hamblyn. Segons aquests autors, la contínua referència al llibre de l’Èxode, a la Bíblia, al Déu que seguia el seu poble en un núvol (Ex 13, 21-22; 14, 19-20, 24; 16, 10) quan aquest fugia d’Egipte i s’internava al Sinaí, bé podria ser deguda a l’experiència del tot nova per a un poble que mai havia vist els grans núvols de tempesta, els cumulonimbes, tan habituals a Catalunya. De fet, a la vall del Nil les tempestes són pràcticament desconegudes. En canvi, el Sinaí, entre dos mars tancats, la Mediterrània i el mar Roig, presenta un règim pluviomètric similar al català, encara que una mica més sec. Llavors, la descripció bíblica del Déu que de dia “anava en una columna de fum” i, de nit, “en una columna de foc”, pot molt bé descriure un episodi de cumulonimbes tempestuosos de dia, del tot ennegrits, i de nit, il·luminats pels llamps.

En la literatura, tot i que solen passar desapercebudes, són innombrables les il·lustracions amb imatges meteorològiques: “Era diumenge, i ell, plantat davant la porta de la barraca, mirava el cel cobert d’espessos núvols i el color fosc de les muntanyes; però mirava, sobretot, a dintre seu” (Sebastià Juan Arbó, Terres de l’Ebre, 1932). També s’utilitzen com a elements figuratius: “Poco después, […] vieron por la ventana que estaba cayendo una llovizna de minúsculas flores amarillas. Cayeron durante toda la noche sobre el pueblo en una tormenta silenciosa, y cubrieron los techos y atascaron las puertas, y sofocaron a los animales que durmieron a la intemperie” (Gabriel García Márquez, Cien años de Soledad, 1967). I s’apliquen igualment com a elements constructius del discurs. Com a exemple d’aquest últim ús, a més del poema d’Ausiàs March ja esmentat, no cal anar gaire enrere per trobar altres imatges, com ara aquest text de Miquel Martí i Pol:

“No sé si plou on ets, però la pluja fa que et recordi. Havíem compartit moltes pluges i moltes esperances: matins, tardes, capvespres desfilaven sota el pausat exordi de la pluja i érem feliços amb ben poca cosa. Passejàrem sovint sota la pluja i cadascun dels dos feia projectes que fins i tot a voltes s’acomplien. Temps venturosos. Ara tu no hi ets i la pluja segueix. M’agradaria saber que plou per tu també i la pluja ens uneix com abans una altra vegada.”

Respecte de les arts gràfiques, S.D. Getzelman ha datat representacions de núvols ja 6 000 anys abans de Crist. Qualsevol pintura mínimament naturalista representa paisatges amb núvols o altres fenòmens atmosfèrics. Poc després d’Ausiàs Marc, Willem de Pannemaker, als tapissos que va realitzar sobre la campanya de Carles V a Tunis, i sobre “cartrons” de Jan Cornelisz Vermeyen, ofereix la que K.P. Hoinka i M. de Castro afirmen que podria ser la primera representació al món d’una mànega, a més, a prop de Montserrat. Un altre exemple en què els núvols defineixen el paisatge són els quadres del Greco.

D’altra banda, artistes contemporanis com Leonardo Escoda, amb la seva exposició “l’os del vent”, o Perejaume, en moltíssimes ocasions, utilitzen la meteorologia i els seus fenòmens com a recursos artístics. Igualment, en la música hi ha referències al temps. L. van Beethoven descriu una tempesta a la sisena simfonia, i G. Rossini ho fa al Barbiere di Siviglia o a La Cenerentola. Altres imatges poderoses, es troben en l’obra de R. Wagner amb el vent i l’onatge que traspassa tot el Vaixell fantasma o quan Donner, el déu teutó del tro, a L’or del Rin, congria una tempesta i després forma un arc de Sant Martí que permeti als déus entrar al Valhalla.

Se’n podrien trobar molts més, d’exemples. Simplement se n’han presentat uns quants per fer notar com la meteorologia depassa clarament l’àmbit de ciència i forma part integral de l’esdevenir de les persones. No és gens estrany, atès que els éssers vius ens movem i vivim en l’atmosfera.

A l’Aldea, el Baix Ebre, s’obrí el 2003 una iniciativa cultural ben original, el Museu del Vent, que avui es pot visitar virtualment a l’adreça www.museudelvent.com.

Les informacions meteorològiques que ofereixen actualment les televisions catalanes, molt especialment la pública, mostren, en ordre progressiu, multitud d’imatges de fenòmens atmosfèrics, dels radars meteorològics, dels satèl·lits i, com a element final sintetitzador, el mapa sinòptic i el mapa de símbols. Tot un tractat de discurs gràfic.

Una ciència popular

Actualment, la meteorologia és una ciència realment popular. No tan sols a Catalunya, per tot el món hi ha una demanda d’informació meteorològica. Tots els noticiaris de televisió inclouen informació i predicció sobre el temps. Fins i tot n’hi ha canals temàtics.

Igualment la indústria demana serveis meteorològics. Grans companyies elèctriques, d’aviació, de construcció, etc., tenen serveis propis per a necessitats específiques, i companyies privades en proporcionen. Als Estats Units ja fa anys que existeixen, i la normativa de la Unió Europea s’ha adaptat recentment per a permetre camps d’acció més amplis a aquestes companyies.

També la informació meteorològica disponible ha variat. Actualment són comunes a les informacions meteorològiques com la temperatura de xafogor o la sensació de fred, que no són mesures de variables meteorològiques, sinó mesures adaptades amb un component biològic. A més, noves activitats com el lleure i el turisme fan que s’informi regularment de l’índex de radiació ultraviolada. Tot plegat presenta un gran component social. Ultrapassen els objectius clàssics de l’estudi de la meteorologia i entren en el camp de la biometeorologia. Ja fa cinquanta anys que existeix una associació internacional de biometeorologia (ISB). Internament, s’organitza en sis comissions de treball: fenologia; clima, turisme i lleure; desenvolupament d’un índex climàtic tèrmic universal, biometeorologia animal, clima i salut humana i intercanvi de traces de gas amb ecosistemes. Ben a les clares es marquen unes àrees d’interès social.

En aquest sentit, els estudis mèdics i bioclimàtics descobreixen, a poc a poc, que hi ha influències directes entre els estats del temps i l’estat d’ànim de les persones. Temps molt secs fan que els camps elèctrics en l’atmosfera siguin més grans, i que la gent se senti més irascible i que augmentin els mals de cap. Com d’altra banda té efecte la disminució de les hores i la intensitat de la llum ambiental, que fa que augmenti el nombre d’estats depressius.

Finalment, la meteorologia treballa en l’estudi i la definició dels microclimes o criptoclimes dels habitatges i dels llocs de treball.

La meteorologia avui a Catalunya

La meteorologia avui ocupa a Catalunya el mateix lloc que ocupa en totes les societats avançades. Però no ha perdut el seu caire de ciència especialment popular, i molta gent interessada en el tema mostra un interès individual i col·lectiu.

Les societats meteorològiques

Actualment, a Catalunya existeixen dues societats que agrupen els amants de la meteorologia: l’Associació Catalana de Meteorologia (ACAM) i l’Associació Catalana d’Observadors Meteorològics (ACOM). Entre les dues reuneixen uns quants centenars de socis. De fet, actualment les estacions meteorològiques que conformen les xarxes dels serveis meteorològics han esdevingut automàtiques; per tant, no és estrictament necessària la col·laboració dels observadors. Tot i així, existeixen prop de 1 000 observadors donats d’alta al cens que manté l’Instituto Nacional de Meteorología, que regularment envien les seves dades. Això demostra que la meteorologia és encara una ciència popular.

El temps als mitjans de comunicació

La difusió de la informació meteorològica va ser, després de la guerra civil de 1936-39 i fins a la fi de la dictadura franquista, competència de l’INM. A poc a poc, i sobretot a emissores de ràdio local, van aparèixer els primers informadors. Evidentment, no disposaven dels mitjans que hi ha actualment, ni de la informació d’un gran servei meteorològic; però el seu coneixement dels fenòmens locals els va permetre, ara com fa centenars d’anys, difondre pronòstics molt més acurats localment que els elaborats pels grans serveis meteorològics. L’èxit d’aquestes informacions, molt més “a la carta” que les indicacions generals que poden donar-se quan s’està cobrint un gran territori, va fer que s’estenguessin.

L’any 1978, la TVE a Sant Cugat va muntar un primer servei que donava la informació del temps a Catalunya en directe. La persona que presentava el programa era Antoni Castejón, un enamorat de la meteorologia que es posà al capdavant d’una informació molt més viva i concreta que la que difonia la televisió estatal. L’èxit de l’empresa va permetre la recuperació del vocabulari meteorològic català, el que E. Fontserè havia sistematitzat. Després, quan la nova televisió pública catalana TV3 inicià les seves emissions, A. Castejón s’hi traslladà. La televisió pública catalana, TV3, segueix donant gran importància a aquesta informació presentant-la de forma clarament separada i en un espai propi amb un gran luxe de mitjans i una presentació acurada. A més, es busca la participació de l’espectador amb la difusió diària d’imatges de fenòmens meteorològics. Cal fixar-se, d’altra banda, que són els espais informatius del temps on s’informa de l’ocurrència d’un terratrèmol, la visibilitat de cometes, esdeveniments astronòmics, etc. Això indica que, al segle XXI, se segueix veient l’ocurrència d’aquests fenòmens naturals com un únic conjunt. En certa manera, doncs, continua essent popular la visió aristotèlica que considera meteor tot el que succeeix sota la volta del cel.

Tornant a la disponibilitat d’informacions, també hi ha iniciatives en el camp de les TIC. Al mes de novembre de l’any 1995, sostingut pel Departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona i patrocinat per la Fundació Catalana per a la Recerca, va néixer un espai a Internet anomenat InfoMet. Es tracta d’un servidor web de continguts meteorològics adreçat al públic de Catalunya. Va ser el primer d’aquesta mena a l’Estat espanyol i, per la qualitat i varietat dels continguts que ofereix, encara és dels més populars, no tan sols a Catalunya sinó a Europa.

El servei meteorològic de Catalunya

De tota manera, i com a la dècada de 1920, a Catalunya seguia notant-se falta d’una informació oficial i pública més acurada en casos d’alerta meteorològica, com en les èpoques de temporals de llevant. Per això, a partir d’una reorganització de la Direcció General de Qualitat de l’aire del Govern de la Generalitat, l’any 1991 va crear-se el Servei de Meteorologia. Només cal entrar a Internet per trobar les dades actuals de la xarxa d’estacions automàtiques de l’SMC, radars meteorològics, xarxa de llamps, onatge, etc. No són les úniques estacions automàtiques, també l’INM té la seva xarxa, i altres institucions i empreses en fan servir de més especialitzades.

Vida urbana, lleure i temps

La societat actual, molt més urbana que qualsevol anterior, no ha reduït la seva dependència o interès pel temps. S’està més protegit que abans, certament; però les pertorbacions meteorològiques causen ara danys molt més valuosos. Per exemple, al mes de setembre del 2005 un seguit de caps de fiblons va afectar la zona del Baix Llobregat i va arribar a moure un avió a l’aeroport del Prat. És curiós saber que la informació més acurada sobre la ruta que van seguir en contacte amb el sòl, a causa de les demandes per danys i desperfectes interposades, va ser la que disposava el “consorcio de compensación de seguros”.

Així, l’interès per l’esdevenir del temps continua molt despert. A les zones rurals i agrícoles, com és natural, segueix el mateix interès. Sindicats agrícoles o agrupacions de defensa vegetal es preocupen de donar informació acurada sobre el perill de glaçada o d’actuar contra les calamarsades, quelcom que es podria considerar com una versió moderna del “comunir”. Un exemple és l’associació de defensa vegetal de les Terres de Ponent. En terres agrícoles es va introduint l’aprofitament de recursos naturals com el vent i la insolació per produir electricitat. En ambdós casos, el coneixement acurat de les condicions climàtiques –sobretot vent i hores d’insolació– genera noves demandes i usos de la meteorologia.

D’altra banda, es dedica molt més temps al lleure que en qualsevol època anterior. Això ha generat una demanda de nous serveis i, entre d’altres, de tipus meteorològic. Per exemple es demana informació sobre la radiació ultraviolada, principalment a les platges, o pel que fa al perill d’allaus a les muntanyes a l’hivern. Una consulta a Internet permet veure que la majoria dels destins turístics informen directament del temps en les seves webs.

Finalment, els grans agrupaments urbans i l’activitat industrial generen desequilibris com la contaminació, que si bé no és cap problema nou –ja Sèneca es queixava de la contaminació a Roma, i en la ciutat de Londres és un problema conegut des del segle XVI, i encara en altres llocs d’Anglaterra des de la Revolució Industrial– mai s’havia esdevingut amb tanta extensió i intensitat. Es generen noves demandes a la meteorologia que excedeixen el clàssic pronòstic del temps i coneixement de la climatologia. Ara cal conèixer, per exemple, la qualitat de l’aire i de l’aigua.

La consciència social meteorològica. El canvi climàtic

Un dels objectius de la web del Servei Meteorològic de Catalunya és analitzar el canvi climàtic.

Enciclopèdia Catalana/Servei Meteorològic de Catalunya

Com ja s’ha explicat, la meteorologia és, avui, una ciència popular; molt més del que es pensa. A la ciutat i al camp sempre es mira el pronòstic abans de sortir de casa o, encara més, si es marxa de viatge. Ha canviat, però, la concepció del temps. En començar l’article es comentava que actualment un mapa sinòptic és rebut amb tota naturalitat. S’ha perdut una part molt important d’aquell saber popular i, en canvi, es disposa d’informació abundant i distribuïda directament pels serveis meteorològics. De fet, el pagès i el pescador, com sempre, continuen preocupant-se pel temps que farà demà, per si sortiran a llaurar o a pescar; però han abandonat moltes de les antigues receptes i es refien de la informació que trobaran directament a Internet o que rebran específicament de la cooperativa agrícola o de la confraria de pescadors, o bé de l’autoritat portuària.

De tota manera, no és un canvi radical, és tan sols una evolució. Es té més informació i més formació, per tant es rep i s’assimila més informació generada per entitats amb orientació científica com els serveis meteorològics. Però segueixen generant-se nous paradigmes en forma de dites. És de coneixement popular que quan les esteles dels avions reactors es veuen més és un indicador de canvi de temps. Per tant, hi ha elements tècnics que s’utilitzen per a afegir noves dites a les existents. Ja s’ha comentat la persistència del “disparar” contra els núvols de tempesta. D’altra banda, s’arrosseguen restes de la història. Us heu preguntat mai què hi fan, les indicacions de “bon temps”, “núvol”, “pluja”, etc., escrites al baròmetre que penja de la paret de casa i que sempre s’han manifestat bastant inútils? Es tracta d’una tradició establerta al Regne Unit al segle XVII on, sota un regim meteorològic del tot atlàntic, es va veure que la pressió atmosfèrica s’adiu bastant bé amb els diferents estats del temps marcats en l’instrument. Es tracta d’unes indicacions que en les latituds de Catalunya són ben poc informatives; però tres-cents anys d’història no les han pogut arraconar. Els coneixements tècnics han canviat molt, però la percepció social no ha variat tant.

En un altre ordre de coses, a les cases, a la feina, encara de viatge, als vehicles, tothom vol que l’ambient sigui agradable, i es busca el confort climàtic. El progrés tècnic permet controlar l’ambient, el clima, en espais tancats. N’hi ha el costum i sovint se’n fa un ús desmesurat.

Ja fa anys que es va parlant de la incidència que l’activitat humana té sobre el medi ambient, i els informes de diferents comissions científiques confirmen que és veritat. El grau de desenvolupament de les societats actuals és capaç de generar canvis sobre el comportament general de l’atmosfera; és el canvi climàtic. Un nou paradigma s’afegeix a la vida. A Catalunya, un grup d’experts coordinats per J.E. Llebot, n’ha estudiat els possibles efectes. Els canvis pronosticats tenen incidències positives i negatives. Per exemple, un augment moderat de les temperatures afavoriria els cultius de cítrics i altres fruites; però eliminaria pastures, i estacions d’esquí, als Pirineus. Siguin quins siguin els efectes, suposen canvis en l’entorn físic immediat de les persones i evitar-los o sofrir-los suposarà, en una direcció o una altra, canvis en la relació amb la natura i, específicament, amb l’atmosfera.

No és l’únic tema “candent”. Ja fa uns quants anys va descobrir-se el forat de l’ozó i com augmentava sobre els pols. Actualment sembla que les mesures de correcció adoptades comencen a mostrar els seus efectes i, a poc a poc, evoluciona en direcció favorable.

No cal dir que aquestes perspectives no fan sinó augmentar l’interès per la informació meteorològica, i els noticiaris informen assíduament dels resultats d’un o altre model matemàtic d’evolució climàtica. Però no tan sols individualment, igualment els estats dediquen recursos a millorar el coneixement del clima i dels fenòmens atmosfèrics en general. Per tant, és d’esperar que l’interès popular per la meteorologia es mantingui els propers anys i que noves idees i coneixements se segueixin acumulant en la vida quotidiana.