Botànica popular

Els usos de les plantes

Les societats humanes sempre han gestionat la natura en la qual han basat i desenvolupat la seva existència. Les diferents ètnies humanes han modulat l’entorn natural al mateix temps que eren modulades per ell, i l’experiència d’aquesta interacció ha originat un cúmul de sabers. De pares a fills i d’avis a néts (potser convé precisar que és majoritàriament de mares a filles i d’àvies a nétes, sense voler dir que pares, fills i néts no hi facin cap paper) tot aquest coneixement s’ha anat transmetent fins a l’actualitat. Com que l’espècie humana s’ha servit de les plantes des de la més remota antigor, hi ha hagut temps per a molts assaigs, errors i èxits, i actualment l’elenc de plantes útils i les seves diverses aplicacions és ampli i relativament ben conegut. Cal reclamar clarament i sens dubte per al camp cultural –en el sentit ampli que ha de tenir– tot aquest bagatge de saviesa sobre el medi natural, ja que no és pas per atzar que el mot cultura etimològicament significa conreu. Quan una persona de l’àmbit rural, doncs, transmet el que sap sobre les plantes cultivades, recol·lectades o, en definitiva, usades per a pal·liar el mal de cap, fer ratafia, construir una escala o fer bonic a l’hort, per exemple, està essent protagonista d’un procés cultural, tant com el qui transmet una dita o una cançó tradicional o el qui participa en alguna altra manifestació de l’art popular, i preservar el patrimoni natural i cultural ha d’incloure la conservació de les plantes i d’allò que les societats humanes en fan.

Alguns botànics clàssics ja consideraven els aspectes del que ara s’anomena botànica econòmica a l’hora d’establir les grans subdivisions de la ciència de les plantes. Així, el ginebrí Augustin Pyrame de Candolle va definir el 1813 la botànica aplicada com la que s’ocupa de “les relacions existents entre els vegetals i l’espècie humana”. Alguns anys més tard, el 1896, el nord-americà John W. Harshberger encunyà el terme etnobotànica per anomenar la “parcel·la del saber científic que s’ocupa de descriure la posició cultural de les tribus que usen plantes, estudiar la distribució de les plantes útils d’una tribu en el passat, determinar els camins seguits per aquestes plantes per rutes comercials i formular nous mitjans, models i materials aplicables a l’activitat productiva actual”. La major part dels etnobotànics actuals –amb els quals coincideix la línia d’aquest escrit– no restringeixen l’abast del terme a les societats tribals, i hi consideren compresos tots els aspectes de l’ús popular de les plantes pels grups humans, tot i que altres autors han opinat que aquesta disciplina s’havia de limitar als usos populars de les plantes en les societats primitives. És molt difícil de saber amb certesa, si no s’actua des d’un etnocentrisme absolut, qui o què és primitiu, però un terme que va ser usat per a donar nom a la disciplina de què es parla, botànica aborigen, ja fa veure que aquells que tenien una visió restrictiva de l’etnobotànica en consideraven objecte les societats no occidentals, per dir-ho breument. Si fos així, la botànica popular catalana no entraria en l’àmbit d’aquesta matèria, però el sentir general actual ha donat per superada la discussió esmentada, i pràcticament ningú no dubta a afirmar que els sabers etnobotànics són presents a Catalunya.

L’etnobotànica és una ciència interdisciplinària, situada, en mots d’un dels seus pares fundadors, el francès Jacques Barrau, “en la cruïlla de les ciències naturals i les ciències humanes”, i per això la seva metodologia és una mica particular dins de la botànica, per tal com utilitza moltes maneres de fer d’altres ciències, com ara l’antropologia, l’etnologia, l’etnografia o la lingüística. Actualment, els estudis etnobotànics tenen gran importància arreu del món, com ho demostren els esforços que hi dediquen institucions com l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Diversos autors consideren que els coneixements populars sobre les plantes i els animals són un component més de la diversitat biològica, per a la qual s’ha proposat la denominació d’etnobiodiversitat.

En països industrialitzats, com ara Catalunya, aquests sabers s’estan perdent a gran velocitat, per tal com s’hi està esdevenint (si no ha ocorregut ja del tot) un procés d’aculturació. Cal aclarir que aquest terme no s’usa aquí en el sentit que més directament se li podria atribuir de manca de cultura en general, sinó com ho fan els antropòlegs en el sentit de l’adopció, almenys parcial, de la cultura anomenada “moderna” en detriment de la “tradicional”, que sovint els mateixos afectats consideren inferior i de la qual a voltes s’avergonyeixen. És a dir, que el poble renuncia en bona part a la seva saviesa tradicional i adopta els coneixements que li arriben, per exemple, a través dels mitjans de comunicació, ja que en certa manera es fa evident que són aquests els criteris culturals –i, potser, sobretot, econòmics– que triomfen. Aquest és un dels aspectes de l’anomenada globalització o mundialització, que ben segur que en té de bons, però que, sens dubte, també en té de ben negatius, com el que ara mateix es tracta. Si això que s’acaba d’esmentar és probablement cert per a totes les facetes de la cultura tradicional i popular almenys en els països de l’Europa occidental, ho és especialment –i de manera particularment preocupant– en el camp dels sabers naturalistes populars, els vinculats a l’ús i la gestió dels éssers vivents. Efectivament, a Catalunya i països geogràficament propers i econòmicament similars, els darrers anys, la transmissió secular de saviesa en aquest camp del saber s’ha vist força alterada. Al llarg d’innombrables generacions, el saber popular sobre les plantes i els seus usos s’ha anat transmetent i acumulant. En cada comunitat humana de les zones rurals del país es podia i es pot trobar gent que en sap més i d’altra que en sap menys, però tothom té alguns coneixements del medi on viu i de les possibilitats d’obtenir-ne beneficis. La cadena de transmissió no s’ha interromput del tot, però sí que últimament s’ha anat fent amb més dificultats, perquè molta gent jove no vol quedar com un “pagès” (en un sentit pejoratiu que el terme no hauria de tenir mai) i creu que el saber tradicional és propi de persones no instruïdes. Quan, durant el treball de camp, sovint se sent que els informants no gosen parlar d’allò que saben perquè creuen que no té cap importància, no es pot evitar un sentiment de tristesa. Quan, un cop convençuts que el seu tresor cultural és, si més no, tan gran com el de qualsevol persona teòricament culta, sovint es lamenten que els seus fills no tinguin cap interès pels sabers tradicionals sobre la natura. Quan, malauradament prou sovint, arriba la nova que alguna de les persones que han volgut compartir la seva saviesa s’ha mort, de seguida ve a la memòria la frase de l’escriptor i polític senegalès Léopold Sédar Senghor, que deia que cada cop que un vell africà mor se’n va amb ell tota una biblioteca, i es té la certesa que els vells catalans també ho són, de biblioteques ambulants, i ben completes. Tot el que s’ha descrit, unit a la despoblació creixent de les zones rurals, significa que una cultura que s’havia transmès de generació en generació des de temps immemorial ara és en perill imminent de desaparició. I no tan sols en minven els usos, sinó també els modes d’aprofitament i molts oficis vinculats amb les plantes. És per això que convé obtenir les dades abans que sigui massa tard i divulgar-les per tal de reintroduir en les generacions joves la saviesa popular de les velles.

L’etnobotànica i la botànica popular

La botànica popular catalana, és a dir, el cúmul de coneixements que formen avui en dia el corpus del tresor de saviesa del poble sobre les plantes i el seu maneig i utilització, prové de molt antic. Es pot afirmar sense exagerar que allò que avui se sap de l’aprofitament popular dels vegetals és pouat a l’edat mitjana –de segur que arrelat en un passat molt més llunyà–, transmès fidelment de generació en generació –malgrat els problemes dels darrers temps que han estat esmentats– i adaptat –amb el grau d’innovació convenient– a l’època, al coneixement general i a les necessitats actuals. El 1617 es va publicar a Barcelona una obra d’un frare originari de Banyoles i prior d’un convent de Perpinyà, que serveix perfectament d’enllaç entre molts sabers antics i els actuals sobre les plantes. Es tracta del Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril, reeditat a cura de Lluís Argemí el 1988, que va ser molt famós a l’època, com ho demostra el fet que la primera edició en català va ser seguida per una vintena en castellà entre el 1637 i el 1781. Quan fra Miquel Agustí –i per posar només un exemple, prou significatiu– afirma en el seu tractat que “lo perfum de la sement del Agno Cast a les parts vergonyosas de la dona, li seca lo insaciable ardor de las cosas de Venus”, està descrivint les propietats anafrodisíaques de l’aloc (Vitex agnus-castus, de nom científic, per cert, al·lusiu al tema), que ja havia reportat Arnau de Vilanova al segle XIII i que encara avui trobem a la memòria dels informants a l’Alt Empordà.

L’estudi modern de l’etnobotànica –com la botànica en sentit ampli– a les terres catalanes, ibèriques i, més generalment, mediterrànies occidentals té el precedent del Dr. Pius Font i Quer, el qual recollí un cúmul de sabers populars sobre les plantes en el seu famós llibre titulat Plantas medicinales, més conegut pel subtítol El Dioscórides renovado, publicat el 1961, del qual ja s’han fet una quinzena d’edicions; aquest llibre, amb dades sobre l’aprofitament de les plantes medicinals en sentit molt ampli a totes les cultures ibèriques, conté un gran nombre de noms i usos populars catalans. El mateix autor havia publicat el 1958 un altre llibre de títol equívoc: tot i dir-se Botánica pintoresca, no al·ludeix pas a sabers més o menys curiosos del poble –que és el que ara interessa–, sinó que és un text de botànica sistemàtica, només que pretén “pintar vivament i animadament” les qüestions que tracta. A Catalunya i en temps recents, el Laboratori de Botànica de la facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona inicià, fa una vintena d’anys, una línia de recerca en etnobotànica que ha començat ja a donar els seus fruits en forma de tesis doctorals i tesines de llicenciatura o treballs de màster dedicats al tema, així com de publicacions en revistes locals i internacionals i en llibres. Es pot trobar un compendi dels treballs fets i les zones considerades en un article de Joan Vallès i col·laboradors publicat el 2007 al butlletí electrònic RIDEC (Recerca i difusió de l’etnologia catalana). Pel que fa a les dades sobre usos populars de les plantes a Catalunya fornides per professionals de camps altres que la botànica, cal esmentar en lloc preferent les aportacions de Joan Amades, el Costumari català: el curs de l’any del qual, publicat originalment entre el 1950 i el 1956, recull moltes utilitzacions, fonamentalment dels àmbits més relacionats amb la festa, amb el món simbòlic i l’imaginari popular i les formes de vida tradicional, sense gaire èmfasi en els usos directes de les plantes medicinals, aromàtiques, alimentàries, fustaneres, tintòries, ornamentals i de moltes altres menes. Antoni Griera dóna força dades sobre noms i usos de plantes al Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, publicat en primera edició entre el 1935 i el 1947 i en segona entre el 1966 i el 1970, i a l’Atlas lingüístic de Catalunya, del qual van anar sortint lliuraments entre els anys 1923 i 1964. En diverses de les seves obres, Valeri Serra i Boldú també aporta força informació sobre gestió tradicional de les plantes, sobretot en l’àmbit agrícola. Com ho fan Aureli Capmany i Farrés i Ramon Violant i Simorra, sobretot en temes festius i lúdics. L’obra magna de la llengua catalana que és el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, publicat en primera edició entre el 1930 i el 1962 i actualitzat als anys 1960 i 1970, conté moltes dades d’interès etnobotànic. Dels camps de la lingüística, l’etnologia i el folklore, l’autor que més es va centrar en els aspectes botànics –i, sigui dit de passada, també zoològics i meteorològics, i per tant el que més s’acostà a les etnociències naturals– fou Cels Gomis i Mestre. Pel que fa a les plantes, publicà el 1891 una Botànica popular, revisada i reeditada pel seu nét Cels Gomis i Serdañons el 1983, així com una Meteorologia i agricultura populars, que sortí el 1884 i que també fou reeditada pel seu nét el 1998. En aquests llibres es recull una gran quantitat de dites, aforismes, llegendes i tradicions sobre les plantes. Altres autors han fet aportacions més puntuals i tot plegat fa que es disposi d’una informació remarcable del saber sobre les plantes i el seu maneig a Catalunya, i és particularment interessant el fet que es disposa tant de dades que es poden anomenar antigues com d’altres d’obtingudes molt recentment, la qual cosa fa possible establir comparances.

La relació de les persones amb les plantes a Catalunya és similar a la que hi ha pràcticament a tots els països de l’Europa occidental i, particularment, als del sud d’aquesta regió. Hi ha, sens dubte, una gran quantitat de coneixements populars sobre la biodiversitat vegetal. Pel que fa als usos reals actuals de les plantes, molts encara es mantenen, però també molts ja no són vigents i constitueixen només un record, a vegades ja massa feble. Tot amb tot, i per molt que s’hagin perdut usos, la necessitat de relacionar-se amb les plantes i els seus productes continua viva de tal manera que, com es veurà més endavant, des del naixement fins a la mort i en molts moments al llarg dels cicles diari i anual les persones són acompanyades per les plantes en les més diverses modalitats.

Plantes representatives de la medicina popular catalana.

M. Àngels Bonet Galobart

Fa una centúria –i gairebé es podria dir que encara fa gairebé mig segle– la població de Catalunya era predominantment rural, i això implicava uns capteniments determinats i una dependència –associada a un elevat i acurat grau de coneixement– del medi natural. Avui en dia el país és fonamentalment urbà i això, forçosament, ha allunyat bona part de la població del coneixement precís de l’ambient biològic circumdant al qual s’ha fet al·lusió. No vol pas dir que tothom arribi a l’extrem dels infants d’una escola de l’àrea metropolitana de Barcelona, un gran percentatge dels quals, quan se’ls va demanar –fa més de 15 anys– de dibuixar un pollastre, el van mostrar plomat i rostit, però és cert que molta gent no sap distingir un pollancre d’una alzina, per exemple, de tal manera que encara menys poden teixir una cultura popular al seu entorn. Sigui com sigui, cal insistir que fins i tot en aquestes circumstàncies les plantes acompanyen els humans, se’n té necessitat. La gent que encara viu en àrees rurals –a pagès– sol mantenir el vincle ancestral amb la natura. La gent que habita ciutats enyora, en mots de Nicolau Maria Rubió i Tudurí recollits en un article el 1978, el paradís primordial, els paisatges poblats de plantes i animals. És per això que aquestes persones fan dues coses. En molts casos, van a la natura els caps de setmana i les vacances, la qual cosa ha propiciat, entre altres coses, la proliferació de segones residències i de l’anomenat turisme rural. A més d’això, gairebé totes procuren traslladar la natura a la ciutat, ja sigui plantant arbres i altres vegetals en carrers, places, parcs i jardins, o bé tenint-ne a casa, ja sigui al balcó, a la terrassa o a l’interior de l’habitatge. Sigui com sigui, es tracta del que Jean Dorst va anomenar en un llibre del 1986 signar un pacte amb la natura, és a dir, dominar-la, però respectar-la –i per a respectar-la cal conèixer-la i saber-la gestionar– en benefici de tots i de tot.

Així, gent de ciutat i de poble acaben coincidint a voler –necessitar, en graus diferents– conèixer i fer servir les plantes que tenen al voltant i a l’abast. Volen usar algunes plantes remeieres, d’altres que els poden proporcionar aliments, unes que els facilitin la vida a la llar, la fabricació d’estris o de mobles o fins i tot d’habitatges. Encara d’altres que decorin i alegrin la vista, i tantes més. Les generacions pretèrites per absoluta necessitat i les actuals per interès, a vegades barrejat també amb menester, han anat aprenent a conèixer allò que es pot usar en benefici propi del medi on es viu. No es tracta només d’usos tangibles, com els que s’han esmentat, també s’hi poden posar els que tenen a veure amb l’esperit: simbòlics, identitaris, de l’imaginari popular, màgics, religiosos. I s’hi pot afegir encara el valor global del medi natural com a tal. La natura, en efecte, té un valor terapèutic per als ciutadans, que és fins i tot caracteritzat des del punt de vista psicofísic: rep el nom d’efecte Ulrich i consisteix en una disminució de l’estrès i la inducció d’un estat de relaxació lúcida que es manifesta clarament per la major amplitud de les ones alfa de l’electroencefalograma per la contemplació de la vegetació i de l’aigua. Això explica el gust pel verd urbà, a part de l’interès de la gent de ciutat de traslladar-se, d’immergir-se periòdicament en la natura que es podria anomenar de debò.

Dades sobre usos de plantes medicinals i alimentàries en diverses regions de Catalunya.

Es poden trobar a la taula adjunta algunes dades numèriques que permeten obtenir una idea sobre alguns dels principals usos de les plantes en les regions de Catalunya on s’han fet prospeccions poc o molt intensives. Encara que algunes de les xifres que s’hi donen són provisionals i totes són aproximades, permeten d’enunciar algunes realitats i d’albirar algunes tendències que han estat apuntades més amunt. No escau ara de comentar-les de manera molt detallada, però poden servir per a tractar a grans trets dos blocs d’aspectes. D’una banda, els que es poden considerar clarament positius. Totes les dades sobre nombre de plantes i de noms són prou elevades. Això implica un grau de coneixement molt gran del medi natural per les persones que hi viuen. L’índex d’etnobotanicitat (percentatge d’espècies de la flora d’un territori amb usos populars) indica que proporcions situades entre la cinquena part i el terç de les plantes de cada territori tenen usos populars coneguts. A més, els estudis han revelat plantes útils que abans no havien estat reportades, usos de plantes conegudes que no havien estat recollits i noms no documentats abans. Tot això mostra la riquesa del tresor de cultura botànica popular de Catalunya. D’altra banda, però, a la darrera columna de la taula aflora el cantó fosc, preocupant. Llevat d’algunes excepcions, en la major part dels territoris només s’usen realment avui en dia la meitat –i en alguns casos ni la tercera part– de les plantes els usos de les quals els informants recorden. Això es deu al procés de pèrdua de la cultura ancestral evocat abans, que ha canviat les formes de vida tradicionals a Catalunya i que posa en perill la transmissió secular dels coneixements populars. Obres com la present, que descriuen la situació i, sobretot, exemplifiquen els usos, serviran per a deixar constància de la saviesa del poble respecte de les plantes i, doncs, per a mantenir el tresor al qual s’ha fet referència i del qual a partir d’ara s’aniran desgranant diversos exemples.

Els noms de les plantes

Una de les primeres coses que els grups humans fan és identificar, classificar i anomenar els objectes que els rodegen, i els vegetals no en són pas una excepció. És per això que els noms populars de les plantes és una de les primeres informacions que es generen en la interacció entre les persones i el món vegetal, i també una de les darreres que es perden quan s’esdevé un procés d’aculturació; en efecte, s’obliden molt abans els coneixements sobre ús, recol·lecció i gestió de les plantes que els noms que es fan servir per a denominar-les.

La fitonímia en llengua catalana ha estat objecte d’atenció per part de botànics i també de lingüistes. Cal tornar a esmentar la gens menyspreable aportació de Pius Font i Quer en la seva coneguda obra de divulgació sobre plantes medicinals, escrita en castellà, però que conté, a més, molts noms bascos, galaicoportuguesos i catalans. De totes maneres, el treball més remarcable en aquest camp ha estat dut a terme per Francesc Masclans i Girvès, el qual va reunir en les seves obres sobre bolets i plantes –la més important de les quals és Els noms de les plantes als Països Catalans, del 1981– una gran quantitat de noms catalans, a més d’haver-se ocupat en un article d’un aspecte concret de la fitonímia popular, els noms d’advocació mariana, tema que enllaça les creences i els sabers botànics populars. Des del camp de la lingüística, i particularment de la dialectologia, són destacables les aportacions dels atles lingüístics. Es tracta d’obres realitzades a redós de l’escola geolingüística, fundada a França per Jules Gilliéron al final del segle XIX i que tingué molts seguidors als països del sud d’Europa durant el segle XX. A través d’enquestes etnolingüístiques s’establien els noms dels objectes de la vida quotidiana de les persones del camp en cada àrea de cada llengua, i es reflectien sobre mapes de distribució. Diversos d’aquests atles s’anomenen lingüístics i etnogràfics i recullen, a més dels noms, dades d’interès etnogràfic, entre d’altres, moltes de relacionades amb plantes. Els atles més importants corresponents a la llengua catalana són l’Atlas lingüístic de Catalunya, d’Antoni Griera, ja esmentat, i l’Atles lingüístic del domini català, complementats per l’Atlas lingüístic d’Andorra, del 1960, també de mossèn Griera, i l’Atlas linguistique des Pyrénées Orientales, del 1966, d’Enric Guiter. L’Atles lingüístic del domini català és una obra iniciada per Antoni M. Badia i Margarit i que actualment coordinen Joan Veny i Clar i Lídia Pons i Griera. A partir del treball de camp realitzat fonamentalment als anys seixanta del segle XX, actualment se’n van publicant els diversos volums temàtics. El qüestionari d’aquesta obra, publicat per Antoni M. Badia i col·laboradors el 1993, comprèn 200 conceptes relatius als vegetals i per a gairebé tots ells es poden trobar encara actualment noms populars a les contrades catalanes estudiades. D’aquest Atles, se n’ha derivat la publicació de reculls d’etnotexts que contenen nombroses informacions puntuals sobre usos de plantes, i un dels seus coordinadors, Joan Veny, s’ha ocupat força dels noms de plantes –i també d’animals, en particular peixos– en diversos escrits que van ser recollits el 2001 en un llibre titulat Llengua i entorn natural.

En les diferents recerques etnobotàniques realitzades a Catalunya s’han recollit sempre nombres força alts de noms populars de plantes, la qual cosa és un testimoni d’una cultura popular encara viva en els territoris considerats: segons dades procedents d’Antoni Agelet, M. Àngels Bonet, Teresa Garnatje, Joan Muntané, Montse Parada, Dolors Raja, Montse Rigat, Anna Selga i Joan Vallès, es coneixen 480 noms per a 290 tàxons de plantes a la Cerdanya, 252 per a 209 a la vall del Tenes, 201 per a 142 a la Segarra, 335 per a 226 a les Guilleries, 1.004 per a 529 al Pallars, 1.027 per a 584 al Montseny, 436 per a 303 a l’Alt Empordà, 422 per a 360 al Conflent i al Capcir i 342 per a 256 a la vall de Camprodon. Aquests són només alguns exemples trets de recerques relativament recents; si es vol tenir una idea més precisa de la riquesa de la llengua catalana en el vessant dels noms populars de les plantes es pot fer amb la informació de la base de dades sobre noms catalans de plantes que s’està establint des de fa anys en el marc d’una col·laboració entre el Laboratori de Botànica de la facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i el Centre de Terminologia Termcat. En aquesta base de dades hi ha, fins al moment present, uns 20.000 noms (variants incloses) referents a uns 4.500 tàxons, provinents d’un centenar d’obres i no citats al recull ja esmentat de Francesc Masclans per al tàxon al qual s’apliquen, la qual cosa representa una quantitat de fitònims aproximadament doble de la continguda al llibre a què es fa referència. Fins i tot partint d’una informació tan àmplia, a cada treball etnobotànic que es va fent en alguna part del domini lingüístic es troben encara noms no documentats, tot i la gran quantitat de fitònims que contenen el llibre i la base de dades complementària mencionats.

Com és natural, entre aquests noms existeixen nombrosos casos de fenòmens de sinonímia i polisèmia. Molt sovint, un mateix tàxon té diversos noms populars i un mateix nom popular designa diversos tàxons. Només al Pallars, el mot àrnica designa vuit espècies de cinc gèneres diferents, i en el mateix territori la milfulles (Achillea millefolium) arriba a tenir una trentena de denominacions, segons recull Antoni Agelet a la seva tesi doctoral, del 1999. En diverses zones geogràfiques, els arbres del gènere Tilia il·lustren alhora els dos casos. L’espècie més coneguda i usada és Tilia platyphyllos, que rep, en diferents territoris estudiats, els noms de tell, teller, tellera, tilloler i til·ler (i til·la, tillol i flor de tell la part usada de la planta, que és la inflorescència amb la bràctea que la suporta); aquests noms, però, també són aplicats a l’altra espècie que se sol fer servir, T. cordata, i almenys alguns fins i tot a altres espècies del gènere més rarament utilitzades.

Els éssers humans han anat denominant les plantes mitjançant mecanismes molt nombrosos i diversos (similituds, evocacions, préstecs…), però força similars en les diferents llengües. Tal com assenyala Francesc Masclans en el seu llibre, la tradició ha fet arribar al moment actual a través dels noms de les plantes els resultats d’un intent de l’espècie humana de donar respostes –adequades a circumstàncies locals i temporals molt diverses– a nombrosos interrogants plantejats pels elements del regne vegetal. Es troba a la taula 2 una tipologia de la nomenclatura vernacla de les plantes amb algun exemple en cada cas, tret dels treballs etnobotànics esmentats fa poc. Es tracta d’un conjunt de categories –amb el benentès que en ocasions els noms de les plantes poden pertànyer a més d’una categoria– que representen mètodes de formació de noms de plantes, que reflecteixen la manera popular d’entendre i classificar el món de les plantes.

Un tipus particularment productiu i il·lustratiu de noms de plantes és el que relaciona la denominació amb alguna propietat apreciada per les persones en la planta. Pot ser simplement una al·lusió a característiques evidents del vegetal, com la forma (campanetes, Campanula sp. i altres plantes), el color (cama-roja, Cichorium intybus), el manteniment de les flors seques en bones condicions (sempreviva, Helichrysum stoechas), el lloc on viu (herba de Sant Segimon, Saxifraga vayredana), la capacitat de resistir i rebrotar la planta un cop tallada (mort-i-viu, Sedum sp.) o fins i tot l’època de floració i recol·lecció (flor de Sant Joan, Hypericum perforatum i altres espècies) o un ús molt clar (herba conillera –Dorycnium pentaphyllum–, que es dóna –o donava– per a menjar als conills). En alguns casos, la relació entre el nom i la planta té a veure amb algun tret que n’indica la utilització d’una manera indirecta: a través de la similitud amb parts del cos humà o amb malalties s’arriba al seu guariment. Així, es considera que l’herba fetgera (Anemone hepatica), anomenada així perquè les seves fulles trilobulades recorden el fetge humà, va bé per a malures hepàtiques. Anàlogament passa amb l’herba ronyonera (Silene ciliata, entre altres plantes), l’herba melsera (Phyllitis scolopendrium), l’herba de la pedreta (Lithospermum officinale), l’herba felera (Aristolochia pistolochia, Rubia peregrina i altres espècies) i tantes altres. En aquests casos, el nom ultrapassa una simple estructura de la planta –i fins i tot la simple denominació de la planta– i indica, en certa manera, la seva utilitat. Les plantes, en definitiva, duen un senyal, un signe de les seves propietats, d’allò que poden solucionar. Aquí rau una de les proves de l’arrelament llunyà de la tradició en el coneixement de les plantes, ja que aquesta manera d’anomenar-les no és més que un reflex, mantingut en el present, de l’antiquíssima teoria del signe o de la signatura.

Classificació dels noms catalans de les plantes per tipus

1. Noms relacionats amb les plantes
	1.1. Forma
		1.1.1. Port (desmai)
		1.1.2. Dimensions (castanyola gegant)
		1.1.3. Arrel (herba felera, per la forma i el color de l’arrel)
		1.1.4. Tronc/tija (passacamins)
		1.1.5. Fulla (estepa de fulla llarga)
		1.1.6. Inflorescència (caps d’ase)
		1.1.7. Flor (sabatetes de la Mare de Déu)
		1.1.8. Fruit (angelets)
		1.1.9. Llavor (herba de la pedreta)
		1.1.10. Tal·lus (herba torta)
	1.2. Color (pi roig)
	1.3. Gust (vinagrella)
	1.4. Olor (botja pudenta)
	1.5. So (pleps)
	1.6. Tacte (apegalosa)
	1.7. Fisiologia (xuclamel)
	1.8. Mode de vida (roser de tot l’any)
	1.9. Característiques químiques (suc, làtex…) (lleteresa)
	1.10. Fenologia (setembres)
	1.11. Corologia o origen geogràfic (menta americana)
	1.12. Ecologia (herba de paret)
	1.13. Usos
		1.13.1. Medicinals (herba febrera)
		1.13.2. Alimentaris (carabassa porquenya)
		1.13.3. Artesanals (bruc d’escombres)
		1.13.4. Altres (herba talpera)
	1.14. Propietats nocives i/o tòxiques (mataporc)
	1.15. Creences
		1.15.1. Religió (passionària)
		1.15.2. Personatges sagrats (claus de Crist)
		1.15.3. Màgia (all de bruixa)
		1.15.4. Tabú (herba del mal estrany)
	1.16. Símbols (medalles del Papa)
	1.17. Tradicions (roser de Sant Ponç)
	1.18. Al·lusió o comparació amb altres plantes (llorer bord)
2. Noms relacionats amb fenòmens naturals (trèmol)
3. Noms relacionats amb minerals (carabassa del ferro)
4. Noms relacionats amb animals (boques de conill)
5. Noms relacionats amb persones (salsa de pastor)
6. Noms relacionats amb parts del cos humà (dits)
7. Noms relacionats amb objectes (barretets)
8. Noms relacionats amb llocs (herba de Montserrat)
9. Noms originats per deformació o modificació d’altres denominacions (esperdanyac)
10. Noms onomatopeics (quiquiriquic)
11. Noms sense significat conegut (búfies)
12. Noms traduïts i/o adaptats del nom científic
	12.1. D’arrel popular (blincaperblinca)
	12.2. De creació culta (àrnica)
13. Noms adaptats d’altres llengües (raigràs)
FONT: Categories basades en diversos autors amb aportacions i exemples de l’autor, J. Vallès. Es poden trobar les referències als treballs propis i als d’altres autors a VALLÈS, J., AGELET, A., BONET, M.À., GARNATJE, T., MUNTANÉ, J., PARADA, M., RAJA, D., RIGAT, M. i SELGA, A.: “Algunes qüestions entorn de la fitonímia i els aspectes lingüístics de l’etnobotànica”, Estudis de llengua i Literatura Catalanes, 51, pàg. 273-293 (2005) (Miscel·lània Joan Veny, 5. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona).

Del bressol al taüt: les plantes en el cicle de la vida

Les plantes, en ocasions de manera evident, però sovint també de forma imperceptible, són presents al llarg de la nostra vida quotidiana. Les ornamentals són sobretot apreciades en els moments que tenen una especial significació.

Enciclopèdia Catalana – Montse Catalán

L’ésser humà veu la seva existència acompanyada permanentment per les plantes. De fet, això ja era cert per als homínids no humans, i fins i tot ho és per a altres primats i, si es vol anar més lluny, per a un gran nombre d’animals. No és pas exagerat afirmar que els vegetals acompanyen l’existència de les persones dia rere dia, i que ho fan des del moment mateix del naixement fins després de la mort. Es pot simbolitzar –però no es tracta d’un mer símbol– aquest passeig per la vida humana en el bressol i el taüt com a límits inferior i superior: quan naixem, de seguida se’ns posa en un bressol de fusta (per més que sigui cert que ara ja n’hi ha molts de metàl·lics i de fets amb plàstic) i la mare és obsequiada amb flors, i quan morim se’ns homenatja també amb flors i se’ns sebolleix –o incinera– dins d’un taüt de fusta. L’arbre de la vida, doncs, dóna la fusta que acull l’ésser humà des del principi i l’acomboia fins al final. Entremig d’això transcorre una vida en la qual cada dia s’és confrontat amb l’ús –del tot conscient o no tant– de mants productes relacionats amb el món vegetal. Si es reflexiona sobre el curs d’un dia qualsevol, des que una persona es lleva fins que se’n va a dormir, la quantitat de plantes amb què té contacte és immensa: les que es fan servir per a cuinar i menjar, per a contrarestar algun mal, per a escriure o llegir (paper, components de la tinta), per a la higiene (xampús, pomades, colònies), les que, plantades en jardins o en testos o bé posades en gerros, ofereixen bellesa, les que ens permeten seure i treballar (taules, cadires), les que estalvien de patir fred quan en fa (llenya, carbó), les que faciliten el desplaçament sobre les rodes d’un automòbil (pneumàtics)… A part del cicle diari, se n’acompleix un d’estacional o anual, que és igualment marcat per la presència constant de les plantes. I no convé limitar-se als usos tangibles: l’evocació, la representació, el record, el simbolisme, tan importants en qualsevol cultura, beuen molt i molt en fonts vegetals. Només cal pensar en quantes institucions no tenen algun element botànic en el seu escut o la seva bandera, quants arbres no tenen noms propis, quants cognoms no deriven de noms de plantes, quantes cançons, llegendes o quants aforismes i contes no es basen en fets de la natura.

Sense poder entrar en tots i cadascun dels moments del dia i de l’any en què les plantes se’ns fan presents, se’n poden repassar alguns dels més rellevants. A part del que es pot trobar en aquest capítol, cal fer referència a altres volums d’aquesta mateixa enciclopèdia de cultura popular (especialment les escrites per Josefina Roma, Llorenç Ferrer i Sílvia Ventosa dedicades, respectivament, a les festes de l’arbre, el treball al camp i els oficis) que mostren diversos aspectes prou importants de les relacions –festives o laborals, vitals en tot cas– entre persones i plantes a les quals ja no cal fer al·lusió aquí de forma gaire detallada.

Les plantes, els rituals i les celebracions

El cicle vital i el cicle anyal, doncs, són presidits per les plantes, o, si no es vol dir tant, acompanyats per les plantes, però ocupant-hi sovint els vegetals un lloc realment molt preeminent. A part dels molts usos que es podria anomenar rutinaris de les plantes –d’alguns dels quals no ens adonem o fins i tot no se n’és conscient: qui s’atura a pensar de quina fusta és feta el banc on s’ha assegut o qui sap que gairebé la meitat dels medicaments de farmàcia que es pren contenen algun producte vegetal o que quan beu aigua tònica ingereix un compost de l’escorça de quina (Cinchona sp.), per exemple–, en molts casos es tracta de festejar un esdeveniment, de celebrar una data, de marcar especialment algun afer, i això tant si es tracta de l’àmbit privat com del públic, del civil com del religiós. Difícilment es podria concebre una festa major sense flors, un Nadal –solstici d’hivern– sense arbre, tió, boix grèvol, galzerans, vesc, suro i molsa, una Setmana Santa sense palmes, palmons i rams diversos, un Sant Joan –solstici d’estiu– sense fogueres –en les quals es cremen vegetals– i coques –en les quals tot, si de cas a part d’un xic de llard i algun ou, prové de plantes–. No es pot pensar en uns jocs florals –o altres premis literaris o artístics– sense englantines, ginestes i tantes altres plantes per als guardonats, ni en uns jocs olímpics –o altres competicions esportives– sense alguna cosa que reemplaci –o acompanyi– el clàssic llorer per als vencedors; quan l’olimpíada va tenir lloc a Barcelona, el 1992, tots els rams per als guanyadors duien una planta obtinguda com a ornamental a partir d’una planta autòctona (Limonium vulgare subsp. serotinum), corrent en alguns dels aiguamolls de Catalunya i, a més, popularment usada com a decorativa per la flor seca, la qual cosa mostra un cop més la proximitat de les persones i les plantes i com l’ús tradicional en pot induir un que es podria qualificar d’industrial. Tampoc no és possible imaginar una jornada de l’oli sense oli –és a dir, sense un producte provinent d’una planta–, un concurs d’allioli sense aquesta salsa tan catalana com vegetal, una fira de la ratafia sense aquest licor dels denominats d’herbes, una festa de l’arbre sense arbres, una demostració de carboneig sense carbó i les plantes que l’han de produir, una fira de Sant Ponç sense herbes remeieres i arrops. Pot semblar inútilment tautològic tot allò enumerat en la darrera frase, però la idea és que, a més de les celebracions tradicionals –entenent aquí el mot en el sentit d’haver-se fet des de sempre, per recent que sigui aquest sempre–, se’n van inventant constantment de noves i en quasi tots els casos amb el verd com a referent principalíssim. L’espècie humana té, doncs, una certa necessitat constant de recordar-se de les plantes, d’establir-hi i mantenir-hi contacte d’una manera o d’una altra.

És ben sabut que moltes festes que han arribat a l’època actual com a cristianes coincideixen amb –o s’han bastit al damunt de– festivitats o rituals pagans més antics, molts dels quals estan vinculats amb el cicle de la natura al camp, la fertilitat i la recol·lecció. A més d’això, moltes creences sobre les plantes tenen a veure també amb l’agricultura o la vida rural en general. És el cas de les plantes anomenades marxívols o manxiules (Helleborus foetidus, H. viridis), que són tingudes per predictores de collites: com més granes tenen més bona serà l’anyada. Aquesta idea és avui en dia encara vigent en diversos territoris de Catalunya com el Ripollès, el Pallars, el Montseny i les Guilleries. A la Cerdanya, com explica Joan Muntané en el seu Tresor de l’etnobotànica ceretana del 2002, la darrera nit de l’any preveuen el règim de pluges de l’any que ha d’entrar mitjançant el calendari de la ceba (Allium cepa): deixen a la intempèrie dotze capes del bulb de la ceba amb sal i segons si l’endemà s’hi recull més o menys aigua, en caurà molta o poca en el mes corresponent. Cels Gomis, en el seu llibre sobre meteorologia i agricultura populars, reporta viva al final del segle XIX la mateixa tradició al Baix Ebre, i recorda l’aforisme català que hi és relacionat: “ceba de cap d’any és bon averany”. La mateixa manera de fer aquesta previsió meteorològica es troba també al Ripollès, però en la vigília de Sant Joan.

Sens dubte, quatre de les dates més assenyalades i vinculades a plantes al llarg de l’any són Nadal, Rams i Pasqua, Corpus i Sant Joan i Sant Pere, amb les connotacions religioses –diversos moments de la vida de Jesús o l’evocació i l’advocació d’alguns sants– i civils –solsticis, fertilitat de la terra, collita, nits màgiques– que totes tenen. El verd nadalenc –ara sota regulació per la protecció d’algunes espècies de plantes– és una mostra de tradició secular (el tió, la molsa i el suro al pessebre) agermanada amb costums importats més recentment (l’arbre, el vesc). El diumenge de Rams es va a beneir palmes i palmons, però també aquelles plantes –el llorer al capdavant– que faran més bons i més digeribles els estofats. Entre Pasqua i Corpus hi ha l’inici de maig, amb les festes de l’arbre de maig i la Santa Creu. Més tard, enramades i catifes guarneixen portes, finestres, balcons i carrers de nombroses viles. Bé que el costum hagi decaigut i sigui molt menys generalitzat que el nadalenc i el de la Setmana Santa, en àrees del Montseny i les Guilleries, del Bages i del Garraf es manté ferm. També aquí la innovació es nota: les plantes utilitzades per a fer les catifes varien, i els motius representats ultrapassen els religiosos.

Per Tots Sants toca menjar castanyes i panellets –els quals, no es pot oblidar, són també elements d’origen vegetal– i l’endemà, dia dels Difunts, dur flors al cementiri, per Sant Jordi cal oferir o rebre roses, però sens dubte el sant que s’enduu la palma –expressió que, notem-ho de passada, al·ludeix a un vegetal– pel que fa a les plantes és Sant Joan, tant que fins i tot es permet de deixar una mica de glòria per a Sant Pere, que el succeeix al cap del pocs dies. Només cal pensar en les plantes que duen el nom d’herba o flor de Sant Joan o, simplement, santjoan o santjoans. La nit de Sant Joan (la de la vigília) és una de les més màgiques de l’any. A part de rituals de foc i d’aigua, que no han de ser tractats aquí –tot i que el foc es basa en la fusta que crema, és a dir, en plantes–, és ben comú a tot el territori de Catalunya de creure que les plantes remeieres i aromàtiques collides per Sant Joan fan més o més bon efecte. Josep Romeu explica, en un article sobre la vigília de Sant Joan a l’alt Ripollès i la vall de Ribes de Freser publicat el 1950 i que recull dades dels dos anys anteriors, que els rams de moixera (Sorbus aucuparia) recollits aquella nit curen tots els mals i que les roses silvestres (Rosa sp.) i el saüc o bonarbre (Sambucus nigra) també es cullen preferentment aleshores. Avui en dia al mateix territori persisteix encara aquesta creença i el consell (si no ja la recol·lecció efectiva) de proveir-se de plantes útils en la nit més curta de l’any. L’ús medicinal de plantes potenciat pel solstici d’estiu arriba a fer pensar, en zones del Baix Llobregat, segons reporta Àngel M. Hernàndez Cardona el 1996, que collir amb la boca pometes santjoanes (els fruits de l’atzeroler, Crataegus azarolus) al so de les dotze campanades del dia del sant que els dóna nom arriba a ser bo fins i tot contra el càncer. En un altre àmbit, Josep Romeu recull el convenciment popular que, al territori del Ripollès abans esmentat, les falgueres són tingudes per plantes de la bona sort. El més atractiu és, però, que aquests vegetals –que, sigui dit de passada, són plantes vasculars sense flors– floreixen i granen exactament a mitjanit de la revetlla de Sant Joan i que, si se sap seguir bé un ritual amb un tovalló o una tovallola, es pot arribar a casa amb tantes monedes d’or com granes hagi fet la planta. Les flors de Sant Pere (Anemone pulsatilla i Trollius europaeus, entre d’altres) succeeixen, al cap de poc, les de Sant Joan.

Les plantes i l’amor

Tot allò que envolta l’amor dins del cicle de la vida humana (coneixença, festeig, casament, entre d’altres) és rodejat de plantes. D’una banda, el fet de regalar flors és un indicatiu d’amor, desig o proposta de relació en alguns casos i l’acompliment d’un ritual entre enamorats en d’altres (com les roses de Sant Jordi, que fins i tot ultrapassen l’àmbit de la parella). A més, no hi ha pràcticament cap celebració d’unió sentimental (casament –civil o religiós– o simplement inici de convivència sense papers) que no vagi associada al ram de núvia. Si s’entra dins del simbolisme de l’anomenat llenguatge de les flors –que va tenir un gran predicament fins i tot més enllà dels àmbits tradicional i popular–, també es troben diverses flors vinculades a l’amor (roses, clavells, tulipes i d’altres).

Un altre aspecte de la vinculació de les plantes amb l’amor –i aquest sí que molt arrelat en la saviesa popular– és el de les plantes afrodisíaques, que desperten o incrementen el desig eròtic. Els filtres o elixirs d’amor són coneguts des de sempre i, tan freqüents en l’imaginari popular de l’edat mitjana, han arribat a l’actualitat. Plantes tan diverses com la menta (Mentha sp.), el fonoll (Foeniculum vulgare) i el julivert (Petroselinum crispum) són tingudes per estimulants de l’apetit sexual. És curiós de remarcar que en molts casos són usades actualment en animals domèstics (o almenys els informants així ho expliquen). També es dóna el cas invers, el d’algunes plantes, com l’aloc, al qual s’ha fet al·lusió abans, o l’alfàbrega (Ocimum basilicum), que són tingudes per inhibidores o mitigadores del desig sexual.

Les plantes i la mort

Aquest dos temes tenen també molta relació, com ho mostra la síntesi que en féu el 1885 Celestí Barallat i Falguera en els seus Principios de botánica funeraria. Si la mena de flors usades per a festejar el naixement és relativament irrellevant, les plantes que acompanyen les persones en el darrer viatge són força més específiques. En la cultura catalana, europea occidental, els crisantems (Chrysanthemum sp.) són la flor per excel·lència de la botànica funerària (mentre que en d’altres, com la mexicana, aquest paper el fan els clavells de moro, Tagetes sp.). Modernament, però, una gran varietat d’espècies –moltes d’elles exòtiques– s’ha anat introduint en els rams o les corones de morts i fins i tot les roses –tan pròpies de l’amor– també han trobat un lloc rellevant en la botànica funerària. I cal no limitar-se a veure la part externa de les corones; no gens vistós, però ben fonamental, n’és el cèrcol de fusta de castanyer (Castanea sativa) que les suporta i que constitueix un dels darrers grans usos (juntament amb les caixes per a guardar arengades salades o per a posar-hi maduixots i altres fruites) d’aquest arbre que temps enrere encara mantenia viu un ofici amb finalitats prou diverses, el de roder. El xiprer (Cupressus sempervirens), símbol mediterrani d’acollida, és justament l’arbre que acompanya els morts en els cementiris. I mentre aquests xiprers els fan ombra, els cossos dels difunts “fan malves”, segons l’arrelada expressió popular, que prové de l’observació per part de la gent que les malves (Malva sylvestris i espècies properes) són vegetals ruderals i nitròfils que, sens dubte, poden créixer molt bé en llocs enriquits amb els nutrients dels cadàvers. Finalment, encara caldria parlar d’una altra mena de plantes en els espais de repòs etern: les que –molt abundantment i sens dubte prenent com a referent les plantes reals– són presents com a ornament en reixes, làpides, pedres i altres elements de la construcció funerària.

Alguns usos de plantes amb relació al ritu funerari han caigut en total desuetud. N’és un exemple el fet de tenir –i fins i tot cremar– algunes plantes (entre les quals es pot destacar la ruda –Ruta chalepensis–, tant al Pallars com al Ripollès) en les habitacions on hi havia –durant la vetlla– o hi havia hagut algun cadàver per a desinfectar-les i, sobretot quan feia calor, fer-ne marxar la mala olor. La generalització dels tanatoris fa que avui en dia sigui absolutament excepcional la vetlla d’un difunt en una casa particular, amb la qual cosa aquesta funció de les plantes ha deixat de tenir sentit.

Les plantes i el benestar de les persones

Algunes de les relacions entre persones i plantes esmentades fins ara ja tenen a veure amb el benestar humà, però probablement les que hi són més relacionades són les que toquen dues coses bàsiques –i entrelligades– com són la salut i l’alimentació. A part d’això, l’ús de les plantes per a fer bonic o per a jugar i distreure’s –la qual cosa, finalment, també es relaciona amb la salut, que no ha de ser només entesa com a absència de malaltia física– entra també de ple en aquest concepte de contribució al benestar. És lògic, doncs, que aquestes menes d’utilitzacions del món vegetal hagin estat particularment productives, com es podrà veure tot seguit.

Plantes medicinals i aromàtiques

Més enllà del que es troba escrit als tractats de fitoteràpia i a les farmacopees, les societats tradicionals han estat dipositàries d’un valuós patrimoni de coneixements sobre les plantes medicinals i els seus usos. Aquest saber popular, estretament vinculat a les formes de vida rurals, ha estat transmès per via oral de pares a fills al llarg de generacions, i sofreix actualment una greu erosió que en fa urgent l’inventari per tal que les generacions futures en puguin disposar. Des de fa alguns anys, la revalorització dels productes naturals i les medicines anomenades alternatives situen la fitoteràpia, és a dir, la teràpia a través de les plantes, en un lloc preeminent. Els remeis utilitzats pels avis tornen a estar avui d’actualitat.

L’inventari dels coneixements populars sobre les plantes medicinals començà fa anys, amb treballs com els Apunts de la flora medicinal de Catalunya, de Josep Calicó (1921), o la informació recollida en algunes topografies mèdiques fetes per metges rurals, però una obra de síntesi i de referència sobre els sabers heretats dels avantpassats en aquest camp és el llibre Plantas medicinales, del botànic Pius Font i Quer, ja esmentat, on es recull la tradició clàssica de l’obra de Dioscòrides adaptada a la regió mediterrània occidental i s’amplia amb nombroses dades fruit del treball de camp de l’autor. El llibre conté informació sobre 678 espècies de plantes medicinals, els seus noms, les seves propietats i la manera de preparar els remeis. Posteriorment han aparegut treballs especialitzats d’etnobotànica amb dades referents a diversos territoris dels Països Catalans que contribueixen a conèixer amb més detall el llegat de la nostra cultura tradicional pel que fa al món de les plantes.

De diversos estudis es desprèn que les espècies medicinals i aromàtiques més utilitzades popularment han estat i continuen essent plantes que creixen a prop de les cases, a les vores dels camins i als marges dels camps, dels horts i dels recs. D’altra banda, un percentatge significatiu de les plantes usades amb finalitat medicinal correspon a espècies cultivades (ja sigui amb aquesta finalitat o amb fins alimentaris, ornamentals, fustaners, artesanals, etc., però que també són utilitzades per a remei). Cal remarcar que algunes de les espècies medicinals silvestres acostumen alhora a ser cultivades als horts i jardins. És el cas de la camamilla (Matricaria recutita), l’espígol (Lavandula angustifolia), el malví (Althaea officinalis), el poliol (Mentha pulegium i altres espècies de la mateixa família), la ruda (Ruta graveolens i R. chalepensis) o la til·la (Tilia platyphyllos), entre d’altres.

A la taula 3 figuren algunes de les plantes més usades tradicionalment a Catalunya amb finalitat medicinal. Hi consten els noms populars amb què majoritàriament són designades, els noms científics i els seus usos medicinals més habituals. La llista podria ser molt més exhaustiva, però la vintena d’espècies que s’hi apleguen són una bona mostra de les plantes que històricament han tingut un paper important en la salut i el benestar de les persones (i també dels animals domèstics), especialment quan l’accés a la medicina i a la farmàcia oficials era un privilegi de molt poques persones.

La tisana és la forma més habitual d’administrar les plantes medicinals. Les tisanes són preparats obtinguts per infusió o per decocció de les parts medicinals de la planta en aigua, i solen prendre’s edulcorades amb sucre o bé amb mel. En determinats casos, el procés d’extracció dels principis medicinals es fa per maceració, és a dir, posant en contacte la part medicinal de la planta amb un líquid (que pot ser aigua o bé una mescla d’aigua i alcohol) a temperatura ambient. La maceració és útil en la preparació d’aigües de plantes molt amargants (com per exemple la d’arrel de genciana); també és el mètode emprat per a elaborar ratafies i altres licors a partir de fruits i plantes aromàtiques.

Unes altres formes casolanes de preparació dels remeis vegetals, actualment menys utilitzades, són els olis (com l’oli de cop, d’acció antiequimòtica, antiinflamatòria i vulnerària, que es prepara per maceració de flors d’herba de Sant Joan –Hypericum perforatum– en oli d’oliva), les tintures (per exemple, la tintura d’àrnica –Arnica montana–, usada contra les contusions), els ungüents i els cataplasmes o els emplastres. Tradicionalment eren molt coneguts i usats els cataplasmes preparats amb farina de llinosa, d’acció emol·lient, calmant i antiflogística. En diverses zones de muntanya, com el Pallars, la Cerdanya, el Ripollès i el Montseny és conegut i molt emprat el xarop de pinyes d’avet (Abies alba) o de pi (Pinus sp.), que es pren per al tractament de la tos i els refredats. Aquest xarop, de propietats balsàmiques i expectorants, es prepara posant a macerar amb sucre les pinyes tendres de l’avet o del pi.

El saüc (Sambucus nigra) i la farigola (Thymus vulgaris) són segurament les dues espècies més remarcables pel seu ús medicinal a Catalunya. L’aigua de farigola, gràcies al seu caràcter antisèptic, és molt útil per a netejar ferides i com a antisèptic bucal. A més, la farigola és, a la cuina, un condiment de primer ordre, i serveix també per a elaborar la tradicional sopa de farigola, de reconegut valor digestiu. El saüc, per la seva banda, destaca tant per la diversitat d’usos que se’n fa com pel fet que se n’aprofiten pràcticament totes les parts (les flors, els fruits, les fulles, l’escorça). En efecte, el saüc gaudeix d’un reconegut prestigi com a planta medicinal. Així ho denota la denominació bonarbre que rep en alguns indrets de Catalunya i, arreu del país, la seva presència a la vora de les cases de pagès ha estat i continua essent una constant. Entre el gran nombre d’aplicacions medicinals que té destaquen l’ús anticatarral, l’antisèptic i antiinflamatori intestinal i l’antisèptic ocular. Un dels remeis més interessants que en deriva és la preparació de l’anomenada essència o esperit de flor de saüc, obtinguda per mitjà d’un procés de destil·lació casolana de la inflorescència tendra. Com a resultat d’aquest procés s’obté un líquid transparent que es pren a petites dosis com a digestiu, com a antisèptic intestinal i per a fer baixar la febre. També pot prendre’s diluït en aigua fresca com a beguda refrescant per a ajudar a combatre les calorades de l’estiu.

Molt sovint les plantes medicinals no es prenen de forma individual, sinó en barreja, de manera que les propietats de la tisana resultant probablement són degudes a la sinergia dels components de les diferents plantes que la integren. En la medicina tradicional, el nombre de plantes que intervenen en les mescles acostuma a ser imparell: tres, cinc, set, nou. Actualment hi ha qui ho continua fent així, però és un costum que es va perdent. Tradicionalment, però, als nombres senars se’ls han atribuït connotacions positives i fins i tot màgiques, i això era un element important a tenir en compte per aconseguir l’efectivitat dels remeis, com ho eren les oracions o les invocacions a sants i la pràctica de certs rituals amarats de creences de vegades ancestrals. El mateix passava amb el nombre de dies que calia repetir el remei, que moltes vegades era de nou (la famosa novena). Així, per exemple, als canvis d’estació (sobretot a la primavera i a la tardor) es feia una novena d’aigua d’herbes bones “per a les sangs”, ja que es creia que els canvis de la naturalesa en aquesta època (brotada dels arbres a la primavera, caiguda de les fulles a la tardor) comporten canvis fisiològics en les persones, com a conseqüència dels quals es poden presentar certes molèsties o descompensacions que una tisana de les plantes adequades pot ajudar a mitigar.

Un capítol especial dins de la medicina popular lligada a les plantes és constituït per les trementinaires i allò que comercialitzaven. Productes com ara la trementina i la pega negra –obtingudes de la resina dels pins, Pinus sp.–, l’oli d’avet (Abies alba) o l’oli de ginebre (Juniperus communis i J. oxycedrus), tan importants en l’àmbit de la medicina i la veterinària populars, eren habitualment adquirits a les trementinaires, venedores ambulants que procedien de la vall de la Vansa i Tuixén, a la comarca de l’Alt Urgell.

En un context d’economia de subsistència, i molt probablement relacionades amb l’ofici de pegaire i amb les rutes de la transhumància, les trementinaires feien llarguíssims trajectes a peu, carregades amb sarrons plens de plantes medicinals, de llaunes d’olis, de trementina, d’ungüents i de remeis diversos. Passaven per les cases a vendre els seus productes i arribaven a gairebé totes les comarques de Catalunya. La pega negra s’ha usat com a eficaç resolutiu per a curar furóncols i també se n’aplicaven emplastres contra el dolor, com a antiinflamatori i per a immobilitzar ossos fracturats. D’altra banda, la resina procedent del sagnat del pi roig era el producte comercialitzat per les trementinaires amb el nom de trementina. Tot i que el procés originari d’elaboració de la trementina parteix de l’extracció de la resina, habitualment s’elaborava barrejant la resina, prèviament liquada, amb aiguarràs, tal com ho detallen Ernest Costa i Antoni Agelet en les seves obres del 1987 i el 1999, respectivament. Tant la trementina com l’oli d’avet –o trementina d’avet, que s’obté per punció de les butllofes que apareixen al tronc d’aquest arbre a la primavera– s’aplicaven exteriorment, en forma de pegats, amb finalitat antiàlgica, antisèptica i resolutiva. Un altre dels productes adquirits a les trementinaires era l’oli de ginebre, substància obtinguda per destil·lació seca de la fusta dels ginebres, i utilitzat amb finalitat medicinal. En veterinària s’administrava al bestiar, juntament amb la sal, com a desinfectant i per a prevenir i combatre els cucs intestinals i altres paràsits. Entre les plantes que comercialitzaven les trementinaires s’hi compten l’orella d’ós (Ramonda myconi, usada com a calmant de la tos) i la genciana (Gentiana lutea, l’arrel de la qual es donava als nens, prèvia maceració en aigua, per a fer-los agafar gana). També duien altres herbes, com ara te de roca (Jasonia saxatilis), valeriana (Valeriana officinalis), ortiga (Urtica dioica), herba fetgera (Anemone hepatica), espígol (Lavandula angustifolia), corona de rei (Saxifraga longifolia), camamilla (Matricaria recutita), timó (Thymus vulgaris), sajolida (Satureja montana), milfulles (Achillea millefolium), peu de Crist (Alchemilla alpina), saüc (Sambucus nigra), visquercí o vesc (Viscum album), ruda (Ruta graveolens), bardana (Arctium sp.), pinyes d’avet (Abies alba), til·la (Tilia platyphyllos), flors d’arç blanc (Crataegus monogyna) i de pi (Pinus sp.), i bolets assecats, a més de productes com el tabac (Nicotiana tabacum), al qual sovint calia accedir per la via del contraban.

Plantes tòxiques

Amb relació a l’acció medicinal i alimentària de les plantes, cal parlar dels coneixements populars sobre el perill d’algunes espècies vegetals. Quan es considera aquest aspecte es constata una elevada coincidència entre els coneixements populars i els científics –quan existeixen– i també una més gran conservació de la informació pel que fa a la perillositat de les plantes que en el cas de les accions medicinals, que han sofert una forta erosió cultural en les darreres dècades. Segurament cal atribuir aquest fet al perill que la pèrdua dels coneixements sobre la toxicitat dels vegetals pot comportar. Tant en el cas de les plantes usades en medicina popular com en les que s’utilitzen en alimentació (humana i animal), l’observació i l’experiència de molts anys han permès de conèixer els efectes perniciosos de la ingestió de certs vegetals. De vegades, com en el cas de la patata i alguns farratges consumits pel bestiar, pot succeir que la planta resulti tòxica només en determinades condicions. És conegut el perill d’ingerir patates verdes, grillades o en mal estat, pel seu contingut en solanina, una substància tòxica de la patatera (Solanum tuberosum), però pràcticament absent del tubèrcul quan es consumeix en bones condicions.

En un estudi realitzat per Antoni Agelet i col·laboradors el 1997 als Pirineus, on la flora vascular supera les 3.500 espècies, es constatà que unes 800 tenen (o han tingut, en un passat no gaire llunyà) aplicació medicinal. Paral·lelament, no menys de 150 es coneixen i s’utilitzen o bé s’eviten en medicina i veterinària populars a causa de la seva toxicitat. A més, en molts casos es mantenen creences al seu voltant.

Es poden considerar els següents grups de plantes nocives o tòxiques segons el seu grau i el tipus de toxicitat: 1) verinoses, 2) abortives i oxitòciques, 3) psicoactives, 4) purgants forts, 5) vermífugues, 6) repel·lents d’insectes, 7) al·lergògenes, 8) amb algun altre tipus d’acció (per exemple, hipotensora en excés).

Hi ha un primer grup de plantes a les quals es reconeix capacitat de produir intoxicacions greus i fins i tot la mort, i per això és del tot desaconsellable el seu ús sense control mèdic. Entre les plantes més tòxiques de la flora catalana cal esmentar l’acònit (Aconitum napellus), l’espècie més tòxica d’Europa, present als Pirineus, i el teix (Taxus baccata), un arbre propi de la muntanya mitjana i alta i que tampoc no és rar de veure plantat als jardins com a ornamental. Una altra de les més perilloses és la cicuta (Conium maculatum), un verí mortal a petites dosis, amb la qual, no obstant, s’havien preparat remeis d’aplicació externa. La cicuta és un bon exemple de la importància de conèixer bé les plantes: la seva confusió amb una espècie propera, el julivert, pot tenir conseqüències fatals. S’han donat també casos d’intoxicació molt greu per confusió de la genciana (Gentiana lutea) –que ja ha estat esmentada abans com a medicinal– amb el baladre (Veratrum album), una espècie molt tòxica que comparteix hàbitat (prats de l’alta muntanya) amb la primera. Cal esmentar també el cas de l’évol (Sambucus ebulus), susceptible de ser confós amb el saüc, malgrat les diferències evidents entre ambdues espècies.

Hi ha un altre grup de plantes que han de ser usades amb prudència, a causa de la seva perillositat, com passa amb les que tenen acció abortiva (com les abans citades corona de rei o ruda) o purgant forta (per exemple, el senet –Cassia sp.– o la carbassina –Bryonia cretica subsp. dioica–). Malgrat això, n’hi ha moltes que tenen una gran tradició com a plantes remeieres. De la ruda ja s’ha apuntat en l’apartat anterior que es tracta d’una de les espècies medicinals més populars. Cal remarcar, d’aquesta espècie de flaire forta i desagradable, el seu caràcter de planta protectora, màgica i associada a les bruixes, sens dubte a causa d’algunes de les propietats que se li atribueixen.

Dins el grup de plantes psicoactives, és a dir, amb acció sobre el sistema nerviós central, cal esmentar l’herba talpera (Datura stramonium), eficaç en el tractament de l’asma, però que pot causar al·lucinacions i altres trastorns greus a causa dels alcaloides que conté. De la mateixa família, i amb propietats similars, hi ha el jusquiam negre (Hyoscyamus niger) i la belladona (Atropa belladonna), dues plantes relacionades també amb el món de la bruixeria. Aquestes plantes enllacen amb unes altres que es troben al límit entre els conceptes de planta útil i droga d’abús. Entre elles, les dues de consum més estès a Catalunya són el tabac (Nicotiana tabacum), planta originària del continent americà, i el cànem (Cannabis sativa), de procedència oriental, concretament de les estepes d’Àsia.

El costum de fumar tabac es generalitzà a Europa després de la colonització d’Amèrica, i aquest fenomen ha estat en general ben acceptat per la societat, en part segurament pels enormes beneficis que genera el seu comerç. Els darrers anys, però, i com a conseqüència d’estudis científics i mèdics que relacionen directament el consum de tabac amb determinades malalties (sobretot amb el càncer de pulmó), el seu prestigi social ha minvat i s’han dictat normes destinades a sensibilitzar la població per tal de disminuir-ne el consum. La principal substància activa present a les fulles del tabac és la nicotina, responsable de l’acció euforitzant i reductora de la fatiga, però també de la dependència que genera el consum de tabac.

Pel que fa al cànem (anomenat també haixix, marihuana i kif), la seva introducció a Catalunya és molt més recent (segle XIX) i el seu consum menys acceptat socialment i limitat a col·lectius concrets, tot i que els darrers anys s’ha generalitzat i ha augmentat sobretot entre la població més jove. El cànem índic és la varietat de la planta que conté més substàncies psicoactives, la principal de les quals és el tetrahidrocannabinol (THC), que es concentra sobretot en la resina secretada per les inflorescències femenines de la planta. Els efectes de la droga depenen de la dosi, de la via d’administració, de les característiques de l’individu i del seu entorn. Produeix sensació d’eufòria i de benestar, hipersensibilitat sensorial, disminució de la capacitat de coordinació i, a dosis elevades, al·lucinacions; gradualment produeix abatiment i sedació. Entre els molts efectes secundaris que té hi ha el de ser teratogen i inhibir el desenvolupament fetal. Darrerament se n’ha propugnat l’ús medicinal, com a analgèsic en tractaments d’alguns càncers. Varietats diferents de la planta, amb baix contingut en substàncies actives, s’havien cultivat extensament en algunes zones de Catalunya, per exemple a la plana del Vallès, durant el segle XIX, per a l’obtenció de fibres tèxtils.

Entre les espècies tòxiques, encara que ho siguin en menor grau, cal considerar les que poden provocar reaccions al·lèrgiques, ja sigui a causa del pol·len que produeixen, com és el cas de l’herba roquera (Parietaria officinalis subsp. judaica), el plàtan (Platanus orientalis var. acerifolia) i diverses gramínies, o bé per simple contacte o per contacte i posterior acció de la llum solar. Entre les plantes que provoquen erupcions cutànies es troben l’ortiga (Urtica dioica), l’heura (Hedera helix), la figuera (Ficus carica) i moltes altres.

Finalment, de vegades succeeix que els efectes nocius o tòxics de les plantes són causats per una incorrecta dosificació o administració de l’espècie vegetal en qüestió. No es fa referència a aquelles plantes per a les quals el marge terapèutic és tan estret que només poden ser administrades en forma de preparats farmacèutics, com és el cas de la didalera o digital (Digitalis purpurea), sinó a plantes d’ús medicinal corrent. Cal assenyalar, com a exemple, l’acció debilitant –a la qual la gent sol referir-se dient que prendre la planta dissipa– o hipotensora que produeix el consum perllongat de tisanes de romaní (Rosmarinus officinalis) o de til·la (Tilia platyphyllos).

Plantes alimentàries

La primera i més peremptòria necessitat de l’ésser humà és alimentar-se. És per això que des de les èpoques més reculades les societats humanes han fet ús de la natura amb aquesta finalitat. Els caçadors recol·lectors identificaren les primeres espècies vegetals comestibles –i també animals, és clar, però aquest tema és fora dels propòsits d’aquest capítol–; els agricultors i ramaders, dels rudimentaris primers als tecnificats actuals, han anat conservant i millorant algunes de les plantes que formen part de l’alimentació primitiva dels humans i n’han anat introduint de noves. Els vegetals avui emprats en l’alimentació no són pas només el producte de la tria racional amb vista a cobrir les necessitats alimentàries; les modes també hi han fet molt i fins i tot en ocasions les maltempsades climàtiques o d’altra mena –com guerres i situacions similars– hi han tingut papers importants. Encara que menys d’un centenar de plantes conreades representen un percentatge àmpliament majoritari de l’alimentació mundial –i la catalana no n’és pas una excepció–, no solament aquestes plantes han resistit el garbell del temps i els canvis d’època, de clima o de gust, i avui en dia se’n continuen consumint de silvestres arreu. Els bolets –que són objecte d’un apartat específic en aquest mateix volum– són una mostra clara d’això pel que fa a organismes clàssicament considerats dins del món vegetal.

Els mil·lennis d’experimentació esmentats al paràgraf anterior han originat, d’una banda, un esplet de plantes que són a disposició de pràcticament tota la població de Catalunya –i que coincideixen força amb les principals de les societats anomenades occidentals– en mercats, restaurants i altres establiments.

D’altra banda, aquesta experiència acumulada ha generat també un saber popular més local sobre plantes no tan difoses, però amb una significació rellevant en l’alimentació i en l’estil de vida de parts de la població del país. Aquesta segona mena de vegetals, més rars, marginals, o més oblidats que els de la primera categoria, mantenen una importància cultural notable. Així, per donar un exemple d’una planta molt difosa, no cal dir que arreu del territori es mengen patates (Solanum tuberosum), però als llocs on en diuen trumfes valoren no tan sols, com arreu, les varietats locals del tan difós tubercle, sinó també el nom mateix. I per a donar-ne un d’una planta d’ús molt més restringit, no es pot pas dir ara, almenys de manera tan rotunda com antany, que un afer és tan segur com el fajol (Fagopyrum esculentum), com es diu a Olot quan es vol dir que ho és molt, de segur. Així, aquesta planta que no és de la família dels cereals (poàcies), però que en té les propietats bàsiques, no ha deixat mai de ser conreada a la Garrotxa i en contrades veïnes, on no ha perdut cert predicament. Darrerament, ha estat objecte de recuperació per dues vies: d’una banda, per la reivindicació popular vinculada a l’impuls dels productes catalans, del territori, i de l’altra –i més enllà d’unes comarques determinades–, per l’ús que en fan persones que no poden digerir el gluten, absent d’aquest pseudocereal. Darrerament, també es fan esforços per a recuperar i conservar varietats tradicionals de les plantes cultivades més habituals, productes de selecció feta durant centúries i vertaders reservoris de cultura popular, que abans eren molt nombroses i presents en el consum i que han anat esdevenint cada cop més escadusseres per la pressió de les varietats industrials internacionals.

Alguns usos populars de plantes alimentàries –deixant a banda els grans cultius– són molt estesos, com és el cas dels espàrrecs o espàrgols silvestres (Asparagus acutifolius i A. officinalis), dels quals convé assenyalar que en algunes contrades no es cullen pas, sinó que es cacen (com es cacen els bolets o –i potser això ja sorprèn un xic menys tractant-se d’un animal– els cargols). Algunes altres plantes, però, són collides i consumides en àrees restringides. En són exemples les xicoies (Taraxacum dissectum) –espècie d’alta muntanya propera als pixallits (Taraxacum officinale)–, que en llocs dels Pirineus com la Cerdanya o el Ripollès són consumides en amanida i han aconseguit depassar l’àmbit casolà per a convertir-se en un plat de temporada en cases de menjars; i no es tracta d’un plat qualsevol, sinó d’un d’aquests que reivindiquen allò local, els productes de la terra. I encara és possible trobar plantes amb un component identitari molt més fort. El coscoll (Molopospermum peloponnesiacum) és també una planta de consum habitual en zones d’alta muntanya pirinenca i pràcticament desconeguda a la terra plana. Les tiges joves es mengen amanides a la Cerdanya i al Ripollès, però on són més apreciades és a les comarques de la Catalunya del Nord; allà se’n recullen quantitats considerables –o en van a collir al veí Ripollès– i, quan els habitants de l’Alta Cerdanya o el Conflent, per exemple, es refereixen a aquesta planta davant de francesos d’altres zones, els diuen que s’anomena coscoll i que és l’amanida dels catalans. Identitats a part, l’ús d’algunes plantes depèn, entre altres coses, de la geografia i l’ecologia. Així, només en zones costaneres pescadors i pagesos poden, com passa al delta de l’Ebre, fer servir algues com l’enciam de mar (Ulva rigida) per a coure, pràcticament al vapor i amb el sol additament de l’aroma marí conferit per l’alga, llobarros i altres peixos. Els usos particulars de plantes es poden trobar també en espècies conreades. Així, en algunes comarques del nord-est de Catalunya (com l’Alt Empordà i la Selva) les flors de la carabassera o de la carabassonera (Cucurbita pepo, C. pepo. var. oblonga), anomenades badocs, es mengen arrebossades i fregides, com una mena de bunyols. El fet de menjar les flors de les carabasseres és molt comú a Mèxic, d’on són originàries, i més aviat rar a Europa, de manera que no acaba de quedar clar si aquest ús català és una convergència o una reminiscència de l’americà. I posats a fer bunyols originals, en zones com el Montseny i l’Alt Empordà les inflorescències de saüquer també es mengen arrebossades.

L’ús tradicional de les plantes alimentàries és un exercici més de saviesa popular i inclou fins i tot idees –expressades, si es vol, de manera pretècnica, però ben clares i vàlides– que ara comencen a difondre’s i a esdevenir ben conegudes entre la població per la via de la ciència i de la publicitat de productes dietètics. N’és un clar exemple el concepte d’aliments funcionals, ben present en la botànica popular. Les sopes de menta (Mentha sp.), farigola (Thymus vulgaris) o marialluïsa (Lippia triphylla) –típics exemples, d’altra banda, de menjar de pobre o de temps difícils que actualment és plat de luxe en restaurants– ho mostren clarament: les àvies en feien quan algú de la família tenia indigestió o no estava bé de la panxa; això a part, eren barates i permetien aprofitar el pa sec, però la idea de l’aliment funcional, d’allò que alimenta i alhora contribueix al benestar de l’organisme (ara també se’n diu alicament o medicaliment), era un dels punts importants en la decisió de fer-ne. Similarment, les ratafies són licors que es prenen per plaer, però també amb finalitats medicinals (les principals, la digestiva i la reguladora del procés menstrual).

Més enllà dels dos usos populars més persistents de les plantes silvestres, medicinal i alimentari, algunes espècies són objecte d’un aprofitament que es podria qualificar de complet, holístic. Dos dels casos més clars són l’olivera (Olea europaea) i el saüquer (Sambucus nigra). La primera, símbol mediterrani per excel·lència, és apreciada primàriament pels seus fruits, les olives, comestibles i que forneixen oli de gran qualitat, però també se n’usen les fulles com a medicinals (per a rebaixar la sang, és a dir, com a hipotensores), la fusta per a fer estris i mobles, l’arbre sencer com a ornamental, a part del valor simbòlic universal vinculat amb la pau que té la seva branca. Del segon, flors i fruits (i, menys sovint, altres parts com l’escorça) tenen virtuts alimentàries (melmelades i vi dels fruits, bunyols i begudes de mena diversa de les flors) i remeieres, i també se’n fan joguets i instruments científics (pèndols), a part de tenir un cert paper protector, per la qual cosa sovint n’hi ha a les vores dels horts.

Plantes protectores

Havent al·ludit ara mateix al saüquer com a planta protectora, convé fer també esment d’altres plantes que són utilitzades amb la mateixa finalitat. Una de les més conegudes –en territoris de muntanya, on la planta creix– és la carlina o carolina (Carlina acanthifolia subsp. cynara), que –a més de ser tinguda per un higròmetre i baròmetre vegetal, ja que, un cop tallada, les seves fulles s’estiren o s’arronsen segons la humitat i això es fa servir per a predir el temps– es troba sovint a les portes de les cases i dels llocs on habita el bestiar per a protegir d’adversitats. El llorer –especialment el beneït pel Ram, igual que les palmes i els palmons–, que es cremava en casos de tempestes, i diverses plantes aromàtiques també tenen les mateixes propietats.

Plantes ornamentals

L’enyor del paradís primordial al qual feia referència Nicolau M. Rubió fa que, un cop humanitzat un territori –tant és si es parla d’una ciutat o d’un habitatge–, una de les primeres coses que s’hi faci sigui aportar-hi plantes. Majoritàriament no són pas les que hi havia abans –és a dir, les que s’han hagut de sacrificar per colonitzar el lloc–, però hi fan un paper similar, el de recordar a les persones la natura d’on provenen. Moltes plantes ornamentals són autòctones i no és pas gens rar que siguin també aprofitades per a altres usos que el de fer bonic, com passa també amb plantes que han vingut de contrades més o menys llunyanes. Els lliris de Sant Josep (Lilium candidum), per exemple, d’origen mediterrani oriental i del sud-oest d’Àsia, llueixen amb les seves esplèndides flors blanques, les quals, però, quan cal es fan servir, macerades en oli, per a amorosir cremades, com els lliris autòctons de Catalunya, els marcòlics (Lilium martagon i L. pyrenaicum), que es poden trobar també plantats i tenen igualment usos medicinals. En horts familiars i, en general, en l’espai de l’habitació humana, es donen avui en dia, com ho han constatat Antoni Agelet, M. Àngels Bonet i Joan Vallès als Pirineus i al Montseny, casos de plantes que fa anys eren conreades com a medicinals i que avui es conserven únicament amb finalitats ornamentals, per més que el coneixement sobre l’ús remeier encara persisteixi.

L’ús decoratiu de les plantes és ben probablement un dels més innovadors, en el sentit que tant la curiositat personal –que fa que es busquin, silvestres o cultivades, plantes diferents de les que habitualment es tenen– com les modes i els criteris dels venedors –que condicionen el mercat i, doncs, faciliten l’àmplia difusió de determinades plantes en determinats moments– fan que es renovin relativament sovint les espècies –o, si més no, les varietats– de vegetals per a carrers, places, parcs, jardins i cases. Aquesta mena d’ús és, doncs, en l’actualitat una de les principals fonts d’adquisició per part del poble de coneixements sobre plantes, i en particular sobre les exòtiques.

Plantes d’ús lúdic

Es pot trobar en un llibre pòstum de Ramon Violant i Simorra, publicat el 1996, un compendi prou extens de jocs i joguines construïts amb elements d’origen vegetal. Els infants i també els grans juguen molt sovint amb plantes o les fan servir per a fabricar instruments de joc. Com sempre quan es tracta d’utilitzacions populars de plantes, anys enrere l’ús lúdic dels vegetals era molt més estès que ara (avui en dia no tanta gent deu fer xiulets amb pinyols d’albercocs –Prunus armeniaca– com abans, posem per cas, i probablement no tants mainatges actuals cavalquen sobre els mànecs de canya –Arundo donax– de les escombres com ho feien els seus pares), però en molts casos no ha perdut vigència i encara es troba arrelat, per exemple, un joc tan simple –atesa la sofisticació dels enginys electrònics amb els quals juguen els nens hodierns– com fer-se banyes de dimoniet enganxant-se al front espines de roser (Rosa sp.).

També d’una manera ben senzilla, les poncelles de rosella (Papaver rhoeas) fan fer juguesques per a endevinar si sortirà gall, gallina o pollet, segons si en forçar l’obertura de la flor, els pètals apareixen vermells, rosats o gairebé blancs; en algunes contrades, si surt blanc és frare i si surt vermell, monja. Encara que algunes utilitzacions són plàcides i pacífiques (com fer-se arracades amb cireres –Prunus avium– i didals amb cúpules d’aglà –Quercus sp.–, o fer volar angelets, els fruits de l’abans esmentat pixallits), no es pot negar que moltes tenen un costat poc o molt bèl·lic, com tirar espigues d’ordi o civada bords (Hordeum murinum, Avena sterilis), boles de lledoner (Celtis australis) o d’aranyoner (Prunus spinosa) o trossos d’aglà (Quercus sp.) per un petador de sabuc (Sambucus nigra), o caps de plantatge (Plantago lanceolata) amb un tirador fet vinclant el peduncle floral de la mateixa planta. Les enganxadones, planta també anomenada repalassa (Arctium minus), serveixen d’enllaç entre els usos lúdics pacífics i els més violents: amb els seus capítols florals verds, proveïts de molts ganxets, al Ripollès se’n fan cistells i corones per a jugar, però també es tiren als cabells perquè s’hi embullin i costa prou de treure’ls-en.

Més enllà dels instruments per a jugar i jocs, es poden trobar també altres menes d’activitats lúdiques, festives o de distracció, com danses o balls, fortament relacionades amb el món vegetal. No cal dir que, en els balls de bastons, els pals són de fusta (i no es tracta pas d’un detall secundari). A Badalona, al final dels anys setanta del segle XX, el primer ajuntament de la represa de la democràcia va remodelar les Festes de Maig i hi va introduir un ball després de la cremada del dimoni, que es fa la vigília del copatró Sant Anastasi. Li van posar de nom el ball del micaco, que és el nom que en aquella ciutat –i en zones del Maresme– donen a la nespra (fruit del nesprer del Japó, Eriobotrya japonica). Aquesta activitat festiva és un bon exemple de vinculació de la dansa i una planta (encara que per la via simbòlica de la reivindicació d’un terme autòcton) i, alhora, de manifestació popular lligada a l’àmbit de les plantes, encara que, de moment, de tradició prou recent.

Malgrat la innegable fragilitat de la cadena de transmissió dels coneixements del poble sobre les plantes, el corpus constituït per aquests sabers naturalistes populars és ampli, variat i sòlid i, afortunadament, ha estat inventariat almenys en una proporció significativa. Això permet afirmar, d’una banda, que Catalunya és un país ric en usos i costums relacionats amb les plantes i, de l’altra, que bona part d’aquesta riquesa és salvaguardada pel fet d’haver estat recollida, d’haver passat de les fonts orals a les escrites, de manera que a partir de les darreres podrà divulgar-se fins i tot si mai falten les primeres. A part d’això, avui en dia es manté una part significativa de la tradició secular en l’ús de les plantes i també se n’adquireix de nova, la qual cosa indica la vivor i la vigència de la comprensió i la gestió de la natura per part de les persones. L’acceptació del kiwi (Actinidia chinensis) en proporciona un bon exemple. Aquesta fruita –originària de la Xina– no deu fer pas més d’una vintena d’anys que és introduïda al mercat català –a través de l’impuls comercial que se li va infondre des de Nova Zelanda– i encara menys que s’ha fet realment popular. No obstant això, avui en dia no tan sols es pot veure consumida com a fruita fresca, sinó que decora nombrosos pastissos i, a més, ja se li ha trobat una aplicació medicinal, la de laxant. Cal esperar que els usos populars de llarga tradició es mantindran, i que d’altres de nous s’hi afegiran i passaran a engruixir el considerable tresor de cultura tradicional sobre el món vegetal que constitueix la botànica popular a Catalunya.