La ciència en la gestió domèstica

Un camp, tal vegada inesperat, de la ciència popular és el que es podria anomenar la ciència domèstica o casolana. Ciència del concret, com diria Claude Lévi-Strauss. Una ciència “primera” més que primitiva, que es defineix pel seu caràcter instrumental i per la seva utilitat immediata, que actua amb els mitjans a l’abast, amb objectes materials que, per aquesta acció concreta, es converteixen en objectes de coneixement, i que fa de l’inventar o experimentar una mena de bricolatge que opera, no tant per mitjà de conceptes sinó d’objectes.

Sens dubte, aquesta ciència del concret no fou pas menys científica, i els seus resultats menys reals. S’ha desenvolupat partint de la pràctica –racional i conscient, tanmateix– més que de la teoria; de la necessitat més que de la recreació; de l’obligació més que de la devoció; de l’experiència repetida fins a la sacietat; d’experiments pacients i tempteigs rutinaris però precisos, comprovats i verificats sistemàticament per l’ús quotidià, segons el mètode d’assaig i de prova, amb l’objectiu, sovint, d’estalviar i aprofitar, com una forma tradicional del que actualment anomenem reciclatge.

La ciència de les mestresses de casa

Segurament, junt amb les tècniques culinàries, és la ciència que més han desenvolupat les dones en relació amb les feines de casa, esdevinguda un banc de proves: coneixements transmesos generacionalment –d’àvies a mares i de mares a filles– o a través del veïnatge i de les converses que els homes consideren tòpicament “de dones” que parlen “de les seves coses”. Una ciència en la qual la qüestió de gènere ha resultat determinant i de la qual els homes acostumen a ser uns perfectes llecs en la matèria.

Aquesta ciència domèstica abasta especialment la física, la química i la fisiologia, el coneixement dels minerals i les plantes, les tècniques casolanes que van de la neteja a l’alimentació, i del cos al vestit. De la tècnica casolana tradicional de fer sabó amb olis usats, i de fer lleixiu amb cendres o amb pólvores de gas i cristalls de sosa càustica. Dels usos de la llimona o el vinagre, de l’alcohol o l’esperit de vi, del salfumant, de l’amoníac, de l’aiguarràs, del bismut, del benjuí i la càmfora, de la cervesa, de la sal, del clorat de potassi en pols, del iode, de la molla de pa, del sabó de coco, de l’oli d’ametlla, de les pólvores de talc, del gel, del vapor d’aigua o d’eucaliptus per a fer bafs…

L’invent del bany maria il·lustra prou bé la gran aportació d’una dona desconeguda, no pas anònima, que es deia Maria, segons detalla l’Enciclopèdia Espasa, coneguda com “la jueva” i que va viure cap al final del segle III. Maria seria, doncs, la primera dona coneguda que es va dedicar a la ciència: era alquimista, iniciada en els misteris de la ciència hermètica al temple de Memfis. Alguns fragments de l’obra que va realitzar es troben a la Biblioteca Nacional de París, i s’hi descriu el procediment del bany maria, que consisteix a posar el que es vol coure o escalfar dins un recipient i aquest dins un altre ple d’aigua, que és el que rep directament l’acció del foc. D’aquí que aquest procediment de transmissió uniforme de calor per conducció s’anomeni encara avui amb el seu nom. Una dona científica, doncs, de nom conegut però no reconegut per l’enginy que suposa la seva aportació, per la seva utilitat pràctica i pel seu ús generalitzat en diferents camps de la física i la química i en les tècniques alimentàries.

Pocs llibres hi ha que tractin d’aquestes ciències domèstiques, ja que la transmissió dels seus coneixements ha estat sempre oral i a través de l’experiència. No obstant això, hi ha un llibre exemplar, Les ciències en la vida de la llar (1923), que aplega molts d’aquests coneixements i que alhora testimonia la dimensió científica i tècnica de les dones mestresses de casa, i el nombre i diversitat de les seves aportacions. És obra d’una dona, Rosa Sensat i Vila, directora de l’Escola del Bosc de Montjuïc, el primer centre escolar modern públic de Barcelona, inaugurat l’any 1914, impulsora de les primeres escoles d’estiu per a mestres. Una pedagoga exemplar del moviment de renovació pedagògica catalana, de l’anomenada “escola nova”. Tanmateix –com adverteix Jordi Monés, historiador de la pedagogia catalana–, en aquella època, a Europa –a excepció d’alguns centres d’avantguarda– no es plantejava encara l’educació mixta ni la coeducació, sinó que es donava com a normal l’educació diferenciada per a la dona. Les ciències en la vida de la llar sorgeix d’aquest context, sense el qual tal vegada no s’hauria plantejat ni escrit.

Rosa Sensat l’escriu “pensant en el sentiment d’humilitat que pot inspirar l’observació de la Natura i el coneixement dels seus grans fets revelant les lleis de la vida”. Després de valorar la lluita “coratjosa, tenaç i ardida” de la dona per les seves reivindicacions, per “l’aptitud per a totes les professions i el tremp del seu caràcter”, es planteja si aquesta lluita “no contribuirà a allunyar-la de la seva llar” i es qüestiona la “malentesa oposició entre el tipus de la dona de sa casa i el de la dona instruïda; un antagonisme que ens presenta la bona mestressa com un ésser vulgar, sense ideals, que sap sempre a bastament les rutinàries i monòtones funcions que ha d’exercir, i la dona intel·lectual com un ésser superior, ple de ciència i espiritualitat, però incapaç de descendir al realisme de les tasques domèstiques”. Per a acabar dient que “s’han de refondre en un de sol aquells dos tipus d’oposició, el de la dona instruïda i el de la dona de sa casa, considerant la primera com a condició obligada de la segona; s’han d’ennoblir les funcions domèstiques, aixecant-les del descrèdit en què havien caigut ben injustament, i considerant-les derivades de la mateixa ciència”.

Física i química domèstica

Segurament, el punt clau del debat que Rosa Sensat plateja al seu llibre Les ciències en la vida de la llar (1923) en el context de la seva època, es troba en aquest fragment: “La dona ha de saber Física i Química: el coneixement del medi que ens envolta, dels agents en contínua acció i reacció amb el nostre organisme, dels aliments, llur composició i valor nutritiva per a fixar l’important problema dels règims alimentaris, és d’absoluta necessitat.” I segueix: “La dona ha de saber Fisiologia: la salut dels individus de la seva família està en les seves mans i, si aquesta salut depèn de l’equilibri de les funcions vitals, necessita conèixer llur mecanisme i el tractament higiènic que els convé. La dona no pot prescindir d’una idea general dels éssers naturals. Són els seus materials de treball en forma d’aliments, de begudes, les primeres matèries per a atuells domèstics o elements de neteja i, com tot obrer, és convenient que els conegui per a utilitzar-los degudament.”

Les ciències en la vida de la llar “segueix el mètode experimental, exempt de dogmatisme i sistematització. […] sempre amb l’intent de relligar la llei i el fet, l’activitat i el raonament”. Tot i indicar el seu “caient d’escola”, respon també a “l’aspiració d’enaltir i dignificar els quefers de la llar”. Avui, però, prop d’un segle després, aquesta senzilla i concreta aportació pedagògica de Rosa Sensat té, a més, el valor de mostrar-nos la quantitat i qualitat dels coneixements científics i experimentals que les dones, lligades encara a la funció reproductiva de mestresses de casa, han aportat, al llarg dels temps i des de l’anonimat, a la ciència popular.

El llibre comença estudiant l’estat dels cossos i els canvis d’estat, tot examinant una pastilla de mantega –una substància que té una forma, ocupa un lloc, que podem veure, tocar, olorar, gustar o pesar– i posar-la dins una cassola al foc. A continuació analitza el procés d’ebullició i d’evaporació dels líquids, començant per l’aigua. I el pas d’un líquid –l’aigua, l’oli– a sòlid, i la cristal·lització de la sal comuna en prismes regulars, i com un cos líquid en passar a sòlid –com també fa un gas que passa a líquid– desprèn calor.

I continua observant i explicant diversos fenòmens físics i químics, el pes i la densitat dels cossos, l’aire que ens envolta, a través d’un ventall, d’una manxa, d’un càntir que s’omple… el pes de l’aire, la falta de pressió que produeix l’anomenat “mal de muntanya”, la llei dels vasos comunicants… Els gasos principals, el vapor d’aigua, els àcids, les bases i les sals… La respiració animal i vegetal, la funció clorofíl·lica, l’aire normal i l’aire espirat, la pols de l’aire i els microbis, els desinfectants, el principi de la ventilació, la calefacció i els combustibles, la il·luminació de les habitacions… I segueix amb la valoració de l’aigua com a element de vida, com a element de purificació. I la calor i el fred, la radiació, la conductibilitat…

Un altre capítol es refereix al vestit i les fibres tèxtils vegetals –el lli, el cànem, el cotó, el rami, el jute, la pita– i animals –la llana, la seda–; el color dels vestits, el tenyit de la roba i el descolorir, la neteja de la roba blanca i el blanqueig, la neteja dels vestits i la manera d’eixugar i donar empesa a la roba.

A continuació tracta sobre els regnes de la naturalesa i les grans divisions dels éssers orgànics, sobre els aliments: les substàncies albuminoides, les substàncies grasses, els hidrats de carboni, les begudes i els condiments, el règim alimentari –les carns, els peixos, la llet i els ous, els cereals, els llegums i les fècules, les verdures i fruites, els greixos i els dolços–, la preparació culinària –bullir i rostir– i la conservació de les substàncies alimentàries. Un índex certament complet i alliçonador des de la concreció del seu vessant pràctic.

Unes lliçons, a tall d’exemple, del llibre Les ciències en la vida de la llar de Rosa Sensat

Els casos concrets que tracta, pels raonaments que comporten, són autèntiques lliçons, en la mesura que condueixen del què i el com al per què.

Sobre la conductibilitat de la calor

“A l’hivern posem flassades de llana, edredons, teles apelfades per preservar-nos del fred. Tota l’eficàcia d’aquestes matèries depèn de retenir entre les malles i els pèls quantitats d’aire que es manté immòbil i que s’oposa, per tant, al pas de la calor que el nostre cos produeix. Als països càlids, al desert del Sàhara, on el sol és cremant i l’ambient abrusador, els moros cobreixen llur cos amb un barnús de llana blanca que els preserva de la gran calor externa. Hem de fixar bé, doncs, el paper d’aquestes substàncies mal conductores per comprendre com s’usen els mateixos mitjans i serveixen els mateixos objectes per a defensar-nos de la calor que del fred. […] Quan volem conservar un bloc de gel, l’emboliquem dins d’una flassada de llana i fem el mateix per conservar calentes les castanyes torrades que surten del foc. Dintre d’una gran capa de serradures de suro i en forma de paquet es poden conservar els gelats durant algunes hores. Molts establiments de refrescos ho fan d’aquesta manera per a enviar-los a domicili.”

Sobre les fibres tèxtils i els colors

“Les robes de vestir es comporten, qualsevol que sigui llur color i llur substància, bastant igual respecte a l’absorció dels raigs de calor obscura; però no passa el mateix amb els raigs lluminosos. Agafem dos tubs cilíndrics de vidre del mateix diàmetre i emboliquem-los amb un drap de seda o llana, del mateix gruix i del mateix teixit, però l’un de color negre i l’altre de color blanc i, omplint-los d’aigua a la mateixa temperatura, posem-los al sol. Un termòmetre col·locat dins del forat del tap que els tanca ens farà veure, al cap de poc temps, una major elevació de calor dins el cilindre cobert amb tela negra, que no pas en el cobert amb tela blanca. És perquè les matèries obscures absorbeixen més calor lluminosa que no pas les clares. […] Per això es comprèn que a l’estiu un hom prefereix els vestits clars i a l’hivern els foscos. És que la humanitat, en triar les colors i substàncies dels seus vestits, segueix instintivament aquestes lleis. […] Les matèries fosques també absorbeixen molt més els gasos que no pas les matèries clares. La llana negra absorbeix aproximadament, dins les mateixes condicions, doble quantitat de gasos que la blanca. Les substàncies animals també tenen una major absorció pels gasos que les vegetals. Els teixits de llana foscos molt usats i no massa nets fan mala olor.” Una realitat que actualment també s’experimenta en els teixits usats de fibres sintètiques.

Sobre la neteja de la roba

“Anem a fer una mica d’història. A través de les edats, el rentar la roba ha tingut moltes modificacions. Dels temps primitius ençà, és a dir, des que l’home ha sabut filar i teixir, ha sentit la necessitat de netejar les seves peces de vestir, trobant-se ja en l’escriptura cuneïforme de l’orient descripcions de l’art de rentar. Com que els teixits només es feien de llana, les primeres bugaderes no feren més que treure taques. Se servien dels orins, que donen amoníac per la fermentació, i dins d’aquest líquid comprimien i picaven els vestits amb els peus. Els romans feien servir la greda (una argila de color blavós). Els hebreus feien servir un producte anomenat natró, que era probablement un compost de carbonats alcalins impurs i la saponària, planta que avui també s’utilitza per a rentar teles. Com tota la civilització, aquest art va passar de l’orient a l’occident; però va venir un canvi en el “trajo” que va exigir modificacions en els mitjans i en els procediments de neteja. Començà a usar-se per a la roba interior el cànem i el lli […]”

En el segle XVI hi ha una descripció d’Olivier de Serres que és molt interessant, perquè, llevat d’algunes diferències de detall, és el procediment que encara avui s’usa al camp per a rentar la roba. Diu:

“Dins un gran cubell es tira la roba bruta; després, dins un calderó que penja dels clemàstecs de la llar, es fa escalfar aigua de pluja que es llença damunt les cendres de seguida que comença a bullir. L’aigua que s’ha filtrat a través de les cendres s’ha carregat d’un cos saponificant i, tirant-la diferents vegades damunt la roba que hi ha al cubell, hi diposita aquest cos que s’uneix a la grassa, la separa de les robes i la fa soluble dins l’aigua dels rius.”

Seguidament, Rosa Sensat passa a estudiar els productes químics en ús a la seva època: lleixius de sosa i de potassa principalment, carbonat de sosa, sabons durs i tous, clorurs que descoloreixen i silicat de sosa. Avui caldria parlar dels detergents i dels lleixius actuals, tan insistents en la publicitat televisiva, de les actuals fibres sintètiques o artificials, i de les màquines de rentar, que han reduït el safareig a la mínima expressió.

L’operació de treure taques és una altra ocasió d’estudi i de coneixement de la química:

“L’art de treure taques és complicada i difícil, no per la taca en si mateixa, puix que sempre es pot trobar alguna substància capaç de dissoldre o neutralitzar la que l’ha produïda, sinó per la necessitat de conservar íntegrament la naturalesa de la fibra tèxtil i de les seves colors. […] Moltes són les substàncies que s’empren: les unes obren per dissolució, les altres per absorció i les altres per una acció química damunt les matèries que fan la taca.”

A continuació concreta com es treu cada tipus de taca: les de greix (olis, mantegues, salses, etc.), de substàncies ensucrades (dolços, pastes, confitures, xarops, etc.), de matèries acoloridores (cafè, vi, fruita, etc.), d’àcids o d’àlcalis (“que fan generalment canviar o virar les colors”), de rovell, pintures i vernissos, cera, d’espelma i de lacre, pega, seu dels carros, tinta, sang, d’orins, de suor, de productes fotogràfics, d’aigua. “Quan s’ignora la naturalesa de la taca” –adverteix– “és precís fer tempteigs”.

La manera de treure les taques d’oli és un exemple clar de la pedagogia pràctica que mostra Rosa Sensat en el seu llibre, i ben il·lustrativa dels coneixements que aquesta tècnica comporta: “S’ha de distingir si es tracta de teles d’origen vegetal o bé d’origen animal. En les teles de cotó i de lli es fa per mitjà de sabó i aigua i el procediment general de la bugada. En les teles de seda o llana, amb benzina o altres dissolvents de les grasses. Mullem la taca de benzina i filtrem-la damunt draps blancs. No hi ha cap dificultat, però després ve una complicació, i és que si els colors són delicats queda un cercle al voltant de la taca format per la benzina, portant ja en dissolució el cos gras, que s’estén per capil·laritat a través del teixit. Aquests cercles formen en realitat altres taques més grosses que les que hi havia, per la qual cosa cal conèixer el mitjà d’evitar-los. Es pot fer de tres maneres: primera, voltant la taca, abans de començar l’operació, de polsina absorbent com guix, talc, magnèsia, etc., que aniran mullant-se de la benzina a mesura que es vagi estenent; segon, treure primer la taca i tirar-hi de seguida aquesta mateixa polsina pel damunt raspallant després i fregant amb molla de pa; tercera, treure la taca i fer després, amb la mateixa benzina, un quadrat o cercle al voltant i fregar de seguida cap al centre, col·locant després la tela damunt d’un drap i fregant ben fort amb el palmell de la mà fins que s’assequi del tot.”

Sobre la conservació dels aliments

La lliçó es remunta als orígens de la humanitat:

“Des dels temps antics els homes s’han preocupat de la conservació d’aliments que en un moment donat han posseït excessivament, per a utilitzar-los en altres ocasions difícils d’aconseguir-ne. Plini conservava fruites amb mel i cera; les mestresses de casa posaven a assecar, en llocs frescos i airejats, raïms i hortalisses per a l’hivern, bullien la llet i tiraven trossos de pa torrat dins el brou per retardar llur putrefacció. L’observació els havia ensenyat que totes les matèries orgàniques sostretes per la mort a l’acció de la força vital passen una descomposició, i havien trobat, per l’atzar i proves d’una experiència diària, els veritables mitjans d’evitar-la, encara que sense poder-se’n explicar el perquè. Sospitant la influència desfavorable de l’aire, usaven l’isolament de la substància alimentària cobrint-la d’una grassa o matèria gelatinosa per evitar l’accés d’aquest element; usaven de la calor, del fred, de la dessecació i fins dels antisèptics, com en el cas del pa torrat, que no és altra cosa que utilitzar les propietats antipútrides del carbó, que es forma en el pa per l’acció del foc.”

Rosa Sensat classifica els procediments de conservació dels aliments. Per mitjà del fred, per dessecació, i per isolament, en què “no solament suprimeix un element de vida dels ferments, que és l’oxigen, sinó que priva la introducció de nous gèrmens que porta l’aire”. I també mitjançant l’ús de substàncies antisèptiques:

“N’hi ha, com la creosota, l’àcid fènic, el formol, que són excel·lents i molt eficaces, les quals s’usen per a les preparacions anatòmiques, però no es poden utilitzar tractant-se d’aliments perquè són veritables verins. Ens hem de limitar a altres antisèptics que, encara que no tenen l’energia dels que hem anomenat, no són dolents per a l’organisme. Són la sal, el fum, el carbó vegetal o animal, el vinagre, l’anhídrid sulfurós, la calç, etc.”

Les ciències de la llar en l’actualitat

Actualment, aquesta ciència domèstica ens resulta estranyament distant, desconeguda, tan sols intuïda en certs comportaments i converses de les nostres àvies. Vivim dins la revolució dels electrodomèstics: frigorífics, rentadores, planxes amb vapor, aspiradores, cuines, forns de microones, aparells de calefacció, refrigeració i climatització; en el regnat omnipresent del plàstic i de les fibres sintètiques; en el domini generalitzat de detergents, ambientadors i desodorants… Les actuals tintoreries disposen de mètodes industrials per a la neteja de la roba en sec. Els supermercats d’alimentació ofereixen tota mena de conserves i d’aliments congelats i precuinats.

En la majoria de tasques domèstiques i de manteniment de la llar s’ha anat cedint terreny als especialistes: es crida el lampista per la mínima avaria, o el fuster per a qualsevol arranjament, es porten a cosir i reparar cremalleres o a arreglar roba; els límits del bricolatge tendeixen a reduir-se, per manca de temps i per la pèrdua progressiva d’habilitats.

I, d’altra banda, l’amuntegament de materials de rebuig, d’usar i llençar, d’envasos no retornables, de productes fora de circulació, no pas per desgast o envelliment sinó pel fet d’esdevenir passats de moda, en el context d’una societat de consum compulsiu. Amb uns comportaments que posen en contradicció l’estalvi i l’aprofitament que constituïa el reciclatge casolà tradicional, motivat encara per una economia domèstica de subsistència, amb la pràctica actual d’un reciclatge selectiu de contenidors d’escombraries i deixalleries públiques, propi d’una societat del malbaratament.

L’impacte i la democratització social d’aquests canvis en la vida domèstica i quotidiana, junt amb l’accés generalitzat de les dones al treball productiu fora de casa, han esborrat el perfil i la funció tradicional de la mestressa de casa sense que l’home hagi assumit pròpiament la seva participació en aquesta funció domèstica. Així, aquesta ciència popular elaborada al llarg de segles i mil·lennis i de procedències geogràfiques i culturals diverses s’ha perdut gairebé definitivament. Una millora social encara en curs pel que representa d’emancipació de la dona, però alhora una pèrdua científica i cultural considerable. Gairebé ni tan sols hi ha llibres que apleguin aquestes tècniques anònimes, aquesta experiència acumulada generacionalment.

Aquesta ciència popular en abandó, en vies d’extinció, pròpia no pas de la festa sinó de la quotidianitat, no pas de les arts i artesanies sinó del treball sense autor conegut ni reconegut, no pas dels homes sinó sobretot de les dones, de les mestresses de casa, no podia deixar de ser consignada i valorada, amb més motiu si cal, dins el patrimoni enciclopèdic que constitueix la cultura popular.