L’ensenyament tècnic i la Junta de Comerç

1756-1850: les principals etapes de la Junta de Comerç

Allò que es podria considerar ensenyament utilitari, a partir de la seva consolidació, no va quedar únicament circumscrit a la Junta de Comerç de Barcelona, més endavant Junta de Comerç del Principat de Catalunya. Cal considerar, però, que aquest tipus de formació, en un sentit modern, començà a la segona meitat del segle XVIII afavorit per l’esmentada Junta. Ens ocuparem del paper que tingueren les juntes en l’àmbit educatiu i molt especialment la de la ciutat comtal, com podrem observar en estudiar els diferents períodes proposats.

En realitat, la Junta, a través de les seves càtedres i escoles, constituí un element aglutinador i fins i tot de centralització i control de totes les activitats d’aquesta naturalesa que es van dur a terme al Principat, la qual cosa explica que ens centrem d’una manera especial en aquesta corporació.

Prèviament a l’estudi de les escoles, caldria precisar algunes qüestions de caràcter general. Pel que fa als edificis, hom es limità a l’antic edifici del Consolat, la Llotja i en alguns casos als locals que depenien de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts. D’altra banda, convé no oblidar que, en general, el material pedagògic era d’una gran qualitat i actualitat, tenint en compte el que això representava aleshores.

Quant al sistema de finançament, es concretava primordialment en el Dret de pariatge heretat del Consolat i novament establert el 17 de setembre de 1760, pel qual la Junta ingressava dos diners per cada lliura de valor de la major part dels gèneres entrats al port de Barcelona, dret que s’estengué a tots els ports catalans el 1816; aquest impost estava a mercè dels alts i baixos del tràfic mercantil, és a dir que en èpoques de crisi la Junta ho passava més aviat magre.

Dins de la Junta funcionava una Comissió d’escoles que tenia cura de l’organització interna dels centres: creació de noves escoles o càtedres, aprovació de reglaments, pressupost anual, nomenament de professorat i tot el que es derivava de l’activitat d’aquest col·lectiu, especialment la docència.

Qui hi tingué un paper decisiu fou precisament el professorat, el qual cal considerar molt qualificat. En el cas de l’Escola de Nobles Arts, en formaren part les figures més destacades artísticament i socialment del món de la pintura, l’escultura, el gravat, etc., i amb relació a les càtedres científiques i tècniques, convé tenir en compte que una bona part s’integraren com a titulars de les acadèmies científiques catalanes i fins i tot de la resta de l’Estat i de l’estranger.

Edifici de la Llotja de Barcelona.

ECSA / Foto: M.C.

Amb referència als estudiants, que, en alguns moments, superaren els 2.000 matriculats, en sortiren alumnes molt destacats que brillaren socialment i políticament i de forma remarcable com a catedràtics de diverses universitats de l’Estat espanyol. En el cas de l’Escola de Llotja, hem de dir que, al marge d’alguns artistes del final del segle XVIII, i alguns casos esporàdics, la major part dels artistes catalans hi havien estudiat, o en altres escoles dependents de la Junta, com per exemple l’Escola d’Olot.

Socialment el professorat provenia, en general, d’alguns sectors de la nova burgesia en expansió, i l’origen de l’alumnat, tenint en compte que els estudis eren gratuïts, era socialment molt heterogeni. Les càtedres també ho eren, però pensem que calia, com a mínim, que sabessin llegir i escriure i sobretot castellà, llengua que només coneixia una mínima part de la població –altrament, el català estava prohibit, en alguns casos, fins i tot als passadissos dels centres–.

Pel que fa a l’activitat de la Junta, no es pot parlar d’un sol tipus d’activitat acadèmica, en el terreny de la formació tecnicoprofessional, atès que la vida de la Junta fou prou llarga, més de 80 anys, sobretot si tenim present que ocupà pràcticament tot el període de la crisi de l’antic règim, època que al marge de la seva conflictivitat fou contradictòria si l’observem des de prismes diversos. Així, doncs, si es tenen en compte els canvis que es produïren en política general i en l’estructura educativa impulsada per la Junta de Comerç de Barcelona, es poden fixar, per a una millor comprensió, quatre etapes més o menys diferenciades.

Del 1766 al 1805

L’orientació que prengué la Junta en el terreny escolar en aquest període, que comprèn des de la concessió de les primeres beques fins a la creació de les primeres càtedres científiques, no fou deguda únicament al fet que la nova societat estigués vinculada al comerç a l’engròs, sinó també, com ja hem apuntat, al fet que els seus dirigents estaven convençuts que la formació tècnica resultava imprescindible per a fer efectiva la seva política econòmica, basada, en una bona part, en l’exportació. A més, un nou tipus de formació a partir d’altres paràmetres era també necessària per a donar satisfacció als anhels de distinció sociocultural i socioartística de les noves elits burgeses.

Probablement el tret més sobresortint d’aquests anys fou la importància que adquiriren les beques per a anar a estudiar en altres estats, la majoria de l’Escola de Nobles Arts, però també s’oferien beques per a anar a fora a conèixer noves tècniques industrials, especialment mecàniques.

No es tractava únicament d’enviar especialistes més enllà de les fronteres, sinó de rebre gent de l’estranger i també de la resta de la monarquia hispànica, que obria tallers a Catalunya, on es podien aprendre noves tècniques, a pesar de les traves que hi posaven els gremis; en aquest sentit, cal recordar, a més dels flamencs i els francesos, els valencians vinculats a la indústria de la seda. No podem oblidar, d’altra banda, el fet que la Junta oferia subvencions econòmiques i sol·licitava franquícies a favor de la formació professional.

Del 1805 al 1823

Durant l’etapa anteriorment estudiada podem trobar moltes referències a l’habilitat dels catalans en el camp de les arts mecàniques, situació que contrastava amb el poc desenvolupament que havien adquirit les ciències experimentals en el camp teòric. El dèficit en aquest terreny era realment greu, sobretot si tenim present que l’única universitat catalana, la de Cervera, com totes les altres de l’Estat, vivia al marge de la renovació cientificotècnica. Altrament, les acadèmies científiques establertes no havien assolit l’amplitud i la influència d’altres llocs, tot i que suplien, en part, la manca de classes teòriques.

La creació de les primeres càtedres científiques de la Junta a partir del 1805 no solament representava una política de suplència que intentava superar el dèficit que existia des del punt de vista teòric, sinó que es pot parlar d’un canvi general d’orientació, atès que quasi paral·lelament desaparegueren la majoria de beques per a estudiar noves tècniques industrials.

Tot i que es tracta d’una època escapçada per la guerra del Francès (1808-14), durant els anys posteriors no trobem diferències específiques a causa de la conflagració bèl·lica, en un temps en què, tot i tractar-se del primer període absolutista, es va viure una gran efervescència politicosocial i politicoideològica que es va reflectir en les classes de la Junta.

Val la pena remarcar que, el 1820, els professors més conscients i preparats presentaren un projecte per a superar una estructura escolar anacrònica que generava, segons l’informe, un ensenyament arcaic, tenebrós i rutinari. Malgrat tot, el projecte, de moment, només incidí en la contractació del professorat, que a partir d’aleshores se seleccionà pel sistema d’oposicions.

S’inclou en aquesta etapa el Trienni Constitucional (1820-23), que a causa de la seva escassa durada va canviar poques coses. El restabliment de la Universitat de Barcelona, al febrer del 1822, pràcticament no va tenir influència perquè l’any següent es reinstaurava l’absolutisme, tot i que va servir com a precedent del restabliment definitiu durant la propera dècada.

Del 1823 al 1837

El tret més característic del segon període absolutista (1823-33) fou el control politicoideològic i la instauració a gran escala de les depuracions, que se superaven amb avals dels alcaldes, rectors, etc. Altrament, al marge d’aquest control que ha servit de pauta fins fa ben poc, se suprimiren les càtedres d’Economia política i Constitució i es van crear càtedres d’idiomes. Com a contrapartida val la pena assenyalar que alguns dels exiliats pogueren estudiar de primera mà el desenvolupament de la Revolució Industrial i tingueren un important paper, al seu retorn, en la implantació de la màquina de vapor en la indústria.

A pesar de la caça de bruixes, després de la mort de Ferran VII es començà a notar una certa recuperació de la normalitat. A més es produí un nou intent de racionalització que es manifestà en l’aprovació, per a la pràctica totalitat de les càtedres, de reglaments reformats a partir de nous paràmetres.

Del 1837 al 1851

Com ja hem indicat, durant el Trienni Liberal es va restablir la Universitat de Barcelona, que fou suspesa arran del segon període absolutista. El triomf dels liberals a les zones urbanes determinà que es fes realitat el vell anhel de la ciutat de Barcelona de tenir novament Universitat.

Com ja havia passat el 1822, les càtedres científiques de la Junta de Comerç i els seus professors passaren a la Universitat, amb la qual cosa les escoles de la Junta prengueren una nova dimensió de caràcter més teoricopràctic, com intentarem explicar més endavant.

El fet més rellevant d’aquesta etapa fou el control cada cop més asfixiant sobre la Junta i sobre les escoles, un control que prejutjava que l’Estat estava plenament disposat a la total absorció, més que res tallant les fonts de finançament. La finalitat era l’establiment d’una estructura estatal d’ensenyament tècnic, la qual cosa resultava relativament fàcil al Principat, on s’havia creat una base important.

Les escoles i les càtedres

L’Escola de Nàutica

Els primers passos que va fer la Junta barcelonina en el terreny de la formació tecnicoprofessional fou l’establiment de l’Escola de Nàutica el 1769, que tenia un sentit merament comercial. La nova burgesia volia controlar el comerç exterior, per la qual cosa no podia estar a mercè de les escoles nàutiques de Ferrol i Cartagena, que formaven personal especialitzat dedicat fonamentalment a la marina de guerra, quan la fita de l’Escola de la Junta eren els especialistes vinculats a la marina mercant.

En aquest centre es cursava geometria euclidiana, astronomia i trigonometria plana i esfèrica, s’observaven els astres i es facilitava als alumnes la seva orientació, i se’ls ensenyava a utilitzar els instruments de navegació, entre altres disciplines, a les quals caldria afegir l’interès que s’atorgava a les matemàtiques, a la construcció de vaixells, a la legislació marina i al dibuix de plànols. Els intents, ja en els últims anys, per a establir una càtedra d’Arquitectura naval van fracassar, ja que en aquest sector la formació tradicional encara estava massa arrelada.

Tot i amb això, no podem oblidar que l’Escola de Nàutica en els seus inicis no s’havia desempallegat dels prejudicis de caràcter religiós, com es desprèn del fet que no adoptà el sistema copernicà fins al principi del segle XIX, la qual cosa indica que continuava vigent el sistema ptolemaic, uns prejudicis que ja feia uns quants anys que s’havien superat en alguns medis científics de l’Estat espanyol.

Els dos primers directors li donaren el caràcter que es perpetuà més enllà de l’època de la Junta, és a dir, la formació de professionals de la marina mercant. Ens referim a l’expirata Sinibald de Mas i al trinitari calçat Agustí Canelles –un dels científics més prestigiosos de l’època vinculat a la determinació del metre–. També cal esmentar el deixeble de Canelles, el professor de matemàtiques Onofre Jaume Novellas.

L’Escola de Nobles Arts

Les escoles de la Junta durant una visita reial a la Llotja (oli d’E. Casals, 1827).

ECSA

La segona escola que es va establir fou l’Escola de Nobles Arts, avui Escola de Llotja, en certa manera la primera, ja que prèviament, abans de la creació de l’Escola de Nàutica, la Junta concedí una beca a Pasqual Pere Moles, que havia de ser el primer director del nou centre. Cal consignar que aquesta escola fou la més emblemàtica i concorreguda de la Junta.

L’Escola de Nobles Arts presentava diferents vessants, el que avui es consideraria Facultat o Escola de Belles Arts amb especialitats de dibuix, pintura, escultura, gravat, etc., i determinades classes de dibuix pensades per al desenvolupament de la indústria d’estampats, en una paraula, les indianes.

Considerant el que va passar arran de l’absorció de les escoles de la Junta per l’Estat, convé tenir també en compte l’Escola d’Arquitectura, que després d’un intent fallit el 1779 fou inaugurada definitivament a l’octubre del 1817. Els alumnes, un cop acabats els estudis, havien de convalidar la carrera a Madrid, a la Real Academia de San Fernando.

Els professors de dibuix els germans Francesc i Manuel Tremulles, deixebles de Viladomat, Pasqual Pere Moles, Pere Pau Montanyà, Josep Bernat Flaugier, Josep Arrau i sobretot Damià Campeny, en foren figures destacades. Quant a l’Escola d’Arquitectura, el fundador Antoni Cellers i Josep Casademunt foren els professors més sobresortints. Aquest centre, però, fou acusat d’excessivament academicista.

Les càtedres cientificotècniques

Després d’una sèrie de temptatives, el 16 de maig de 1805 finalment s’inaugurà la càtedra de Química aplicada a les Arts regentada per Francesc Carbonell i Bravo, càtedra que es mantingué fins a la integració a l’Estat amb l’excepció d’alguns petits períodes, el més important dels quals durant la guerra del Francès, en què Carbonell impartí classes de química a Palma de Mallorca.

Les classes –que gaudien, com passava en altres càtedres, del suport de magnífics laboratoris– tingueren, en tot moment, un caràcter teoricopràctic que els va donar des de bon començament Francesc Carbonell i que seguí pels mateixos viaranys, a partir del 1826, el nou catedràtic Josep Roura.

El professorat fou molt qualificat, especialment Francesc Carbonell, pare de l’ensenyament de la química al nostre país, i Josep Roura, que participà en les primeres proves d’enllumenat de gas a l’Estat espanyol, sense oblidar Agustí Yáñez, ajudant de la càtedra en la seva joventut, el 1814, i que més endavant fou una de les figures destacades de la nova Universitat de Barcelona. D’entre els seus deixebles destacaríem sobretot el menorquí Mateu Orfila, degà de la Facultat de Medicina de la Sorbona, i Francesc Montells, catedràtic de Química, rector de la Universitat de Granada i figura cabdal de la reforma universitària espanyola del segle XIX.

L’any 1808 es va establir la càtedra d’Estàtica i Hidrostàtica, suprimida arran de la guerra del Francès i restablerta el 1816; finalment va desaparèixer el 1821 a conseqüència de la mort de Francesc Santponç, catedràtic de l’assignatura, que havia collaborat, el 1805, en un projecte d’instal·lació d’una màquina de vapor per a una fàbrica d’indianes. Aquesta càtedra s’integrà el 1824 en les de Matemàtiques i Física, a la vegada que es creava una càtedra de Maquinària vinculada al Gabinet de Màquines que s’havia inaugurat el 1804, un xic en la línia del de Madrid, que havia servit de model.

La política de formació teòrica continuà amb la creació de la càtedra de Física experimental, inaugurada l’1 d’octubre de 1814 i regentada pel metge militar Pere de Vieta.

Amb la restauració de la Universitat de Barcelona, les disciplines teòriques prengueren un caràcter més pràctic, amb la qual cosa la Física passava a estar més lligada al món industrial. Altrament es creava una càtedra de Dibuix lineal, la qual en un primer moment es volia relacionar amb l’Escola de Nobles Arts, però finalment es va vincular amb la càtedra de Maquinària i amb l’Escola d’Arquitectura. No podem oblidar tampoc que es conserven moltes dades sobre la visita a fàbriques, especialment per a conèixer el funcionament dels motors.

Quant a la càtedra de Matemàtiques com a disciplina teòrica específica, fou establerta el 1819; aquesta matèria, que tenia una important tradició al Principat des del final del segle XVII, fou encarregada a Onofre Jaume Novellas, que ja la professava a l’Escola de Nàutica, assignatura que també cursaven els alumnes de la càtedra de Física i els de l’Escola d’Arquitectura.

Finalment no podem negligir l’establiment de càtedres que comportaven un nivell més elemental, com ara les classes d’aritmètica i geometria pràctica que s’establiren juntament amb les lliçons de matemàtiques, les quals estaven a càrrec d’Antoni Alà, que també era professor de les classes de comerç.

De les càtedres de Física o d’alguna especialitat vinculada a aquesta disciplina caldria recordar els professors Francesc Santponç, Antoni Civat, Pere de Vieta i Joan Agell. Entre els alumnes, ja dels últims temps, cal pensar en Ramon de Manjarrés, un dels definidors de la formació cientificotècnica catalana des del període revolucionari (1868-74) fins ben entrat el segle XX.

Hom creà el 1787, amb èxit desigual, una Escola de Comerç, on, a més de les disciplines tradicionals, Comptabilitat i Tenidoria de llibres, molt desenvolupades al nostre país ja en aquella època, es donava gran importància a la Geografia econòmica, matèria que encara tenia molt predicament els anys trenta del segle XX. Calia conèixer, sobretot, els països amb els quals es comerciava. Dins d’aquesta orientació cal situar l’establiment el 1805 de les classes de Taquigrafia. La càtedra que gaudí d’un major prestigi fou la d’Economia política, que es creà el 1814 i que durant el Trienni fou completada amb una càtedra de Constitució, disciplines que foren suprimides, com ja hem indicat, al començament del segon període absolutista. Restablerta la d’Economia política el 1835, continuà fins a la mort del professor el 1839. Com a substitució d’aquesta càtedra s’establí, el 1845, una càtedra de Dret mercantil.

Fra Eudald Jaumandreu fou el catedràtic d’Economia política i de Constitució, famoses totes dues càtedres, i especialment la primera, atès que hi van passar molts prohoms del món acadèmic, intel·lectual, polític i industrial de la Catalunya vuitcentista. Valdria la pena recordar, del professorat d’idiomes, Antoni Bergnes de las Casas.

Sota els auspicis de la Junta i la direcció de Joan Francesc Bahí, Francesc Carbonell i Francesc Santponç, catedràtics d’Agricultura, Química i Estàtica i Hidrostàtica de la Junta, es publicà la revista “Memorias de Agricultura y Artes”des de l’1 de juliol de 1815 fins al 1820; de caràcter mensual, donava a conèixer les novetats que es produïen a Europa en les disciplines citades. Quant a la Química, hi havia moltes aportacions estrangeres traduïdes, segons sembla, per Carbonell, i es parlava sobretot de destil·lació, fabricació i conservació de vins, tints, pintures, pells, mercuri com a fulminant, i es tractava d’algunes qüestions de Química analítica. Amb relació a la Mecànica, la indústria de la navegació a vapor ocupava un lloc preeminent, sense oblidar la filatura de llana i cotó (per aquest ordre), la litografia, les premses hidràuliques, les màquines hidrostàtiques, etc.

L’absorció de les escoles per part de l’Estat

Des del primer moment les escoles de la Junta de Comerç van ser sotmeses a un rígid control per part de l’Administració central, però els liberals, ja en el període 1820-23, van preparar-se per a la integració d’aquests centres a l’Estat, política que prengué una gran volada a partir del triomf definitiu del règim liberal.

La primera sotragada va ser l’aprovació del Codi de Comerç el 1829, encara en ple segon període absolutista, fet que començava a afectar el finançament de les escoles, que s’havien sufragat a partir, com ja hem dit, del Dret de pariatge. En aquest sentit, el gran cop fou la normativa del 1842, que obligava a ingressar a l’Estat els drets econòmics de les diferents Juntes de Comerç, i, tal com es fa ara, es retornava una part d’aquests impostos a les respectives Juntes. Com sempre, se’n perdia una bona picossada pel camí. Altrament, per una Reial Ordre de 17 d’octubre de 1847 les Juntes passaven a ser òrgans merament consultius. No totes les escoles van desaparèixer al mateix temps, però l’absorció per part de l’Estat fou molt ràpida.

Els centres pertanyents a l’Escola de Nàutica, el 1847 passaren a dependre del Ministeri de Comerç i Obres Públiques. Una R.O. de 20 d’agost de 1850 les adjuntava als instituts, el 1852 a l’Escola Industrial, i finalment tingueren escola pròpia.

Pel que fa a les de l’Escola de Nobles Arts, per un Reial Decret de 30 de setembre de 1849 passaven a formar part de les Academias Provinciales de Bellas Artes, de les quals es creava una a Barcelona sota l’advocació de Sant Jordi. Els nous estudis quedaven dividits en dos grups: ensenyament artístic, dirigit per Vicens Rodès, i mestres d’obra, més endavant aparelladors, dirigit per Josep Casademunt.

Amb relació a les càtedres cientificotècniques, per uns Reials Decrets de 4 i 8 de setembre de 1850 s’establien els estudis tècnics: estudis superiors que només es cursarien a la capital de l’Estat, estudis d’ampliació que es farien en algunes capitals espanyoles, i estudis elementals, dels quals no es deia, de moment, on s’establirien.

Tot i la importància dels centres docents de la Junta de Comerç pel que fa a la formació cientificotècnica, no podem menystenir el fet que, al principi del segle XIX, i sobretot a partir del triomf del règim liberal, moltes escoles de Gramàtica i d’Humanitats començaren a establir classes de física, química i matemàtiques i que diverses poblacions del Principat –n’hem comptabilitzat al voltant d’una trentena– promocionaren classes de dibuix lineal i de mecànica. Catalunya començava a adaptar-se als nous temps.

Caldria remarcar que l’Escola Industrial de Barcelona, dedicada a estudis tècnics d’ampliació, va ser creada al març del 1851 sota la direcció de Josep Roura, catedràtic de Química de la Junta, i que, com ja hem apuntat, era filla directa d’algunes escoles i càtedres d’aquella institució. El professorat, el material, els laboratoris, etc., s’integraven totalment al centre que acabava de néixer.