L’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona (1936-1983)

Guerra i col·lectivització

Al juliol del 1936 es produí, com és sabut, l’aixecament militar contra la República, que provocà una sagnant guerra civil. Una gran part dels propietaris de les fàbriques –compromesos o no amb el cop militar– fugiren de Catalunya, moltes vegades seguits pels enginyers i tècnics, i es passaren a l’Espanya franquista. Les seves empreses foren col·lectivitzades, confiscades pels treballadors, i passaren a ser dirigides pels Comitès Obrers de Control, organismes que també foren creats a les empreses els propietaris de les quals no havien fugit. A l’octubre del 1936 la Generalitat, per a coordinar el procés espontani i alhora retallar el poder obrer, aprovà el Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer, que de fet posava sota control governamental una part molt important de l’aparell productiu de Catalunya. El Consell d’Economia de la Generalitat llançà la consigna de la “Nova Economia”, un projecte polític i econòmic que no solament incloïa la necessitat d’adaptar la producció i la vida social catalana a les condicions de la guerra, sinó que a més endegava un procés de canvi del sistema de producció.

A l’agost del 1936 l’Escola d’Enginyers Industrials passsà a dependre de la Generalitat, en el marc del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), una profunda i ambiciosa reforma educativa que coordinava i articulava el sistema en tota la seva globalitat. S’establia una estructura cíclica d’ensenyament, amb la Universitat i les Escoles Tècniques ocupant l’esglaó superior. El projecte diferenciava clarament entre l’ensenyament de la ciència i les seves aplicacions, tot separant la Universitat (amb les facultats de Filosofia, Ciències i Ciències Politicosocials) de les Escoles Tècniques Superiors, entre les quals s’incloïen les Escoles d’Enginyers de les diverses especialitats, però també les de Medicina, Dret, Farmàcia, etc.

Per a dirigir l’Escola d’Enginyers Industrials, la Generalitat nomenà Santiago Rubió i Tudurí, que havia de ser substituït al llarg de la guerra per Fidel Moncada (1937) i, després, per Josep Ballvé (1937). Els laboratoris de l’Escola passaren a dependre de la Comissió d’Indústries de Guerra de la Generalitat, i més tard, de la Sotssecretaria d’Armament de l’Exèrcit de la República. Per a incrementar el nombre de titulats, es convocaren cursos preparatoris per a l’ingrés, impartits per professors de l’Escola. També s’iniciaren cursos accelerats d’adaptació a la carrera d’Enginyeria Industrial, destinats a perits i llicenciats en Ciències, iniciatives totes dues que foren severament jutjades el 1939 pels depuradors franquistes.

Depuració i autarquia

El primer decenni del franquisme (1939-49) constituí una etapa d’estancament sense parió en la història contemporània d’Europa, interrompent el procés de creixement moderat, però sostingut, que afectava Espanya des del darrer terç del segle XIX i el començament del XX. L’economia de Catalunya, les indústries de la qual havien depès habitualment de les importacions de l’estranger (primeres matèries, energia i maquinària), es veié especialment afectada per l’autarquia. La manca de personal qualificat (exiliat o represaliat) fou així mateix un obstacle a la reconstrucció.

També per a la tècnica foren anys de retrocés. La caiguda de la productivitat del treball fou deguda a la repressió (que representà una pèrdua de treball qualificat tan important com la derivada de la mortalitat bèl·lica), a l’obsolescència de l’aparell productiu (a causa del blocatge de les importacions) i a la retallada dels salaris reals, que trigaren 20 anys a recuperar el nivell del 1935. Es produí així un anacrònic renaixement de la tècnica empírica i de tecnologies caduques, representades paradigmàticament pel gasogen, o pel paper elaborat amb fulla de patata, i un retrocés conceptual de decennis per a la tecnologia científica amb relació a la norma internacional, és a dir, el conjunt de cànons mínims que regeixen l’acceptació d’una tecnologia per a ser utilitzada industrialment. S’augmentà la bretxa tecnològica respecte a la “frontera tecnològica”, determinada pels productes i processos realitzats a cada moment amb la tecnologia més avançada que supera la norma internacional. Això fou relativament mitigat per la incorporació a la indústria espanyola de tècnics estrangers, sobretot alemanys i italians, durant els anys de la Segona Guerra Mundial i sobretot a partir del 1945.

L’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona reflectí l’impacte d’aquests temps, començant per la pèrdua de la seva qualitat de centre independent. Un decret del 1940 unificava les tres escoles llavors existents (Barcelona, Bilbao, Madrid) per a constituir un ens únic amb tres “establiments”. L’Escola passà a denominar-se Escola Especial d’Enginyers Industrials. Establiment de Barcelona. El seu director era el de l’escola unificada, el qual, en la lògica de l’època, no podia ser un altre que el director de l’Escola de Madrid. La màxima autoritat de l’Establiment de Barcelona tenia categoria de sotsdirector.

Les despeses que el nou Estat consignava per a l’Establiment de Barcelona eren insuficients fins i tot per al seu simple funcionament; el sotsdirector, Paulí Castells, en les seves prudents reclamacions a l’autoritat central, invocava la necessitat de “reparar els deterioraments i pèrdua de material ocasionats per la dominació marxista” per a aconseguir una subvenció més elevada, que mai no acabava d’arribar. Tampoc no era satisfactòria la situació del professorat, que el 1942, per boca de Castells, reclamava discretament augment de sou, assenyalant la pèrdua de poder adquisitiu respecte al 1932.

El manteniment del numerus clausus, és a dir, l’anomenat “contingent d’ingrés”, també fou posat en qüestió pel professorat de l’Escola de Barcelona, mitjançant un “informe a la superioritat” elaborat pel sotsdirector de l’Establiment el 1942. Castells discrepava de les virtuts del procediment, que en lloc de “vetllar pel prestigi de la professió” desatenia les “creixents necessitats de la indústria”. Les crítiques i els suggeriments del sotsdirector es revelaren excessivament atrevits: l’any següent Castells fou rellevat del seu lloc, i substituït per Patrici Palomar.

Al maig del 1948 es produí una important reforma del Pla d’Estudis, que fins llavors era pràcticament el mateix del 1924. L’estructura del nou pla era molt semblant a la de l’anterior: un fort ingrés en dues etapes (dos “grups” d’assignatures) i, després, sis anys de carrera, però la novetat la constituïa el grau d’especialització introduït. Els tres primers cursos i l’últim eren comuns, per a proporcionar una preparació científica i tècnica general, però els dos restants (3r i 4t) eren destinats a “intensificar la formació dels alumnes en determinades tècniques de caràcter industrial”. Les “intensificacions” –així foren anomenades les especialitats– eren quatre: Mecànica, Electricitat, Química i Tèxtil. Després dels exercicis de revàlida –en què el plat fort era el projecte final de carrera–, els alumnes aprovats de les tres escoles eren classificats en una única promoció, tot i que els centres de Barcelona i Bilbao ja havien recuperat una certa autonomia gràcies a un decret ministerial promulgat al juliol del 1947.

Un esforç renovador: els enginyers davant l’autarquia

L’Associació Nacional d’Enginyers Industrials, des de les seves I Jornades celebrades després de la guerra, el 1946, ja s’havia mostrat contrària al sistema autàrquic, tot reclamant la fi de la intervenció de l’Estat en la indústria. En les Jornades d’Enginyeria Industrial celebrades a Barcelona el 1948 els enginyers de tot Espanya criticaren la ineficiència de la indústria espanyola amb tota la virulència permesa a l’època, assenyalant la baixa productivitat, la timidesa i descoordinació del capital i, especialment, la intervenció de l’Estat, la qual es qualificava de pertorbadora. Per a remuntar la situació proposaven reorganitzar l’Administració Pública, renovar l’utillatge i atendre amb preferència la importació d’elements relacionats amb energia, transport i patents. També suggerien que la industrialització es fonamentés en les indústries existents, renunciant a l’establiment d’unitats fabrils estatals per tal d’evitar els dispendis que es duien a terme (crítica no velada a les empreses de l’INI).

L’arribada dels anys 1950, amb el plantejament de la “guerra freda”, comportà un alleujament per al règim franquista. El tractat amb els EUA, el 1953, obrí les portes a una certa revitalització del comerç amb l’estranger, que permeté la importació de primeres matèries i un reequipament parcial de la indústria.

La uniformitat i rigidesa dels plans d’estudi feren pràcticament impossible la introducció de noves matèries en la formació dels enginyers. Per tant, per a mantenir-se al dia i progressar, l’Escola hagué d’explorar altres possibilitats. El 1950, gràcies sobretot a l’interès i compromís de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, es constituí el Patronat de l’Escola, presidit per l’enginyer industrial Andreu Oliva Lacoma, expresident de la Cambra, de la qual formava part com a industrial metal·lúrgic. L’objectiu declarat del Patronat era aconseguir que els enginyers industrials s’especialitzessin en aquelles matèries que més interessaven la indústria, orientant en aquest sentit els plans d’ensenyament i “afegint cursets complementaris tendents a obtenir aquesta especialització”. La Cambra contribuïa a les despeses del Patronat amb 5.000 ptes. mensuals.

Al juny del 1955 es constituí a l’Escola la Càtedra Especial Esteve Terradas d’Ampliació d’Estudis, gràcies a la dotació anual de 100.000 ptes. aportades per la Cambra d’Indústria. La nova càtedra impartia ensenyaments especialitzats d’Ampliació d’equacions diferencials, Aerodinàmica teòrica i aplicada i Mecànica de fils. Al novembre d’aquest mateix any el director de l’Escola, Damià Aragonès, fou nomenat vocal de la Cambra, i quatre mesos després l’Escola rebia l’assignació de 100.000 ptes. anuals més per a endegar una altra càtedra especial, la Ferran Tallada d’Enginyeria Nuclear. Encara s’havia de crear una tercera càtedra, al novembre del 1956, la Paulí Castells de Matemàtiques pures i aplicades.

La creació i consolidació de les càtedres especials representà de fet la primera institucionalizació de la investigació a l’Escola de Barcelona, acomplint en molts casos unes funcions que havien d’haver estat dutes a terme per organismes d’investigació cientificotècnica sufragats per l’Estat, pràcticament inexistents a Catalunya. Durant els anys següents les càtedres especials impartiren ensenyaments avançats de matèries que encara no havien estat incorporades als plans d’estudi, com ara Aerodinàmica industrial, Vibracions i Mecànica de fils, Automàtica, Cibernètica, Calculadores electròniques, Càlcul analògic, Enginyeria nuclear, Isòtops, Investigació operativa, etc. En el si d’aquestes càtedres era possible realitzar una tasca d’investigació industrial i crear laboratoris especialitzats, on es disposà de recursos no gaire freqüents en aquella època, com un microscopi electrònic Siemens Elmiskop I i un calculador analògic PACE 16-31 R. La creació d’aquestes càtedres, i el seu posterior sosteniment econòmic, fou possible, com hem dit, gràcies a l’impuls inicial de la Cambra d’Indústria, però també als convenis de col·laboració establerts amb diverses entitats públiques i privades, com la Junta d’Energia Nuclear i la Fundació March.

També al final de la dècada dels cinquanta semblà que s’imposava el viratge en el camp de l’ensenyament tècnic. Amb la resistència i el recel de les associacions d’enginyers, el 1957 es promulgà la nova Llei d’Ordenació dels Ensenyaments Tècnics, que aspirava a transformar profundament el conjunt de les escoles tècniques, coordinant-les entre elles i obrint-les al món de la Universitat. Les Escoles Especials passaren a denominar-se Escoles Tècniques Superiors, i l’Escola d’Enginyers d’Indústries Tèxtils de Terrassa esdevingué Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials (secció Tèxtil).

La nova llei reformà i racionalitzà el sistema d’accés a les escoles. Desaparegué el famós ingrés (amb el seu contingent d’entrada i els seus artificiosos i alambinats problemes matemàtics), que deixava la formació científica bàsica dels futurs enginyers en mans de les acadèmies privades, i fou substituït per dos anys –Selectiu i Iniciació– que es cursaven a l’interior de l’Escola, en condicions anàlogues als següents cinc cursos de carrera. En la línia d’equiparar les escoles tècniques a la Universitat, la llei creava el títol de doctor enginyer, que volia indicar una especial dedicació a la recerca i a l’ensenyament. S’amplià la tipologia del professorat i es proposaren mesures que estimulaven la investigació als laboratoris de les escoles. Les especialitats de l’Enginyeria Industrial s’incrementaren: ara eren Mecànica, Acústica i Òptica, Electricitat, Tècniques Energètiques, Química, Metal·lúrgica i Tèxtil.

A l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, la nova llei permeté oficialitzar i impulsar les activitats de les tres càtedres especials que funcionaven des del 1955, però alguna d’aquestes hagué de renovar profundament els seus ensenyaments, pel fet d’haver quedat incloses en el nou pla d’estudis moltes de les matèries que fins llavors impartia.

Espanya, país industrial

Les profundes transformacions dels anys 1960, que per fi convertiren Espanya en un país industrial, foren una mostra de la capacitat d’aprofitament de les favorables condicions del mercat internacional. L’anomenat “miracle espanyol” fou sobretot una adequada utilització del “miracle europeu” de l’època, i tingué molt de recuperació d’oportunitats anteriorment perdudes. L’aprofitament de la prosperitat dels països europeus es manifestà en fluxos de capital i divises per turisme i en trameses dels emigrants. Altres factors facilitaren el procés: energia barata, favorables preus relatius de les primeres matèries i dels aliments, fàcil adquisició de tecnologia i abundant disponibilitat de mà d’obra, amb desviació de l’excedent cap a l’estranger.

Com en altres ocasions, les transformacions econòmiques i socials s’acompanyaren de modificacions en els ensenyaments. La reforma dels ensenyaments tècnics del 1964, en gran part inspirada per recomanacions d’organismes internacionals (OCDE), seguí la línia oberta per la del 1957. Es reduí la durada de les carreres superiors a cinc anys, i s’augmentà el grau d’especialització dels títols, en crear-se l’especialitat d’Organització Industrial. Les escoles tècniques industrials de grau mitjà –Escoles de Perits– foren rebatejades com a Escoles d’Enginyeria Tècnica.

El nou pla d’estudis apareixia coincidint en el temps amb la satisfacció d’una vella aspiració de l’Escola, el trasllat al nou edifici de la Zona Universitària de Pedralbes, a l’octubre del 1964. Per primera vegada en la seva ja llarga història, l’Escola disposaria d’un edifici dissenyat específicament per a ser un centre docent. Lamentablement, dificultats econòmiques imprevistes –insuficientment explicades encara avui– retardaren la construcció i rebaixaren notablement la qualitat projectada de l’edifici.

Una de les principals novetats de la nova Escola havia de constituir-la el seu reactor nuclear Argos, el primer que es construïa a Espanya destinat a l’ensenyament i la investigació. La història del reactor es remuntava al 1955, a la creació de la Càtedra Especial Ferran Tallada. Després de la 1a Conferència d’Àtoms per a la Pau (Ginebra, 1955) s’havien firmat uns acords entre els governs d’Espanya i dels EUA segons els quals aquests es comprometien a lliurar urani enriquit per a instal·lar a l’Estat espanyol un reactor destinat a la investigació, el JEN-1, que s’inaugurà al novembre del 1958. En el marc d’aquest programa de col·laboració, el govern espanyol pretenia aixecar un sector nuclear “nacional”, autònom, en el qual tinguessin cabuda les inquietuds de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.

El projecte nasqué per iniciativa de Joaquim Ortega Costa, enginyer industrial que havia assistit a la Conferència de Ginebra, el qual s’oferí al director de l’Escola per a impartir unes classes dirigides a enginyers titulats i a estudiants que es volguessin especialitzar en enginyeria nuclear. El director, Damià Aragonès, que uns mesos abans havia aconseguit posar en marxa la Càtedra Especial Esteve Terradas, acollí positivament la proposta, i inicià un procés de creació de la que seria la segona càtedra especial, la Ferran Tallada, dedicada a l’enginyeria nuclear. La Cambra d’Indústria, que finançava la primera càtedra, acceptà de repetir l’experiència. Les classes s’iniciaren aquest mateix curs de 1955-56.

Al març del 1957, impulsada per l’interès del sector industrial elèctric a donar resposta als increments en la demanda d’energia elèctrica, la Cambra endegà l’elaboració d’un informe sobre les possibilitats de l’energia nuclear. Al cap de gairebé un any, la Cambra acordava contribuir a la construcció d’un reactor per a l’Escola, confiant en la participació econòmica dels ministeris d’Educació i d’Indústria, com també de la Diputació. Quan totes aquestes institucions vacil·laren en el seu suport, la Cambra decidí finançar íntegrament la construcció del reactor. La ponència tècnica que assessorava la Cambra, de la qual formaven part Ortega i Aragonès, proposà elegir un reactor del tipus Argonauta, que utilitzava urani enriquit com a combustible i grafit com a moderador.

La Junta d’Energia Nuclear (JEN), organisme estatal responsable de l’incipient sector nuclear, decidí que el reactor no es comprés a l’estranger, sinó que es construís a Espanya. El reactor Argos, fabricat per la JEN a Madrid, fou traslladat a Barcelona i inaugurat a l’edifici de la nova Escola l’11 de juny de 1962. Al cap de pocs dies era instal·lat un reactor idèntic, l’Arbi, a l’Escola d’Enginyers Industrials de Bilbao. Era el zenit del programa nuclear espanyol, i a la vegada el seu cant del cigne. L’any següent, el nou ministre d’Indústria, López Bravo, posà fi al programa nuclear autònom. Les empreses elèctriques no volien supeditar-se al ritme de la investigació nuclear espanyola, sinó que preferien i pressionaven per la importació dels reactors de l’estranger. El reactor Argos funcionà durant tretze cursos acadèmics, acomplint funcions docents, d’investigació i de formació del personal tècnic que havia de treballar als reactors de potència que s’anaren instal·lant a Catalunya. L’Argos deixà de funcionar el 1977, i fou desmuntat el 1992.

Gràfic 1. Titulats a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona (1936-1971).

Durant la dècada dels anys 1960 l’Escola sofrí les mateixes vicissituds que el conjunt dels centres universitaris espanyols. El protagonisme anà a càrrec del moviment estudiantil. La reducció de la durada de la carrera –i les perspectives de major industrialització del país– afavorí un augment espectacular de la població estudiantil de l’Escola, com posa en relleu el gràfic de titulats que s’inclou en aquest treball.

Aquesta major demanda docent requerí un notable increment del professorat de l’Escola, i suposà l’aparició d’una figura –que més endavant seria anomenada Professorat No Numerari, popularitzat per la sigla, PNN– que havia de rejovenir i revitalitzar unes estructures massa anquilosades. L’increment d’estudiants i de professors –que malgrat la seva modèstia, en comparació d’altres països, començaria a ser denominat “massificació universitària”– generà problemes d’adaptació que l’amplitud de les noves instal·lacions no pogué atenuar.

Les organitzacions de defensa professional dels enginyers industrials –l’Associació d’Enginyers Industrials de Barcelona i l’Associació Nacional d’Enginyers Industrials– foren fundades al segle XIX, i funcionaren de manera estable al llarg dels anys. Però al final de la dècada dels anys 1940 el panorama es començà a modificar. Al juny del 1948 se celebraren a Barcelona les I Jornades d’Enginyeria Industrial, organitzades per l’Agrupació de Barcelona de l’Associació Nacional d’Enginyers Industriales (ANII). Encara que el subtítol d’aquesta trobada dels enginyers industrials espanyols era “L’eficiència industrial i l’eficiència laboral en la producció de la indústria espanyola”, els assistents dedicaren una bona part del seu temps a reflexionar i debatre sobre qüestions organitzatives de la professió. Fruit d’aquestes inquietuds i debats, a l’abril de l’any següent, poc abans de les II Jornades –celebrades a Sant Sebastià a la tardor del 1949–, aparegué el decret que creava els Col·legis d’Enginyers Industrials.

Els objectius d’aquestes noves entitats coincidien en gran part amb els de les Associacions creades al segle XIX, ja que també tenien funcions assistencials, culturals i de defensa professional. Però els Collegis tenien caràcter oficial, depenent del Ministeri d’Indústria i Comerç, i la col·legiació era obligatòria per a poder exercir lliurement la professió. Els Col·legis se sostenien econòmicament gràcies a les quotes dels seus membres i –sobretot– a les tarifes que cobrava a aquells qui per obligació legal havien de visar-ne els projectes. S’inaugurava d’aquesta manera una dualitat organizativa, complicada en alguns moments, però que a la llarga s’ha mantingut estable i fructífera per a les activitats professionals i culturals dels enginyers industrials. Al novembre del 1950 es constituí la primera Junta de Govern del Collegi Oficial d’Enginyers Industrials de Barcelona, presidida per Manuel Garcia Madurell.

Al final de la dècada del 1960 començaren a sortir de l’Escola promocions desacostumadament nombroses, les darreres del Pla 1957 i les primeres del Pla 1964. Aquest fet coincidí amb els primers símptomes d’esgotament dels Planes de Desarrollo, amb la qual cosa començà a fer-se evident una certa dificultat per a trobar feina. Durant el període 1965-67 s’havien celebrat unes sonades eleccions als Col·legis professionals de Doctors i Llicenciats, Advocats i Arquitectes, en totes les quals havien triomfat les “candidatures democràtiques”, que és com solien anomenar-se les que incloïen notoris militants antifranquistes.

Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona (titulats per dècades).

A les eleccions per al Col·legi i l’Associació d’Enginyers no acostumaven a concórrer candidatures oposades, sinó que es presentava una única llista, formada a partir de l’anterior per cooptació d’algunes de les persones que més s’havien destacat per la seva participació en les diverses comissions tècniques. En les eleccions per al Col·legi del final del 1966 es produí la substitució del sempitern Garcia Madurell per Joan Vallvé Creus, que havia de ser una figura clau en el procés d’obertura del Col·legi i de l’Associació a la intervenció en els problemes cívics i polítics de la darrera etapa del franquisme. Després de la instauració del sistema democràtic, els col·legis professionals s’anaren despolititzant gradualment, tot restringint les seves intervencions de caràcter cívic a les qüestions d’elevat contingut cientificotècnic.

Diversificació del sistema d’ensenyaments tècnics

Al juny del 1968 es creava l’Institut Politècnic Superior de Barcelona, que agrupava les tres escoles tècniques superiors existents a Catalunya, les d’Industrials de Barcelona i de Terrassa i la d’Arquitectura. Poques coses canviaren en la pràctica fins que al cap de tres anys –al març del 1971– aparegué el decret que creava la Universitat Politècnica de Barcelona (UPB), que d’entrada no era sinó l’Institut Politècnic Superior rebatejat, però amb la possibilitat d’incorporar les escoles universitàries de caràcter tècnic de l’entorn, cosa que ben aviat es produí, en integrar-s’hi les EU d’Enginyeria Tècnica de Terrassa, Vilanova i Manresa i la d’Aparelladors.

El naixement de la UPB no comportà un programa de finançament que permetés ampliar i desenvolupar harmònicament el camp dels estudis tècnics, sinó que les –moltes vegades gosades– transformacions d’aquest període es feren sobretot a costa dels recursos dels centres llavors existents. Durant aquests primers anys d’existència de la UPB es confiava en la imminent concessió d’un important préstec del Banc Mundial, cosa que finalment no es produí. Però l’impuls creador continuava, encara que no hi hagués increment pressupostari per a les noves dotacions de personal i els edificis de les noves escoles fossin provisionals i inadequats. El mateix any 1971 es creava l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Telecomunicació, que tingué la seva primera seu en una escola de Formació Professional de Terrassa. El 1974 es posà en marxa l’Escola d’Enginyers de Camins, i el 1976, la Facultat d’Informàtica. Les dificultats materials inicials –que en molts casos es prolongaren bastants anys– eren suplides per l’entusiasme dels equips de professors que endegaven els nous centres.

Amb l’aprovació de la Llei de Reforma Universitària (LRU), el 1983, es podia dir que la transició política, a la Universitat, s’havia acabat. Amb l’estructuració de la Universitat en forma de Departaments, a l’estil anglosaxó, les escoles experimentaren una forta pèrdua de competències i –algunes d’elles– també de personalitat. Això no li ha succeït a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, que malgrat veure equilibrat el seu pes específic per les noves escoles tècniques superiors, continua essent, per alumnat, professorat, titulacions impartides i transferència de tecnologia, un pilar essencial del complex i complet sistema d’ensenyaments tècnics amb què Catalunya entrarà en el segle XXI.

La tecnologia de la indústria catalana

Edifici de l’Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona (ETSEIB), a la Diagonal de Barcelona.

G.S.

Tots els estudiosos de la història dels processos d’industrialització coincideixen a assenyalar que la disponibilitat de força de treball especialitzada és un dels requisits essencials perquè aquests processos puguin arrencar i quallar. El desenvolupament de Catalunya no es pot haver fonamentat ni en els seus recursos naturals (molt escassos), ni en una posició estratègica especialment bona (altres regions de la Mediterrània poden tenir-la millor), ni en el seu clima (que és essencialment el mateix d’altres països mediterranis). La base del desenvolupament és l’existència d’aquesta força de treball especialitzada, al cim de la qual han estat els professionals sortits de l’Escola d’Enginyers Industrials. L’existència d’aquests professionals ha proporcionat a Catalunya la capacitat, en distintes conjuntures, per a escollir àmbits de treball competitius. Aquestes tries s’han de basar en el coneixement i, en particular, en el coneixement tècnic.

Durant la fase d’arrencada de la industrialització en què es produí la mecanització del tèxtil, en 1830-60, la direcció tècnica anà a càrrec de tècnics empírics, tant naturals del país com estrangers que venien a efectuar el muntatge de la maquinària importada. Era la fase que a Anglaterra s’anomenà “de caps durs i dits intel·ligents”, en la qual encara no existien els enginyers industrials. Però, en la fase següent, als tècnics ja no els bastava l’experiència i l’observació; ara la tecnologia es basava en l’electricitat i en la química, que requerien una potent base científica. Precisament per a complir aquest objectiu es creà la carrera d’Enginyeria Industrial, inspirant-se en la primera escola dedicada específicament a la “ciència industrial”, l’École Centrale des Arts et Manufactures. A partir d’aquest moment l’Escola de Barcelona, l’única en el seu gènere que s’ha mantingut oberta ininterrompudament des del 1851, subministrà a Catalunya i a Espanya (en solitari durant el període 1867-99) els tècnics superiors exigits pel procés industrialitzador.

Així, Catalunya s’ha convertit en un país industrial, comptant amb el suport decisiu –si bé massa vegades inadvertit– d’allò que Lusa i Roca, en contraposició amb la tècnica empírica, han denominat la “tècnica científica acadèmica”, que ha tingut l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona com a principal protagonista des de mitjan segle XIX. Els principals canvis tecnològics, les principals iniciatives, han gaudit del suport de l’Escola o del seu entorn immediat, cosa que ha facilitat l’assimilació i ràpida difusió de les noves tecnologies en la indústria catalana.

Avui, suplint una tasca que als països més desenvolupats està assumida per la indústria privada, són les universitats públiques les qui compensen aquesta manca d’inversió en R+D transferint a l’entorn industrial la tecnologia que desenvolupen als seus laboratoris de recerca. En primera línia d’aquesta transferència de tecnologia, establerta mitjançant convenis de col·laboració, apareix l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, tot prosseguint una trajectòria iniciada ara fa 150 anys.