L’Institut Químic de Sarrià i la modernització de la indústria catalana

La indústria química ha estat una de les protagonistes del desenvolupament industrial del segle XX. A Espanya, la química es va consolidar relativament tard, i gairebé sempre gràcies a les grans empreses multinacionals. És un sector complex, el creixement del qual depèn en gran manera de l’existència d’una base científica i de recerca i desenvolupament. Des del 1916 fins avui, l’Institut Químic de Sarrià (IQS) ha exercit una influència molt notable en l’àrea industrial catalana, que concentra bona part de les inversions químiques del país. L’IQS és una institució d’ensenyament superior tècnic singular dins l’univers de l’educació científica i tècnica a Espanya. Privada, relativament petita i d’àmbit regional, aquesta institució ha gaudit d’un reconeixement industrial i social molt notable. I és que l’Institut ha acomplert dues funcions essencials per a la modernització de la indústria local. La primera ha consistit a formar químics amb una marcada orientació industrial, i a oferir els serveis propis d’un departament de recerca i desenvolupament a les empreses petites i mitjanes del sector. El Químic, en segon lloc, ha proporcionat professionals per a les grans empreses espanyoles o internacionals. Tanmateix, l’aportació científica i tècnica de l’Institut ha estat modesta, centrant-se en la transmissió de coneixements i en l’adaptació de tecnologia forana a les necessitats de la indústria local.

La fundació de l’IQS, l’any 1916, va coincidir a Espanya amb un moviment de renovació pedagògica que havia iniciat al darrer terç del segle XIX la Institución Libre de Enseñanza i que van anar exemplificant nombrosos centres i iniciatives fins al començament del segle XX. El seu objectiu era potenciar la formació i la recerca científica a Espanya i a Catalunya, per tal d’apropar-se al nivell europeu.

El Químic té els seus orígens al Laboratori de l’Ebre, fundat l’any 1905 pel jesuïta Eduard Vitòria, un químic jove i brillant, format a Lovaina i admirador de l’organització científica i tècnica dels països germànics. Encara que el Laboratori era un centre d’educació científica per a jesuïtes de la província de Tortosa, el seu caràcter marcadament experimental va atreure aviat professionals laics de tot Catalunya. En esclatar la guerra del 1914, a més a més, la demanda de productes industrials al nostre país, com la fabricació de tèxtils i colorants, va augmentar espectacularment, creant noves oportunitats per a empresaris i tècnics. És el que explica, per exemple, la fundació –per iniciativa del Dr. Josep Agell– de l’Escola de Directors d’Indústries Químiques, en analogia amb la Tèxtil de Terrassa i que el 1923 seria clausurada violentament per la Dictadura del general Primo de Rivera. La Companyia de Jesús –tradicionalment atenta a les demandes socials i econòmiques de les societats en les quals estava ben implantada– va recomanar el trasllat del Laboratori prop de la vida industrial del país, a Barcelona.

A Sarrià, on els jesuïtes tenien ja un col·legi, l’Institut va continuar girant al voltant del Dr. Vitòria i els seus ajudants. Es va iniciar llavors l’ensenyament reglat de la química per a postgraduats, amb un caràcter pràctic i una clara orientació industrial. Això va anar creant uns lligams, força personals al començament, amb la indústria, cosa que responia a la idea originària del Dr. Vitòria, i que sempre va ser una característica de l’Institut. Les primeres promocions foren reduïdes, de manera que tan sols 321 químics es van graduar abans de la guerra. Molts d’aquests químics es van incorporar, des del 1921, a l’Associació de Químics de l’IQS. Típica institució jesuítica, l’Associació resultà molt útil per a reforçar la identitat de l’IQS i promoure els lligams entre col·legues i entre aquests i l’Institut. Això era part d’una estratègia de substitució del reconeixement oficial (del qual no gaudien ni el títol ni el pla d’estudis de l’IQS) pel reconeixement pràctic entre els industrials catalans del sector. L’Associació publicava mensualment la revista “Afinidad” i un directori de graduats, tenia una borsa de treball informal i organitzava de forma regular grups professionals i diversos actes de tipus corporatiu.

Les empreses que van acollir els primers graduats de l’IQS eren amb molta freqüència familiars, petites, i estaven lligades als sectors tradicionals, com l’agroalimentació o els greixos i sabons. També hi havia presència de l’IQS en algunes grans empreses, representades a Catalunya, sobretot, per la Cros i per diverses multinacionals. Des de la primera promoció (1919), però, van sortir ja empresaris “fundadors”. El Dr. Vitòria els va dedicar una atenció especial, atès que eren els més interessats a adaptar tecnologies noves, i es dirigien preferiblement a sectors nous, sobretot dins de la química orgànica, que estava transformant –des d’Alemanya– la indústria mundial. Aquesta relació exemplifica molt bé la vocació primària del Químic, i és alhora l’origen del gran avantatge de l’IQS envers les institucions públiques d’ensenyament i recerca. Gràcies, entre altres coses, a aquest suport prematur de les elits, l’adveniment de la Segona República –que comportà l’expulsió de la Companyia de Jesús del país– no va interrompre les activitats de l’Institut, que van continuar als locals cedits per les famílies dels alumnes de Sarrià.

Després de la Guerra Civil, el caràcter industrial de l’IQS es va intensificar, atrofiant-se la modesta dimensió científica de la fundació. Enmig d’una gran penúria econòmica, l’Institut es va centrar en la formació de tècnics i en l’aprofitament de les oportunitats que el peculiar projecte autàrquic del franquisme creava per als químics “pràctics”. El carismàtic Dr. Vitòria, entretant, havia estat substituït pel Dr. Salvador Gil, un jesuïta d’esperit pràctic que va empènyer els seus alumnes –encara més– vers la indústria.

Com que l’autarquia va estimular explícitament la substitució d’importacions, les iniciatives empresarials –grans i petites– es van multiplicar. L’experimentació industrial amb subproductes agraris es va convertir en un tema central per a l’Institut, que va obrir una escola d’oleïcultura que sobrevisqué fins el començament dels anys cinquanta. Arrossegat per l’economia (i la gestió econòmica) del país, doncs, l’Institut ja no mirava tant cap a les innovacions de l’exterior com cap a les possibilitats de sobreviure en un país encara més agrari que industrial.

El canvi d’orientació de la postguerra va anar acompanyat d’un nou pla d’estudis, ampliat a cinc anys i dirigit, cada cop més, a estudiants sense formació o experiència prèvies. Aquest programa seria important en el futur, ja que introduïa per primer cop a Espanya matèries i conceptes propis de l’Enginyeria química, una especialitat que s’anava obrint camí als Estats Units i al nord d’Europa, i que ha estat bàsica en la revolució petroquímica iniciada els anys trenta, i en l’avantatge progressiu de les indústries americanes envers les europees.

L’IQS va anar recuperant força els anys cinquanta, animat indubtablement per la lenta recuperació econòmica del país i el molt més ràpid creixement de la indústria química, tant privada com pública. Al sector químic, al contrari que a gairebé la resta de la indústria, l’impacte del nou Institut Nacional d’Indústria (INI) i dels plans més o menys visionaris dels seus artífexs va ser moderat, perquè es depenia extraordinàriament de l’assistència tècnica estrangera. De manera que, juntament amb els establiments tradicionals i les noves creacions autàrquiques, les multinacionals van continuar tenint un paper importantíssim.

Catalunya seguia concentrant bona part de les inversions del sector a Espanya, encara que la dictadura reforçés la posició de Madrid com a centre de grans inversions, particularment de les indústries de fertilitzants, antibiòtics i productes petroquímics. En aquest context, el Químic va veure augmentar les seves promocions fins a una mitjana de quaranta alumnes. Això era vital, ja que la font més important d’ingressos de l’Institut eren les matrícules. Gràcies a la política activa del Dr. Gil de cooperar amb la indústria, però, els serveis tècnics prestats puntualment a les empreses es van anar consolidant com a segona font de finançament.

Tanmateix, ni les matrícules ni els serveis tècnics no eren prou per a mantenir l’Institut, modernitzar-ne les instal·lacions i enviar els seus professors a centres estrangers. Les necessitats financeres eren grans en un període d’intensa innovació i difusió tecnològica al món capitalista. Una de les iniciatives més importants d’aquesta època va ser la creació del Patronat de l’IQS el 1956. Institució també clàssica de l’univers educatiu de la Companyia de Jesús, el Patronat ha donat suport financer i moral, des de llavors, a l’Institut. La idea originària va néixer un any abans, amb motiu d’una exposició industrial organitzada a l’IQS com a homenatge al Dr. Vitòria. La exposició coincidia –no casualment– amb el congrés internacional de química industrial celebrat a Barcelona, que va ser una oportunitat única per a establir contactes entre les empreses del sector i entre aquestes i els principals inversors estrangers. L’homenatge en qüestió tingué dos efectes a llarg termini: la creació del Patronat i la institucionalització de la futura Expoquímia. Impulsat per personalitats industrials del moment –Pellicer, Valls Taberner, Lipperheide, Carceller i Guitart–, el Patronat va integrar moltes de les empreses més rellevants del sector, les quals aportaven 50.000 pessetes individualment i anualment. Amb quantitats tan importants, el Patronat es convertí en una tercera via de finançament de l’Institut, consolidant encara més els lligams entre aquest i el món industrial.

La progressiva liberalització de l’economia espanyola des del 1959 va coincidir amb la industrialització definitiva del país, que cada cop rebia més suport de la química. La direcció del Químic va estar ocupada, successivament, per dos jesuïtes químics, els doctors Pere Ferrer Pi i Miquel Montagut. La seva gestió va tenir dos objectius clars: assegurar que l’Institut es mantingués al dia de les innovacions de la indústria química mundial, i institucionalitzar els serveis tècnics a la indústria. L’actualització de l’IQS va exigir inversions considerables en instrumental, així com viatges als països i empreses més importants.

Gràcies a l’anomenada Ajuda Americana i d’altres iniciatives dels governs tecnocràtics, es van adquirir uns dels primers ordinadors IBM i cromatògrafs de gasos del país. Això facilità el segon objectiu, que es va materialitzar en una empresa, PEINUSA (Promotora de Enlace Industria-Universidad SA), que oferia serveis tècnics i peritatges a les empreses (no sols les del Patronat) i a les administracions, i que al començament dels anys seixanta ja suposava una tercera part dels ingressos del Químic. Aquests dos fets van fer realitat un dels somnis del seu fundador: reproduir a l’Institut el procés complet de producció industrial, des del laboratori fins a la planta industrial. L’IQS esdevingué, doncs, un centre de referència tècnic i professional de la química espayola, més pròxim, però, al model de consultora industrial que no pas al d’institució de recerca bàsica i aplicada. La recerca bàsica, en efecte, quedaria com una de les tasques pendents del Químic els anys vinents.

L’orientació professional dels graduats de l’IQS canvià, naturalment, a mesura que les grans multinacionals s’instal·laren al país. La figura del químic empresari –típicament autàrquica– va anar deixant pas a la del professional de les grans empreses, espanyoles i estrangeres. Com als anys vint i trenta, ara l’IQS va acumular capacitats tècniques en diverses àrees capdavanteres, singularment la química dels plàstics. Això li va assegurar un lloc privilegiat en la transició de la carboquímica a la petroquímica, instal·lada des dels anys seixanta a Tarragona a recer de les multinacionals alemanyes i angloamericanes. En les iniciatives locals, com CEPSA o la nova Industrias Químicas Asociadas (IQA), l’IQS va tenir una influència personal i directa, i molts dels seus graduats es van dirigir a aquest sector.

Gràcies al seguiment estadístic que l’Institut feia de la trajectòria professional dels antics alumnes, és possible fer-nos una idea acurada del seu impacte industrial. Els anys seixanta, per exemple, els llicenciats de l’IQS amb iniciativa empresarial es van orientar, fonamentalment, a sectors com els colorants, les pintures i els dissolvents; els metalls i l’electròlisi; els olis, els greixos i els sabons; i, en un grau més petit, a la indústria farmacèutica, auxiliar del tèxtil, l’agroalimentació, els plàstics i els àcids. L’estructura predominant era encara la petita i mitjana empresa, familiar. En canvi, els sectors que comptaven amb més presència d’exalumnes de l’IQS empleats eren les indústries agroalimentàries, la perfumeria, la fabricació de colorants i pintures i la indústria farmacèutica, tant al món de la petita o mitjana empresa familiar com a les grans companyies, espanyoles i multinacionals, privades i públiques. Això indica que, fins els anys seixanta o setanta, l’Institut va acomplir una funció essencial com a institució especialitzada de recerca aplicada amb vista a les tasques de complexitat tecnològica, car els graduats més creatius es van dedicar a activitats industrials més complexes. Des del punt de vista professional, ocupaven posicions de direcció general i tècnica i gerència. Tres quartes parts dels prop de 3.000 graduats del Químic treballaven a Catalunya. Seguien en importància el País Basc, Navarra i La Rioja, Madrid i València.

El final de la dictadura franquista i la progressiva integració d’Espanya a Europa van accelerar la difusió de noves idees i tècniques al país. La modernització també arribà, finalment, al sistema espanyol d’educació superior. Les inversions en capital humà i físic es van multiplicar, les facultats de Ciències Químiques van incorporar l’especialitat d’Enginyeria química, i els contactes internacionals es van fer molt més fàcils. Així, quan el 1980 l’IQS aconseguí el reconeixement oficial, el seu monopoli en l’àrea de l’adaptació d’innovacions industrials s’estava erosionant.

Els encarregats de crear un nou model per a l’IQS en aquest entorn competitiu van ser Montagut i els seus successors, els doctors (ja laics) Miquel Gassiot i Enric Julià. La transició, als països més industrialitzats, de la química bàsica a la nova indústria química, més intensiva en recerca, plantejava reptes addicionals, i més necessitats financeres. Finalment, la comunitat acadèmica es va anar fent més productiva i global. L’únic avantatge clar del Químic eren les seves relacions privilegiades amb la indústria. No sols continuaven proporcionant contractes per als professors i expectatives laborals per als graduats, sinó que ajudaven a diluir els clàssics conflictes de convivència entre acadèmics i industrials.

Des del 1991, l’IQS està integrat dins de la Universitat Ramon Llull, amb ESADE i altres institucions privades d’inspiració cristiana. L’impacte de l’Institut sobre la indústria catalana ja no és tan directe com quan es va crear. Almenys per tres raons. La primera és el desenvolupament econòmic català i espanyol, que ha generat un sistema d’innovació policèntric. La segona és la complexitat creixent de la indústria química, que cada dia exigeix inversions i equips de recerca que sols les empreses i les xarxes d’investigació més grans es poden permetre. En són un bon exemple l’evolució de la química fina i la biotecnologia. I la tercera és que el sistema públic –estatal i català– d’ensenyament i recerca ha continuat creixent i transformant-se, entrant amb èxit dins les àrees d’influència tradicional del Químic.

És la proverbial capacitat d’adaptació a entorns canviants, doncs, el motor més important de l’IQS. La recent creació d’una Facultat d’Economia dins l’Institut –per a afavorir les connexions entre economistes i químics i enginyers químics ja des de les aules– és significativa, com també ho és la creació d’una especialitat en Enginyeria industrial, o l’oferta de nombrosos programes d’especialització o actualització en tecnologia dels aliments i problemes mediambientals, dos camps molt prometedors per a la modesta i extraordinàriament dependent indústria química catalana i espanyola. L’IQS, raonablement, no recuperarà el monopoli natural del qual va gaudir durant gran part de la seva vida. Continuarà, però, donant solucions als problemes de les indústries del sector. El repte està en la quantitat i la qualitat de la seva recerca i en l’ampliació internacional del seu àmbit d’influència.