L’ensenyament i la formació dels enginyers tècnics industrials

Dels inicis dels estudis tècnics a la creació de la carrera d’Enginyeria

Tot indica que l’origen de la carrera d’enginyer a l’Estat espanyol es troba a l’antiga Junta de Comerç de Barcelona, que amb tota probabilitat fou el primer organisme a iniciar els ensenyaments tècnics d’aplicació a la indústria, des del segle XVIII. Entre el 1769 i el 1814 s’inauguraren les escoles de Nàutica, Dibuix i Gravat, Química, Taquigrafia, l’Acadèmia de Comerç i l’Escola de Física.

El 4 de setembre de 1850 es va publicar el Reial Decret que, per primera vegada, sistematitzava i institucionalitzava els ensenyaments d’Enginyeria. El Decret, que marca la creació oficial dels ensenyaments industrials, distingia diferents graus. Hi havia l’ensenyament elemental (que s’impartia als instituts de primera classe), l’ensenyament d’ampliació (que s’impartia a Barcelona, Sevilla i Bergara) i el superior (que només s’impartia al Real Instituto Industrial de Madrid). Així, les titulacions eren: per a l’ensenyament elemental, el certificat d’aptitud per als ensenyaments industrials (si es cursava un any més, és a dir quatre, títol de mestre en arts i oficis); per a l’ensenyament d’ampliació, el títol de professor industrial (si es cursava un quart any, títol d’enginyer mecànic o químic de segona classe i si s’obtenien ambdues especialitats enginyer industrial de segona classe); i per a l’ensenyament superior, el títol d’enginyer mecànic o químic de primera classe (i el que tingués les dues especialitats, enginyer industrial). Aquests tres ensenyaments s’organitzaren de manera que els alumnes de l’elemental poguessin passar al d’ampliació i els d’aquest al superior.

L’1 d’octubre de 1851 s’inaugurava l’Escola Industrial de Barcelona, després de la seva creació per Reial Ordre de 24 de març del mateix any. Alhora, es creaven les escoles industrials de València, Bergara i Sevilla. Un cop instaurats els estudis oficials i creada l’Escola Industrial de Barcelona, la qual podia atorgar el títol d’enginyer industrial de segona classe i el de mestre industrial, la major part dels seus professors eren els mateixos que els de la Llotja. L’Escola de Barcelona, a més, va quedar instal·lada al mateix lloc on s’havien impartit les classes de Física aplicada de la mateixa institució: el convent de Sant Sebastià, a la plaça d’Antoni López de Barcelona, i s’hi realitzaren les classes d’ampliació d’enginyeria del 1851 al 1873.

Amb tot, els enginyers de Catalunya continuaven tenint obstacles: com ja s’ha comentat, inicialment l’Escola de Barcelona només podia impartir estudis per a formar enginyers de segona i mestres industrials. A pesar de la limitació i centralització dels estudis superiors a Madrid, tot plegat arribava en un moment crucial i molt important per al progrés de Catalunya. De totes maneres, com que ben aviat l’Escola de Barcelona fou l’única que funcionava a Espanya, s’hi acabaren impartint els estudis de 1a i 2a, tot i que, per a concloure definitivament els de 1a, calia passar una revàlida a Madrid. Finalment, amb la Llei Moyano del 1857 totes les escoles industrials van ser declarades superiors. Les diferències en el grau d’industrialització entre el territori espanyol i el català eren enormes, fet que es constata amb l’extinció el 1867 del Real Instituto Industrial de Madrid. Com que les escoles de Sevilla i Bergara tampoc no havien donat cap titulat enginyer, l’Escola de Barcelona va ser l’única escola d’enginyers d’Espanya fins el 1899, any en què es creà l’Escola de Bilbao.

Així, doncs, el 1850 és la data clau que marca el naixement del col·lectiu dels enginyers catalans i, dintre d’aquest sector tècnic, del col·lectiu que avui anomenem enginyers tècnics industrials. Queda clara en l’esperit d’aquest Reial Decret del 1850 la consideració del tipus de professional intermedi que més endavant s’ha anat consolidat com a enginyer tècnic industrial.

Estudis i atribucions dels enginyers tècnics industrials

Ben aviat s’iniciaren canvis profunds entorn dels diferents graus professionals, les seves competències i els seus estudis, canvis que s’han anat succeint en el temps gairebé fins els nostres dies. El paper que han tingut els perits o enginyers de segona, tècnics industrials, enginyers tècnics, etc., ha estat un dels eixos motors en la industrialització, sobretot pel que fa a la seva especial preparació per a assolir una alta capacitat professional, sempre més vinculada directament amb els processos de producció. De fet, tot sovint han estat els enginyers tècnics els professionals tècnics universitaris que més a prop s’han trobat dels “ginys”, de les màquines, de la tecnologia que ha anat caracteritzant el desenvolupament industrial de Catalunya. Per això, posarem atenció en l’evolució dels estudis d’aquest grau professional i, igualment, farem un cop d’ull paral·lel a l’evolució de les seves competències professionals.

Ja el 1855 va ser reformat l’ensenyament industrial, i es va confirmar a l’Escola Industrial de Barcelona el seu caràcter professional. El 1857, per mitjà d’una Llei d’Instrucció Pública, es reorganitzaren els ensenyaments industrials i s’esmentaven dues enginyeries: mecànica i química. La Llei concedia la categoria d’ensenyament superior a l’enginyeria i autoritzava l’Escola Industrial de Barcelona a conferir directament el títol d’enginyer industrial (enginyers de primera) i de perit (enginyers de segona), donant-li la categoria d’escola superior i separant-ne l’Escola de Nàutica i la de Comerç i Agricultura.

Posteriorment, el 14 de setembre de 1902 es va aprovar el reglament de l’Escola d’Enginyers Industrials i es va implantar un nou pla d’estudis. Durant aquest període, l’acció dels enginyers de segona (ja anomenats perits) en la indústria era completa i, de fet, intervenien facultativament en la redacció de projectes i en la seva signatura, ja que, pels estudis que rebien i per la competència que demostraven en l’exercici de la professió, la seva capacitat quedava perfectament acreditada. A més a més, el cos de professionals tècnics es veia complementat pels obrers que ampliaven la seva formació en les Escoles d’Arts i Oficis (la primera a Catalunya fou la de Vilanova i la Geltrú, instituïda el 1886).

De bon principi, els enginyers industrials i els perits industrials exerciren la seva professió de forma pràcticament simultània i complementària. La Reial Ordre del Ministeri d’Instrucció Pública de 29 d’agost de 1903 determinà que “els perits industrials s’han de considerar oficialment autoritzats a servir d’ajudants als enginyers industrials amb preferència sobre qualsevol altre aspirant que no acrediti haver tingut aquests estudis o superiors, a signar projectes i realitzar-los en obres particulars la importància de les quals no exigeixi la intervenció d’un enginyer industrial, i a informar com a perits en qüestions de la seva especial competència.” A més –continuava la Reial Ordre–, “seran preferits al Ministeri d’Instrucció Pública i recomanats per ell als altres ministeris per a la provisió, dins de les condicions que la regulen, d’aquells càrrecs públics que requereixin coneixements tècnics de la seva capacitat”.

El 22 de gener de 1907 una nova Reial Ordre determinava que “els títols de perits mecànics electricistes autoritzin oficialment als fins enumerats en l’esmentada RO i, a més, a signar tota classe de projectes de llur especialitat i a dirigir-ne la realització, sempre que la potència de la instal·lació de la qual es tracti no excedeixi els 25 cavalls de vapor per a l’aplicació de la indústria particular”.

Amb els avenços tècnics i les noves necessitats que sorgien, a les primeres especialitats de química i mecànica aviat s’hi hauria d’agregar la de l’electricitat. Més endavant passà el mateix amb l’especialitat de tèxtil. Mentrestant, el 1904 es creava el Centre d’Ensenyaments Tècnics, a l’antiga fàbrica Can Batlló. El centre significa l’antecedent de la creació de la primera universitat industrial de l’Estat espanyol: l’Escola Industrial de Barcelona, que començà a ser operativa el 1914, als inicis de la Mancomunitat presidida per Prat de la Riba, al mateix moment en què es creava la Universitat Industrial.

El 1924, amb Primo de Rivera al capdavant del govern espanyol, les escoles industrials passaren a dependre del Ministeri de Treball, i amb l’Estatut de l’Ensenyament Industrial, promulgat pel Reial Decret Llei de 31 d’octubre de 1924, es definien nous estatuts, amb els quals les facultats de cada titulació (perits i enginyers industrials) restarien molt més clarament definides. Amb l’Estatut el títol de perit industrial atorgava el dret exclusiu a actuar com a ajudant facultatiu oficial dels enginyers industrials, a més de les facultats pròpies dels enginyers industrials, limitades a les indústries i instal·lacions mecàniques, químiques o elèctriques (depenent de l’especialitat pròpia) amb una potència instal·lada no superior als 100 cv, una tensió de 15.000 volts i un personal tècnic de 100 obrers o contramestres. Tal com deia l’Estatut de l’Ensenyament Industrial, “els ensenyaments de perit industrial tindran per objecte la formació de caps de taller i fabricació capaços d’interpretar i de realitzar els projectes facultatius i de substituir els enginyers en casos urgents i permanentment en els que s’assenyalen més endavant” (Art. 35).

El mateix estatut atorgava als futurs perits la denominació de tècnics industrials, i cinc anys més tard, el 21 de gener de 1929, aparegué una Reial Ordre que aclaria que els perits industrials que haguessin obtingut el títol en qualsevol de les seves especialitats, d’acord amb els plans anteriors al de 21 de desembre de 1928, tindrien els mateixos drets i atribucions que els tècnics industrials. Amb aquest estatut, revisat el 1935, el col·lectiu exercí la seva pràctica professional fins el 1945, any en què es realitzà un Projecte de Llei de Reforma dels Ensenyaments Tècnics, que no plantejà canvis significatius.

Després calgueren més de deu anys per tal que els ensenyaments tècnics patissin una reforma profunda. Fou amb la Llei de 13 de febrer de 1957, de reordenament dels ensenyaments tècnics, completada per la d’abril del 1964. Podem considerar el Pla del 1957, per la seva estructuració, objectius i continguts, com el primer pla d’ensenyaments tècnics modern.

El 1971 s’aprovava a les Corts Espanyoles la Llei de Reordenació dels Ensenyaments Tècnics. En aquesta reordenació, els enginyers tècnics havien ampliat les seves atribucions professionals en la realització de projectes fins als 250 cv i 45.000 volts. Posteriorment, amb el Reial Decret Llei de 13 de juny de 1977, núm. 37/77, sobre noves atribucions professionals dels perits industrials, es van establir de forma inequívoca les facultats dels perits i enginyers tècnics industrials per a formular i signar projectes d’indústries o instal·lacions.

D’aquesta manera, els enginyers tècnics industrials, en totes les seves formes de ser anomenats, van exercir la seva professió fins el 1986. Aquest any es realitzà, segons la Llei 12/1986, d’1 d’abril, una nova Regulació d’Atribucions Professionals, segons la qual es van modificar amb significatius increments de voltatge i potència de les instal·lacions les atribucions definides en el Reial Decret del 1924 i en el del 1977, i, sobretot, es reconeixia finalment el ple dret de l’exercici professional en la realització de projectes per part dels enginyers tècnics industrials.

El col·lectiu professional dels enginyers tècnics industrials –que avui són més de cent mil–, producte majoritàriament dels plans d’estudis del 1972 i anteriors, gaudeix d’una excel·lent salut professional i laboral. Els últims cinc anys, aquesta professió està encapçalant les llistes de demandes del mercat laboral, pel davant de professions més en consonància amb la nova societat de la informació i la comunicació, com ara els enginyers de telecomunicació i informàtics. Els enginyers industrials de primer i de segon cicle estan marcant una posició dominant en una societat industrial que deixa pas a una nova societat de la informació i la comunicació o, com altres també l’anomenen, del coneixement.

Els centres d’ensenyament d’enginyeria tècnica

Les diferents escoles on s’han format els enginyers representen un punt molt important en la formació de tecnòlegs, d’enginyers, a Catalunya, a causa de la tradició i l’arrelament d’algunes d’elles. Centrats en la història dels enginyers tècnics i dels centres on es formaven, cal fer menció especial de l’Escola Industrial de Barcelona, anomenada generalment i de forma simplificada Escola de Barcelona, la qual fou l’única de l’Estat que impartí ensenyaments tècnics del 1867 al 1899.

El 1909 l’Escola de Barcelona va rebre un impuls renovador molt important amb la creació de la Universitat Industrial de Barcelona, en el si de la qual es creava el Centre d’Ensenyaments Tècnics o Escola Industrial de Barcelona, la qual fou realment operativa a partir del 1914. S’instal·là a l’antiga fàbrica tèxtil del carrer d’Urgell de Barcelona i fou coneguda amb el nom de Can Batlló. Es tractava, de fet, de la primera universitat industrial de l’Estat espanyol. L’Escola Industrial de Barcelona va marcar un pas endavant en la formació tècnica universitària europea amb la creació del títol de director d’indústries. Aquesta titulació, més endavant, va ser absorbida dintre de la titulació universitària dels perits. Sota la unitat que representava el Centre d’Ensenyaments Tècnics, les diferents titulacions que s’anaren conferint i atorgant a la Universitat van ser les següents: el 1909 es crea l’Escola de Directors d’Indústries Tèxtils; el 1917 es crea l’Institut d’Electricitat Aplicada; el 1919 es crea l’Institut de Mecànica Aplicada; i el 1920 es crea l’Escola de Directors d’Indústries Químiques.

A partir del 1924, la Dictadura de Primo de Rivera destruí el teixit d’ensenyaments que s’havia creat i que s’havia potenciat des de la Mancomunitat i creà l’Escuela Industrial, tot substituint l’antic patronat per una Junta Local de Enseñanza Industrial. Des de la dictadura franquista fins als nostres dies, algunes de les dates importants que han marcat el curs de l’Escola han estat aquestes:

A banda de l’Escola de Barcelona, des del final del segle XIX ja s’anaren creant diferents centres per als ensenyaments d’enginyeria. El primer d’aquests, i un dels que gaudeix de més tradició, és l’Escola de Vilanova i la Geltrú, que, prenent l’herència de l’antiga Escola d’Arts i Oficis de la mateixa població, va ser fundada oficialment per un RD del 1886. Posteriorment, l’any 1901, va passar a anomenar-se Escola Superior d’Indústries de Vilanova i la Geltrú. Històricament, l’escola de Vilanova sempre havia mantingut estrets lligams amb la fàbrica Pirelli, que es va instal·lar en aquesta ciutat costanera a partir del 1902 gràcies a les gestions de l’empresari català del ram elèctric Lluís Guérin. Actualment, a l’Escola de Vilanova i la Geltrú s’imparteixen estudis d’Enginyeria Tècnica Industrial, de Telecomunicació i Informàtica.

L’Escola Superior d’Indústries de Terrassa va ser el primer centre tèxtil que es va establir a Espanya l’any 1902. El 1904 es començaren les classes en el nou i bell edifici modernista projectat per l’arquitecte Jeroni Martorell i Tarrats. L’Escola de Terrassa imparteix des del 1904 els ensenyaments pels peritatges mecànic, químic, elèctric i tèxtil; el 1957, un cop creada el 1948 l’Escola Especial d’Enginyers Tèxtils, esdevingué Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials especialitat Tèxtil; i el 1977 es va crear l’Escola Universitària d’Òptica. D’altra banda, del curs 1971-72 fins al de 1973-74 també va acollir l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Telecomunicació.

El 1918 també naixia l’antiga Escola Especial de Teixits de Punt de Canet de Mar, la qual esdevingué l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica en Teixits de Punt. Aquesta escola es va crear per petició i concurs promulgat per la Mancomunitat de Catalunya, que, el 1917, va fer pública una convocatòria per a establir una escola local d’indústries. L’Ajuntament de Canet de Mar es va abocar en la convocatòria i la va aconseguir el 1918; l’escola va ser inaugurada per Puig i Cadafalch el 19 de novembre de 1922. L’escola també patí les conseqüències de la política dictatorial de Primo de Rivera, que en causà la clausura. El 1930 fou reoberta i des d’aleshores ja no ha deixat de formar enginyers tècnics especialitzats en teixits de punt.

L’Escola Universitària Politècnica de Manresa i els seus ensenyaments estan directament relacionats amb la indústria històrica de la zona: la mineria. L’escola de Manresa va ser fundada per l’ordre el 27 d’octubre de 1942, amb el nom d’Escola de Capatassos Facultatius de Mines de Manresa, i començà la seva tasca docent el curs acadèmic de 1943-44. Dintre l’enginyeria tècnica de mines es poden cursar les especialitats d’Explotació de Mines, Geologia (prospecció i sondeig) i Metal·lúrgia, i com a enginyeria tècnica industrial les de Construcció de Màquines, Màquines Elèctriques i Processos i Instal·lacions de l’especialitat de Química.

Una escola més jove és la d’Igualada, una ciutat amb tradició en l’adoberia i teixits de drap. És això el que va originar la creació, el 1950, de l’Escola Superior d’Adoberia i el Museu de la Pell, per mitjà de l’acció conjunta de l’Ajuntament de la ciutat i del Sindicat Comarcal d’Adoberia. Actualment, la major part de tècnics en adoberia surten de l’Escola Superior Nacional d’Adoberia d’Igualada, que des de l’any 1970 es troba incorporada a la Universitat d’Enginyeria Tècnica, adscrita a la Universitat Politècnica de Catalunya.

La capital més meridional de Catalunya, Tarragona, acull actualment l’Escola Industrial Rovira i Virgili. Aquesta escola universitària d’ensenyaments tècnics troba el seu origen en l’Ordre de 22 d’octubre de 1960 del Ministeri d’Educació i Ciència, que autoritzava la que fins aleshores era la Universitat Laboral de Tarragona a impartir el curs selectiu d’inici al peritatge industrial. L’aparició d’aquesta universitat coincideix amb el procés de reforma de l’ensenyament universitari. Es crearen les noves enginyeries tècniques en Química Industrial, Electrònica Industrial i Electricitat, que s’uniren a les ja existents d’Informàtica de Gestió i Informàtica de Sistemes.

Amb el temps, les províncies de Girona i Lleida han incorporat a les seves universitats escoles on s’imparteix l’enginyeria tècnica industrial: a l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Girona les especialitats d’Electrònica Industrial, Mecànica i Química; i a l’Escola Universitària Politècnica de la Universitat de Lleida, la de Mecànica. Finalment, també hem de recordar l’Escola Universitària Politècnica de Mataró, de la Universitat Politècnica de Catalunya, que imparteix l’especialitat d’Electrònica Industrial; l’Escola Politècnica del Medi Ambient de Mollet del Vallès, de la Universitat Autònoma de Barcelona, que imparteix l’especialitat de Química Industrial; l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Vic, que imparteix l’especialitat d’Electrònica Industrial, i l’Escola Universitària Salesiana de Sarrià de Barcelona, escola privada adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona, que imparteix les especialitats d’Electrònica Industrial i Electricitat.