Història corporativa dels enginyers tècnics industrials de Catalunya

1856-98: l’Associació d’Enginyers de 1a i 2a classe

La primera associació d’enginyers que hi hagué a Espanya fou l’Associació d’Enginyers que es va crear a Madrid al febrer del 1856, amb majoria d’enginyers catalans, la qual cosa va ser fruit de la necessitat d’anar a la capital de l’Estat per a obtenir el títol d’enginyer en la seva màxima categoria. El mateix any, poc després de l’aparició d’aquesta Associació a Madrid, un grup d’enginyers de Barcelona, sense fer distincions entre enginyers de primera o de segona, van començar a veure oportú de constituir una Associació semblant a Barcelona. A l’abril del 1863, Antoni Mestres, que estava acabant la carrera, Lluís Justo Villanueva, professor de l’Escola de Barcelona, i Ramon Altayó procediren a redactar un reglament que completava els Estatuts de Madrid i que significà la constitució de l’Associació de Catalunya, els estatuts de la qual van ser aprovats per una R.O. d’Isabel II el 1861. La primera Junta de l’Associació va quedar constituïda el 14 de novembre de 1863.

En aquesta Associació hi havia majoria d’enginyers, però també en formaven part, indistintament, els enginyers de 2a. Els seus principals objectius eren els de projectar l’enginyeria industrial cap a la societat i la formació permanent.

1898-1939: El naixement de l’Associació de Perits Industrials de Barcelona

Durant el darrer terç del segle XIX hi va haver constants canvis i regulacions en els ensenyaments tècnics universitaris. Això afectà profundament el si del col·lectiu dels enginyers, sobretot en el seu grau intermedi, i els enginyers de segona, que tan aviat com van aconseguir canviar el nom de la seva titulació pel de perits industrials ja no van tenir cabuda, per raons estatutàries, en la primera associació d’enginyers de Catalunya.

Durant el període de 1889-1904 no hi va haver diplomats, de manera que fins aquest any la nova Associació de Perits Industrials no va iniciar els seus passos. Tot va començar quan un grup de companys, els que havien de formar la primera junta directiva de l’Associació de Perits Industrials, es van començar a reunir interessats per la defensa dels drets i deures que els nous perits industrials haurien de tenir. Aquest nucli de companys perits industrials, el 28 de juny de 1905, va presentar els Estatuts de l’Associació al Registre Oficial d’Associacions, la qual tindria, encara, un caràcter privat. És aquest any, el 1905, que podem considerar l’inici de l’època moderna de l’Associació de Perits Industrials de Catalunya, tot i que aleshores es tractés de l’Associació de Barcelona. Com havia passat amb la primera Associació d’Enginyers, la nova associació tenia un caràcter molt obert i acceptava perits i tècnics industrials de totes les escoles de l’Estat. La primera junta directiva de l’Associació de Perits Industrials de Barcelona va ser presidida per Josep Mestres i Borrell. Mestres era perit i enginyer industrial (enginyer de primera i de segona), i fou verificador de la Companyia de Comptadors Elèctrics de Barcelona i professor de les escoles industrials de Barcelona i Vilanova i la Geltrú, i va arribar a ser enginyer en cap delegat d’Indústria a Barcelona. Igualment, es dedicà a l’exercici lliure de la professió.

El mateix 1905 naixia un primer òrgan de comunicació: la revista “Electricidad y mecánica”, editada per l’Associació de Barcelona i per professors de l’Escola Superior d’Indústria de València. Però la primera publicació oficial de l’Associació de Perits Industrials de Catalunya va ser la revista “Politécnica”, la qual s’edità per primer cop el 1906 sota la direcció del perit Enric Formós Gaya. D’altra banda, el 20 de juliol de 1905 es va publicar el primer número del “Boletín Tecnológico”, l’òrgan oficial de l’Associació Nacional de Perits Industrials, amb seu a Madrid.

L’any 1911, amb Luciano Novo de Miguel al capdavant de la corporació, l’Associació de Perits Industrials residents a Barcelona prengué l’acord de constituir una federació amb altres companys de Catalunya i les Balears. Aleshores la idea no va arribar a progressar, però sí que va ajudar a millorar i potenciar les relacions entre els professionals. Tot i que aquest projecte fructificà més de quaranta anys després, els perits industrials de l’Estat ja veien clar que calia unir esforços, de manera que el 1917 l’Associació d’Enginyers de Catalunya es fusionà amb l’Associació Nacional.

L’Asociación Nacional de Peritos Industriales nasqué com a òrgan aglutinador de les diferents associacions de l’Estat. L’any 1917, les associacions estatals de perits eren les següents: Associació de Sevilla, Collegi Pericial Industrial de Cadis, Associació de Saragossa, Associació de Valladolid, Associació de Cartagena, Associació Asturiana, Associació Valenciana i, és clar, les dues associacions més antigues i que, de fet, van fer néixer l’Associació d’àmbit estatal: l’Associació de Barcelona/Catalunya i l’Associació de Madrid. Després d’aquest primer decenni, l’Associació s’anà consolidant tant a Barcelona i Catalunya com a tot l’Estat.

Al juny del 1920 es duia a terme el primer “Acte d’incorporació a l’Associació” de les promocions que finalitzaven la carrera a les escoles industrials de Catalunya, a l’Aula Magna de l’Escola Industrial de Barcelona. En aquella primera ocasió, els parlaments anaren a càrrec d’Esteve Terradas i Illa, director de l’Escola, i Josep Sistac i Zanuy, president de l’Associació de Catalunya. Al gener del 1933 es va celebrar el Primer Congrés de Perits i Tècnics Industrials de Catalunya. Un any abans ja s’havia participat en el projecte de Reglament Orgànic de les escoles industrials, presentat al Ministeri d’Instrucció Pública per a la comissió nomenada per Ordre de 8 de juliol de 1932.

L’Associació era força forta i gaudia d’una bona salut, però tot es va aturar sobtadament amb l’esclat de la Guerra Civil. Cal dir que des de l’inici de la guerra, i fins al 26 de gener de 1939, van morir assassinats a Catalunya trenta-cinc perits i tècnics industrials i en van restar a les presons vint-i-tres. Pel mateix motiu, del 22 de desembre de 1938 al 26 de gener de 1939 l’Associació va aturar totes les seves activitats, i al febrer del 1939 va passar a denominar-se Servicio Sindical de Peritos y Técnicos Industriales de Cataluña.

1940-58: el Colegio de Péritos e Industriales de Catalunya y Baleares

Acabada la Guerra Civil, l’Associació va tornar a l’activitat sota la presidència d’Esteve Herrera i Alonso. Entre el 1944 i el 1945 el Servicio Sindical de Péritos y Técnicos Industriales de Cataluña va passar a ser la Delegación de Cataluña de l’Asociación Nacional de Péritos y Técnicos Industriales, i tenia, el 1945, 443 socis.

Durant aquests anys, i més concretament a partir dels anys cinquanta, la Delegació de Barcelona de l’Associació Nacional va funcionar com a seu de l’Agrupació de Catalunya-Balears, la qual, sorgida de la ja comentada voluntat dels tècnics catalans i balears d’unir esforços, tenia una junta consultiva que s’encarregava d’organitzar les accions i activitats conjuntes. Amb això, la corporació a Catalunya tant es denominava Delegació de Barcelona com Agrupació de Catalunya-Balears, i tant en els llibres de comptes com en les circulars oficials de l’Associació Nacional de l’època s’utilitzen alternativament les dues denominacions.

L’any 1947, amb la delegació presidida per Albert Mosella, i amb Herralde com a president de l’Associació Nacional, la Junta Nacional de Perits i Tècnics Industrials d’Espanya va aconseguir que l’Associació fos declarada corporació oficial. Així doncs, sota la presidència d’Albert Mosella, la Delegació de Barcelona/Agrupació de Catalunya-Balears, en concordança amb l’Associació Nacional, fou elevada al rang de corporació oficial per ordre del Ministeri d’Indústria i Comerç.

El 1950 tenia lloc a Barcelona la III Assemblea Nacional de Tècnics i Perits Industrials, on s’acordaren les “Normes per als nomenaments de Degans”, els quals equivalien al soci de mèrit de l’Associació. Era, aquest, un altre pas més cap a l’estructuració dels Col·legis. I el 1952 naixia la revista “Técnica Industrial”, adherida a l’Associació Espanyola de Premsa Tècnica, la qual va venir a fer les funcions de la desapareguda “Politécnica”.

L’any 1956, per decret del Ministeri d’Indústria, s’autoritzà la constitució dels col·legis de perits industrials i l’1 de maig de 1958 naixia el Colegio de Péritos e Industriales de Cataluña y Baleares. Posteriorment, una disposició oficial obligava els professionals titulats a inscriure’s al col·legi per a poder exercir la professió.

1958-78: el Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Catalunya

Amb Josep M. Cabestany com a primer president degà del nou Col·legi, s’inicià un important període d’avenços i reformes, tant professionals com col·legials. El Col·legi, continuant amb la tradició de l’Associació, funcionaria de forma descentralitzada, amb diferents agrupacions-associacións i delegacions o demarcacions diferents, les quals tindrien local i juntes de govern pròpies; eren, en aquell moment, les delegacions de Balears, Lleida, Manresa, Tarragona i Vilanova i la Geltrú. Per la seva banda, les Associacions continuaven existint, de forma paral·lela però diferenciada amb els seus respectius col·legis.

El 1960 naixia la primera revista oficial del Col·legi, “Nuevos Horizontes”, dirigida per Joan Pedret i Muntanyola, i el nou Col·legi de Catalunya-Balears veia els primers fruits en la seva tasca de la defensa de la professió el 1961, duent a terme una estreta col·laboració en l’elaboració de l’Ordre de 9 de desembre de 1961, relativa a l’aplicació del Decret 1918/1961 sobre les tarifes d’honoraris dels enginyers en treballs particulars. El Col·legi, responent als nous problemes professionals que sorgien, constituïa el Centre de Perfeccionament del Col·legi-Associació, amb la finalitat de poder reciclar els professors davant les noves necessitats tecnològiques i de la indústria, i el 1967 s’editava la revista “Theknos”, que substituïa “Nuevos Horizontes”.

Això passava sota la presidència de Vicent Illa i Sanz (1962-71). Illa es preocupà de potenciar el mateix col·legi, tant a través de campanyes publicitàries de premsa, ràdio i televisió, com mitjançant l’augment de la quota dels socis. Aprofitant el nou panorama que oferia quant a representativitat social el fet de ser un col·legi professional reconegut pel poder de l’Estat, Vicent Illa s’esforçà per l’assentament social definitiu dels perits industrials. El 1965 el Col·legi va crear una comissió per a dur a terme la publicació d’un llibre blanc en defensa del canvi de denominació de la carrera i, per tant, de la professió. El llibre buscava una major consonància de la denominació, juntament amb l’homologació del col·lectiu amb les qualificacions professionals que imperaven a l’estranger. En la mateixa línia, se sol·licitava una revisió de les facultats atribuïdes a la professió per a ser ampliades, ja que en aquell moment encara perduraven les que s’havien assignat feia cinquanta anys. Els objectius expressats en el llibre blanc es van fer realitat en anys posteriors, durant la presidència de Florentino Mañá, que ja formava part de la comissió.

Vicent Illa tingué l’oportunitat de tornar la professió al lloc que li corresponia pel que feia a la seva denominació, tot aconseguint que els nous titulats fossin considerats enginyers tècnics. Mañá, que fou el president degà que el substituí (del 1971 al 1994), continuà els seus passos tot col·locant al nivell més alt de competències i d’atribucions la professió dels enginyers tècnics industrials.

Durant les dècades del 1970 i del 1980 els enginyers tècnics industrials van fer molta pressió des de les seves corporacions per tal de continuar millorant la seva posició professional. En aquest sentit les dues fites més importants foren l’aplicació del Reial Decret Llei de 13 de juny de 1977 sobre noves atribucions professionals i, gairebé deu anys més tard, la consecució de la Llei d’1 d’abril de 1986 sobre “Regulació d’atribucions professionals d’arquitectes tècnics i enginyers tècnics”. Amb aquests decrets s’establiren de forma inequívoca les facultats dels perits i enginyers tècnics industrials per a formular i signar projectes d’indústries o instal·lacions dintre de les seves especialitats i dels límits que s’indicaven i, a més a més, s’acabava definitivament la jerarquització dels graus mitjans i els superiors, per a donar pas als títols universitaris de primer i segon cicle.

En un altre ordre de qüestions, el 1976 naixia, sota els auspicis del Col·legi i responent als nous problemes professionals, l’Aula de Perfeccionament del Postgraduat, la qual va permetre d’organitzar tot un sistema de cursos per tal de completar la formació dels enginyers tècnics. Amb Mañá també es va constituir oficialment el Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Industrials de Catalunya, amb la segregació, el 1978, de la demarcació de les Balears, que va passar a ser Col·legi. D’altra banda, el 29 de maig de 1979 es constituïa l’Associació d’Enginyers Tècnics Industrials de Catalunya, amb la voluntat de crear un nou organisme que pogués potenciar les qüestions culturals, socials i divulgatives del col·lectiu, els càrrecs directius més importants de la qual foren ocupats per les mateixes persones que governaven el COETIC.

Passat pròxim, present i expectatives de futur

Si la tasca de Mañá fou força positiva els primers anys de mandat, posteriorment posà la democràcia del Col·legi al límit. El 1975 hi hagué una primera lluita important per la democratització de la corporació i, a partir d’aquell moment, les tensions en el si del COETIC entre les diferents candidatures que volien optar a les Juntes es van anar aguditzant. La situació corporativa es va fer insostenible després de les eleccions del 1993 a causa d’un seguit de fets que conduïren a la dimissió final de Florentino Mañá. L’últim govern de Mañá hagué de viure sota una impugnació de les eleccions (impugnació, però, que no prosperà) i pressionat pel forat econòmic en la seva pròpia auditoria. Les tensions van conduir a la suspensió de la Junta General Ordinària del 1994 i, després d’una convulsionada Junta de Govern, el 17 de maig de 1996, el degà va dimitir.

Després d’això, Miquel Oliveras i Bagué, vicedegà, esdevingué degà en funcions del COETIC. La corporació estava profundament malferida i Miquel Oliveras s’hagué d’ocupar, conjuntament amb els presidents de les demarcacions, de gestionar de forma immediata el procés que finalitzaria amb la segregació del COETIC. Oliveras exercí el càrrec fins el 6 d’abril de 1995, quan la nova junta encapçalada per Antonio Carrillo es responsabilitzà del COETIC. Amb el deganat d’Antonio Carrillo, el Col·legi emprengué definitivament la finalització del procés de segregació, que es materialitzà en la Junta General Extraordinària de 30 de març de 1995, i posteriorment quedà oficialitzat pel Decret 293/1995 de 7 de novembre de la Generalitat de Catalunya. Amb el Decret, les diferents demarcacions es van constituir en Col·legis autònoms, integrats en el Consell de Col·legis d’Enginyers Tècnics Industrials de Catalunya. S’aprovà la creació dels col·legis d’enginyers tècnics industrials de Girona, Lleida, Manresa, Tarragona i Vilanova i la Geltrú, i el Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Catalunya passà a denominar-se Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona. El seu àmbit territorial és el de les comarques de l’Anoia, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Maresme, Osona, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental. El Col·legi de Girona abraça l’àmbit de les comarques de la Selva, el Gironès, el Baix Empordà, l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany, la Garrotxa, el Ripollès i la Cerdanya. El Col·legi de Lleida comprèn l’àmbit de les comarques de l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça, les Garrigues, la Noguera, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, el Pla de l’Urgell, la Segarra, el Segrià, el Solsonès, l’Urgell i la Vall d’Aran. El Col·legi de Manresa abraça les comarques del Bages i el Berguedà. El Col·legi de Tarragona engloba les comarques de l’Alt Camp, el Baix Camp, el Baix Ebre, el Baix Penedès, la Conca de Barberà, el Montsià, el Priorat, la Ribera d’Ebre, el Tarragonès i la Terra Alta; i, finalment, el Col·legi de Vilanova i la Geltrú abraça l’àmbit territorial de les comarques del Garraf i l’Alt Penedès.

A pesar que el que portà a la segregació del COETIC foren els fets concrets ocorreguts al voltant dels darrers anys de mandat de Mañá i els seus col·laboradors, també és cert que la base dels diferents col·legis es troba en les diferents demarcacions del COETIC, que ja tenien al seu darrere una tradició organitzativa independent.

L’Agrupació de Tarragona fou la primera a constituir-se legalment i de forma oficial després de la de Barcelona, tal com queda reflectit en el llibre d’actes i inscripcions de la Federació Nacional de Perits Industrials del 1927, però no es tenen antecedents de les seves actuacions fins el 1947, quan es refundà com a Delegació del Col·legi, presidida per Lluís Roca i Garcia. El 1928, un any després, naixia l’Associació de Vilanova i la Geltrú.

Pel que fa a la demarcació de Lleida, es tenen antecedents de la seva existència a partir del curs 1946-47. En els seus primers anys d’existència, la subdelegació de Lleida es va caracteritzar per realitzar accions de tot tipus directament relacionades amb l’energia elèctrica, que de fet era un dels principals motors de la indústria de la província.

La primera junta directiva de la delegació de Manresa es va formar el 1958, fundada per Ramon Casals. El 1971, any en què va deixar de ser president de la delegació per pròpia decisió, fou nomenat president d’honor a perpetuïtat. Per la seva banda, els perits industrials de Girona, a pesar d’haver donat mostra d’una força prematura voluntat associativa, van trigar molts anys a preocupar-se de donar forma oficial al seu grup. La demarcació de Girona va gaudir del reconeixement de corporació oficial de ple dret el 1959.

Com s’ha explicat, els diferents col·legis de Catalunya s’integren en el Consell de Col·legis d’Enginyers Tècnics Industrials de Catalunya. En el si d’aquest Consell, i en el marc d’entendre el territori català amb una certa unitat, el Col·legi de Barcelona es configura, en certa manera, com la punta de llança del col·lectiu dels enginyers tècnics industrials de Catalunya. En aquest sentit, i dintre del deganat d’Antoni Carrillo, el Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona ha emprès tres qüestions importants: d’una banda, el trasllat a una nova seu social d’acord amb les necessitats del Col·legi (l’actual seu, al carrer del Consell de Cent, 365, en l’antiga i històrica seu de Carburs Metàl·lics); d’altra banda, el repte de modernització del Col·legi, per mitjà d’un Pla estratègic, la gestió de la qualitat i la democratització definitiva, així com la defensa de la professió; i, finalment, l’intent de reactivació de l’Associació.

Ja hem explicat que Mañá va impulsar una nova associació catalana i, si bé el principi d’aquesta nova etapa de l’Associació (l’AETIC) va servir per a potenciar el col·lectiu en nous vessants de relació social, la veritat és que, un cop més, el seu dia a dia anà quedant absorbit pel Col·legi, i, després de la reunió extraordinària de la Junta General del 1991, les seves activitats van quedar en suspens sine die. El 1994 Carrillo va voler reiniciar les activitats de l’Associació, però això no va ser possible, ja que tot i que Mañá havia dimitit com a degà del Col·legi, no ho va fer com a president de l’Associació. D’altra banda, durant aquest temps es va constituir una Associació d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona (AETIB), amb De la Poza com a president i amb antics membres de la junta de Mañá. La situació és encara confusa i irregular a causa de la dificultat de poder tirar endavant una associació eficient sota les sigles d’AETIC. Arran d’aquesta situació, el Col·legi de Barcelona ha encapçalat la creació de la nova Associació Catalana de Perits i Enginyers Tècnics Industrials, amb la seva constitució i inscripció al Departament de Justícia. Actualment, i a causa de la inoperativitat de l’antiga AETIC i de l’Associació de Barcelona, la nova Associació Catalana de Perits i Enginyers Tècnics Industrials (ACPETI) ha assumit el paper que fins ara tenia l’AETIC i representa els associats de la demarcació de Barcelona en la Unión de Asociaciones de Ingenieros Técnicos Industriales Españoles (UAITIE), organisme a través del qual s’arriba a la Federació Europea d’Associacions Nacionals d’Enginyers, la FEANI, màxim òrgan associatiu de totes les enginyeries europees.

En l’any de canvi de segle i mil·lenni, els reptes de futur dels sis col·legis de Catalunya, del seu Consell i de les Associacions, no és altre que coordinar els seus esforços i recursos per a ser útils als seus col·legiats i a la mateixa societat. Els cal trencar uns motlles que s’han heretat del passat i que responien a un model social que ja no és vàlid. La societat ha canviat, i els organismes que representen les professions també ho han de fer. S’han d’adaptar al canvi i al nou model social i dotar-se de les eines de gestió que donin resposta als nous reptes. El col·legi de Barcelona, conjuntament amb els de Badajoz i Guipúscoa, ha encapçalat una iniciativa per a reflexionar i debatre les institucions col·legials, inclòs el mateix Consejo General, màxim òrgan de representació d’àmbit estatal. Van organitzar unes primeres jornades a l’abril del 2000, i ara treballen per l’organització d’un congrés general. La gestió de la qualitat, del medi ambient, del capital intel·lectual i del coneixement són les eines per a assolir una gestió, en definitiva, sostenible.