Amb dotze anys de retard
Pavelló alemany de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, projectat per l’arquitecte L. Mies van der Rohe.
ECSA
Si l’Exposició Universal de Barcelona es va convocar, es desconvocà i es tornà a convocar, de manera que tot van ser presses a la darrera hora, l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 es va obrir dotze anys més tard del moment en què s’havia previst i la seva convocatòria va estar condicionada una vegada més per la política i els esdeveniments internacionals. Es pot assegurar que en 150 anys –entre el 1800 i el 1950– no hi hagué cap esdeveniment públic d’aquest estil que se celebrés a Catalunya de manera normal, per una raó o altra. La tendència general eren els dubtes, els problemes administratius, les dificultats per a obtenir autorització per part dels poders públics, els retards, les presses, els problemes d’organització i, per descomptat, el finançament. Els resultats, en canvi, foren millors del que es podia esperar.
L’any 1913, l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona aprovaren la celebració d’una Exposició d’Indústries Elèctriques per a commemorar l’arribada de l’electricitat a les poblacions del Pla, procedent dels embassaments del Pirineu de Lleida. La idea era inaugurar-la l’any 1917. La Mancomunitat de Catalunya li donà un ple suport i l’Estat va prometre una subvenció de deu milions de pessetes. L’inici de la Primera Guerra Mundial –1914– ajornà el que era un projecte en marxa, que no es revifà fins el 1921, any en què la Cambra d’Indústria de Barcelona va tornar a fer seva la idea, però ara amb un objectiu ampliat, ja que es tractava d’una Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques i General de la Producció Espanyola.
El pronunciamiento del General Primo de Rivera (1923) i la seva Dictadura tornaren a ajornar l’Exposició. Però després que la Fira de Mostres anual de Barcelona fos suspesa el 1925, es revifà la idea, ara sota el plantejament d’una Exposició Internacional. El govern autoritzà la seva celebració, però sempre que, al mateix temps, se celebrés una Exposición Íbero Americana a Sevilla, a la qual s’invitarien tots els estats americans, començant pels Estats Units, que per aquest fet quedaven exclosos de la barcelonina. Aquesta Exposició va ser aprovada per la Convenció Internacional d’Exposicions en la seva reunió de París el 1928.
Un gran èxit urbanístic i popular
Cartell de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, dissenyat per F. Galí.
ECSA
L’Exposició se celebrà a la muntanya de Montjuïc, que formava part del terme municipal de Barcelona. Una muntanya en la qual el castell, ocupat pels militars, dominava la ciutat. La resta de la muntanya era poca cosa més que pedreres i llocs d’aplec per a fer-hi costellades, al voltant de la Font del Gat. S’hi treballava des del 1915, seguint un avantprojecte de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Les obres es van aturar el 1923 i es van reprendre el 1926, quan es fixà definitivament la data d’obertura. L’Exposició ocupà una superfície total de 116 hectàrees i una d’edificada de 240.000 metres quadrats.
Fou oficialment “una gran manifestación de Arte, Industria y Deportes”. El Palau Nacional, que domina l’avinguda de Maria Cristina, es destinà exclusivament a presentar l’exposició de l’art, que es veié complementada amb el Poble Espanyol. L’Estadi presidí les manifestacions esportives. El Palau Alfons XIII i el Palau Reina Victòria Eugènia es destinaren a la representació internacional. Hi hagué nou palaus dedicats a la indústria i a l’agricultura: el de l’Agricultura, el de les Indústries Tèxtils, el Palau de l’Electricitat i Forces Motrius, el de Comunicacions i Transports, el de Projeccions, el d’Arts Industrials, el de la Química, el d’Arts Gràfiques i el del Treball Manual o Artesà. Alguns d’aquests tingueren un caràcter temporal i foren després enderrocats.
El Poble Espanyol, les fonts lluminoses de Carles Buïgas, la plaça d’Espanya, els palaus permanents, es convertiren en elements barcelonins prou destacables. En el terreny artístic cal afegir la sort que va tenir l’Exposició amb el pavelló alemany, encarregat per la República de Weimar a l’arquitecte d’aquella nacionalitat, Mies van der Rohe, i que ha estat considerat posteriorment com una de les obres mestres de l’arquitectura del segle XX.
L’Exposició va ser un èxit popular, gràcies a les festes, a les visites de personalitats espanyoles i estrangeres, a l’exhibició del dirigible Graf Zeppelin sobre la ciutat, al funicular que pujava des del Paral·lel barceloní fins a les instal·lacions esportives, a l’aeri que enllaçava Miramar amb el port de Barcelona.
No es van donar xifres de visitants. La xifra de forasters no devia ser gaire elevada, perquè les noves places hoteleres creades al voltant de l’Exposició van ser d’un miler, de les quals només 700 estaven ocupades al començament.
Una Exposició Internacional i una Exposició “nacional”
Aspecte de l’Exposició Internacional de Barcelona, amb la torre dels magatzems Jorba en primer terme i el Palau Nacional al fons.
ECSA
La cerimònia d’inauguració va tenir lloc el 19 de maig de 1929. La seva clausura estava prevista per al 31 de desembre d’aquell mateix any, però s’allargà fins el 15 de gener de 1930. L’Exposició va ser continuada uns mesos més pel que se’n va dir l’Exposició de Barcelona, és a dir, estrictament “nacional”.
L’Exposició Internacional es va fer “bajo la protección del Gobierno español y los auspicios del Ayuntamiento de Barcelona” (article 5è del Reglament). El govern es reservava el dret de nomenar el director, que era al mateix temps el seu delegat, amb plens poders executius. El director nomenat fou Mariano de Foronda y González Bravo, marquès de Foronda, un militar castellà que era el director de Tramvies de Barcelona SA. Aquest estava sota les ordres directes del governador civil, que era un altre militar, Joaquín Milans del Bosch. Per sota del director hi havia una Junta Assessora, encarregada d’administrar l’Exposició, presidida per l’alcalde de Barcelona. El paper de l’Ajuntament quedava limitat a aquesta gestió i a suportar les càrregues financeres del certamen (article 4t del Reglament).
Com a recompensa, l’alcalde, Darius Rumeu, baró de Viver, rebé la Grandesa d’Espanya, que afegí al seu títol, però el seu paper estigué totalment subordinat al del director. El mateix es pot dir de les altres institucions catalanes, com la Diputació de Barcelona o les Cambres de Comerç, Navegació i Indústria, que van ser simples escolans.
Els expositors
Repartiment dels estands de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929.
Hi van participar oficialment catorze estats: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Txecoslovàquia, Dinamarca, França, Finlàndia, Hongria, Itàlia, Noruega, Romania, Suècia, Suïssa i Iugoslàvia. Cinc estats més hi van aportar expositors, tot i que no hi estaven representats oficialment: els Estats Units (perquè s’havien compromès a participar en l’Exposició Hispanoamericana de Sevilla, reservada a les repúbliques americanes), la Gran Bretanya, Holanda, Japó i Portugal. Finalment, la Far and Near East Pavilion Limited representava alguns dels països d’aquesta àrea.
Hi va haver 5.082 expositors (vegeu el quadre). La xifra és molt inferior a la de l’Exposició Universal del 1888, però cal tenir en compte que en aquest cas ser-hi present significava el manteniment d’un estand, molt més del que podia suposar una participació en l’Exposició Universal, en la qual la presència es justificava per una garrafa de vi o d’oli, o un mapa il·lustrat. Com a l’Exposició Universal del 1888, la participació més nombrosa va ser la francesa. Espanya –i especialment Catalunya– era ja un mercat atractiu per als seus productes. La presència de la indústria catalana va ser completa.
La revista de la Cambra d’Indústria de Barcelona, en fer un balanç de l’Exposició, reconeixerà que s’han acabat aquells temps en què aquestes fires servien per a conèixer els avenços tecnològics d’altres països, ja que la millora de les comunicacions havia facilitat aquest coneixement, al marge de les exposicions.
“No cabe señalar la manifestación o el descubrimiento de ninguna gran novedad industrial… Pero si es cierto que en ninguno de los órdenes del progreso humano se han advertido en la Exposición Internacional sensacionales revelaciones, no es menos cierto que a muchas gentes, incluso nacionales, les ha descubierto el alto grado de importancia y perfeccionamiento en que flechan nuestras industrias, cuyas manufacturas han resistido airosamente la comparación con las extranjeras mas acreditadas” (“La Industria Española”, juliol del 1930).
El finançament
“Los gastos que origine el entretenimiento y servicio de la Exposición… han de correr exclusivamente a cargo del Ayuntamiento” (article 9 del Decret de 31 de desembre de 1929). Aquest els va cobrir amb els ingressos procedents de l’explotació i amb impostos extraordinaris, que recaptà a partir del 1930. Això no obstant, el govern es comprometé a una subvenció de dos milions de pessetes a pagar el 1930 i a uns altres 3,6 milions anuals, fins el 1934 com a màxim. Aquestes subvencions de l’Estat estaven condicionades al fet que les aportacions municipals fossin, com a mínim, el doble que les de l’Estat.
Aquest decret, promulgat quan ja es clausurava l’Exposició, va crear un evident malestar, ja que els barcelonins es veien venir una garrotada en forma d’arbitris municipals. L’alcalde, el baró de Viver, va presentar el que eren les xifres aproximades i definitives de l’Exposició aquell mes de gener del 1930 en nota oficial de l’Ajuntament, i en un intent de demostrar que la participació de l’Estat era generosa. Les xifres que va donar eren les següents: el cost total de l’Exposició havia estat de 180,5 milions de pessetes, amb una aportació per part de l’Estat de 62 milions i 120,5 milions a càrrec de l’Ajuntament de Barcelona.
La resta no és correcta, evidentment, perquè ballen dos milions, però la despesa a pagar per l’Ajuntament es va fixar en 120,5 milions. Milió més o milió menys, l’Estat espanyol va aportar una tercera part del cost de l’Exposició… Pocs mesos després l’Ajuntament feia una emissió de bons Exposició Internacional al 6% d’interès, per un import de 52 milions de pessetes. Al final d’aquell any, establia un cànon extraordinari a pagar per a tots els vehicles de motor que entressin a Barcelona i posava en marxa la primera emissió de segells de cinc cèntims, que els barcelonins havien d’afegir a tot el correu ordinari. Aquests cinc cèntims suposaven un encariment del 20% sobre la tarifa normal de correus. Aquesta taxa especial per a atendre el dèficit de l’Exposició Internacional de Barcelona es va mantenir fins el 1945.
Una valoració
Un cop acabada l’Exposició Internacional i quan el dictador ja era a l’exili, a París, van aparèixer les primeres crítiques. La revista de la Cambra d’Indústria de Barcelona, presidida per Josep de Caralt i Sala, es queixà sobretot pel fet que poca cosa van tenir-hi a dir les institucions catalanes i els empresaris.
“Se ha notado la ausencia de una acertada visión de conjunto, así como la falta de una ordenada distribución de los elementos expuestos, llevada a cabo con un criterio técnico y moderno. A la escasa participación dada en ella a organismos y entidades, que por tantos títulos y conceptos estaban llamados a tenerla en el más alto grado, cabe atribuir las deficiencias que fueron por desgracia bien fácilmente advertibles en nuestra Exposición desde el primer momento” (La Exposición de Barcelona, dins “La Industria Española”, juliol del 1930).
Josep de Caralt havia donat suport al Directori Militar el 1923, però després s’havia distanciat del govern i, fins i tot, havia anat a Madrid a oferir-se al general Berenguer, que substituí a Primo de Rivera.
Visita reial al pavelló de Dinamarca de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
ECSA
Finalment, reproduïm unes declaracions del delegat del govern a l’Exposició “nacional”, nomenat pel Dictador, poc abans de marxar cap a l’exili. Es tracta de José Vázquez Lasarte, delegat d’Hisenda a Barcelona, que es presenta com un “enamorado ferviente de esta región”. Per a ell, aquest va ser el balanç de l’Exposició: “Cataluña era poco menos que desconocida en el resto de España por la falta de contacto que durante infinidad de años existió entre los españoles de aquí y los demás. Y así cuando ven ahora los forasteros que la manera de ser de los catalanes no se asemeja en nada a la de aquellos viajantes de comercio, rudos y groseros, que habían adoptado como recurso gracioso en sus producciones teatrales los autores que necesitan de la comicidad de un tipo absurdo e irreal que hace reir al público, y se convencen de que éste es un pueblo culto que lee y estudia constantemente, que no desmiente su tradicional cortesía acogiendo a los extraños con una gentileza exquisita, que no bebe, que trabaja y que ama a su tierra sin dejar de querer a España, se marchan haciendo de Barcelona y de Cataluña los elogios más fervientes y más entusiastas” (“Diario Oficial. Exposición de Barcelona”, 8 de febrer de 1930).