Els museus de ciència i tècnica

Sovint s’ha considerat que els antecedents del museus de ciència i tècnica van ser els gabinets científics del segle XVIII on s’experimentaven i es mostraven els descobriments que els científics havien realitzat als seus laboratoris. En aquests gabinets es feien “demostracions” de caràcter públic que servien alhora com a pràctiques d’estudi i com activitats de difusió de la ciència, ja que hi assistia part de la societat il·lustrada d’aquella època. A París, per exemple, burgesos i aristòcrates assistien voluntàriament als cursos que es feien als diversos gabinets.

Aquesta vocació didàctica i de difusió dels coneixements científics i tècnics ha caracteritzat la major part dels museus de ciència i tècnica al llarg de la història. En aquest sentit s’han diferenciat de gran part de la resta de museus, concretament els d’art, que s’han pensat perquè les peces que s’hi exposen siguin contemplades, sense que això signifiqui que en molts no hi hagi un component didàctic important.

La majoria dels museus que s’han creat relacionats amb la ciència i la tècnica han tingut com a primer objectiu mostrar com són i com funcionen els elements tècnics del moment a través de material i d’objectes contemporanis, o difondre els coneixements científics per mitjà d’experiències. El problema d’aquests museus és que els objectes exposats o utilitzats per a fer experiències es converteixen al cap d’un temps en peces històriques, com a conseqüència del ràpid avenç tecnològic. L’acumulació als magatzems i a les sales d’exposició de les successives adquisicions que s’han realitzat per a posar-los al dia acaben reflectint l’evolució històrica de la tècnica, que és la imatge que transmeten i que el públic en té.

El primer museu d’aquest tipus que es creà fou el museu de l’École d’Arts et Métiers a París, el 1792. Tenia com a finalitat que els estudiants de l’escola a la qual estava lligat coneguessin les innovacions tècniques que anaven sorgint. Era, de fet, la prolongació de l’activitat pedagògica del centre. Per a mantenir-lo al dia l’Estat francès va decretar que els plànols, els prototips i les maquetes de les patents que es produïssin es dipositessin al museu, per la qual cosa arribà a conservar una important col·lecció d’objectes, molts dels quals únics al món. El museu va ser un producte de l’època de la Il·lustració i concretament de la Revolució Francesa, que tenia com un dels seus objectius programàtics donar educació de qualitat a un màxim nombre de ciutadans. El seu fundador, l’Abbé Gregoire, va ser un dels dirigents destacats de la Revolució. Les patents es van dipositar al museu fins els anys vint del segle XX i a partir d’aquesta data va incorporar molt pocs objectes nous. Després de vuit anys de reformes, el centre ha estat remodelat i s’ha reinaugurat l’any 2000.

El segon museu que es creà fou el Science Museum de Londres, que deu la seva existència a l’Exposició Universal que havia celebrat l’any 1851 i en la qual s’havia mostrat la tècnica i els productes de la indústria britànica, que en aquell moment estava en el seu punt més àlgid. El museu, obert el 1852, no va ser més que la perpetuació d’aquella mostra efímera. Però, malgrat tot, formalment es proposà la divulgació de la tecnologia a través de les col·leccions iniciades amb la compra de diverses màquines que es mostraven a la mateixa Exposició Universal. El museu obria també a últimes hores de la tarda amb la finalitat que els treballadors poguessin visitar-lo després de la feina. Al final del segle XIX, es va dividir en dos: les màquines es van quedar al lloc primitiu i els productes elaborats formaren el Victoria and Albert Museum. A partir de llavors, diverses ciutats d’Europa van seguir l’exemple de Londres i van crear els seus propis museus per a exposar-hi el que produïen les fàbriques del país.

El 1903 s’inaugurà el tercer gran museu, el Deutsches Museum de Munic. Va ser concebut per l’enginyer Oscar von Miller amb la intenció d’incrementar els coneixements de la ciència i de la tècnica dels ciutadans en general, però en especial de la classe obrera. Es proposava, per exemple, que es tingués molta cura amb la il·luminació perquè es preveia que molts obrers l’anirien a visitar en sortir del treball i estarien cansats, per la qual cosa se’ls havia de facilitar la visió dels rètols i dels objectes. Era l’època que Alemanya era el gran centre d’innovacions tecnològiques, després d’haver desbancat el Regne Unit, país que durant més d’un segle havia liderat la industrialització i, per tant, la innovació tecnològica. Alemanya es convertí en el bressol de les noves indústries al continent europeu: la indústria elèctrica, la indústria química i la indústria automobilística s’iniciaren en aquest país. Aquest fet es degué, entre altres causes, a l’actitud del govern alemany, que va ser el qui millor va estructurar els ensenyaments científics i tècnics, amb la qual cosa aconseguí difondre entre la població alemanya una cultura tecnològica que contribuí a convertir aquella incipient nació en una gran potència industrial.

La característica del Deutsches Museum amb relació als anteriors fou que introduí en l’exposició elements pedagògics, com ara maquetes i elements didàctics, que el visitant podia fer funcionar. Durant més de setanta anys es considerà com el millor model dels museus tècnics.

Amb la mateixa filosofia es crearen el Museu de Viena, que a causa de la Primera Guerra Mundial i la posterior divisió de l’imperi no aconseguí els seus objectius, i el Museu de Chicago als Estats Units, país que juntament amb Alemanya era al capdavant de la innovació tecnològica.

Va ser en aquesta època (1906), tot seguint el model d’ensenyament tècnic alemany, que la Mancomunitat de Catalunya creà l’Escola Industrial, i que Ferran Alsina –industrial inventor del teler de vellut que porta el seu nom, que va contribuir a augmentar la riquesa del Sr. Güell i que va ser autor del primer llibre científic en català, Noves científiques– fundà un gabinet de física experimental al Tibidabo de Barcelona anomenat Mentor a Alsina, on els alum-nes de les escoles d’ensenyament mitjà podien experimentar lleis de la física. Fou un dels primers centres europeus d’aquesta mena. Fins al seu tancament, al final dels anys vuitanta, milers d’alumnes hi passaven cada any per a observar els experiments que s’hi realitzaven.

El quart gran museu a escala mundial que marcà una nova era en el camp de la museologia fou el Palais de la Découverte, que convertí la pedagogia en la base de les seves exposicions i prescindí dels objectes. Va ser un producte del Front Popular, que va voler difondre els coneixements científics i en especial comunicar al gran públic el que es realitzava Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), de recent creació. Al Palais, professors i alumnes de les universitats vinculades al CNRS realitzaven experiències físiques de tot tipus. Si el Deutsches Museum va introduir clarament elements pedagògics als museus, el Palais de la Découverte va fer que aquests elements es convertissin en l’objecte del centre.

Els anys seixanta del segle XX el món industrial havia iniciat un canvi radical en el disseny, la concepció i el funcionament de les màquines i dels productes fabricats, així com en les formes de fabricació. El resultat fou que, en pocs anys, tota la maquinària utilitzada fins llavors tant en la vida quotidiana dels ciutadans com en el món del treball va quedar obsolet. En els vint anys que seguiren anaren desapareixent tota una sèrie d’objectes tècnics, alguns dels quals havien estat inventats durant la industrialització i d’altres en èpoques més llunyanes, com podien ser els molins. La màquina d’escriure, el teler amb llançadora, el rellotge mecànic… ja no formaven part de la vida dels ciutadans. D’altra banda, els avenços en el camp de la ciència foren enormes i s’arribà a un gran coneixement del funcionament del món, des del de les coses més petites del camp atòmic fins al de l’estructura de l’Univers, passant per la mateixa Terra i la vida que hi té lloc. La societat quedà immersa en un món tecnològic, els objectes del qual ja no eren unes circumstàncies sinó que definien el tipus de vida del moment. La ciència esdevingué tan especialitzada i complexa, que quedà aïllada de la societat.

Aquestes dues problemàtiques, la de l’obsolescència dels objectes tècnics i l’avenç de la ciència, contribuïren a crear nous tipus de museus que s’estengueren per tots els països. D’una banda, aparegueren els museus que col·leccionaven objectes tècnics d’una temàtica concreta que en aquell moment ja es van considerar històrics i que molt sovint s’exposaven com si fossin peces d’art. Naixeren una gran quantitat de museus i de col·leccionistes de tota mena, des dels dedicats al món del transport –que foren els que tingueren més acceptació, com els dedicats al tren, als cotxes o als avions– fins als dedicats a aparells més petits, com els de la fotografia, del cinema, del telèfon, etc. Molts d’aquests museus després van evolucionar i es van dedicar a explicar l’evolució del funcionament dels objectes, també d’una forma didàctica. Així es crearen museus tan populars com el Museu del Transport de Lucerna, el Museu de l’Espai a Washington o el del Cinema a Londres. Aquests museus han volgut reflectir l’evolució tecnològica i l’estat actual de la tècnica, de manera que s’han convertit en uns veritables centres de difusió tecnològica.

L’avantatge didàctic d’exposar també objectes antics és que aquests es comprenen millor. Els conceptes bàsics del funcionament dels objectes tècnics no han variat gaire. Per exemple, no hi ha diferència conceptual entre un rellotge mecànic i un de quars; la diferència rau, d’una banda, en la temporització de l’impuls (en el primer eren mecanismes basats en la teoria del pèndol i en el segon és un senyal electrònic), i, de l’altra, en l’energia que fa moure les agulles, ja que en el mecànic és la força dels pesos o d’una molla i en el de quars és elèctrica.

Els objectes tècnics moderns s’han miniaturitzat, compactat, automatitzat i carenat de manera que ja no es veuen els mecanismes que els fan moure; en aquest sentit s’han convertit en el que s’ha anomenat “caixes negres”, on, gràcies a una energia entrant, fan una funció concreta, sigui de moviment o de producció. Tenim com a exemple el motor del cotxe, que fa uns anys era comprensible per una persona amb mínims coneixements tècnics, però en què actualment és impossible deduir el que és cada peça (tenint en compte, a més, que recomanen no tocar res quan es té una avaria). Aquest és el motiu del renovat interès a exposar les coses i explicar com funcionen, i moltes empreses que fabriquen aquests objectes aprofiten els museus per a explicar els seus productes. Actualment, a causa de la nova mentalitat ecològica, aquestes empreses també volen declarar els esforços que fan per reduir l’impacte en el medi ambient.

Els anys setanta aparegué un altre tipus de museus que al final de segle adquiriren molta importància: els museus de la industrialització, que museïtzen llocs productius de la industrialització o d’èpoques anteriors. En aquests museus la maquinària no se separa del continent; el fet de romandre en el mateix lloc on van funcionar fa que conservin tota la seva dimensió, perquè la comprensió d’una màquina no es limita a la seva tecnologia, sinó que abasta també la seva funció en un procés productiu.

La finalitat d’aquests museus no és únicament explicar el mètode utilitzat per a produir un objecte o extreure una primera matèria, sinó que també es pretén explicar la vida social que hi havia al lloc i la relació del món de la producció amb la societat d’acord amb una determinada tecnologia. Aquests museus van tenir diverses evolucions. D’una banda, sobretot al nord d’Europa, es crearen els museus del treball dedicats quasi exclusivament a explicar les formes de treball i les lluites obreres al llarg de la història, i, de l’altra, es desenvoluparen els museus al territori. D’aquests últims els més famosos foren el de Le Creusot a França i el d’Ironbridge a Anglaterra. S’hi volia reflectir la complexitat industrial en un espai que no es limitava a un lloc productiu, sinó que comprenia diversos llocs interconnectats entre ells per algun factor que podia ser, per exemple, la utilització d’una mateixa primera matèria o d’una mateixa tecnologia. En la visita d’aquests museus es van incloure les cases dels treballadors, les dels burgesos i els llocs socials com l’escola, el mercat, etc.; d’aquesta manera també s’integraven els aspectes socials de la producció.

Si el canvi tecnològic i productiu va produir els anteriors museus, l’avenç tecnològic va impulsar els anomenats Science Centers, fills de la filosofia del Palais de la Découverte, però on les demostracions ja no eren realitzades per personal expert sinó que eren els mateixos visitants que manipulaven els objectes que s’exposaven. L’Exploratorium de San Francisco va ser un dels centres que més influïren en els futurs centres que es van crear i que es continuen creant. La filosofia d’aquests llocs, que difícilment es poden considerar museus, ja que no conserven peces, es basa en el fet que el visitant ha de descobrir per ell mateix les lleis que regeixen les experiències que s’hi realitzen; en aquest sentit, proposen que el museu estimuli les ganes de conèixer i ajudi a desenvolupar l’esperit científic, que en gran part es fonamenta en la curiositat. Per aquest motiu es tendeix a estructurar les exposicions per temàtiques, però sense un fil argumental clar; el visitant ha de passejar-se com si estigués en una fira de mostres, i el museu ha de dissenyar el conjunt creant situacions de sorpresa.

A partir dels anys vuitanta a Amèrica i dels anys noranta a Europa hi hagué una veritable explosió d’aquest tipus de museus, el més monumental dels quals fou la Cité de la Villette a París, que pretenia, a més, ser un lloc de trobada entre la societat, el món científic i les indústries. L’Estat francès ha dotat d’un gran pressupost aquest centre i gràcies a la política d’exposicions i d’activitats ha tingut un gran èxit. En certa manera es configura com una nova forma de museu, en el qual es dóna importància a la seva organització de tipus empresarial. La Cité organitza una gran quantitat d’actes relacionats amb la ciència, la tècnica i la indústria, produeix moltes exposicions itinerants per França i per molts altres països i la seva mediateca és una de les més importants del món en aquest camp.

A Catalunya, el Museu de la Caixa (1980) fou el pioner i un dels més notables d’Europa. S’ha destacat no solament per les seves exposicions interactives, que han tingut una influència clara en la museologia del nostre país, sinó que, com en el cas de la Cité, ha procurat realitzar activitats de divulgació científica de molta alçada. Una de les innovacions d’aquest museu ha estat la d’incloure en el seu programa d’exposicions temàtiques activitats relacionades amb les ciències naturals, ja que aquests tipus de centre estaven especialitzats en temes referents al món de la física. Uns dels seus èxits més notables han estat les exposicions itinerants, que han anat per tot Espanya. El seu èxit ha estat tan gran, que actualment ja són unes quantes les ciutats que han construït el seu propi museu de ciències, bé que amb nom diferents.

Interior del Museu de la Ciència de Barcelona.

ECSA

Entrada al Museu de la Ciència de Barcelona.

ECSA

D’altra banda, el 1984 es creà el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya seguint la filosofia dels museus de la industrialització, però incorporant en les seves exposicions els elements interactius dels Science Centers. El museu s’ha organitzat com un sistema museístic que en el moment actual és format per vint centres, cada un dels quals explica un procés productiu de Catalunya. El seu objectiu és preservar el patrimoni moble i immoble del país i difondre els coneixements de la història industrial de Catalunya i els avenços tecnològics actuals. La seva forma d’organització ha esdevingut un dels models d’implantació dels museus al territori.