Els Cavaillé foren una família d’orgueners procedents del Llenguadoc, activa des del començament del segle XVIII. Alguns dels seus membres, a més de construir orgues, van mostrar un gran interès per les novetats tècniques aplicables a les indústries del moment, les van saber reconèixer, les van experimentar ells mateixos i les van difondre per Catalunya amb el patrocini de la Junta de Comerç, en el període comprès entre el final del XVIII i el principi del XIX. Es tracta de Joan Pere Cavaillé i Domènec Cavaillé i Coll, pare i fill, els quals no sols van construir molts dels orgues que encara guarneixen les esglésies catalanes, sinó que tingueren, en el transcurs d’aquest període, un paper destacat en la invenció i la introducció de maquinària a Catalunya, així com en l’arrencada de la indústria química.
La màquina filadora de Joan Pere Cavaillé
Carta de Joan Pere Cavaillé sol·licitant el permís a la Junta de Comerç per a viatjar a Maó (3-7-1794).
ECSA
Joan Pere Cavaillé (Galhac 1743) va venir a Barcelona per bastir l’orgue del convent dominicà de Santa Caterina. En aquesta ciutat es va casar amb una barcelonina, Maria Francesca Coll, fet que el vincularia per sempre amb Catalunya, on va exercir bona part de la seva activitat.
L’any 1790 era a Puigcerdà, on justament es trobava el seu fill Domènec, construint des del 1788 l’orgue de la col·legiata i el del convent dels dominicans. Des d’allà va establir contacte amb la Junta de Comerç per a oferir una màquina de la seva invenció que filava llana, seda i altres fibres moguda a mà, per aigua o per cavalleria. La Junta de Comerç de Barcelona es va engrescar en l’assumpte, va pagar les despeses de construcció de la màquina a la Llotja i va gratificar l’autor, Joan Pere Cavaillé, amb un salari anual vitalici de 5.000 rals. Els experts Esteve Guilla i Francesc Seguí informaven sobre l’invent:
“La máquina construida por Pedro Juan Cavaillé a expensas de V.S. es utilísima no sólo para hilar lino, cáñamos, estambres, lanas y estopas de seda, sí para doblar y retorcer, pero de poco mérito para hilar algodón en comparación con otras que tenemos conocido en ésta… A Cavaillé le conceptuamos, por genio o por profesión, un verdadero maquinista…” (24 de novembre de 1791).
La Junta de Barcelona va donar publicitat a l’invent de Cavaillé per mitjà d’un cartell imprès en el qual s’oferia l’artefacte a tots els qui el volguessin copiar i posava el mateix Cavaillé durant sis mesos a disposició dels qui en volguessin aprendre l’ús.
Poc després, en l’informe que la Junta General de Madrid demanava a la Particular de Barcelona sobre aquest assumpte, Esteve Guilla explicava sobre la màquina de Cavaillé que “su uso va extendiéndose en esta provincia… En algunas partes se sirven del agua para darla movimiento y las hay ya establecidas a mano en Ribas, Igualada, Mataró, Reus y Bañolas. También van a ponerse en Gerona, Manresa, Taradell, La Puebla y otros parages, haviendo de algunos pedido a Cavaillé que cumplidos los seis meses que ha de permanecer aquí, pase a ponerlas”.
Avís públic de la demostració d’una màquina inventada per Joan Pere Cavaillé (30-6-1792).
BC
L’enginyosa màquina de filar de Cavaillé duplicava el treball que es feia amb la filosa i augmentava considerablement el dels torns comuns, cosa que explica, juntament amb el seu baix preu, l’èxit que va tenir. No es tractava, amb tota probabilitat, d’una de les noves màquines angleses, sinó d’un bon sistema que millorava la filatura tradicional amb torn. La màquina construïda per a fer les demostracions a la Llotja va quedar instal·lada a la Casa de Misericòrdia de Barcelona per a ús de les dones que hi eren recloses.
A l’octubre del 1794 Cavaillé, compromès amb la Junta a crear noves màquines, notificava a la corporació que havia inventat un nou giny que presentava algunes millores respecte de l’anterior i que tenia ja instal·lat en una fàbrica de Ribes de Freser.
Joan Pere Cavaillé va intentar encara l’any 1801 embarcar-se, amb finançament de la Junta, en un projecte d’explotació d’una mina de carbó que havia trobat a Vilella Alta. La petició no va prosperar malgrat l’interès de Cavaillé per proveir de carbó les destil·leries d’aiguardent de la regió.
Va morir el 1809 a Llançà, quan tenia a mig fer els orgues de Mequinensa i de Castelló d’Empúries, instruments que finalitzà anys més tard el seu fill Domènec, ajudat sovint pel seu germà Pere, continuadors ambdós de l’ofici secular de la família.
Domènec Cavaillé i Coll i l’espionatge a França
Domènec Jacint Cavaillé i Coll fou un continuador fidel de les activitats del seu pare. Obra seva foren l’orgue de la catedral de Vic, el de Santa Maria del Mar i el del convent de la Mercè de Barcelona. Però també havia construït màquines de filar i la Junta de Comerç, ocupada com sempre en el foment de la indústria i en la introducció a Catalunya de qualsevol innovació aplicable a les seves fàbriques, va encarregar-li al final de l’any 1814 que anés a veure algunes fàbriques franceses per a recollir mostres i tota mena d’informació sobre la maquinària tèxtil que s’hi utilitzava. Cavaillé i Coll va fer dos viatges a Lodève, on es va introduir en la gran fàbrica de Faulquier, Germans i Cia., que disposava aleshores de vuit conjunts de màquines, cada un format per una emborradora, una carda, dos telers grans i quatre de petits. Va viatjar també a Bédarieux per a observar les dues fàbriques de Grand, i en aquestes estades a França va recopilar i donar a la Junta de Comerç diverses mostres i abundant informació tant sobre les característiques i els preus de les màquines com sobre l’organització del procés de treball en aquells establiments que va visitar.
Cavaillé i Coll i la introducció de la indústria química
Després de la tasca d’espionatge realitzada en favor de la Junta de Comerç i tornat a Barcelona, Cavaillé i Coll va ocupar-se intensament de la vinguda d’un tècnic que va construir la primera cambra de plom, fonamental per a l’elaboració d’àcids i altres productes químics, i, en el mateix terreny, va gestionar la instal·lació a Barcelona de Francesc Cros de Montpeller, el qual va construir a Sants el primer establiment modern de fabricació d’àcids del país.
Francesc Cros i el seu soci Marc Barthélemy van obtenir, l’any 1817, llicència per a establir una fàbrica de productes químics a Barcelona i van demanar el privilegi exclusiu durant deu anys. L’exclusivitat de fabricació no els va ser concedida aleshores, però sí l’any 1822 pel govern constitucional. Quan, l’any 1824, Cros va demanar a Madrid la revalidació de l’exclusiva en la fabricació d’àcid clorhídric (muriàric), clorur (sal) d’estany i sulfat de ferro (vidriol verd o caparrós), no li van concedir, però en canvi li donaren una gratificació per haver estat el primer introductor a Espanya d’aquest gènere d’indústria.
En aquest cas Domènec Cavaillé i Coll va fer d’agent intermediari entre Cros i la Junta de Comerç i va aconseguir amb la seva gestió que la primera indústria química nacional s’implantés a Catalunya.
Domènec Cavaillé i Coll i la màquina de Jacquard
Al final del segle XVIII la fabricació de teixits amb dibuixos de diferents colors encara significava una operació molt complexa que es feia a mà i requeria la participació de diversos operaris. Jacquard, teixidor de Lió, va inventar una màquina que, acoblada a un teler, permetia l’evolució independent de cadascun dels fils de l’ordit, amb la qual cosa els dibuixos, dissenyats per mitjà d’uns cartons foradats, podien ser més grans i més complicats. La màquina de Jacquard simplificava extraordinàriament la reproducció dels dibuixos en els teixits i va ser ràpidament adoptada des del 1806 a les fàbriques de França.
Domènec Cavaillé i Coll va tenir contacte a Barcelona, l’any 1822, amb Claudio Ronze, personatge per ara desconegut, el qual havia introduït a la ciutat algunes d’aquestes màquines inacabades i havia demanat a Cavaillé i Coll que li completés la feina. Cavaillé i Coll, entusiasmat per la singularitat i utilitat de les màquines jacquard, es va oferir a la Junta de Comerç per anar a Lió a comprar-les o bé a estudiar-les per a poder-les copiar.
La Junta de Comerç es va mostrar tan interessada en la introducció i generalització de la màquina jacquard que en pocs dies es va decidir a firmar un contracte amb Cavaillé i Coll per a enviar-lo de seguida cap a França. Portava la comanda de recollir tota la informació que pogués aplegar sobre la dita màquina i especialment sobre els seus accessoris, les seves característiques, el nombre d’agulles, les formes de muntar les pintes d’acer, els preus de construcció i transport, el seu funcionament, etc. Tot això ho havia de fer en un termini de tres mesos improrrogables i amb una dotació econòmica força minsa. Però els tres mesos que havia de passar a França es van convertir per a Cavaillé i Coll en set anys, a causa sobretot de les difícils circumstàncies polítiques d’aquell temps marcat per la caiguda del liberalisme, la invasió de Catalunya per tropes franceses i la restauració de l’absolutisme. La Junta de Comerç de Barcelona, d’altra banda, va patir en aquesta època greus problemes de finançament per les estretors imposades pel Ministeri d’Hisenda, sempre gasiu a l’hora de liquidar el dret del pariatge amb la Junta de Barcelona.
La informació sobre la màquina jacquard que reclamava la Junta de Comerç va quedar sense respostes de Cavaillé i Coll, el qual, instal·lat a Tolosa, va haver de dedicar-se al seu ofici d’orguener per a subsistir amb la seva família.
Cavaillé i Coll va fer tard amb la màquina jacquard. Quan va tornar a Catalunya, a l’octubre del 1829, la jacquard estava ja introduïda a les fàbriques de teixits catalanes. Es trobava a Lleida per a compondre els orgues de la catedral que ell mateix havia construït cap al 1818, i des d’allà va enviar una memòria a la Junta de Comerç en la qual explicava que, tot i haver reunit els coneixements necessaris sobre la màquina jacquard, com que l’havia vista ja utilitzada a les fàbriques de Barcelona, considerava que les informacions que portava de França ja no eren necessàries a la Junta. Seguidament oferia, però, notícies de novetats tècniques d’índole tan diversa com la fabricació de pòsits ascendents, la construcció de barrenes i la fundició de metalls, sobretot del ferro colat en alts forns, aplicable a la construcció de cilindres, rodes, engranatges i altres peces per a màquines tèxtils. Donava a conèixer també la serra circular inventada pel seu fill, Aristides, i es brindava a donar lliçons teoricopràctiques sobre mecànica aplicada, per les grans analogies que trobava entre l’orgueneria i altres tècniques.
L’oferiment es devia, sens dubte, al fet que Cavaillé i Coll coneixia l’existència d’una plaça de titular de les classes de mecànica de la Junta, vacant per mort de Gaietà Faralt. Faralt havia muntat el Gabinet de Màquines de la Junta de Comerç l’any 1804, a imatge del Gabinete o Exposición Permanente de Máquinas de Madrid, que havia anat a observar, pensionat per la mateixa Junta de Barcelona, els anys 1779 i 1804. Fou igualment el successor de Francesc Santponç en la càtedra de mecànica quan aquest va morir en l’epidèmia de febre groga del 1821. La plaça es va adjudicar el 1831 a Hilarión Bordege, que des de París també s’havia ofert per a ocupar-la, aquest, però, amb el suport de les bones referències que d’ell havia donat el prestigiós Mateu Orfila.
Retrat d’Aristides Cavaillé-Coll vers el 1875.
Col·l. part. Repr.: J.V.
La darrera notícia de Domènec Cavaillé i Coll i del seu fill Aristides és del març del 1830, en què es trobaven encara a Lleida treballant en els orgues de la catedral. Avisaven la Junta de Comerç que passarien per Barcelona per mostrar la serra circular a Josep Roure per si la volia adquirir per al Gabinet de Màquines.
A partir del 1831 Domènec Cavaillé i Coll va abandonar Catalunya definitivament i va dedicar-se en exclusiva a fer instruments musicals, instal·lat a París i associat amb el seu fill Aristides Cavaillé-Coll (el cognom de l’àvia catalana quedaria per sempre unit a la firma Cavaillé), que arribà a ser l’orguener més prestigiós d’Europa i féu tots els orgues importants de París.
Si bé els instruments Cavaillé-Coll són internacionalment reputats, no és tan coneguda en canvi aquesta faceta de les tres generacions familiars, Joan Pere, Domènec i Aristides, com a inventors i constructors de màquines diverses, activitat que van saber harmonitzar molt bé amb el seu ofici. Enginyers inquiets i polifacètics, per a ells tot fou una mateixa cosa, la maquinària dels orgues o la dels telers. Durant els seus desplaçaments per les regions del sud de França, tot construint o reparant orgues, van aprofitar per a observar i prendre contacte amb les noves tecnologies aplicades i després van utilitzar els seus coneixements per a aconseguir, en algunes ocasions, l’ajut econòmic de la Junta de Comerç de Barcelona. La seva condició de francesos mig catalans, de treballadors nòmades i de bons coneixedors de les màquines, els va fer idonis, a ulls de la Junta, per a l’espionatge industrial, que practicaren sovint a compte seu. A través d’ells es van filtrar a Catalunya moltes informacions sobre les innovacions introduïdes en les fàbriques franceses, sense oblidar el paper que cal atribuir a Domènec Cavaillé i Coll en la instal·lació al poble de Sants de la primera i més important indústria química del país.