La transferència de tecnologia en la industrialització llanera

El cas de la indústria llanera mostra molt bé com la difusió de tecnologia tèxtil operava, ja des d’abans de la industrialització, en ones concèntriques des dels centres d’innovació. A l’igual que passa amb les ones de l’impacte d’una pedra en l’aigua, la rapidesa i la intensitat de la difusió estaven en funció de la distància –mesurada aquí en termes econòmics– respecte als focus innovadors: nord d’Anglaterra de manera destacada, França septentrional i Liegois a continuació. Tanmateix, des de molt aviat, les ones concèntriques provocades des dels grans centres d’impacte es van veure tallades en diferents punts per altres ones de centres secundaris. A mesura que creixien les aigües –de vegades procel·loses– de la industrialització tèxtil, també augmentava el nombre de nuclis capaços d’anar més enllà de la mera recepció de tecnologia i d’esdevenir-ne difusors secundaris.

Teler manual.

ECSA

Aquest estudi s’estructura en tres apartats cronològics. El primer analitza la transferència de tecnologia al segle XVIII, atès que la dependència de tècniques foranes és anterior a la industrialització. Es tracta d’analitzar els elements de continuïtat i, sobretot, de mostrar com els canvis en els productes i en els processos empenyeren la nostra indústria llanera fins a l’avantsala de la mecanització.

Els dos apartats successius en què hem dividit la industrialització (1815-1835, 1835-1870) responen al fet que aquest procés no va canviar només les tecnologies, sinó també els mecanismes de transferència. Les capacitats de la societat receptora de la nova tecnologia eren molt limitades en la primera fase i l’assistència tècnica externa era molt més decisiva. Per això, la difusió de les màquines va haver d’anar acompanyada de migracions de tècnics, que encara eren més imprescindibles quan la tecnologia de processos es basava més en un determinat know-how que en la simple incorporació de maquinària.

Una vegada iniciada la mecanització, el perfeccionament de les màquines i dels processos productius fou incessant, de manera que la difusió de tecnologia es va intensificar amb la industrialització. No solament hi va haver més i millors mitjans per a propagar el coneixement, sinó que, al mateix temps que determinades tecnologies esdevenien madures, també s’incrementaren les capacitats de les regions receptores. En conseqüència, les innovacions posteriors van ser adoptades amb molta més facilitat i algunes d’aquestes regions o districtes van consolidar-se com a centres secundaris de difusió tecnològica.

Abans de la industrialització

Teixidor en un gravat de l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert (1751-65).

ECSA

Al llarg del set-cents, França va ser el punt de referència en la millora de la qualitat dels draps de llana a Catalunya. El 1720 ja s’imitaven a Sabadell els draps de Lodève. Mig segle després, el terrassenc Ignasi Galí fabricava draps com els d’Amiens i també havia contractat un tècnic francès per a elaborar barragans i sarges llises i amb flors. Bé que predominant, la influència francesa no era exclusiva. A la fi de la dècada del 1780 el sabadellenc Pau Roca manufacturava draps ratllats com els de França, Holanda i Anglaterra i baietons com els d’Anglaterra, i Pau Miarons, destacat comerciant barceloní i també manufacturer, impulsava la imitació dels draps anglesos. Al llarg del segle, i més intensament en el darrer terç, havia arrelat la convicció en els cercles més dinàmics de la manufactura drapera que el futur estava en la innovació del producte. Els draps anglesos de primera classe i els de Sedan eren també el mirall d’aquells observadors més crítics amb la qualitat dels draps catalans.

La indiscutible innovació del drap va comportar canvis tecnològics incrementals, ja que la millora de la qualitat del producte no podia fer-se sense la dels processos. Els treballadors havien d’adquirir un millor ensinistrament, però també s’havien d’introduir nous ginys. Alguns podien ser tan elementals com els torns de filar en substitució de les filoses. A Sabadell i a Terrassa no hi ha dubte que els torns havien desplaçat les filoses a les cases dels paraires entre el 1775 i el 1815, però on el cap de casa no era d’ofici tèxtil la relació era encara de tres filoses per dos torns en la dècada del 1780. Amb tota probabilitat la dedicació a la filatura era més ocasional on regnava la filosa que on dominava el torn. En qualsevol cas, l’estricte control de la qualitat del fil mitjançant l’aspa per part dels fabricants igualadins i l’ensinistrament de filadores en uns quants pobles bagencs a través d’escoles de filatura –totes amb torns– per part dels fabricants terrassencs mostren la importància d’aquesta qüestió.

El coneixement de la llançadora volant també va provenir de França. El 1790 Francisco de Zamora ens dóna notícia d’un teler draper amb aquest mecanisme a la Bisbal d’Empordà, un lloc clarament marginal en aquesta manufactura. El trencament dels fils, ocasionat per aquest mecanisme, en va limitar la difusió fins que la primera mecanització del cardatge i de la filatura va proveir els teixidors de fils de trama més adequats. Els mateixos anys que Zamora n’assenyalava l’excepció a Catalunya, la llançadora volant es començava a difondre –ara de manera imparable– als països més avançats.

En altres processos de preparació de la llana i d’acabat del teixit s’introduïren nous ginys. Entre els primers, el torn de vergassejar o “rueda a la inglesa para purificar i ablandar la lana”, que ja trobem a Terrassa el 1767, similar molt probablement a l’anomenada arpa a Alcoi. Als acabats, hi destaca la introducció de nous ginys de perxar per tal d’aixecar el pèl al drap. El 1764, a la fàbrica terrassenca de Jeroni Font i Parés hi havia una perxa de braços “a la moda antigua, otra de agua a la Inglesa para los paños de primera suerte”. Atès que només hem trobat aquesta referència aïllada, hem de pensar que era una gig-mill com la introduïda a la fàbrica de Guadalajara el 1756 i a Àvila el 1776 i com les difoses a la mateixa època en certes àrees d’Itàlia. Les premses també esdevingueren ginys essencials; a l’anterior fàbrica terrassenca n’hi trobem una “como la de Guadalaxara”. Si bé des del punt de vista empresarial i manufacturer el balanç de la Real Fábrica de Guadalajara y San Fernando no es pot qualificar de reeixit, els fabricants o els informants no dubtaven a situar-la com a referència de la innovació tecnològica. En el premsatge en calent resultaven bàsics la qualitat de les planxes de ferro i la dels cartrons; un dels encadenaments cap endarrere de la draperia fou l’impuls a la fabricació d’aquests cartrons en llocs com la Riba, l’Anoia o Alcoi. L’esforç per millorar aquesta operació va portar, a la primera dècada del segle XIX, una companyia alcoiana a comprar una premsa a Sedan.

El tintatge de la llana era bàsic en la qualitat del drap i tot indica que l’endarreriment era notori. Novament, els tècnics francesos eren els més avesats en aquest procés, com ho palesa també la fàbrica reial de Guadalajara. No és casual, doncs, que un mateix tintorer francès, calorosament elogiat pels principals fabricants terrassencs, Vicenç Barrallier (també escrit Barralle o Barreller), es trobi alternativament a Alcoi (1732), Terrassa (1748) i Béjar (1753). Si bé encara el 1767 Joan Pau Canals, “Director General de Tintes del Reino”, criticava l’escassa solidesa del tintatge dels draps de Sabadell, les instal·lacions de tintatge van incrementar tant la capacitat com la qualitat amb ajut d’aquests tècnics forans i de noves qualificacions dels nadius. Tanmateix, al començament del segle XIX, Alexandre de Laborde assenyalava que el tintatge marcava la diferència a favor dels draps francesos en relació amb els catalans.

Aquestes millores poden qualificar-se d’incrementals, ja que fonamentalment milloraven la tecnologia existent sense capgirar els processos productius. Tanmateix, van anar acompanyades de transformacions substancials en l’organització de la indústria. El canvi fou més precoç i intens als centres que reeixiren en la innovació del producte final. Tot i que la interacció dels processos, juntament amb la insuficiència de la informació, dificulta distingir les causes dels efectes, els canvis d’alguns centres contrastaren amb l’immobilisme d’altres. A Igualada, a Terrassa i –més tard i amb més conflictivitat– a Sabadell, l’empresa capitalista es va imposar a les formes precedents de negoci més ancorades en l’organització gremial. El fabricant va substituir el paraire i els oficis artesanals es veieren creixentment subordinats a aquests nous amos. Les mutacions de la vella organització gremial obrien més espai a l’empresa: desapareixien els gremis de teixidors o es maldava per subordinar-los, i els gremis de paraires esdevenien gremis de fabricants o eren fermament controlats per aquests.

Teler manual del segle XIX.

ECSA

Els nuclis on més va créixer la producció en el darrer terç del segle XVIII (es va més que doblar a Alcoi, Sabadell i Terrassa) i on més avançats van ser els canvis organitzatius foren els primers i els més compromesos en el pas de les millores tecnològiques incrementals a la mecanització. Les dificultats per a augmentar la producció de fil amb els costos i les qualitats requerides, la bona acollida de les produccions locals en diversos mercats peninsulars i la pressió per a escalar en la qualitat van empènyer els empresaris cap als nous procediments mecànics. Aquestes màquines, disponibles des de la darrera dècada del segle XVIII, no solament estalviaven treball sinó que fabricaven un producte superior i més uniforme.

De les primeres màquines de cardar, ja en tenim notícia a Alcoi el 1792, mentre que a Terrassa ja hi ha màquines d’emborrar i cardar de construcció local el 1802; a Alcoi les primeres màquines de filar, del tipus jenny, daten del 1791 i també hi ha diversos assaigs a les poblacions vallesanes en la primera dècada del vuit-cents. A diferència de les cardes, els resultats assolits amb les màquines de filar semblen més incerts, ja que probablement només aconseguien bons resultats en els fils de trama i de numeracions més baixes. Per això, les dades d’una primera difusió i de successius intents són acompanyades d’altres referides a la interrupció i a l’abandó de l’ús. En aquests primers anys del segle XIX, també es va difondre la màquina de perxar, inventada pel fabricant Joan B. Galí i construïda pel fuster Santiago Ubach, ambdós terrassencs, que va despertar fins i tot l’interès dels fabricants alcoians. A Catalunya, a més dels factors específics del desenvolupament de la producció drapera, s’ha de considerar l’incentiu de l’emulació dels avenços previs de la mecanització cotonera. Aquestes màquines despertaren recels en alguns treballadors, i la fusteria de Santiago Ubach fou incendiada el 1802. Tanmateix, aquest brot inicial de la mecanització, èmul d’altres esclatats amb més precocitat i força al continent europeu, mostra que la nostra indústria llanera també s’havia situat en els carrils de la industrialització.

La primera mecanització (1815-35)

La guerra del Francès (1808-14) va interrompre els primers esforços de mecanització. Salvat aquest parèntesi, el procés es va reprendre amb més impuls, ja que es van intensificar els estímuls per a la mecanització. La competència estrangera es manifestava més vigorosa que mai i la creixent oferta –externa i interna– de teixits de cotó capgirava la composició del consum de teixits. Tot plegat potenciava l’opció per la draperia de qualitat dels dos nuclis llaners vallesans. Les condicions per a la transferència de tecnologia també havien canviat. En el temps transcorregut des de la fi del segle XVIII, el desenvolupament i el perfeccionament de la tecnologia als països avançats no havien cessat. S’havia engrandit la reserva disponible de tecnologia perfectament contrastada. A més, la dinàmica innovadora es va accelerar en aquestes dècades i paral·lelament es van abaratir les noves màquines. Tot plegat, finalitzats els conflictes entre les principals potències europees, va contribuir a accelerar i generalitzar la transferència de tecnologia als països –i a les regions– que mostraven una major aptitud. En molta major mesura que en el set-cents, l’exportació de tecnologia fluïa com una riuada imparable, que s’iniciava al país més avançat –el Regne Unit– i superava tots els dics prohibicionistes interposats.

En aquest procés hom pot distingir dues etapes en la indústria llanera catalana. Del 1815 al 1825 es van difondre les màquines de la primera generació de la mecanització –ja del tot contrastades– i es va recuperar part del retard acumulat arran de la guerra. Del 1825 al 1835 algunes màquines de segona generació van substituir les anteriors, mentre que d’altres tot just van començar a ésser introduïdes.

L’abast del canvi tecnològic: màquines i procediments de fabricació

La primera mecanització es va centrar en dues fases del procés productiu: la preparació i la filatura i l’aprest i l’acabat dels teixits. En la preparació es van introduir unes màquines simples per a obrir la llana (els diables) i es va generalitzar l’adopció de les màquines d’emborrar i cardar introduïdes des del final del set-cents. Mentre que el 1820 només hi havia 6 diables a Sabadell, el 1832 ja n’hi havia 25. L’adopció de la filatura mecànica moguda a mà –la jenny– no oferia problemes, ja que després de l’emborrada i del cardatge es procedia a la filatura en gros amb la metxera o billy. Les jennies –generalment de 60 fusos– transformaven aquest fil gros en fil prim per a l’ordit i la trama. Aquesta fou la tecnologia dominant de la preparació i de la filatura –sembla que les màquines més difoses eren les del sistema Cockerill– en aquest període. Atesa la procedència de la tecnologia, no sorprèn que els coetanis anomenessin aquestes noves fàbriques “de hilados a la francesa”.

Les metxeres i les jennies, mogudes a mà, i els diables, emborradores i cardes, impulsades per energia hidràulica o per vogis, substituïren una enorme quantitat de treball (el 1820 consideraven a Terrassa que una jenny suplia el treball de 32 filadores amb torn) i eliminaren la filatura tradicional domèstica d’un bon nombre de poblacions del Vallès i del Bages, mentre que la nova activitat mecanitzada es concentrava als centres industrials. Aquest fou, amb la nova organització del treball que va comportar, el canvi més revolucionari de la mecanització de la preparació i de la filatura. No hi va haver oposició dels treballadors a aquestes màquines als centres més avançats i només es van registrar actes ludites en zones amb una nombrosa força de treball en aquestes operacions i amb escasses alternatives, com Alcoi (1821), o bé en viles en crisi com Camprodon (1824).

Al final del període analitzat va començar la introducció de noves màquines de filar, les mule-jennies, que ja eren impulsades per energia hidràulica. Les mule, tot i que ja eren aplicades al cotó per a la filatura de l’ordit, van haver d’adaptar-se a la filatura de la llana cardada i fins a la fi de la segona dècada del segle no es van difondre als països avançats. La tecnologia no solament era més complexa sinó que les màquines eren més cares: a l’entorn del 1830 una mule llanera –segurament de 200 fusos– costava l’equivalent a tres jennies i mitja.

Algunes de les operacions de l’acabat es van mecanitzar completament durant aquesta època. Tanmateix, aquest no fou el cas del batanatge, ja que els grans batans de maces foren encara la tecnologia dominant. Hi hagué, però, algunes innovacions dins d’aquesta tecnologia tradicional. Les sis maces, construïdes segons el mètode modern en un molí sabadellenc el 1822, mentre que a Castellar del Vallès els batans eren de mètode antic, segurament tenien una disposició diferent i algun canvi en el sistema de l’arbre de lleves que les movia. Les màquines de perxar, que s’havien començat a difondre abans de la guerra, es generalitzaren. L’operació d’abaixar –tallar el pèl del drap– també es va mecanitzar. Primer, amb les màquines d’abaixar que movien mecànicament les grans tisores tradicionals. I a partir del 1825, tot i que el 1819 ja hi havia hagut un intent d’introducció amb privilegi a càrrec de Pere Isern, les tondoses horitzontals, que realitzaven aquesta operació amb ganivetes helicoïdals, van substituir les màquines de tisores. També es van generalitzar les màquines per a raspallar els draps després de l’abaixament.

Teler del segle XIX del Museu d’Història de Sabadell.

ECSA

A partir del 1825 en els acabats es van introduir altres màquines, però amb una difusió limitada. Aquest seria el cas de les màquines de desgreixar i de batanar (no sabem si de cilindres o de maces), que substituïen el batanatge tradicional, i de les primeres premses hidràuliques. També es van introduir perxes que es movien en doble direcció, màquines de raspalls amb un raig de vapor per a aconseguir un acabat de llustre i màquines de raspalls per a netejar els cardons de les perxes.

La mecanització de la filatura va accelerar la difusió d’innovacions en el tissatge. La més important fou l’adopció de la llançadora volant: mentre que tots els telers de Sabadell i de Terrassa eren comuns vers el 1820, al començament de la dècada següent ja trobem telers amb llançadora volant a les grans empreses terrassenques. A més, les pues dels pintes dels telers van passar a ser d’acer en lloc de canya.

Atès el reforçament de l’opció de fabricar teixits de qualitat, la transferència de la tecnologia del tintatge va esdevenir crítica. Al començament de la dècada del 1820 tant els fabricants –que criticaven la Junta de Comerç per enviar pintors i escultors a Roma en lloc de fer venir tintorers de França– com els comerciants coincidien que aquest era el punt feble de la draperia catalana. Si bé hi va haver un increment de les publicacions, sobretot traduccions, i un esforç de difusió per part de la Junta de Comerç, l’instrument principal del canvi en la indústria llanera fou la incorporació de tècnics estrangers, particularment francesos. El resultat no fou només el perfeccionament dels procediments, sinó també l’augment de la dimensió i de la complexitat de les instal·lacions de tintatge que eren del tot manuals.

En aquesta època les energies que movien les màquines eren l’animada (la humana aplicada directament en l’accionament de les jennies o les billies i la de mules i cavalls en els motors que impulsaven màquines més potents) i la hidràulica. Fou en aquesta darrera on el ferro va començar a substituir la fusta en els arbres i en les transmissions i fins i tot en la mateixa roda hidràulica. Atesa la manca de desenvolupament de la indústria metal·lúrgica catalana, es va haver de recórrer a la importació de moltes d’aquestes peces, com ho mostren els casos de Bosch, Escudé i Companyia al molí d’Elias de Martorell i d’Oller Germans i Companyia a Rubí.

Importació de màquines i immigració de tècnics

Ateses les imperfeccions del mercat de tecnologia, les empreses –que lògicament havien d’articular la demanda– no podien limitar-se a esperar l’aparició dels oferents i van haver d’assumir un paper actiu en l’accés a la informació i en la importació de màquines i de tècnics. Per això, tot seguit a la finalització de la guerra del Francès, el 1814 els fabricants terrassencs Joan B. Galí i Salvador Vinyals partiren cap a França per a informar-se de la tecnologia disponible i importar-la. El 1829 i el 1830, en uns moments corresponents a una nova oferta de tecnologia, Pau Bosch, soci de Bosch, Escudé i Companyia, empresa amb instal·lacions a Terrassa i Martorell, va viatjar a Anglaterra, on va ajustar amb diversos agents la compra de maquinària de la darrera generació, superant –suposem que il·legalment– els entrebancs de la legislació britànica. Un d’aquests agents, Mr. Barh, pot ser el mateix Bahre que, pocs anys després, va proporcionar maquinària a la fàbrica vilanovina de la Rambla. La complexitat de la maquinària va obligar-los a fer venir també un tècnic muntador, un bataner i, fins i tot, un intèrpret, que van esmerçar la major part de l’any 1831 en el muntatge de les màquines a Martorell.

Per a la tecnologia de processos, que no es reduïa a la maquinària, les empreses hagueren d’atreure tècnics estrangers a fi d’aprendre les tècniques de tintatge i de nova fabricació de teixits. El 1828 Hipolite Delarne, tintorer d’Elbeuf, era contractat per l’esmentada Bosch, Escudé i Companyia. Un any més tard, amb l’encàrrec exprés de muntar un cossi de pastel com els de l’anterior casa, Antoni Casanovas i Companyia de Sabadell llogava el tintorer, també francès, Carles Muaró. El 1830 l’empresa terrassenca Oller Germans i Companyia contractava com a director de fabricació Doctrovée Vallois, de Louviers. François Monset, tintorer de Limoux (Aude), havia treballat fins el 1821 a Alcoi, després es traslladà a Terrassa i el 1831 el trobem a Valldelshorts (Navarcles), amb tota probabilitat a la fàbrica dels Herp. Sabem també que la gran empresa manresana Miralda i Companyia, que era al capdavant de la innovació, també disposava de tècnics francesos, entre els quals Joan Vergés el 1829. També vingueren bataners. Honorat Muñé, de Limoux, havia treballat a Sedan i residia a Sabadell des del 1825. Arnau Izard Marty, de Caudebronde (Aude) i format a Laroque d’Olmes (Ariège), es va associar amb el propietari d’un molí de Barberà del Vallès el 1832, però anys abans havia ensenyat a fer sabó i a batanar suau a Alcoi. L’emigració de tècnics francesos, decisius en la difusió de la tecnologia en aquesta etapa, no fou obstaculitzada per les distàncies, com ho palesa la seva presència en llocs tan allunyats de la frontera francesa com Béjar i Alcoi.

Algunes institucions també maldaren per superar les imperfeccions del mercat. Entre el 1814 i el 1816 Domènec Cavaillé i Coll va realitzar tasques d’espionatge i informació a compte de la Junta de Comerç. Va visitar fàbriques llaneres a Lodève i Bédarieux (Hérault) i el 1816 va informar sobre els tipus i preus de vuit assortiments de filar llana.

Els constructors de maquinària, però, eren els més interessats a fer-se conèixer pels clients potencials i per això establiren xarxes d’agents i viatjants. La casa Cockerill de Lieja, que havia muntat un establiment a Lodève per tal de subministrar maquinària als fabricants meridionals, disposava de dos agents que trobem als centres espanyols més actius: J.B. Kaufman (a Terrassa el 1821 i el 1826) i Charles Bicheroux, establert a a Alcoi vers el 1826. Aquest any sembla que la casa Cockerill disposava de dipòsits a Alacant i Bilbao. Bicheroux apareix a Terrassa el 1826, a Ezcaray –com a agent de Kaufman– el 1829 i a Béjar en diverses ocasions.

Els comerciants, dins del seu rol típic d’intermediaris, també contribuïren a articular l’oferta amb la demanda de tecnologia. D’una banda, el gran comerç de Barcelona, on cases com la de Pau Torrents i Miralda –soci de l’empresa llanera manresana Miralda i Companyia– distribuïen, en estret contacte amb els agents del constructor, les màquines Cockerill; o Arabet, Gautier, Manning i Companyia, que ho feien amb les del parisenc Collier. D’una altra, comerciants de la frontera, que es beneficiaven tant de la proximitat als centres fabrils del sud de França com de les xarxes tradicionals del contraban. Benet Lacot de Camprodon, mort el 1820 en una tempesta de neu a Núria mentre anava cap a la Cerdanya, i, després, la seva vídua, Miquela Feliu, venien maquinària i peces franceses als fabricants vallesans.

Aviat, però, també va desenvolupar-se –tot i que amb limitacions– una oferta local de tecnologia. D’una banda, hi havia certes capacitats, paleses abans d’aquesta fase de mecanització, com hem vist en el cas del fuster terrassenc Santiago Ubach i del fabricant Joan B. Galí. El terrassenc Antoni Petit, presoner a Sedan durant la guerra del Francès, va aprendre la construcció de màquines de perxar i d’abaixar, que tot seguit va desenvolupar a Terrassa amb cert èxit, sobretot si tenim en compte que el 1816 ja les feia per a un fabricant d’Ezcaray. El fuster terrassenc Joan Sagret Surís construïa perxes i altres màquines i també rebia encàrrecs d’altres centres catalans en la dècada del 1820. Manuel Prat, originari de Calella i resident a Terrassa, era anomenat maquinista i proveïa importants empreses a l’inici de la dècada del 1830. A Sabadell, hi trobem Francesc Vilà, definit com a inventor de màquines. Els estudis fets sobre Ezcaray han mostrat que Catalunya hi exportava constructors i tècnics des de molt aviat: el 1814 Esteve Benet i el seu fill per a fer un assortiment de carda i filatura; el 1815 s’hi va establir el “profesor de máquinas” Francesc Coll, d’Olot; el 1817 hi va arribar Pere Torras, de Balsareny, per a dirigir maquinària de preparació i filatura.

Altres van especialitzar-se en la construcció de peces i components per a substituir importacions. El 1826 Ramon Papell era l’únic constructor de plaques i cintes per a les màquines de cardar llana a Barcelona. El 1832 s’hi va afegir el fadristern terrassenc Ignasi Vinyals, que usava màquines fins llavors desconegudes.

Telers de llana, al Museu d’Història de Sabadell.

ECSA

Dins de l’oferta tecnològica local caldria afegir-hi també la formació de personal tècnic. Els mateixos fabricants havien d’incorporar coneixements tècnics pel seu compte, ja que només una minoria disposava de recursos per a contractar directius estrangers. Els coneixements de tintatge eren, com hem vist, fonamentals. El 1830 quatre fabricants sabadellencs, que havien comprat conjuntament un mètode de tenyir de blau, acordaven multar amb 200 duros aquell que divulgués el secret. Alguns tintorers locals també emularen amb rapidesa els estrangers. El 1829 Joan Sallarès, tintorer de l’empresa sabadellenca Joan Salt i Companyia, disposava d’un receptari amb prop de 190 receptes. Dins del batanatge tradicional també destacaren, al costat dels nous bataners francesos, algunes famílies vallesanes com els Montllor, els Sampere i els Voltà.

L’impuls del vapor (1835-70)

El 1833 l’empresa terrassenca Galí i Vinyals va construir el segon vapor de Catalunya. Un parell de fabricants sabadellencs també va instal·lar petites màquines al final de la dècada. En la dècada següent, quan ja l’explotació energètica dels limitats recursos hídrics vallesans tocava sostre, es construïren noves fàbriques de vapor a les dues viles vallesanes, però la veritable transició energètica es va produir en les dècades del 1850 i del 1860.

Els inicis d’aquest canvi energètic foren paral·lels als del canvi de producte. A partir del final de la dècada del 1830 es va introduir al Vallès la fabricació de teixits de novetat al costat dels draps i setins llisos. Aquests teixits, subjectes al canvi anual de la moda, ja que incorporaven dibuixos i fils de diversos colors i textures, foren el producte estelar de la draperia de qualitat fins a les darreres dècades del segle. D’altra banda, el vapor va permetre el desenvolupament de la filatura d’estam a Barcelona i el seu Pla, que era essencial per a abastir els fabricants de teixits de mescla, de gènere de punt, de catifes i de teixits d’estam.

Tot plegat es va veure afavorit per l’eliminació de moltes imperfeccions en el mercat de tecnologia: Anglaterra va permetre la lliure exportació de maquinària des del 1843, i la informació circulava a molta més velocitat gràcies a la transformació de les comunicacions dins i fora d’Espanya. El canvi energètic, les innovacions de productes i l’oferta creixent de noves tecnologies vertebraren el canvi tecnològic d’aquest període.

Expansió i intensificació de la mecanització

La primera tecnologia que es va haver d’importar fou l’energètica. Aquests anys, la construcció de màquines de vapor era pràcticament inexistent a Espanya. Un informe del 1877 sobre la indústria llanera catalana sostenia que el 1869 la major part de les màquines de vapor eren verticals del sistema de John and Edward Hall, és a dir, de balancí. La casa constructora John Hall & Sons de Dartford (Kent) va exercir un paper destacat, encara no estudiat, no solament en la vaporització inicial de la indústria llanera sinó també de la cotonera, des de la fàbrica Bonaplata a L’Espanya Industrial. Laureà Figuerola sostenia el 1849 que havien construït 46 de les 135 màquines existents a Catalunya. Molt relacionats amb aquesta casa hi havia els de Bergue, una família d’enginyers i mecànics anglesos, que trobem en el muntatge de rodes hidràuliques i de màquines de vapor en la indústria llanera des de la dècada del 1830. El 1842 Pere Turull considerava que Miquel de Bergue “en cuanto a vapor es excelente sugeto pero en cuanto a rueda hidráulica no ha tenido tan buen acierto…”. I vint anys més tard encara actuava per compte de la casa anglesa, llavors denominada John & Edward Hall. Hem de recordar que la construcció catalana de màquines de vapor no va arrencar fins a la dècada del 1850. A partir de llavors, les màquines Alexander, de la Nueva Vulcano i –en menor mesura– de La Maquinista Terrestre i Marítima foren adoptades també per a la indústria llanera vallesana.

La preparació i la filatura, mecanitzades des de l’època anterior, experimentaren un procés de substitució de maquinària obsoleta per màquines de nova generació –que eren totes de ferro– i se n’incorporaren d’altres que completaven progressivament la mecanització de diverses tasques. Els assortiments de carda que estaven formats per diable, emborradora, carda i metxera (billy), esdevingueren assortiments de diable i tres cardes (emborradora, repassadora i carda), mentre que la billy fou eliminada. Aquest canvi, introduït al Vallès en començar la dècada del 1840, va associat a l’adopció del sistema de carda de metxa contínua.

A la filatura, la substitució de les jennies per les mules –que tendien a ser construïdes totes de ferro– avançà a partir de la dècada del 1840 i en la següent ja hi havia mules de més de 300 fusos. Fou en aquests anys que el nivell de mecanització de la filatura vallesana es distancià del d’altres centres llaners espanyols. El 1855 la suma dels fusos d’Alcoi, Antequera i Béjar equivalia a la dels de Sabadell i Terrassa, a l’entorn dels 35.000; però l’agregat de les tres primeres ciutats encara incloïa el 31,4% de fusos impulsats a mà (de jenny), mentre que aquests no representaven més del 3% al Vallès. D’altra banda, la qualitat dels filats vallesans era superior a la d’altres centres catalans. El 1857 una societat constituïda a Banyoles condicionava l’augment de la setmanada del majordom de filats a l’assoliment de fils d’igual qualitat que els de Sabadell i Terrassa. La selfactina, que com totes les màquines inventades per a filar cotó va haver de ser adaptada per a la filatura de llana de carda, no es va introduir al Vallès fins el 1864. D’altra banda, la tecnologia de la mule, amb un filar suau especialment adient per a fils molt prims, es va perllongar durant molts anys: el 1883 encara hi havia a Terrassa un 48% de fusos de mule enfront d’un 52% de selfactina.

Tot i els intents de Pere Isern (1819) i de Salvador Bonaplata (1829), la filatura mecànica d’estam no es va desenvolupar fins a la dècada del 1840, quan es va localitzar a Barcelona i el seu Pla. El 1838 l’empresa de Tomàs Coma Miró va començar a construir la maquinària sota la direcció d’un tècnic espanyol format a les fàbriques estrangeres, cosa que implicava la importació de peces i de plànols, probablement del Regne Unit. El vapor va entrar en funcionament el 1842 i l’empresa va esdevenir la més sòlida d’aquest ram. En canvi, L’Espanyola, de Sant Martí de Provençals, constituïda com a societat anònima el 1845, va resultar una experiència fallida. Amb tecnologia francesa de pentinatge i preparació (Collier, Villaminot, Levasseur) i 14 mules de 240 fusos, fou dirigida successivament pels francesos Leopold Josep Bouchard i Pròsper Cosnier. Parada des del 1850, fou continuada amb la denominació de Miquel Domingo i Companyia (1854-58) i liquidada definitivament després de la frustrada constitució d’una nova societat anònima, La Llanera Catalana. No coneixem, en canvi, les característiques i la procedència de la tecnologia d’altres empreses de filatura d’estam: Ramon Obiols i Companyia (1844-48) i la seva continuadora Ignasi Carreras i Companyia (1849), de Barcelona; Escubós i Companyia (1853), de Sant Martí de Provençals; i Josep Salvadó i Companyia (1854), de Puigcerdà, l’única que va funcionar amb energia hidràulica.

Entre les màquines noves aplicades a la preparació s’han de destacar el batuar –per a vergassejar mecànicament la llana–, la triosa, que separava les impureses vegetals de la llana, i el leviatà per al rentatge de la llana, introduït simultàniament a Sabadell i Terrassa el 1864 per Josep Badia i Francesc Roura.

La millora de la productivitat i de la qualitat de la filatura era essencial per al desenvolupament de la producció de teixits de novetat. El tissatge, encara manual durant tot aquest període, va aplicar una innovació notable: la màquina jacquard. Hi havia dos tipus de telers jacquard, el de cos i el de lliços, que permetien elaborar teixits amb dibuixos de notable complexitat. El 1867, el 91,7% dels telers de Sabadell i el 41,7% dels de Terrassa eren jacquard. Una altra innovació en el tissatge manual fou l’augment del nombre de llançadores (el teler de quatre llançadores fou introduït el 1862 per Pere Bulbena a Sabadell), cosa que permetia més combinacions amb la trama.

Teler llaner del 1868 construït a Sabadell pel taller mecànic de Francesc Duran i Cañameras.

ECSA

Els primers telers mecànics foren introduïts en la indústria estamera de Barcelona. El 1861 Escubós i Companyia ja disposava de 23 telers mecànics a Sant Martí de Provençals i el 1863 Josep Coma i Companyia muntava telers mecànics a la fàbrica del Torrent de l’Olla (Gràcia). En canvi, el 1864 el conjunt de la draperia vallesana només disposava de 17 telers mecànics, enfront de 1.462 de manuals. Amb el tissatge mecànic es van introduir també les primeres màquines d’encolar l’ordit, d’ordir, de fer canons i de nuar.

De manera similar a la preparació i a la filatura, a l’aprest i a l’acabat es va registrar la substitució de maquinària obsoleta per maquinària nova. Els batans i desgreixadores de cilindres van reemplaçar definitivament els vells batans de maces. Les màquines de perxar de ferro van substituir les de fusta. A les tondoses transversals, s’hi van afegir les longitudinals des de la dècada del 1850. La premsa hidràulica va guanyar en difusió, si bé encara hi havia moltes premses manuals. La fabricació de nous tipus de teixits va exigir noves màquines per a aconseguir determinats acabats: de ratinar o frisar (per a formar frisos o aglomeracions amb el pèl), de cargolar (per als teixits astracans), de picar…

Importació de tecnologia i consolidació de capacitats tècniques locals

Pere Turull i Sallent, industrial i comerciant de llanes de Sabadell.

ECSA

Tot i que, com hem apuntat, s’eliminaren moltes traves en el mercat, la innovació incessant obligà els empresaris llaners a mantenir una actitud activa en la transferència de tecnologia. Les sortides a l’estranger esdevingueren més sovintejades. Al començament de la dècada del 1840 alguns dels principals fabricants es desplaçaren a França i Bèlgica. Josep Duran Sors va sortir cap a França el 1840, poc abans d’iniciar la construcció de la primera gran fàbrica a vapor de Sabadell. Del viatge de Pere Turull Sallent i del terrassenc Josep Sagret Pou als principals centres de construcció de maquinària de França (Rouen, Louviers, París, Lille) i de Bèlgica (Lieja, Verviers), efectuat entre octubre i desembre del 1841, en va resultar una intensa importació de nova maquinària entre el 1842 i el 1845. Així arribaren tondoses d’Houget et Teston (Verviers), de Regnier Poncelet i de Cockerill (Lieja); màquines de batanar de John Hall Pouvell i de Lacroy (Rouen); cardes i màquines de filar de Cockerill i de Mercier Fils (Rouen); i part de la informació fou transmesa per Turull a fabricants d’Alcoi. El 1843 va anar a França Serafí Sanmartí, gendre del fabricant terrassenc Joaquim Galí. A l’octubre del 1844 va sortir cap a França el jove fabricant Antoni Casanovas Ferran. Mesos després, l’empresa familiar rebia maquinària procedent del port de La Ciotat.

En les dècades següents aquests viatges de recerca i de negocis es van combinar amb la visita i/o la participació a les exposicions internacionals i amb els inicis del turisme burgès. El 1857 el sabadellenc Josep Voltà Vivé fou delegat a l’exposició de París. El 1859 el jove Pau Turull Comadran visità París, Elbeuf, Louviers i Londres. A Elbeuf va observar els primers telers mecànics, la màquina d’encolar ordits i la màquina de fer canons. El 1862 el seu pare, Pere Turull Sallent, i un altre fabricant sabadellenc, Joaquim Casanovas Bosch, visitaren París i l’exposició de Londres, on també participava un bon nombre de fabricants vallesans. En aquestes dues dècades diverses empreses llaneres catalanes van concórrer en algunes de les exposicions universals de Londres i París.

A més dels viatges, alguns fills de fabricants realitzaren estades a l’estranger. Amb 18 anys, després d’haver estat empleat en una empresa drapera de Carcassona, Andreu Duran Mimó, fill de Josep Duran, va arribar a Louviers el 1844, recomanat per Pere Turull, i més endavant va residir a Elbeuf. El terrassenc Ignasi Amat Galí va treballar a Elbeuf del 1839 al 1842. El 1856 el barceloní Pere Dòria Bulbena, amb interessos en la indústria sabadellenca, també s’estava a Elbeuf.

El desenvolupament de cases de comerç dedicades a la importació de maquinària fou també notable en aquesta època. A Barcelona, Carles Torrents Miralda continuà aquesta activitat en la dècada del 1840. En aquesta dècada fou especialment actiu el francès Joan Pere Canal, el negoci del qual fou continuat després per la raó Canal i Briguiboul. En la dècada del 1860 altres cases de comerç estrangeres també importaven maquinària: James Sykes, que també filava i doblava llana, era el representant a Espanya de Platt Brothers & Co.; John M. Summer i Companyia importava maquinària de Manchester i de Mulhouse; Boot, Leigh i Companyia vengué alguns dels primers telers mecànics llaners. Al Vallès, Josep Ubach i Roca, fabricant de filats a Terrassa, actuava com a agent de la casa Mercier de Louviers en la dècada del 1860, però també venia maquinària britànica.

Una tecnologia cada cop més complexa va exigir noves qualificacions als constructors locals de maquinària. El 1839 Pere Casanovas Comerma encara construïa màquines de cardar de primera generació i jennies, però el 1854 ja fabricava màquines de filar de 200 pues de construcció anglesa. El 1844 ell i el seu fill havien viatjat a França, on aquest, després d’haver estat alumne de l’escola de maquinària de la Junta de Comerç durant tres cursos, realitzà una estada a Louviers amb la recomanació de Pere Turull. Pere Casanovas, l’únic compositor de màquines de la vila, descollava en termes contributius per damunt dels manyans i serrallers en començar la dècada del 1850. Un cas semblant és el de Manuel Prat Pons a Terrassa, constructor de màquines de cardar i de filar. Mort el 1851, el successor, Joan Prat i Ubach, que també havia passat el 1840 per l’escola de maquinària de la Junta de Comerç, hi va instal·lar una foneria i una petita màquina de vapor. A la mateixa època també era rellevant un altre compositor de màquines terrassenc, Josep Prat.

Altres manyans, que es movien en un àmbit més modest, van assentar els fonaments de futures cases constructores: a Sabadell, Francesc Bas Tarré i el seu gendre Arnau Izard Massagué, que aprengué amb Valentí Fath de Guebwiller (Haut-Rhin) en una fàbrica cotonera de Castellar del Vallès, i a Terrassa, Francesc Abelló Ribalta.

En aquesta fase també va prendre nova volada la construcció local de peces i complements. Miquel Vinyals traslladà de Barcelona a Terrassa la fàbrica de construcció de cintes i plaques de cardes del seu germà Ignasi. Vers el 1838 ja trobem en aquesta vila el francès Joan Raoux, fabricant de cardes, i una dècada més tard, en la mateixa activitat, Josep i Ignasi Raoux. A Sabadell, aquesta fabricació amb màquines mogudes a vapor fou iniciada per l’olotí Joan Soler Roca al començament de la dècada del 1850. Més endavant s’hi incorporaren nous fabricants: Francesc Aymerich a Terrassa i els socis Lluís Calsina i Francesc Mutlló a Sabadell.

Tot i que encara continuaren arribant tècnics estrangers, aquests deixaren de tenir la rellevància d’anys anteriors, atès que l’oferta de tècnics locals no parava d’augmentar en nombre i en qualitat. A diferència de l’etapa anterior alguns d’aquests tècnics forans acabaren per esdevenir empresaris. Als carders Raoux, esmentats abans, podem afegir els casos de tintorers com el lionès Pasqual Ferroul instal·lat a Terrassa, primer majordom de Pere Codina vers el 1845 i després tintorer per compte propi; Francesc Frederic Charrier, de Saint-Agrève (Ardèche), i Bartomeu Charrier, de Valence (Drôme), instal·lats a Barcelona i a Terrassa; Frederic Chaloux Leveille, de Magny-en-Vexin (Val d’Oise), a Barcelona, el 1850; i Joan B. Amade, tintorer i sombrerer a Sabadell, arribat des d’Avinyó cap a la meitat de la dècada del 1850. Entre els bataners cal ressenyar Tomàs Roumens, de Montolieu (Aude), a Olesa, el 1849, i, després, a Terrassa; Pere Roumens, que prengué en arrendament dos batans al molí de Sant Oleguer de Sabadell el 1859; l’esmentat Arnau Izard Marty, que trobem a Martorell el 1840 i pocs anys després a Castellar del Vallès. Al costat d’aquests tècnics empresaris n’hi havia alguns d’assalariats com el majordom fabricant de draps Simó Jean a Terrassa el 1849 i Josep Canal, que va treballar per a Antoni Casanovas de Sabadell a l’entorn del 1841.

Membres de l’Institut Industrial de Sabadell el 1863.

ECSA

La fabricació dels teixits de novetat també va incrementar la necessitat de tècnics en teoria de teixits. A Sabadell, l’Institut Industrial (1863-70) va organitzar algunes classes de teoria de teixits i també hi havia professors particulars d’aquesta matèria. D’altra banda, augmentà el nombre de publicacions disponibles i els fabricants no s’estaven de comprar mostraris a l’estranger.

El nombre i la rellevància dels tècnics estrangers van disminuir dràsticament a partir del 1850. Tot i l’absència de centres d’ensenyament tècnic als dos centres llaners vallesans, a diferència de Béjar (Escuela Industrial, 1852) i d’Alcoi (Establecimiento Científico-Artístico, 1829-35, i Escuela Industrial Elemental, 1853), els tècnics locals passaren a dominar una tecnologia que ja podia considerar-se madura. L’oferta d’aquests tècnics (tintorers, majordoms de filats, directors de teixits, mecànics), formats a partir de l’aprenentatge fabril, complementat a vegades amb algun tipus d’ensenyament particular –especialment en la teoria de teixits– i més rarament per algun tipus de formació reglada, no va mostrar cap símptoma d’estrangulament des de llavors. De fet, en les dècades del 1850 i del 1860 va sorgir una plètora de majordoms de filats, directors de teixits i tintorers, alguns dels quals engruixiren més endavant els rengles de l’empresariat. El 1856 només hi havia tres empreses de tintoreria de llana fundades per francesos a Sabadell i Terrassa, enfront de quinze més de tintorers catalans i d’una desena de fàbriques amb tint propi, on no hem trobat cap tècnic estranger.