Gravat dels tallers de La Maquinista Terrestre i Marítima vers el 1882.
ECSA
L’estrena de la fàbrica Bonaplata, el 1833, el primer viatge del vaixell El Balear, el 1834, i la inauguració del ferrocarril de Mataró, el 1848, simbolitzen l’inici de l’era del vapor a Catalunya. La nova energia va renovar les velles indústries i en va crear de noves. La metal·lomecànica ha estat la més rellevant de les darreres. A més d’aplicar-se a la producció de maquinària diversa i altres articles de metall, alguna empresa s’ha atrevit amb els motors mateixos. Destaca entre totes La Maquinista Terrestre i Marítima, SA (MTM), creada el 1855 amb el propòsit explícit de construir “màquines de vapor terrestres i marítimes, així com locomotores per als ferrocarils”, és a dir, la gamma completa del motor revolucionari. La MTM ha estat una empresa ambiciosa, nascuda de la fusió dels tallers de Valentí Esparó (bastits damunt les runes de la fàbrica Bonaplata) i de la foneria i tallers de Tous i Escacibar (“La Barcelonesa”, a l’exconvent de Sant Agustí), continuadors, al seu torn, després d’altres subrogacions i trasllats, dels que en una data imprecisa, per bé que anterior al 1835, havia creat Louis Perrenod, pertanyent a una nissaga cotonera d’Alsàcia. La MTM començà amb un capital de 20 milions de pessetes, superior al de qualsevol altra firma industrial catalana de la mateixa època.
Quina ha estat exactament la seva contribució en l’especialitat de les màquines de vapor? Els treballs de S. Riera han establert que fou pràcticament nul·la en l’àmbit de la marina mercant i significativa, però molt tardana (primer terç del segle XX), en el de les locomotores. En aquest estudi caldrà estendre l’anàlisi i la valoració als vapors fixos de la MTM. La font utilitzada és el Libro registro de las máquinas de vapor construidas por La Maquinista, custodiat, amb altra documentació de la companyia, a l’Arxiu Nacional de Catalunya. El document és una llista correlativa dels motors de vapor fixos lliurats per la MTM, precisant-ne, en cada cas, l’any de lliurament, la potència i el tipus, la localitat de destí i el nom del destinatari. Després d’una indagació sistemàtica, hi hem afegit, en el cas dels aparells instal·lats a Catalunya, la classe d’indústria o d’activitat de la raó social o la persona titular de cada un. Aquest conjunt de dades ens permet recopilar les dades estadístiques amb el detall anual dels aparells i les potències corresponents, la distribució comarcal i local dels vapors “catalans” (distingint-ne els “tèxtils”, per ser majoria), els sectors d’activitat a què es poden adscriure la major part, i la distribució regional de l’estoc dels vapors “no catalans”. Les dades parlen per elles mateixes. El comentari que aquí es fa es limita a precisar-ne i glossar-ne alguns aspectes.
Consideracions generals
Les màquines de vapor fixes construïdes per la MTM.
La MTM ha construït 569 màquines de vapor fixes, amb una potència de 32.745 CV, al llarg de la seva existència. D’aquestes màquines, 425 (equivalents al 74,7% del conjunt), amb una potència de 24.930 CV (76,1%), s’han quedat a Catalunya; 141 (24,8%), amb 7.797 CV (23,8%), han anat a parar a la resta d’Espanya; una, de 4 CV, ha tingut per destí les illes Filipines, i les dues restants (14 CV), el Brasil.
El gràfic presenta la relació anual de totes les màquines. Hom hi observa un trenc definitiu a partir del 1900: tot i que l’últim vapor és del 1932, les xifres s’han contret dràsticament a l’inici mateix del segle XX. La ruptura no és estranya: la mostren igualment els valors de l’estadística del comerç exterior britànic (el Regne Unit ha estat el primer proveïdor de “vapors” a escala mundial) relatius a les expedicions de steam engines en direcció a Espanya. El motor de vapor és típic de la primera revolució industrial. Els motors elèctric i d’explosió interna li prengueren el lloc en el curs de la segona revolució industrial.
Cal distingir, tanmateix, entre Catalunya i la resta. Mentre que al Principat el nombre dels vapors MTM va culminar en 1871-85 i la seva potència en 1886-1900, en el conjunt de les altres regions tant el nombre com la potència van estar extrems en el quinquenni 1896-1900. Aquesta diferència en suggereix d’altres respecte de la “vaporització” dels dos àmbits: anterior, més llarga i més intensa la catalana; posterior i de curta durada l’espanyola.
Les màquines van anar guanyant potència amb el pas del temps. Es tracta igualment d’una tendència general, no específica dels vapors MTM. L’augment es degué tant a factors d’oferta com de demanda. Les millores tècniques permeteren augmentar la capacitat dels motors; la tendència a la concentració fabril, així com els darrers usos del vapor (primeres centrals elèctriques, per exemple), van imposar aquest augment. En el cas que ens ocupa, la força màxima va correspondre al “vapor” de la fàbrica Batlló, cotonera, de Sants (1.200 CV, 1891), en terres catalanes, i a dues màquines de la Sociedad Electra Peral Zaragozana (500 CV cadascuna, el 1898 i el 1899), en terres espanyoles.
Màquina de vapor Compound-Tandem amb distribució Corliss, condensador i engreix a condensació del cilindre de 225 CV, construïda el 1905.
AC / Repr.: G.S.
La millora de l’eficiència va ser paral·lela a la de la potència. En una primera fase, mentre foren “petits”, el preu relativament baix, la simplicitat i la durabilitat dels motors de vapor compensaven amb escreix el seu cost de funcionament i la irregularitat de la seva marxa. Més tard, amb l’augment de la mida dels aparells i la seva aplicació a processos industrials cada cop més diversos, els inconvenients acabats d’esmentar ascendiren al primer pla de les preocupacions del usuaris. Era indispensable reduir el consum de carbó, que representava forçar més de la meitat de la despesa de funcionament, i assegurar, alhora, la qualitat i la quantitat de la producció per mitjà d’un moviment uniforme. Patentada en la dècada del 1850 i consagrada per l’Exposició Universal de París del 1867, la resolució tècnica del doble problema (que no és possible detallar aquí), obra de l’americà George H. Corliss, fou adoptada sense dilació arreu del món. El primer vapor MTM pel sistema Corliss portava la data del 1872. Era una màquina de 40 CV que la societat incorporà als seus propis tallers. L’any següent els vapors MTM pel sistema Corliss ja foren vuit, d’un total de divuit; la seva potència pujava a 840 CV sobre 904.
Els vapors catalans
Vapors fixos de la MTM en la indústria catalana.
En absorbir les tres quartes parts de les màquines i de les potències, Catalunya es presenta com a beneficiària eminent de l’esforç de La MTM en l’esfera dels vapors fixos. Aquesta preeminència explica l’especial atenció dedicada a la identificació més completa de les “seves” màquines, que reflecteixen el mapa de Catalunya i el quadre. Creiem que, portada a l’àmbit local, la distribució geogràfica dels 425 vapors “catalans” podria contribuir a perfilar el mapa industrial de la regió. D’altra banda, desagregada per sectors d’activitat, la llista dels 389 vapors d’aplicació desxifrada ajudarà a definir l’estructura de la indústria regional.
Localització
L’estoc dels vapors “catalans” de La MTM s’ha escampat per vint-i-set comarques (d’un total de quarantauna) i seixanta-cinc localitats (d’una suma que sobrepassa el miler). La primera xifra apunta a una difusió extensa de l’aparell; la segona, n’expressa la concentració. Els dos trets no són contradictoris. Tres de les dites comarques ho són per raó d’una sola localitat i una sola màquina (Alt Camp, Priorat i Urgell), sis comarques ho són per raó d’una localitat també única i no més de dues màquines (Cerdanya, Garrotxa, Pla de l’Estany, Alt Penedès, Baix Ebre i Segrià), etc. Els mèrits d’un bon nombre de comarques representades en el mapa són més aviat precaris. En conseqüència, val més procedir a la inversa i comprovar que la majoria dels vapors MTM s’acumula, de forma també desigual, en tres àrees perfectament delimitables: la primera i més important, formada pel Barcelonès –molt al capdamunt de tot– i els territoris veïns del Maresme, el Vallès Oriental i el Vallès Occidental (277 màquines i 16.706 CV, en vint municipis); la segona, per la conca del Llobregat (Baix Llobregat, Bages i Berguedà: 64 màquines i 4.829 CV, en setze municipis); i la tercera, per la conca mitjana i alta del Ter (Gironès, Selva, Osona i Ripollès: 28 màquines i 1.231 CV, en dotze municipis). Fora d’aquestes tres àrees, les úniques concentracions dignes d’esment són els vuit vapors de Vilanova, al Garraf, i els deu vapors de Reus, al Baix Camp. La resta no fa sinó 38 màquines i 1.786 CV, en quinze localitats i en quinze comarques.
Barcelona i les conques del Llobregat i el Ter
La divisió, també clàssica, entre “vapors” a l’àrea capitalina (Barcelona i el que avui anomenem el seu hinterland) i fàbriques hidràuliques a la riba del Llobregat i del Ter no és tan radical com s’acostuma a dir. En la mesura que les màquines de vapor MTM són representatives, l’estadística i el mapa de la seva localització confirmen que la presència d’un motor tèrmic, com a complement de la turbina, a les fàbriques de riu, no era l’excepció, sinó la regla, o gairebé. Per bé que complementari, aquest segon motor, de vapor, tenia unes despeses d’establiment i de funcionament que solen ometre’s quan es pondera la “barator” relativa de la fàbrica “de riu” en comparació amb la del “vapor” urbà.
Però la posició realment destacada és la de la ciutat de Barcelona. 113 dels 425 vapors “catalans” MTM corresponen a la capital i 81 més als pobles “dels afores”, agregats a la capital el 1897 (el 1921, en el cas de Sarrià). El conjunt suma el 45% tant dels aparells com de la força conjunta. El vapor ha fet l’èxit de Barcelona com a metròpoli industrial, modelant-ne l’organització social (sistema fabril) i l’urbanisme (enderroc de les muralles, expansió pels flancs nord-est –Sant Martí i Poblenou– i sud-oest –Sants i Hostafrancs–). Una de les claus ha estat la seva condició portuària, que li ha permès un accés relativament fàcil al carbó vingut per via marítima. Aquest avantatge ha tingut un paper decisiu en la industrialització de l’antic poble (després barri barceloní) de Sant Martí de Provençals, la més intensiva i la més dependent dels vapors MTM, almenys en termes de potència, de tot el país.
Aplicacions
Aplicacions dels vapors fixos “catalans” de la MTM.
La lectura del quadre sembla diàfana: 389 vapors MTM d’aplicació identificada i 36 sense idenficar; dels primers, 350 destinats a activitats directament productives i 39 a serveis i a usos particulars. Dintre del gran paquet de màquines directament productives, tres emprades en feines agrícoles (probablement el reg), cinc en el desguàs de mines (quatre a Calaf, 1867-74, i dues a Sant Joan de les Abadesses, 1881), i les altres en tasques industrials pròpiament dites.
La indústria ha estat, com era d’esperar, el gran receptacle dels vapors fixos de La Maquinista. Dels sectors que l’integren, el tèxtil, i molt especialment el tèxtil cotoner, n’ha estat el rei. La relació de les empreses beneficiàries és massa llarga per a entrar-hi. Diguem, simplement, que en un moment o altre de la seva existència pràcticament totes les firmes cotoneres catalanes d’una certa entitat han recorregut, en major o en menor grau, als vapors MTM. Aquesta afirmació, que no exclou el recurs a d’altres màquines autòctones i estrangeres, ens duu a interrogar-nos sobre el pes relatiu d’aquells vapors dins el sector.
Què signifiquen realment les 208 màquines i els 16.690 CV que el quadre li adjudica? A falta de qualsevol cens de motors, l’estimació, publicada en un altre lloc, en 15.300 CV de la força de vapor activa en la filatura i el tissatge de cotó al Principat, l’any 1911, sembla fonamentar una hipòtesi que havia estat desestimada fins a la data. No la hipòtesi que els vapors MTM hagin cobert, tots sols, les necessitats de la indústria cotonera autòctona (la seva potència sobrepassa lleugerament la de l’estimació relativa el 1911), ni de bon tros, però sí que, després de descomptar-ne les baixes sofertes al llarg del temps (els 55 anys escolats entre el 1856 i el 1910), així com els aparells adscrits a la fase dels acabats (l’anomenat “ram de l’aigua”), que no podem precisar, la contribució de les màquines de vapor MTM a aquella força de 15.300 CV estimada per al 1911 no degué ésser negligible, sinó molt considerable. Aquesta hipòtesi tampoc no sorprendrà gaire si es recorda l’obsessió permanent de la construcció mecànica catalana pel motor de vapor i, encara més, la pregona representació dels cotonaires entre els iniciadors de La Maquinista.
Quant a les altres branques del tèxtil, els motors que estem considerant han estat decisius en l’especialitat del jute, un sector molt reduït centrat per la fàbrica de Godó, Hnos. y Cía. (quatre màquines, 100 CV del 1886 al 1888, i 800 CV el 1889), a Sant Martí de Provençals; modestes, en la de la llana, per la competència no solament d’altres constructors estrangers, sinó també barcelonins; i testimonial en la seda i el gènere de punt. Del conjunt, a més de la gran màquina dels Godó, mereixen un esment especial les “llaneres” de Cuadras i Prim, a Sabadell (100 i 400 CV, el 1886 i el 1907), i de L’Auxiliar Terrassenca (400 CV, el 1890).
Darrere el tèxtil, per bé que a moltíssima distància, es classifiquen els 41 vapors MTM assignats a la indústria metal·lomecànica. Una xifra enganyosa, atesa l’adscripció de divuit d’aquestes màquines, amb una potència de 549 CV (la meitat exactament del total), a la mateixa empresa constructora. A més, el primer client d’aquells vapors en el temps, dintre del sector, ha estat la Ferreria Catalana (tres màquines, de 40, 28 i 8 CV respectivament, totes el 1858), a Sants; el client més persistent, la firma Valls Hnos., de Barcelona, especialitzada en les premses per a oli i vi (set màquines, 42 CV entre totes, del 1888 al 1898); i els més considerables, Dionís Babin, dedicat als reblons, a Sant Martí (una màquina de 200 CV, el 1899), i Gaspar Brunet, constructor de calderes a Barcelona (tres màquines, una de 60 CV i dues de 40 CV, el 1900). La nòmina es completa en aquest capítol de clients amb la Mestrança (una màquina de 12 CV, el 1864), Cuchillo Hnos., fabricant de cardes (una màquina de 2 CV, el 1870), Miquel Escuder, fabricant de màquines de cosir (dues màquines, de 4 CV el 1870 i de 6 CV el 1871), i un llauner sabadellenc (una màquina de 2 CV, el 1892).
Les indústries alimentàries que interessen al nostre objecte estan encapçalades per la farineria. Un total d’onze farineres, amb 16 vapors, repartits entre Sant Martí (quatre empreses, sis màquines i 445 CV –un conjunt important–), Barcelona, Mataró, Sabadell, la Bisbal d’Empordà, Valls, Tarragona (la màquina més potent, de 120 CV, de Mangrané i Fills, el 1908) i Tortosa. Després de les farineres queden: un molí d’oli a Reus (una màquina de 2 CV, el 1875), una fàbrica de licors a Sant Martí (una màquina de 2 CV, el 1882), la fàbrica d’alcohol industrial, a base de moresc, de Folch, Albiñana i Cia., molt destacada, també a Sant Martí (dues màquines, de 50 CV cadascuna, el 1886 i el 1888). I, per afinitat, la fàbrica barcelonina de sabó i perfumeria de Roviralta i Puinaire (una màquina de 2 CV, el 1867).
El sector energètic que ha comptat per a La Maquinista es compon de la Cia. d’Aigües Subterrànies del riu Llobregat, a Cornellà (una màquina de 275 CV, el 1890), les companyies de producció i distribució de gas de Badalona (una màquina de 2 CV, el 1868) i Barcelona (La Catalana, una màquina de 60 CV, el 1909), i, el que és més interessant, les empreses elèctriques Societat Espanyola d’Electricitat, barcelonina, pionera absoluta de l’electrificació peninsular (tres màquines, una de 40 CV i dues de 100 CV, el 1881 i el 1882), Duran, Ricomà i Cia., de Mollerussa (una màquina de 16 CV, el 1886) i La Indústria Elèctrica, de Lluís Muntadas, avançada en la fabricació de material elèctric (una màquina de 100 CV, el 1900).
Màquina de vapor monocilíndrica de 40 CV amb distribució Corliss i condensació, construïda el 1872.
AC / Repr.: G.S.
En l’àmbit del paper i les arts gràfiques, han recorregut als vapors MTM cinc fàbriques papereres i un parell d’impremtes. Per ordre cronològic les primeres han estat: la d’Alier i Cia., a Palautordera (una màquina de 16 CV, el 1870), la de La Gerundense (dues màquines, de 25 i 6 CV, el 1872 i el 1881), la de Wenceslau Guarro, a Gelida (una màquina de 40 CV, el 1879), la de La Forestal d’Urgell, a Mollerussa (una màquina de 40 CV, el 1893) i la de J. Torres Domènech, a Bonmatí, el veïnat fabril d’Amer (una màquina de 70 CV, el 1932). Les dues impremtes, equipades cada una amb un vapor de 2 CV, pertanyien a Llorenç Hnos. (1863) i Salvador Manero (1867), i es trobaven a Barcelona.
Finalment, el sector de la fusta i els materials de construcció es troba representat al quadre anterior per sengles fusteries de Barcelona (una màquina de 4 CV, el 1877) i Reus (una màquina de 2 CV, el 1872), la fàbrica de vidre i cristall de Badia, Grau i Cia., de Badalona (una màquina de 2 CV, el 1868), i la bòbila de Macià, Santigas i Cia., especialitzada en teules, de Barcelona (una màquina de 20 CV, el 1873).
D’acord amb l’estructura del mateix quadre, la ressenya dels vapors MTM aplicats a activitats directament productives, que acabem de fer, s’ha de completar amb la dels destinats a serveis i a particulars. Es tracta d’un capítol petit, per no dir marginal, que no reclama gaire atenció. Els dotze vapors adscrits a serveis “portuaris” són tots barcelonins i fan referència als sis del Dic Flotant (sense indicació de força, el 1896), als dos de la “quarta secció del dic” (de 90 CV cadascun, el 1912), als tres de l’escar i la seva draga (de 16, 6 i 2 CV, el 1862, el 1863 i el 1875), i a l’únic de la Junta del Port (potència desconeguda, el 1898). Vuit de les disset màquines de vapor fixes MTM aplicades al servei del ferrocarril català han servit per a la perforació del túnel de l’Argentera (15 CV cada una, 1887) i les nou restants a l’aiguada de les estacions de Girona, Flaçà, Sant Miquel de Fluvià i Portbou (13 CV en total, 1877), a la línia de França, de Marçà-Falset, Móra d’Ebre i Riba-roja (16 CV, 1889-90), a la línia de Tarragona a Lleida, i de dues més sense localitzar a la línia de Sant Joan de les Abadesses (4 CV, 1885). Els “serveis higiènics” reflectits en l’estadística corresponen als establiments de banys “del Sr. Vidal”, a la Barceloneta (una màquina de 3 CV, el 1858), i de “La Puda”, en terme d’Esparreguera (una màquina de 2 CV, el 1863), mentre que els “serveis institucionals” d’aquesta reporten a l’Ajuntament (dues màquines de 40 CV cada una, el 1878), a l’Hospital Militar (una màquina d’1 CV, el 1869) i a l’Escola d’Arts i Oficis (una màquina de 50 CV, el 1894), tots de Barcelona. Finalment, la rúbrica “urbanisme” encobreix la societat Ensanche y Mejora (una màquina de 4 CV, el 1864), mentre que els clients particulars de MTM han estat Narcís Clapés, notari de la Bisbal (una màquina de 6 CV, el 1863), i el Dr. Jaume Arbós, sacerdot, industrial, investigador químic i professor del Seminari, tot a la vegada (dues màquines d’1,5 CV cada una, el 1867).
Els vapors “espanyols”
Vapors fixos de la MTM instal·lats a Espanya.
El País Valencià ha rebut el contingent més nombrós de màquines de vapor MTM: exactament quarantadues, que són el 31,8% de totes les no catalanes. En canvi, la potència corresponent no passa de 457 CV, una xifra que suposa el 7,1% de la totalitat i una mitjana de 10,8 CV per màquina, la més baixa de totes les regionals. Quin ús tenia aquesta munió de “vaporets”? La font no el precisa, però el paral·lelisme de les potències, les localitzacions i la cronologia amb les dels quaranta-nou vapors que la firma Alexander, rival de La Maquinista, tenia situats en els tarongers de la regió, el 1881, ens fa pensar que les màquines MTM de 2 CV (en nombre de vint), 4 CV (en nombre de dotze), 6 CV (una sola) i 10 CV (en nombre de dues) a què ens estem referint, es repartien entre una àmplia majoria aplicada al reg del nou conreu arbustiu i una minoria aplicada a la indústria d’Alcoi. A banda, una banda ben estreta, trobem una màquina a Alacant (16 CV, el 1867), dues a Vinaròs (12 i 20 CV, el 1868 i el 1870; la darrera en possessió de la Societat El Progreso de la Marina), una a Banyeres (20 CV, el 1895), i les tres últimes, de major potència, a Alberic, per a l’enllumenat elèctric (75 CV, el 1896), i a València (dues màquines, de 100 CV cadascuna, el 1896 i el 1904; la segona, propietat de Trenor i Cia., una firma rellevant en la branca dels adobs químics i l’electricitat).
El cas d’Aragó és antagònic del cas valencià. Vapors amb veritable vocació industrial, pocs en nombre, però de potència molt considerable, la més elevada de totes les regionals. Per destins, cal destacar: els tres vapors (un de 100 CV i dos de 500 CV), adquirits en 1896-99, per la Sdad. Electra Peral Zaragozana, la primera aragonesa d’aquesta especialitat, obra de l’inventor Isaac Peral, finalment dedicat a les instal·lacions elèctriques, un cop abandonada l’Armada arran del dissortat episodi del submergible; els cinc vapors rebuts per les fàbriques sucreres de Gallur (60 CV, el 1899), Alagón (250 i 200 CV, el 1909 i el 1913) i La Puebla de Híjar (dos de 360 CV cadascun, el 1912); i, finalment, el vapor de 180 CV, comprat el 1903 per la Cía. Minas y Ferrocarril de Utrillas, dedicada a l’extracció i el transport dels lignits de Terol. Completen la llista una màquina de 60 CV de Solsona Hnos. de Saragossa (1899), una de 10 CV a Daroca (1876) i sis més d’una potència inferior, per a usos desconeguts a Saragossa (1868) i Cascante (1894), per a les aiguades ferroviàries de Nonasp (1892), Casp (1893) i Pina (1894), i per al martinet del Canal d’Aragó i Catalunya (1904).
A Navarra l’únic client de La MTM en la branca dels vapors ha estat l’Ajuntament de Pamplona, el qual n’adquirí un de 90 CV, l’any 1894.
Al País Basc, el principal destinatari de les màquines MTM ha estat l’Ajuntament de Bilbao, amb dues de 100 CV cadascuna, el 1894, i dues més de 250 CV cadascuna, el 1896. A molta distància, segueixen Anacleto Urioste (una màquina de 26 CV, el 1896), Vega, Bustamente y Cía. (una màquina de 70 CV, el 1898), la siderúrgica Altos Hornos (una màquina de 40 CV, el 1898), la companyia anònima La Vizcaína (una màquina “de extracción”, o sia minera, de potència desconeguda, el 1902), i al port bilbaí (una màquina per a una grua de 100 tones, de 40 CV, el 1907). Fora de Biscaia, a Guipúscoa, només hi ha hagut els Sres. Murguía de Zarauz (una màquina de 10 CV, el 1861). En resum, poca cosa per a una regió tan industrial.
A Cantàbria, un territori que comparteix alguns dels trets econòmics del País Basc, la presència dels vapors MTM s’ha concretat en dues màquines de 80 i 40 CV respectivament, adquirides per la Junta de Obras del Puerto de Castro Urdiales, el 1897; una altra de 150 CV, comprada per Echevarría y Picavea, de la capital, el mateix any; una més, de potència desconeguda, aplicada al muntacàrregues de l’empresa siderúrgica Nueva Montaña, SA, el 1901; i la darrera, de 120 CV, de la firma Roiz, Viesca y Cía., titular de la fàbrica de filats de cotó de La Cavada, el 1903.
Els dos primers vapors “asturians” de MTM, de 40 CV cada un, foren per a la siderúrgica Duro y Cía. de La Felguera, el 1893. Els tres restants, de 60 CV per unitat, anaren a parar a l’Azucarera de Lieres, el 1898; Astúries era, amb Granada i Aragó, un dels baluards de la indústria sucrera basada en la bleda-rave, aleshores emergent en territori espanyol.
Dels tres vapors MTM absorbits per Galícia, dos, de 90 CV cada un, anaren consignats a Muntadas Hnos. (els de L’Espanya Industrial, SA, i de La Indústria Elèctrica), per a l’enllumenat elèctric de Ferrol, el 1894, i el tercer, de 30 CV, a Juan Harguindey, de Santiago de Compostel·la, el 1900.
Els tretze vapors MTM de Castella i Lleó, amb una força global de 1.071 CV, formen el grup més nombrós, després del valencià i el madrileny, i el de major potència, darrere l’aragonès. El conjunt es distribueix en dues úniques províncies: nou màquines la de Valladolid (una de 100 CV i les altres de 90, els anys 1896, 1899 i 1900), i quatre màquines, amb 251 CV, la de Salamanca. D’una manera més precisa, tres vapors dels quatre darrers han estat al servei de la indústria llanera de Béjar (de 2, 4 i 80 CV, els anys 1884, 1892 i 1902), mentre que tots els de Valladolid han anat consignats a Emilio Vicente, representant de MTM, que no sabem com els distribuí.
Màquina de vapor de doble expansió posada en “tàndem”, construïda el 1886.
AC / Repr.: G.S.
L’actual comunitat de Madrid ha rebut un total de catorze vapors MTM, amb una força conjunta de 832 CV, del 1863 al 1906. D’aquests vapors, només un, de 4 CV, ha anat a parar fora de la Villa y Corte (al Real Sitio d’El Pardo, probablement per a pouar aigua). De la resta, els d’una certa consideració han estat: els dos de 25 CV cada un, per a moure la maquinària de la Casa de la Moneda y Sello, el 1864; els tres adquirits per la farinera Lorenzale, els anys 1877 (40 CV), 1881 (80 CV) i 1897 (175 CV); els dos, de 200 CV unitaris, propietat de la Sociedad Matritense de Electricidad (filial de la barcelonina Societat Espanyola d’Electricitat), introductora de la nova font energètica a la capital, el 1883; i finalment el de 220 CV adquirit per l’empresa del Canal de Isabel II, el 1911. Com a punt de referència, podem assenyalar que el 1885, quan la quota dels vapors “madrilenys” de MTM pujava a dotze i els seus CV a 615, aquesta força equivalia a prop de la tercera part de la que, segons una estimació de Laureà Figuerola, devien sumar tots els vapors de la capital en aquella data (uns 2.000 CV).
A Castella-la Manxa trobem quatre vapors MTM, amb una potència conjunta de 134 CV: dos a la província de Toledo (12 i 100 CV, 1861 i 1898), un a la de Guadalajara (6 CV, 1862) i un, “miner”, a la de Ciudad Real (16 CV, 1884). Una màquina petita, de 6 CV, instal·lada a Hervás (Càceres), el 1896, potser en una fàbrica llanera, és l’única representació dels vapors MTM a la regió extremenya.
A més d’agrícola, Múrcia ha estat, des de mitjan segle XIX fins al 1914, una regió productora i exportadora de plom en barres i mineral de zinc. En consonància amb aquestes dedicacions, els vapors MTM que s’hi han muntat han estat principalment “miners” i portuaris. Creiem que poden haver servit la primera de les dues activitats esmentades les màquines de la societat Los Mascotos (8 CV, 1896), Esteban Llagostera (4 CV, 1897) i Luis Pascual del Pobil Martos (8 CV, 1897); i consta que han estat destinades al dic del port de Cartagena quatre màquines més, dues de 60 CV cada una, el 1896, i les dues restants, de 120 CV unitaris, el 1917. Els dos aparells que falten, minúsculs (1 CV, 1864; 4 CV, 1871), eren a Llorca. Les màquines de vapor MTM arribades a Andalusia són dotze, amb una potència global superior a 148 CV (falten les dades de dos dels motors) i una mitjana de 14,8 CV per aparell. D’aquestes, el contingent més nombrós (set, sumant 61 CV) ha estat al servei de la mineria almeriense (Cuevas de Vera i Villaricos, quatre màquines de 26 CV, en 1869-84), cordovesa (Dos Torres i Pozoblanco, dues màquines de 25 CV, en 1871-74) i de Jaén (Bailén, una màquina de 10 CV, el 1886). La resta s’ha repartit entre el tèxtil (la fàbrica cotonera d’Aparicio e Hijo, a Antequera, una màquina de 8 CV, el 1870; i la fàbrica de barrets de José Entralla, a Granada, una màquina de 4 CV, el 1886), l’electricitat (societat El Faro de Estepa, una màquina de 75 CV, el 1895, facilitada per mediació de la firma madrilenya Levy y Kocherthaler) i unes activitats sense precisar (les de la Sociedad Agrícola Industrial del Guadalete, dues màquines de potència desconeguda, el 1898).
A l’illa de Mallorca hi han anat un “vaporet” de 2 CV, venut a un particular, el 1867, i un vapor més apreciable, de 80 CV, adquirit per la raó social La Solidez, de Sóller, un enclavament fabril cotoner relativament important, el 1898.
Per acabar, cal dir que ni la Rioja ni les Canàries no han rebut cap màquina de vapor fixa MTM.