Les transformacions de les indústries del suro han estat marcades històricament per dos factors bàsics interrelacionats: la mecanització i l’expansió i diversificació dels mercats consumidors.
Suro al port de Palamós, segons una postal del principi del segle XX.
ECSA
Les noves màquines que començaren a difondre’s al voltant del 1850 van modificar la localització mundial de les fàbriques de productes surers. La manufactura catalana de taps va dominar el mercat internacional des del final del segle XVIII fins al final del segle XIX, període en el qual la seva xifra de negoci començà a disminuir a favor de la participació d’altres països, especialment Alemanya i els Estats Units. L’artesanat taper de Catalunya continuà exercint l’hegemonia en producció de qualitat, especialment per al ric mercat francès del xampany (que encara avui reclama bouchon catalan, ‘tap català’). En canvi, en el segment de vins corrents i cerveses –de gran expansió al compàs de l’augment de la renda en un món en ràpida industrialització– el lideratge s’hagué d’anar compartint amb els països més desenvolupats, pioners de la mecanització també en la indústria del tap (tot i que molt sovint protegiren aranzelàriament els seus mercats contra els taps catalans, especialment als inicis i en qualitats mitjanes i altes).
Les fàbriques de Catalunya –bàsicament empordaneses–, sobretot les més grans, incorporaren maquinària i s’integraren verticalment. Compraren finques sureres i crearen distribuïdores del producte final. Aquestes empreses acompanyaren les més petites en un procés de creixement que continuà fins el 1914, i que es veié reforçat pel desenvolupament d’un nou sistema de tapament, el dels discos de suro (per a l’interior dels taps metàl·lics de corona). Però amb la Primera Guerra Mundial, que provocà la caiguda de la demanda internacional de taps, la típica indústria de l’Empordà perdé molts mercats que posteriorment ja no es recuperaren.
El districte surer gironí va trobar, tanmateix, un recanvi a la crisi tapera. S’inicià un fort impuls a la producció d’aglomerats de suro, per a aïllaments tèrmics i acústics. En aquest segment s’assolí una dimensió industrial de forta intensitat en capital. Les petites màquines taperes van passar a contrastar amb els grans forns de cocció de suro granulat. I cal destacar també una altra especialitat: el paper de suro, per als filtres de les cigarretes.
La indústria tapera (taps i discos de suro)
Quan cap al 1680 el monjo Dom Pierre Perignon, a la Xampanya, descobrí la doble fermentació gasosa del vi, s’inicià l’etapa comercial tant del vidre com del suro: calien ampolles resistents i taps hermètics i alhora flexibles, imputrescibles i insípids. El primer districte taper del món naixé entre Marsella i Saint Tropez, a tocar dels alzinars surers de Provença. Després es desplaçà cap al baix Pirineu oriental francès, a la recerca de nova primera matèria. En fer-se aquesta escassa, continuà el desplaçament geogràfic en direcció sud: cap al 1730 comencen a trobar-se tapers a les àrees de suredes de l’Empordà (l’Albera i les Gavarres –a la costa–). Els artesans tapers –sovint fadristerns que havien de trobar mitjans propis de subsistència en abandonar el mas, i que desitjaven igualar la sort de l’hereu de la casa paterna– s’anaren consolidant en el decurs del segle XVIII en viles com Darnius, Agullana, Tossa o Palafrugell. Es creà una intensa atmosfera industrial que, a l’altura del 1830, hagué de recórrer al suro en brut de l’Espanya sud-occidental per a mantenir el creixement del negoci.
Realització de taps a mà.
MSP / Repr.: J.V.
El món artesanal taper recolzava, quant a organització, en el sistema domèstic vilatà, i quant a instrumental tècnic, en les ganivetes de tallar el suro verge i les d’arrodonir les petites peces quadrades (carracs) que se n’extreien. El suro arribava dels masos en forma de peces de 80 3 40 cm. A l’obrador les peces es bullien a fi de reblanir-les. Després es raspaven per a eliminar-ne la dura escorça més externa, i es tallaven en llesques (d’una amplada que coincidiria finalment amb la llargada dels taps elaborats). De la llesca, per talls transversals, s’obtenien els carracs (daus que passaven del carrador al taper). Amb la ganiveta a la mà dreta, el taper –assegut davant per davant dels seus altres tres companys de taula– prenia amb l’esquerra el quadradet i li imprimia amb els dits força de rotació contra el full tallant, el qual se subjectava pel seu extrem final a la taula a fi de fixar un punt de l’estri que permetés ràpids moviments de tall. Anaven saltant del dau petites làmines de suro fins que s’aconseguia l’arrodoniment desitjat. El 1890, després d’una visita a la regió tapera, el cònsol dels Estats Units a Barcelona deia: “Només veient-ho hom pot formarse una idea de la rapidesa amb què aquests homes prenen el quadrat i en fan un tap…, el tap es fa en pocs segons”.
Treball del suro abans d’enviar-lo a l’obrador.
ECSA
El sistema domèstic de producció (treball domiciliari) fou el dominant fins a mitjan segle XIX. Els obradors se situaven als baixos o a tocar de les cases particulars. El nucli familiar aportava el treball, sovint amb algun parent. Tanmateix, al voltant del 1850, els nombrosos tallers familiars coexistien amb establiments d’una destacable concentració d’artesans: ja s’anomenaven fàbriques (tot i que encara no estaven mecanitzades), i tenien de 15 a 40 treballadors manufacturadors. Aquesta situació de districte dual competitiu (molts treballadors a domicili al costat de nombroses manufactures) va viure una edat d’or del 1880 al 1900, amb el domini d’un percentatge molt alt del mercat internacional del tap, especialment en qualitats altes.
Realització de taps amb màquina de ribot.
Col·l. part / Repr.: J.V.
Però al principi del nou segle les coses canviaren per causa de les transformacions mecanitzadores (iniciades a mitjan segle XIX) que s’anaven consolidant als països competidors. Encara que la primera màquina tapera construïda a Catalunya (la garlopa o màquina de ribot) té data pels volts del 1850, la mecanització avançà amb força sobretot a França (a redós de l’impuls de l’àrea de Marsella), Alemanya i els Estats Units. L’hegemonia mundial de l’artesanat català va promoure la innovació tècnica als països que volien mantenir o introduir la indústria tapera, mentre que a Catalunya va desincentivar la mecanització fins que al tombant de segle el major creixement relatiu dels productors estrangers forçà l’adopció del canvi tecnològic. I és que, si bé en qualitats altes els tapers de Catalunya resistiren encara força anys la pressió dels productors forans (cosa que els obligava –malgrat la seva major mecanització– a implantar aranzels protectors contra l’entrada dels taps catalans), en qualitats baixes (per a cerveses, vins comuns, aigües…) la màquina deixava molt enrere el treball a mà.
Davant d’aquesta pèrdua relativa de mercats, els principals empresaris reaccionaren contra la visió preindustrial dels obradors i manufactures tradicionals. En el primer exemple d’indústria o sistema de fàbrica modern a la Catalunya tapera, el 1886 trobem a la casa Josep Batet (fundada el 1801 i amb 60 artesans el 1833), de Sant Feliu de Guíxols, 33 màquines taperes Nowe Derbuel, importades de França.
Tanmateix, la màquina de ribot –en ser accionada manualment– no actuava necessàriament contra el treball domiciliari. S’instal·lava a casa. El mecanisme consistia bàsicament en un eix rotatori subjectador del quadradet, que girava al compàs del moviment de vaivé imprimit per l’operari al full de tall dirigit per un mànec d’accionament.
Una altra màquina instal·lable a domicili fou la perforadora o màquina de barrina, que foradava les llesques de suro en brut amb una ganiveta de tub circular en el buit interior de la qual es formava el tap, amb igual diàmetre al de la circumferència tubular interna (substituïble en funció de l’amplada del tap a fabricar). Les primeres s’accionaven a pedal, mitjançant una corretja que movia un cargol sense fi presidit pel tub perforador. Però la barrina tingué menor implantació als domicilis tapers, sobretot perquè discriminava poc la qualitat de la primera matèria i homogeneïtzava el producte final: suprimia la necessitat de tallar el quadradet de la llesca i, així, la capacitat del carrador de seleccionar les diferents i millors mides de daus que predeterminaven la tasca del taper (que també triava a vista les dimensions i qualitats de tap més adients a fi d’aprofitar al màxim el rendiment del suro en brut). Justament la clau de la capacitat de lluita de l’artesanat contra les majors empreses i contra els aranzels internacionals estava en la maximització del rendiment del suro verge davant d’una mecanització que –tot i incrementar la productivitat per treballador– elevava la matèria residual i, per tant, disminuïa la productivitat per unitat de primera matèria, tant en termes de quantitats elaborades de taps com de la seva qualitat. El resultat fou la segmentació productiva: l’artesania subministrava els taps de major qualitat, mentre que la indústria abastia els corrents, adients als paral·lels avenços en la mecanització del vidre i les embotelladores, que exigien grans quantitats de taps homogenis i barats.
Però la innovació tècnica del final del segle XIX que més contribuí a la formació del sistema fabril fou la màquina d’esmeril. El canvi fonamental rau en la nova dimensió energètica: el pas de la força animada a l’energia inanimada (sobretot amb motors de gas pobre –d’hulla i antracita–). Era la motorització, que omplí les fàbriques d’embarrats i eixos de transmissió, de politges i corretges, i, després, de connexions a preses d’electricitat.
L’esmeriladora utilitzava discos giratoris recoberts d’un abrasiu que convertia el quadradet en tap per fricció segons la pressió aplicada per l’operari (en realitat, en ser una màquina clau en la feminització del treball, cal parlar més aviat d’operàries). Una de les empreses pioneres en l’adopció de l’esmeril fou Martí Montaner, de Palamós, una de les majors taperes d’Europa en encetar el nou segle (500 obrers i 200 obreres).
La implantació del model fabril de producció va també lligada als canvis en el mateix sistema de tapament. Les extraccions de suro en brut, limitades a uns pocs països de la Mediterrània occidental, no donaven l’abast a la forta expansió de la demanda, arrossegada especialment per cerveses i altres begudes de consum ràpid. Es va inventar el tap corona, una càpsula metàl·lica amb un disc interior de suro (d’uns 3 mm de gruix) que actuava a manera de junta. Els discos de suro es fabricaven als Estats Units des de l’última dècada del segle XIX i es van introduir a Catalunya el 1904 per la casa marsellesa Veuve Berthon, instal·lada a Palamós, amb 1.000 treballadors, la majoria dones, que passaren a ser al voltant de 2.500 el 1910 (any en què s’havia convertit en Corchera Internacional en ser absorbida pel líder mundial del segment, Crown Cork & Seal Corporation, de Baltimore, Estats Units). Les dues màquines bàsiques del segment dels discos eren la llescadora fina (que convertia les llesques de suro en làmines de 3 mm de gruix) i la perforadora (que treia de la làmina –passada en continu– discos de diàmetre equivalent al de l’interior de la corona metàl·lica).
El conjunt de canvis en les tècniques i en els mercats demandants va portar a la consolidació de la gran indústria i a la configuració d’un districte dual oligopolístic, format per unes poques fàbriques d’alta escala (amb capacitat d’incidència sobre els preus de primera matèria, quadradets i taps) i els tallers petits i mitjans, sovint subcontractats per les primeres.
Els principals industrials articularen verticalment els seus negocis, cap enrere, comprant suredes, i cap endavant, creant xarxes pròpies de distribució i venda. Josep Batet comprà suredes a Jerez de los Caballeros (Badajoz); Josep Barris, de Palafrugell (un dels més importants especialistes en tap trefí, alta qualitat, per a xampany), ho féu a Algèria, adquirint més de 7.000 ha, i Francesc Forgas, de Begur, en comprà a Cadis. Muntaren no solament delegacions comercials a França, Alemanya i Anglaterra, sinó també fàbriques a fora, bàsicament a la Xampanya. Aquí, a Reims, fou pionera la casa Martí Cama, primer productor d’un nou tap (resultat igualment de l’escassetat de primera matèria) incentivador de més mecanització: era el tap bessó, consistent en una meitat de suro de poca qualitat enganxat a una altra meitat –la que contactaria amb el xampany– de suro de qualitat.
Uns quants anys més tard, el 1920, la palamosina Montaner va substituir el mig tap bast per suro no natural o de composició (aglomerat impregnat, anomenat blanc), format per la barreja (aglutinada amb coles) de deixalles de fabricació de taps amb suro residual triturat inepte per al contacte amb el líquid. Després, la part de suro natural es va reduir a més de la meitat: començà la producció d’unes altres peces, volanderes (de suro bo) que s’encolaven a l’extrem del tap d’aglomerat de composició. I a partir de la dècada del 1950, aquest aglomerat blanc es produí –a la palafrugellenca Industrial Corchera Bertrán– per extrusió (pressió de curs forçat i continu de la primera matèria en cilindres de diàmetre equivalent al del tap, amb tall posterior de la mida unitària desitjada). Per a vins corrents, s’implantà el tap complet d’aglomerat (per a la gamma alta, el tap natural enter); per a xampanys, l’aglomerat amb dues o tres volanderes de qualitat.
L’aglomerat de composició s’estengué per altres camps de fort creixement: discos per a taps corona (en substitució dels de suro natural) i juntes d’estanquitat per a motors industrials i automòbils.
La indústria de les especialitats de suro (aglomerats i paper de suro)
L’aglomerat fou justament el camp que transformà més radicalment el sector del suro, però no en el segment dels taps, sinó en el de la fabricació d’aïllants tèrmics i acústics per als sectors de la construcció i la refrigeració. Fou l’aglomerat de suro pur (anomenat negre), que s’obtenia per cocció i sense aglutinants. Conegudes des de mitjan segle XIX i en expansió a Alemanya al voltant de 1870-80, les planxes de suro s’utilitzaven en cambres frigorífiques (sobretot a la indústria de la carn –als escorxadors, a la nova marina transoceànica a vapor…–), i com a revestiment de les parets, als països freds, dels ferrocarrils i dels habitatges (també en sostres i sòls –linòleums de jute recoberts de deixalles de suro engomades i premsades–). L’aglomerat negre va revolucionar el món surer, especialment amb l’expansió econòmica de la dècada del 1920. La indústria tapera esdevingué un subsector minúscul dins la indústria surera mundial.
Al sector taper, les grans empreses (relativament petites) s’enfrontaven a una demanda que era no només estreta per la modèstia del volum de negoci d’una producció intermèdia tan específica (que suposava una part molt petita del valor generat pel sector mundial de begudes), sinó també estacional en el decurs de l’any, i volàtil, de fluctuació sensible a les alteracions de la capacitat adquisitiva i a les conjuntures econòmiques generals per causa de la seva condició de bé prescindible i substituïble (taps de cautxú, de porcellana, de fusta i cànem…). Per això les principals indústries taperes podien subcontractar part de la producció amb petits obradors en períodes de demanda alcista. La petita empresa familiar actuava així com a amortidor de les oscil·lacions del mercat.
Interior de la fàbrica de Manufactures del Suro SA, 1925.
ECSA
Als aglomerats, en canvi, s’imposà la gran fàbrica amb menors lligams amb petits productors: una demanda absoluta elevada, contínua, poc oscil·lant i sense substitutius, féu possible de rendibilitzar les inversions a gran escala en edificis i maquinària pesant, que implicaven uns alts costos fixos i exigien, així, una producció contínua a nivells de plena capacitat a fi d’evitar les quantioses pèrdues generades per la caiguda del ritme de treball en tan costoses instal·lacions. Per exemple, mentre que el valor de la maquinària d’una de les principals taperes del districte gironí, Trefinos SA, de Palafrugell, passà de 98.000 ptes. el 1920 a 153.000 ptes. el 1928, el de la gran indústria d’aglomerats de la mateixa vila, Manufactures del Suro SA, ho féu entre les dues dates de 2 milions de ptes. a 6,7 milions. Dins una Espanya fabril amb escassa competitivitat internacional, Manufactures del Suro fou durant la dècada del 1920 l’empresa líder de l’exportació industrial espanyola. Manufactures contribuïa decisivament al fet que els elaborats de suro suposessin el 1929 el 32% del valor total de l’exportació catalana (8% del total d’Espanya), per darrere dels productes agraris i derivats (41%) i per davant del tercer sector, el tèxtil (13%). El 1929, abans de la Gran Depressió, els vapors carregaren entre Palamós i Sant Feliu de Guíxols més de 37.000 t d’aïllants de suro (producte relativament poc pesant), que tenien com a principal destinació el mercat nord-americà.
Es va passar, així, d’una indústria intensiva en treball com era la tapera (amb màquines d’ús individual, adaptades a l’ergonomia de la persona, amb tantes unitats instal·lades com operaris les accionaven) a una d’intensiva en capital, amb uns pocs obrers assignats a grans forns, màquines i motors.
L’element genuïnament distintiu de la producció de l’aglomerat pur eren els forns de cocció. Les primeres matèries utilitzades, anomenades suros de trituració, foren el suro pelegrí o verge (de la primera lleva de l’arbre, inservible per a taps), les deixalles de la fabricació de taps i discos, i el suro rebuig (residus de la pela forestal). El rebuig i el pelegrí es reduïen a les màquines preparadores-trencadores. Després, en barreja amb les deixalles, passava a les trituradores per a obtenir el granulat de suro (serrill), que seguidament es molturava si es requeria una producció d’aglomerat de gra molt fi o es conduïa als garbells classificadors –en un edifici d’estructura vertical–, on per gravetat i per moviment oscil·latori dels diversos sedassos de diferents diàmetres de pas se seleccionava el gra de suro per grandàries. Seguidament, el granulat així tractat es premsava mecànicament dins de motllos rectangulars d’un volum variable segons la mida de planxa a elaborar. Els motllos circulaven en vagonetes a través del forn, aconseguint la compactació. Després, el motllo s’obria i es treia el bloc d’aglomerat, que passava a la serradora per a obtenir-ne diverses planxes.
A la meitat de la dècada del 1920 Manufactures del Suro, amb 2.300 treballadors i el domini energètic dels motors elèctrics, coïa diàriament 70 t de suro en brut (unes 20.000 t anuals); quant al pelegrí, el seu consum suposava dues terceres parts de la producció espanyola.
Anunci del fabricant de taps de suro Fills d’H.A. Bender.
ECSA
Una altra especialitat important en la diversificació productiva fou el paper de suro, conegut a Alemanya des del 1880. Tingué la seva màxima aplicació per al folrat del filtre de cigarretes. Del 1928 al 1930, la producció de paper de suro a Manufactures del Suro estava entre 70 t i 100 t anuals. Les principals màquines del segment eren les laminadores i les bobinadores. Per a laminar, un disc amb diversos suports quadrats petits on s’havia premsat el suro s’acostava progressivament a un disc rotatori tallant. S’obtenien de cada suport diverses làmines petites que s’adherien a paper de ceba per a formar tires contínues enrotllades en bobines. Cal destacar també altres especialitats empeses sobretot per Manufactures com ara les rajoles de suro (per a sòls i suports antivibratoris per a maquinària), i els tubs aïllants. Empraven la mateixa primera matèria compactada que servia per als aglomerats.
Aglomerats de Manufactures del Suro al moll de Palamós.
ECSA
El creixement en l’escala de la producció i en la intensitat del capital portà a un major procés d’oligopolització del mercat mundial del suro i dels seus elaborats. De fet, va derivar pràcticament en un duopoli, sobretot els anys vint: d’una banda, l’anomenat trust americà (sota control d’Armstrong Cork Co.); de l’altra, el trust hispanobelga (en l’òrbita de Manufactures del Suro i de la Companyia General del Suro, presidida per l’empordanès Francesc Cambó). L’expansió del líder europeu Manufactures al mercat d’aglomerats dels Estats Units a través de la filial Cork Import Corp., de Nova York, va provocar una batalla de preus amb Armstrong, capdavantera mundial, que va acabar amb l’absorció dels palafrugellencs pel gegant nord-americà. Naixia així, el 1929, Manufacturas de Corcho Armstrong. Malgrat el trasllat de la seu social a Sevilla (on Armstrong era present des del 1878) i la caiguda de vendes a partir del novembre del 1929, el mateix 1930 el capital era ampliat de 10 a 25 milions de ptes., i el 1931, a 35 milions. L’empresa de Palafrugell el 1930 ocupava així a escala espanyola la vintena posició per volum d’actius. I el 1935, els 35 milions de capital desemborsat la situaven per darrere del líder tèxtil espanyol, Fabra i Coats (Barcelona, 50 milions), i per davant de la segona tèxtil estatal (Unión Industrial Algodonera, Barcelona, 30,6 milions).
Plàstics i retorn a l’especialització tapera en petita empresa
L’expansió de la indústria química a partir de la Segona Guerra Mundial i, sobretot, durant la dècada del 1960, va delmar les produccions sureres, especialment els aglomerats i els discos per a tap corona. Les rotllanes de plàstic començaren a substituir el disc de suro (natural o d’aglomerat de composició) a l’interior del tap metàl·lic. El mateix passà amb les juntes de motors, amb el paper per a filtres, i, sobretot, amb l’aglomerat pur, que només pogué resistir l’embranzida dels productes sintètics (aïllants, sostres, sòls, tubs) en sectors de mercat d’alta qualitat. La indústria surera tornava a ser cada cop més una indústria tapera.
La Costa Brava ha retingut un alt estàndard en tap de qualitat (on el plàstic no pot competir), sobretot per a xampanys i caves, en una estructura de districte industrial amb fortes interrelacions entre petites i mitjanes empreses del suro. Girona manté avui un 50% del mercat mundial del tap de xampany i cava, i poc més del 6% del de vins (la resta correspon bàsicament a Portugal, primer productor mundial també en el petit mercat residual d’aglomerats).