L’Electroquímica de Flix i els seus tècnics

Instal·lacions de l’Electroquímica de Flix.

ECSA / M.S.

L’aplicació de l’electròlisi cloroalcalina per a obtenir sosa i clor va ser descoberta per Ignatz Stroof l’any 1890 i per tal d’explotar la patent es construí, l’any 1892, la Chemiske Fabrik Elektron, presidida pel mateix Stroof. La nova tecnologia es presentà al món a l’Exposició Universal de Chicago (1893), on obtingué un gran ressò. L’encarregat de la promoció del nou procés fou Karl Pistor, primer director tècnic de la fàbrica de Flix.

El procediment electrolític volia implantar-se a Espanya perquè la sosa era un blanquejant essencial per a la indústria tèxtil, i el clor es podia utilitzar com a decolorant. Fins llavors les 20.000 t anuals de sosa que es consumien a l’Estat s’havien d’importar.

Els dipositaris de la patent, Chemiske Fabrik Elektron, i els representants de l’empresa de Nuremberg, Schuckert & Co., fabricants de generadors de corrent continu, cercaren socis a Espanya per tal de construir una empresa que utilitzés la nova tecnologia. Aquestes dues companyies alemanyes, amb la participació financera del banc suís Ehinger & Co., s’aliaren amb un grup inversor espanyol constituït, entre altres, pel polític liberal Álvaro de Figueroa y Torres –comte de Romanones– i pel director de la fàbrica de gas de Barcelona, Josep Mansana. La nova societat hispanoalemanya, amb el nom de Societat Electroquímica de Flix (SEQF), es constituí el 2 de juny de 1897.

La ubicació de la planta a Flix es deu a sis raons bàsiques: l’aigua de l’Ebre, que aportava una primera matèria inesgotable; l’existència d’un assut d’origen àrab que, en elevar-lo, faria possible un salt d’aigua capaç d’obtenir energia elèctrica; el pas per Flix, des del 1892, de la línia fèrria Madrid-Saragossa-Barcelona, que permetia l’arribada de primeres matèries (sal) i la sortida dels productes elaborats; l’existència entre Faió i Mequinensa de lignits, en explotació des del 1890, necessaris com a combustible per a la sala de màquines, i de pedra de calç, primera matèria essencial per a obtenir clorur de calç; la navegació fluvial, realitzada per llaüts –barques d’uns 18 metres de longitud que carregaven 30 tones, que s’utilitzaven des de l’antiguitat per al transport–, i finalment, l’existència d’un projecte, des del 1870, per a construir la carretera Lleida-Flix-Reus, tot i que no es començà fins al segle següent.

El primer consell d’administració reflectia el conglomerat d’interessos que havien fet possible la nova indústria: Josep Mansana Rattès, de Barcelona (president); Álvaro de Figueroa y Torres, de Madrid (vicepresident); Ignatz Stroof, de Griesheim (vocal); Julio Weber, de Duisburg (vocal); Rodolfo Sarasin, de Basilea (vocal); Alejandro Wacker, de Nuremberg (vocal); Rodolfo Cohen, de Nuremberg (secretari); Georg Ahlemeyer, de Madrid (administrador).

El primer director de les obres fou Georg Ahlemeyer, representant a Espanya de Schuckert & Co. L’any 1899 fou substituït per Rodolf Schmitd, un comerciant alemany establert a Barcelona que dimití quan l’obra s’acabà al maig del 1900. El primer director de la fase de producció fou Karl Pistor Ferber, una de les personalitats més poderoses i capaces que han treballat a Espanya en aquest sector. Va néixer a Giessen, era enginyer químic, inicià el seu treball a la planta de Griesheim i passà després a la de Bitterfield, on fou director tècnic. Després de tornar de l’Exposició Universal de Chicago treballà en aquesta mateixa ciutat, i posteriorment dirigí una indústria química a Lamothe, als voltants de París, des d’on arribà a Flix. Ell fou l’encarregat d’ajustar els plànols inicials a les necessitats específiques de la producció. L’any 1903 fou nomenat pel consistori fill adoptiu de Flix, on té un carrer, tot i que establí la seva residència a Reus, ciutat en la qual impulsà la fundació del Club Natació Reus Ploms (1918), i en la qual morí l’any 1919 quan feia dotze anys que havia abandonat la direcció de SEQF.

L’empresa, durant la direcció de Pistor, a part de sosa i clorur de calç, fabricà àcid clorhídric sintètic i aigua de Javel. S’ha de ressaltar que SEQF fou la primera indústria espanyola a produir sosa i àcid clorhídric. Li succeí en el càrrec Wilhelm Müller Ickel (Mainz 1878-Berlín 1938), doctorat en química a la Universitat de Giessen, que arribà a Flix l’any 1902, després d’haver treballat en dues indústries alimentàries alemanyes, on s’encarregava del laboratori, fins que fou nomenat director l’any 1907, càrrec que ocupà fins al juliol del 1936, quan embarcà cap a Alemanya. Fou l’artífex de la consolidació de l’empresa que, a partir del 1907, començà a obtenir beneficis a més d’ampliar la gamma de productes fabricats.

Durant la Primera Guerra Mundial diversos tècnics alemanys en edat militar van marxar a la guerra. Però aquest no fou el principal problema que s’hagué d’afrontar, sinó la manca d’aparells i de materials que s’importaven d’Alemanya, cosa que obligà a substituir-los amb tecnologia pròpia, com per exemple els reactius per a anàlisis. Però altres aparells essencials no s’aconseguiren, per la qual cosa s’hagué d’aturar la sala d’electrolítica en mancar els elèctrodes de magnetita.

SEQF creà durant aquesta època una secció de metal·lització, que era una de les més modernes d’Espanya, dirigida per l’enginyer electricista Louis Boisset Carter. També obrí una secció destinada a la producció d’àcid tartàric dirigida pels químics Joan Muñoz Guitarte, nascut a Ibdes (Saragossa), i el rus Chuno Chorower. Amb la recuperació dels països productors europeus, a partir del Tractat de Versalles, la secció es tancà. Muñoz Guitarte s’encarregà de la planta de clorats i Chorower anà a Torrevella (Alacant), on SEQF tenia unes salines arrendades. També s’inicià la producció de colorants, dirigida primer pel químic alemany Freuin i, més tard, pel mateix Muñoz Guitarte.

Al principi dels anys 1920, per a utilitzar l’hidrogen sobrant del procés electrolític s’instal·là a l’interior de SEQF una factoria de la Societat Ibèrica del Nitrogen (SIN), dirigida pel doctor en ciència química Ramon Miravalles Rivero. SIN arribà a produir una tona diària d’amoníac, utilitzant el mètode “claude”.

SEQF tenia una estreta relació amb la SA Cros, que, des del 1904, era l’encarregada de la venda de la seva producció. El lligam es reforçà a partir del 1923, amb l’entrada del president de la Cros, Eduard Maristany, en el consell d’administració, que incloïa, a més a més, Josep Mansana, president, Juli Galve, vicepresident, i Manuel Cros, secretari. Com a vocals hi constaven: el Marquès de l’Argentera, Dr. Theodor Pleininger, E. Weber Andreae, Ch. Schlumberger-Vischer i el baró Hugo de Glenk.

A partir de l’any 1923, Metallbank und Metallurgische Gesellschaft de Frankfurt i SEQF van arribar a un acord perquè aquesta última pogués fabricar l’explosiu “Miedzienkite”, que es comercialitzava amb el nom de cloratita. La nova secció fou dirigida per Joan Muñoz Guitarte i funcionà fins el 1937. També a partir del 1925 s’establí amb I.G. Farben un acord per a la fabricació de tints directes, una secció de la qual s’encarregava el químic alemany Dr. Moltz.

Proporció de tècnics respecte al personal (1899-1996).

El primer consell d’administració de la postguerra fou integrat pel director Lluís Muntadas, duc de Prim, químic per l’Institut Químic de Sarrià i oficial a l’exèrcit franquista; pel secretari Raimund Ripoll Torres, nascut el 1902 a Barcelona, advocat, i pels següents vocals: Josep M. Tallada Paul, nascut el 1885, enginyer que s’evadí a la zona franquista; Ferran Birk Creselios, nascut el 1898, comerciant, domiciliat a Barcelona, que treballà a la zona franquista; Rudolf Palomo Noguès, nascut a Barcelona el 1880, exdirectiu de la casa Cros, i represaliat pel comitè republicà durant la revolució; Lluís F. Pilón Alarcón, nascut a Múrcia, militar i enginyer; Eduard Weber Andreae, nascut el 1876 a Duisburg, que des del 1914 era membre del consell de SEQF i des del 1926 pertanyia a la direcció d’I.G. Farben, i Ernest Bürgin, nascut el 1887 a Wylen, que era doctor en química i membre del consell directiu d’I.G. Farben, des del 1939, i conseller de SEQF, des del 1940. A més, fou tècnic del Directori Alemany de Defensa Nacional i empresonat pels aliats quan acabà la Segona Guerra Mundial.

Fins el 1948 SEQF no recuperà la normalitat industrial; l’any següent fou nomenat com a nou director Ramon Miravalles Rivero (1949-54), que el 1940 havia estat contractat com a cap de laboratori. El 1951 SA Cros es convertí en accionista majoritari, tot i que posteriorment el grup químic Hoechst adquirí el 25% de les accions de Cros. Aleshores, el president de SEQF i de la SA Cros fou Francesc Ripoll Fortunyo, nascut el 1870, fill de Benissanet i domiciliat a Barcelona.

Ramon Miravalles fou substituït el 1954 per un triumvirat constituït per Oscar Kurz, enginyer industrial nascut a Astern (1887), i els químics Ferran Gimeno, nascut a Ariza, que estudià a Saragossa, i Carles Müller, nascut a Flix (1924), fill del director W. Müller. Durant aquests anys es fabricaren acetats de vinil i derivats polimeritzats (comercialitzats com a “Mowilith”), clorur sòdic i DDT (aquest darrer producte es fabricà sota la direcció del químic alemany Otto Wiedermann).

Procedència geogràfica dels tècnics.

C.H. Funk fou rellevat pel químic flixenc Josep Cervelló Rius, nascut el 1917, que estudià química a Saragossa. Entrà a treballar a la fàbrica al maig del 1940, primer al laboratori i després a les seccions de clor, sosa i derivats clorats. El 1980 va ser nomenat director d’una de les Zones de Fabricació de Cros, i marxà a Barcelona, tot i que mantingué el càrrec de director.

El 30 d’abril de 1974 EQFSA fou absorbida totalment per Cros, cosa que suposà la desaparició legal de l’electroquímica; Hoechst marxà a Vilaseca, i això representava el final de l’estreta relació entre Flix i la química alemanya. Es va iniciar aleshores una progressiva devaluació industrial que, lentament però progressivament, s’ha fet patent a mesura que passaven els anys.

A la meitat de la dècada del 1980 l’empresa entrà dins els circuits especulatius del grup KIO, cosa que ocasionà que, el 30 de juny de 1989, la fàbrica passés a formar part del holding ERCROS SA, i més tard, el 30 de desembre del mateix any, d’Erkimia SA, que engloba tots els negocis químics d’ERCROS. Amb tot, la fàbrica continuà mantenint uns nivells molt alts de producció, essent l’única que feia a Espanya tricloroetilè, hexacloroetà i clorur amònic. També era l’empresa de major producció de lleixiu d’hipoclorit sòdic, fosfat bicàlcic, àcid clorhídric, tetraclorur de carboni, percloroetilè, policlorurs d’alumini, sulfat d’alúmina i dissolució amoniacal. Tota aquesta variada i rica producció únicament va servir per a eixugar els gegantins dèficits generats per altres empreses d’ERCROS, sense que es fes, paral·lelament, gairebé cap tipus d’inversió en perfeccionament tecnològic, terreny en el qual va anar acumulant un manifest endarrriment.

L’any 1981 Josep Cervelló es jubilà i fou substituït per un madrileny, Diego Fernández Cano, doctor en química pel Consell Superior d’Investigacions Científiques, que ocupà el càrrec fins el 1987. Posteriorment s’encarregà de la direcció el químic Josep Lluís Merino del Río, nascut a Lleó.

La crisi de la indústria coincidí amb les protestes dels grups ecologistes, que abocaren l’empresa a una situació extremament delicada en la dècada dels noranta, que l’ha obligat a elaborar dos plans de viabilitat en el període de tres anys. A partir del 1989 i fins al 1997 Erkimia ha invertit 19.000 milions de pessetes per a millorar la producció, la seguretat i el medi ambient. D’aquests milions, 7.000 s’han destinat a la remodelació de la fabricació de clor i sosa. Des del 1990, Josep Lluís Peña Peñacoba (Santa Maria del Mercadillo, Burgos 1950) n’ocupa el càrrec de director.