La innovació tecnològica en la indústria del gènere de punt

Antecedents

Els inicis de la mecanització de la indústria del gènere de punt se situen a l’Anglaterra del final del segle XVI. Als principals centres manufacturers anglesos de l’època, l’augment de la demanda del teixit de punt estava començant a esgotar el subministrament de teixidors manuals necessaris per a realitzar la producció. Fou en aquest context que, a la localitat anglesa de Nottingham, William Lee inventà el 1589 el primer teler per a produir mitges de punt, que va tenir una influència decisiva en el futur de la indústria del gènere de punt. La primera màquina d’agulla de bec o de premsa presentava una estructura de fusta i una fontura metàl·lica que es movia accionada pel teixidor.

Malgrat les dificultats i reticències inicials a l’aplicació i difusió d’aquest teler en vida del seu inventor, el cert és que l’expansió que se’n féu va ser extraordinària fins ben entrat el segle XIX. La notable expansió de la producció d’articles de punt, com també la millora de l’eficiència productiva que possibilitava el teler de W. Lee, feren inevitable la seva àmplia difusió. A la segona meitat del segle XVII, malgrat el monopoli anglès sobre aquesta activitat, el teler quadrat de W. Lee ja s’havia difós des d’Anglaterra i França cap a diferents països europeus, com Àustria, Alemanya, Itàlia i Espanya. La difusió europea continental del teler de W. Lee sembla que es produí des de França per mitjà dels hugonots, francesos protestants que hagueren de fugir del seu país per culpa de la repressió catòlica a partir de la revocació de l’edicte de Nantes.

Data aproximada de la introducció de telers de punt en diverses poblacions catalanes durant el segle XVIII.

L’expansió d’aquesta indústria arreu de l’Europa occidental ja era un fet a la darreria del segle XVII. Això era conseqüència no tan sols de la introducció del teler, sinó també d’un seguit de canvis en els hàbits de consum (com fou el cas de la mitja) i de la difusió de l’ús d’altres fibres tèxtils (la difusió de les mitges de seda o de fil, en lloc de les tradicionals de lli o de llana). A la Península Ibérica, lloc de referència de la indústria comercial de gèneres de punt, la fabricació de mitges amb telers és present en nombroses iniciatives, sovint infructuoses, de la represa industrial en diferents ciutats d’Espanya abans del 1700. Una de les raons que expliquen la frustració d’aquests projectes és l’escassa disponibilitat de mà d’obra qualificada per a moure el teler.

L’accionament del teler quadrat requeria esforç físic i gran habilitat per part del teixidor, que es va convertir en un treballador altament qualificat. La dificultat de teixir amb el teler quadrat ve del fet que cal aprendre a minvar –a reduir l’amplada de la peça teixida– per tal de donar forma a la mitja. Algunes descripcions de l’època detallen com el seu accionament era complex i requeria la coordinació de mans, genolls, peus i, fins i tot, del front del teixidor.

Una temptativa primerenca per a introduir el teler de punt a Catalunya ens situa al segle XVII, entre el 1680 i el 1682, quan el mataroní Narcís Feliu de la Penya (membre de la Junta de Comerç del Principat) s’encarregà de fer portar el primer teler per a fabricar mitges a Catalunya. Per a això, finançà un equip, dins del qual Marià Julià fou l’encarregat d’introduir quatre telers de França i menestrals que sabessin accionar-los. L’única manera de manllevar tecnologia francesa vers Catalunya en aquell moment era mitjançant l’espionatge industrial, perquè l’exportació d’aquest tipus de maquinària era prohibida a França i comportava la pena de mort.

La preocupació de Feliu de la Penya era que les importacions estrangeres minvaven la capacitat de producció catalana, per la qual cosa calia cercar els mitjans per a introduir a Catalunya obrers, màquines i mètodes estrangers. En aquest sentit, es va proposar introduir telers de mitges, a fi d’impulsarne la producció, i també desenvolupà tècniques tèxtils per a altres.

Malgrat que el projecte no reeixí, l’esforç no fou infructuós, ja que van ser els difusors d’aquesta nova tècnica a Saragossa i a València. És precisament a prop de València –a Gandia i als voltants– on s’ha pogut constatar que abans del 1750 ja funcionaven algunes fàbriques durant uns anys, i aquesta activitat ressorgí a València a partir del 1780. Les notícies sobre l’èxit de la fabricació de gènere de punt amb teler a Catalunya són ben minses fins a l’expansió de la segona meitat del segle XVIII. Tanmateix, gràcies a alguns estudis realitzats, podem indicar que, exceptuant la iniciativa barcelonesa, durant el darrer terç del segle XVIII es treballava en teler de punt a Mataró, Calella, Puigcerdà, Olot, Vic, la Pobla de Lillet, Berga, Girona, Arenys de Mar, Banyoles, Canet de Mar i Llívia.

Els orígens concrets de l’expansió del treball del punt amb teler són difícils de precisar. Amb tot, les evidències disponibles apunten que fou a partir de França que es va estendre aquesta activitat, gràcies a l’èxit de projectes com el de Feliu de la Penya o bé per la successiva emigració de menestrals francesos cap a Catalunya. La significativa presència de mitjaires francesos –principalment del Llenguadoc– a Olot i a Puigcerdà en el darrer quart del segle XVIII així ho indica.

No obstant això, el teler de punt de Lee va experimentar millores posteriors, gràcies a les aportacions de Wise (1769), L. Burton (1854) i Moises (1857). D’aquests avenços, convé esmentar a la darreria del segle XVIII el teler conegut a Catalunya com el Xerric, nom que respon al grinyol emès per la platina a cada passada. Aquesta era la primera màquina que podia teixir amb una fontura (punt llis) i que, incorporant-n’hi una altra, permetia obtenir el punt perlat o dibuixos calats per transferència de malles.

La producció de teixit de punt al segle XVIII incloïa una àmplia diversitat d’articles. Les mitges eren el principal article produït, si bé també es fabricaven mitjons, gorres, barretines, rets per als cabells, guants i pantalons, entre d’altres. El denominador comú d’aquests productes era el fet d’estar en contacte directe amb la pell i els cabells, per la qual cosa requerien la màxima elasticitat i adaptabilitat possible al cos humà. En aquest sentit, la tècnica del teixit de punt va resultar ser la més adequada per a la seva fabricació.

Des dels centres productors, entre els quals destacaven Barcelona (mitgeria sedera) i Olot (mitgeria cotonera), sortien els articles fabricats, d’acord amb la moda, la qualitat i la capacitat adquisitiva dels destinataris. Les matèries tèxtils emprades eren diverses (llana, seda, etc.), però durant aquest període es féu evident l’expansió de la manufactura del cotó.

A més, cal tenir en compte que el treball del punt a Catalunya incloïa tres tipus distints d’organització productiva: el treball manual del teixit de punt, difós especialment a les àrees menys mercantils del Principat, com ara els Pirineus; el treball artesanal dels teixidors de punt amb teler, estès per les viles i ciutats, i sense caràcter específicament gremial fins a la darreria del segle XVIII; i finalment el treball a mans o putting-out system, que implicà la penetració de les relacions de tipus capitalista en la producció de gènere de punt i la constitució de les primeres companyies comercials de punt a Catalunya.

En definitiva, la imatge que oferia la producció del teixit de punt en encetar el segle XIX posava de manifest el naixement d’una indústria que creixia amb rapidesa i que era capaç d’abastar progressivament mercats més allunyats, el mercat intern espanyol i les colònies americanes. A partir de la difusió de l’ús del teler de fer mitges a Catalunya, els avenços d’aquesta indústria foren decisius, tot i que només anunciaven tímidament una part del seu desenvolupament futur.

El procés d’industrialització del gènere de punt

Durant el segon terç del segle XIX, la mecanització de la indústria tèxtil avançà de forma notable a Catalunya. Com és conegut, fou la indústria cotonera l’encarregada de liderar el procés d’industrialització d’aquest sector, que amb el seu impuls acabà arrossegant la modernització del conjunt de la indústria tèxtil. Els anys seixanta del segle XIX ja s’havien adoptat importants millores en la modernització i mecanització del procés productiu en la indústria cotonera (que s’introduïren més ràpidament en la filatura que en el tissatge). En la indústria llanera, la renovació tecnològica fou més lenta, especialment en el tissatge, que tingué lloc de forma decisiva els anys vuitanta del segle XIX. En aquest sentit, la mecanització de la indústria del gènere de punt fou tardana dins la indústria tèxtil, ja que es va dur a terme en el darrer quart del segle XIX.

Des d’una perspectiva tecnològica, la possibilitat d’adopció generalitzada de telers de punt mecànics topà amb dificultats d’ordre tècnic fins ben avançat el segle XIX. El gènere de punt presenta com a particularitat un tipus de tissatge que el diferencia del teixit a la plana. Si el teixit a la plana es forma per l’encreuament dels fils de la trama i l’ordit, el teixit de punt es caracteritza per la formació de malles d’un sol fil sobre ell mateix o de distints fils paral·lels entrellaçats. A més de presentar un tipus de tissatge específic, la novetat del gènere de punt es basa en la incorporació de la confecció a la fabricació, de tal manera que l’article de punt pot consumir-se directament en sortir de fàbrica.

La mecanització del tissatge del punt s’emprengué amb la introducció del teler circular, al qual seguí, poc després, el teler rectilini. La cerca de solucions efectives per al tissatge mecànic del punt amb teler circular va requerir un període ampli de temps, i arribà principalment de la mà d’anglesos i francesos. Ja des del 1798 trobem els primers telers circulars, entre els quals cal distingir entre el teler circular francès (Decroix, 1798; Aubert, 1803; Jouvé de Falaise, 1838; Bertholet, 1840; H.F. Fouquet, 1845) i el teler circular anglès (M. Mellor, 1849).

El primer teler circular en funcionament a Anglaterra fou patentat per M.I. Brunel el 1816, que l’anomenà tricotosa. Aquest teler produïa un teixit de punt tubular, que calia tallar i cosir a fi d’aconseguir la peça requerida. La seva introducció fou lenta i va caldre esperar fins a mitjan segle XIX per a veure l’accionament d’aquest tipus de teler per l’energia de vapor. Les millores introduïdes pels anglesos A. Paget (1845) i M. Townsend (1847) van comportar l’aplicació mecànica del teler circular. A més, la voluntat de mecanitzar el teixit de punt amb el teler circular fou generalitzable en aquells països on aquest tipus de manufactura tenia entitat. És per això que, cap a la meitat del vuit-cents, també a França s’aconseguí mecanitzar el teler circular.

El teler rectilini nasqué també a Anglaterra gràcies a les aportacions d’A. Paget (1857), que aconseguí que la tricotosa plana fabriqués un teixit de punt l’amplada del qual ara ja podia minvar automàticament; i sobretot gràcies a W. Cotton (1864), que patentà un teler rectilini impulsat per força motriu, el qual també podia fabricar articles minvats però a partir d’aquell moment ja era possible produir diverses peces al mateix temps, l’una al costat de l’altra. W. Cotton representà el pas definitiu vers la producció en massa del gènere de punt.

Un altre invent acabà d’arrodonir el brogit d’innovacions tecnològiques en el tissatge del punt: la tricotosa del nord-americà I.W. Lamb, que el 1863 ideà un dispositiu mitjançant el qual cada agulla es movia independentment. Aquesta màquina oferia un alt grau de flexibilitat productiva. Podia ser accionada a mà o amb motor sense presentar diferències d’eficiència importants, i en un nombre variable d’unitats. Durant la segona meitat del segle XIX, als Estats Units d’Amèrica, l’ús d’aquesta tricotosa acabà esdevenint per a moltes famílies immigrades una activitat domiciliària que comportà una millora de l’economia familiar.

La mecanització del teixit de punt implicà una clara tendència vers la concentració de la producció en unitats productives de majors dimensions, per tal d’aprofitar les economies d’escala que generava l’adopció de la maquinària de vapor per a moure els telers. Per tant, el treball a la fàbrica va esdevenir el tipus de producció més representatiu del moment. No obstant això, la història del gènere de punt ha demostrat que la transició vers el sistema fabril no fou un procés unidireccional, ja que romangueren altres sistemes de producció (com el treball a mans o putting-out system), la importància dels quals es va anar reforçant o afeblint segons la conjuntura del subsector.

D’altra banda, la producció mecanitzada del gènere de punt implicà l’emergència de la roba interior de cotó, que va acabar desterrant l’ús de la roba interior de llana realitzada manualment per les classes populars. El preu era un dels principals avantatges que oferia el teixit de punt de cotó. La fibra de cotó no solament és més barata que la llana, sinó que el cost de la filatura –ja mecanitzada– i el tissatge també és menor, ja que la fibra de cotó està més ben preparada per a ser manipulada mecànicament.

Els anys seixanta del segle XIX els principals obstacles tecnològics per a la mecanització del tissatge del punt començaven a ser superats. No obstant això, el repte per a la industrialització del gènere de punt seguia obert. La producció en massa d’articles de punt havia d’oferir al mercat articles que tradicionalment s’havien realitzat dins de l’esfera de la producció domèstica i artesanal. Calia, doncs, crear un mercat de productes que havien d’esdevenir mercaderies d’elevat consum. Per tant, no es tractava d’articles nous sinó de mercaderies noves de consum massiu.

El teixit de punt de cotó mecanitzat aportava una major barator i regularitat, per la qual cosa, conjuntament amb l’adopció de la moda, acabà imposant-se lentament en els nous hàbits de vestir, desplaçant altres manufactures domèstiques. A més, el procés d’urbanització de la població espanyola durant el darrer terç del segle XIX i el primer terç del XX va afavorir l’existència d’un mercat creixent. A les àrees rurals de la geografia espanyola, el mercat d’aquest tipus de mercaderia s’anà ampliant a un ritme més lent.

L’experiència europea i nord-americana en la mecanització del punt

Durant la segona meitat del segle XIX, les principals indústries de la malla d’arreu de les economies occidentals presenciaren la mecanització del tissatge i la transició vers el sistema de producció fabril. Anglaterra, Alemanya, França i, més enllà de l’Atlàntic, els Estats Units anaven erigint la mecanització i la consegüent concentració de la indústria del punt. El procés de transició vers el sistema de fàbrica, procés que com ja hem esmentat no fou unidireccional, no va fer que desaparegués una part de l’activitat domèstica del punt, que romangué unes quantes dècades en la producció d’alguns articles i fou àmpliament estesa en el procés de confecció a l’Europa de la darreria del vuit-cents.

En tots aquests països, la industrialització del gènere de punt va comportar un reforçament o una concentració de la producció en determinades àrees de cada país, que s’hi especialitzaren. Als Estats Units, el Middle Atlàntic –Nova York i Pennsilvània– (on sobresortia la ciutat de Filadèlfia), a Anglaterra, els East Midlands (on destaquen Nottingham i Leicester), a França, el departament de l’Aube (on cal esmentar el cas de Troyes), i a Alemanya, Saxònia (encapçalada per la localitat de Chemnitz), exemplifiquen la localització del punt al començament del segle XX. L’especialització territorial de la indústria del punt no responia pas a determinades condicions naturals, sinó que, en la majoria dels casos, tenia antecedents tradicionals d’aquest tipus d’activitat.

Als Estats Units el procés de mecanització va tenir un ràpid creixement durant la segona meitat del segle XIX, de tal manera que al començament del segle XX els telers manuals esdevingueren pràcticament simbòlics (el 8,4% del total de la maquinària del punt). A l’inici del segle XX el creixement de la indústria del punt havia estat excepcional: els Estats Units eren el principal país productor, i doblaven en nombre de treballadors i en valor de la producció la Gran Bretanya, la llar originària de la renovació tecnològica del punt. Les condicions productives d’aquest país havien afavorit aquest avenç: un enorme i creixent mercat que acceptava de bon grat un tipus de producció molt més estandarditzada.

A l’Europa occidental (Anglaterra, Alemanya i França) la mecanització havia avançat decisivament però va trigar més a arrelar. I, concretament, a Anglaterra, el país pioner en la invenció de telers accionats amb energia inanimada, la mecanització del punt no tingué lloc, de manera significativa, fins a la darreria del segle XIX. Així, mentre el sistema fabril s’anava desenvolupant, el treball domèstic no arribà a desaparèixer completament. Això respon al fet que el consumidor europeu era molt més exigent, la qual cosa comportà una estructura de la producció tèxtil molt més diversificada i en menors quantitats de producció per a cada tipus d’article. Era una producció que requeria més treball i era més difícil de generalitzar la mecanització a totes les mercaderies.

La ràpida aplicació a Catalunya: el referent anglès

Fins a mitjan segle XIX, la manufactura del teixit de punt a Catalunya encara era una indústria fonamentalment manual i inscrita en una estructura productiva d’obrador. A partir de la dècada del 1850, però, començaren a evidenciar-se tímidament alguns signes de canvi que no es feren patents fins a dècades posteriors. Ens referim a la introducció del teler rodó, que començà essent accionat manualment per treballadores. En algunes localitats –Arenys, Calella, Canet i Caldes d’Estrac– aquesta innovació anà acompanyada d’una clara oposició dels teixidors, que demanaren la prohibició d’implantar aquesta maquinària. A Calella, la introducció d’aquests telers més eficients suposà l’alarma dels teixidors del ram, que els veien com una amenaça per als seus ingressos, la qual cosa generà situacions violentes, com la crema i destrucció d’algunes màquines. L’organització productiva experimentà canvis notables amb la implantació d’aquests avenços, ja que l’arribada a Calella dels primers telers rodons procedents de Troyes, l’any 1850, suposà el naixement de les primeres fàbriques.

Propaganda de la fàbrica de filats Sala, Baladia i Guinjoan, de Mataró (1902).

ECSA

Ara bé, no va ser fins a partir de la dècada del 1870 que s’inicià a Catalunya un procés irreversible de modernització i mecanització d’aquesta nova indústria. Mataró fou una de les poblacions pioneres d’aquest procés. L’aplicació de l’energia del vapor arrencà decisivament durant la dècada del 1870. Els dos exemples pioners en la modernització s’inspiraren en el cas anglès. Cal esmentar el cas de Jaume Baladia Marfà, fill d’un fabricant de filats de Mataró, que, en acabar l’any 1864 els seus estudis d’enginyer a Barcelona, decidí anar a treballar uns anys en una fàbrica cotonera de Manchester. En tornar, va fundar una fàbrica de gèneres de punt, en la qual va introduir els telers més moderns que havia conegut a Anglaterra. L’empresa originària fou Sala, Baladia i Coll, creada el 19 de febrer de 1868, amb un capital de 330.000 pessetes. El segon cas a destacar és el de Gaietà Marfà, que a l’abril del 1872 instal·là una màquina de vapor de 2 CV per a moure telers de bateries, a l’establiment que tenia al Camí Ral. Fill del mitger Gaietà Marfà Guanyabens, establert a Mataró l’any 1815, l’hereu es va formar a Cuba, on arribà l’any 1828, per a treballar amb el seu oncle. A més, era cosí de Jaume Baladia Marfà, l’anterior emprenedor de la mecanització del sector que hem esmentat. En tornar de l’Havana, l’any 1851 s’establí com a mitger.

A partir del 1868, la mecanització del sector fou ràpida. En el decurs de la dècada del 1870, la instal·lació de màquines de vapor en la indústria del punt de la localitat s’accelerà. L’any 1877, més de deu empreses ja havien posat motors de vapor per a accionar els telers de punt, tant pel que fa als telers de bateries (Gaietà Marfà, Sala, Baladia i Coll, Viada i Cia., Recasens i Nebot, Vídua i Fills de F. Regàs, Minguell, Julià, Barbosa), com en el cas dels telers circulars per a fabricar gèneres blancs (Antoni Regàs, Alsina i Ferrer), en l’especialitat de gèneres de color (Francesc Cabot, Vídua de Sans i Fill) i en la fabricació d’articles de punt de llana (Pascual Aymeric, Ribas i Ortiz).

Del total de motors instal·lats en la indústria del gènere de punt de Mataró entre el 1872 i el 1898, una tercera part van accionar-se entre el 1868 i el 1880. Nou anys més tard, el 1889, ja es trobaven en actiu dues terceres parts de la potència total instal·lada legalment durant el darrer quart del segle XIX. La mecanització de la indústria del punt ja era un fet constatable i s’havia produït durant les dècades del 1870 i el 1880.

En altres localitats la mecanització dels telers de punt fou més tardana, com ho exemplifica el cas d’Olot i Terrassa. Olot, la localitat que havia estat el màxim centre productor d’aquesta especialitat tèxtil a la darreria del segle XVIII, hi seguia mantenint l’any 1901 una destacada capacitat productiva, uns 279 telers (de tipus quadrat i circular), però només el 21% d’aquests eren mecànics. En el cas de Terrassa, els primers telers mecànics en accionament daten de l’any 1893, quan Pere Armengol treballava amb 15 telers quadrats mecànics a la carretera de Montcada. Els inicis del punt a Terrassa foren lents i anaren associats a la diversificació productiva d’empreses llaneres de la localitat. Caldria esperar dues dècades per tal de veure com aquest subsector tèxtil prenia entitat en aquesta localitat.

El protagonisme de la modernització de la indústria catalana del gènere de punt a tot l’Estat és ben palès des dels seus inicis. La mecanització del tissatge del punt a Espanya es va endegar amb els telers circulars de petit diàmetre que significaven, el 1889, gairebé el 80% de tots els telers circulars existents. Els anys següents, aquests telers rodons mecànics s’anaren incrementant en nombre i diàmetre, la qual cosa permeté fabricar articles de punt més variats. A la mecanització dels telers rodons seguí la dels telers rectilinis de fontures durant la dècada dels noranta del segle XIX. En definitiva, al començament del segle XX (1905), la mecanització de la indústria del gènere de punt a Espanya ja era un fet en els telers circulars (les malloses i bateries) i els rectilinis de fontures (els cottons). Romania només una assignatura pendent: la mecanització dels telers rectilinis d’agulles creuades (les tricotoses) que s’anaren mecanitzant en les dècades posteriors, i un nombre limitat de telers quadrats en disminució.

La capacitat productiva de la indústria de la malla s’incrementà a un ritme ràpid, amb avenços molt significatius arran de la Gran Guerra, de tal manera que l’any 1922 el paper de la indústria del gènere de punt dins la indústria tèxtil espanyola havia guanyat protagonisme, passant a representar la tercera branca tèxtil estatal, seguint la indústria cotonera i la llanera.

La mecanització de la indústria del punt espanyola va ser des dels seus inicis un fenomen català i molt concentrat especialment a la província de Barcelona, que fou la província que encapçalà la modernització del sector, atès que els telers mecànics hi eren sobrerepresentats. L’any 1889, en aquesta província hi havia localitzats el 93% dels telers circulars de petit diàmetre d’Espanya. Tres dècades més tard, Barcelona tenia el 96% dels telers circulars mecànics, el 95% dels telers rectilinis mecànics i el 78% dels telers rectilinis d’agulles creuades o tricotoses mecàniques. La concentració territorial barcelonina de la moderna indústria del punt era aclaparadora. En canvi, d’acord amb la lògica d’aquest context, els telers manuals tenien una representativitat catalana molt menor.

La modernització de la indústria de la malla comportà canvis importants en la seva localització al Principat. Si a la darreria del segle XVIII la manufactura del punt era dispersa, tot i que es trobava fortament arrelada a Olot i a la rodalia, durant la segona meitat del segle XIX va suposar el sorgiment del ‘districte del Maresme’.

En definitiva, podem caracteritzar la mecanització del gènere de punt a Catalunya en les dues darreres dècades del segle XIX per la seva ràpida aplicació, que concorda temporalment amb el cas anglès. La industrialització del sector del punt a Catalunya es donà en un marc temporal equiparable a la majoria de les regions especialitzades d’Europa. Alguns factors ho afavoriren: una llarga tradició tèxtil, un empresariat emprenedor, una inversió abastable, uns requeriments tècnics assolibles i una conjuntura politicoeconòmica internacional favorable.

Incidència de la segona revolució industrial

El corrent de millores tècniques que experimentà el sector no s’aturà amb la seva mecanització, ans al contrari. El destacat substrat de capacitat inventiva de la indústria de la malla es traduí en bona part en innovació tècnica.

L’expansió del sector del punt empenyé la millora tecnològica d’aquesta indústria fins la Guerra Civil. El seu procés fou creixent, exceptuant els anys de la Gran Guerra. Efectivament, la tendència de les importacions de maquinària de gènere de punt a Espanya és unívoca i evidencia que a la dècada del 1920 augmentaren espectacularment. Del 1920 al 1930 el volum de maquinària de punt importat es multiplicà per cinc, ja que va passar de 277.828 a 1.415.700 quilograms. La contundència de les dades mostra que els anys vint es produí una important incorporació de tecnologia estrangera en el tissatge del punt.

La superació tècnica que experimentà el sector durant la dècada dels anys vint fou encaminada a millorar l’eficiència tecnològica d’aquesta indústria tèxtil, però també a obrir el ventall d’aplicacions de la indústria de la malla. Efectivament, les noves vies de millora tècnica es concretaren, en primer lloc, en els avenços tecnològics pròpiament i, en segon lloc, en la diversificació de l’oferta productiva.

Les noves tecnologies nascudes arran de la segona revolució industrial afavoriren el canvi tècnic en la indústria de la malla. L’electrificació tingué efectes importants en la indústria del punt, que no es quedaren només limitats al recanvi i el consegüent estalvi energètic. L’electrificació provocà efectes arrossegadors en potenciar millores tecnològiques i en dotar de major flexibilitat productiva les empreses d’aquesta especialitat tèxtil. Alhora, l’electrificació afavorí la versatilitat tecnològica, consolidant-se com un factor definidor de la indústria de la malla.

A més, els avenços de la indústria química incidiren en el seu desenvolupament, principalment mitjançant l’obtenció de la seda artificial (el raió) a partir de la cel·lulosa. La utilització de les fibres artificials obrí un nou camp de ràpida aplicació i experimentació en la creació de nous articles de punt, especialment difós en el ram de la calceteria.

Les innovacions tecnològiques que es donaren en la metal·lúrgia del punt tendiren a augmentar la rapidesa i la seguretat dels telers i a cercar l’acabat dels articles de punt el més definitivament possible amb la màquina. S’esmerçaren esforços tant en les millores dels mètodes de producció (augment de la productivitat) com en els canvis de la naturalesa del producte (augment de la qualitat).

L’any 1924 hom considerava que aquesta evolució encara no havia arribat a solucions definitives. Aquesta consideració, però, ja no es podria mantenir en el ram de la calceteria a la darreria de la dècada del 1920, quan les millores tecnològiques introduïdes en els telers circulars –seamless hose machines– feren possible la sortida en el teler de mitjons gairebé acabats, que no requerien pràcticament cap tipus de confecció.

L’orientació de les millores tecnològiques durant els anys vint pot ser detallada de la manera següent: a) l’adopció de màquines de tricot complexes; b) la construcció de telers amb galgues més fines que permetien teixir qualitats superiors d’articles; c) la millora dels dispositius de jacquard en els telers del punt; d) millores en els telers rectilinis cottons, maquinària líder en el ram de la calceteria femenina de l’època. En aquests telers es tendí a construir-ne de majors dimensions, que permetien fer un major nombre de peces alhora (s’aconseguiren cottons de 28 fontures). En refinar-se els mecanismes del seu accionament, augmentà la rapidesa i seguretat de funcionament.

Però, tot i els avenços mecànics introduïts en els telers rectilinis, aquests continuaren essent relativament lents, ja que no podien competir en rapidesa amb l’accionament rotatiu dels telers circulars. Abans del 1907, els telers circulars funcionaven amb un tipus de cilindre fix, que els feia especialment aptes per a la producció a gran escala de gènere llis. Entre el 1907 i el 1924 s’introduí el cilindre giratori, cosa que significà que a les màquines podien acoblar-se dispositius que realitzaven infinites variacions de models i dissenys. L’augment de la versatilitat dels telers circulars fou notable. A més, els avenços en els mecanismes de control del fil i la introducció d’aparells que aturaven els telers automàticament si el fil es trencava possibilitaren dotar-los de major rapidesa i millorar-ne la rendibilitat. Fou per això que durant la dècada del 1930 es canalitzaren els esforços vers la millora de l’eficiència tecnològica dels telers circulars, de major eficiència potencial que els telers rectilinis, tendència que roman fins a l’actualitat.

Un segon element a destacar és que els canvis tècnics anaven clarament associats a obrir el ventall d’aplicació de la tècnica del punt a nous tipus d’articles i a nous acabats d’articles tradicionals. Efectivament, fins l’any 1914 el marc d’aplicació del punt s’havia restringit a la fabricació dels articles tradicionals (calceteria i roba interior). A partir d’aleshores, la tendència es canalitzà vers una major diversificació productiva.

Segons la finalitat que es perseguia en el seu ús, es podria diferenciar la producció dels teixits de punt de l’època entre els d’adaptació (mitges i mitjons, vestits interiors, parts de vestits exteriors com ara boines, jerseis i armilles), els esponjosos (bufandes, mantellines o “toquillas”), els articles de fantasia (corbates, xals, llisos, dibuixos, tuls i puntes) i els substitutius del teixit a la plana (guants, teixits d’apelfat rus, astracan, drapets; en general, gènere de punt en peça per confeccionar, com el teixit a la plana).

Un observador estranger especialitzat es feia ressò l’any 1930 de la important diversificació productiva experimentada per la indústria del punt a Catalunya. Amb tot, la principal línia cap on s’encaminaren els canvis productius fou l’expansió de majors varietats dels articles de punt tradicionals, cosa que configurava una àmplia gamma de peces de fantasia, gràcies als avenços mecànics en els telers o en la maquinària de la confecció. Amb la introducció de noves fibres artificials i filats més prims, la qualitat de la producció i la incorporació dels articles de fantasia de punt, sota l’impuls de la moda, anaven traçant processos paral·lels.

Globalment, l’esforç de renovació del sector va ser notable. La memòria del Comité Regulador de la Industria Textil Algodonera de l’any 1930 és prou eloqüent en aquest sentit:

“Sobre la modernidad de esta maquinaria nada hay que decir, pues habla elocuentemente por ello el hecho de que ha podido introducirse con sus productos en los mercados neutros, que son objetivo de todos los países exportadores, y ha llegado incluso a colocar algunos de sus artículos en los propios mercados europeos. Esto quiere decir que han sabido situarse a la altura de la competencia, y, en efecto, la Comisión tiene antecedentes para afirmar que la maquinaria de género de punto es, en su gran mayoría, nueva y de la más perfecta”.

Dependència tecnològica: el mirall alemany

La procedència de les importacions espanyoles de maquinària per al gènere de punt registrà canvis d’entitat des del final del segle XIX fins a la dècada dels anys vint. Fins a la darreria del segle XIX, fou la maquinària britànica la que s’introduí preferentment en les indústries de gènere de punt. La llar originària de la tecnologia del punt mostrava encara un elevat grau de competència tècnica a nivell internacional. Durant les dues primeres dècades del segle XX, Alemanya assumí el lideratge mundial de la construcció de maquinària de punt. La solidesa de la posició alemanya només fou parcialment qüestionada arran de la Gran Guerra, període durant el qual els EUA intentaren ampliar mercat. No obstant això, el lideratge de la metal·lúrgia del punt alemanya era prou sòlid per a consolidar-se durant el període d’entreguerres com el principal focus de construcció de maquinària d’aquesta especialitat tèxtil. La presència de la maquinària alemanya a Espanya durant la dècada dels anys vint fou aclaparadora, atès que concentrava la pràctica totalitat dels subministraments exteriors de maquinària del punt.

La dependència de la indústria catalana de la malla respecte de la tecnologia estrangera fou clara fins a la Guerra Civil. Abans de la Primera Guerra Mundial, Alemanya monopolitzava el subministrament de maquinària (els telers rectilinis sistema Paget –per a la fabricació de mitges, punys, samarretes, pantalons i mitjons– i els telers rodons sistema Terrot –per a la producció de samarretes i pantalons–) i d’agulles a la indústria espanyola de gènere de punt. Els altres països hi tingueren una presència limitada, com fou el cas d’algunes cases angleses com la Cotton i altres màquines de remallar, i també les cases americanes de màquines Standard i principalment de màquines de cosir, com la Singer, Willcox & Gibbs, la Union Special, la Merrow, etc., que gaudiren sempre d’una gran competència.

Durant la Guerra Mundial, com a efecte del conflicte i del bloqueig dels aliats, es produí en el mercat espanyol un absolut desplaçament de la importació alemanya de màquines. Aquesta conjuntura fou aprofitada pels constructors nord-americans i anglesos per a vendre la maquinària i el material auxiliar que la indústria del punt necessitava. La fi del conflicte implicà el retorn a la preeminència en la importació de maquinària alemanya, ja que la depreciació del marc en féu més competitiva la producció, amb relació a constructors d’altres països.

Les empreses metal·lúrgiques del punt més importants constituïen autèntiques megaempreses, fàbriques de grans dimensions. A Alemanya, les empreses que venien una part considerable de l’utillatge de la indústria del gènere de punt eren dues grans empreses metal·lúrgiques especialitzades: G. Hilsher i Schubert & Salzer, totes dues situades en el centre metal·lúrgic alemany més important: Chemnitz (Saxònia).

La influència alemanya en la tecnologia del punt al Principat era perceptible ja des de la darreria del segle XIX i abraçava diferents àmbits de l’activitat del gènere de punt. Alemanya era l’àmbit de referència per a la instal·lació d’empreses tecnològicament avançades. En aquest sentit, convé destacar el cas dels senyors Guri i Llobet de Calella, que l’any 1890 viatjaren a Alemanya, concretament a la ciutat de Chemnitz, i encarregaren la primera secció de telers sistema cotton, escollits entre les modalitats més perfeccionades. Un any més tard, l’empresa començà a treballar, i esdevingué una de les principals empreses calceteres espanyoles del començament del segle XX. En les expedicions a Alemanya per a fer les comandes de maquinària pertinents, alguns fabricants s’associaren amb enginyers alemanys i s’establiren conjuntament a Catalunya. Aquest fou el cas d’Antoni Padró de Valls, que fundà una societat mercantil amb Ernest Kaupp Trick, situada a la ciutat de Barcelona a la darreria del segle XIX. A la mort del fundador, el seu gendre E. Kaupp acabà fent-se càrrec de l’empresa, sota la denominació de Tricotajes Kaupp.

Anunci de Colomer Hermanos, de Mataró (1924).

ECSA

Finalment, cal posar en relleu el paper destacat de la presència de tècnics alemanys a Catalunya, com fou el cas del taller de la família G. Gnauck (Mataró, 1890-1963). Gustav Gnauck era un representant de Schubert & Salzer. Aquest tècnic, nascut al cor de la indústria metal·lúrgica alemanya del punt, Chemnitz, establí el primer contacte conegut amb Catalunya vers l’any 1885, quan es presentà a Mataró per tal de muntar màquines per al fabricant Narcís Colomer. Cinc anys més tard tornà a Catalunya, aquesta vegada a Terrassa, per a instal·lar màquines a l’empresa Boix i explicar-ne el funcionament. Posteriorment, ambdós (Gnauck i Boix) crearen un taller en aquesta localitat per a fer màquines rectilínies, a les quals introduïren algunes millores patentades. Pocs mesos més tard, el 1890, decidí traslladar-se més a prop de la major concentració del teixit de punt del moment i fundà el seu taller a Mataró.

Al taller de Mataró, fins a la Guerra Civil, es dedicà a construir màquines de gènere de punt de diferents tipus. S’hi feien telers rectilinis, standards per a mitges i mitjons sense costura, màquines circulars de punt anglès per a fer punys, bobinadores i recanvis en general per a aquesta indústria. A més, també s’encarregaven de les reparacions i tenien representació de distintes empreses metal·lúrgiques alemanyes. L’any 1925, la casa havia construït 3.300 màquines de la seva especialitat.

No obstant això, el paper de la metal·lúrgia autòctona no fou negligible, atès que les circumstàncies presentades arran de la Gran Guerra afavoriren l’inici de l’activitat empresarial a l’entorn de la construcció de maquinària de gènere de punt. La producció d’agulles per als telers, però, era totalment estrangera perquè implicava major complexitat tecnològica de fabricació, per la qual cosa la producció autòctona es retardà. Les agulles de punt han de ser flexibles i resistents alhora, característiques que només pot garantir l’ús d’un tipus d’acer de gran qualitat. De fet, el lideratge alemany i suís en aquesta especialitat és, encara avui, inqüestionable, com posen en relleu empreses com l’alemanya Groz-Beckert.

L’any 1934 la configuració dels tallers constructors de maquinària de gènere de punt es començava a perfilar. Aquests tallers es localitzaven lògicament en aquelles poblacions on el gènere de punt era més rellevant: 9 tallers a Mataró, 7 a Barcelona, 2 a Olot, 1 a Terrassa i 1 a Figueres.

D’aquests tallers catalans de la metal·lúrgia del punt, cal destacar l’exemple de la casa barcelonina de Josep Bigay, que construïa determinats tipus de telers de punt. També cal esmentar el cas de la casa Rápida SA, creada l’any 1920, que disposava d’una important foneria i es dedicava a fabricar peces per a màquines de cosir Wertheim, maquinària per al gènere de punt i accessoris industrials. La seva especialització foren les màquines de confecció en general, però també construïren màquines de confecció especials adreçades al gènere de punt. D’aquest taller sortiren màquines de confecció de punt (overlocks tipus Union Special), de doble cadeneta Union Special, de fer ganxet, de cosir botons i maquinària elèctrica per a tallar peces de punt, que es vengueren a la casa Marfà durant els anys vint.

Els esforços vers la constitució d’una metal·lúrgia pròpia per al gènere de punt anaren en consonància amb els esforços de renovació tecnològica que va dur a terme el sector després del 1918, tot i que, evidentment, l’oferta autòctona només cobria una petita part de la demanda.

La contribució de la metal·lúrgia catalana del punt fou especialment important en fer efectiva i viable l’aplicació de maquinària estrangera importada. A partir dels anys vint les màquines estrangeres ja no arribaven necessàriament amb els tècnics estrangers per a posar-les en marxa, com succeïa a la darreria del segle XIX. Els tècnics instal·lats al Principat es feien càrrec del muntatge del nou utillatge.

Convé tenir present que l’aplicació de nova tecnologia (en aquest cas fonamentalment estrangera) solia suscitar millores i nous canvis tecnològics, ja que l’aplicació no era automàtica, en tant que s’havia d’adequar a les necessitats productives de l’empresa en qüestió. És en aquest terreny on se situava majoritàriament la contribució d’aquests tallers metal·lúrgics autòctons. En adaptar la tecnologia estrangera a les condicions econòmiques del sector del punt al Principat, solien introduir les modificacions oportunes que les feien més eficients.

Però en alguns casos també prengueren la iniciativa. Els tallers metal·lúrgics tingueren un paper molt actiu en la construcció de dispositius que transformaven les màquines antigues, i les disposaven per a la fabricació d’articles d’alta novetat. Aquestes màquines reformades competien, en alguns casos, amb les que produïen les cases estrangeres, amb la qual cosa evitaven la importació de noves màquines, i reduïen el problema que generava la ràpida amortització de l’utillatge durant aquest període.

Fàbrica de Jover, Serra i Companyia al principi del segle XX.

ECSA

A més, aquests tallers metal·lúrgics també tingueren un paper destacable en la reparació de maquinària, sobretot en aquelles petites i mitjanes empreses del ram que no tenien en les seves plantilles una secció de manyans i tècnics que es fessin càrrec de solucionar els problemes tecnològics. Els guanys assolits per aquests tallers metal·lúrgics i l’activitat de les seccions de reparació de les grans empreses del punt són remarcables si tenim en compte el retard amb què es va iniciar a Espanya l’ensenyament tècnic en aquesta especialitat tèxtil.

Malgrat els esforços de la Mancomunitat de Catalunya per crear l’Escola de Teixits de Punt de Canet des del 1917, la indústria del punt catalana funcionà, exceptuant els anys 1932-36, amb la total absència d’una institució formativa específica del personal tècnic necessari per al seu desenvolupament abans de la Guerra Civil. Bona part dels tècnics es formaven a l’estranger o s’autoformaven en la pràctica fabril quotidiana, o fins i tot entraven d’aprenents en els tallers metal·lúrgics. El suport institucional de l’Estat no només fou mínim i negligible, sinó que introduí entrebancs a la normalització d’aquest tipus d’ensenyament. L’absència d’iniciatives estatals en aquest terreny i l’associació política que la Dictadura de Primo de Rivera establí entre la institució de la Mancomunitat de Catalunya i els projectes que estava duent a terme ho exemplifiquen. La manca de formació reglada de tècnics del punt configurà una situació anòmala, que no tenia correspondència amb la formació de què gaudien en altres països on aquesta indústria tenia una importància comparable (Alemanya, França, Anglaterra, EUA, etc.). És en aquest context on cal revalorar els limitats guanys assolits per la metal·lúrgia autòctona.

Emergència de la metal·lúrgia del punt

Els factors explicatius més rellevants per a entendre el creixement de les empreses constructores de maquinària per al gènere de punt durant la postguerra cal cercar-los en l’especial conjuntura que es visqué durant aquests anys. D’entrada, hi havia dificultats per a importar maquinària, per l’escassetat de divises que experimentava Espanya després de la Guerra Civil. A més, la situació política internacional tampoc no tingué un paper favorable. Acabada la Guerra Civil, l’esclat de la Segona Guerra Mundial féu disminuir fortament les possibilitats d’importar maquinària, atès que els principals països exportadors (Alemanya, els Estats Units, Anglaterra, França) es trobaven immersos en la guerra, per la qual cosa la producció metal·lúrgica d’aquests estats es destinava forçosament a les finalitats bèl·liques. A més, la posició política del règim franquista envers les potències de l’Eix durant el conflicte mundial va fer que, un cop acabada la guerra, Espanya es trobés amb dificultats per a aconseguir crèdits dels països aliats per tal de fer possibles les importacions d’inputs i de la maquinària bàsica per al funcionament de l’economia espanyola. Per tant, Espanya no pogué afrontar aquestes importacions, ja que la manca de reserves en divises tampoc no ho féu viable.

Les dificultats d’importar maquinària estrangera coincidien amb una forta demanda del sector del gènere de punt, que es trobava davant la necessitat d’actualitzar i continuar modernitzant l’aparell productiu. Aquesta situació de forta demanda i d’anul·lació de la competència externa va ser el detonador de l’expansió de la metal·lúrgia del punt.

L’expansió de la metal·lúrgia del punt durant la postguerra troba els seus antecedents en els tallers del ram d’abans de la guerra. La necessitat de disposar de coneixements tècnics féu imprescindible optimitzar els recursos humans disponibles. D’aquesta manera, bona part dels tècnics que havien treballat en els escassos tallers existents abans de l’any 1936, conjuntament amb alguns empresaris de gènere de punt, acabaren establint el seu propi taller durant la postguerra, atrets per les favorables perspectives de mercat.

Però l’emergència de la metal·lúrgia autòctona del punt va haver d’afrontar el repte del coneixement tècnic per a la construcció de maquinària i el dèficit de tècnics i de mà d’obra. Aquest esforç va ser possible, en bona part, per l’existència d’alguns tècnics competents amb experiència, l’enginy dels empresaris i l’estreta col·laboració establerta entre els fabricants del ram i l’Escola de Teixits de Punt de Canet de Mar. Una mostra d’aquesta mútua sintonia fou que el patronat de l’Escola va promoure una exposició de maquinària tèxtil d’àmbit estatal ja l’any 1945. Aquest certamen cercava la difusió del desenvolupament que estava assolint la construcció de maquinària per al teixit de punt. Els objectius foren aconseguits, ja que, pocs dies després, es fundà el Gremi de Constructors de Maquinària per a Teixits de Punt, que quedà englobat dins del Sindicato Nacional del Metal.

A més, l’exposició de l’any 1945 constatà que els principals obstacles per a l’expansió de la producció espanyola de maquinària de teixits de punt era l’elevat preu de les primeres matèries i les barreres imposades a les importacions d’acers especials. Una vegada més, l’estrangulament de subministraments externs durant la postguerra frenava les possibilitats de creixement de la indústria. Amb tot, durant els anys quaranta augmentà el volum de producció de maquinària i s’emprengué la fabricació de nous tipus de màquines, com els telers circulars, les tricotoses, els cottons, i també les màquines de confecció per al teixit de punt, com les anomenades overlock.

A la darreria dels anys quaranta, quan es reinicià l’exportació d’alguns tipus de màquines tèxtils, es posà en evidència que un dels principals problemes per a l’exportació era l’elevat preu del producte espanyol, cosa que responia principalment a l’elevat preu de les primeres matèries i també a les restriccions elèctriques. Com succeí en altres produccions, l’assignació oficial de la primera matèria (els laminats) era insuficient i desigual, i per això el seu repartiment s’acabava equilibrant a partir del mercat negre a uns preus molt més elevats. La mancança de primera matèria i d’energia perjudicà el sector i obstaculitzà un major creixement durant els anys cinquanta.

No obstant les dificultats, les perspectives de creixement del sector eren optimistes. El president del gremi, E. Albo, manifestava, al començament dels anys cinquanta, que els constructors estaven esmerçant més capital en les seves indústries i que les ampliaven constantment, amb vista no solament al mercat espanyol sinó també amb l’horitzó d’exportar vers els països llatinoamericans, una tendència exportadora que, aleshores, tot just s’iniciava. De fet, emfatitzava que si la producció no era superior era a causa bàsicament de factors externs al sector: la manca de tècnics, d’electricitat i de primeres matèries.

Amb tot, els empresaris de la metal·lúrgia del punt no es limitaren a produir les màquines més senzilles, i no estalviaren recursos per tal de construir els prototipus de màquines més difícils, complicades i de major rendiment. Dos exemples clars de l’èxit d’aquesta tasca foren aconseguir la fabricació d’agulles de selfactina, fins aleshores impensable, per part dels tallers Cruxent-Barberà, i la construcció del tipus de teler de punt més difícil tècnicament, el cotton. Aquesta fita va ser protagonitzada per La Constructora Electromecànica, establerta a Terrassa i una de les empreses més importants del ram, que ocupava 326 persones i representava la cinquena empresa en la construcció de maquinària tèxtil establerta a Catalunya l’any 1962. La Constructora Electromecànica, fundada l’any 1920, presentà a la Fira de Mostres de Barcelona de l’any 1948 la primera sèrie de telers cotton, i es beneficià així de l’alça experimentada per la producció catalana de mitges de niló.

A la darreria dels anys cinquanta, la metal·lúrgia del punt havia assolit unes dimensions gens negligibles i s’havien apuntalat les bases per a l’expansió del sector. El 1958 el valor de la maquinària de gènere de punt fabricada era d’uns 80 milions de pessetes, cosa que equivalia aproximadament al 10% de la metal·lúrgia tèxtil catalana del moment. No obstant això, el 1959 es produïen fonamentalment telers rectilinis, telers circulars i màquines de confecció, tot i que en aquestes darreres màquines els models espanyols encara es trobaven lluny de la perfecció dels realitzats a l’estranger, pel que fa a la rapidesa, la seguretat, la producció i la comoditat d’accionament. A més, encara hi havia alguns tipus de màquines que no es construïen a Espanya i, per tant, calia importar-les o desenvolupar la metal·lúrgia autòctona. Aquestes màquines eren els telers rectilinis de recollida, les tricotoses rectilínies, els telers d’ordit –Raschel i Ketten– i els telers circulars tipus tricotoses, malloses i standard.

Com és lògic, les empreses constructores de maquinària per a la indústria del gènere de punt s’anaren localitzant a prop dels principals nuclis productors d’aquesta indústria tèxtil. Entre les empreses més destacades, convé esmentar: a Mataró, Tallers Pruna SA (1918) i Construccions Supercus SA (1957); a Barcelona, Tricomalla SA (1946); a Terrassa, La Constructora Electromecànica SA (1920); a Olot, Maquinaria para Géneros de Punto SA (1942); a Badalona, Jumberca SA (1948); i també altres fàbriques de la comarca del Maresme: Masriera SA (1959) –a Malgrat de Mar–, Cotexa (1957) –a Arenys de Mar– i Industrial CYL SA (1950) –a Arenys de Munt–.

Durant els anys seixanta i primers setanta la dinàmica productiva fou notable i creixent. Una clara evidència de l’expansió de la metal·lúrgia del punt va ser que la balança comercial d’aquestes manufactures fou creixent i favorable a les exportacions espanyoles de telers i màquines de teixir per a la indústria del gènere de punt, que el 1974 ja se xifraven en més de 2.294 milions de pessetes. Aquestes exportacions anaven destinades a la indústria del punt d’arreu del món, i Alemanya (aleshores República Federal d’Alemanya), el Pakistan, Mèxic, el Perú, Nova Zelanda, els Estats Units i el Japó n’eren els països més destacats. A partir de la crisi mundial dels anys setanta, però, la metal·lúrgia del punt es veié greument afectada i van tancar bona part de les empreses existents. Així s’esborrà pràcticament del panorama industrial una destacada tradició metal·lúrgica.

L’abast de l’impacte de la crisi dels anys setanta en la metal·lúrgia del punt respon a diversos factors, que estaven estretament relacionats amb la conjuntura del moment i, lògicament, a remolc de la dinàmica de la indústria del gènere de punt. En general, el nivell tècnic de la producció era bastant competitiu, però l’estructura empresarial seguí funcionant en la dinàmica de taller, de tal manera que es focalitzà l’atenció en la construcció de maquinària, menystenint els aspectes de gestió empresarial. Cal pensar que bona part de les empreses s’encarregaven no solament de la construcció de maquinària i accessoris sinó també de la seva instal·lació i manteniment. Aquest sistema de producció de taller funcionà quan el mercat era proper, però, a mesura que s’expandiren les exportacions, els costos es dispararen, especialment per als petits tallers, i sorgiren greus problemes de liquidesa empresarial, enfront dels quals el sistema financer no actuà amb la necessària rapidesa. A partir dels anys setanta es produí l’ensorrament de bona part dels tallers de la metal·lúrgia del punt (Feica, Albo SA, Supercus, Mecanitex, Torrent, Trabal SA, Ind-Tex, Ray SA, entre altres), que arrossegaren amb ells nombrosos tallers subministradors de les peces i de material auxiliar.

Amb la crisi de la metal·lúrgia es tancava també un cicle en l’evolució de la indústria del gènere de punt. Els horitzons d’aquesta activitat durant les darreres dècades han comportat un difícil procés d’adaptació a una economia oberta i canviant. En aquesta nova etapa, el model italià n’ha estat el referent. Les perspectives de futur de la indústria de la malla del Principat es fonamenten en avenços notables en la millora de la competitivitat, sense defugir canvis remarcables en el model empresarial.