El naixement de la indústria elèctrica a Catalunya es va produir amb l’actuació de Tomàs J. Dalmau i Narcís Xifra a partir de l’any 1874 i amb la creació de la Societat Espanyola d’Electricitat l’any 1881. L’extensió social de l’ús de l’electricitat per a l’enllumenat domèstic i comercial tingué lloc solament després de l’adquisició d’Espanyola per l’AEG l’any 1894 i de la constitució de la nova Companyia Barcelonesa d’Electricitat –que havia de construir la gran central termoelèctrica del carrer de Mata de Barcelona–, així com la creació el 1896 de la Central Catalana d’Electricitat per les dues companyies barcelonines de gas aleshores existents.
Però la generalització de l’electricitat –l’autèntica electrificació–, tant per a usos privats com per a la indústria, començà els anys 1912-13 amb l’explotació dels recursos hidràulics del Pallars i la Noguera. L’acció tècnica i econòmica desenvolupada pel doctor Pearson en aquest àmbit és probablement la intervenció més important en la història de Catalunya de tots els temps.
Al seu costat, altres projectes industrials i alguns promotors, com Emili Riu i Periquet, foren així mateix grans protagonistes d’allò que ha estat anomenat l’alliberament hidroelèctric de l’economia catalana: la superació de les tradicionals restriccions energètiques i el segon gran impuls de la industrialització que això va produir fins a la depressió que començaria en 1929-30.
El doctor Pearson, tècnic i empresari de projecció mundial
Retrat de Frank Stark Pearson.
ECSA
La revolució de la hidroelectricitat a Catalunya està lligada a l’extraordinària figura de l’enginyer i empresari nord-americà Frank Stark Pearson. Havia nascut a Lowell, Massachusetts, el 1861, fill d’un enginyer ferroviari. Orfe des de molt petit, va estudiar a l’escola d’enginyers de la Universitat de Tutfs, mentre treballava a l’estació ferroviària local. Va arribar a professor de química al prestigiós Massachusetts Institute of Technology de Boston.
Després de treballar per poc temps al Brasil (1893), fundà petites empreses elèctriques a Boston i revolucionà els transports col·lectius amb l’electrificació dels tramvies de la ciutat. Entre el 1893 i el 1896 va treballar en diverses empreses d’aquests sectors, i a la mineria del carbó, a Toronto, Halifax i Nova York, on va introduir solucions tècniques enormement innovadores que li donaren un gran prestigi.
Posteriorment va ampliar la seva línia d’actuació, com a tècnic, promotor i empresari d’una sèrie de realitzacions d’immens abast. Amb suport dels empresaris canadencs per als quals havia treballat a Toronto i Halifax, sobretot James Ross i William Mackenzie, constituí The São Paulo Tramway Light & Power Co. Ltd. (1899) i la Mexican Light & Power Co. Ltd. (1901). Totes dues companyies ocuparen plaça central en l’electrificació i el sistema energètic dels seus respectius països.
La majoria de les seves obres, tant les centrals elèctriques com les rescloses i embassaments i les transmissions de fluid, ultrapassaven àmpliament els nivells tècnics coneguts fins aleshores al món. Havia reunit un ampli i prestigiós equip d’enginyers que el veneraven com un geni. La resclosa i central generadora de l’Electrical Development Co. a Niàgara Falls (1907) es considerà la solució tècnica més avançada del seu temps.
L’any 1908 es va interessar en les possibilitats d’actuar a Catalunya gràcies a l’enginyer Carles Montañès. Aquest, havent fracassat en la temptativa d’atreure cap a l’explotació de l’hidroelectricitat els banquers Arnús i Marsans, entrà en contacte amb el financer britànic Alfred Parrish i començà a treballar, amb els enginyers Parshall –consultor de Pearson– i Lucini, per tal d’unificar dues grans concessions d’aigües de l’Ebre de què eren titulars Coll i Bielsa.
El projecte consistia a construir-hi diverses centrals per a abastar de fluid a baix preu Barcelona i les comarques centrals catalanes. Es va crear un comitè financer a Londres que arribà a anunciar una emissió de tres milions de lliures esterlines per a construir-les. Els fets de la Setmana Tràgica, l’any 1909, i la retirada dels negocis del banquer Parrish van desanimar Pearson, que abandonà el projecte.
Montañès, assistit de Parshall, insistí en la proposta, anà a Londres i aconseguí que Pearson viatgés a Barcelona pel juny del 1911. Montañès féu pujar Pearson al cim del Tibidabo, amb el banquer Dunn i l’advocat Hubbard, per a mostrar-los Barcelona i l’àrea central de la indústria catalana. Pearson es va convèncer immediatament de l’interès i de les possibilitats de l’immens mercat pràcticament desabastit existent a Catalunya i de seguida posà en marxa l’operació.
Pearson decidí fer el seu propi projecte i escometre una gran operació financera necessària per a dur-lo a terme. Ben aviat fou realitzat un estudi del potencial hidràulic català i es descartà la idea inicial de fer un salt a l’Ebre, i també altres opcions alternatives, al temps que es triava com a emplaçament òptim el tram de la Noguera Pallaresa entre la Pobla de Segur i Camarasa i s’adquirien les concessions que detenia Domènec Sert.
Acció de la Barcelona Traction, Light and Power.
ECSA
Pel setembre de l’any 1911 ja havia estat creada a Toronto la Barcelona Traction, Light & Power Co., així com la seva filial Ebro Irrigation & Power Co. que també es constituí a Barcelona, per tal d’operar legalment a Espanya, com a Regs i Força de l’Ebre, si bé seria coneguda normalment com La Canadenca.
Al mateix temps, s’havien posat en marxa dues altres grans iniciatives. La més important fou la francosuïssa Energia Elèctrica de Catalunya, promoguda per Emili Riu i Periquet. Els primers temps de l’electrificació a Catalunya assoliren un aspecte grandiós i un ritme frenètic a causa de la lluita entre aquests dos grups internacionals –Regs i Energia–, que acabà amb la fusió en l’empresa que, amb el temps, esdevingué Forces Elèctriques de Catalunya SA. La segona fou l’antiga Central Catalana d’Electricitat, que, davant de la competència, optà per operar més lentament, però acabà consolidant, anys després, l’entitat Hidroelèctrica de Catalunya SA.
En començar la Primera Guerra Mundial van aparèixer problemes per al finançament dels treballs, sobretot a causa de la prohibició de realitzar transferències de capital a l’exterior per part dels governs francès i belga. Pearson aconseguí un préstec a Londres, però necessitava la conformitat dels primers creditors. Viatjà al Canadà i als Estats Units i aconseguí l’acord dels respectius grups financers. Quan tornava a Europa l’any 1915 per convèncer els obligacionistes de Londres, el vaixell Lusitània en què viatjava amb la seva esposa i el secretari, fou atacat amb torpedes per la flota alemanya i enfonsat. Els seus col·laboradors asseguraren el finançament i continuaren el projecte.
Regs i Força de l’Ebre: una obra grandiosa
Pel capital invertit i pel volum de la producció, Regs i Força de l’Ebre és la més important de les elèctriques catalanes i espanyoles anteriors a la Guerra Civil. L’acció de l’empresa, sota la concepció de Pearson, va ésser grandiosa en totes les facetes. L’espectacular arrencada de La Canadenca es basava en la creació d’un complex sistema hidroelèctric integrat pels cursos dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre en el seu tram més baix, que es preveia com una unitat funcional.
Construcció del canal de Seròs, en la “Ilustració Catalana”.
AC-ECSA
Instal·lació d’una turbina a Utxesa, en la “Ilustració Catalana”.
AC-ECSA
L’embassament de Sant Antoni, a la capçalera del sistema (entre la Pobla de Segur i Tremp), havia de servir per a regularitzar totalment el curs d’aquell primer riu per tal d’aprofitar després d’una manera sistemàtica els successius desnivells i contribuir, així mateix, a regularitzar el Segre i l’Ebre, de curs menys torrencial, per a fer-ne una utilització més racional. Els treballs començaren simultàniament a molt diversos punts. No cal dir que un conjunt tan vast de realitzacions, encara que només va ésser dut a terme parcialment, necessitava un finançament molt ampli i extraordinàriament complex en les formes.
Un dels protagonistes d’aquell moviment d’intensitat excepcional, Joaquim Maluquer i Nicolau –enginyer tècnic de La Canadenca des de l’estiu del 1912 i directiu de l’empresa durant cinquanta-vuit anys–, ha descrit aquells moments excepcionals:
“Per una gran part de Catalunya s’estenia un rosari de campaments, per les seves carreteres anaven uns darrere dels altres els lents trens Renard, alguns de benzina i altres de vapor, i les cavalcades d’enginyers espanyols i americans invadien els pobles.”
“Es treballava al mateix temps en l’estesa de les línies de transmissió, en la construcció de la gran resclosa de Sant Antoni (Tremp), en el canal de 60 m3 de Lleida-Serós, en les petites rescloses que tancaven la sortida de la vall d’Utxesa on es formava el llac de reserva per a la central de Seròs, i al canal de 120 m3 entre la reserva i l’entrada de les canonades forçades per a les turbines. Al mateix temps es construïen centrals, es muntaven equips i es construïen i ampliaven les instal·lacions a les zones de consum. Eren molts milers els obrers, capatassos, topògrafs, encarregats i enginyers que treballaven aleshores per a La Canadenca a Catalunya.”
El conjunt dels enginyers i tècnics semblava una selecció mundial. A.R. Billings era el director de les obres de Tremp i la Pobla, l’emplaçament de les quals havia seleccionat Hyde. El salts de Terradets i Camarasa foren projectats i dirigits pel suís Diem, el canadenc Tingle i l’americà Paterson. Entre els altres tècnics destacats de la primera hora figuraven l’alemany Sauer, el noruec Engh, el suec Westbye, els nord-americans Hamilton, Caldwell, F.M. Gillespie i H.H. Murray, els britànics Webb, Tozer, Payne, Birchall i C.R.N. Smith o l’australià Woodcock. Els treballs de la central de Serós foren dirigits per F.W. Abbot.
La majoria dels capatassos i muntadors de línies eren mexicans que havien estat anteriorment ocupats als grans treballs de Necaxa, i texans de Sant Antonio. Fins i tot els cavalls, entrenats per a grans pendents, havien estat importats de Mèxic. Els enginyers i tècnics espanyols, i la resta del personal, rebien salaris molt superiors als de mercat. Pel setembre de l’any 1913, per exemple, hi va treballar una mitjana diària de 14.470 obrers, però en alguns moments es va superar molt àmpliament aquesta xifra.
Per a disposar de material amb total puntualitat, es va construir una fàbrica de ciment a Tremp que produïa 400 t diàries. També es va traçar, en molt poc temps, la carretera de Balaguer a Tremp per Àger i Terradets. La resclosa de Tremp, en inaugurar-se l’any 1914, era la més alta d’Europa; s’havien emprat 90.000 t de ciment en la seva construcció. Les línies de transmissió de 110.000 volts van ésser les primeres del continent d’aquest voltatge. La resclosa de Camarasa va ésser, l’any 1920, la quarta més gran del món.
Regs i Força de l’Ebre: el domini del mercat
La principal preocupació de Pearson, des del començament, va ésser assegurar-se la distribució del fluid, per la qual cosa adquirí grans porcions del mercat elèctric. Així, abans de produir ni un sol kWh ja disposava del control d’una part molt important del consum català d’electricitat i, allò que és més remarcable, precisament d’aquella fracció de la demanda cridada a créixer de pressa; és a dir, la demanda de les zones industrials més grans i més actives del país.
El fet decisiu va ésser l’obtenció del 99% de les accions de la Companyia Barcelonesa d’Electricitat. La Barcelonesa era, amb gran diferència, l’empresa elèctrica més important de Catalunya i estava estenent una àmplia xarxa de distribució pel Vallès i el Maresme.
Al final del 1913, sense estalviar despeses de cap classe, Pearson havia adquirit la propietat total d’un conjunt d’empreses elèctriques estratègicament implantades: Companyia Elèctrica Igualadina, Companyia d’Electricitat Rubinenca, Companyia Electra Vilafranquesa, Cooperativa Elèctrica de Valls, Societat d’Electricitat de Terrassa, Companyia Electricista Catalana i Companyia d’Electricitat de Vendrell. Controlava, encara, les empreses Gasòmetre Tarraconense (amb el 75% de les accions) i Companyia Electra Reusenca (amb el 94% de les accions).
La grandiositat dels projectes de Pearson es posa de manifest en els altres àmbits de la seva actuació a Catalunya. En efecte, a més d’apoderar-se de gairebé totes les empreses de distribució d’electricitat a les comarques industrials, procedí a obrir noves fraccions de mercat. D’una banda, obtenia del gran trust belga Société Financière de Transports et d’Entreprises Industrielles (SOFINA) el control de la societat Tramvies de Barcelona, primer consumidor català de fluid elèctric. Des de l’inici de l’any 1913, sense tenir-hi encara la majoria, Barcelona Traction n’exercia la gestió, per cessió de SOFINA amb garantia del dividend, i a partir del 1915 ja per la seva posició totalment dominant.
Amb aquesta operació, Pearson s’assegurava, per a quan pogués substituir la més cara termoelectricitat per hidroelectricitat, un importantíssim consumidor del fluid de les noves centrals lleidatanes de Regs i Força de l’Ebre i també un augment dels beneficis nets de la mateixa Companyia de Tramvies.
En aquest terreny dels transports públics, Pearson negocià, infructuosament en aquest cas, l’electrificació de la línia de la companyia Ferrocarrils del Nord d’Espanya entre Barcelona i Manresa. En canvi, des dels primers moments d’actuar a Catalunya es van incorporar les concessions obtingudes pel seu col·laborador Carles Montañès, ja des de l’agost del 1909, per a la construcció i explotació del Ferrocarril Metropolità de Vallvidrera i d’una línia de Sarrià a les Planes i Sant Cugat, on havien de bifurcar-se dues prolongacions més fins a Sabadell i Terrassa.
Alhora, La Canadenca de Pearson obtenia de SOFINA, gairebé única propietària de la Companyia del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona, 7.892 accions de les 8.000 d’aquesta darrera empresa. La nova companyia Ferrocarrils de Catalunya constituïa la segona gran peça del mercat de tracció que passava a controlar. La continuació del ferrocarril de Sarrià fins a Sabadell i Terrassa, en ample de via europeu –a diferència de la immensa majoria de la xarxa espanyola– i de tracció elèctrica, havia estat concebuda com una primera connexió de Barcelona amb el Vallès que s’hauria de perllongar fins a enllaçar amb la xarxa ferroviària francesa i europea.
Al marge del seu propòsit de controlar el mercat elèctric, Pearson va deixar mostres evidents de la seva esplèndida comprensió dels problemes energètics i de desconnexió amb el sistema de transports europeu que limitaven molt greument l’expansió econòmica de Catalunya. La seva tràgica mort va impedir, probablement, algunes solucions essencials per a renovar l’impuls de la industrialització catalana al primer terç del segle XX.
No cal dir que, de totes aquestes adquisicions, la realment transcendental fou la de Barcelonesa, comprada per Pearson a Rathenau, creador i home fort de l’AEG. En aquells moments era, de llarg, l’empresa elèctrica més important de Catalunya i es trobava abocada a una ràpida expansió. L’operació es va acordar en una sola i brevíssima entrevista entre Pearson i els dirigents de l’AEG, per a admiració del mateix Montañès i de tothom que ha tractat d’explicar aquells fets.
La facilitat amb què Pearson aconseguí obtenir el desllorigador que li donava la pràctica seguretat de l’èxit enfront del grup francosuís d’Energia Elèctrica de Catalunya constitueix, segons el nostre parer, un element suficient per a confirmar la seva estreta vinculació a la mateixa AEG i al seu accionista americà, la General Electric. Convé encara recordar que l’assessor financer i secretari de negocis de Pearson, Hubbard, era alhora director de l’agència de Londres de SOFINA, societat de cartera lligada als interessos de l’AEG i dirigida per Daniel Heineman. SOFINA fou present indirectament, des del començament i d’una manera molt activa, en tot el muntatge de les operacions de Pearson a Catalunya. Sabem, d’altra banda, que la mateixa SOFINA tenia una part molt considerable del capital de la Mexican Light & Power Co. des que la va posar en marxa Pearson.
El control de la competència: el nou grup elèctric
El tancament decisiu de la gran operació de Pearson per a controlar i desenvolupar el mercat elèctric a Catalunya va ésser l’adquisició de la seva principal competidora. En efecte, després de mesos de ferotge competència a l’hora d’oferir condicions d’adquisició de fluid i contractes a llarg termini als grans consumidors industrials, el grup francosuís d’Energia Elèctrica de Catalunya llançava la tovallola. El 13 de febrer de 1913 Energia cedia a Barcelona Traction 19.600 de les seves accions i, bé que conservant l’estructura i la direcció anteriors per tal de mantenir obert el mercat financer francès, s’integrava plenament al grup industrial de Pearson.
L’abandonament de la lluita per part d’Energia, empresa perfectament viable, li sembla a l’especialista francès Albert Broder del tot inexplicable. Pot afirmar-se, però, que la viabilitat a curt termini no és més que aparent si es trasllada l’anàlisi a un lapse més gran. Havent desplegat Pearson un conjunt de mitjans tan enorme, i amb un suport tan formidable com el que sumaven General Electric, AEG i SOFINA, les possibilitats reals d’Energia per a capturar una quota de mercat important eren mínimes.
D’altra banda, la guerra de tarifes que les empreses de Barcelona Traction estaven decidides a mantenir i, si calia, a aprofundir, hauria acabat arruïnant Energia irremissiblement. Un dels dos grups era condemnat a desaparèixer i els propietaris d’Energia van entendre, molt sàviament, que convenia més cedir, assegurant-se una posició còmoda per a les societats industrials estrangeres que l’havien creada mitjançant contractes de proveïment de material, que no pas haver de plegar després d’un conflicte llarg i desgastador.
L’acord d’Energia amb Barcelona Traction eliminava la competència i preveia la prestació d’ajuts mutus. Cadascun dels dos grups conservava els clients adquirits i s’establia un sistema de repartiment dels nous abonats en forma del 40% per a Energia i del 60% per a Regs. Barcelona i els municipis més pròxims quedaven acuradament adscrits a les dues zones configurades com a radi d’acció de l’un i de l’altre. En la pràctica, passaven a formar un grup perfectament unit i cohesionat. La integració completa era ja només cosa de temps.
El projecte d’Energia Elèctrica de Catalunya
La creació d’Energia Elèctrica de Catalunya va ésser el resultat de les gestions del lleidatà Emili Riu, titular de diverses concessions hidràuliques al Pallars i a la Vall d’Aran on havia preparat estacions d’aforar, projectes, estudis i tràmits administratius per tal de construir salts d’aigua per a la generació d’hidroelectricitat. Per a l’elaboració de tots aquests projectes, Riu havia contractat diversos enginyers suïssos a més del lionès Léon Mourraille i els espanyols Josep Nicolau i Luis Sánchez Cuervo.
Malgrat la completa tasca de preparació, Riu no va aconseguir engrescar les entitats financeres catalanes en les realitzacions que projectava. L’any 1910, definitivament desesperançat d’assolir el suport necessari de la banca local, s’adreçà a París per a sol·licitar la col·laboració de la Compagnie Générale d’Electricité (CGE). Un cop fetes sobre el terreny les comprovacions pertinents, la CGE acceptà de fer-se càrrec del muntatge dissenyat per Riu i n’adquirí les concessions.
En conseqüència, el 18 de novembre de 1911 era constituïda a Barcelona Energia Elèctrica de Catalunya SA, amb un capital nominal de 20 milions de pessetes i un d’efectivament desemborsat de 10 milions en 2.000 accions.
En el grup fundador figurava en primer terme, naturalment, la CGE, una empresa important amb filials destacades com la Compagnie Lorrainese d’Electricité i la Compagnie Générale d’Electricité de Marsella i fàbriques de làmpades i cables a Ivry, Madrid i Tillières, però amb molt poca projecció internacional.
Sala de turbines de la central de Cabdella.
ECSA / Foto: G.S.
Un segon grup era la Société Suisse pour l’Industrie Electrique de Basilea, entitat promoguda el 1896 pel grup alemany Siemens & Halske, més coneguda per Indelec, amb una llarga experiència en construccions hidroelèctriques i amb posicions molt destacades en la indústria elèctrica italiana, singularment en l’empresa torinesa Societat Alta Itàlia. Els promotors espanyols formaven, finalment, un tercer grup molt minoritari.
Al grup francès li corresponien 9.610 accions; és a dir, el 48% del capital; al suís 6.790, el 34%; i a Cristòfol Massó (3.000 accions) i Emili Riu (600 accions), l’equivalent al 18% del capital. No cal dir que la composició del consell d’administració reflectia aquesta distribució amb quatre representants del grup francès, tres del suís i un de l’espanyol.
El president era Paul Doumer, també president del consell de la CGE, i els vocals: Pierre Azaria i Ubaldo Fuentes –administrador delegat de la CGE i delegat de la mateixa empresa a Madrid, respectivament– i Paul Bizet –administrador general de la CGE a Marsella–, d’una banda; Dietrich Nachenius –director general d’Indelec–, Alfred Wieland –administrador de la Banque Commerciale de Bâle, banc suís promotor de la mateixa Indelec– i René Korchlin –administrador general de la Societat Alta Itàlia–, d’una altra banda; i, finalment, el mateix Emili Riu.
Vista de la central hidroelèctrica de Cabdella.
ECSA
Energia Elèctrica de Catalunya començà simultàniament, i amb una extraordinària rapidesa, els treballs corresponents en una doble direcció: construcció dels mitjans de producció necessaris per a disposar de fluid i penetració en el mercat català, en el qual no disposava, d’entrada, de cap punt de suport. En els plans inicials de la companyia hi figuraven com a primers passos la construcció d’una central hidroelèctrica i el corresponent salt d’aigua a Cabdella i d’una central tèrmica de reserva a Sant Adrià de Besòs.
La rapidesa de l’engegada d’Energia, amb el mateix Riu com a administrador, és, efectivament, notabilíssima. Un sol exemple: la carretera estatal no anava més amunt de la Pobla de Segur, a uns 35 quilòmetres de Cabdella, i calia allargar-la fins a l’emplaçament previst per a la central per tal de fer-hi arribar els elements necessaris per a la construcció. Malgrat les enormes dificultats orogràfiques i els obstacles administratius –incloses les expropiacions–, la carretera, començada a construir al final del mes de gener de l’any 1912, era acabada 93 dies després.
La central de Cabdella s’alimentava d’un salt d’aigua, mitjançant conduccions forçades, de 830 metres de desnivell, que era aleshores el major d’Europa. La captació d’aigües s’efectuava a l’estany Gento, que actuava de dipòsit de les aigües de tot un sistema de llacs superiors a través de conduccions artificials. A les galeries de comunicació s’hi treballava les vint-i-quatre hores del dia. Les obres foren encomanades a la casa Locher i Cia. de Zurich per contracte que regia a partir del dia 1 d’abril de 1912.
La direcció era a càrrec de l’enginyer Von Hofen i els treballs es dividiren en tres seccions al davant de les quals eren els enginyers Brilly, Stutz i Hitz. La gran majoria dels capatassos i barrinaires, així com bon nombre d’obrers, eren italians, ja experimentats en altres grans treballs hidroelèctrics efectuats anteriorment a Suïssa. La inspecció per part d’Energia era duta a terme pels enginyers Weitnaner i Gadea. Altres instal·lacions hidroelèctriques de la Vall Fosca i de la Vall d’Aran, d’Energia Elèctrica de Catalunya, foren dirigides pel francès Llorenç Pomerol Bertharion.
La darrera peça: la Societat Productora de Forces Motrius
Emili Riu, promotor d’Energia Elèctrica de Catalunya, encara havia de posar en marxa una segona empresa elèctrica l’any 1917: la Societat Productora de Forces Motrius. En aquesta ocasió, Riu va aconseguir suport d’una entitat financera espanyola, la Caixa Municipal d’Estalvis de Bilbao.
Abans d’iniciar el negoci, Riu ja havia tancat un acord amb Energia Elèctrica de Catalunya per a la venda de l’electricitat de la central que es disposava a construir a la Pobla de Segur. Pel juliol del mateix any 1917 començaren les obres de condicionament del salt, de 24.000 HP, i foren acabades 23 mesos després. El salt era establert al tram inferior del Flamicell, el cabal del qual havia quedat regularitzat pocs anys abans gràcies als treballs realitzats en els estanys de la capçalera per part d’Energia per a la seva central de Cabdella.
La presa d’aigua del salt era situada a un quilòmetre aigua avall de Senterada i consistia en una resclosa de derivació d’on partia un canal de més de 8,5 quilòmetres de longitud. Aquest desembocava en una cambra d’aigua excavada a la muntanya de la qual sortien dues canonades de conducció forçada d’una longitud de 680 m i un desnivell, fins a la central de la Pobla, de 188 m. El projecte va ésser dissenyat i realitzat pels enginyers suïssos Pista Hitz i Carles Isler i el contractista va ésser l’enginyer català Josep Duran i Ventosa.
La construcció de l’obra va haver de superar dues grans dificultats. D’una banda, els problemes de proveïment de material i maquinària elèctrica, així com el seu elevat preu, per causa de la Gran Guerra. D’altra banda, l’escassetat de mà d’obra, que havia d’ésser reclutada per tot Espanya, però que amb molta facilitat, i també amb molta freqüència, marxava clandestinament cap a França, atreta pels elevats salaris provocats al país veí per la mateixa situació bèl·lica.
A més, Riu va construir i posar en explotació el nou salt de Cledes, sobre la Garona, a la Vall d’Aran. Aprofitant el desnivell de 55 m del riu entre Bossost i Les, fou construïda una resclosa de derivació, un canal de 1.632 m de longitud total i una central immediata a Les, amb una capacitat de producció de 50 kWh. En entrar en funcionament la central de Cledes, Productora de Forces Motrius va negociar la venda de fluid al grup de La Canadenca per tal d’ésser distribuïda al mercat català. Distribuïa directament molt poc: Sort, la Pobla de Segur –a través de la distribuïdora Comú de Particulars– i un reduït grup de pobles de la Vall d’Aran, del qual eren exceptuats els dos nuclis principals, que tenien proveïdors locals: Viella (la Fàbrica) i Bossost (Molí Vell i Elèctrica de Bossost).
El projecte de Riu consistia, en realitat, a emprar el fluid de les centrals de Productora per a implantar un conjunt d’indústries electrometallúrgiques i electroquímiques a l’àrea de Sort. La mort del promotor, l’any 1928, va acabar de frustrar aquests projectes.
En tot cas, Productora presentava dues peculiaritats força remarcables en l’època de l’explosió hidroelèctrica a Catalunya. En primer lloc, el baix cost de les seves centrals, gràcies a l’excel·lent plantejament dels salts i a la direcció meticulosa dels treballs. En segon lloc, no va disposar mai d’un mercat propi, i esperava incorporar-se a un gran combinat industrial que no va arribar mai a néixer. Productora havia d’optar per vendre fluid a l’engròs a les distribuïdores del grup de La Canadenca. El futur de l’empresa quedava, inevitablement, lligat al del grup majoritari a Catalunya i condemnat a fusionar-s’hi en un termini no gaire llarg. Un destí, d’altra banda, poc original: aquest seria, tard o d’hora, el final de gairebé totes les nombrosíssimes i sovint minúscules empreses de producció i distribució d’electricitat que existien aleshores per tot el país.