Els inicis
Els orígens de l’energia nuclear a l’Estat espanyol estan lligats tant a factors energètics com a concepcions de geostratègia militar, ja que al final de la dècada del 1940 i durant la dècada del 1950 es va pretendre que les Forces Armades disposessin de la bomba atòmica. De fet, l’impacte que tingueren les bombes atòmiques d’Hirosima i Nagasaki (agost del 1945) conduí a un replantejament de la guerra, com ja s’evidencià a l’octubre d’aquell any, quan per una ordre del Ministeri d’Indústria i Comerç es reservaven per a l’Estat els jaciments d’urani existents en 14 províncies allegant la seva importància per a l’economia i la defensa estatals.
Els impulsors de la investigació nuclear van ser el general Juan Vigón i José M. Otero Navascues, tinent coronel d’Enginyeria d’Armes Navals i director del Laboratori i Taller d’Investigació de l’Estat Major de l’Armada (LTIEMA). De fet, a l’octubre del 1948, al LTIEMA es creà la Junta d’Investigacions Atòmiques, que inicialment estigué integrada per dos militars i dos civils. La cara pública d’aquest organisme fou l’empresa Estudios y Proyectos de Aleaciones Especiales (EPALE), presidida per Esteve Terradas Illa (Barcelona 1883-Madrid 1950), catedràtic de l’Escola d’Enginyers de Madrid en la dècada del 1940 i especialista en radiació. També fou membre del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i president de Telefónica.
L’EPALE es va dividir en diverses àrees: Física, Química, Metal·lúrgica, Materials, Geologia i Mineria, i al febrer del 1949 contactaren amb el catedràtic d’enginyeria química Antoni Rius Miró (Reus 1890-Madrid 1973), vinculat al CSIC. L’experiència de l’EPALE es transferí a la Junta d’Energia Nuclear (JEN) constituïda formalment a l’octubre del 1951. Els anys successius, dins la JEN, s’organitzaren diverses comissions assessores. L’any 1955 es crearen les comissions següents: Medicina i Biologia Animal, Biologia Vegetal i Aplicacions Industrials, i Reactors Industrials. Dins d’aquesta darrera hi hagué representants de l’administració, de les empreses elèctriques i de fabricants de components, i també tècnics catalans com ara Josep Lluís Redonet Maura, directiu d’Unitat Elèctrica, SA, Joaquim Cervera Abreu, president d’Electrificaciones Nacionales, Daniel Suárez Candeira, president del Sindicat d’Aigua, Gas i Electricitat, i Felip Lafita Babió, director general adjunt de FECSA.
Al febrer del 1962 es constituí també la Comissió Assessora d’Equipament Industrial, que entre altres tècnics comptava amb: Gaietà Cabanyes Mata, director de l’Oficina d’Enginyeria (CAL), Antoni Cumella Pau, catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona, i Manel Junoy Cornet, directiu de La Maquinista Terrestre i Marítima.
Central Nuclear Vandellòs I
Vista aèria de la central nuclear de Vandellòs.
ECSA
La primera central nuclear catalana fou Vandellòs I. Es construí a Cala Jostell, dins el terme de Vandellòs. El lloc fou escollit perquè era un paratge poc habitat i amb fortíssims vents procedents de la vall de l’Ebre que, en cas d’accidents, empenyerien el núvol radioactiu mar endins. La construcció fou aprovada el 1968, i entrà en funcionament quatre anys més tard. Fou feta amb tecnologia i tècnics francesos i finançada, en gran part, amb crèdits tous també gals. La seva construcció fou possible gràcies a la col·laboració encetada amb el país veí pel ministre Gregorio López Bravo a partir del 1963. Fou en aquesta conjuntura que l’any següent França transferí a l’Institut Nacional d’Indústria (INI) tota la descripció tècnica de la central nuclear de Saint Laurent des Eaux, perquè se’n construís una de similar a Catalunya. El 1965 es creà un grup de treball amb representants de la JEN, de les autoritats nuclears franceses i de les tres principals companyies elèctriques catalanes: Pere Duran Farell, president d’HECSA, Joan Albert per FECSA i Alexandre Suárez per ENHER, i un representant d’Électricité de France (EdeF). Posteriorment entrà també al projecte Forces Hidroelèctriques del Segre (FHS).
Per a la construcció de la central es creà una societat anònima denominada Hispano-Francesa d’Energia Nuclear (HIFRENSA), presidida per l’enginyer de camins Pere Duran Farell, que va ser qui va impulsar l’aliança estratègica entre les companyies catalanes, el govern francès i l’Estat. El director d’HIFRENSA va ser José Javier Clúa Domínguez, enginyer industrial per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial (ETSII) de Barcelona i catedràtic d’energia nuclear al mateix centre docent. La participació de les companyies elèctriques a Vandellòs I fou la següent: EdeF, 25%; ENHER, FECSA i HECSA, 18%, i FHS, 7%.
La construcció fou realitzada per 25 societats industrials franceses, les mateixes que havien construït la de Saint Laurent des Eaux, que crearen la Société pour l’Industrie Atomique (SOCIA); s’encarregà de l’obra l’enginyer M. Thomas. La principal diferència respecte de la central francesa és que aquesta es refrigerava amb aigua dolça i la de Vandellòs amb aigua salada. Entrava en funcionament, al 90%, al juliol del 1972.
Vandellòs I tenia uns 15 tècnics superiors, en la seva majoria enginyers industrials, uns 40 tècnics mitjans i uns 260 operaris. La producció elèctrica era de 430 MWh. La central usava urani natural com a combustible, grafit com a moderador i anhídrid carbònic com a refrigerant. La tecnologia dels reactors de grafit produeix plutoni, que és susceptible de ser utilitzat amb finalitats militars, i, de fet, aquesta central entrava estratègicament dins el projecte de la dictadura de dotar Espanya de plutoni per a la desitjada bomba nuclear i també poder obtenir combustible per als submarins nuclears amb els quals pensava dotar-se l’Armada.
El màxim responsable de la central fou Mariano Mataix Lorda, llicenciat en enginyeria superior de telecomunicacions, capità de corbeta i professor de l’Escola Superior d’Enginyers de Telecomunicacions de Barcelona. Va elaborar els estudis de viabilitat i fou el seu primer director del 1972 al 1977. Li succeí en la direcció Carlos Fernández Palomero –llicenciat en física per la Complutense de Madrid, diplomat en ciència i enginyeria nuclear per la Universitat de Chicago i especialista en comptadors Geiger–, que havia estat cap d’operació i director adjunt des del 1972. Fou director de la central des del 1977 fins a l’accident de l’octubre del 1989. Participà en la construcció de reactors tipus Argonauta per a les Universitats de Barcelona i Bilbao.
Vandellòs I funcionà amb normalitat fins a l’accident de l’octubre del 1989, que, formalment, es produí com a conseqüència de “stress corrosion cracking”, per un defecte del material amb què estaven fabricats uns components de la turbina, que, en trencar-se, va provocar el desplaçament de l’eix de la turbina –alternador– i el despreniment de l’hidrogen i l’oli del circuit de lubricació, cosa que va generar un incendi que durà més de sis hores i que va afectar dos dels quatre circuits de refrigeració. Es produí també una inundació a la part baixa de l’edifici del reactor i de la turbina. Molts especialistes i fonts independents, però, atribuïren l’accident a la sobreexplotació de la central.
Sala de càrrega d’un reactor nuclear.
ECSA
Després de l’incendi, adduint que la tecnologia de Vandellòs I era antiquada, perquè utilitzava grafit/gas en lloc d’aigua lleugera a pressió, que és més modern (Ascó i Vandellòs II), el Parlament de Catalunya, per unanimitat, es pronuncià a favor del seu tancament. Aquesta postura influí finalment en el Ministeri d’Indústria i Energia, que al maig del 1990 acabà exigint a les companyies elèctriques que fessin les modificacions tècniques adients, les quals ultrapassaven els 30.000 milions de pessetes, un cost similar al d’una central de substitució, per la qual cosa els propietaris n’acceptaren el tancament.
Una ordre ministerial del juliol del 1990 determinava la suspensió definitiva del permís d’explotació i fixava les condicions en què HIFRENSA havia de conduir la fase inicial del desmantellament de totes les estructures, equips i components de la central, condicionant els residus d’operació i els grafits de les sitges, amb excepció del calaix del reactor nuclear i d’altres elements de protecció. D’aquest darrer procés s’encarregaren Víctor Albet i Enric Pla. El primer és enginyer industrial per l’ETSII de Barcelona (1974) i graduat en direcció d’empreses per l’IESE. Procedeix de FECSA. Des del 1994 és director general d’HIFRENSA. És un dels responsables de la primera part del desmantellament de Vandellòs I. Enric Pla Campaña és doctor en física per la Universitat de Barcelona. Fou el cap de control tècnic i posteriorment sotsdirector de Vandellòs I, i en la fase final director d’emplaçament, fins que ENRESA es féu càrrec de la central.
Control de l’urani a la central nuclear de Vandellòs.
ECSA
La segona fase s’inicià el 1998 amb l’Empresa Nacional de Residuos Radioactivos (ENRESA); és previst que fins el 2002 es construeixi un calaix de formigó al voltant del reactor, perquè 25 anys després es pugui treure el calaix i el reactor. Els responsables d’aquesta fase són Alejandro Rodríguez i José R. Armada. El primer és enginyer industrial per la Universitat Politècnica de Madrid. Pertany a ENRESA des del 1991, on ocupa el càrrec de cap de projecte de desmantellament. José Ramón Armada és enginyer i psicòleg industrial per la Universidad Complutense de Madrid. És director de l’Àrea de Desmantellament d’ENRESA i responsable del de Vandellòs I.
HIFRENSA s’ha gastat 30.000 milions, i tot i que ENRESA assegura que en necessitarà 14.000 més per a acomplir la seva tasca, fonts solvents creuen que el cost total que pagarà ENRESA no serà inferior a 40.000 milions, una xifra absurda si tenim en compte que la construcció de la central costà menys de 15.000 milions. El que és indubtable és que planteja greus interrogants per al futur de les centrals nuclears, almenys tal com les hem conegut fins ara.
Central Nuclear Vandellòs II
Després de la guerra del Yom Kippur i la subsegüent crisi petroliera, va augmentar la demanda energètica i això féu que el govern accelerés la construcció de noves centrals nuclears que ja estaven previstes. La de Vandellòs II va ser autoritzada, prop de l’anterior, a la partida de Malaset, al costat del mar, al febrer del 1976.
Per a la construcció es constituí una societat amb el mateix nom, integrada per ENHER (54% del capital), HECSA (28%), FHS (10%) i FECSA (8%). La poca participació de FECSA en aquesta es degué al fet que la companyia elèctrica preveia que l’autoritzessin a construir una nova central a l’Ametlla de Mar, localitat veïna de Vandellòs. Però l’oposició de la societat civil de les terres de l’Ebre i la moratòria nuclear feren inviable la seva construcció. Amb tot, a causa de la reordenació del sector elèctric, que es produí l’any 1985, Vandellòs II passà a ser propietat d’ENDESA (72%) i d’HIDROLA (28%).
La central que serví de model per a la construcció fou la d’Ascó II, si bé a la de Vandellòs II el disseny fou millorat. L’any 1988 Vandellòs II patí tres incendis consecutius als transformadors, entre el juny i el setembre, que, amb intervals, suposaren dos mesos d’aturades, cosa que equival a unes pèrdues de 100.000 milions de pessetes diaris, perquè cada dia sense funcionar representa la no-fabricació de 24.000.000 kW/h. La causa dels incendis foren uns cargols magnetitzats, que no ho havien de ser, a l’interior del transformador. Això generà incendis als transformadors exteriors i al reactor. Llavors la planta s’aturà automàticament, tal com estava previst en casos d’emergència.
Enrique Cabellos Aparici fou el director de la planta d’explotació de Vandellòs II fins al gener del 1999. Abans havia estat responsable de la posada en marxa. És enginyer industrial per l’ETSII de Barcelona (1964). Procedia de la Tèrmica del Besòs.
La potència de Vandellòs II està estimada en 1.100 MW i la plantilla és de 20 tècnics superiors, 40 tècnics mitjans i 350 obrers.
Central Nuclear d’Ascó
Una de les torres de la central nuclear d’Ascó.
ECSA
L’emplaçament de la partida d’Andiscs, al terme d’Ascó, fou escollit pel volum d’aigua que es podia utilitzar. En aquell punt el cabal de l’Ebre ja s’ha reforçat amb el procedent del Segre, amb la qual cosa aconsegueix una mitjana de 500 m3 per segon, el més elevat d’aigua dolça que es pot obtenir a Espanya.
Les autoritzacions per a la construcció de les dues plantes foren concedides el 1972, tot i que els terrenys ja els havien adquirit l’any 1969, la qual cosa significava que el lobby elèctric ja havia obtingut garanties prèvies governamentals que avalaven aquella gegantina inversió.
La primera unitat, tot i que inicialment fou propietat en un 100% de FECSA, acabà essent construïda conjuntament amb ENDESA, que hi participà amb el 40% del capital. Per a la segona unitat s’ajuntaren ENDESA (40%), FECSA (40%), HIDRUÑA (15%) i Segre (5%).
Per a les centrals d’Ascó, a diferència de les de la primera generació (Zorita, Santa María de Garoña i Vandellòs I, que van ser dissenyades a l’estranger, construïdes i entregades a la companyia sol·licitant), per a entrar en funcionament es decidiren a desenvolupar el projecte per components per tal que hi pogués participar la indústria nacional, cosa que s’acabà verificant en més d’un 65%.
Vista aèria de la central nuclear d’Ascó.
ECSA
La construcció de la unitat I s’inicià al maig del 1974 i s’enllestí a l’agost del 1983, i la unitat II, començada al mateix període, s’acabà a l’octubre del 1985, amb un retard de vuit mesos per causes derivades de la descompressió del terreny que obligà a augmentar la densitat de les superfícies construïdes i a establir una xarxa d’auscultació de més de 200 punts per a comprovar l’evolució dels desplaçaments del terreny. Però, segons el Consell de Seguretat Nuclear, podem estar tranquils, que tot està sota control. També durant el període de construcció hi hagué un poderós moviment sindical, encapçalat per Comissions Obreres, que, segons fonts de la Societat Nuclear Espanyola, significà la pèrdua de 6,7 milions d’hores de treball i l’allargament per revisions i reparacions del que ja s’havia fet, per por que hi hagués sabotatge industrial. És també bastant unànime l’opinió que la construcció de les centrals d’Ascó, amb els consegüents retards, fou la principal causa de la descapitalització de FECSA, cosa que la conduí a la suspensió de pagaments. Aquesta situació coincidí també amb l’elevat preu dels crèdits.
Una de les modificacions més importants que s’han fet amb posterioritat ha estat la construcció d’una torre de refrigeració, entre el 1993 i el 1994, que costà 6.000 milions de pessetes. L’any següent s’invertiren 19.000 milions en el grup per a canviar els generadors de vapor, perquè els tubs patien una forta corrosió que l’any 1993 havia provocat una fuita d’aigua radioactiva del circuit primari al secundari, però sense que sortís de l’interior de la central, i que conduí a la parada del reactor. Aquest fet motivà un expedient sancionador per part del Consell de Seguretat Nuclear. El canvi de generadors coincidí amb la recàrrega de combustible, per la qual cosa restà aturada més de tres mesos (juliol-octubre). L’any següent es féu el mateix canvi dels generadors a la unitat II, i a més s’afegiren altres equipaments a la planta per tal d’optimitzar-la. Romangué sense produir dos mesos i mig (juliol-setembre). Les modificacions suposaren, segons la mateixa companyia, un desemborsament de 25.000 milions.
Lluís Coll Braut fou el director de la central fins el 1986. Abans havia estat director adjunt del projecte. Enginyer industrial per l’ETSII de Barcelona, en l’actualitat és gerent adjunt i director tècnic de la Gestió Unificada de les Centrals d’Ascó i Vandellòs II.
Joan Algueró Puigdellivol va ser nomenat director de l’Associació Nuclear d’Ascó el 1986. Havia estat director del projecte des del 1972, de les fases de disseny, construcció i posada en marxa. Amb posterioritat ocupà el càrrec de gerent des de l’any 1992. És enginyer industrial per l’ETSII de Barcelona (1961). Procedeix de FECSA.
La producció mitjana d’Ascó I és de 1.025 MWh, i la d’Ascó II, de 1.015 MWh. Ambdues centrals compten amb 30 tècnics superiors, 90 tècnics mitjans i 400 treballadors.
Gestió Unificada de les Centrals d’Ascó i Vandellòs II
Al principi del 1998 i dins l’esforç que féu el sector elèctric espanyol per a adaptar-se a la liberalització dels mercats, es va iniciar un procés d’implantació de la gestió unificada a les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs II, aprofitant que ambdues instal·lacions tenien similars característiques, especialment perquè els propietaris són les mateixes companyies, utilitzen també la mateixa tecnologia i geogràficament estan molt pròximes. La unificació afectà les àrees administratives, les divisions tècniques de suport i les àrees operatives. La seu central s’establí a Vandellòs II per qüestions de comunicacions.
La Gestió Unificada de les Centrals d’Ascó i Vandellòs II obligà a reorganitzar el seu organigrama funcional. A partir de llavors, com a òrgan de cúpula es nomenà un gerent i dos directors d’explotació, un a Vandellòs i l’altre a Ascó. Fou nomenat gerent Joan Josep Pérez Torrent –enginyer industrial per l’ETSII de Barcelona i diplomat en enginyeria nuclear i en alta direcció d’empreses per l’IESE–. Fou cap de control de disseny del projecte de la central nuclear d’Ascó. Amb posterioritat passà a la central nuclear de Vandellòs II com a cap de la direcció tècnica del 1980 al 1986, fins que al setembre del 1986 fou nomenat gerent adjunt de l’Associació Nuclear d’Ascó (ANA).
El director de la central nuclear de Vandellòs és Ángel Fernández Camblor. És enginyer industrial en l’especialitat de tècniques energètiques per l’ETSII de Bilbao. Treballà a Ascó en les fases de construcció, posada en marxa, arrencada i explotació. Ha estat responsable del muntatge dels equipaments nuclears, enginyer staff del cap de central i posteriorment cap de la Divisió Tecnològica Nuclear, Resultats i Ordinadors. Per la seva banda, Santiago Martínez Gilgado és director de la central nuclear d’Ascó. Estudià enginyeria naval a l’ETSII de Madrid. Treballà en el grup de construcció de la central nuclear d’Ascó en l’àrea de sistemes i equipaments. Posteriorment fou cap de manteniment, des de la Gestió Unificada de les Centrals d’Ascó i Vandellòs II.