Art prehistòric, art rupestre. Les primeres manifestacions artístiques

L’art prehistòric ajuda a comprendre millor el passat dels pobles, ja que és l’expressió no tan sols d’un sentiment estètic, sinó també d’un sentiment religiós, vital i historicista. Pintures, gravats i escultures, ja sia en coves o abrics, parlen del món real i del sobrenatural, constitueixen el llenguatge i la plasmació d’un pensament complex i simbòlic, sempre difícil d’interpretar. Manifestacions d’art rupestre que avui permeten d’intuir i de conèixer les inquietuds i les preocupacions espirituals, metafísiques i filosòfiques dels pobles «prehistòrics» abans dels primers alfabets.

La pintura, com un dels mitjans d’expressió de l’home, sembla que ha existit des de sempre. No obstant això, aquesta afirmació és difícil de demostrar, ja que en un començament potser s’empraven suports peribles que no s’han conservat. Quan, per plasmar les seves inquietuds, l’home va fer servir suports no peribles, és quan hom parla d’allò que s’ha anomenat art prehistòric; cal tenir clar, tanmateix, que en cap moment no es parla dels seus orígens.

Segons sembla, l’ús de la fusta va deixar pas a l’os, al vori, a la banya de cérvol i a la pedra calcària, sorrenca o granítica, materials que han fet possible que hagin arribat fins als nostres dies obres escultòriques, relleus o gravats. La pintura, que en un principi sembla d’ús corporal, va passar a fixar-se a les parets de les coves i d’abrics naturals, on també apareixen gravats.

Marc cronològic i cultural

Les manifestacions més antigues s’han datat cap a l’any 30 000 aC, època que va coincidir amb el desenvolupament de l’aurinyacià, segon gran període del paleolític superior a l’Europa occidental. Durant aquell temps hi va haver canvis importants en el món prehistòric, deguts, en gran part, a l’aparició d’un nou tipus humà, l’anomenat home de Cromanyó (Homo sapiens, versus fossilis), que va imposar noves formes de vida. Aquest nou tipus humà habitava en coves, fet que cal posar en relació amb l’aparició de l’art rupestre.

La península Ibèrica és un territori privilegiat pel que fa a aquests tipus de manifestacions culturals, atribuïbles a gairebé totes les etapes prehistòriques, cosa que permet l’estudi evolutiu del seu desenvolupament i la presumpció de certs condicionaments bàsics que les feren possibles, com per exemple el moment climàtic i el medi natural en el qual eren incloses.

La sistematització en fases o moments de desenvolupament de l’art prehistòric és un dels grans objectius de l’estudi de la prehistòria. Tanmateix, i seguint el camí marcat per diferents autors, se’n poden definir, a grans trets, dos grans blocs o móns perfectament individualitzats. El primer i més antic és el confusament anomenat art quaternari o paleolític, perquè es desenvolupà durant l’etapa final d’aquest període. És l’obra d’uns pobles recol·lectors i caçadors que van habitar Europa entre el 30 000 i el 8000 aC, els quals s’organitzaren la vida al voltant de les coves. Es caracteritza per una temàtica complexa i unes formes d’expressió que van des del realisme naturalista fins als ideogrames abstractes, lineals i geomètrics, de contingut simbòlic; contingut que escapa, en gran manera, a la nostra comprensió. Les característiques d’aquest grup estan plenament relacionades amb les pròpies dels pobles caçadors: el tema essencial és l’animal, que apareix lligat a sèries de signes abstractes. La figura humana hi apareix únicament de manera excepcional. A grans trets es pot dir que l’art del paleolític superior ofereix, juntament amb allò que és real (animal i figura humana), allò que és simbòlic i abstracte (ideogrames).

Amb unes característiques pròpies que el diferencien dels conjunts de la zona cantàbrica, l’art rupestre paleolític de l’arc mediterrani de la península Ibèrica s’estén des de les serres d’Osca fins a les serres sudbètiques. A Catalunya s’ha documentat en una única estació, la Moleta de Cartagena, a Sant Carles de la Ràpita, desapareguda actualment. Al País Valencià està representat extraordinàriament amb més de 5600 plaquetes gravades i pintades de la cova del Parpalló (Gandia, València).

El segon gran grup és conegut com a art dels pobles agricultors, ramaders i metal·lúrgics. Aquesta ambigua denominació comprèn etapes molt diverses que corresponen al període que va des de l’epipaleolític i l’aparició del neolític fins al període del bronze-ferro. Fonamentalment respon a un món de pastors i ramaders que van arribar a utilitzar tècniques metal·lúrgiques, vivien en petits assentaments o hàbitats i practicaven complicats rituals. Quant a les seves obres pictòriques conservades en balmes i abrics, mostren una clara tendència a l’expressió formal esquemàtica, que va des de les representacions abstractes i geomètriques fins a l’estilització convencional de la realitat. És evident el caràcter simbòlic i religiós de moltes de les seves representacions, encara que cal destacar que en la majoria –com ara en les de la zona llevantina– presenten un gran sentit narratiu i historicista. Cronològicament, sembla que les primeres manifestacions daten del 6000 al 5000 aC, i les etapes finals, del 1000 aC al 600 aC.

Com s’ha assenyalat anteriorment, aquest art dels pobles agricultors, ramaders i metal·lúrgics comprèn etapes i maneres de fer molt diverses. La bibliografia ha consolidat, amb més o menys fortuna, diferents tipus d’art o estils, que es definiran breument.

L’art llevantí postpaleolític és un art de tipus naturalista, que es localitza sempre en abrics oberts a l’aire lliure, el tret principal del qual és la reproducció d’escenes. En aquestes escenes, les figures humanes i animalístiques formen composicions de temàtica molt variada, entre les quals predominen les de caça, recol·lecció, rituals, lluita i, rarament, agrícoles i ramaderes. Són representacions de mida mitjana i petita, realitzades en tintes planes i contornejades, per a la realització de les quals utilitzaren els colors vermell i negre, majoritàriament, i, ocasionalment, el blanc i el groc.

L’art rupestre llevantí s’estén per les serres litorals i interiors de l’àrea mediterrània peninsular, entre les d’Osca i les serres del sud-est, i es localitza en abrics poc profunds i penya-segats verticals. Els motius ocupen les parets i de vegades el sostre d’aquests abrics. La definició de l’entorn cultural que donà lloc a aquest tipus de manifestacions, juntament amb la cronologia i el desenvolupament, són uns dels aspectes més debatuts de la prehistòria de la zona, pendents encara d’una sistematització clara. En qualsevol cas, la resolució de la data d’aparició d’aquest art llevantí comporta la comprensió de l’epipaleolític recent i del procés de neolitització de la façana oriental de la Mediterrània de la península Ibèrica.

L’art esquemàtic apareix com una nova forma d’expressió i pensament. En contraposició al caire naturalista de l’art llevantí, el tret que defineix aquest art esquemàtic és la capacitat de reproduir les figures en allò que és l’essencial, els trets bàsics, i de reduir al mínim els elements formals Els motius representats corresponen a figures humanes, zoomorfs, a motius geomètrics i a allò que ha estat interpretat com a dissenys simbolicoreligiosos, tots ells realitzats amb un important grau d’abstracció. La figura humana i els zoomorfs adopten nombroses variants, que han estat sistematitzades per Acosta (1968, 1983). Els motius simbolicoreligiosos constitueixen els elements més característics de l’art esquemàtic. D’aquests, els més significatius són els ídols, representats sota diversos esquemes: bitriangulars, ancoriformes, oculats, etc. L’existència de paral·lels mobles per a aquestes representacions ha permès de concretar la cronologia de diversos conjunts amb pintures, que han estat datats entre el neolític i l’edat del bronze. Les pintures es realitzaven en color vermell, negre, ocre i rarament en blanc. Quant a la tècnica, es feien traços lineals de gruix variable, però normalment ample, i també s’aplicava el punt i la digitació. Contràriament al que succeeix amb l’art naturalista, l’esquemàtic té una àmplia distribució geogràfica a la península Ibèrica i en altres zones d’Europa.

L’art macroesquemàtic, documentat fins avui gairebé en exclusivitat a la província d’Alacant, és un art realitzat sempre en parets i cavitats obertes a l’exterior, majoritàriament de dimensions reduïdes, en les quals un o alguns motius ocupen una gran part de la superfície disponible; les representacions més freqüents són figures humanes, que presenten escassos detalls anatomies, i motius geomètrics de grans dimensions (oscil·len entre 30 centímetres i 1 metre). La pintura, d’aparença pastosa i de color vermell fosc, està aplicada amb la tècnica del traç, sempre ample i poc definit. Mai no hi apareixen representacions d’animals o motius que puguin posar-se en relació formal amb animals. Els motius geomètrics són serpentiformes, ziga-zagues verticals i barres verticals de traç gruixut. Paral·lels mobles i l’estudi de les superposicions estilisticocromàtiques han permès d’emmarcar aquest tipus de manifestacions dins el neolític antic (v-iv mil·leni aC), amb una cronologia «prellevantina».

Si a Catalunya, com ja s’ha dit, tan sols hi ha les desaparegudes pintures de la cova de la Moleta de Cartagena (Sant Carles de la Ràpita) com a únic exemple d’art paleolític, la resta d’estacions amb pintures s’inclourien dins el segon gran grup. Aquest grup, en vista de les darreres investigacions, sembla que comença a configurar dues àrees temàtiques i estilístiques: una de concepció naturalista o realista –extrem nord de l’art llevantí postpaleolític– i una altra, més complexa, de disseny esquemàtic i abstracte, que tindria l’inici en el procés de neolitització. Aquestes diferències semblen respondre a una diversitat cultural, a fases cronològiques successives o coetànies, o a totes dues causes alhora. El conjunt «llevantí» postpaleolític es reparteix principalment per la zona meridional del sistema mediterrani, la depressió central i l’estrep sud del Prepirineu. El conjunt esquemàtic abstracte és més nombrós, ocupa la mateixa zona que l’anterior i s’amplia fins al nord del Prepirineu.

Història de la investigació

A Catalunya, la història dels descobriments dels jaciments amb pintures rupestres és molt recent –no té més de 70 anys–, i es pot dir que el seu tractament de manera científica encara és més recent. La majoria d’aquests descobriments no han estat mai fruit d’una tasca metòdica ni d’un programa d’investigació per part dels prehistoriadors, sinó que han estat efectuats per aficionats i gent del país de forma casual.

Els primers descobriments es remunten a l’any 1830, quan Fèlix Torres Amat presentà una memòria a la Reial Acadèmia de la Història, en la qual donà a conèixer dos jaciments: el Portell de les Lletres i l’Abric de Baridana, tots dos a la serra de Prades, dins del terme de Montblanc, si bé ell no els interpretava com a conjunts amb pintures. No va ser fins al canvi de segle (1900-10), i un cop transcorreguts 70 anys que es va conèixer un nou jaciment, la Roca dels Moros de Cogul. La notícia d’aquest descobriment va atraure tot seguit nombrosos investigadors europeus i representà, sense cap dubte, el motor que impel·lí la recerca i les investigacions en el camp de les manifestacions rupestres a Catalunya.

Cal esmentar especialment la tasca portada a terme durant la dècada de 1920-30 per Bosch Gimpera i J. Colominas des del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre les seves activitats hi ha les prospeccions a la serra de Tivissa i Vandellòs, que donaren com a resultat el descobriment de deu jaciments a l’àrea de Montblanc, Tivissa, Vandellòs i el Perelló; entre les troballes fetes cal destacar el jaciment de Cabra Feixet. Entre els anys trenta i setanta la tasca duta a terme per Salvador Vilaseca, primerament, i J. Estrada, alguns anys més tard, ha proporcionat importants troballes com ara el Mas d’en Llort (Montblanc) i la Pedra de les Orenetes (la Roca del Vallès). Durant els anys seixanta va tenir lloc la troballa, entre d’altres, de la Moleta de Cartagena, a Sant Carles de la Ràpita; aquest conjunt, primera mostra de pintura de l’època paleolítica descoberta a Catalunya, va desaparèixer poc temps després en circumstàncies estranyes (sembla que la concreció o colada esta-lagmítica que servia de suport a la pintura fou arrencada de la cavitat).

Durant els vint anys següents es descobriren conjunts tan importants com els de la Serra de la Pietat, Aparets, Antona, o la Vall d’Ingla, i més recentment (1991-97) els del Mas del Gran, Abric de Gallicant, la Cova del Taller i l’Albi II.

El medi físic

Les estacions amb pintures rupestres conegudes fins al moment dibuixen un panorama sobre el territori català que sembla respondre a dues àrees temàtiques i estilístiques: una de concepció naturalista o realista i una altra, més complexa, de disseny esquemàtic i abstracte.

El conjunt amb pintures naturalistes es reparteix principalment per la zona meridional del sistema Mediterrani, la depressió Central i l’estrep sud del Prepirineu. El nucli més significatiu es concentra en els relleus litorals i prelitorals de la província de Tarragona i, més concretament, en les serres de la Pietat i del Montsià (Montsià), Boix (Baix Ebre), Tivissa (Ribera), Vandellòs (Baix Camp) i Prades (Conca de Barberà). Un altre grup es localitza a la província de Lleida, en els suaus relleus de la depressió Central, a la vall del Set, i a l’estrep sud del Montsec d’Ares, a la Noguera; les portes del Prepirineu marquen el límit interior i septentrional d’aquest estil. Dues últimes estacions es localitzen a la província de Barcelona, a la zona nord-est de la serra d’Ancosa (Anoia) i als relleus litorals del Vallès Oriental.

El conjunt esquematicoabstracte es manifesta a la mateixa zona que el grup anterior i s’amplia vers el nord tot vorejant els relleus prepirinencs fins al nord del Prepirineu. Al seu torn, la situació de les diferents estacions pertanyents a aquest conjunt permeten d’individualitzar dues grans àrees: una d’interior que englobaria des del Prepirineu fins a la depressió Central, tenint com a eix el Segre, i una altra d’exterior, situada als relleus litorals i prelitorals del sistema mediterrani.

Temàtica

No sempre resulta fàcil reconèixer o interpretar la relació existent entre diverses figures que aparentment participen en una mateixa escena o composició, si no és que aquesta es conservi íntegra i sigui clarament narrativa. Malauradament, els conjunts amb pintures de Catalunya presenten un estat de conservació força deficient, la qual cosa comporta que en la majoria dels casos s’estudiïn composicions fragmentàries i, consegüentment, s’obtingui una visió parcial del conjunt. No obstant això, i en vista de les pictografies presents actualment als conjunts, es pot destacar que la majoria de les composicions naturalistes no arriben a les deu figures, i només de manera excepcional ultrapassen el mig centenar. La mida varia entre els 5 centímetres i els 25, excloent-ne alguns animals que arriben als 50. Quant al color utilitzat, hi ha les gammes del vermell, del castany i del negre. La tècnica emprada consistia habitualment el siluetejat, el traç simple i la tinta plana.

Els components tipològics del conjunt naturalista poden classificar-se bàsicament en tres grups: el de les figures humanes (aïllades i en grup), el de les figures d’animals (aïllades i en grup) i el d’utillatge (aïllat).

La temàtica predominant, fins al moment, correspon a les escenes de caça, principalment cèrvids i caprins, i ocasionalment bòvids i èquids. Les estacions més significatives d’aquestes activitats són l’Abric d’Ermites I per a la captura de cérvols i caprins; l’Abric de Mas del Ramon per a bòvids, i l’Abric d’Ermites V per a èquids. Un altre tema que destaca és aquell en el qual apareixen associats arquers i animals, però sense escenes de caça, com el representat als abrics de Cabra Feixet, Mas d’en Llort, o Ermites VIII. Segueixen les composicions d’arquers aïllats o en grup (Cova del Cingle, Racó d’en Perdigó) i les d’animals. Com a composició exclusivament animalística cal destacar la Cova del Ramat, Llibreres, Roca Roja i la Balma d’Alfés.

Com a temàtiques particulars cal esmentar, per l’escassetat, les representades als conjunts de la Pedra de les Orenetes i de la Roca dels Moros de Cogul. A la Pedra de les Orenetes una figura femenina presideix un panell format per motius esquemàtics o abstractes, entre els quals n’hi ha de serpentiformes o en forma de meandres. A la Roca dels Moros de Cogul, la temàtica està integrada per diversos grups: un de figures humanes, entre les quals s’observa un petit personatge masculí envoltat de dones, i altres grups exclusivament animalístics. Al seu costat, i a la part més alta, es percep la polèmica caça del bisó interpretada per H. Breuil, on un personatge estilitzat, que sosté un manat de fletxes i un arc, s’enfronta a un quadrúpede.

Un aspecte singular el formen diversos personatges que destaquen sobre la resta de figures: el tractament dels trets somàtics i el minuciós disseny dels trets facials, segons els casos, permeten de considerar aquestes representacions com a veritables retrats de personatges concrets. D’entre aquest cal destacar una figura a l’Abric d’Ermites I, que posseeix un cap de gran mida, amb un front prominent, nas, bigoti i barba, del qual s’ha indicat la forma del crani, dolicocèfala, encara que també podria correspondre a un tipus de lligadura o pentinat. Aquesta figura es troba en posició estàtica i sembla aliena a les dinàmiques escenes de cacera que es desenvolupen al seu davant. D’altres exemples, encara dins el conjunt d’Ermites de la Serra de la Pietat, apareixen als abrics V i VIII. Al primer un caçador que corre ostenta una lligadura de plomes i presenta un rostre que fa pensar en el cap d’un cànid, possiblement una màscara. A la segona cavitat, un altre arquer, estàtic, presideix una composició faunística, i mostra una lligadura i trets facials. Finalment, cal comentar el grup de figures humanes de Cogul, en el qual un petit personatge masculí constitueix el centre d’un grup de dones.

Aquesta figura, que ha estat traçada de forma simple, sense indicar-ne el relleu muscular ni els trets facials, destaca pel membre viril o un atribut semblant. Les figures femenines que l’envolten són de mida més gran i es caracteritzen per un cos estilitzat, cap triangular, faldilla acampanada, espatlles rectes, que suggereixen algun tipus d’indumentària amb espatlleres, penjolls als colzes, braçalets i possibles bosses, collarets o representacions dels pits.

En contraposició al conjunt naturalista, que com ja s’ha vist es distingeix pels seus expressius pictogrames, de vegades narratius, el conjunt esquematicoabstracte es manifesta a través de figures amb poc o nul moviment i amb un índex important de motius que descriuen una pintura de concepció ideogràfica. A Catalunya aquest conjunt d’ideogrames està repartit en una quarantena d’abrics que es distribueixen en un àrea més extensa que l’anterior, i, tot i que el percentatge de figures és més baix, els seus tipus són més amplis i diversificats. En general les composicions estan integrades per pocs motius –rarament superen les 20 figures–, exceptuant-ne els grups de punts i digitacions. Les seves mides mostren una mitjana més elevada que en els tipus naturalistes, els colors són els mateixos, i la tècnica del süuetejat i la tinta plana fan pas al traç simple i a la tècnica digital.

Els components tipològics d’aquest conjunt es poden agrupar en figures humanes, figures amb trets antropomorfs, figures d’animals, figures abstractes, totes aïllades o en grup, i utillatge. Les escenes de caça o amb arquers són escasses i s’han substituït per altres composicions en què es projecta un món completament simbòlic amb una variada gamma de tipus, més o menys antropomorfs, associats a quadrúpedes i a elements abstractes. Del diversificat sumari esquematicoabstracte destaca el grup de punts i barres, que es presenten tant aïllats com acompanyats de motius figuratius o abstractes. Són molt representatius els abrics de la Vall d’Ingla i Segarulls (punts i digitacions), i Roques Guàrdies, Aparets i Antona (barres). Un cas diferent és el que es troba al conjunt recentment descobert i documentat de l’Albi II o a la Balma dels Punts En aquest que ocupa una superfície de 115 centímetres d’amplària per 121 centímetres d’alçària, s’hi localitza un conjunt de mes de 400 punts, distribuïts en nou línies en sentit horitzontal. El jaciment conté a més les representacions d’un cérvol de cos compacte, potes curtes i gran cornamenta, un caprí, traços i restes El conjunt combina dos estüs, naturalista i esquematicoabstracte; la forma tan ben organitzada dels punts i l’estreta relació amb el cérvol, part del qual cobreixen, fan pensar en alguna forma de càlcul associada al quadrúpede.

Altres ideogrames també significatius, encara que no tan freqüents, són els triangles les formes circulars i semicirculars, els arboriformes, els serpentiformes i els estel·liformes. Els animals presents en nombrosos conjunts, apareixen associats a figures humanes, antropomorfs i de tipus abstractes en les quals predominen els quadrúpedes indeterminats (Vallmajor, Can Castellví, Ermites IV). Els exemplars de cérvols solament són a Cogul i Mas del Gran, els caprins, a Ermites IV i Roca Roja, i els cànids, a Ermites IV i a Roca Roja.

Pel que fa a les figures humanes i antropomorfes, cal destacar els dos arquers de Cogul, les dues figures femenines unides pels braços a una figura masculina de Vilasos, i diversos tipus de Gallicant. Un altre tema d’interès apareix escenificat per diversos genets localitzats a la Cova del Pi i a Ermites IV.

De les figures amb trets antropomorfs cal destacar els ramiformes i altres afins existents al curs mitjà i baix del Segre, localitzats als conjunts de les Aparets, Antona i la vall de la Coma. Quant a formes de tipus més complex, destaca el motiu principal del Mas d’en Carles.

Els estils

Els conceptes estüístics han estat utilitzats, des dels primers treballs dedicats a l’art rupestre a l’aire lliure, per ordenar les diferents fases del procés pictogràfic. Com a punt de referència cal destacar l’estudi realitzat per H. Breuil sobre Minateda, en el qual l’autor va fer servir els qualificatius «esquemàtic» «naturalista», «degeneratiu» i «decadent», termes que emprà per valorar l’evolució del seu cicle artístic. De manera semblant, aquests conceptes estilístics es van anar mantenint en els estudis que sobre la penodització de l’art postpaleolític realitzaren diversos investigadors com E. Ripoll –per citar-ne un exemple. En els seus estudis proposà hipotèticament les fases següents: naturalista, estilitzada estàtica, estilitzada dinàmica, transició a l’art esquemàtic i art esquemàtic. També A. Beltran seguí aplicant aquests termes en les seves fases, però ampliant-les a: geomètrics i esquemàtics, naturalista estàtica, naturalista plenitud, dinàmica estilitzada, estàtica amb seminaturalisme i semiesquematisme i art esquemàtic A aquests termes s’hi ha afegit recentment el de macroesquemàtic, denominat així per M. Hernández per designar el grup de grans motius de la zona alacantina.

Quant a la pintura rupestre de l’àrea catalana, ja s’ha assenyalat que s’inclou en dos grans conjunts temàtics i estilístics: naturalista i esquematicoabstracte. L’anàlisi morfològica de les figures ens ha portat a subdividir ambdós grups en diversos estils:

ESTIL	FIGURES
Conjunt naturalista
Naturalista	Realistes i proporcionades
Naturalista-estilitzada	Estilitzades amb trets realistes
Naturalista-semiesquemàtic	Trets esquemàtics, simples o estilitzades
Conjunt esquematicoabstracte
Esquemàtic	No naturalistes
Abstracte	No figuratives
Seminaturalista	Trets naturalistes, simples o estilitzades

Aquesta classificació estilística, malgrat que no pressuposa cap tipus de periodització, sí que pretén anar pal·liant alguns dels problemes terminològics plantejats per nombroses figures que apareixen en ambdós conjunts.

Horitzó cronocultural

Malgrat la manca de connexió directa entre els jaciments arqueològics i les pintures rupestres, les dades que es desprenen dels registres arqueològics semblen, avui, imprescindibles per esbrinar-ne l’entorn cultural, juntament amb l’anàlisi temàtica, estilística i interpretativa de les pintures.

Arran de les publicacions de H. Breuil sobre Cogul el 1907, s’inicià la llarga discussió sobre l’atribució paleolítica de les seves figures. A aquesta teoria es van enfrontar alguns arqueòlegs de l’Institut d’Estudis Catalans que les consideraven neolítiques. Amb els anys, noves troballes i altres investigacions van anar rebutjant els arguments que mantenien viva la cronologia paleolítica. La polèmica sobre Cogul va acabar, en gran part, amb la monografia de M. Almagro, el qual considerà que les pintures pertanyien a una cultura llevantina mesolítica sincrònica al neolític. La nova proposta es basava, a més, en les troballes arqueològiques recollides als abrics o pels seus voltants, pertanyents al «mesolítico y neoeneolítico» Més tard, el 1973, les mdústries de Cogul van ser novament revisades per J. Fortea, el qual les situà en el complex geomètric epipaleolític amb ceràmica.

La presència de jaciments epipaleolítics dins l’àrea del conjunt naturalista és evident. Així es poden assenyalar: Sant Gregori, l’Areny i la Mallada, en el complex microlaminar, i el Filador, Patou la Roca dels Moros i la Font Voltada, en el complex geomètric. Altres dades que cal tenir en compte de l’epipaleolític català són les plaquetes amb representacions faunístiques d’estil naturalista-estilitzat, trobades a l’abric de Sant Gregori. La primera plaqueta amb una cérvola constituí, per a Salvador Vilaseca i altres autors un paral·lel amb la pintura «llevantina». La segona plaqueta amplia la temàtica amb un bòvid, motiu principal una cérvola, un cap de quadrúpede indeterminat –possiblement un èquid– i l’inici d’un traç en ziga-zaga. A la cara posterior, la plaqueta únicament presenta diversos traços de tipus geomètric.

També dins l’àmbit dels paral·lels estilístics cal assenyalar les afinitats entre el brau paleolític de la Moleta de Cartagena i un dels cérvols de l’Abric d’Ermites I, ambdós a la mateixa zona. La posició vertical d’ambdues figures, els seus contorns siluetejats, el coll encorbat, les banyes en perspectiva obliqua i les extremitats sense unglot fan pensar en la continuïtat de certs convencionalismes paleolítics en etapes posteriors.

En moltes de les estacions rupestres de l’àmbit naturalista s’ha indicat la presència en zones properes de «tallers de sílex a l’aire lliure» amb materials neoneolítics d’ascendència epipaleolítica geomètrica i coves amb matenals neolítics (ceràmica cardial, epicardial...). Tots aquests jaciments presenten a més una llarga ocupació fins al final del bronze, i representen el context arqueològic més significatiu de la zona tarraconense i de les àrees limítrofes, on convergeix el conjunt esquematicoabstracte.

Cal destacar una altra associació significativa: l’existència de conjunts amb pintures rupestres en zones amb una presència important del fenomen megalític. Sobre aquest tema cal destacar les esteles o esteles menhir de Passanant (serra de Prades), en una de les quals es distingeixen diversos motius semicirculars radiats, semblants als de les pintures del Portell de les Lletres. Els monuments megalítics semblen estar vinculats a altres conjunts rupestres, com en el cas de la Pedra de les Orenetes, a la Roca del Vallès, i el Roc del Rumbau, a Peramola, en terres lleidatanes. Als voltants d’aquests abrics hi ha una gran concentració de megàlits, en particular a la Pedra de les Orenetes, en què, a més, hi ha un assentament calcolític. A l’abric del Roc del Rumbau es recolliren molins de mà i, a prop, diverses destrals polides i les restes d’una sepultura que correspondrien a l’edat del bronze.

El dipòsit arqueològic de la Cova de Vallmajor, publicat per S. Vilaseca, s’ha datat entre el 1800 i el 800 aC, orientacions cronològiques originades per la presència de campaniforme i d’un vas bicònic acanalat. L’excavació arqueològica practicada a la Cova dels Segarulls va descobrir uns materials que es poden situar entre el neolític final i l’edat del bronze.

Algunes conclusions

Fins al moment present no es disposa per als conjunts de l’àrea catalana d’estratigrafies cromàtiques que permetin d’orientar o d’establir la cronologia relativa dels diversos estils. Els dos grans conjunts, naturalista i esquematicoabstracte, mostren una selecció dels recintes i únicament algunes cavitats reuneixen ambdós tipus de manifestacions. Les superposicions són poc significatives i, quan es produeixen, es donen entre figures del mateix estil o similar. Així doncs, el context arqueològic i els paral·lels estilístics són, ara per ara, les úniques dades fiables per intentar establir l’horitzó cronocultural de les pintures. Aquestes dades hauran de ser comparades amb diferents treballs analítics i de laboratori.

Els registres arqueològics estan demostrant que ambdós fenòmens socioculturals degueren haver conviscut, si més no durant un llarg període, malgrat que molt probablement els orígens són diferents No obstant això, no proporcionen cap informació sobre l’expansió i el desenvolupament, ni sobre els focus d’origen.

Estudis relativament recents han demostrat la relació existent entre l’estil macroesquemàtic i els motius de la ceràmica cardial. Gràcies a aquesta correlació se sap, per citar un exemple, que els cérvols naturalistes de la Cova de la Sarga, que apareixen sobre els elements macroesquemàtics, són coetanis o posteriors al neolític antic. Per contra, altres estudis sobre el Maestrat castellonenc han assenyalat que els cérvols naturalistes, de mida mitjana i gran, de tipus Calapatà suposadament antics, apareixen en les fases de maduresa i més tardanes d’aquest estü, fet que modifica les fases establertes per diversos autors com ara E. Ripoll i A. Beltran.

Resumint tota la informació de què es disposa es pot dir que la pintura rupestre de Catalunya igual que succeeix a l’àrea aragonesa o valenciana, conté dos grans conjunts, estilístics i temàtics, de filiació cultural i cronològica complexa.

El primer grup és el d’abrics amb figures naturalistes, naturalistes-estilitzades i semiesquemàtiques En aquest nucli destaca un context arqueològic amb alguns jaciments epipaleolítics i el predomini de jaciments atribuïbles al neolític i a l’edat del bronze. Presenta certs paral·lels estilístics amb l’única estació paleolítica coneguda a Catalunya i amb les plaquetes de Sant Gregori. A l’espera d’una definició cultural mes acurada, hom anomena aquest conjunt naturalista-estilitzat postpaleolític. Aquest conjunt es localitza a la meitat meridional de Catalunya i marca el límit nord-est de l’àrea d’estil «llevantí».

De cronologia anterior al grup definit, únicament es coneix una estació amb manifestacions de tipus naturalista-estilitzat corresponent al paleolític final, potser transitòria o contemporània d’un epipaleolític. Situada a l’extrem sud de la província de Tarragona, actualment és impossible estudiar-lo des de l’observació directa, ja que la pintura fou arrencada i se’n desconeix la localització actual.

El segon grup d’abrics i coves presenta figures esquemàtiques, abstractes i seminaturalistes en un context arqueològic constituït per jaciments neolítics i d’època protohistòrica. Abasta una àrea mòlt més amplia que el grup anterior i arriba a la zona prepirinenca, per tant constitueix un enllaç amb els conjunts ultrapirinencs.

Abrics d’ermites de la Serra de la Pietat (Ulldedona, Montsià)

La primera troballa de pintures rupestres d’aquest important conjunt fou realitzada pels membres de l’Equip Infantil d’Espeleologia del Centre Cultural Recreatiu Ulldecona, el 31 de març de 1975, en localitzar les figures del sostre de l’abric actualment conegut a la bibliografia com a «Abric d’Ermites V». La troballa va tenir lloc durant una visita a una petita cavitat localitzada a uns set metres d’alçària, a les escarpes de la serra de la Pietat i no gaire lluny de l’ermita de la Mare de Déu de la Pietat. Un dels joves exploradors, Joan Ruiz, observà l’existència d’unes figures vermelles en l’obscur sostre de la cavitat i comunicà la troballa a membres del Grup Espeleològic d’Ulldecona (GEU).

A partir d’aquesta data, membres del GEU, de l’Espeleo-Club de Sabadell de la Unió Excursionista de Sabadell (UES) i de l’Equip de Recerques Espeleològiques del Centre Excursionista (CE) van procedir a l’estudi dels abrics localitzats i van fer noves troballes. Joaquim Virgili, Josep Querol, els germans Josep i Joaquim Romeu, Ramon Viñas, Domènec Miquel, Ramon Ten, Consol Martín, Elisa Sarrià i Marc Viñas són noms vinculats a la descoberta d’aquest important conjunt, sens dubte un dels més significatius de Catalunya. La descoberta, l’any 1980, del fris anomenat «Abric V exterior» i de l’«Abríc d’Ermites IX» conclogué aquell any una etapa de cinc anys de prospeccions i d’estudi a la Serra de la Pietat, durant els quals es van donar a conèixer deu abrics amb pintures, que van ser divulgats en la publicació de caràcter informatiu l’Art Prehistòric d’Ulldecona, editada pel Centre Excursionista de Catalunya en col·laboració amb altres entitats, i en la revista Speleon. L’estudi exhaustiu i científic del conjunt el va dur a terme Ramon Vínas, el qual l’any 1986 presentà la seva memòria de llicenciatura, El Conjunto Rupestre de la Serra de la Pietat, Ulldecona-Freginals (Tarragona). En aquest treball, a més de donar a conèixer les darreres troballes, fa una descripció exhaustiva de tots els conjunts i exposa nous detalls i conclusions com a resultat de la revisió del mateix treball.

La majoria dels abrics de les Ermites presenten una temàtica i un estil similar, que pertany al conjunt naturalista-estilitzat postpaleolític o estil «llevantí». Escenes de caça, amb cérvols, capríns, bòvids, arcs, fletxes i figures humanes (arquers, figures femenines i alguns indeterminats), són presents en gairebé tots els panells pintats. El color de les pictografies va del vermell-castany al castany obscur i ennegrit. La tècnica que predomina és la tinta plana i el traç simple, tot i que també hi ha figures amb tècnica puntíforme i siluetejat. Quant a l’estil, es combina el naturalista amb formes estilitzades i semiesquemàtiques.

L’estat de conservació és força deficient. Tot i així cal destacar la composició de l’Abric I, la qual, conservada en una petita part d’un fris que segurament ocupava tot el perfil d’una cavitat de 7 metres de llargària i entre 1 metre i 1 5 metres d’alcària, presenta una escena de caça en què s’han documentat 170 figures.

La presència a l’Abric: IV o Cova Fosca, l’únic situat a la base de la cinglera i en posició central respecte de la resta del grup d’abrics del conjunt, de petits fragments de ceràmiques fetes a mà entre els blocs de l’entrada, així com la presència d’indústria lítica en els camps immediats, fa pensar en la possibilitat d’un antic dipòsit, buidat i destruït pels camperols de la zona per tal d’omplir els bancals, i de la utilització de part del conjunt com a corral i lloc d’habitació. Part de les 47 figures del conjunt són exponents de l’estil esquematicoabstracte, amb la presència de caprins, serpentiformes, ziga-zaga, pectiniformes, etc.

Quant a la composició cal destacar l’Abric V, a uns 10 metres de l’abric anterior. Les 66 figures que l’integren componen diferents escenes, una de les principals formada per un grup de cavalls. Vinculades a aquesta escena hi ha diverses figures d’arquers i algun caprí. En darrer terme cal destacar la minuciosa representació d’algunes figures, que proporcionen una valuosa informació com ara les de l’Abric VII, on es pot observar un arquer adornat amb plomes al cap, amg les cames guarnides amb penjolls sota del genoll i que porta un gran arc i un feix de fletxes. L’Abric VIII, molt a prop de l’ermita, destaca pels arquers estilitzats, els caprins i la presència d’un petit carnívor. A l’extrem nord de la serra de la Pietat es localitza l’Abric de les Esquarterades, amb composicions faunístíques.

La Roca dels Moros de Cogul (Cogul, les Garrigues)

«Am l’abundancia dels agrupaments episódichs, aquestes son les notes mes originals que donen als freschs del Cogul un lloch molt important y verdaderament excepcional en mitj dels descubriments anteriors, fets en altres regions en que’ls dibuxants, purament animalistes, no han sapigut conjuminar cap escena y ban evitat, sembla sistemàticament, de tractar la figura humana.

»Me tinch per felís, al acabar aquestes quantes notes, de juntarhi l’expressió del agradable recort que m’ha deixat mon pas per Lleyda y ’1 Cogul y del agrahiment que conservo per tots aquells que m’hi han fet una aculllida tan coral com simpática. Espero que nous descubriments se farán encara á la vostra hermosa província y ’m donaran ocasió de tornarhi sovint.»

Amb aquestes paraules acaba el prestigiós prehistoriador francès, Henri Breuil, l’article publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, a l’octubre del 1908, sobre les pintures rupestres de la Roca dels Moros de Cogul, acabades de descobrir en aquell temps, a les Garrigues. Al marge de la polèmica que generà l’atribució cronològica que va fer de les pintures, que perdurà gairebé un segle, aquest article és una mostra de l’immediat ressò internacional que va tenir la descoberta d’aquest conjunt, que ben aviat es va convertir en un jaciment clau per a l’estudi de l’art rupestre, i un dels més importants i coneguts de la Península.

Descripció del conjunt rupestre

Els treballs de documentació encarregats pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya dins el projecte Corpus de Pintures Rupestres de Catalunya, duts a terme per R. Viñas, E. Sarrià i A. Alonso l’any 1986, han permès revisar críticament els calcs realitzats anteriorment. El resultat ha estat tota una sèrie de correccions i el descobriment de diversos motius, fonamentalment gravats, fins ara desconeguts o inèdits. En total s’han documentat 42 figures pintades i 260 elements gravats sobre la roca.

Les pintures i els gravats d’aquest conjunt ocupen la part central i alta d’una cavitat de 10 metres d’amplària, 3 metres de fondària i 4 metres d’alçària. Dels 42 motius pintats, 16 corresponen a figures humanes; 19, a animals i 7, a restes indeterminades. Les coloracions varien del taronja al castany, passant pel rosat, el vermell i el violeta, amb diferents tonalitats. De tots els motius del conjunt destaca el grup situat a l’extrem inferior dret, constituït per les figures humanes femenines que n’envolten una de masculina amb el sexe ressaltat. Les dones, amb faldilles acampanades, s’agrupen per parelles.

Aquesta composició, única en tot l’art rupestre llevantí, ha estat identificada com una «dansa fàl·lica» ritual, tot i que les característiques tècniques de les figures denoten repíntats successius i, possiblement, cronologies diferents. A l’extrem superior del fris es localitza la representació d’una escena de caça. Una figura humana, amb arc i fletxes, s’enfronta a un animal que, en els estudis realitzats al principi de segle, fou identificat com un bisó d’època paleolítica. La revisió efectuada recentment fa pensar que en realitat es tracta d’un senglar, tipus d’animal que concorda amb la cronologia proposada actualment per al conjunt rupestre. De les figures d’animals destaquen especialment els braus que ocupen el centre de la base. A la zona mitjana esquerra hi ha una sèrie de motius realitzats en un estil clarament esquemàtic, de cronologia pos-terior a la resta dels motius pintats. S’identifica clarament una escena de caça amb un cérvol i un arquer enfrontats, així com una representació més dubtosa d’un altre cérvol.

Aquestes pintures, com la majoria de les agrupades dins l’anomenat conjunt naturalista-estilitzat postpaleolític, són de tipus realista, excepte unes quantes de tipus esquemàtic.

L’abric presenta també nombroses incisions. Dels gravats observats, la majoria pertanyen a l’escriptura ibèrica i d’altres corresponen ja a l’alfabet llatí. Únicament dos o tres corresponen a figures d’animals.

Les excavacions realitzades al peu de l’abric han permès de recuperar alguns instruments fets sobre pedra, de cronologia epípaleolítíca o neolítica, així com alguns fragments de ceràmica feta a mà (neolítica) i dos fragments de ceràmica romana. Aquests materials són la confirmació de la utilització de l’abric durant aquells períodes.

Bibliografia

Bibliografia general

• Acosta, R: «Técnicas, estilo, temática y tipología en la pintura rupestre esquemática hispana», dins Zephyrus, XXXVI, Salamanca, 1983, pàg.13-25.
• Acosta, R: «El arte rupestre esquemàtico: problemas de cronología preliminares», dins Scripta Praehistorica. Francisco Jordá oblata, 1984, pàg.31-61.
• Almagro, M.: «El Paleolítico Español», dins Historia de España, Madrid, Espasa-Calpe, vol.1, 1947.
• Almagro, M.: «El Arte Prehistórico Español», dins Ars Hispaniae, vol. I, Madrid, 1947.
• Beltran, A.: «Arte Rupestre Levantino», dins Adiciones 1968-78, Saragossa, 1979, pàg.256.
• Beltran, A.: «El arte esquemático en la Península Ibérica: orígenes e interrelación. Bases para un debate», dins Zephyrus, XXXVI, Salamanca, 1983, pàg.37-41.
• Beltran, A.: «El problema del arte rupestre levantino», dins Congreso Nacional de Arqueología de Castellón de la Plana, Saragossa, 1989.
• Beltran, A.:«E1 arte prehistórico en la zona del Valle del Ebro y del litoral mediterráneo; estado de la cuestión y bases para un debate», dins Aragón / Litoral Mediterráneo: Intercambios Culturales durante la Prehistoria, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1992.
• Bosch Gimpera, R: «L’estat actual del coneixement de la civilització neolítica i eneolítica de la península Ibérica: l’art rupestre post-paleolític», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, 1915-20, pàg.516.
• Breuil, H.: «Les roches peintes de Minateda (Albacete)», dins L’Anthropologie, XXX, 1920.
• Breuil, H.: «Miscelánea de Arte Rupestre», dins Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, Madrid, XX, 1920, pàg.369-377.
• Breuil, H.: Les peintures schématiques de la Peninsule Ibérique, Lagny, 1935.
• Cabré, J.: El arte rupestre en España, Madrid, Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas, mem.1, 1916.
• Cura, M. ; Castells, J.: «L’architecture mégalithique», dins Colloque du 150 aniversaire de la Société Polymathique du Morbiham, Vannes, 1977, pàg.94-95.
• Dams, L.: Les peintures rupestres du Levant espagnol, París, 1984.
• Duran i Sanpere, A. ; Matias Pallarés, J.: «Exploració arqueològica al Barranc de la Valltorta, província de Castelló», Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. VI, Barcelona, 1915-20, pàg.451-454.
• Fortea, J.: «En torno a la cronología relativa del inicio del arte levantino», dins Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, València, 1975.
• Fortea, F J. ; Aura, J. E.: «Una escena de vareo en La Sarga (Alcoy). Aportaciones a los problemas del Arte Levantino», dins Archivo de Prehistoria Levantina, XVII, 1987, pàg.97-122.
• Francia Galiana, M.: «Consideraciones en torno al arte rupestre levantino del Bajo Ebro y del Bajo Aragón», dins Aragón / Litoral Mediterràneo: Intercambios Culturales durante la Prehistoria, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1992, pàg.447-453.
• Fullola, J. M. ; Gallart, J. R. ; Peña, J. L. ; García Argüelles, R: «Estudi geomorfològic i industrial del jaciment paleolític de la Bauma de la Peixera d’Alfés (Segrià, Lleida)», dins Tribuna d’Arqueologia, Barcelona, 1986-87, pàg.15-22.
• Fullola Pericot, J. M. ; Viñas Vallverdú, R.: «El primer grabado parietal naturalista en cueva de Cataluña: La Cova de la Taverna (Margalef de Montsant Priorat, Tarragona)», dins Caesaraugusta, núm.61-62, Saragossa, 1985, pàg.67-68.
• Hernández Pérez, M. ; Centre d’Estudis Contestans: «Arte esquemático en el país valenciano. Recientes aportaciones», dins Zephyrus, XXXVI, Salamanca, 1982.
• Hernández Pérez, M.: «Arte rupestre en el país valenciano», dins Arte rupestre en España, Madrid, 1987.
• Hernández Pérez, M.: «Arte rupestre en la región central del Mediterráneo peninsular», dins Aragón / Litoral Mediterráneo: Intercambios Culturales durante la Prehistoria, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1992, pàg.435-446.
• Martí Oliver, B. ; Hernández Pérez, M.: El Neolític Valencià. Art rupestre i cultura material, València, 1988.
• Maya, J. L.: Lérida prehistórica, Lleida, Dilagro, 1977.
• Ripoll Perelló, E.: «Cuestiones en torno a la cronología del arte rupestre postpaleolítico», dins Simposio de Arte Rupestre, Barcelona, 1966, pàg.165-192.
• Ripoll Perelló, E.: «Acerca del problema de los orígenes del arte levantino», dins Valcamonica Symposium Capo de Ponte, 1970, pàg.57-68.
• Ripoll Perelló, E.: «Cronología y periodización del arte esquemático prehistórico en la península Ibérica», dins Zephyrus, XXXVI, Salamanca, 1983, pàg.27-35.
• Vilaseca, S.: «L’estació taller de sílex de St. Gregori», dins Memoria de la Academia de Ciencias y Artes, vol.23, núm.3, 1934, pàg.415-439.
• Vilaseca, S.: Reus y su entorno en la prehistoria. Reus: Asociación de Estudios Reusenses, núm.48, 1973.
• Vilaseca, S. ; Cantarell, I.: «La Cova de la Mallada, de Cabra Feixet», dins Ampurias, XVII-XVIII, Barcelona, 1955-56, pàg.141-158.

Bibliografia específica

• Adserias, M. ; Massó, M. J. ; Pallejà, L.: «“La Balma d’en Roc”, un nuevo hallazgo de pintura rupestre en Vandellòs (Tarragona)», dins I Congreso Internacional de Arte Rupestre, Caspe (noviembre 1985), Bajo Aragón Prehistoria, VII-VIIl, Saragossa, 1986-87, pàg.131-132.
• Almagro Basch, M.: El covacho con pinturas rupestres de Cogul (Lérida), Lleida, Instituto de Estudios Ilerdenses, 1952.
• Almagro Basch, M.: «Sobre las inscripciones rupestres del covacho con pinturas de Cogul (Lérida)», dins Caesaraugusta, núm.7-8, Saragossa, 1956, pàg.61-75.
• Alonso, A.: «Aportaciones al estudio del Mas del Llort, Rojals (Tarragona)», dins Caesaraugusta, Saragossa, 1979, núm.49-50, pàg.101-105.
• Alonso, A.: «Aproximación al estado actual de la pintura rupestre en Catalunya» dins Empúries, núm.48-50 (I), Barcelona, 1993, pàg.8-17.
• Alonso, A. ; Grimal, A.: Els pintors prehistòrics de Vandellòs, Vandellòs, Ajuntament de Vandellòs-l’Hospitalet de l’Infant, 1989.
• Alonso, A. ; Grimal, A.: «Los pintores del Mas d’en Gran: ¿cazadores o pastores?», dins XX Congreso Nacional de Arqueología, Santander, Saragossa, Secretaria General de los Congresos Arqueológicos Nacionales, 1989.
• Alonso, A. ; Grimal, A.: «Pintura rupestre en Catalunya: nuevos descubrimientos», dins Revista de Arqueología, any XI, núm.105, Madrid, 1990, pàg.29-34.
• Alonso, A. ; Mir, A.: El conjunt rupestre de la Vall de la Coma (L’Albi, les Garrigues), Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1986.
• Beltran, A. ; Robert, R.: «Avance al estudio del abrigo con pinturas rupestres esquemáticas del “abrigo alto” del Pinell (Tarragona)», dins VIII Congreso Nacional de Arqueología, Saragossa, Secretaría General de los Congresos Arqueológicos Nacionales, 1964, pàg.152-153.
• Bosch i Gimpera, P. ; Colominas, J.: «Pintures rupestres de la Roca dels Moros de Cogul», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. VII, Barcelona, 1921-26, pàg.19-20.
• Bosch i Gimpera, P.: «Nous descobriments d’art rupestre a Catalunya», dins Butlletí de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistoria, vol.1, 1923, pàg.206.
• Bosch, J. ; Gratacós, M. ; Oliveras, L; Tenas, M. ; Vila, L.: Les pintures rupestres de la Pedra de les Orenetes, Ajuntament de la Roca del Vallès, 1987, pàg.28-30.
• Breuil, H.: «Les pintures quaternàries de la Roca del Cogul», dins Butlletí del Centre Excursionista de Lleyda, any I, núm.10, Lleida, 1908, pàg.10-13.
• Breuil, H. ; Cabré, J.: «Les peintures rupestres du bassin inférieur de l’Ebre. II. Les fresques a l’air libre de Cogul. Province de Lérida (Catalogne)», dins L’Anthropologie, XX, París, 1909, pàg.1-21.
• Castells, J. ; Hernández, G.: «Pintures rupestres de Catalunya: un patrimoni desconegut i amenaçat. El projecte “Corpus de Pintures Rupestres de Catalunya”», dins Tribuna d’Arqueologia, 1989-90, Barcelona, 1990, pàg.31-39.
• Colomines, J. M.: «Pintures rupestres a la Roca dels Moros de Cogul», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Secció Històrico-Arqueològica, vol VII (1921-26), 1931, pàg.19-20.
• Corpus de Pintures Rupestres, I, La Conca del Segre, Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya, Barcelona, 1990.
• Corpus de Pintures Rupestres, II, Àrea Central i Meridional, Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya, Barcelona, 1994.
• Díez-Coronel, L.: «Vestigios de pinturas rupestres en Alfés (Lérida)», dins Ilerda, XXXIII, 1972, pàg.313-318.
• Díez-Coronel, L.: «Nuevas pinturas rupestres y su protección en Os de Balaguer, (Lérida)», dins XIII C. N. A. Huelva 1973, Saragossa, 1975, pàg.227-236.
• Díez-Coronel, L.: «Las pinturas esquemáticas de Baldomar y Alós de Balaguer (Lérida)», dins Ilerda, XXXVIII, Lleida, 1977, pàg.21-34.
• Díez-Coronel, L.: «Un abrigo con pinturas rupestres esquemáticas en Peramola (Lérida)», XII C. N. A. Jaén, 1978, pàg.254.
• Díez-Coronel, L.: «Pinturas rupestres esquemáticas en el Valle del Segre (Lérida)», dins XV C. N. A. Lugo 1977, Saragossa, 1979, pàg.409-428.
• Díez-Coronel, L.: «Restos de pinturas rupestres esquemáticas en el Cogulló (Vilanova de Meià)», dins Ilerda, núm.44, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1983.
• Díez-Coronel, L.: «Pinturas rupestres esquemáticas en la Cova del Tabac, en Camarasa (Lérida)», dins XVII C. N. A. , Logroño, 1973, Saragossa, 1985, pàg.161-170.
• Estrada Garriga, J.: «Les pintures rupestres de la Pedra de les Orenetes a Céllecs», dins Museu, II, Mataró, 1949, pàg.70-73.
• Farré, J.: «Las nuevas pinturas rupestres de Les Garrigues», dins El Correo Catalán, Barcelona, 9 de juliol de 1972, pàg.3.
• Fullola, J. M. ; García Argüelles, P: «El Paleolític Superior del Sud de Catalunya», dins Cypsela, núm.6, Girona, Ed. C. I. A. G. , 1987, pàg.237-241.
• Genera, M. ; Romeu, J. ; Romeu, J.: «Nuevos hallazgos de pinturas rupestres en la comarca del Montsià», dins Actas del XIX Congreso Nacional de Arqueología. Castellón, 1987, Saragossa, Secretaria General de los Congresos Arqueológicos Nacionales, 1989.
• Gómez Tabanera, J. M.: «Arte y magia en la Roca dels Moros de Cogul», dins Revista de ideas estéticas, XXXIV, 1952.
• González, J. R.: «Dos nuevos abrigos con arte rupestre esquemático en el sur de la provincia de Lérida», dins Bajo Aragón Prehistoria, I Congreso Internacional de Arte Rupestre, Casp, 1986-87, pàg.91-106.
• Grimal, A. ; Alonso, A.: «Observaciones sobre las técnicas pictóricas del Mas d’en Carles y la Cova de les Creus (Montblanc-Tarragona)», dins Boletín de la Asociación Española de Arte Rupestre, núm.1, Barcelona, juliol del 1988, pàg.20-24.
• Grimal, A. ; Alonso, A.: «Sobre la figura de tipo levantino en la Cueva del Tendo, Moleta de Cartagena (Montsià-Tarragona)», dins Boletín de la Asociación Española de Arte Rupestre, núm.2, Barcelona, 1989, pàg.18-20.
• Hernández, G. ; Castells, J.: «Pintures rupestres. El projecte “Corpus de pintures rupestres a Catalunya”», dins Espais, núm.25, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Política Territorial i Obres Públiques, setembre-octubre 1990, pàg.46-53.
• Herrera i Ges, M.: «¡¡Al Cogul!!», dins Butlletí del Centre Excursionista de Lleyda, any I, núm.10 (octubre), 1908, pàg.1-10.
• Hübner, E.: Monumenta linguae ibericae, XIII, Berlín, 1893, pàg.148.
• Maluquer de Motes, J.: «Nuevas pinturas rupestres en Cataluña: La Balma dels Vilars en Os de Balaguer (Lérida)», dins Pyrenae, núm.8, 1972, pàg.151-158.
• Maluquer de Motes, J.: «Les pintures rupestres», dins Història de Catalunya, Barcelona, Salvat, 1978.
• Obermaier, H.: «Cogul», dins Reallexiikon der Vorgeschichte, II, 1929, pàg.319.
• Pallarés, A. ; Boyer, A.: «Cabra-Feixet. Les pintures protegides», dins La Font del Perelló, núm.1 (maig), 1982, pàg.11 i 20.
• Pan, L; Wernert, P: Interpretación de un adorno en las figuras humanas masculinas de Alpera i Cogul. Ensayo de etnografía comparada, Madrid, Instituto Nacional de Ciencias Naturales, 1915.
• Piñol, J.: «Las pinturas rupestres halladas por la Agrupación Cultural “La Femosa” en el término municipal de Alfés», dins La Mariana (30 de juny), 1972, pàg.6-7.
• Ripoll Perelló, E.: «Una pintura de tipo Paleolítico en la Sierra del Montsià (Tarragona) y su posible relación con los orígenes del arte levantino», dins Miscelánea en Homenaje al Abate Henri Breuil, vol. II, Barcelona, 1964-65, pàg.297-305.
• Ripoll Perelló, E. ; Giró Romeu, P: «Descubrimiento de pinturas rupestres en Segarulls (Olérdola, Barcelona), dins Ampurias, XXII-XXIII, Barcelona, 1960-61, pàg.251-256.
• Rocafort, C.: «Les pintures rupestres de Cogul», dins Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, any XVIII, núm.158, Barcelona, març del 1908, pàg.65-73.
• Romeu, J. et alii: «Noves descobertes rupestres a les Ermites d’Ulldecona (Montsià)», dins Fonaments, núm.1, 1978, pàg.203-
• Rubio A. ; del Castillo, V.: «Nuevas pinturas rupestres en Olèrdola (Penedès, Barcelona)», dins / Congreso Internacional de Arte Rupestre: Caspe (noviembre 1985), Bajo Aragón Prehistoria, VII-VIII 1986-87 pàg 373-376.
• Sancho [et al]: «Estudio alterológico de la arenisca soporte de las pinturas y grabados de la Roca dels Moros de El Cogul (Lleida)», dins Cuaternario y Geomorfología, vol.8, núm.3-4, 1994 pàg 103-118.
• Serra M: «Cova de Vallmajor, Albinyana. Tresors amagats: el secret d’Albinyana», dins El Tres de Nou: revista mensual de l’Alt i Baix Penedès, num.3, desembre del 1987, pàg.31-33.
• Sunyer, E. ; Vicente J. ; Boixadera, E.: «Estudio geoespeleológico de la cueva-sima de Vallmajor», dins Speleon, X, 1959 pàg 3-31
• Tarragó Pleyan J. A.: «Aportación al estudio del covacho con pinturas de Cogul (Lérida)», dins Actas del VII Congreso Nacional de Arqueología, 1962, pàg.133-139.
• Torres Amat, F.: Apéndice a la Memoria sobre algunas antigüedades de la ciudad de Egara no conocidas, manuscrit a la Real Academia de Historia, 1830. [Inèdit. ]
• Vidal, L. M.: «Las pinturas rupestres de Cogul», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. II, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1908, pàg.544-550.
• Vilaseca S.: «Las pinturas rupestres naturalistas y esquemàticas de Mas del Llort en Rojals (provincia de Tarragona)» dins Archivo Español de Arqueología, XVII, 1944, pàg.301-324.
• Vilaseca, S.: «Nuevo hallazgo de pinturas rupestres naturalistas en el barranco del Llort, Rojals (provincià de Tarragona)» dins Archivo Español de Arqueología, XXIII, 1950, pàg.371-383.
• Vilaseca, S. [et al. ]: La Cueva de Vallmajor y sus pinturas rupestres, Instituto de Estudios Tarraconenses, Ramon Berenguer IV, Serie Arqueológica, núm.27, Reus, 1961.
• Vilaseca S. ; Iglésies, J.: «Exploració prehistòrica de l’alta conca del Brugent, II. L’art rupestre», dins Revista del Centre de Lectura, any X, Reus, 1929, pàg.221-229.
• Viñas R.: «El conjunto rupestre de la Serra de la Pietat, Ulldecona (Tarragona)», dins Speleon, monografia I, V Symposium de Espeleología, Barcelona, 1975, pàg.115-151.
• Viñas, R.: «El abrigo U de la Sierra de la Pietat (Ulldecona, Tarragona)», dins Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, núm.4, Castellón 1977, pàg.21-43.
• Viñas R.: «El conjunto de pinturas rupestres de la Sierra de la Pietat, Ulldecona-Freginals (Tarragona), Memòria de llicenciatura, Universitat de Barcelona, 1986. Inèdita.
• Viñas R, «Programa y codificación de una base de datos para la documentación e investigación del arte pospaleolítico» dins Caesaraugusta, núm.65, 1988, pàg.111-147.
• Viñas, R, «Notícia sobre les manifestacions rupestres de l’abric de Gallicant», dins Revista del Centre de Lectura, V època, num.13, Reus, 1989, pàg.13.
• Viñas, R.: Abric de Gallicant, Reus, Centre de Lectura, 1992.
• Viñas, R.: «El arte rupestre en Catalunya: estado de la cuestión sobre las manifestaciones pictográficas», dins Aragón / Litoral Mediterràneo: Intercambios Culturales durante la Prehistoria, Saragossa, Institución Fernando el Católico 1992.
• Viñas, R. ; Alonso, A.: «Noticia sobre el primer ramiforme del Pre-Pirineo Catalán: Alòs de Balaguer (Lérida)» dins Pyrenae, núm.13-14, Barcelona, 1977-78, pàg.67-74.
• Viñas R. ; Alonso, A. ; Sarrià, E.: «Las pinturas esquemàticas de l’abric de la Vall d’Ingla, Bellver de Cerdanya (Lleida)» dins Informació Arqueològica, núm.42, Barcelona, Institut de Prehistòria i Arqueologia, 1984, pàg 5-12.
• Viñas, R. ; Pallarès, R.: «Un posible santuario prerromano en el Abrigo de Can Castellví, Olèrdola (Barcelona)», dins Zephyrus, Salamanca.
• Viñas R. ; Romeu, J. ; Ten, R.: «Noticia sobre un conjunto de arte rupestre en Ulldecona (Tarragona)», dins Pyrenae, núm II, Barcelona, 1975, pàg.145-156.
• Viñas, R. ; Sarriá, E. ; Alonso, A.: La pintura rupestre en Catalunya, Barcelona, 1983.
• Viñas, R. ; Sarriá, E. ; Alonso, A.: «Noves dades sobre el conjunt rupestre de la Roca dels Moros (Cogul, les Garrigues, Lleida)» dins Tribuna d’Arqueologia 1986-1987, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura 1987, pàg 31-39.
• Viñas, R. ; Ten, R. ; Romeu, R. ; Miquel, D.: «Un nuevo conjunto de arte rupestre en Catalunya», dins XIV C. N. A. , Lugo, 1976, Saragossa, 1978, pàg.227-230.