L’arqueologia a Catalunya en els darrers anys

Arqueologia és una paraula grega per designar una disciplina moderna. Com a tal va néixer al segle passat, ha anat prenent rigor científic al segle XX, i en els darrers trenta anys s’ha caracteritzat per les reflexions epistemològiques i per una evolució metodològica notable. Ha anat adoptant cada cop més préstecs d’altres ciències, per utilitzar-los com a tècniques complementàries: de la geologia, la botànica, la química, la física, la biologia, la geografia, les matemàtiques, i també s’ha servit abundosament de la informàtica. Tanmateix no ha perdut el seu nord, l’esforç de síntesi històrica, que es posa especialment de manifest en la imbricació de les diverses ciències de l’Antiguitat. L’evolució dels darrers anys de l’arqueologia catalana, però, han estat marcats amb força pel canvi polític, social i econòmic que s’ha viscut al país. Els homes i les seves activitats s’han d’entendre tant sincrònicament, per la tradició cultural a què pertanyen, com diacrònicament, pel temps en què els ha tocat de viure. L’etapa que tractaré arrenca amb els darrers anys de la dictadura, comprèn l’anomenada etapa de transició i arriba fins al present democràtic.

Els darrers anys de la dictadura

L’etapa franquista havia trencat el desenvolupament cultural de la Catalunya de la República i l’arqueologia no havia sofert menys que d’altres disciplines. L’anomenada «escola catalana d’arqueologia» creada per Pere Bosch Gimpera havia estat dispersada, i a partir d’aquí s’inicià una llarga etapa d’aïllament i penúria de recursos que es va anar allargant durant tot el franquisme. Un cop acabada la guerra, el servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Catalans, que feia la funció d’administració de l’arqueologia catalana, va ser anul·lat i les seves funcions van acabar passant a la Diputació de Barcelona, que n’organitzà el control a través dels quatre museus provincials catalans. Martín Almagro havia estat nomenat immediatament, pel règim franquista, director del Museu Arqueològic de Barcelona, des d’on controlà bona part de l’arqueologia catalana. Fou, a més, catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona, juntament amb Lluís Pericot. Amb tot, per la seva banda, Josep de C. Serra Ràfols, des de la seva posició de conservador del museu, i com a director d’excavacions de la «Comisaría General de Excavaciones Arqueológicas» de la província de Barcelona, tan bon punt li fou permès, va ser l’artífex incansable de la tasca de recuperació de la xarxa d’arqueòlegs que hi havia hagut abans de la guerra, liderada per l’Institut d’Estudis Catalans i que pretenia aglutinar fins al darrer afeccionat al tema. En aquells moments, aquesta era l’única possibilitat de controlar les troballes que es feien arreu del territori. Dins l’àmbit acadèmic, podríem dir que es va iniciar una certa renovació amb el retorn a la Universitat de Barcelona dels professors Joan Maluquer de Motes —el 1959—, qui, com Lluís Pericot, havia estat deixeble de P Bosch Gimpera, i el 1970, de Miquel Tarradell, procedent de València, i de Pere de Palol, procedent de Valladolid.

Joan Maluquer va crear l’Institut d’Arqueologia i Prehistòria, dins de la Universitat de Barcelona; va iniciar la seva biblioteca —avui biblioteca d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona—; va fundar la revista Pyrenae com a publicació de l’Institut; tot plegat amb l’ànim de retornar a les idees i manera de fer de l’escola d’arqueologia catalana creada per P Bosch Gimpera. L’Institut d’Arqueologia, segons escriví el seu fundador (Maluquer, 1972, pàg.7) «nació en enero de 1959 como marco universitario que agrupaba la larga tradición investigadora de la Escuela Arqueològica Barcelonesa que iniciarà en nuestra Universidad en 1916 el profesor P. Bosch Gimpera.» Estava pensat com una institució dins de la Universitat, amb funcionament independent, per poder tenir una activitat i projecció que transcendís les aules universitàries, és a dir, amb relacions i activitats internacionals (cosa que aconseguí poc a causa de la penúria econòmica constant) i obert a tots els arqueòlegs catalans, des dels estudiosos locals fins als professionals (amb qui tingué més èxit). Per aquesta darrera fi va crear les reunions científiques dels dimecres, obertes als afeccionats a l’arqueologia, durant el curs escolar, on s’exposaven temes d’actualitat i, sobretot, es discutia obertament; va crear el «Diploma d’Arqueologia Hispànica», uns cursos donats per professors universitaris, dirigits als afeccionats a l’arqueologia, que tenia la finalitat d’aglutinar i mantenir el contacte amb ells, i d’on va sortir l’ADAHUB (Associació de Diplomats en Arqueologia Hispànica de la Universitat de Barcelona). Tot plegat era un intent de tornar a les antigues línies, de fomentar la xarxa d’arqueòlegs catalans, i de fer arribar la influència de l’arqueologia universitària arreu del país. Maluquer, per tant, hi va contribuir amb força i Tarradell, a partir de la seva incorporació a la Universitat de Barcelona, també en va ser partidari convençut.

Des que Almagro va marxar, com a director del «Museo Arqueológico Nacional» de Madrid, el 1961, Eduard Ripoll va ocupar el càrrec de director del Museu Arqueològic de Barcelona i de les excavacions d’Empúries, fins al 1980. A ell es deu la creació de l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona. També va crear una organització d’acollida dels afeccionats, el Grup de Col·laboradors de l’Institut, i la revista Información Arqueológica.

En el seu origen, el 1934, el museu havia estat concebut, per P. Bosch Gimpera, com un museu universitari, tenia una organització extremament didàctica, amb un recorregut circular molt ben pensat, i un contingut molt dins la línia dels museus universitaris anglosaxons i alemanys. En aquesta etapa, va deixar de tenir aquesta funció i va passar a ser un més dels grans museus de la ciutat, d’exposició de les col·leccions arqueològiques al gran públic en general, caràcter que dissortadament encara s’ha reforçat amb les darreres reformes del 1992, que no han fet sinó aigualir-li el caire originari.

El cert és que es va produir un divorci molt fort entre el Museu i la Universitat, del qual encara se’n viuen algunes seqüeles avui dia. Una de les fonts de conflicte havia estat la biblioteca: aquesta havia estat la millor biblioteca arqueològica d’Espanya i era, de fet, la biblioteca de la Universitat d’abans de la guerra, que va passar al Museu el 1934 amb la finalitat que aquest fos un museu universitari i al costat del qual s’havia de construir la Facultat de Filosofia i Lletres. A més dels fons procedents del Departament de Prehistòria, s’hi havien afegit fons de la Biblioteca General Universitària, Junta de Museus de Barcelona, Biblioteca de Catalunya, Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria, biblioteca particular de Pere Bosch Gimpera i d’altres. Maluquer (Memòria, 1972, pàg.9) escrivia: «En aquella Biblioteca, donde se impartian los cursos especializados de nuestra Universidad, se formó toda una generación de investigadores. El crecimiento y multiplicación de todas las Instituciones universitarias en Barcelona hacia necesario el retorno de nuestros fondos bibliogrdficos al edificio central de la Universidad, necesidad mas acusada aún al desaparecer el vinculo personal que durante la época del profesor Bosch Gimpera y su sucesor Martin Almagro mantenia unificada la dirección de ambas instituciones. La Facultad de Filosofía y Letras y la misma Universidad han insistido reiteradamente en el retorno de esos fondos bibliográficos sin que hasta el momento se haya conseguido su devolución por parte del Museo. » Ni aquesta biblioteca, ni la de la Universitat van aconseguir de tornar-se a posar al nivell que havia tingut la primera.

En l’etapa inicial de la Universitat Autònoma de Barcelona (fundada el 1968), el professorat de Prehistòria i d’Arqueologia fou el del Museu de Barcelona, o lligat a aquest. Empúries fou el seu camp de treball i de formació pràctica. Cal destacar que les excavacions d’Empúries, on havia estat convidat algun any a excavar Nino Lamboglia, es van convertir en una base d’aprenentatge fonamental per als arqueòlegs catalans del món clàssic, de la metodologia estratigràfica i els estudis ceramològics dels anys cinquanta, seixanta i setanta. D’allí han sortit especialistes de primera línia, com per exemple Enric Sanmartí, màxima autoritat en l’estudi de les ceràmiques de vernís negre del país.

Però tornem als darrers anys de la dictadura. En els estudis universitaris, el pavelló de la Prehistòria s’havia mantingut alt, gràcies a la labor de Lluís Pericot. J. Maluquer també va ser prehistoriador, decantat, però, més cap a la protohistòria. Va donar una empenta important a les excavacions estratigràfiques amb la publicació del jaciment de Cortes de Navarra, que continua sent, encara ara, cabdal per als estudis del món hallstàtic a la Península Ibèrica. Va fer per primera vegada a Catalunya un sondeig estratigràfic en un jaciment prehistòric, la Pedrera de Vallfogona de Balaguer, amb una seqüència que va de l’Edat del Bronze a la del Ferro. Excavà en poblats ibèrics com Ullastret o el Molí de l’Espígol de Tornabous, feu estudis de conjunt dels jaciments ibèrics catalans, dirigí tesis de diversos camps de protohistòria catalana i continuà excavant fora de Catalunya, al santuari de Canxcho Roano a Zalamea de la Serena. Les excavacions d’Ullastret, impulsades per Miquel Oliva, director del Servei d’Excavacions de la Diputació de Girona, tingueren la participació de Joan Maluquer, qui les convertí també en camp de pràctiques per als estudiants de la Universitat. L’arqueologia romana, en canvi, havia quedat menys treballada en l’àmbit universitari. Fou Miquel Tarradell qui, des del 1970, li va donar un impuls, en primer lloc amb un estudi de l’estat de la qüestió de les ciutats romanes dels Països Catalans i després amb excavacions a la plaça de Sant Miquel de Barcelona, a la ciutat de Pollentia (Mallorca) i dirigint tesis doctorals d’arqueologia romana. Miquel de Palol, també des dels anys setanta a Barcelona, fou la primera figura peninsular en els estudis paleocristians i impulsà força també els de món romà en general. Feu excavacions a la basílica paleocristiana del Bovalà (Serós), a les de Son Bou i Fornells (Menorca), Son Peretó i Sa Carrotxa (Mallorca), i al castrum visigòtic del Puig Rom de Roses, sense abandonar les de la ciutat romana de Clunia, a Burgos, i també va dirigir tesis doctorals del món romà.

Durant el 1969 i 1970 es van crear els Col·legis Universitaris de Tarragona i Lleida, que depenien de la Universitat de Barcelona, i el de Girona, que depenia de la Universitat Autònoma de Barcelona, on l’àmbit d’arqueologia era una perllongació dels seus departaments. Posteriorment, ja dins l’etapa democràtica de l’autonomia, s’han convertit en Universitats independents i han anat prenent protagonisme i volada.

Joan Maluquer de Motes, Miquel Tarradell i Pere de Palol van ser les tres grans figures de l’arqueologia catalana dels anys setanta i vuitanta de manera que la major part dels arqueòlegs que avui ocupen les posicions més rellevants de l’arqueologia del país són deixebles seus.

A més de la Universitat i el Museu Arqueològic de Barcelona, cabdals per la seva funció formativa la primera i de suplència de l’administració local el segon, també funcionaven altres institucions, museus i societats arqueològiques. El Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona anava avançant en el coneixement de la ciutat romana, de la qual es va anar aclarint el seu origen augustià, la cronologia de les muralles fundacionals, com també la seva planta rectangular amb els angles esmotxats, el nom complet, que aparegué en una inscripció, etc. L’altre gran museu català, el Museu Arqueològic de Tarragona, funcionava en col·laboració estreta amb la Reial Societat Arqueològica de Tarragona, sota la direcció de M. Berges, des d’on excavava la vil·la dels Munts d’Altafulla. El Museu de Sant Pere de Galligants de Girona, sota la direcció de Miquel Oliva, i després d’Aurora Martín, funcionava en estreta relació amb el Servei d’Excavacions Arqueològiques de la Diputació de Girona, i des d’allí s’excavava Ullastret, Roses i per tota la província de Girona. L’Institut d’Estudis Ilerdenses, que depenia de la Diputació de Lleida, aplegava una sèrie d’afeccionats a l’arqueologia que van recollir informació i fins i tot van excavar en alguns dels jaciments més importants, com ara les grans vil·les romanes de les terres lleidatanes, riques de mosaics.

Al costat d’aquestes grans institucions, Catalunya continuava amb la seva tradició de proliferació de museus locals —alguns de certa importància i d’altres més petits—, grups i associacions d’estudiosos, o fins afeccionats locals més o menys aïllats, que continuaven fent la seva tasca incansable sobre el terreny. Prospectaven, vigilaven les obres, les remocions de terres, i excavaven, amb major o menor rigor científic. Les seves troballes nodrien museus municipals, o col·leccions privades de les associacions a què pertanyien, muntats sovint d’una manera improvisada i casolana. Aquesta afició tan viva ha convertit Catalunya en una de les zones que té la densitat de museus més gran d’Europa. Ara bé, segurament també la més basada en el voluntariat, mancada de recursos i d’ajut professional i, sens dubte, sense la coordinació que havia fomentat la Generalitat anterior a la guerra.

Val a dir que els darrers anys del franquisme i els de la transició van ser encara moments de grans penúries econòmiques per a les qüestions culturals i, en particular, per a l’arqueologia catalana. Des de Madrid es potenciaven alguns grans jaciments, com Itàlica, i la resta eren oblidats sistemàticament. Pels investigadors, eren anys de sortir poc a l’estranger, d’una activitat de camp que sovint s’havia de fer més amb forces de treball entusiastes i gratuïtes que no pas professionals. Les destruccions de jaciments eren constants. Les primeres autopistes i tantes obres públiques i privades es van fer amb els afeccionats locals darrere les màquines, pidolant que els deixessin excavar entre les feines i salvant allò que podien —poca cosa i malament.

Tot plegat les coses van començar a canviar amb la restauració de la Generalitat de Catalunya i la creació, el 1981, del Servei d’Arqueologia, dins el Departament de Cultura. No totes les comunitats autònomes poden disposar de la figura d’un Servei d’Arqueologia dins la seva complexa estructura administrativa. A Catalunya es va voler així, tal com ja havia estat durant la República. En principi això significa el valor i la importància que es donava al desenvolupament d’aquesta disciplina, que s’ha d’entendre dins una voluntat de restauració de la malmesa cultura catalana. Més tard, les retallades de pressupost han estat clarament incoherents amb el plantejament inicial.

L’etapa de la transició

Per mimetisme de 1’«Assemblea de Catalunya», que fou creada pels polítics de la clandestinitat que lluitaven contra la dictadura i que funcionava des del 1971, els diferents col·lectius de tècnics i estudiosos de la museística catalana que des del 1970 lluitaven per posar remei a la manca de coordinació dels museus de Catalunya es van acabar constituint en «Assemblea de Museus de Catalunya» (1977). En crear-se el Departament de Cultura de la Generalitat, aquesta fou escoltada. El conseller de cultura, Max Cahner, va reunir 1’«Assemblea» (setembre del 1980) per crear el Servei de Museus del Departament (octubre del 1980). A partir de les reflexions de 1’«Assemblea», juntament amb els treballs de tècnics i estudiosos, hom va formular una política museística per a Catalunya (Llibre Blanc dels Museus de Catalunya, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1984) que pretenia fomentar de nou el lligam i la coordinació entre els museus del país, per tal de tornar a crear la «xarxa de museus» que havia existit durant la República, bo i portant el sistema cap a la modernitat i rendibilitat culturals. Distribuïa els centres per nivells i àrees, els estructurava jeràrquicament, amb els museus comarcals com a centres de serveis, d’equips tècnics, de tallers i de departaments pedagògics per a tots els museus de cada comarca. Al cim de la piràmide hi havia els museus nacionals, que tenien la finalitat de donar la imatge global del país, contínuament actualitzada. El programa prometia, sols calia posar-hi els esforços i recursos necessaris. Tanmateix, va pecar d’aquest mal: la manca de pressupost el va fer fracassar.

Paral·lelament a 1’«Assemblea de Museus de Catalunya», el 1978 es va crear 1’«Assemblea d’Arqueologia de Catalunya». Així com la primera donà fruit, la segona fou un fracàs. Es va reunir quatre cops. Les lluites internes, l’afany de dominar-la d’alguns sectors i en general la politització i la incapacitat, la conduí a l’esterilitat. El tema dels afeccionats tornà a sortir i va enfrontar dues posicions: la dels qui defensaven la participació dels afeccionats en l’assemblea, potser amb la idea al cap de l’estructura de l’època de la República, amb la «xarxa d’arqueòlegs» estesa per tot el territori del país, i la posició dels qui sols admetien els arqueòlegs amb títol universitari, que advocaven per una professionalització decidida d’una disciplina on el diletantisme havia estat molt estès. En tots dos bàndols hi havia un ideari, i dissortadament pesaven molt personatges que pretenien ocupar els llocs de poder. En el primer dominava la idea de recuperació de la situació perduda per culpa de la dictadura, per poder tornar a començar a construir el país a partir d’allí i no a partir de la història del franquisme; era una lluita per la democràcia; tanmateix es confiava poc en l’opinió aliena i alguns volien imposar el seu pensament tant sí com no. En el segon privaven les idees d’esquerres, de renovació; s’autoanomenaven democràtics, tot i que molts no hi actuaven gens en conseqüència, tot monopolitzant idees que altres també compartien. Sols cal llegir en el Reglament de Règim Interior per a l’Assemblea d’Arqueologia de Catalunya aprovat i ratificat a la segona Assemblea General Extraordinària celebrada a Girona el 18 de juny de 1978, l’article 23, sobre les votacions —Les votacions seran: a) Per aclamació, b) A mà alçada, c) Per papereta— per adonar-se que no hi havia una voluntat democràtica prou ferma. Hom pretenia endegar una política arqueològica sobre un funcionament assembleari, que de moment estava centrat a definir l’organigrama de funcionament. Aquí, però, es va perdre en lluites internes i, el 1981, es va crear el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya sense escoltar l’opinió de l’Assemblea.

Tot i que la creació del Servei d’Arqueologia va ser diferent de la del Servei de Museus, l’organització inicial també fou prou vàlida. Es va concebre com un servei en part descentralitzat, amb arqueòlegs territorials escampats per tota la geografia catalana, amb una inspecció tècnica i uns serveis centrals a Barcelona i amb la idea de «vetllar pel Patrimoni arqueològic i per la seva protecció jurídica, conservació i valoració, tot impulsant la investigació i la difusió dels seus valors culturals» (Decret 295/1980 de creació del Servei d’Arqueologia). Ara bé, tal com va passar amb el programa museístic, a la llarga l’arqueològic també fou privat de la dotació econòmica necessària per desenvolupar-se correctament. Tal com va passar amb tota la programació de recuperació global de la cultura catalana, a partir del 1984-85, tot just formulats i endegats els programes, es van deixar morir per manca de pressupost. És a dir, es van fer uns plantejaments complexos i correctes, i a l’hora de posar la màquina en funcionament, el govern es feu enrere, tot negant-li els recursos econòmics indispensables. Tinc la impressió que tan sols se’n va salvar la política lingüística, i encara parcialment. Catalunya es va quedar sense poder refer la seva cultura, que encara ara navega bastant dissolta dins el magma de tota l’espanyola.

Tot i amb això, a partir d’aquest moment, els canvis que es van anar succeint dins la disciplina van ser enormes. Amb la democràcia, l’Autonomia i el traspàs de serveis, l’arqueologia catalana es va projectar endavant com mai no s’hauria ni sospitat sota el franquisme. No obstant això, som molts els qui pensem que amb voluntat política encara s’hauria pogut fer molt més i molt millor.

La creació de l’estat de les autonomies fins a l’actualitat

La democratització del país i la dotació d’unes institucions d’autogovern han estat les bases del gran avenç que s’ha produït en l’arqueologia catalana. Al costat d’això, la integració en la Comunitat Econòmica Europea ha obligat a adoptar un seguit de normatives pel patrimoni arqueològic que han donat el resultat de la modernització de la legislació i una exigència molt més alta de compliment. El Servei d’Arqueologia va elaborar una base de treball tan fonamental com és l’Inventari del Patrimoni Arqueològic (per comarques, i també el Corpus de Pintures Rupestres de Catalunya), a partir del qual és possible vetllar per ell. Amb això va començar una política nova: la protecció del patrimoni per mitjà d’excavacions de salvament sistemàtiques en qualsevol jaciment en perill, mesura que abans no es plantejava tret de casos excepcionals. Sota el compliment obligat de la Llei espanyola del Patrimoni Històric, 16/85, es va elaborar la Llei del Patrimoni Històric Català, 9/93, un bon text, que s’ha desenvolupat amb el Decret 78/02 de protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic. Ara bé, manca la voluntat política, que significa un interès decidit per l’arqueologia i la història. A més, dissortadament, aquest problema no es limita als polítics de la Generalitat, sinó que s’estén a molts polítics municipals, cosa molt greu ja que ells són els qui estan sobre el territori, per tant els agents idonis per cuidar-se’n. Tot i que els ajuntaments tenen competències ben clares de vetllar pel seu patrimoni històric, d’acord amb la Llei 9/93, sovint les eludeixen. Passen al davant interessos particulars de constructors, especialment d’empreses amb potencial econòmic important o fins de membres dels consistoris. Pel que fa als museus, la Llei 17/90 i els decrets que la despleguen, 35/92 i 232/01, estan força en la línia de les normatives que marca l’ICOM (International Conference of Museums) i proporciona una bona legislació.

Dels quatre museus nacionals de Catalunya, tres són o tenen part d’arqueologia. El Museu Arqueològic de Barcelona s’ha convertit en el Museu Nacional d’Arqueologia de Catalunya, amb seccions en el Museu Arqueològic de Girona, les Ruïnes d’Empúries, d’Olèrdola i d’Ullastret, de gran pes en el desenvolupament de la matèria en el país. Un altre museu nacional és el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Un punt i a part seria el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya que, entre d’altres objectius, té també el de desenvolupar l’arqueologia industrial. Aquest té el valor d’haver desplegat el Sistema de Museus de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, una sèrie de petits museus coordinats al voltant de la gran seu de Terrassa, dispersos per tot el país, i que recullen vestigis de la indústria catalana en les localitats on es va desenvolupar.

El gran desenvolupament econòmic, i de retruc constructiu, que ha sofert el país en els darrers anys, ha fet multiplicar enormement les intervencions arqueològiques motivades per la instal·lació d’indústries, per obres públiques o privades. A partir de la creació del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, la millora fou espectacular: es van començar a tractar els problemes amb l’Administració pròpia, catalana, amb el coneixement de causa que dóna el contacte directe, i no des de Madrid. La quantitat de personal de l’administració dedicat a l’arqueologia també va augmentar molt respecte del d’èpoques anteriors. Està clar, però, que la feina també és molt més quantiosa: no s’havia remogut mai tant la terra com actualment, si bé la inversió en arqueologia també ha crescut molt considerablement, tot i que no en concordança amb les necessitats creades de nou.

Dins la tendència a reconèixer que cal tractar els problemes amb professionalitat, alguns museus locals han cregut en la necessitat de dotar una plaça d’arqueòleg municipal i els museus més grans han anat multiplicant les seves. Les institucions lligades amb la recerca arqueològica també han ampliat el nombre d’arqueòlegs en plantilla.

El més remarcable, però, és que ha sorgit en el panorama una figura nova, l’arqueòleg com a professional lliure. L’increment de la feina, normalment d’excavacions d’urgència motivades per construccions, han dut a la creació d’empreses que ofereixen serveis d’arqueologia, museologia, topografia, restauració i anàlisis diverses. Com veiem, doncs, els llocs de treball s’han incrementat considerablement, fet que ha generat una dinàmica nova en el camp de l’activitat laboral, tot i les greus dificultats a l’hora de definir-se com a col·lectiu i de defensar els seus drets. El darrer intent en aquest sentit ha estat la creació de l’Associació d’Arqueòlegs de Catalunya, al febrer del 2000.

Les universitats han viscut aquests anys amb un cert retard en la seva capacitat de reacció als canvis. Així com en les etapes anteriors representaven la màxima autoritat del país en la matèria, en la darrera havien anat quedant relegades en la seva funció estrictament formativa i investigadora. Per la seva tradició, han estat molt més motivades per la finalitat última de l’arqueologia, el coneixement de la història, i, doncs, ha privat una docència més encaminada a aquest domini, en detriment de les qüestions metodològiques, de les classes pràctiques i de la preparació en els terrenys nous amb què s’enfrontarà l’arqueòleg d’avui, com són els aspectes jurídics o de gestió. En els darrers anys, tanmateix, han sabut reaccionar, tot creant un seguit de cursos de postgrau i mestratges de gestió arqueològica, cultural i de patrimoni, com també de museologia. Quant a la investigació, val a dir que la que es fa des de la universitat és, en definitiva, la que impulsa cada professor o cada equip autoconstituït, de la mateixa manera que és lliure i depèn de cada arqueòleg o grup d’arqueòlegs, la que es fa fora de la universitat. Vull dir que, avui, a Catalunya, no hi ha unes directius de recerca traçades des dels organismes polítics, afortunadament. I que la investigació de la universitat, com la de la resta del país, va cobrint de forma adés anàrquica i atzarosa, adés amb molta intel·ligència, les necessitats de l’avenç en els coneixements del passat. La funció de diàleg i enllaç de la programació de la recerca no la fa ningú i fóra bo que una institució d’abast nacional i reconeguda per tothom complís aquesta funció. L’Institut Català d’Arqueologia clàssica, creat el 2002, podria arribar a assumir-la per al món clàssic. Més greu és que els arqueòlegs també pateixen els tres grans problemes de la universitat espanyola actual: primer un sistema d’oposicions viciat d’endogàmia i no encaminat a seleccionar els millors professionals, la despesa infructuosa i enorme que suposa preparar els investigadors per després no donar-los sortida, especialment aquells que marxen a l’estranger, i un finançament insuficient.

Tot i amb això, la recerca, i les excavacions programades, fetes des de la universitat, com també des d’altres institucions investigadores del país, estan, en general, ben portades pel personal que hi treballa, i els resultats estan a l’alçada de qualsevol país europeu. Sens dubte com a germana pobra, ja que els mitjans són francament rancis, tanmateix la qualificació dels arqueòlegs és al nivell correcte.

Les novetats en l’arqueologia catalana

Deixant de banda els aspectes formals, i centrant-nos en les qüestions de contingut, aquesta etapa està caracteritzada, sens dubte, per una posada al dia en els contactes internacionals, per la utilització cada cop més general de tècniques científiques auxiliars de l’arqueologia, de la informàtica i per la normalització del mètode «Harris» d’excavació arqueològica. L’àrea d’actuació ha estat molt centrada a Catalunya, per bé que es van produint comptades incursions en àmbits forans, com la de l’equip de la Universitat de Barcelona que excava la ciutat d’OXIrrinc (Egipte) o el de la Universitat Autònoma que excava al poblat del VII mil·lenni aC de Tall Halula (Síria).

La recerca dels temps més remots de l’home a Catalunya ha anat donant reiteradament la prova que, efectivament, hi ha jaciments del Paleolític inferior a Catalunya, fet del qual hom dubtava fa uns vint anys. S’han anat trobant estacions a les terrasses del Ter, a les terrasses del Llobregat, per l’àrea dels voltants de la ciutat de Tarragona, a l’Espluga de Francolí. A més, un cop excavats, se’ls va donant un tractament final per deixar-los en condicions de ser visitables. Deixem de banda la cova de l’Aragó, a Taltavull (Rosselló), on s’han trobat les restes humanes més antigues de Catalunya, d’uns 450000 anys d’antiguitat. Les coves prehistòriques de Serinyà avui formen part d’un parc arqueològic summament didàctic, on destaca la cova de Mollet, amb la presència humana més antiga, de començament del Paleolític mitjà (fa uns 200000 anys), on fins s’ha trobat una dent de preneanderthal, la resta humana més antiga de Catalunya. La cova de l’Arbreda, amb restes principalment del Paleolític mitjà i superior, de l’home de Neanderthal de fa entre 100000 i 40000 anys i de l’home modern que substituí molt ràpidament el primer fa uns 40 000 anys, ha donat la seqüència més completa que coneixem avui a Catalunya de la glaciació Würm. Els neanderthals, i també els homes moderns que van viure durant aquesta darrera glaciació, subsistien en un clima molt fred, gràcies a la caça de conills, cavalls, braus i cérvols, envoltats d’una vegetació estepària i pocs boscos de pi roig.

De l’Epipaleolític a la cova de Can Sadurní de Gavà, s’ha fet recentment la troballa de laminetes de dors rebaixat que, en lloc de ser de sílex, són fetes d’altres materials com petxines.

Sobre el Neolític a Catalunya, les cronologies que donen les anàlisis de C14 en situen l’inici al VI mil·lenni aC, amb les ceràmiques cardials, que duren fins cap al 4400 aC i les epicardials, fins al 4000 aC. A més dels hàbitats en cova, com a novetat podem dir que s’han anat descobrint establiments a l’aire lliure, com el de les Guixeres de Vilobí (Alt Penedès), el Roc d’en Serdinyà de Vilassar de Dalt (Maresme), Sant Pau del Camp (Barcelona), Plansallosa (Garrotxa), Timba de Barenys (Baix Camp) o l’espectacular poblat lacustre de La Draga (Pla de l’Estany), on es conservaven restes orgàniques submergides en aigua que demostren el cultiu de blat, ordi, pisana, faves i pèsols, com també la presència de porc, bou, ovella i cabra domèstics en el V mil·lenni aC. En el Neolític mitjà els hàbitats a l’aire lliure foren més abundants, amb restes de cabanes de pedra i fins fosses d’emmagatzematge, com les de la Font del Molinot o el Pujolet de Moja (Alt Penedès). A més de la perdurabilitat de l’hàbitat i enterraments en cova, apareixen també agrupacions de tombes a l’aire lliure, com les de l’Hort d’en Grimau (Alt Penedès) o les de Sant Pau del Camp (Barcelona). Dins aquestes necròpolis, tradicionalment anomenades Sepulcres de Fossa, darrerament es distingeixen tres fàcies: el grup solsonià, d’enterraments en cistes de pedra, com les del jaciment del Llord i les de la Costa dels Garrics del Caballol; el vallessià, en fossa pròpiament dita, excavada a terra, com la necròpolis de la Bòbila Madureu, un dels jaciments més ben treballats en els darrers anys i dels més extensos de Catalunya, del qual també es coneix l’assentament a l’aire lliure; i l’empordanès, amb fosses, cistes amb túmul i sepulcres de corredor, com el dolmen de Tires Llargues o el d’Arreganyats (Alt Empordà). Voldria destacar les mines de variscita (pedra verda dedicada en el Neolític a la fabricació de joies) de Can Tintorer (Gavà), del grup vallessià, sobre les quals Guilaine comenta: «L’extensió d’aquest complex miner del Neolític mitjà, la seva envergadura, sorprenen. En tot cas, aquest conjunt demostra un cop més fins a quin punt hom té tendència a subestimar les capacitats tècniques dels neolítics i subratlla també l’amplitud de certes instal·lacions industrials del quart mil·lenni (5è calibrat). [...] Imaginem les estructures socials que permetien la bona marxa d’aquesta empresa: el poder que generava la mina, els enginyers, el coneixement dels quals era necessari per construir els pous i reconèixer els filons, la mà d’obra que treballava en les galeries, els artesans que tallaven la pedra i fabricaven les joies, el sistema dels circuits de distribució. Una bella pàgina d’arqueologia social que es dibuixa.» En el Neolític final (3500 a 2000 aC) es generalitza el ritual funerari de la inhumació col·lectiva, que segueix en coves, en cistes i es generalitza més en dòlmens (sepulcres de corredor tardans i galeries catalanes, derivació dels primers), fenomen que es perllonga en el calcolític i que té, com a límit sud, el Garraf. Els establiments són a l’aire lliure, a la vora de les necròpolis, de les zones de reunió (menhirs i estructures que els envolten), i de les «zones sagrades» amb inscultures. La ceràmica del tipus de Veraza s’estén pel sud de França i Catalunya des del Neolític final fins a l’inici de l’edat del bronze.

Els estudis de Cavalli-Sforza i de Beltranpetit sobre les caracteritzacions genètiques de les poblacions actuals d’Europa, i especialment de la Península Ibèrica, donen, per a l’àrea catalana, una diferència molt forta respecte de la resta de la Península. Es tracta de tot un nou camp d’estudi que s’obre. Com a primeres hipòtesis, aquests autors ho expliquen com el resultat d’una neolitització més ràpida i decidida a Catalunya, tal com ho observen en la major part dels països europeus, i que hauria arribat procedent del Pròxim Orient, amb una forta difusió dèmica (genètica) i una posterior difusió cultural, però pel sistema d’onades d’expansió (wave of advance). Això significa que l’antiga població mesolítica hauria quedat bandejada del mapa genètic català, mentre que no tant de la resta de la Península, i que la nouvinguda amb el Neolític s’hauria perpetuat en el mapa genètic ja fins a l’actualitat amb l’única aportació important de les onades indoeuropees de final del segon mil·lenni i primera meitat del primer.

El vas campaniforme, segons les darreres investigacions, sembla arribar a Catalunya pels volts del 2300 aC, procedent de l’eix Rin-Roine. Les diferents onades d’aculturació produeixen les diferències en les decoracions de la ceràmica, amb les quals arriba també la metal·lúrgia del coure (calcolític), especialment al Solsonès i la vall d’Albaida. Segueixen els enterraments en megàlits, en cambres simples com són les arques o cambres pirinenques en la regió septentrional del país (que són sepulcres col·lectius, amb túmul o sense).

L’edat del bronze es data entre el 1800 aC i el segle VI aC. La seva característica fonamental és la introducció de la metal·lúrgia del bronze, tot i que la cultura és bàsicament continuació dels períodes precedents. Hom la divideix en tres fases bàsiques, en la darrera de les quals (bronze final) cal situar jaciments importants, reexcavats recentment, com la Pedrera de Vallfogona de Balaguer o el Tossal de les Tenalles de Sidamunt. L’estratigrafia dels poblats mostra com sobre la fàcies cultural del bronze final I, de clara tradició indígena, apareixen els nivells dels camps d’urnes, que aquí s’interpreten com una aculturació i no com una ocupació de grups transpirinencs. Aquesta cultura sí que introdueix novetats importants, com el ritual funerari de la incineració, l’inici de l’urbanisme o bé el coneixement del ferro, que no es generalitzarà, però, fins a etapes posteriors. A Llavorsí s’ha fet una espectacular troballa de bronzes (datats entre el final del segle VII i començament del VIII aC), segurament procedents del centre-est de França, a la vall de la Noguera Pallaresa i potser destinats a la fosa.

En altres àrees catalanes, la presència dels camps d’urnes antics fan especular sobre la possibilitat de l’arribada de grups importants de pobladors nous que s’assentarien sobre els autòctons. En aquesta època del bronze final o primera edat del ferro s’inicià el fenomen protourbà: l’agrupació en poblats, sovint emmurallats i encastellats. D’aquesta cronologia són el del Puig Roig del Roget (el Masroig) o la fase antiga de la Moleta del Remei (Alcanar), a les terres de l’Ebre. També hi ha establiments de plana, com el Barranc de Gàfols. A l’Alt Penedès també s’ha treballat força: ara es coneix una fase de la primera edat del ferro al poblat d’Olèrdola, amb una muralla que corre un metre pel darrere de la romana; per tot el territori es troben hàbitats dispersos, de plana, de poblament sedentari o potser corresponents encara a una certa itinerància, amb fons de cabanes i de sitges, molt arrasats, com, de fet, se’n troben des del Neolític i durant tota l’edat del bronze. Al Vallès, darrerament s’han excavat un seguit de jaciments del bronze final o primer ferro, de gran riquesa i dimensions, com el de Can Roqueta (Sabadell, on s’han recuperat 100 estructures arqueològiques, la majoria d’emmagatzematge, dues d’habitatge i dues de forn), Camí de Can Grau (Granollers, on s’han excavat una sèrie de fosses del Neolític final —calcolític i de l’edat del bronze—), les sitges de la UAB o el Pla de la Bruguera (Castellar del Vallès, necròpolis d’incineració). El singular poblat dels Vilars (Arbeca, les Garrigues) també té la primera fase d’aquest moment, tot i que perdura en època ibèrica. Les seves defenses imponents, amb muralla de 5 m d’amplada i torres, amb fossat de 13 m d’amplada i 4 de fondària, estaven dotades de camp frisi, és a dir, una barrera de pedres clavades a terra de forma que dificulten l’avançada en línia recta dels atacants a cavall o a peu.

Molts dels poblats d’aquesta etapa del bronze final o primera edat del ferro continuen habitats, ininterrompudament, durant el període ibèric. Actualment estem en disposició de reconstruir d’una manera força aproximada l’entorn paisatgístic de molts d’aquests establiments, com també els seus cultius, gràcies a les anàlisis pol·líniques, antracològiques, de carpologia i fitòlits. Això, juntament amb l’estudi de restes zoològiques, completa el coneixement de la seva economia i fins la dieta alimentària dels seus habitants.

En els estudis sobre món ibèric, ha quedat ben assentada la periodització en tres etapes, la més antiga iniciada a la segona meitat del segle VI aC, com a resultat de la influència de les colonitzacions fenícia i grega sobre el substrat indígena de l’edat del bronze final. S’ha anat comprovant la presència fenícia dins l’àmbit català, tal com preconitzava Maluquer, amb un fort impacte a les terres de l’Ebre. Els estudis de ceràmica també han avançat: ara es coneixen molt més bé les ceràmiques de taula que formen conjunts per èpoques, com també les formes més característiques que marquen millor les cronologies, tot i que el millor fòssil director continua sent la ceràmica d’importació grega, fenícia i més tard itàlica. També s’han excavat alguns forns productors. En els oppida es continuen concentrant els grups de poblament que, amb el progrés notable de l’agricultura, es fan més abundants, complexos i fins jerarquitzats. Alguns arriben a dimensions de veritables ciutats, com Burriac, Ullastret o Enserune, amb la funció de punt de contacte amb el món colonial, i centre de redistribució comercial per a un ampli territori. Solen situar-se sobre punts elevats, emmurallats i amb les cases distribuïdes al llarg de carrers, i encara hom els classifica en tres grups: totalment encerclats de muralla, de vessant, o de barrera, amb muralla lineal que protegeix la part més accessible de la ciutadella.

En algunes contrades, també es van bastir poblats a la plana, amb defenses ben massives com és el cas dels Vilars a les Garrigues o el de les Masies de Sant Miquel, a la plana del Baix Penedès (al costat de la necròpolis de Can Canyís). Un exemple de poblat ibèric convertit en parc arqueològic, reconstruït per fer-lo més entenedor al visitant, és el de les Toixoneres, de Calafell. Tanmateix hi ha un poblament dispers pel territori, de cases aïllades, pagesies, gairebé desconegut fins fa poc, i encara ara en tenim pocs exemples (el Fondo del Roig de Cunit o el Camí Vell del Llor al Baix Llobregat). A partir d’aquestes noves dades s’han pogut fer estudis de models d’ocupació del territori i també s’ha vist que la dominació romana va introduir un model de poblament radicalment nou.

Ara bé, els estudis sobre els models de societat i sistemes de creences continuen estant plens d’interrogants. Tot i amb això, comptem amb dades noves importants sobre el sistema religiós, com alguns santuaris en cova (per exemple la cova de les Encantades del Montcabrer, a Cabrera de Mar) o en llocs alts, espais de culte dins els poblats (com l’habitació amb altar de sacrificis de les Toixoneres de Calafell o la capella domèstica del Mas Castellar de Pontós, on se sacrificaven gossos, i els dipòsits votius del mateix jaciment), dipòsits rituals de fundació sota d’edificis, com són ous, recipients amb ofrenes, caps i potes de cabrits, que s’estan trobant darrerament una mica arreu, els enterraments de nadons també sota les cases i l’avenç en l’estudi dels rituals funeraris a través de les importants excavacions de necròpolis (Cabrera de Mar, Mianes, Coll del Moro de Gandesa).

Pel que fa al sistema econòmic, el descobriment de grans camps de sitges, de cronologia entre els segles V i II aC, en els jaciments de l’àrea costanera, entre la vall de l’Herault i el Penedès, indiquen una producció, centralització i comercialització de gra de gran abast, essencialment d’ordi, blat i panís, que es devia vendre als comerciants grecs, etruscs i fenicis (un exemple paradigmàtic en podria ser el graner del Mas Castellar de Pontós). Això, juntament amb les eines —especialment falç i arada— de ferro, la metal·lúrgia del qual es generalitzà en aquesta època, donen idea d’un gran avenç en l’agricultura, que guanyà molt terreny. S’han excavat forns de fundició de mineral de ferro al jaciment de les Guàrdies del Vendrell, i tallers de ferrer en els poblats de Pontós (Alt Empordà), Castellruf (Vallès Oriental) i els Vilars (les Garrigues). També ha enriquit el coneixement la troballa a Empúries d’una carta comercial escrita sobre plom, d’on es dedueix que hi devia haver comerciants indígenes que feien d’intermediaris amb grecs i fenicis. Tot fa pensar que la venda d’excedent de gra al món grec podia ser força important, tot i que també es traficava amb vi, oli, salaons, ceràmiques, metalls i productes de luxe.

Els estudis numismàtics han confirmat que la moneda ibèrica es fabricà ja sota la dominació romana i, segons Villaronga, segurament per pagar els impostos als conqueridors. Igualment, les inscripcions ibèriques en pedra pertanyen també al període d’aculturació romana (segons Mayer i Velaza). No així l’escriptura ibèrica, de la qual hi ha testimonis des del segle IV aC i sobre la qual cal destacar la publicació relativament recent del Corpus en el volum Monumenta Linguarum Hispanicarum III, de J. Untermann. Val a dir que el món ibèric català, juntament amb el del sud de França, presenta unes característiques molt diferents de les de l’ibèric del país valencià i d’Andalusia, entre les quals destaca que el primer no produeix escultura en absolut, per contra de la profusió i riquesa de la del segon. Les petites figuretes de terracuita de l’ibèric català pertanyen o bé al món colonial emporità o bé al període ibèric final, és a dir a la influència cultural romana, igual que semblen republicans els conjunts escultòrics de Malla o de Sant Martí Sarroca, tot i que s’havien classificat com a ibèrics.

Hom ha continuat treballant amb empenta a la ciutat d’Emporiae, tal com es mereix el jaciment arqueològic de Catalunya amb més renom internacional, el que fou el focus principal d’entrada de la cultura clàssica al país, base de la iberització i posteriorment porta d’entrada dels romans. L’aplicació de diverses tècniques científiques a l’estudi del jaciment han donat força novetats. Mostres de terres extretes en unes cent perforacions per un equip alemany han permès restituir la línia de la costa; estudis electromagnètics han indicat que entre la neàpolis i Sant Martí d’Empúries hi havia una badia, on es devia situar el port. Sant Martí no era una illa, com hom havia suposat, sinó una península, segons indiquen prospeccions geofísiques. Altres prospeccions electromagnètiques han donat una planta molt detallada de les restes soterrades de la ciutat romana, on encara resta molt per excavar. Pel que fa a les excavacions arqueològiques, se n’han fet al primer assentament de Sant Martí d’Empúries, on Tremoleda i altres investigadors han localitzat restes que es remunten al 900 aC, sobre les quals s’establiren els grecs cap al 560 aC i fundaren l’anomenada palaiapolis. Estudis a la neàpolis han permès a Aquilué, Mar i Ruiz de Arbulo de fer un plantejament estructural nou de la ciutat, on el carrer central es revela essencialment comercial. E. Sanmartí ha arribat a una periodització més clara del recinte murat i de l’àrea cultual, que quedava extramurs al segle IV i dins el perímetre emmurallat del segle II aC (les muralles meridionals que es veuen actualment en arribar a la ciutat grega).

Fins al segle II aC el culte a Asklepi era dominant. Aquest ocupava tres terrasses, la inferior amb una plaça porticada per a estatge de malalts i pelegrins, que al segle I aC es reconvertí en un Serapieion. L’espai davant les muralles gregues (del «pàrquing») ha estat excavat també per Sanmartí, qui ha demostrat que no era pas l’emplaçament de la suposada vila indígena de què parlen Tit Livi i Estrabó, ni menys la Indika d’Esteve de Bizanci. La ciutat romana també ha estat objecte d’intensos treballs per part de Sanmartí i altres investigadors, que han demostrat que tampoc no era sota d’aquesta la suposada vila indígena. Per contra, s’ha vist que en aquest lloc, cap a l’inici del segle II aC, sobre terreny deshabitat, es va assentar una estructura militar, probablement un praesidium.

Cap al final del segle II o l’inici de l’I aC, va desaparèixer la implantació militar per deixar pas a la construcció d’una ciutat romana de nova planta, que aprofita els eixos ortogonals de la primera construcció. La muralla i el traçat urbanístic daten d’aquesta època. Es demostra la riquesa dels dos primers segles de vida de la vila, com a nucli principal del comerç amb Roma. La dipolis (d’aquí el nom d’Emporiae, en plural: estudis de M. J. Pena) resultà a mitjan segle I aC de desmuntar la muralla de llevant de la ciutat romana i la de ponent de la polis grega, i de bastir un nou mur que les reunia en una de sola. D’aquesta època deu datar l’adquisició de l’estatus municipal de la ciutat. En època d’August es bastí un nou fòrum, símptoma de la seva prosperitat. En canvi, en època flàvia entrà clarament en decadència i passà a convertir-se en una ciutat amb un comerç d’abast local, per a ella i el seu rerepaís. El gran comerç passà a ser canalitzat a través de Barcino i Tarraco, que li prengueren el protagonisme.

En els darrers anys, s’ha desenvolupat molt l’arqueologia urbana, tant per la multiplicació de les intervencions com per l’esforç d’organització de la gestió. Molts nuclis urbans romans estan sota de ciutats actuals, cosa que dificulta molt la labor i requereix programes especials de recuperació. Així el coneixement de la ciutat de Tarraco ha avançat extraordinàriament en els darrers vint anys. Excavacions dels anys vuitanta van posar de manifest que a la part baixa de la ciutat, en l’àrea del carrer de Caputxins, hi havia un establiment ibèric que datava com a mínim del segle V aC. Als anys noranta, excavacions a la zona del carrer de Pere Martell han constatat que el poblat ibèric s’estenia molt més del que hom pensava en un principi, fins per fora del perímetre murat d’època romana. És molt discutit si es tracta de l’antiga Kese o Kisa ibèrica que citen les fonts i que fou ceca monetària. Si la part alta del turó on s’assenta Tarragona també estava ocupat pels ibers, no s’ha provat; sols s’han trobat materials preromans dins els rebliments de les muralles, però sembla impensable que els ibers no aprofitessin un punt estratègic tan bo per fer-ne un bastió militar. El cert és, que en arribar els romans al país, el 218 aC, amb motiu de les guerres contra els cartaginesos, en plena segona guerra púnica, van triar el cim d’aquest turó per aquarterar-s’hi. Hi bastiren un praesidium militar, o fortalesa d’hivernada, des d’on emprengueren la conquesta de la resta de la Península Ibèrica. La seva situació és òptima tant pel control de la costa com de les planes de l’entorn, de la via costanera que venia dels Pirineus, futura via Augusta, i de la via de penetració cap a l’interior que representa el riu Francolí i la conca de l’Ebre. Als seus peus es trobava una magnífica zona portuària, molt necessària per als desembarcaments de l’exèrcit i pel seu abastiment, i definitiva per convertir aquest indret en la gran base militar de la província d’Hispània Citerior, que fou creada el 197 aC.

Serra i Vilaró, als anys quaranta, ja havia comprovat que la muralla de Tarraco, amb el seu sòcol megalític, que s’havia atribuït primer als ibers, cartaginesos i etruscs, era d’època

romana, republicana, com ho demostra el fet que el rebliment interior de terra, pedres i toves farceix tant el sòcol com la part alta amb paraments externs de carreus. La muralla més antiga, corresponent al praesidium, tenia torres com la de Minerva, on s’ha trobat la inscripció llatina més antiga de la Península. Al tercer quart del segle II aC va ser ampliada, i passà a encerclar també la part baixa del turó (àrea ibèrica, que va sofrir una reforma urbanística i es va romanitzar), de manera que Tarraco ja va passar a tenir el gran perímetre definitiu, amb els interrogants que planteja per què va deixar extramurs una barriada tan densa com la del carrer de Pere Martell, també romanitzada en aquell moment. No fou fins a l’etapa imperial, però, que es va monumentalitzar la ciutat. A començament del segle i es bastí el fòrum de la colònia i el teatre, i en època flàvia es va construir el gran conjunt monumental del fòrum provincial i el circ. Hauschild, en estudis dels anys setanta, va establir l’esquema arquitectònic de la zona alta, on en dues terrasses rectangulars i de grans dimensions, comunicades per escalinates, es va assentar el centre religiós i administratiu de la provincià Hispania Citerior, La superior contenia el recinte sacre, amb un temple dedicat al culte imperial provincial, els emperadors i la Dea Roma, envoltat de pòrtics, amb exedres i decoració escultòrica. La inferior «de representació», també envoltada de pòrtic i criptopòrtic, era la plaça del fòrum, on hi devia haver els edificis d’arxiu, reunió política i d’administració que encara no coneixem. En una tercera terrassa, sota d’aquesta darrera, s’hi bastí el circ, de tal forma que separava la zona pública alta de la resta de la colònia. Aquest edifici de grans dimensions ha estat objecte de nombroses campanyes d’estudis, dels quals n’han resultat visitables diversos sectors.

L’àrea d’habitatges de la part central de la ciutat començà a decaure i abandonar-se a la segona meitat del segle III dC: la població es replegà a la part alta mentre que al teatre i la zona baixa de la ciutat ja s’inicia l’abandonament a final del segle II dC. En el Baix Imperi, amb l’abandó definitiu al segle IV, la zona passà a ser ocupada per enterraments i a formar part de les extenses necròpolis de l’àrea sud-occidental, juntament amb les de la Tabacalera, les del Parc de la Ciutat o les de l’àrea d’Eroski. En aquesta darrera s’ha descobert una gran basílica paleocristiana, amb l’enterrament potser de Santa Tecla, envoltat de tombes, molt a la vora de la basílica de la Tabacalera, on segons Serra i Vilaró es veneraven les relíquies dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi.

L’estudi del poblament de l’ager de Tarraco, dirigit per S. Keay i altres investigadors, confirmen la romanització o implantació rural romana a la segona meitat del segle II aC. L’arqueologia de Tarragona es va beneficiar, el 1975, de la publicació del corpus d’inscripcions elaborat per G. Alföldy. Cal destacar també la celebració el 1993 a Tarragona del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica, amb la consegüent publicació d’unes importants Actes. L’etapa ibèrica de la comarca del Baix Penedès ha estat intensament estudiada per un equip liderat per J. Santacana i J. Sanmartí. L’època romana, en què el territori devia formar part de la colònia de Tarraco, ha estat tractat amb profunditat a partir d’un projecte que nasqué de les excavacions de la construcció de l’autopista Pau Casals. Entre les aportacions cal destacar el coneixement d’establiments rurals d’època tardoantiga, com la Solana (Cubelles).

Barcino, sota la vetlla de l’equip del Museu d’Història de la Ciutat, ha protagonitzat una gran activitat, sovint sota la urgència de futures construccions o remodelacions urbanístiques. Extramurs de la ciutat romana, a l’avinguda de Francesc Cambó, a l’avinguda de la Catedral, i fins als carrers de Duran i Bas i dels Arcs, s’han trobat proves d’ocupació, probablement indicis d’expansió de la ciutat extramurs i construccions com bòbiles, que no podien aixecar-se dins la ciutat, àrees de necròpolis i restes dels aqüeductes que duien l’aigua a Barcino. A l’interior, s’han excavat restes de domus, com la de la plaça de Sant Miquel, força conservada i datable d’època fundacional amb remodelacions posteriors, o la de la Baixada del Bisbe Caçador, amb una fase del segle IV dC amb paviments musius i pintures a les parets, entre les quals la d’un genet.

Pel que fa a la muralla, la intervenció més espectacular ha estat la del Pati d’en Llimona, on s’ha deixat a la vista un tram força llarg de muralla corresponent a la façana marítima del recinte, que havia estat aprofitat per un palau gòtic, com també la porta de la ciutat amb tres arcades, flanquejada per torres circulars que s’obre al carrer de Regomir. En el tram de muralla interna s’han locatitzat els fonaments, datables d’època fundacional, mentre que la porta i tot el revestiment extern és obra tardana, del segle V dC. Els estudis de materials procedents d’excavacions antigues de les muralles, han permès a R. Jàrrega, i després també a O. Granados, de datar l’afegit extern, és a dir la fortificació de la ciutat, al segle V dC, contràriament a la teoria que prevalia fins ara que era fruit de la crisi del segle III dC. Actualment, l’equip del Museu d’Història de la Ciutat està fent un reestudi de les excavacions del subsòl de la plaça del Rei, de la primera meitat del segle, que va donant fruits innovadors, com ara el replantejament de l’àrea basilical (on l’anomenada basílica es considera una aula episcopal i la veritable basílica paleocristiana se suposa sota l’església romànica, a més de la identificació d’una altra església amb planta de creu d’època visigòtica) o l’atribució d’un altre sector de les excavacions a una cel·la vinària. L’estudi del territori de la colònia, degut a J. M. Palet, ha identificat la centuriació del Pla de Barcelona, amb traces fossilitzades que perviuen en carrers com el Torrent de l’Olla o la Travessera de Gràcia.

Badalona ha estat modèlica en el tractament de l’arqueologia de la ciutat romana que conté el seu subsòl. L’organització de la gestió i protecció de les restes s’ha fet a partir del Museu Municipal, que compta amb arqueòlegs dedicats al tema. El punt de partida fou l’obra de J. Guitart, Baetulo, topografía, arqueología, urbanismo e historia. Va anar seguit de l’estudi del territori (M. Prevosti, Cronologia i poblament a l’àrea rural de Baetulo). El coneixement de la xarxa de carrers, clavegueres, muralles, illes de cases i barris extramurs ha anat creixent molt, amb les etapes clau, de fundació cap a l’inici del segle I aC, de ràpida expansió en època augustiana, fins i tot extramurs, de reformes urbanístiques en època flàvia i d’abandó d’alguns espais a partir d’aquest moment, tot i que continua existint almenys fins al segle VI dC. Els resultats s’han anat publicant en la sèrie Monografies Badalonines, on també s’han publicat els dos col·loquis organitzats pel Museu de Badalona, sobre El vi a l’Antiguitat.

El tema de la producció i comercialització de vi, al final de la República i primers dos segles de l’Imperi, s’ha treballat molt per tota l’àrea costanera catalana, en els darrers anys, de manera que avui el panorama és d’una documentació vastíssima, que indica que inicialment, a la meitat del segle I aC, fou fruit de la inversió de personatges vinguts d’Itàlia, que implantaren aquí el seu sistema productiu i comercial i que foren capaços d’exportar el producte fins a les Gàl·lies, limes renans, Britània i la Península Itàlica mateixa.

Mataró, l’antiga Iluro, una mica més tardana que Badalona, ha seguit, però, un procés similar. Avui, des del seu Museu Municipal, amb un equip d’arqueòlegs, es controla el desenvolupament urbanístic del nucli antic i es recupera el coneixement de l’antiguitat de la vila. Encara es discuteix sobre la data fundacional de la ciutat romana, en xifres que s’acosten a la primera meitat del segle I aC. Les seves muralles i xarxa de carrers és més mal coneguda, a causa de l’arrasament provocat pels edificis medievals. Tanmateix s’ha situat el fòrum amb dades bastant sòlides a la plaça de Santa Maria, que han fet caure la hipòtesi que el situava a la plaça Gran. Les seves fases evolutives s’assemblen també a les de Baetulo, amb una recessió a la segona meitat del segle III dC i amb els testimonis més tardans del segle VI dC. La revista Laietania va donant informació puntual de l’estat de la recerca. El territori de la ciutat també es coneix amb profunditat: ha estat objecte d’un estudi de conjunt (M. Prevosti: Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro) que establí la primera periodització, amb un inici republicà del poblament rural, i posteriorment s’han anat fent nombroses excavacions que han aportat majors precisions, com ara la forta presència de l’element indígena als segles ii i i aC. Cal destacar les excavacions de la vil·la del Morè de Sant Pol de Mar, que forneix un dels exemples més complets del país d’instal·lació dedicada a la producció de vi; la vil·la de la Torre Llauder de Mataró, amb un sector residencial pavimentat de rics mosaics, que s’ha adequat per a la visita del públic; i el sector tardà de la vil·la de la Gran Via de Premià de Mar, a l’Horta Farrerons, un edifici singular, de planta octagonal, amb termes en un dels seus costats i que s’obrirà al públic en un futur.

Gerunda ha estat objecte de la tesi doctoral de J. M. Nolla, segons la qual es va fundar al primer terç del segle I aC sobre un turó idoni per controlar la via nord-sud, futura via Augusta. Aventura la hipòtesi que fos obra de Pompeu Magne, qui en la seva lluita contra Sertori depenia del pas terrestre cap a Itàlia, ja que la marítima estava dominada per l’enemic. L’establiment va prosperar, enmig com està d’una plana agrícola molt fèrtil i ben comunicada amb la costa. Sabem que fou seu episcopal, com a mínim a partir del segle V dC, fet que li assegurà la pervivència. Girona, avui, és un centre on la recerca arqueològica és molt activa, a través de la Universitat, el Museu de Sant Pere de Galligants i el Centre d’Investigacions Arqueològiques, amb publicacions de primera importància com la revista Cypsela o la Sèrie Monogràfica. Les excavacions a les vil·les del seu territori i d’altres ciutats de les comarques gironines són empreses de primera magnitud pel rigor científic amb què s’han dut a terme i amb què es van publicant.

Blandae continua sent prou misteriosa. Desmentit el Municipium Flavium Rhodinorum (per M. J. Pena), l’arqueologia, per ara, no demostra pas que Roses fos cap ciutat en època romana. En canvi, s’ha fet una mica més de llum sobre els centres termals de Caldes de Malavella i Caldes de Montbui. Tots dos foren, segons es dedueix de l’epigrafia, municipis. El primer amb el nom d’Aquae Calidae i no pas Aquae Voconis, com s’havia suposat, amb dades arqueològiques que es remunten a la darreria del segle II aC, però sense una estructura urbana, excepte l’àrea termal i un possible fòrum. A Caldes de Montbui tampoc no s’ha trobat cap nucli urbà, tan sols les termes i un dens teixit d’establiments rurals i centres productors de vi al seu voltant. També sabem per l’epigrafia que Egara fou municipi, tot i que per ara continua sent un misteri on s’emplaçava. El turó de les esglésies sembla descartat i sota el nucli medieval no s’hi han trobat restes romanes.

De Dertosa tan sols es coneixen testimonis arqueològics en punts aïllats de la ciutat actual, sense que permetin, per ara, aventurar cap hipòtesi urbanística. S’hi coneixen materials republicans, tot i que les restes constructives més antigues pertanyen a l’època d’August. La possibilitat d’un nucli ibèric precedent resta en peu, tot i que de moment no se n’ha trobat res.

Lleida, que havia estat molt poc treballada, des de la creació de la seva universitat i amb l’impuls del Servei d’Arqueologia de la Generalitat està recuperant les restes d’allò que fou la Ilerda romana. Els investigadors estan d’acord a suposar el poblat ibèric d’Iltirta emplaçat dalt del turó de la Seu Vella. Les restes més antigues de la ciutat romana es daten de la darreria del segle II i inici de l’I aC. Tenim, però, encara poc més que unes idees aproximades de l’urbanisme d’aquesta ciutat, que sembla que seguí ocupant el turó i el seu vessant fins al Segre. La troballa de quatre mil·liaris de Fabio Labeo a la seva vora, datats cap al 118 aC, la menció de tres ilerdenses a qui s’havia concedit la llatinitat, en el Bronze d’Ascoli, datat del 90 aC, tot fa pensar que la ciutat romana sorgí dins una ordenació del territori, igual que la via, amb data semblant a la de la fundació de Narbo (segons A. Pérez). Cal dir que Lleida compta, ultra la revista Ilerda, des del 1991, amb la Revista d’Arqueologia de Ponent.

El Municipium Sigarrensis, situat sota l’actual Prats del Rei (Anoia), ha estat objecte d’una tesi doctoral. En una cruïlla de comunicacions, entre la vall de l’Anoia que condueix fins al Penedès i l’eix dels rius Llobregat-Cardener i la riera de Rajadell, les restes arqueològiques són totes de final del segle II aC i primera meitat de l’I, tan minses però, que fan pensar a J. Pera que el nucli urbà no estigués plenament constituït.

Guissona, la Iesso romana, s’excava des de la dècada dels anys setanta, si bé des del 1987 ha estat inclosa dins un programa de recerca de la Universitat Autònoma, sota la direcció de J. Guitart, que li ha donat l’empenta definitiva. Gràcies a aquests treballs, avui sabem que es va fundar cap a la fi del segle II o l’inici de l’I aC, que es desenvolupà fins al començament del segle III dC i que decaigué en el Baix Imperi, tot quedant reduïda a un petit nucli al voltant de l’església de Santa Maria. També se n’ha pogut elaborar el traçat urbanístic hipotètic. A partir del coneixement de dos trams de muralla i de l’anàlisi de la foto aèria i parcel·lària, se n’ha reconstruït el perímetre i fins una hipòtesi de centuriació. Avui compta amb un museu i s’està treballant per museïtzar les àrees excavades.

Aeso, sota l’actual Isona, en un lloc de pas entre la Catalunya central i oriental i el territori més occidental del país, era també molt desconeguda fins a les excavacions iniciades el 1987 per la Universitat de Lleida (equip PRAMA). Actualment sabem que es va fundar cap al final del segle II aC o el primer terç de l’i aC, que va viure un moment àlgid al segle II dC i que perdurà com a mínim fins al segle V dC.

Auso, sota l’actual ciutat de Vic, sembla haver estat un nucli de dimensions reduïdes, fundat en època augustiana, amb la funció d’administrar un territori densament poblat des del segle II aC (segons Molas, Ollich i Caballé), al centre d’una rica plana agrícola.

Com es pot apreciar, a través de l’estudi arqueològic de les ciutats romanes de Catalunya s’ha fet, en els darrers anys, una aportació cabdal: s’ha pogut comprovar que moltes són fundacions d’època republicana, i les dates oscil·len essencialment entre final del segle II i inici de l’I aC. Coincideix també, amb aquesta cronologia, la de l’establiment de la xarxa viària romana, amb mil·liaris que documenten la via d’Auso fins a la costa (Baetulo i Iluro), com també la via de Tarraco a Ilerda, que continuava cap a l’interior del país, pel camí de l’Ebre. Al sud de França, coincideix també amb la data de la fundació de la colònia Narbo. Doncs bé, l’arqueologia del món rural també s’adiu amb aquest nou esquema de reorganització de gran abast del territori en aquestes dates. Els estudis de l’ager d’Iluro i del de Baetulo (M. Prevosti) donen aquestes dates pels establiments agrícoles. Els treballs del poblament de l’àrea del Llobregat (J. M. Solias), de les comarques de Girona (J. M. Nolla i J. Casas) i del Segrià (A. Pérez) també donen aquesta datació inicial pel poblament dispers romà, mentre que la de l’ager Tarraconensis (S. Keay) resulta un xic més antiga, com ja he comentat. A això cal sumar l’excavació de diverses vil·les romanes que també han donat aquesta cronologia: la vil·la del Moro, al Camp de Tarragona, amb un mosaic d’opus signinum amb tessel·les encastades (excavada per E. Terré); la vil·la del Mas d’en Gras a Vilaseca, on s’han trobat restes de columnes, capitells i bases d’aquesta datació (E. Sánchez); la vil·la d’ocata al Maresme, amb paviments d’opus signinum fet amb ceràmiques itàliques d’aquesta cronologia (excavada per L. Burés i A. Marquès); la vil·la de Mas Gusó a Bellcaire d’Empordà (J. Casas); la vil·la del castell de Cubelles (A. López); la vil·la de Tolegassos a Viladamat, la fase inicial de la qual sembla a J. Casas una casa allargada de model itàlic; la de Can Martí de Samalús, amb paviments d’opus signinum amb tessel·les encastades, i la de Can Massot a Montmeló (Cantarell i Estrada). De fet, moltes vil·les romanes, perfectament documentades en època imperial, presenten materials del segle I aC i fins de final del II aC. Però sols he citat els casos en què les estructures descobertes són netament romanes i datades en època republicana.

Les excavacions de vil·les romanes s’han multiplicat en els darrers anys, fet que permet conèixer molt millor l’evolució del territori. Ultra les que acabo d’esmentar, citaré també, a tall d’exemple, els grans complexos de les terres de Ponent, com és la vil·la de Corbins, o la d’Albesa (excavades per Ll. Marí i M. Mascort) i els treballs de la vil·la Fortunatus de Fraga (de F. Tuset). Per les comarques de Tarragona: la vil·la de la Llosa de Cambrils, amb la magnífica troballa de bronzes que devien decorar el seu triclinium (E. Ramon); la vil·la de Cal·lípolis a Vilaseca (J. M. Macias i R Tuset) i la del Vilarenc de Calafell (J. Pou i V. Revilla). Per les comarques de Barcelona: la vil·la de Rajadell (A. Martín); la de Darró a Vilanova i la Geltrú (A. López i X. Fierro); la de la Torre Llauder de Mataró (M. Prevosti i J. R Clariana) o la del Morè a Sant Pol de Mar (E. Gurri). Entre les nombroses de les comarques de Girona: la vil·la de Vilauba, a Camós (A. Roure i altres); la de Tolegassos, i la de TOlivet d’en Pujol, a Viladamat (J. Casas).

Durant els anys seixanta, un nou tipus d’excavacions arqueològiques, les subaquàtiques, van venir a sumar-se a les tradicionals. Seguint l’exemple de les excavacions efectuades en vaixells enfonsats a les costes del sud de França i la Ligúria italiana, Ricard Pascual va iniciar a Catalunya aquesta nova modalitat, a partir d’un club privat, el CRIS. A la dècada dels anys vuitanta, X. Nieto va crear el Departament d’Arqueologia Subaquàtica del Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona que, per decret del 1992, va passar a ser el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya de la Direcció General del Patrimoni Cultural. El 1996, encara, va passar a ser adscrit al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Amb el suport del vaixell Thetis, s’ha excavat el derelicte Culip IV, que ha donat llum sobre el comerç costaner

de l’Alt Imperi, fet amb navegació de cabotatge, i s’ha elaborat la carta arqueològica subaquàtica de Catalunya.

Pel que fa als estudis d’epigrafia llatina de Catalunya, aquests s’han vist renovats i enriquits notablement amb la publicació de quatre volums de les Inscriptions Romaines de Catalogne, realitzats per G. Fabre, M. Mayer i I. Rodà (I: província de Barcelona, sense Barrino; II: província de Lleida; III: província de Girona; IV: Barrino), com també la monumental obra d’actualització del CIL, el CIL2/14: Conventus Tarraconensis. Aquests estudis han aportat moltes dades noves sobre els estatus de les ciutats romanes, com també sobre la societat que les habitava, composició, mobilitat, orígens i promoció social, les creences i els llocs de culte. Fins i tot permeten rastrejar algun culte preromà. Pel que fa a les comunicacions, també han estat la base del coneixement actual de la xarxa de vies romanes de l’etapa republicana, de la qual es coneixia ben poca cosa, i que permet entendre els grans canvis en l’estructura del poblament de la darreria del segle II i l’inici de l’I aC.

La numismàtica ha avançat també força, amb els estudis de M. Campo, LI. Villaronga i d’altres. Aquest darrer autor va publicar, el 1979, la Numismática Antigua de Hispania, reeditada el 1987, i el 1994 va publicar el Corpus Nummorum Hispaniae ante Augusti Aetatem, que han esdevingut obres cabdals per al tema i que interpreten els encunyaments ibèrics com un mitjà de pagament fiscal als romans, més que no pas com el fruit d’un desenvolupament de l’economia ibèrica que es monetitzés. M. Campo, això no obstant, creu més aviat que la moneda ibèrica devia venir a fornir un numerari que mancava, i constata que es produeix en zones no bèl·liques i bàsicament en bronze, o sia en un metall de poc valor.

Com s’ha vist, un dels problemes candents de la investigació arqueològica actual és l’entesa del pas del món ibèric al romà. Fins a quin punt els nous esquemes de poblament responen a estructures ibèriques o són implantats de bell nou pels conqueridors? El tema es discuteix. Tanmateix sembla prou clar que a la darreria del segle II i l’inici de l’I aC es va produir una reorganització del territori amb dispersió del poblament rural important, fet que dóna una fàcies romana al poblament i amb implantació d’estructures romanes molt clara, especialment als nuclis urbans. Fins ara s’havia cregut que la romanització forta es va produir en època d’August. Ara, però, es va veient que hi havia hagut aquest pas important previ, del qual cal, encara, acabar, de mesurar l’abast i puntualitzar cronologies. En època augustiana, és ben cert que l’arqueologia atesta un canvi definitiu cap a la creació de ciutats noves, refacció de la xarxa viària (Via Augusta) i assentament del sistema romà de la vil·la. És a dir, el país quedà aculturat a fons, tal com era d’esperar de totes les reformes administratives i del programa de fundació de ciutats que sabem que va dur a terme August. Moltes de les petites ciutats republicanes, excepte Tarraco, encara s’expansionaren en aquesta etapa. No obstant això, en època flàvia iniciaren la seva devallada.

En època severa s’observen uns canvis precursors de l’evolució del Baix Imperi. Ara bé, la gran transformació, tot i que gradual i lenta, s’inicià cap a la darreria del segle III. Les ciutats ja no reparen algunes clavegueres, presenten grans àrees abandonades, molts potentiores devien emigrar cap a les seves propietats rurals on construïren mansions de luxe. En definitiva, la societat es polaritza, el sentit de la ciutat varia i es perd la concepció de polis clàssica, sota la qual encara havia funcionat l’Imperi romà.