Un itinerari pels llocs de l’art català contemporani, el de tot el segle XX i de començament del XXI, ens ajuda a veure l’art amb uns ulls nous, diferents; és una manera d’afirmar que l’artista no es pot deslliurar del seu entorn, que el paisatge, l’atmosfera, la llum i el color de la natura orienten l’art. Quantes vegades he preguntat a un artista català si creia que faria la mateixa pintura si es traslladava a Nova York o a París? Doncs no, allà s’impregnaria d’altres condicions creatives forçosament diferents de les que l’acompanyen aquí.
El context, l’entorn, el paisatge, influencien la vida de tothom i l’obra dels artistes. Un artista del Raval no creixerà de la mateixa manera ara que fa vint-i-cinc anys, perquè el MACBA de Meyer s’ha integrat en el paisatge i ha incentivat transformacions urbanístiques i modernitat arquitectònica. Giotto no pintava igual a Pàdua que a Assís. Miró sabia distingir París de Barcelona o de Palma de Mallorca. L’art és context i els llocs són art. A mi em sembla que Tàpies no pinta igual a Campins que a Barcelona. Per això necessita anar a Campins durant uns mesos. Ràfols-Casamada desenvolupa al seu estudi barceloní l’aire de la natura que ha emmagatzemat a Cadaqués o a Calaceit. Hi ha llocs, com Cadaqués o Ceret, que tenen una màgia particular que atrau els artistes. Recórrer als llocs de la creació artística contemporània catalana és una altra manera d’acostar-nos a la història de l’art, de lligar art i societat, de recórrer el país i els seus emblemes.
Com sempre, en aquestes circumstàncies, cal triar, i tota tria és subjectiva i personal. Hauran quedat al tinter molts llocs d’estiueig d’artistes, refugis personals més o menys discrets. He volgut anar cap als llocs col·lectius més significatius, els més evidents, però també cap a d’altres de més insòlits i oblidats.