Les arts decoratives i industrials a les societats caçadores-recol·lectores i productores

La cultura material és un dels elements que defineixen les característiques econòmiques i socials i també la cronologia de les estructures de població al llarg de la prehistòria i el món antic. L’obtenció de les matèries primeres per a la fabricació d’ítems, la seva transformació i, fins i tot, la seva comercialització, faciliten restabliment i desenvolupament de les estructures de jerarquització en el si dels grups socials i dels patrons o trets destacats de la producció econòmica. Les tipologies materials serveixen també per definir les relacions comercials i els intercanvis entre pobles a partir del neolític, sent en la protohistòria i en el món romà on aquestes relacions tindran una difusió més gran en incidir, en el territori de Catalunya, el comerç fenici, etrusc, ibèric, foceu, púnic i romà.

L’existència de documentació relativa a la cultura material depèn en bona mesura del registre arqueològic. Només des del principi de la dècada dels anys vuitanta, les intervencions en els jaciments peninsulars s’han fet amb una metodologia rigorosa que ha permès l’estudi pluridisciplinari dels elements que configuren la panòplia domèstica de les societats. La quantificació, per exemple, del nombre de fragments d’un mateix tipus de producció en un nivell d’ocupació d’un poblat ibèric o d’una vil·la romana permet de saber el nombre mínim d’individus presents en el registre, fet gràcies al qual es poden obtenir valuoses informacions tant pel que fa al volum del comerç com al nombre d’habitants de l’indret.

Preliminars. Les noves tecnologies i les matèries primeres

Un dels avenços més significatius en el camp de la prehistòria fou el desenvolupament tecnològic. A partir del paleolític inferior, la humanitat va desenvolupar les eines mitjançant la seva fabricació seriada, segons normes preestablertes que determinaven l’ús futur que es donaria a l’estri. És a dir, els éssers humans van aprendre a desenvolupar tot un seguit d’ítems que els permetien de fer les funcions que els era impossible de dur a terme amb els recursos i possibilitats del seu cos. A partir del moment en què es començaren a fabricar i fer servir els estris, es desenvoluparen els conceptes de treball especialitzat, indústria i aprofitament intensiu del medi.

Cadascun dels avenços en la història de la humanitat s’ha pogut dur a terme com a conseqüència de la introducció de nous conceptes tecnològics i, en una dinàmica imparable i inabastable, cada nou pas endavant ha significat la demanda d’un nou utillatge per poder esprémer els resultats del procés anterior. Així, el desenvolupament de les societats caçadores-recol·lectores al llarg del paleolític superior fou el resultat directe de la millora de les condicions de vida, fruit de la facilitat en l’obtenció de menjar que proporcionaven elements com l’arc, l’arpo, el propulsor, l’ham o les xarxes de pesca; les primeres societats productores depenien dels pals per cavar i de les falçs per fer les tasques de la sembra i de la recol·lecció. Així mateix la terrissa es va fer necessària per emmagatzemar i transformar, mitjançant el foc, els nous recursos alimentaris obtinguts del treball agrícola; i la construcció d’habitatges complexos no hauria estat possible sense les eines metàl·liques per talar els boscos o transformar la fusta en taulons. Les relacions internacionals, en definitiva, com també el comerç a llarga distància, van ser el resultat de les noves tècniques de navegació, però també de l’adopció de les àmfores com a contenidors de transport.

La tecnologia va permetre una complexiitat més gran en les relacions socials entre els grups, i d’ella es va desprendre l’evolució ideològica, política, organitzativa i cultural d’aquests. L’arqueologia ens permet de conèixer actualment els resultats dels processos tecnològics que s’esmenten amb el nom de cultura material; però al mateix temps, quan manquen altres dades, aquests ítems són el millor instrument per refer el discurs vital de les estructures socials que els van generar i que van caracteritzar la seva fabricació, ús, funció econòmica, concepció formal i artística i importància social; és a dir, que permeten de refer la història no mitjançant les paraules o els fets dels homes i dones que la van protagonitzar, sinó per mitjà dels objectes (i la tecnologia) que la van fer possible.

La fabricació dels instruments i objectes de tot tipus depèn de l’obtenció i transformació de les matèries primeres. Segons les seves necessitats, els homes han cercat en cada període un tipus característic i específic de matèries per poder treballar i adaptar-les a les seves necessitats i desenvolupament tecnològic. Al paleolític, els recursos bàsics eren el quars i el sílex per a la fabricació d’instruments lítics, que en l’actualitat s’estudien a partir de la seva tipologia, traces d’ús i procés de realització; al costat d’altres d’origen animal aprofitats, com l’os o la banya, per confeccionar atzagaies, arpons o agulles. A partir del neolític van ser les argiles els recursos més cercats per a la fabricació dels vasos ceràmics que configuraren, amb una gran varietat de tipus formals i decoratius, els elements més característics i definidors de les tipologies materials de les societats productores, com ara les ceràmiques cardials (5200-4600 aC), les ceràmiques impreses no cardials (4600-4100 aC), les ceràmiques incises-impreses i les ceràmiques epicardials (4100-3700 aC), el grup de Montboló (3800-2700 aC), les ceràmiques llises (3300-3000 aC) o les ceràmiques campaniformes (2300-1700 aC), per esmentar els tipus més significatius a Catalunya.

El treball de terrissaire, a causa del proporcionalment reduït nombre de vasos que es feien, també es pot considerar un tipus de tasca especialitzada, però no exclusiva; els ítems fabricats ho eren segons les necessitats de les mateixes gents que els feien servir. Malgrat això, al llarg del neolític la mineria va esdevenir una activitat molt desenvolupada. El conjunt miner de Can Tintorer (Gavà) és un exemple clar de l’extracció sistemàtica de lidita i variscita per manufacturar estris i objectes de tipus personal, com també ocre per al tractament de les pells. Aquesta extracció es caracteritzava per un grau elevat de desenvolupament tècnic (pics de banya de cérvol, maces de pedra, excavació de galeries i rentat dels materials). La importància d’aquesta activitat es constata pel fet que, a partir de les mines de Can Tintorer, es van distribuir denes i matèria primera a diferents indrets de Catalunya i el sud de França, aprofitant les rutes de comunicació que constituïen les vies de pas natural, com ara els cursos del Llobregat, el Cardener i el Segre per arribar fins als Pirineus; el Ter i la Tordera per accedir al nord del país; i la Depressió Prelitoral del Penedès com a ruta fins a l’Ebre.

Amb la metal·lúrgia es van consolidar les estructures de diferenciació social en el si dels grups, a causa del treball especialitzat que comportava la producció d’objectes de metall. Aquest fet va contribuir decisivament a partir mitjan segon mil·lenni aC, en què es generalitzà la producció d’objectes de bronze, a enfortir la necessitat que les comunitats s’integressin en circuits de relació comercial de llarga distància per tal d’obtenir productes bàsics com l’estany; al costat de l’explotació sistemàtica de les mines del territori, com les de Riner, Ulldemolins, Arbolí i Escornalbou, i la refosa de peces ja amortitzades que s’inclourien globalment o parcialment en aquestes xarxes d’intercanvi.

L’acumulació de béns de prestigi es va fer doncs cada vegada més gran en les societats metal·lúrgiques, alhora que la necessitat d’obtenir excedents de producció per intercanviar-los per productes al·lòctons va conduir a la transformació de les estructures socials i polítiques de les comunitats. És així com, en el període del bronze final, en un moment en què es produirien els primers contactes comercials amb els mercaders semites i grecs, les societats de tipus complex van evolucionar cap a sistemes organitzatius estratificats i, posteriorment, jerarquitzats, que van ser els artífexs de la vertebració dels sistemes de les poblacions del territori.

Les rutes comercials van contribuir al desenvolupament territorial. La proximitat de les àrees de captació i producció als llocs de pas natural foren la causa de l’establiment de nuclis de control territorial i de l’organització dels sistemes de poblament. Des del bronze mitjà van ser molt actives les rutes de comerç que duien l’estany des de les regions productores de l’Atlàntic i la capçalera de les rutes mediterrànies travessant les regions del sud de França i els Pirineus. El coneixement de la riquesa mercantil de les zones del Principat i del Llenguadoc-Rosselló va ser, sens dubte, un dels motius de l’inici dels contactes comercials amb els mercaders fenicis, foceus i etruscos. A partir de la segona meitat del segle VII aC s’organitzaren dos circuits comercials paral·lels que incidiren sobre les comunitats ibèriques del territori: un d’exterior, dominat pels mercaders mediterranis que distribuïen les matèries primeres obtingudes aquí pels mercats de la Magna Grècia i la Grècia continental; i un altre d’intern, controlat essencialment per les estructures de poder locals en què es durien a terme les redistribucions dels productes obtinguts de les transaccions. Les zones de pas natural (costa, Depressió Prelitoral, traçat dels cursos fluvials) van ser els camins emprats per al transport de béns i mercaderies, fet que posteriorment quedaria reflectit en l’organització de la xarxa viària romana a Catalunya.

Les produccions ceràmiques

Les ceràmiques fetes a mà constitueixen el que s’ha anomenat la vaixella de cuina de les comunitats protohistòriques, per comparació amb la major qualitat tècnica i varietat formal i decorativa de les produccions fetes amb ajut del torn. Malgrat això, els vasos no tornejats (o fets amb torn lent) representen un percentatge elevat en els nivells corresponents a les diferents fases culturals del bronze final i el període ibèric als jaciments del nord-est peninsular.

En el bronze final IIIB (Mailhac I) predominen les ceràmiques amb superfícies acabades mitjançant les tècniques del brunyit o l’espatulat, amb motius decoratius d’acanalats suaus, incisions i excisions, sent-ne bons exemples els conjunts del poblat de La Fonollera (Torroella de Montgrí) i de les necròpolis d’Agullana i Anglès. En el moment de l’arribada dels primers contactes colonials, a les regions de l’interior i de l’Ebre es van estructurar tipologies formals i decoratives que enfonsaven les seves arrels en les tipologies dels primers grups de població estables en el moment del canvi de mil·lenni, relacionats amb les seqüències poblacionals del curs mitjà de l’Ebre. Poblats com ara Aldovesta (Benifallet), Barranc de Gàfols (Ginestar), La Moleta del Remei, Sant Jaume-Mas d’en Serra (Alcanar) i La Ferradura (Ulldecona) han proporcionat interessants sèries de vasos no tornejats, entre els quals sobresurten els contenidors globulars, els vasos o urnes de perfil en S, les tasses i les escudelles, amb decoracions de cordó aplicat amb motius digitals, unguials o de mugrons.

Les tècniques de fabricació d’aquest tipus de vasos no varien gaire al llarg de tot el període ibèric, i una de les seves característiques és la utilització de diferents materials com a desgreixadors per cohesionar la pasta, com ara fragments de valves de mol·luscs. La cronologia d’aquestes peces no es pot establir seguint trets tipològics propis, sinó per la seva associació amb altres produccions fetes amb torn, especialment els materials d’importació.

Des de la darreria del segle VII aC es van començar a difondre a tota l’àrea costanera del Principat les produccions ceràmiques semites. Anomenades fins fa pocs anys «fenícies», aquestes peces van ser produïdes a les factories i colònies semites de la regió de l’Andalusia occidental (raó per la qual reben el nom de produccions de l’àrea del cercle de l’estret) i la Mediterrània central, donant-hi alhora una dualitat econòmica del sud de la Península i púnica pel que fa a la seva procedència, amb la inclusió de productes fabricats a les colònies semites de l’illa d’Eivissa, especialment a la factoria de Sa Caleta, que es convertí en el centre vehiculador del comerç al nord-est de la costa peninsular. Aquest comerç, que tingué un centre distribuïdor important a Aldovesta (Benifallet), està representat als jaciments de la regió de l’Ebre, com ara La Moleta del Remei (Alcanar), Sant Jaume-Mas d’en Serra (Alcanar), La Ferradura (Ulldecona) o Barranc de Gàfols (Ginestar), però també a la zona pròxima d’Empòrion, als jaciments d’Illa d’en Reixac (Ullastret) o la Palaiapolis emporitana.

Caracteritzat bàsicament per tres tipus ceràmics, les àmfores VR1, els trípodes, i els pithoi tetranansats, aquest flux comercial aportà als jaciments del nord-est de la Península i sud de França essencialment productes primaris de luxe, com ara l’oli, el vi i les salaons de carn i peix. Les importacions semites als jaciments ibèrics de la costa de Catalunya es mantingueren amb força creixent fins al segle II aC, i els productes originaris de l’àrea de les factories fenícies del sud, com ara Toscanos o Cerro del Villar, foren substituïts progressivament, després de la caiguda de Tir i l’enfonsament del comerç fenici al sud de la Península, per produccions púniques, cartagineses i, sobretot, eivissenques. Tipus de contenidors com ara les àmfores punicoebusitanes (especialment les PE 16 i PE 14), caracteritzaren els nivells d’ocupació dels jaciments ibèrics més importants de Catalunya entre els segles VI i III aC, com ara els de Les Toixoneres (Alorda Park) o Puig de Sant Andreu (Ullastret), o la mateixa colònia focea d’Empòrion, amb percentatges molt superiors als registrats per les produccions d’àmfores gregues, etrusques i, fins i tot, ibèriques.

La distribució de produccions semites coincidí, durant el seu moment inicial, amb l’arribada de les primeres importacions etrusques, que foren especialment significatives als jaciments empordanesos, com ara Sant Martí d’Empúries, lloc on es trobava el primer enclavament de la colònia focea d’Empòrion. Les darreres investigacions en aquest indret han demostrat que, molt poc temps abans de l’arribada dels mercaders foceus al nord del Principat, ja es produïen contactes comercials entre les comunitats indígenes de la zona i els mercaders tirrens, seguint-hi un patró molt ben estudiat, en aquell mateix moment, als enclavaments de la costa del sud de França, com ara Saint-Blaise, Agde o Lattes. El comerç etrusc, essencialment representat per les àmfores, es mantingué vigent, malgrat que de forma minoritària, fins al segle IV aC.

Cap a l’any 600 aC, probablement abans de la data tradicionalment acceptada per a la fundació de la colònia focea de Massàlia (Marsella), es registraren els primers contactes comercials grecofoceus a la regió del nord de Catalunya, a l’indret on es constituí posteriorment la colònia d’Empòrion. Els textos clàssics, com el d’Heròdot (I, 163), parlen de la presència de navegants i mercaders grecs al sud de la península Ibèrica amb anterioritat a aquesta data en els relats mítics del viatge de Coleo de Samos i les empreses comercials que feu amb el rei tartessi Argantoni, relats que tenen el seu reflex arqueològic en els materials grecs de tot tipus datats del segle VII i amortitzats als jaciments del sud de la Península. Al nord, però, els primers contactes es remunten a la transició dels segles VII al VI aC.

En el moment d’iniciar-se la presència d’emporos i naukleros grecs a les costes de Catalunya, el volum de materials que aquests van distribuir fou molt reduït. Calgué esperar doncs al moment final del segle VI aC perquè les produccions ateneses de l’estil de figures negres comencessin a estendre’s pels jaciments ibèrics del nord-est, com ara al Puig de Sant Andreu (Ullastret) o Sant Sebastià (Palafrugell). Amb tot, la importància del comerç foceu-emporità a la Península tingué el seu moment de màxim desenvolupament a partir de mitjan segle V aC. Relacionat amb la cerca dels superàvits cerealístics dels poblats ibèrics per participar en el subministrament dels mercats de la Mediterrània central i l’Àtica, Empòrion estengué les seves xarxes comercials per tot el territori ibèric, des de l’oest d’Andalusia fins al sud de França. El període comprès entre mitjan segle V i mitjan segle IV aC es caracteritzà per la difusió de les produccions ateneses de les ceràmiques de l’estil de figures vermelles, en una quantitat que superà amb escreix els percentatges d’aquest tipus de produccions identificats fins i tot a Massàlia, segons els treballs de François Villard. Aquesta àmplia distribució feu possible la presència de peces de gran qualitat, com la kylix del Pintor de Pentesilea del poblat del Puig de la Nao (Benicarló), o les sèries atribuïdes al Pintor de Marlay provinents dels nivells datats pels volts del 400 aC al jaciment del Puig de Sant Andreu (Ullastret).

La força comercial d’Empòrion tingué la seva màxima expressió en la difusió de les peces de vaixella de luxe de la producció àtica de vernís negre, especialment formes de kylix, escif i cràter, que componien la vaixella de taula per a la celebració dels ritus de cohesió social del simposi, propi del món grec i adoptat entre les comunitats ibèriques de la Mediterrània occidental com una fórmula per mantenir els lligams gentilicis; fins i tot amb l’adopció d’aquesta mateixa cerimònia en el ritual funerari, com mostren els relleus del sepulcre turriforme de Pozo Moro (Albacete) o la decoració de les pàteres d’argent del poblat del Castellet de Banyoles (Tivissa). Aquesta producció, que té excel·lents sèries documentades en els jaciments de La Moleta del Remei (Alcanar), Les Toixoneres (Calafell), Burriac (Cabrera de Mar) o Mas Castellar (Pontós), deixà de distribuir-se a mitjan segle IV aC per una davallada en el tràfic comercial entre la Mediterrània occidental i les ciutats gregues de Sicília i l’Àtica com a resultat de l’esfondrament del preu dels cereals en aquells mercats, que feren impossible l’assoliment dels nivells de guanys constatats al llarg de la centúria anterior, i que interromperen el subministrament d’aquestes vaixelles de luxe com a part del pagament de les matèries primeres agràries.

Amb tot, la desaparició de les produccions gregues a mitjan segle IV aC no fou pas total; al llarg del mig segle següent, alguns vasos fabricats als obradors de la Magna Grècia i Sicília es distribuïren al Principat, malgrat que en un nombre i varietat formal molt inferiors als que havien tingut les produccions àtiques.

Al costat dels ítems de vaixella de luxe, és molt més important tenir en compte la distribució dels contenidors industrials de procedència grega. Les àmfores fabricades a l’àrea de la mar Egea, en totes les variants representades, com les de Rodes, Cos o Samos, eren quantitativament molt poc significatives en relació amb el nombre global de peces d’aquest tipus localitzades als jaciments ibèrics, i especialment a la mateixa Empòrion, comparades amb les produccions d’altres zones de l’àmbit territorial ibèric, el púnic o l’ebusità. Els únics tipus d’àmfores distribuïts en quantitats apreciables foren les produccions massaliotes, especialment al llarg dels segles V i primera meitat del IV aC, trobant-ne exemples interessants als poblats de Mas Castellar (Pontós), Puig de Sant Andreu (Ullastret), Illa d’en Reixac (Ullastret) i Les Toixoneres (Calafell). Al costat de les àmfores, la colònia de Massàlia distribuí també produccions de vaixella de taula.

En el moment en què es produí la interrupció en el subministrament de les produccions de vaixella de luxe grega, els mercats de la Mediterrània occidental quedaren desproveïts. Al principi del segle III aC es desenvoluparen diversos centres-productors de sèries ceràmiques de qualitat que cercaren d’omplir el buit deixat per les produccions àtiques. Tallers ceràmics del golf del Lleó, la regió de Gènova, l’àrea de les polis etrusques o del sud de la península Itàlica intentaren de conquerir el mercat, però foren dos centres productors els que aconseguiren gaudir d’una preeminència comercial en aquesta zona: el Taller de les Petites Estampilles i el Taller de Rhode.

El Taller de les Petites Estampilles va produir vasos de vernís negre decorats amb diversos motius estampillats a la zona del fons interior de les peces a l’àrea de la regió del Laci (probablement a la mateixa ciutat de Roma) al llarg de la primera meitat del segle III aC, principalment pels volts de l’any 275 aC, segons els estudis realitzats per J. P. Morel. Aquest taller fabricava sobretot vasos oberts destinats al consum de líquids o substàncies semisòlides, especialment bols, pàteres i escudelles, que imitaven, fins a cert punt, les característiques formals de la ceràmica àtica de vernís negre, malgrat que sense arribar a la perfecció d’acabats de les peces gregues, de les quals es diferenciaven, entre d’altres aspectes tècnics, pel fet que el vernís a l’Àtica s’estenia amb l’ajut d’un pinzell, i a Roma la seva impregnació es feia mitjançant la imfnersió dels vasos en una cubeta on era el vernís; com a resultat d’aquest tractament, la qualitat de les peces itàliques era molt menor després de la cocció, i el vernís es podia desprendre.

Les peces d’aquest taller itàlic es van distribuir pel Principat al llarg de la primera meitat del segle III aC, dins un circuit que incloïa els territoris costaners peninsulars al nord del cap de Palos, límit de la influència púnica i romana, i de la dels seus aliats a la península Ibèrica. La distribució dels vasos d’aquest taller es considera el primer exemple de la presència a Catalunya de comerciants romans que feien una primera temptativa de substitució de les rutes comercials cap als territoris grecs per al comerç amb la península Itàlica.

El nom de Taller de Rhode fa referència a la fabricació, a l’establiment colonial de Rhode (Roses), d’un seguit de produccions de vernís negre de les quals s’han localitzat les àrees de fabricació i els forns de cocció sota l’enclavament de la ciutadella construïda pel rei Carles V d’Espanya. Entre les sèries que formen part del grup de Rhode, hi figuren el Taller de les Tres Palmetes Radials, el Taller de les Tres Palmetes Radials damunt una línia d’estries, el Taller de Nikia-Iwn i el Taller de Pi-alfa-ro, que fins fa pocs anys eren considerades produccions de caràcter local o regional de l’àrea del golf del Lleó i Catalunya. Els vasos d’aquest taller caracteritzaren els nivells d’ocupació de la major part dels poblats ibèrics del Principat i, per extensió, del Llevant peninsular, al llarg de dos terços del segle III aC, entre el 275 aC i la fase immediatament anterior a l’inici de la Segona Guerra Púnica, temps en què es començaren a distribuir les produccions dels tallers ceràmics de la regió de la Campània (Itàlia), especialment les sèries de la Campaniana A.

Els vasos del Taller de Rhode es caracteritzen per combinar les formes de pàteres obertes (Lamboglia 26 i 27) amb vasos tancats, com ara els cràters (Lamboglia 40), malgrat que tots els tipus es poden relacionar amb el consum de líquids de preu.

L’enfonsament del domini cartaginés a la península Ibèrica com a resultat de la desfeta militar a la Segona Guerra Púnica (218-202 aC) va tenir com a conseqüència més important l’inici de l’establiment militar i polític romà a Hispània, i molt especialment al Principat, on els romans van esclafar l’any 205 aC la rebel·lió de les tribus iberes encapçalada pels cabdills Indíbil i Mandoni, i el 195 aC el darrer intent de mantenir la independència política, ofegada a sang i foc pel cònsol Marc Porci Cató, qui va començar el desmantellament de les estructures territorials i polítiques de les tribus ibèriques fins a la seva assimilació forçada dintre del sistema polític romà al llarg del segle II aC. El període romà republicà a la Hispània Citerior es va caracteritzar per la importació de les sèries de terrisses de vernís negre de la Campània, tant la Campaniana A (en les seves diferents varietats formals, cronològiques i decoratives), com posteriorment la Campaniana B i la Campaniana C, com també les produccions de vernís negre locals i minoritàries de diferents tallers de la Mediterrània central.

La Campaniana A i les seves produccions afins van suposar la generalització i vulgarització dels vasos de vernís negre com a vaixella de taula d’ús comú en els jaciments peninsulars. Associades amb aquestes produccions es van difondre també les àmfores del tipus grecoitàlic que ja havien caracteritzat la fase final del segle III aC, i els primers tipus de les Dressel 1A, ambdues destinades al transport de vi. Un conjunt significatiu d’àmfores del tipus grecoitàlic es va documentar a les sitges del jaciment de Mas Castellar (Pontós), on un nombre elevat d’aquests atuells van ser amortitzats de forma ritual amb altres tipus d’ítems cap a l’any 175 aC.

Les característiques generals relacionades fins ara corresponen als materials d’importació presents als jaciments indígenes al llarg del període ibèric. Malgrat la seva importància com a fòssils directors cronològics i com a proves de la inclusió del Principat dins els circuits comercials de la Mediterrània, aquests tipus de materials assoleixen proporcions molt reduïdes dins el global de vasos ceràmics amortitzats en els nivells arqueològics. Així és força comú que la vaixella de vernís negre, tant grega com de la Mediterrània central, arribi només al dos o tres per cent del total de fragments i NMI (nombre mínim d’individus ceràmics) identificats en les diferents unitats estratigràfiques; i que els contenidors d’àmfores al·lòctons siguin també minoritaris, malgrat que en proporcions diverses i mantenint sempre un referent destacat en les produccions punicoebusitanes. Els materials de fabricació local (o ibèrica) representen, doncs, la major part dels conjunts ceràmics en aquest període.

Entre les diverses produccions realitzades a l’àrea del nord-est a partir del segle VI aC cal esmentar en primer lloc la ceràmica pseudojòniea, característica dels segles VI i V aC, i que fins fa pocs anys es creia fabricada a l’àrea de Massàlia; les anàlisis de pastes han permès d’afirmar, però, que un dels tallers d’aquesta producció se situava al jaciment del Puig de Sant Andreu (Ullastret), des d’on va proveir amb els seus vasos (especialment els plats d’argila taronja-beix amb decoració pintada de motius de raigs solars) d’altres jaciments del nord de Catalunya i sud de França. Aquesta producció s’associa normalment a les produccions de les ceràmiques grises focees d’Occident, datades del segle VI aC, els elements més significatius de les quals són els anomenats plats amb vora plana decorada amb línies incises formant òvuls, anomenats plats à marlí.

Entre les produccions que cal anomenar específicament ibèriques, sobresurten els vasos de ceràmica amb decoració de pintura blanca, propis de la regió empordanesa (fabricats probablement al poblat del Puig de Sant Andreu), datats essencialment del segle IV aC (malgrat que alguns vasos podrien correspondre al segle V aC), i la distribució dels quals arriba als oppida de la regió del Llenguadoc i Rosselló, fonamentalment Ensérune, Montlaurés i Béziers. A partir del segle IV aC, i fins al segle II aC, es produïren a Empòrion i la seva àrea d’influència els vasos del tipus ceràmica grisa de la costa catalana, fins fa pocs anys anomenada ceràmica grisa emporitana, caracteritzats per presentar una superfície de color gris fosc (propi d’una cocció reductora) i també una tipologia formal molt característica, de la qual destaquen els vasos bicònics, les petites gerres amb doble nansa i els vasos de fireta emprats com a ofrenes i dels quals es conserven força exemplars als jaciments de Sant Julià de Ramis i Puig de Sant Andreu. La repartició zonal dels vasos de la ceràmica grisa de la costa catalana és prou gran perquè sigui interpretada com una simple producció local, ja que es troba a la major part dels jaciments ibèrics de Catalunya i el Llevant peninsular, coincidint a grans trets amb la zona de repartició dels vasos del Taller de Rhode al segle III aC. Una de les peces més conegudes d’aquesta producció és l’anomenat vas dels vaixells, provinent del poblat del Turó de Mas Boscà (Badalona), un bicònic amb doble nansa decorat amb dues escenes incises que representen vaixells grecs o semites apropant-se a una costa en la qual sobresurten muntanyes amb neus perpètues.

La major part de les ceràmiques ibèriques constitueixen produccions locals o tal vegada importacions de l’àrea de Llevant, especialment els vasos decorats amb motius de tipus animalístic o antropomorf, corresponents a l’anomenat estil Elx-Arxena, i les peces amb decoració de tipus geomètric corresponent a les produccions de l’estil Oliva-Llíria. Aquests vasos presenten una clara evolució tipològica i decorativa des del segle VI aC, en què es començaren a distribuir els primers exemplars provinents dels tallers del sud de la Península, fins al segle I aC en què la seva producció s’extingí.

Amb tot, els vasos ibèrics fets amb torn són característics de les diverses fases de la cultura ibèrica, en trobar-se repartits des de la regió d’Andalusia fins al Llenguadoc-Rosselló (definint, en aquesta darrera zona, l’anomenada cultura ibéro-languedocienne); entre els més característics trobem l’urna d’orelletes del segle VI aC, forma utilitzada bàsicament com a urna cineraria; el vas-contenidor amb vora de coll de cigne dels segles IV i III aC; i els kalathoi del tipus barret de copa dels segles III i II aC. Malgrat que és molt difícil d’identificar els centres de producció de les ceràmiques ibèriques, a Catalunya s’han localitzat forns d’aquest període (formats per dues cambres: una de combustió, on s’emplaçava la llenya, i una altra de cocció, per col·locar-hi els vasos que s’havien de coure) a Fontscaldes (Tarragona) i Rubí (Barcelona), malgrat que és molt possible que la major part dels grans poblats tinguessin àrees o tallers dedicats a la fabricació de les peces ceràmiques necessàries per al proveïment de les comunitats, especialment vasos de cuina (contenidors) o de taula (escudelles, bols, pàteres), moltes vegades seguint tipus formals de les diferents produccions de terrissa de vernís negre.

Les produccions d’àmfores ibèriques són majoritàries pel que fa als contenidors destinats al transport de líquids de preu, especialment cervesa i vi. El tipus més característic és l’àmfora de boca plana representativa dels conjunts ceràmics dels segles IV i III aC.

Al llarg del segle I aC, amb la implantació definitiva de les estructures romanes a la península Ibèrica, després de la pacificació al final de les guerres civils sertorianes i pompeianes que caracteritzen aquest període, es produí una sistematització de les produccions ceràmiques emprades a l’àrea de Catalunya, en trobar-se aquesta zona dintre dels grans circuits comercials que relacionaven els diferents territoris sota control de Roma. És per això que en aquesta fase tingueren una importància especial les produccions industrials alienes al territori que, malgrat tot, van assolir un elevat grau d’acceptació en les ciutats i explotacions agrícoles romanes. El derelicte Culip IV enfonsat al cap de Creus a mitjan segle I dC és un exemple significatiu d’aquest procés, ja que sintetitza molt bé el concepte de comerç de redistribució entre un gran port com Narbo (Narbona) i les ciutats costaneres situades al nord de la Península, potser Emporiae, segons el seu carregament com ara vasos de Terra Sigillata Sudgàl·lica produïts a les officinae del taller de La Graufesenque al sud de la Gàl·lia, àmfores olieres del tipus Dressel 20 fabricades a la regió del Guadalquivir, a Andalusia, i peces de procedència itàlica. Aquest conjunt mostra clarament la possibilitat que qualsevol indret del món romà es proveís de productes fabricats a les diferents contrades de l’Imperi.

Els tipus de vaixella de luxe del període final de la República i inici de l’Imperi comencen amb aquelles produccions anomenades de parets fines, un tipus específic caracteritzat pel reduït gruix de les parets dels vasos fabricats inicialment a la regió del centre d’Itàlia a partir de la segona meitat del segle II aC. El concepte «parets fines» engloba diferents produccions i tipus ceràmics fabricats fins al començament del segle I dC a diverses zones, com ara la Gàl·lia (Lió, Vienne, Bram), el centre i sud d’Itàlia (Luni, Sutri, la Campània i Sicília) i la regió de la Bètica i el nord-est d’Hispània. Els diferents tipus de vasos, entre els quals sobresurten els gobelets decorats amb la tècnica de la barbotina, es van distribuir al llarg dels segles II i I aC, sent força interessants els conjunts de vasos localitzats a Emporiae i al poblat iberoromà de Darró (Vilanova i la Geltrú).

Amb tot, des de mitjan segle I aC comencen a fabricar-se els diferents tipus de la terrissa anomenada terra sigillata, segons el fet que es marcava el nom del fabricant o de la seva offïcina sobre el fons interior del vas amb un cuny anomenat sigillum; el tipus més comú és el que incloïa un nom dins una cartel·la; de vegades, però, podia tenir diverses formes, com ara una creu o la planta d’un peu. Aquestes produccions allargaren el seu període de fabricació i distribució fins al segle VI dC; són força interessants els conjunts de les grans ciutats, com ara Tarraco (Tarragona) o Barcino (Barcelona), però també els procedents de llocs industrials, com la factoria de salaó de peix de la ciutadella de Roses, o rurals, com la vil·la romana de Vilauba (Camós).

Les primeres produccions de terra sigillata es feren a partir de l’any 40 aC a Arezzo, d’on reben la denominació de Terra Sigillata Aretina (anomenada també Terra Sigillata Itàlica a causa de la diversitat de centres productors localitzats a Itàlia), i que perduraren fins al final del primer quart del segle I dC. Els tipus més característics eren els decorats amb motius de caire vegetal o antropomòrfic, formes de plat, copa i vasos amb doble nansa. A mitjan segle I dC va començar la fabricació de la Terra Sigillata Sudgàl·lica en diferents tallers de ceramistes de l’àrea meridional de la Gàl·lia (La Graufesenque, Montans, Banassac i Rozier); en una primera fase va ser molt similar tipològicament a les produccions de la Terra Sigillata Itàlica; aquesta producció, caracteritzada per l’alta qualitat del gravat dels motlles amb què es feien els vasos, i el color vermell fosc i lluent dels acabats, especialment en el període del regnat de l’emperador Tiberi, va tenir el predomini en la fabricació de la vaixella de luxe fins a mitjan segle II dC, en què va ser substituïda per produccions realitzades a d’altres indrets, com Hispània i el nord d’Àfrica. Les formes principals d’aquesta producció van ser els bols o escudelles (emprats també com a copes per beure) de les formes Dragendorff 29, 30, 33, 37 i Hayes 5, 7, 14 i 16.

La Terra Sigillata Hispànica es va fabricar a diferents indrets de la Península, com ara Alfaro (La Rioja) o Andújar (Jaén) entre el començament de la segona meitat del segle I dC i el final del segle IV dC; la seva distribució majoritària es va documentar a les àrees de l’interior allunyades de la costa, on havia de competir amb les produccions d’altres territoris aportades pel tràfic marítim. A Catalunya van produir vasos d’aquest tipus els tallers de Solsona i Abella. Formalment, les seves tipologies i decoracions es basaven en les produccions dels tipus anteriors, amb una qualitat de vegades inferior a les dels models. Al nord d’Àfrica, el desenvolupament de les ciutats, degut als beneficis aconseguits per la proliferació de les explotacions agràries, va donar com a resultat la necessitat de fabricar diversos tipus de materials ceràmics, especialment àmfores, per a l’exportació de productes agraris, però també sèries de vaixella de luxe, entre les quals van destacar les diferents variants de la Terra Sigillata Clara.

Les produccions de Terra Sigillata Clara van començar entre la fi del segle I dC i l’inici del segle II dC i van perdurar fins al segle IV dC. Entre els tipus més significatius hi ha la Clara A, la Clara A/C, la Clara C, la Clara A/D i la Clara D, i les diferències més importants entre elles eren la coloració del vernís, els elements formals de les decoracions, i les tipologies, amb un clar predomini de les copes, copes carenades, bols i gobelets amb una o dues nanses o sense. Al costat d’aquestes produccions majoritàries, durant el període de l’Alt Imperi, es van trobar al Principat d’altres tipus ceràmics, com ara la Terra Sigillata Clara B fabricada a la regió del sud-est de la Gàl·lia entre la primera meitat del segle II i el segle III dC, i escassament repartida a l’àrea de la Mediterrània occidental; també durant el Baix Imperi, com ara la ceràmica Late Roman C, una producció similar a la terra sigillata fabricada a l’àrea de la costa de l’Àsia Menor, d’on rep també el sobrenom de phocean red ware. Els volums i proporcions de les ceràmiques distribuïdes a l’àrea del nord-est, com a la resta de l’Imperi romà, depenen de les accions polítiques i de les grans fases d’expansió de l’economia en els diferents indrets; per exemple, en l’estudi de les importacions de Terra Sigülata Africana a Baetulo (Badalona) es poden veure dues fases de gran afluència de productes als segles II i IV dC, amb períodes de decadència al segle III i del V al VII dC.

Malgrat que les produccions esmentades abans corresponen a produccions de vaixella de luxe, no cal oblidar que la major part de l’aixovar de les domus i villae romanes corresponia a ceràmiques de tipus comú o cuina, emprades per anar al foc o per a la vida quotidiana, i a grans contenidors, essencialment àmfores i dolia. Les àmfores es destinaven fonamentalment al transport de vi, oli, cervesa, salaons i altres productes de gran qualitat per proveir les grans ciutats de l’Imperi; la tipologia formal d’aquests atuells dóna informació de la seva zona de producció i fins i tot de la cronologia, ja que han estat força ben estudiades i datades. Tanmateix, les àmfores són documents econòmics de primer grau, ja que poden dur informació sobre el seu contingut, sobre el propietari o el fabricant, mitjançant els segells estampillats en cru abans de la cocció, o les inscripcions pintades després d’haver finalitzat la fabricació de les peces, anomenats tituli picti. Les dolia s’utilitzaven també per al transport, encabides als cellers de les naus, però essencialment eren emprades per contenir les grans reserves de gra a les vil·les romanes, tal com han estat localitzades als jaciments de Torre Llauder (Mataró) i Sant Romà (Tiana).

El forn d’àmfores més ben conegut a Catalunya és el de L’Aumedina (Tivissa), on es van fabricar al llarg del segle I dC àmfores dels tipus Pascual 1, Dressel 2-4, Oberaden 74, i Dressel 7-11 per al transport d’oli i vi produïts a la mateixa vil·la, amb les marques Sex Domiti, Tibisi i Meevi. Aquestes produccions es van desenvolupar com a conseqüència del declivi del comerç del vi itàlic a la Mediterrània occidental, que va ser substituït per un gran augment de la producció de vi a l’àrea de la Laietània, que va donar com a resultat la producció de diversos tipus d’àmfores, com ara les Dressel 1, Dressel 2-4, Dressel 7-11, Dressel 9, Laietana 1 i Pascual 1, fonamentalment per al transport de vi, però també per al comerç de salaons i garum. Altres centres productors d’àmfores són Sant Miquel dels Martes (Caldes de Montbui), Adarró (Vilanova i la Geltrú) i Torre Llauder (Mataró).

Les àmfores són, sens dubte, el recipient ceràmic més important dels fabricats i distribuïts al món antic, ja que indiquen específicament el lloc de procedència d’aquests atuells i, a partir dels seus continguts, es poden estudiar els tràfics comercials. Per això, al llarg del període romà van ser distribuïts al nord-est de la península Ibèrica un gran nombre de tipus d’àmfores, com ara les àmfores itàliques republicanes (Dressel 1A, IB, 1C) o imperials (Dressel 2/4, Dressel 6B, Dressel 21/22, Dressel 26, Keay 52); àmfores lusitanes, entre la segona meitat del segle I dC i el segle V (tipus Lusitana 50, 51, B2 i B4); àmfores de la Mediterrània oriental que, amb una gran varietat de tipus (Dressel 24, Dressel 43, Kapitàn 1 i 2, Lra 1-7, o Robinson 109, 197, 273 o 344), cobriren des del segle I fins al VI dC; àmfores africanes, entre els segles II i V dC; i àmfores bètiques, entre les quals sobresurten les formes Dressel 10, 12 i 20, que van caracteritzar el transport d’oli durant els segles I i II dC. Moltes vegades, la distribució d’àmfores es veia acompanyada per la de peces de ceràmica de cuina originàries dels indrets esmentats.

Les tipologies ceràmiques del Baix Imperi perduraren a l’àrea del nord-est fins a l’alta Edat Mitjana, amb produccions comunes de color gris i acabats grollers fetes amb torn; els tipus decoratius bàsics eren les sèries de línies incises emplaçades a la part superior del cos dels vasos. Formalment destaquen les gerres de coll amb nansa de secció rectangular, les cassoles obertes, les escudelles i les olles globulars. Arran de la invasió àrab es distribuïren al país els primers tipus de ceràmiques musulmanes, molt mal conegudes fins avui a Catalunya; es pot esmentar especialment els petits fornets de terrissa transportables, ja que les formes de la vaixella de cuina i taula mantenen components tipològics comuns a d’altres períodes.

El treball dels metalls

El desenvolupament de la metal·lúrgia va assolir un nivell molt avançat a l’àrea del Principat al llarg de l’edat del bronze, especialment al bronze final, període en què es començà a disposar de sèries tipològiques molt completes. La documentació arqueològica d’aquesta fase indica que s’organitzà un treball de tipus especialitzat a l’interior de les comunitats preibèriques, i que s’abandonaren les pràctiques del treball del metall d’una manera individual dins els grups de poblament per deixar pas a metal·lúrgics que feien la seva feina com a primera ocupació.

Els sistemes de treball metal·lúrgic partien de la recerca i explotació dels recursos minerals. Les anàlisis metal·logràfiques dels bronzes del primer mil·lenni aC indiquen que la matèria primera s’obtenia en àrees pròximes als llocs de transformació i amortització, malgrat que de vegades es poden trobar amagatalls o dipòsits de bronzista que han estat interpretats com el resultat de la recopilació de materials trencats o ja amortitzats tipològicament per fer-los servir com a matèria primera per a noves foses, com ara els conjunts de Llavorsí i Ripoll.

La fabricació dels objectes de bronze es basava en l’aliatge del coure i l’estany, que no sempre es feia en la proporció teòrica de 9 a 1, sinó més aviat amb una major proporció d’estany fins als límits del 40 %, cosa que abaratia el cost de la peça, però que feia minvar les prestacions finals del bronze; la presència d’una proporció més gran d’estany conferia a la peça un aspecte final d’un color daurat intens, similar al de l’or, qualitat que devia ser molt apreciada en la fabricació d’objectes de guarniment personal. En d’altres casos, l’aliatge es completava amb una certa quantitat de plom que permetia una més gran mal·leabilitat del bronze resultant, la qual cosa facilitava l’elaboració de peces complexes que no podien ser fetes amb un motlle.

Els lingots de bronze es fonien en gresols escalfats damunt d’estructures de combustió en les quals es cremava carbó vegetal obtingut de la reducció de fusta i arrels en forns de carboner; el metall líquid s’abocava en un motlle en el qual s’havia treballat la forma de la peça que es desitjava; després es procedia a desemmotllar la peça i a acabar-la amb la tècnica del polit amb un drap de llana o cuir, o bé a decorar-la amb unes incisions o elements gravats amb l’ajut d’un burí. Els motlles es feien, per regla general, de pedra sorrenca o argila cuita, i podien constar d’una o dues peces (motlles univalves o bé bivalves). Les formes de les peces gravades als motlles podien respondre al tipus formal definitiu de l’estri que es volia aconseguir, com ara les sivelles de cinturó o les puntes de sageta, o bé eren simples tiges allargades a partir de les quals s’aconseguien per torsió les formes desitjades, com ara els braçalets, els torques o les fíbules.

Al costat dels processos de fosa més simples, al llarg de tota l’època ibèrica es va introduir a les terres del nord-est la tècnica de fabricació coneguda com a cera perduda, que permetia reproduir un mateix tipus formal amb volum de forma continuada, després d’haver fet un motlle a partir d’un model previ de cera que deixava un buit amb la forma desitjada en fondre’s en el moment d’abocar el metall líquid en el seu interior. Aquesta tècnica va ser la més emprada per a la realització de petites figures utilitzades com a elements decoratius de grans peces de bronze (penochoes, cràters) o d’ús personal amb motius que no es podien obtenir amb els sistemes tradicionals d’emmotllatge. Malgrat l’elevat nombre d’objectes de bronze identificats als jaciments ibèrics, és molt difícil intentar establir un càlcul ni tan sols aproximatiu del volum de producció, a causa de les pràctiques continuades de refosa que eren utilitzades en la metal·lúrgia del bronze, bé per reparar una peça o més aviat per tornar-la a fondre i fabricar un nou objecte.

L’estudi de la repartició microespacial de les estructures de combustió que es podrien relacionar amb activitats metal·lúrgiques, com també dels gresols o dels motlles, posa de manifest ja des del període del bronze final una especialització en determinades unitats d’habitació a l’interior dels poblats; aquest fet és un referent prou clar de l’existència d’un treball especialitzat dut a terme per membres del mateix grup social i no, com s’havia defensat anteriorment, per artesans itinerants que recorrien el país posant la seva tècnica al servei de diferents comunitats. L’estudi arqueometal·lúrgic del jaciment de l’Illa d’en Reixac (Ullastret) és un bon exemple de la integració del treball dels metal·lúrgics en el si de les tasques productives de les comunitats preromanes.

Les tipologies formals de les peces de bronze constitueixen fòssils directors dels nivells d’ocupació de les comunitats del bronze final i l’edat del ferro. Entre els tipus més característics hi ha les sivelles de cinturó d’un, dos, tres i quatre garfis amb decoracions incises, pròpies dels segles VI i V aC; els conjunts més interessants són els de les necròpolis de Miañes (Santa Bàrbara), Oriola (Amposta) i Mas de Mussol (Baix Ebre). Entre els segles VI i II aC es desenvoluparen les sèries tipològiques de les fíbules ibèriques; els tipus més interessants són les fíbules anulars hispàniques, pròpies de l’àrea del sud de la Península, però també representades a la zona del nord-est; les fíbules de peu aixecat amb botó terminal, que caracteritzen l’arc cronològic comprès entre la fi del segle VI C i el segle IV aC en diversos tipus; les fíbules de ressort bilateral amb peu aixecat i acabat zoomorf; i les fíbules de peu aixecat en S amb terminació zoomorfa, característics aquests dos últims tipus dels segles IV i III aC i relacionats per les representacions serpentiformes amb l’animal emblemàtic del culte d’Asclepi a Empòrion. El grup més gran d’aquest tipus de peces es localitza al conjunt de jaciments d’Ullastret: Puig de Sant Andreu, Illa d’en Reixac i Puig d’en Serra.

Altres objectes d’ús personal són els torques o peces obertes pensades per ser dutes al coll; els braçalets llisos o animalístics per als avantbraços o la part superior d’aquests; els penjolls; les arracades; i els objectes de toaleta o de caràcter quirúrgic, com ara els scalptorium o els auriscalpium, sovint reunits amb pinces i altres elements per mitjà d’una anella per portar-los al damunt. Una bona part d’aquestes peces van ser decorades amb figures de caps de serp o ànec, cosa que permet relacionar-les culturalment amb les influències cèltiques sobre les comunitats ibèriques de Catalunya, expressades d’altra banda amb ritus, com ara el tractament dels caps tallats i enclavats documentat als poblats del Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet) i Puig de Sant Andreu (Ullastret); el costum de disposar sota el paviment d’alguns recintes comunitaris parts dels cranis, com a l’Illa d’en Reixac (Ullastret) o Mas Castellar (Pontós); o amb la definició de certes necròpolis de classe en les quals predominen els elements de panòplia militar cèltics, com ara a Turó de Dos Pins (Cabrera de Mar); però que també fa possible relacionar-les amb elements de caràcter protector o apotropaic relacionats amb l’animal emblemàtic (pel seu caràcter guaridor) del culte d’Asclepi que, des del seu temple a Empòrion, va influir molt en les creences en divinitats salutíferes de les comunitats indígenes.

Dins els objectes de bronze tenen especial importància els elements que formen part de la panòplia de guerra. Entre els més significatius hi ha les puntes de sageta amb peduncle i aletes, les puntes de javelina o llança, les gamberes, els cascs, les cuirasses i les peces metàl·liques dels escuts. Els objectes de tipus militar, propis de l’estatus de la noblesa militar, són representats a les necròpolis de l’àrea de l’Ebre, però també s’han documentat alguns objectes de procedència forana, com ara les gamberes de tipus etrusc de la necròpoli de Can Canyís (El Vendrell) o el casc de tipus cèltic de la necròpoli de Turó de dos Pins (Cabrera de Mar).

La qüestió de la introducció de la metal·lúrgia del ferro a l’àrea del nord-est peninsular és un tema força debatut; les hipòtesis més defensades són la de l’aportació transpirinenca per part dels grups migratoris indoeuropeus al principi del primer mil·lenni aC, o per part dels comerciants semites. De fet, la presència en les estratigrafies dels hàbitats de transició entre el bronze final i la primera edat del ferro dels primers objectes de ferro es pot associar gairebé sempre a materials fenicis, o bé a la imitació indígena d’aquestes tipologies ceràmiques, la qual cosa no significa, però, que es pugui parlar d’una dualitat entre els processos que tenen lloc a l’àrea costanera i a les terres de l’interior del Principat, més influenciades pels grups de població establerts al llarg de la vall de l’Ebre. Amb tot, els primers ferros ben datats als jaciments de Catalunya corresponen als nivells precolonials de l’enclavament d’Empòrion, del sector Parrallí, i a les fases inicials dels poblats de La Moleta del Remei i Sant Jaume-Mas d’en Serra (Alcanar). És força significatiu que, en ambdós casos, els primers tipus materials registrats en els dos extrems del Principat a la segona meitat avançada del segle VII aC corresponguin a peces de guarniment de cavalleries.

La introducció del ferro no significà pas l’acaparament d’un metall per un grup social dirigent o aristocràtic, sinó, ben al contrari, la vulgarització de l’accés al metall, a causa que el ferro, per les seves característiques tècniques, es feu servir principalment per a l’elaboració d’armes i estris agraris, mentre que el bronze es reservà per a la fabricació dels objectes de luxe, aquests sí, identificatius de l’estatus social del seu propietari o del grup social al qual pertanyia.

Les tècniques de treball del ferro són totalment diferents de les de la metal·lúrgia del bronze. El ferro té una temperatura de fusió de 1500 °C que no es pot assolir amb les estructures de combustió pròpies de l’època, que només permetien d’arribar als 1200 °C, suficients però per fondre coure i estany i obtenir un excel·lent bronze. Per aquest motiu, els avantatges tecnològics desenvolupats amb el bronze, com ara l’ús de motlles, no es podien fer servir amb el ferro, ja que les temperatures de fusió es van obtenir a la Xina al segle V aC i a l’Europa occidental al segle XIV dC. El treball amb aquest metall es basava, doncs, en la reducció sistemàtica del mineral, en forns de decantació, per eliminar-ne bona part de les impureses, procés pel qual s’obtenien uns tipus de lingots o pans de metall que eren treballats amb els estris del ferrer.

Al llarg del primer mil·lenni aC, més com a resultat de l’experimentació que de la comprensió de processos físics i químics que portaven a terme, es van obtenir ferros de molt bona qualitat, amb un grau de resistència a la fragmentació, o tenacitat, molt més elevat que el dels millors bronzes perfectament aliats. Les tècniques de martellejat, aceratge, reveniment i, especialment la del tremp, es van difondre per tota la Mediterrània. La carbonatació del ferro mitjançant el control de les temperatures de la forja permetia d’obtenir una microestructura del metall que donava molt bones prestacions a partir de la difusió d’una part del carboni provinent de la combustió de carbó vegetal al seu grau calòric més elevat (el carbó al roig blanc) dins el metall, i la fixació d’aquesta estructura interna de la peça pel seu ràpid refredament per immersió en aigua, és a dir, pel seu tremp. El ferrer treballava els lingots de ferro mitjançant el martellejat dins el procediment de la forja continuada fins a obtenir la forma desitjada de la peça, combinant els escalfaments i refredaments del metall fins que els resultats haguessin obtingut el grau de qualitat requerit.

El treball del ferro començava amb l’extracció del mineral a les vetes, la major part de les vegades en explotacions a cel obert; després es rentava, abans de procedir a la primera reducció en els forns. El jaciment de Les Guàrdies (El Vendrell) és un exemple molt interessant d’instal·lació industrial relacionat amb l’explotació i primera transformació del ferro. El treball dels ferrers requeria unes instal·lacions força més complexes que les del bronze, a causa del volum de combustible necessari, dels dipòsits d’aigua per al tremp i de les pedres per al forjat; aquest treball va permetre el desenvolupament de diferents elements tècnics, com ara les manxes o les toveres.

Entre els estris fabricats amb ferro, els més significatius foren les eines agrícoles i les armes. Als jaciments ibèrics de Catalunya el nombre d’armes de ferro identificades és molt reduït, però es pot fer esment de les falcatae provinents del poblat de Mas Castellar (Pontós) i la necròpoli de Miañes (Santa Bàrbara), elements aliens a la tipologia formal de la panòplia militar de l’àrea del nord-est, ja que aquest tipus d’espases és propi de les regions del sud-est i Andalusia, on són molt ben representades, per exemple, a la necròpoli d’El Cigarralejo (Mula, Murcia). Un altre tipus de espases, documentat a la necròpoli de Turó de Dos Pins (Cabrera de Mar), és el corresponent al tipus La Tène, caracteritzat per una fulla llarga amb punta i doble tall, propi de les estructures socials de l’edat del ferro de l’Europa central i molt diferent de les formes de fulla corba de les falcatae del sud peninsular. El nombre reduït de peces d’armament documentat als jaciments ibèrics de Catalunya pot ser una conseqüència dels dictats del cònsol Marc Por ei Cató, qui va obligar els ibers a lliurar les seves armes als romans després de la sublevació de l’any 195 aC, segons que expliquen els escriptors Tit Livi i Polibi.

Els lots més importants de peces corresponen a les eines destinades al treball agrari. Al llarg del període ibèric s’introduí la rella d’arada de ferro que, lligada a una parella de bous com la representada als bronzes votius del poblat del Castellet de Banyoles (Tivissa), permetia remoure la terra fins a una profunditat més gran que l’assolida amb les relles de fusta i, amb això, afavorir l’oxigenació i regeneració dels camps. Tots els treballs agraris van introduir al llarg del període ibèric ple noves eines fetes amb ferro, tant per a l’explotació dels boscos (destrals, serres d’un o dos braços, podalls), com per al conreu, la collita i el ventament dels cereals (falçs, forques, aixades, càvecs), o per al treball amb els ramats (tisores i eines per esquilar o cardar la llana).

Dins l’àmbit domèstic, el nombre i varietat de peces de ferro introduïdes va ser també molt gran. Les tasques de transformació alimentària es van veure afavorides per nous tipus de ganivets, petites destrals, ganxos per penjar la carn o marmites damunt el foc, i graelles i capfoguers amb motius decoratius de xais o vaixells, com ara els de Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet). La construcció es va veure afavorida per una munió de tipus de claus de diferents llargades, gruixos i seccions adaptats a les diverses necessitats, i fins i tot a les portes dels habitatges es van incloure nous tipus de panys amb claus dentades, com les trobades al Puig Castellar, Turó de Mas Boscà (Badalona) o Burriac (Cabrera de Mar). Els elements propis dels aixovars personals van restar fora de les produccions, com també les peces amb perfils complexos, a causa de la limitada tipologia formal que es podia assolir amb el treball dels lingots per martellejat, i perquè els resultats formals eren molt millors si els ítems es feien en bronze.

La fabricació massiva de materials de ferro, amb grans prestacions tècniques que milloraven contínuament la qualitat de les peces i que permeteren aconseguir treballs de siderúrgia complexos, tingué un bon exponent en la realització de liantes per a les rodes de carro, com ara les trobades a les sitges del Carrer del Port (Montjuic, Barcelona), datades del segle IV aC a partir dels materials àtics associats, l’anàlisi metal·logràfica de les quals ha permès reconèixer tècniques de treball de ferro i acer molt avançades. Al poblat ibèric de L’Esquerda (Roda de Ter) i al jaciment de Les Lloses (Tona) s’han documentat importants estructures de ferreria.

Al llarg del període romà, el treball del ferro es va desenvolupar al territori del nord-est peninsular, especialment dins l’àmbit domèstic (es coneixen importants restes d’estructures per al tractament del ferro a la vil·la romana del Vilarenc a Calafell) i militar (per al subministrament de les tropes).

Les produccions d’orfebreria ibèrica van assolir un elevat grau de perfecció tècnica com a resultat de la influència que van tenir en el seu procés formatiu els orfebres orientalitzants tartessis, i les peces de procedència semita distribuïdes a la península Ibèrica a partir del segle VIII aC. Les tècniques bàsiques que es van fer servir per a la fabricació dels objectes d’ús personal o domèstics van ser la granulació, el repussat i el martellejat.

Malgrat que a l’àrea de Catalunya no s’ha documentat cap conjunt de peces arcaiques o orientalitzants, com ara els de Lebrija (Sevilla), Villena (Alacant) o La Joya (Huelva), l’anomenat tresor del poblat del Castellet de Banyoles (Tivissa) constitueix, sense cap mena de dubte, el grup més important de peces de vaixella realitzat amb metalls preciosos durant el període ibèric ple. Documentat en les intervencions fetes al jaciment al llarg de la dècada dels anys vint, i datat d’una manera força imprecisa de l’inici del segle III aC (alguns autors han indicat que podria correspondre al segle IV aC), només el més tardà grup de pàteres de Perotito (Santisteban del Puerto, Jaén) del segle I aC se li assembla a la Península.

El tresor de Tivissa és format per quatre pàteres mesomphalos (amb l’umbó central sobresortint a la seva part interior) ornades amb diversos tipus de decoracions i vuit vasos bicònics de l’anomenat tipus aquemènida, per la seva similitud formal (en cap cas conceptual o cultural) amb les peces de vaixella del món persa aquemènida. Tot el conjunt va ser realitzat en argent combinat amb la tècnica del sobredaurat per als elements decoratius. De la munió de motius que es troben a les pàteres, en sobresurten especialment dos: l’escultura de llop amb la boca oberta que deixa veure la seva terrorífica dentadura, element molt identificable amb una representació de l’animal protector de l’accés a aquell món funerari, similar conceptualment al ca Cèrber de la mitologia grega i etrusca, i del qual hi ha una representació similar sobre el disc-cuirassa d’una certa escultura de guerrer provinent d’Elx (Alacant); i la representació d’un banquet funerari, en què el difunt, entronitzat, rep una libació o ofrena funerària, alhora que d’altres escenes representen elements de caràcter benefactor i heroic, com ara la cacera del senglar o l’arbre de la vida emmarcat per dos éssers alats.

El conjunt de Tivissa té clares connotacions amb el món de les creences d’ultratomba mediterrània, especialment pel que fa referència al motiu del banquet, molt comú en el món semita, grec i etrusc, i del qual hi ha un magnífic exemple als relleus del sepulcre turriforme de Pozo Moro (Albacete). Per altra banda, la seva presència en un poblat pot indicar l’existència d’un temple, a causa que el jaciment del Castellet de Banyoles és considerat un dels enclavaments principals de l’àrea de la Ilercavònia, i és molt possible que hi hagués un lloc de culte de caràcter tribal; i pel fet que les pàteres mesomphalos són peces de vaixella destinades a funcions rituals, com ara les ofrenes o les libacions, tal com es veu, per exemple, en els sepulcres o les urnes cineràries etrusques, en què el difunt és representat amb una d’aquestes peces a les mans.

L’orfebreria ibèrica i romana a Catalunya és representada bàsicament per peces d’ús personal, conegudes, per exemple, a la necròpoli del Coll del Moro (Gandesa) al segle VI aC (diademes, arracades i penjolls), de vegades amb figures zoomorfes (aus, xais), com a les necròpolis de Mianes (Santa Bàrbara) i Mas de Mussol (Baix Ebre) als segles VI i V aC; en determinats casos s’hi afegeixen treballs de niellat amb argent damunt el mànec de les espases, com ara a Mianes (Santa Bàrbara), o en fíbules de bronze, com al poblat del Puig de Sant Andreu (Ullastret). Els objectes del període romà són essencialment joies fetes amb or i argent, amb inclusió de pedres precioses o elements de vidre tallat amb decoracions de caràcter religiós, com ara els camafeus, dels quals s’han trobat exemples excel·lents a Tarraco i Emporiae.

La vida quotidiana

L’alimentació al llarg de la protohistòria, el món romà i el món medieval es fonamentava en el consum de cereals, lleguminoses i, a les zones costaneres, de peix o salaons; la carn era un producte infreqüent, ja que l’explotació dels ramats era fonamentalment de tipus secundari (llana, llet, força de treball) més que primari (carn), fins al punt que bona part de la matèria cárnica consumida als poblats ibèrics provenia de la caça, que fins al segle III aC es mantenia en uns percentatges del 30 % del total de les restes zooarqueològiques documentades als jaciments ibèrics.

Durant el període del bronze final i la primera edat del ferro (fases en les quals es pot analitzar l’ús de l’espai dins els llocs de poblament construïts amb materials no peribles), la transformació i preparació dels aliments es portava a terme dins l’àmbit domèstic, però no així l’emmagatzematge de les matèries primeres d’origen agrari, per al qual es feien servir tant les sitges, com ara les dels jaciments de Mas Castellar (Pontós), Puig de Sant Andreu (Ullastret), Turó de la Rovira (Barcelona) o Castell la Fosca (Palamós), com els graners sobreelevats, com els identificats al poblat de La Moleta del Remei (Alcanar).

El cereal, una vegada trillat, es guardava en sacs fins al moment del seu consum. La repartició de la producció es feia segons les estructures socials de tipus gentilici, la qual cosa indica, per exemple, l’existència de reserves de gra comunitàries, o bé de clan; les quantitats de gra necessàries per al consum directe es guardaven dins els contenidors ceràmics existents a les diferents unitats d’habitació, on eren transformades en farina mitjançant l’ús de molins.

Del món ibèric es coneixen dos tipus de molins: els molins de mà i els molins rotatoris. La tipologia dels molins de mà, també anomenats molins de vaivé o molins barquiformes, havia evolucionat molt poc d’ençà de la seva primera aparició al neolític; consistien en dues peces: una era l’anomenada dorment, damunt de la qual es disposava el gra per fer la mòlta i que, per regla general, tenia perfil de nau o vaixell (d’on derivava el seu nom) tot emprant la quilla per falcar el molí al paviment de terra de l’habitatge; l’altra peça, dita viva, podia ser del mateix tipus, però amb dimensions més reduïdes, o bé un cilindre de pedra (o mà de molí) amb el qual, pres per les dues mans, es feia un moviment repetitiu per moldre el gra i convertir-lo en farina.

A partir del segle IV aC es comencen a documentar als poblats ibèrics els molins rotatoris, que es generalitzaren a partir del segle III aC. Aquest segon tipus de molí era format per dues peces de secció troncocònica inserides una damunt l’altra; quan el gra s’introduïa per la part superior, i amb l’ajut d’un pal es feia girar la pedra de dalt per moldre el gra, la farina sortia per l’escletxa que hi havia entre les dues pedres. El treball amb aquest tipus de molí era molt més fàcil que el que es feia amb els molins barquiformes, ja que en ser col·locats sobre un pilar de pedres, es podia fer servir tota la força del cos i no solament la dels braços i ronyons. La farina obtinguda es treballava per aconseguir una pasta barrejada amb aigua i d’altres productes, com ara la mel o fruita seca, i es posava a coure en un forn.

La cocció dels aliments es feia bé en forns de pa de forma globular, o directament en cassoles en les estructures de combustió (llars construïdes amb revores de tovot o argila endurida, o focs de terra rubescent). L’anàlisi de les tipologies materials i dels textos clàssics indica que la major part dels menjars eren barreges caldoses en les quals es combinaven farinetes de cereal amb carn o peix bullit. Per a d’altres tipus de menjar, com ara els rostits, es feien servir graelles de fang o ferro, com les documentades als jaciments de La Moleta del Remei (Alcanar), Les Toixoneres (Calafell) i Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet).

Després de la implantació del món romà al Principat, les estructures de transformació alimentària es van concentrar en zones concretes de les domus i les villae, en les quals hi havia forns complexos i molins de grans dimensions, com ara a la vil·la dels Tolegassos (Viladamat); però també n’hi ha exemples a la ciutat d’Emporiae, on es va establir una factoria de salaó de peix, un dels aliments més apreciats pels romans, d’una manera especial si anava acompanyat de les salses anomenades garum (pasta feta a partir de les entranyes del peix i peixos petits macerats sencers), liquamen (salsa més líquida que l’anterior) i muria (pasta feta a partir exclusivament de tonyina), la reputació de les quals feia que, segons escriu Plini, s’arribessirí a pagar prop de mil monedes d’argent per una càrrega de dos congres (12 litres) d’aquest producte. Amb tot, la producció bàsica de les villae eren els productes agraris, especialment el conreu de l’hort, que permetia disposar de forma continuada de fruites, verdures i hortalisses per al consum directe o la venda als mercats de les ciutats.

El treball tèxtil era el resultat d’un procés força complex. Després de l’esquilada de les ovelles i el cardat de la llana, es procedia al filat mitjançant un fus. Per mantenir la tensió dels agullers i extreure la màxima quantitat de fil dels flocs de llana, s’emprava un pes de dimensions reduïdes i forma bitroncocònica fet d’argila cuita que rep el nom de fusaiola; de vegades aquests pesos podien tenir també forma circular, ovalada o quadrangular i portar motius decoratius de tipus geomètric i tècnica incisa.

Finalitzada la tasca del filat, començava el treball del teixit, tasca per a la qual es podien fer servir telers de cintura o, sobretot, telers de bastida. Un teler de bastida era format per quatre fustes que formaven un marc rectangular; a dins es posaven verticalment els fils que constituïen la base de la peça de roba i que quedaven ben tibants per la col·locació d’uns pesos a la part inferior, pesos als quals es podia lligar un fil o bé un manat; aquests tipus de pesos, anomenats pondera, tenien forma troncocònica, rectangular, semilunar, o d’obús, eren fets d’argila cuita o assecada al sol i presentaven un o dos forats a la part superior per fer passar els fils. Una anàlisi del pes de les peces indica que aquest era força regular, la qual cosa posa de manifest una relació numèrica complexa entre el nombre de pondera i la força total exercida en la tensió de la roba. Es prenia el cabdell, i es feia passar el fil horitzontalment de forma alternativa per dalt i per baix dels fils verticals tensats, tot trenant la roba. Les peces de roba així obtingudes es tallaven i cosien per formar els vestits. Les fonts clàssiques afirmen que els vestits de lli o llana dels ibers eren de color blanc o que podien anar tenyits amb diversos colors, com ara el vermell o el blau. Els colorants emprats en la indústria tèxtil preromana eren d’origen mineral (òxid de ferro, manganès, carbó) o animal (conquilles), reduïts a pols i barrejats amb diversos tipus d’aglutinants de base grassa o aquosa. El tintatge de la roba es feia mitjançant la immersió en un recipient ceràmic, o amb l’ajut d’un tampó que permetia imprimir el color i el motiu damunt el teixit. Un exemple d’estructura industrial per al tractament del lli va ser localitzat al poblat del Coll del Moro (Gandesa), en un nivell d’ocupació corresponent al segle III aC, format per dues cubetes de gran mida enllosades amb tovots, on es procedia a la manipulació de les plantes de lli.

L’espai interior de les unitats d’habitació es pot analitzar a partir de la dispersió dels ítems identificats al seu interior i per les estructures constructives que serveixen per delimitar la superfície des del punt de vista formal i conceptual. En el període de transició entre el bronze final i la primera edat del ferro es produí a l’àrea del curs inferior del riu Ebre la implantació d’estructures arquitectòniques realitzades amb materials no peribles, és a dir, amb fonaments de pedra i murs de tovot o tàpia, seguint patrons constructius de tipus regular, tot indicant els primers trets d’una organització urbanística predefinida; poblats com ara Aldovesta (Benifallet), Barranc de Gàfols (Ginestar) o La Ferradura (Ulldecona) informen molt clarament del nou sistema de poblament. Paral·lelament, a l’àrea de l’Alt Empordà es pot analitzar la transició entre les estructures constructives indígenes formades per fons de cabana de planta circular (i posteriorment rectangular) fetes amb fustes i fang, els fonaments de les quals serien rases fetes a la roquera, com ara les trobades al poblat de La Fonollera (Torroella de Montgrí) o a Sant Martí d’Empúries; i les construccions amb materials no peribles de forma i mides regulars amb parets mitjaneres. Es pot plantejar aquí la relació que pogué tenir aquest canvi amb les influències comercials focees, semites o tirrenes.

Una vegada es regularitzaren les plantes, es pot afirmar que hi hagué una definició concreta de l’ús de l’espai interior, que fins aleshores havia tingut (i continuà tenint en molts casos) un caràcter de multifuncionalitat. En primer lloc, les unitats constructives començaren a diferenciar-se a partir de les activitats que s’hi realitzaren: culte, transformació i preparació d’aliments, fabricació d’elements industrials, magatzem o habitació; en la major part dels casos s’aportaren solucions arquitectòniques específiques per tal de resoldre les qüestions d’espai i funcionalitat, com ara els graners sobreelevats o els sostremorts. Així mateix, a l’interior d’un habitatge es poden distingir diverses àrees d’especialització de tasques, segons condicionants diversos, com ara la llum o la calor; zones de preparació de menjar, de repòs, d’activitats industrials, són reconegudes pels tipus i posició dels ítems.

En un habitatge ibèric, l’espai privat dels grups s’arranjava a partir dels elements constructius interns i el mobiliari. Entre els primers, els més significatius eren els bancs correguts i les estructures de combustió; els bancs eren fets d’argila batuda i premsada, de vegades folrats amb lloses de pedra a la part exterior, col·locats al llarg de les parets, especialment a la part posterior dels habitatges i servien com a lloc de repòs i com a dipòsit de vasos ceràmics i, de vegades, el seu interior era utilitzat per enterrar-hi nounats, com ara al poblat de La Moleta del Remei. Les estructures de combustió s’emplaçaven arran dels murs o, més habitualment, al centre de les estances. La funció de les estructures de combustió (llars, focs, forns) era múltiple: cocció dels aliments, calor, llum, motiu pel qual la seva situació condicionava la circulació per l’espai interior de la construcció. Les estructures de combustió eren formades per diferents capes. La inferior consistia en una preparació de pedres de mida petita o còdols per anivellar el terreny; al damunt, una segona capa de fragments de terrissa constituïa l’anomenada solera, al mig de la qual s’acostumava a posar una conquilla com a element ritual; una tercera capa de terra rubescent per l’acció de la calor completava l’estructura.

Amb tot, la major part de la definició de l’espai es feia amb el mobiliari. Les característiques peribles d’aquest tipus de peces han impedit la conservació de la major part dels elements que van servir per arranjar la vida domèstica de les comunitats del món antic, però la informació gràfica (pintura ceràmica, relleus) ens proporciona dades suficients per comprendre que, des de l’inici de la primera edat del ferro, hi havia una gran varietat de mobles. Es poden enumerar els següents: mobles per seure (trons, bancs, banquetes, tamborets), per a usos diversos (taules), per guardar objectes (taulells, caixes, arques, prestatges) o per descansar (llits). El material més emprat per a la seva fabricació va ser la fusta, però als jaciments del sud de la Península s’han identificat elements decoratius del mobiliari fets amb ivori o amb treballs de marqueteria.

L’exemple més clar de la distribució de l’espai en el món romà es la distinció que es feia a les vil·les entre la zona de residència o pars urbana i la zona industrial o pars rustica. La primera es pot veure en els casos de dues villae: la d’Els Munts a Altafulla, ocupada entre els segles II i IV dC, i la de Torre Llauder, a Mataró, construïda durant el regnat d’August (30 aC-14 dC), malgrat que va tenir la seva fase de màxima esplendor entre els segles II i III dC; podia constar d’una porxada d’accés o peristil, un atri (atrium) o pati que feia les funcions de distribuïdor, amb una piscina central (impluvium) destinada a recollir l’aigua de la pluja; una sala de recepció (aula); uns banys de tipus privat, reproducció a menor escala de les parts essencials dels banys públics existents a les ciutats (formats per un frigidarium —sala de bany amb aigua freda—, un tepidarium —sala de banys amb aigua tèbia— i un caldarium —sala de banys amb aigua calenta—, fets amb un paviment hipocaust que permetia l’escalfor de l’aigua i de la sala; uns vestuaris (apodyterium) i unes clavegueres per a l’evacuació de les aigües residuals completaven aquesta estructura. La vida diària es feia a les habitacions (cubiculum) i els despatxos (tablinium). Altres dependències de la zona residencial eren les cuines i les latrines.

Una divisió complexa es feia també de l’espai de tipus industrial o agrari, integrat per quadres, graners, magatzems i zones de producció de manufactures, de manera que les vil·les eren estructures econòmiques autosuficients. La compartimentació de l’espai es mantingué al llarg del Baix Imperi i l’alta Edat Mitjana, tant a les construccions urbanes com molt especialment al món rural, on els masos foren els hereus del sistema d’explotació de la terra (fundus) del període romà. Altres estructures constructives, com ara les petites fortificacions feudals del tipus del castell de Mur, al Pallars Jussà, mantingueren també una clara diferenciado de funcions entre les àrees de residència i aquelles zones econòmiques i agrícoles.

A partir del món ibèric es diferencien molt clarament aquelles construccions destinades al culte, identificades amb el concepte de temple o estructures comunitàries per a la realització del ritual; és un sistema d’identificació de recintes que podem resseguir perfectament des dels edificis públics dels poblats de Burriac (Cabrera de Mar) i Puig de Sant Andreu (Ullastret) fins als monestirs medievals, passant pels temples romans (com ara els de Barcino o Tarraco) o les basíliques paleocristianes, com les del Bovalar (Seròs) o Tarraco, aquesta darrera construïda al segle VI dC. Les pràctiques cultuals feren necessària la fabricació o l’obtenció de peces, de vegades d’una qualitat tan elevada com l’encenser de bronze fet en un taller oriental identificat a la basílica del Bovalar, datat del segle VI dC. Malgrat tot, és força significatiu el manteniment de determinades activitats de culte a l’interior dels habitatges que requerien uns estris específics.

Als poblats ibèrics, la major part dels cultes es portaven a terme al si de les estructures gentilícies o familiars; eren cultes o ritus que tenien com a finalitat el manteniment dels lligams ideològics i de parentiu que unien els seus integrants. Entre els diferents tipus de rituals que s’hi practicaven hi havia l’enterrament dels nadons sota el pis dels habitatges com a record de les llavors del cicle agrari, per comparació amb les etapes de la vida de l’home; les ofrenes de fonamentació sota els paviments o els murs, com a element rogatori de protecció de la construcció i els seus habitants; i els cultes d’arrel agrària, relacionats amb la fecunditat dels camps, el bestiar i els homes. Per a aquest culte es feien servir, en un gran nombre de poblats ibèrics, vasos ceràmics plàstics amb representació d’una divinitat femenina protectora de l’agricultura (probablement Demèter o Tanit), anomenats pebeters o cremadors de perfums, en els quals la deessa duia els elements simbòlics del cicle agrari (coloms, raïm, fruits); el període d’un més gran desenvolupament d’aquest culte tingué lloc entre els segles IV i III aC, en què la producció agrícola assolí una importància cabdal en l’estructura econòmica ibèrica.

El concepte dels cultes domèstics es mantingué en el món romà per mitjà dels déus protectors o lars, un exemple força significatiu dels quals va ser ben documentat a la vil·la de Vilauba (Camós), datat del segle III dC i que inclou estatuetes de la Fortuna, Mercuri i Lar.

Una producció industrial de vaixella de luxe

Arran de l’extensió del comerç foceu-emporità junt amb la de les estructures socials i territorials ibèriques, es va anar consolidant entre aquestes el gust per la possessió i l’ús de peces de vaixella àtica fina, tan de l’estil de figures vermelles com del de vernís negre, que eren emprades en els ritus de cohesió social, com ara els banquets, i en el món funerari com a contenidors de les cendres i les restes òssies dels difunts recollides després de la cremació. La vaixella de luxe era, doncs, un clar símbol d’estatus i poder econòmics al si de les comunitats ibèriques.

Quan a mitjan segle IV aC els factors econòmics i polítics a la Mediterrània oriental provocaren el tancament de les rutes de comerç grec cap a les colònies occidentals i els territoris indígenes convertits en els seus mercats potencials, el flux de mercaderies de luxe que arribava als poblats ibèrics patí un greu sotrac, que significà la seva quasi total desaparició, amb la minsa excepció de la distribució d’un nombre reduït de vasos de la Magna Grècia i Sicília de baixa qualitat. La pèrdua d’aquestes importacions no suposà un canvi en les tipologies de la vaixella de luxe en el món ibèric, sinó que, al contrari, els models grecs començaren a ser imitats en les sèries de la ceràmica ibèrica oxidada i reduïda, alhora que els vasos àtics dels segles V i IV tenien una vida útil molt més llarga que el seu cicle comú a d’altres àrees de la Mediterrània, motiu pel qual es troben sovint en nivells estratigràfics del segle III aC, moltes vegades amb forats, per la seva restauració amb plaques de plom.

Al començament del segle III aC, els tallers ceràmics de la península Itàlica, molt especialment els d’Etrúria i el Laci, començaren la producció i distribució de nous tipus de vaixella de luxe de vernís negre que intentaren omplir el buit deixat en els mercats occidentals per la desaparició del comerç grec. Fou en aquest moment quan, a 1’àrea del golf de Roses, s’endegà la fabricació d’uns tipus de vasos que caracteritzaren el registre arqueològic de la darrera fase del període ibèric ple: el Taller de Rhode.

Malgrat que els textos clàssics atribueixen la seva fundació a un període anterior a la celebració de la primera Olimpíada (776 aC), considerant-la així com la colònia grega més antiga de la Mediterrània occidental per davant de la de Pithecusa (Ischia, al golf de Nàpols), les intervencions dutes a terme a l’interior de la ciutadella de Roses al principi dels anys setanta per Miquel Oliva i Prat van documentar l’existència d’un barrí hel·lenístic amb urbanisme de tipus hipodàmic amb una cronologia global que no ultrapassà el segle V aC i que tingué el seu floriment a partir del darrer quart del segle IV i, sobretot, a la primera meitat del segle III aC. Durant aquest període, la colònia de Rhode va competir comercialment amb la polis emporitana per al control de les rutes comercials i dels mercats de l’àrea de la costa del Llevant de la península Ibèrica i la regió sud-oriental de França, i va expressar la seva independència de la ciutat focea veïna amb emissions numismàtiques, basades en el patró de la dracma, amb el símbol de la rosa de quatre pètals oberts com a emblema de la ciutat; aquestes emissions en argent es van complementar amb les de divisors en bronze.

En no tenir un hiterland gran d’on treure matèries primeres o productes agraris per comerciar, i sent difícil l’obtenció de mercaderies d’altres zones de la Mediterrània per la situació política i econòmica imperant, la colònia de Rhode va desenvolupar la producció d’un producte amb un mercat potencial ja consolidat entre les comunitats ibèriques: la vaixella de luxe, orientada, segons els seus tipus formals, no cap a un comerç amb les elits nobiliàries o gentilícies, sinó més aviat cap a una distribució massiva de vasos, a fi d’ampliar el ventall de compradors i els guanys obtinguts amb aquest comerç. Els forns on es van fabricar les diferents sèries ceràmiques d’aquest taller van ser identificats a l’àrea industrial del barri hel·lenístic als anys vuitanta arran de les intervencions arqueològiques dirigides per Aurora Martín, i es convertí, fins aleshores, en un dels conjunts més interessants per estudiar el procés industrial dels terrissaires preromans. Els rebuigs de forn, les peces deformes i els diferents defectes de decantació de l’argila o coloració del vernís són clars exponents dels problemes que comportava una fabricació a gran escala com la que es va desenvolupar als tallers de Rhode. Les anàlisis tipològiques, decoratives i de distribució de les produccions occidentals de vernís negre duts a terme al llarg de la dècada dels anys noranta per Jean-Paul Morel, Yves Solier o Enric Sanmartí, han permès d’identificar com a provinents del Taller de Rhode materials que abans es creia que pertanyien a diferents centres ceramistes del nord-est de la península Ibèrica i el sud de França, com ara Empòrion o Ensèrune. Els vasos dels tallers de Nikia-Iwn, les Tres Palmetes Radials, les Tres Palmetes Radials damunt una línia d’estries, o de Pi-alfa-ro van ser fabricats a Roses al costat de les peces pròpies del Taller de Rhode, i les diferències o marques de terrissaire indicaven una producció no centralitzada sinó realitzada en diferents obradors de la colònia que van tenir àrees de distribució a vegades coincidents, però al més sovint més reduïdes que aquelles produccions emblemàtiques del taller.

Les formes ceràmiques fonamentals produïdes a Rhode eren una derivació, i alhora una evolució, de diferents tipus de vasos de la producció àtica de vernís negre dels segles V i IV aC, especialment els bols o pàteres dels tipus Lamboglia 26 i Lamboglia 27, pròxims als Lamboglia 21 i Lamboglia 22 que van caracteritzar les formes àtiques per beure a partir del 400 aC, amb la progressiva desaparició de les kylixs del registre arqueològic. Aquests tipus formals, al costat d’altres, com els cràters (Lamboglia 40), els escifs (Lamboglia 42 i Lamboglia 43), els plats de peix (Lamboglia 23) o els bols de mida petita (Lamboglia 25B) van suposar un canvi radical en la concepció de la vaixella de luxe que fins aleshores arribava als mercats ibèrics, marcada per l’associació dels grans cràters de calze, campana o columnes amb escif i kylix que significaven l’aixovar del simposi per beure plegats el vi, símbol de l’estatus i el poder.

Les formes obertes dels vasos fabricats al Taller de Rhode representaven una democratització de la possessió de peces de vaixella de luxe, com indiquen els seus percentatges i mapes de distribució i amortització, però també una nova forma de consumir els aliments, ja que les peces obertes pròpies d’aquesta producció es relacionen amb la ingestió de productes líquids o caldosos, pròxims a les farí-netes, la barreja de líquids í talls de peix o carn bullits de les quals eren la part fonamental de la dieta.

Les produccions ceràmiques de Rhode van tenir, però, una vida efímera. Les convulsions provocades al sud i sud-est de la península Ibèrica per l’extensió del dominí púnic amb les campanyes dels generals bàrquides van tallar les relacions amb els millors mercats potencials d’aquestes produccions, alhora que els navegants i comerciants romans van començar a portar als mercats del nord-est les produccions de vernís negre de l’àrea de la Campània que van substituir els vasos del Taller de les Petites Estampilles de Laci, que ja havien competit amb les peces del Taller de Rhode a mitjan segle III aC. Els fets polítics i socials derivats de la Segona Guerra Púnica (218-202 aC) i de la repressió del cònsol Marc Porci Cató l’any 195 aC van enfonsar tant la independència de les comunitats ibèriques com la importància de les colònies gregues a la Península, posant-hi punt i final a una producció industrial que va marcar la major part del segle III aC.

Bibliografia

Obres generals

  • Balañà, R: Els musulmans a Catalunya (713-1153). Assaig de síntesi orientativa, Sabadell, 1982.
  • Barral, X.: L’arqueologia a Catalunya, Barcelona, 1989.
  • Canal, J. ; Carbonell, E.: Catalunya paleolítica, Girona, 1989.
  • Carbonell, E. ; Pons, E.: Girona abans de Girona. Prehistòria, Girona, 1990.
  • Carreras, C; Funari, P. P.: Estudios sobre el comercio de aceite bético y africano en Britannia, Barcelona, 1998.
  • Casas, J.: L’Olivet d’en Pujol i Els Tolegassos, Girona, 1989.
  • Casas, J. ; Castanyer, P. ; Nolla, J. ; Tremoleda, J.: El món rural d’època romana a Catalunya. L’exemple del nord-est, Girona, 1995.
  • DDAA: Un abocador del segle V dC en el fòrum provincial de Tarraco, Tarragona, 1989.
  • DDAA: Roma a Catalunya, Barcelona, 1993.
  • DDAA: Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana. Antiguitat tardana. Campanyes 1982-1989, Barcelona, 1993.
  • Giralt, J.: L’arqueologia andalusina a Catalunya, Barcelona, 1986.
  • Loriente, A.: L’horitzó andalusí de l’antic Portal de la Magdalena, Lleida, 1991.
  • Mar, R. ; Ruiz de Arbulo, J.: Ampurias Romana. Historia, arquitectura y arqueología de una ciudad antigua, Sabadell, 1993.
  • Nieto, J.: Excavacions arqueològiques subaquàtiques a Cala Culip, Girona, 1989.
  • Olesti, O.: El territori del Maresme en època republicana (segles iii-i aC): estudi d’arqueomorfologia i historia, Bellaterra, 1996.
  • Palet, J. M.: Estudi territorial del Pla de Barcelona. Evolució històrica i estructurado del territori en època romana, segles II/I aC-IX/X dC, Barcelona, 1995.
  • Pera, J.: La romanització a la Catalunya interior: estudi històrico-arqueològic de Iesso i Sigarra i el seu territori, Bellaterra, 1992.
  • Riu, M.: L’aportació de l’arqueologia a l’estudi de la formació i expansió del feudalisme català, Girona, 1986.
  • Riu, M.: L’arqueologia medieval a Catalunya, Barcelona, 1989.

Ceràmiques

  • Aquilué, J.: Las cerámicas africanas de la ciudad romana de Baetulo, Oxford, 1987.
  • Arxé, J.: Les llànties tardo-republicanes d’Empúries, Barcelona, 1992.
  • Bacaria, A.: Importacions sudgàl·liques i produccions locals de ceràmica, Barcelona, 1995.
  • Barberà, J. ; Nolla, J. M. ; Mata, E.: La ceràmica grisa emporitana, Barcelona, 1993.
  • Beltrán, M.: Guía de la ceràmica romana, Saragossa, 1990.
  • Berni, R: Las ánforas de aceite de la Bética y su presencia en la Cataluña romana, Barcelona, 1998.
  • Casas, J. ; Castanyer, P. ; Nolla, J. ; Tremoleda, J.: Ceràmiques comunes i de producció local d’època romana. I, materials augustals i alto-imperials a les comarques orientals de Girona, Girona, 1990.
  • Cau, M. A.: Cerámica tardorromana de cocina de las Islas Baleares. Estudio arqueométrico, Barcelona, 1998.
  • Comas, M.: Baetulo. Les àmfores, Badalona, 1985.
  • DDAA: La presencia de material etrusco en la península Ibérica. Barcelona, 1991.
  • DDAA: Ceràmica comuna romana d’època Alto-imperial a la península Ibérica. Estat de la qüestió, Barcelona, 1995.
  • DDAA: Contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles iv-x), Barcelona, 1997.
  • DDAA: Les fades ceràmiques del segle III a. n. e. a Catalunya, el País Valencià i les Balears, Barcelona, 1999.
  • Fernández, A.: Las ánforas romanas de Valentia y de su entorno marítimo, València, 1984.
  • Gracia, F.: Las influencias mediterráneas y el momento de plena formación de la cultura ibérica en Cataluña. Las cerámicas áticas y de barniz negro en el poblado ibérico del Molí d’Espígol. Tornabous, Barcelona, 1986.
  • Miró, J.: La producción de ánforas romanas en Cataluña. Un estudio sobre el comercio de vino de la Tarraconense, Oxford, 1988.
  • Pérez, A.: La terra sigillata de l’antic Portal de la Magdalena, Lleida, 1990.
  • Picazo, M.: La cerámica ática de Ullastret, Barcelona, 1977.
  • Principal, J.: Les importacions de vaixella fina de vernís negre a la Catalunya sud i occidental durant el segle III a. n. e. Comerç i dinàmica d’adquisició en les societats indígenes, Oxford, 1998.
  • Puerta, C.: Baetulo. Ceràmica de parets fines, Badalona, 1989.
  • Ramon, J.: Las ánforas fenicio-púnicas del mediterráneo central y occidental, Barcelona, 1995.
  • Revilla, V.: Producción cerámica y economía rural en el Bajo Ebro en época romana. El alfar de l’Aumedina, Tivissa (Tarragona), Barcelona, 1993.
  • Sanmartí, E.: La cerámica campaniense de Emporion y Rhode, Barcelona, 1978.
  • Vegas, M.: Cerámica común romana del Mediterráneo occidental, Barcelona, 1979.

Intruments

  • Bonet, H.: El Tossal de Sant Miquel de LLíria. La antigua Edeta y su territorio, València, 1995.
  • Flos, N.: Baetulo. Els vidres, Badalona, 1987.
  • Munilla, G.: Los bronces paleoibéricos de uso personal en Occidente, Barcelona, 1989.
  • Palli, R: Els bronzes romans a Catalunya, Barcelona, 1990.
  • Soler, N.: Les indústries del paleolític superior en el nord de Catalunya, Barcelona, 1990.

Excavacions a Rhode (Roses)

  • Díaz, C.: La ciutadella de Roses, Girona, 1998.
  • Martin, A. ; Nieto, J. ; Nolla, J. M.: Excavaciones en la ciudadela de Roses (Campaña 1976 y 1977), Girona, 1979.
  • Nieto, J.: El edificio A de la ciudadela de Roses. La terra sigillata africana, Girona, 1993.
  • Sanmartí, E.: La cerámica campaniense de Emporion y Rhode, Barcelona, 1978.