Alguns membres de la noblesa catalana que feren carrera militar en temps de la Il·lustració van realitzar una obra de govern important. El cas de l’actuació als “regnes de Xile i del Perú” de Manuel d’Amat i de Junyent (Vacarisses, 1707 – Barcelona, 1782) presenta un interès objectiu i ha originat un bon nombre de llegendes populars, sainets, operetes i cinema.
Aprenentatge mediterrani
Manuel d’Amat estudià al Col·legi de Sant Pau, que la Companyia de Jesús tenia a València, i al Col·legi de Cordelles o Seminari de Nobles de Barcelona. El 1721 ingressà a l’orde de Sant Joan de Jerusalem i marxà a Malta, on va viure set anys. Participà com a militar en diverses missions a Itàlia, a les places del nord d’Àfrica i a Mallorca. El 1755 fou nomenat governador capità general de Xile. Al viatge (de deu mesos) fins a Xile seguí un nou itinerari: Cadis-Buenos Aires, directament; després, per terra i amb mules, Buenos Aires-Córdoba-Rioja-Salta-Lima, i, finalment, Lima-Santiago de Xile.
El nou governador, des de la ciutat de Concepción, decidí crear una pista per terra cap al sud: des del límit que era el riu Bío Bío fins a les illes Chiloé, enllaçant les places de Valdivia i Osorno. A Santiago, canalitzà i modificà el curs del riu Mapocho, feu edificar un mercat públic cobert, augmentà els recursos de la Universitat, i hi introduí l’estudi de la geografia de Xile, i “va posar de moda”, escriu Vicenç Pascual, “passejar pels jardins”.
Manuel d’Amat: itinerari americà
La Ciutat dels Reis
El 1760, el rei Carles III d’Espanya nomenà Manuel d’Amat titular del virregnat del Perú. Al setembre del 1761 feu el trajecte Santiago de Xile, Valparaíso, Callao i Lima.
La Ciutat dels Reis, la capital del virregnat del Perú, havia estat assolada el 28 d’octubre de 1746 per un terratrèmol de gran intensitat, en què havia mort un 20% dels habitants, i s’havien destruït del tot o parcialment la major part de les seves tres mil edificacions. Les tasques de neteja i reconstrucció ja havien començat, i Amat, durant els seus setze anys de virrei, va tenir el temps i la voluntat de convertir Lima en model de l’urbanisme de la Il·lustració. S’ocupà de les infraestructures bàsiques: de refer i ampliar les canalitzacions del subministrament d’aigua a les fonts públiques, de reconstruir les clavegueres, de fer pavimentar els carrers, de construir passeigs (com el Paseo de Aguas) i parcs urbans (com la Alameda de los Descalzos).
Però, al mateix temps, va fer construir, o reconstruir, un palau (Quinta de Presa), un teatre (Coliseum de la Comedia, que pertanyia a l’Hospital de San Andrés), una gran plaça de toros i esglésies (Las Nazarenas, Montserrat). Pensant en la seguretat ciutadana i el manteniment de l’ordre, dividí la ciutat en districtes administratius. Una mica com va fer, aquells mateixos anys, un altre gran il·lustrat català, Antoni de Sartina, a la ciutat de París.
De Tahití a Amat
L’any 1767 arribaren a Tahití unes naus angleses que en van prendre possessió, tot donant-hi el nom del seu rei: King George. Els francesos, que també van intentar apoderar-se de l’illa, van dir-ne Nouvelle Cythère.
El virrei Amat, que des de l’inici del seu mandat havia hagut de lluitar contra els nombrosos atacs britànics, organitzà, entre els anys 1770 i 1774, cinc expedicions per a la incorporació pacífica de Tahití al virregnat, i per al reconeixement territorial de l’illa de Rapa Nui o illa de Pasqua.
La primera expedició de Tahití era dirigida per l’explorador Domingo Boenechea, i el virrei Amat hi situà al seu costat el franciscà Josep Amich, cartògraf i matemàtic, i el també franciscà Jeroni Clota.
La King George Island esdevingué, per uns anys, Illa d’Amat. El 1996, des de Xile, s’escrigué que, al segle XVIII “un catalán [Amat] vuelve a valorar el Océano”. L’Amat Expedition encara sura entre estudiosos i nostàlgics.
Josep Amich
Josep Amich i Aranda (Barcelona, 1711 – Lima, 1783) estudià a l’Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona i, al Perú, treballà en la reconstrucció de Lima i en la planificació de la defensa militar del país. El 1750 es feu franciscà. Amic de Manuel d’Amat, codirigí l’expedició de Tahití i confegí un informe científic: Descripción de la isla de Tahití.
L’illa de Pasqua o Rapa Nui
Les expedicions ordenades pel virrei Amat van iniciar, també, el reconeixement territorial de l’illa de Pasqua, que els seus habitants anomenen Rapa Nui. La fascinació per aquesta illa ha continuat. Més de dos-cents anys després, Antoni Pujador i Estany (Barcelona, 1948 – 1993), enginyer, pilot d’aviació i empresari, esdevingué un bon coneixedor –i defensor– dels rapanuis. Fins al punt que li feren un nom nou: Antoni Pujador Manuheuroroa. Ell, i el norueg Thor Heyerdahl, el mític navegant de la Kon-Tiki, han estat els únics no autòctons que han entrat a formar part del Consell de Caps de Rapa Nui, amb veu però sense vot. Aviat, Pujador en seria el portaveu exterior. Durant la dictadura del general Pinochet, Pujador va defensar l’autonomia de l’illa de Pasqua. A la seva mort, les seves cendres volaren fins a Hanga Roa, la població que fa de capital de l’illa, que ell havia aconseguit agermanar amb la ciutat catalana d’Olot.
Comèdia, òpera, novel·la, cinema, televisió, ballet
La vida privada del virrei Amat al Perú fou poc convencional. Entre altres raons perquè fou –avançant-se als temps– pública. Els 14 anys de les seves relacions amb l’actriu, cantant i dansarina peruana Michaela Villegas han originat una considerable producció artisticoliterària. Teatre: La Carrosse du Saint-Sacrement (1830), de Prosper de Merimée; òpera còmica: La Périchole (1868), de Jacques Offenbach; novel·la: The bridge of San Luis Rey (1927), de Thornton Wilder; cinema: La carrosse d’or (1953), de Jean Renoir, i tres films basats en l’esmentada novel·la de Wilder dirigides per Charles Brabin (1929), Rowland V. Lee (1944) i Mary McGuckian (2004); una sèrie de televisió: La Perricholi (1992), d’Eduardo Adrianzen i Michel Gómez, i un ballet: La Perricholi (1992), de Jimmy Gamonet.
El 1777, Manuel d’Amat tornà, amb 70 anys, a Barcelona. Dos anys més tard es casà amb Maria Francesca de Fivaller, de 24 anys. Li oferí un palau a la Rambla: és el Palau de la Virreina. Amat, des de Lima, va fer arribar el projecte al mestre d’obres Josep Ausich i a l’escultor i arquitecte Carles Grau, en dissenyà el pati i les escales interiors, i, com a l’església de la Mercè, la façana.