El Consell Nacional Català. 1945

El Consell Nacional Català (CNC) fou fundat a la ciutat de Londres al mes de juliol del 1940, ja que el Regne Unit era l’únic estat europeu occidental no ocupat ni controlat per l’Alemanya nazi. L’any 1945, el CNC, per mitjà de la seva delegació a Nova York, s’adreçà, amb un text editat en llengua anglesa, als representants dels cinquanta estats presents en la Conferència sobre Organització Internacional, que se celebrà l’abril del 1945 a San Francisco, i que constituí el primer pas per a la creació de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). La Conferència fou patrocinada pels governs dels aliats que estaven a punt de vèncer la Segona Guerra Mundial, és a dir, els Estats Units, l’URSS, el Regne Unit i també la República Popular de la Xina.

Els primers estats de l’ONU i el CN (1945)

La idea central del document elaborat a Nova York per J. Carner-Ribalta, J.M. Fontanals i J. Ventura Sureda, i titulat “The Case of Catalonia. Appeal to the United Nations” (1944), és molt potent. L’estat català, diu el document, va desaparèixer el 1714 com a resultat d’una de les primeres guerres internacionals, o mundials (la guerra coneguda com a Guerra de Successió a la Corona de les Espanyes), i no va desaparèixer, doncs, com a resultat d’un conflicte “intern” espanyol. La recuperació de l’estat català, iniciada amb l’Estatut d’Autonomia del 1932, ha de ser resultat, doncs, d’un nou acord internacional de la nova organització mundial dels estats, en el qual han de tenir un paper central les quatre grans potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial, que es proposen construir un món on els drets històrics dels pobles siguin respectats. Correspon, doncs, a la nova ONU, en el moment de reestructurar el món, d’acord amb les realitats nacionals dels pobles, resoldre l’anòmal “cas de Catalunya”.

Les organitzacions

La localització de les organitzacions catalanes signants del document “Appeal” del 1944 pot donar notícia dels nuclis catalans, que constitueixen la xarxa internacional de la resistència catalana a la dictadura del 1939. L’organització que promovia “Appeal” era la delegació als Estats Units del Consell Nacional Català amb seu a Londres, presidit per Carles Pi i Sunyer, exconseller en cap del Govern de la Generalitat, que substituïa el Govern de la Generalitat de Catalunya, que Lluís Companys havia tot just esbossat quan fou lliurat a Hendaia a la policia de la dictadura espanyola.

El Consell Nacional Català de Londres és una organització dirigida per vint consellers: cinc de residents a Londres, un als Estats Units, sis a Mèxic, un a Cuba, dos a Colòmbia, un a Bolívia, dos a l’Argentina, un a l’Uruguai, més un representant del Front Nacional de Catalunya, resident a l’interior de la Catalunya espanyola. A la Gran Bretanya, però, el CNC, a més dels membres residents a Londres (P. Bosch i Gimpera, R. Parera, F. Vergés o J. Trueta), tenia membres a Oxford (J. Gili), Cambridge (J. Mascaró, R. Gerhard), Birmingham, Baringstone i Brampton.

Paral·lelament, un cert nombre d’organitzacions polítiques catalanes van donar suport a la iniciativa del CNC. En xifres, a l’Argentina, una organització de la ciutat de La Plata, la capital de la província de Buenos Aires; set organitzacions de Buenos Aires; una de Córdoba; una de Rosario; una de Bahía Blanca, i una de Mendoza. A Xile, nou de la capital, Santiago de Xile, una de Valparaíso, una de Concepción, una de Valdivia, una de Cautin, una de Curico i una de Linares. A l’Uruguai, tres organitzacions de Montevideo. A Colòmbia, una de Bogotà i una de Barranquilla. A Veneçuela, una de Caracas. A l’Equador, una de Guayaquil. A Mèxic, vuit de Ciutat de Mèxic. A Guatemala, una a la capital. A Costa Rica, una de San José. A Cuba, tres entitats de l’Havana i una de Santiago de Cuba.

En conjunt, totes aquestes entitats representen uns “75.000 catalans organitzats de l’hemisferi americà”, i ho fan en nom dels “150.000 joves catalans que moriren en la Guerra Civil per erradicar el feixisme d’Espanya i assegurar la subsistència de la democràcia a la Península Ibèrica”. I, “en nom del poble de Catalunya”, és a dir, dels “drets de 3.000.000 de catalans”. El document també explica que “pròpiament, les terres catalanes inclouen, a més de Catalunya, els vells reialmes de València i de Mallorca, així com, també, l’antic territori català del Rosselló, annexat a França... amb un total de població de gairebé 6.000.000”.

La Generalitat de Catalunya a l’exili

Des del 1940, des del segrest i la mort del president Companys, fins al 1954, la Generalitat de Catalunya a l’exili va ser representada per un nou president, Josep Irla i Bosch, que va viure, amb la seva família, a diversos punts de l’estat francès. Primer, a Ceret, a la Catalunya francesa, i després a Cogolin, a la Provença, Irla fou clandestí com a president, i legal, com a fabricant de taps de suro. Al maig del 1945, Carles Pi i Sunyer, després d’una estada a París i a Tolosa de Llenguadoc mantenint converses amb el president Irla, va proposar als membres del CNC l’autodissolució per donar pas a la formació d’un Govern de la Generalitat. I, efectivament, al setembre del 1945, Irla formà un govern d’unitat nacional amb representació de totes les forces polítiques catalanes democràtiques, format inicialment pel president i sis consellers. Un dels consellers residia a Londres (Carles Pi i Sunyer); un altre, entre Brussel·les i Mèxic (Josep Carner), i un altre, entre Moscou, París i Mèxic (Joan Comorera). Al novembre del 1945, s’incorporaren al govern un exiliat a Mèxic (Francesc Paniello) i un a Buenos Aires (Manuel Serra i Moret). La primera reunió del nou govern, però, no es pogué realitzar fins el 13 de gener de 1946.

Dos anys després, al gener del 1948, el president Irla va emetre un comunicat per Ràdio París on anunciava la dissolució del seu govern. De fet, en aquells mateixos mesos es trencaren molts governs d’unitat de molts estats d’Europa. El fantasma de la Guerra Freda havia aparegut.

A l’ONU

La dictadura espanyola del 1939 no fou admesa, d’entrada, a l’ONU. El pes de documents com l’“Appeal” i, sobretot, és clar, dels representants d’alguns estats, com era el polonès Oskar Lange, en foren ben segur un factor. Però, els aliats i, doncs, l’ONU no van promoure la creació d’un estat català ni d’una confederació ibèrica.

Alguns anys més tard, quan la dictadura espanyola es veié obligada a reduir els empresonaments massius en camps de concentració i presons, i a minvar els controls arbitraris sobre la distribució d’aliments, de primeres matèries i d’energia, que empobrien tota la població (llevat d’un petit sector de nous rics), l’ONU acceptà l’ingrés de l’estat espanyol i, per tant, els representants de la dictadura espanyola del 1939.

Així i tot, uns quants anys més tard, el 1963, Pau Casals, un dels símbols de la resistència catalana, exiliat voluntàriament a Prada de Conflent, acceptà la invitació del secretari general de l’ONU per a fer l’himne (amb lletra d’un poeta nord-americà exbrigadista de la guerra d’Espanya) i interpretar-lo solemnement al davant de l’assemblea general.