El Pessebre i la geografia de Pau Casals. 1960-1973

Pau Casals i Defilló (el Vendrell, 1876 - San Juan de Puerto Rico, 1973) és considerat un dels millors violoncel·listes del segle XX. Interpretant a Bach i, en cert moment, en silenci, Casals ha travessat el món del segle XX lluitant per la pau.

El món de Pau Casals (1960-1973)

El 1901 feu la seva primera gira pels Estats Units, i el 1905, el primer viatge a Rússia. Des de llavors el seu nom s’ha mantingut al primer pla de l’ambient musical mundial. Cal tenir en compte que revolucionà el concepte tècnic i expressiu del violoncel. Entre altres iniciatives seves, a Barcelona destaquen les fundacions de l’Orquestra Pau Casals (1920-39), finançada per ell mateix i amb la qual donà un gran impuls a la vida simfònica catalana, i de l’Associació Obrera de Concerts (1926-39), amb què dugué a terme un intent d’apropar la música al món obrer.

De Prada al món

Fins al gener del 1939, Pau Casals havia estat un músic amb un èxit extraordinari, sol·licitat arreu del món, admirat pels grans músics i amb molt bona sintonia amb diferents sectors socials. Arran de la Guerra Civil Espanyola del 1936-39, es va exiliar a Prada (Conflent), on inicià un silenci musical voluntari amb l’objectiu de denunciar la repressió franquista i demanar al mateix temps el retorn de les llibertats al seu país. Exiliat, doncs, a l’estat francès, s’ocupà especialment, amb tots els mitjans que tenia a l’abast, d’ajudar altres exiliats de la guerra espanyola (1936-39), que, en molts casos, vivien en camps de refugiats en unes condicions, d’“infern de Dante”. Fins al moment que esclatà la guerra només havia actuat públicament com a músic, però des d’aleshores esdevingué un defensor de la pau, de la llibertat i de les minories oprimides.

El 1945, amb la fi de la Segona Guerra Mundial i el triomf de les democràcies, va actuar, amb un gran èxit, com sempre, primer a la ciutat de Londres i després a París. Però, davant de la decisió del Govern britànic i el francès de no rebutjar la dictadura espanyola del 1939, va optar pel silenci. L’any 1950, accedí, tanmateix, a les nombroses peticions perquè tornés a tocar en públic, quan alguns dels millors intèrprets de Johann Sebastian Bach del món organitzaren a Prada mateix un festival de música dedicat íntegrament a aquest autor, que seria el I Festival de Prada. De fet, cal recordar que quan tenia 14 anys, l’any 1890, va descobrir en una llibreria de vell del carrer Ample de Barcelona la partitura Sis suites per a violoncel, de J.S. Bach, un autor que el va copsar molt íntimament i que passà a formar part del seu repertori d’una manera destacada. El 1958 va contribuir a la commemoració del 10è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, amb un concert a la seu de l’ONU a Nova York: “Fou l’esdeveniment musical amb més difusió de la història. Va arribar, per mitjà de la nova tecnologia del cable transatlàntic, a les xarxes radiofòniques de setanta-cinc estats dels cinc continents, i fou retransmès per televisió per la CBS.”

El 1960, a Acapulco, Mèxic, estrenà l’oratori El Pessebre, amb lletra de Joan Alavedra, poeta i polític, que va guanyar amb aquest poema els Jocs Florals de Perpinyà, l’any 1943. La interpretació musical anà a càrrec del compositor i director Narcís Costa i Horts i des del 1962 ha estat interpretada a les principals ciutats d’arreu del món com una crida a la pau i a la fraternitat entre els pobles. Es donà a conèixer en una memorable sessió de l’ONU el 1963, en la celebració del XV aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans per U Thant, aleshores secretari general de l’ONU, com a símbol de pau universal, el qual fou aclamat per persones de totes les races i creences. Foren significatives, també, les presentacions de l’oratori a Sant Miquel de Cuixà, en la proclamació de Pau i Treva de Déu, l’any 1966; a Barcelona, el 1967, i a Montserrat, el 1971. És la partitura catalana més difosa mundialment.

L’objectiu explícit era la lluita per la pau a tots els racons del món. El Pessebre, ha estat molt interpretat des de la seva creació i fou enregistrat en disc, per primera vegada, el 1974.

Geografia de Pau Casals

Pau Casals és reconegut internacionalment. La International Pablo Casals Cello Competition se celebra anualment a Kronberg, Alemanya. Existeixen sales anomenades Pau Casals a l’Auditori de Barcelona, al Centre Català de Rosario, a l’Argentina, com també al centre cultural Paseo la Plaza, de Buenos Aires. A Tòquio, un auditori de música clàssica en duu el nom, l’University Casals Hall, com també el Casals Hall Ensemble. També es diuen així diverses escoles al Bronx (Nova York), Chicago, Cook Country (Illinois), Bayamon (Puerto Rico) i Nezahualcóyotl (Mèxic). Cal destacar el concert del 13 de novembre de 1961, a la Casa Blanca, Washington, on Casals fou convidat pel president J.F. Kennedy, tot i que, cinquanta-set anys abans, el 1904, ja hi havia actuat quan era president T. Roosevelt.

Existeixen places i carrers que li són dedicats en nombroses ciutats i pobles arreu, des de Berlín, el 1929, fins a París (Boulogne-Billancourt), el 2007, on s’ha previst d’instal·lar una escultura del violoncel·lista d’Àlvar Suñol. En aquest cas, a la cerimònia d’inauguració hi assistiren, entre d’altres, el conseller de cultura J.M. Tresserras i l’expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol. El nom escollit no farà estrany als parisencs, perquè el 1971 Pau Casals va rebre la Gran Creu de l’Orde del Mèrit Nacional, atorgada pel govern francès.

Fundacions i festivals

El 3 de juliol de 1972, Pau Casals i la seva esposa, Marta Montáñez, van crear la Fundació Pau Casals amb l’objectiu de deixar a Catalunya tot el llegat que el mestre conservava a la casa de Sant Salvador. El poble català havia de ser el dipositari d’aquest patrimoni i, amb aquesta voluntat, Pau Casals confià el govern de la fundació a un patronat constituït pels presidents d’algunes de les institucions culturals més representatives del moment. A San Juan de Puerto Rico, on el mestre va viure molts anys, hi ha el Museu Casals i el Conservatorio Pablo Casals. D’altra banda, se celebren anualment tres festivals dedicats a ell: a Prada, des del 1950, a San Juan, des del 1957, i al Vendrell, des del 1980.