A desgrat de les dues dictadures politicomilitars dels períodes 1923-30 i 1939-75, del quasi constant allunyament de les inversions públiques en recerca i dels intents polítics de desmantellament de l’Institut d’Estudis Catalans i de les universitats i institucions científiques catalanes, els científics catalans del segle XX han fet contribucions importants.
Contribucions dels científics catalans
Les seves recerques s’han localitzat –segons els interessos científics i els programes que han anat sorgint– en àrees geogràfiques molt diverses: des dels fons de la Mediterrània fins a l’Antàrtida, des dels jaciments del Vallès i el Penedès fins a la superfície de Mart, passant per la selva equatorial del golf de Guinea o la Gran Sabana veneçolana.
Les recerques empíriques de camp han permès a alguns d’aquests científics formular, en certs casos per primera vegada, una “teoria general moderna” específica d’una determinada branca científica. És el cas de la teoria ecològica de Margalef, l’etologia de Sabater i Pi, la geobotànica de Cuatrecasas o la teoria de la població de Sauvy.
Onze noms
Ramon Margalef (Barcelona, 1919 – 2004), limnòleg i biòleg marí, és el primer científic que ha sistematitzat l’ecologia com a ciència. Els seus tractats han estat traduïts a totes les llengües vehiculars i els seus mèrits científics han estat reconeguts per les principals institucions de l’oceanografia, la biologia marina, les ciències ambientals i l’ecologia.
Fèlix Cardona (Malgrat, 1903 – Caracas, 1982), sense formació acadèmica inicial, va explorar, herboritzar i cartografiar la Gran Sabana i la Guaiana veneçolana i participà, amb Josep M. Cruxent i d’altres, en la descoberta de les fonts de l’Orinoco. El cim més alt de Veneçuela és el Pico Cardona, amb 2 992 m.
Josep M. Cruxent (Barcelona, 1911 – Taratara, Falcón, Veneçuela, 2005), deixeble de Pere Bosch i Gimpera, exiliat a Veneçuela, fou director del Museu de Ciències Naturals de Caracas, entre els anys 1945 i 1963.
Josep Cuatrecasas (Camprodon, 1903 – Washington, 1993), farmacèutic, va ser un gran investigador de la botànica tropical i un dels fundadors de la geobotànica tot seguint un dels seus mestres: Emili Huguet.
Miquel Crusafont (Sabadell, 1910 – 1983), paleontòleg, descobrí els grans mamífers que habitaren en temps prehistòrics el Vallès i el Penedès.
Àngel Palerm (Eivissa, 1917 – Mèxic, 1980), antropòleg, ha estudiat les possibilitats de canvi d’alguns dels models de sistemes productius agraris contemporanis.
Manuel Cardona (Barcelona, 1934), físic, estudiós de les possibilitats d’utilització del silici, ha estat el primer director de l’Institut Max Planck de Stuttgart.
Jordi Sabater i Pi (Barcelona, 1922), primatòleg, és un dels creadors de l’etologia, la ciència que estudia els comportaments dels animals.
Joan Oró (Lleida, 1923 – Barcelona, 2004) bioquímic, estudià a partir del 1960 la possibilitat de vida a la superfície de la Lluna i de Mart.
Alfred Sauvy (Vilanova de Raó, 1898 – París, 1990), estadístic i demògraf, és autor de la primera “teoria general de la població”, que es publicà, per primer cop, els anys 1952-54. I creador, el 1952, del concepte Tercer Món (Tiers Monde).
Josefina Castellví (Barcelona, 1935), biòloga oceanògrafa, ha estat la primera dona del món que ha dirigit una base científica en una illa de l’Antàrtida. Una base originada per científics catalans gràcies a l’ajut del govern polonès, que va ser adscrita, després, a l’estat espanyol.
Terres i mars
En molts casos, el primer espai de recerca dels científics catalans del segle XX ha estat el més proper: la Península Ibèrica i la Mediterrània. Crusafont va excavar al Vallès i al Penedès, Margalef va estudiar els fons de la Mediterrània, a les Balears i a la costa de Castelló, i també a la ria de Vigo. Cuatrecasas, el massís de Mágina, a Jaén, a Palerm i els regadius d’Israel.
El segon àmbit és Àfrica. Sabater i Pi va estudiar la conducta dels ximpanzés i els goril·les del golf de Guinea. Margalef, la composició i els moviments de les aigües de l’àrea de la costa del Sàhara. Cruxent va participar en expedicions arqueològiques i antropològiques al Senegal i el Congo.
El tercer àmbit és l’Amèrica tropical i els Andes. Cardona investigà a la Guaiana veneçolana i la conca de l’Orinoco. Cuatrecasas, a Colòmbia, a les conques de l’Orinoco i de l’Amazones, i puntualment a Trinidad i Costa Rica. També a Veneçuela, un altre farmacèutic botànic: Miquel de Garganta (Olot, 1903-88). Cruxent, a Veneçuela: l’illa de Cubagua, els jaciments de Jobo, estat de Zulia, i de La Quebrada, Taima-Taima, estat de Falcón. Palerm, a Mesoamèrica: Veracruz, vall de Mèxic, Chiapas, Guatemala i Perú. Margalef, al Carib, a les costes de Puerto Rico, Veneçuela i Mèxic.
El quart espai és el de les aigües, els gels i les roques del continent més desconegut: l’Antàrtida.
El cinquè, l’espai exterior del planeta Terra: les mostres de meteorits i de les superfícies i els “mars” de la Lluna i del planeta Mart, que han estat analitzades per Joan Oró als laboratoris de la NASA.
Centres d’ensenyament
Margalef va ser professor de les universitats de Barcelona, Perusa, París, Puerto Rico, Chicago, Yale, Woods Hole, Laval, Quebec, Davis i Melbourne. I doctor honoris causa per les universitats d’Ais-Marsella, Alacant, Laval, i Ramon Llull. Per la seva banda, Oró va ser professor de la universitat de Houston i doctor honoris causa d’aquesta mateixa universitat. Manuel Cardona ha estat professor a les universitats de Brown, Pennsilvània i Buenos Aires. I Sauvy, professor a l’Institut de Sciences Politiques, al Collège de France, a París, i doctor honoris causa per les universitats de Ginebra, Brussel·les, Lieja, Utrecht, Mont-real i Barcelona.