Ramon Berenguer IV, fill del comte de Barcelona Ramon Berenguer III i de Dolça de Provença, tenia 17 anys quan va morir el seu pare, un dels senyors feudals més importants i rics de la cristiandat, que tanmateix no era rei. D’altra banda, la unió dels regnes de Castella, Aragó i Navarra per les noces d’Urraca, reina de Castella, amb Alfons I d’Aragó havia estat a punt de trencar l’equilibri peninsular i posar en perill l’expansió catalana per terres musulmanes. Va ser precisament per un enllaç matrimonial que el jove comte de Barcelona adquirí la condició reial, conjurà el perill d’una hegemonia castellanoaragonesa a la Península i creà una entitat política original: la Corona d’Aragó.
Un testament complicat
Alfons I, rei d’Aragó, que morí sense fills el 1124, deixà el seu reialme en una situació delicada i difícil, perquè en el seu testament designava com a hereus principals els tres ordes militars del Temple, de l’Hospital i del Sant Sepulcre de Jerusalem.
Unes ambicions castellanes
Aquest testament no convenia a ningú. Navarra aprofitava l’ocasió i se separava definitivament d’Aragó, i Alfons VII de Castella envaïa el Regne de Saragossa argumentant antics drets successoris.
Un matrimoni de conveniència
La unió de Barcelona i Aragó (1137-1162)
La noblesa i una bona part de l’església aragonesa van designar com a rei Ramir, germà del difunt Alfons I, llavors bisbe de Roda-Barbastre. Aquest deixà la mitra episcopal, es casà amb la filla del comte de Poitiers i tingué una filla, Peronella, designada hereva d’Aragó. Lluites internes pel poder i la pressió de l’expansionisme castellà aconsellaren al rei Ramir II cercar l’ajut de l’únic senyor que podia afrontar la situació: el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona. L’aliança comportà el compromís d’esposalles entre el comte barceloní i Peronella l’any 1137, quan aquesta no tenia gaire més d’un any. El comte de Barcelona es convertí en “príncep d’Aragó” i, un cop rebut el jurament de fidelitat i obediència dels estaments nobiliaris i eclesiàstics del regne, actuà com a “senyor” de tots els territoris catalans i aragonesos, i el rei Ramir II es retirà a la vida monàstica. De fet, el matrimoni no se celebrà fins el 1150, any que Peronella esdevenia major d’edat.
Una aportació desigual
En aquesta unió d’interessos, Ramon Berenguer IV aportava els territoris patrimonials del comtat de Barcelona, és a dir, els comtats de Barcelona, Osona, Girona, Besalú i Cerdanya, a més de dominis occitans com Provença, el Carladès, Gavaldà i Millau. Això sense oblidar els drets feudals que el casal barceloní tenia als comtats de Carcassona i Rasès i els pactes de vassallatge que havia rebut d’un bon nombre de comtats, tant catalans com occitans. Peronella, en canvi, només podia oferir el Regne d’Aragó, hipotecat en part per l’ocupació castellana del Regne de Saragossa i les disposicions testamentàries a favor dels ordes militars.
Liquidació del testament
Ramon Berenguer IV pactà amb els ordes de l’Hospital, el Sant Sepulcre i el Temple la renúncia als drets que els convertien en successors del regne d’Aragó mitjançant importants contrapartides econòmiques i donacions en terres per conquerir. Alhora, recuperava el Regne de Saragossa a canvi de jurar fidelitat per aquest territori al rei castellà.
Avenços territorials
Consolidat el domini polític sobre Aragó, Ramon Berenguer IV emprengué l’expansió territorial per les terres del Segre i l’Ebre, que el separaven dels nous dominis aragonesos. Recuperà Montsó i Tamarit de Llitera el 1142, conquerí Tortosa, Lleida i Fraga entre el 1148 i el 1149, i deixà obert el camí cap a les terres més meridionals de la vall de l’Ebre.
La Corona d’Aragó
Mort Ramon Berenguer IV el 1162, el seu fill Alfons es convertí en el primer rei de la Corona d’Aragó, i es titulà rei d’Aragó i comte de Barcelona. Una unió original que preservava la identitat de les parts que la formaven. Com diria Rovira i Virgili: “la Corona va ser una unió de dues nacions en un sol estat”.
Renaixement de l’arquebisbat tarragoní
Una nova estructura eclesiàstica
L’església també va tenir el seu protagonisme. L’any 1154, el papa Anastasi IV, sensible a la unió entre Catalunya i Aragó i a les recents conquestes de Tortosa i Lleida, promogué la seu metropolitana de Tarragona i la dotà de les seus episcopals de Girona, Urgell, Barcelona, Vic, Lleida, Tortosa, Saragossa, Osca, Tarassona, Pamplona i Calahorra. Si s’exceptuen aquestes dues darreres diòcesis d’àmbit navarrès, la província eclesiàstica tarragonina s’adaptava perfectament a la unió política catalanoaragonesa.