La Mancomunitat de Catalunya (1914-24) va posar les bases tècniques i econòmiques de la modernització del conjunt del territori del Principat de Catalunya. El fracàs de la dictadura militar (1923-30), que tenia el suport de la corona espanyola, va obrir el pas a una renovada forma d’autogovern: la Generalitat de Catalunya (1931-39).
El Comissariat al món
La Generalitat tenia vocació d’estat del benestar, però, als anys 1930, a tots els països avançats d’Europa el sector públic era encara petit (5-15% del PIB). Per a posar les bases d’aquest estat, la Generalitat optà per la comunicació, la informació i la cultura.
El Comissariat de Propaganda
El 3 d’octubre de 1936, Lluís Companys, segon president de la Generalitat de Catalunya del segle XX, va signar el decret de creació d’una insòlita i innovadora institució pública: el Comissariat de Propaganda. No era una conselleria, ni el seu cap (aleshores, Jaume Miravitlles) formava part del govern. La creació d’aquest comissariat s’accelerà perquè ho requeria la situació política generada per l’inici de la guerra d’Espanya.
Era la primera vegada que un govern d’un país democràtic es proposava fer propaganda / comunicació política dels valors i les realitzacions de la democràcia (els governs totalitaris ja feia temps que treballaven la publicitat subliminar del totalitarisme). Els mitjans de comunicació que utilitzà el Comissariat de Propaganda se situaren al capdavant del progrés tècnic: pel·lícules, cartells de grans dimensions amb colors vius i incorporació de la fotografia, programes radiofònics, butlletins informatius en nou llengües, exposicions itinerants transportables a llargues distàncies, postals, àlbums fotogràfics, revistes o joguines. En el seu propi llenguatge: kino (cinema), grafo (llibres, cartells, carpetes, revistes, auques, etc.), fono (ràdio), post (enviaments per correu postal), tele (comunicacions telefòniques), lux (il·luminacions nocturnes d’espais emblemàtics) i plàstic (aparadors, exposicions, El més petit de tots, ‘la mascota de la revolució’, la insígnia –el pin– de la Generalitat).
El Comissariat no oblidà la comunicació en directe, això sí, amb l’ajut inestimable dels altaveus, de la luminotècnia i de les projeccions a la via pública. També en directe, organitzà concerts, conferències míting, festivals folklòrics i musicals, representacions teatrals i exhibicions esportives. I inventà el Camió Impremta i Cinema, que permetia projeccions a qualsevol lloc –per exemple, al front– i edicions instantànies.
Diversos sectors socials foren objecte d’una especial atenció pel Comissariat: els combatents als fronts de guerra, els infants, “la dona a la rereguarda” i els visitants estrangers.
El Comissariat al món
El Comissariat va tenir seus, amb personal tècnic adscrit, fora de les terres catalanes: a Londres, París, Seta, Brussel·les, Estocolm i Madrid. Algunes de les publicacions s’editaren en francès i en anglès, a París i Londres. Una exposició itinerant bàsicament fotogràfica fou presentada a les principals capitals de l’Europa democràtica.
Des del Comissariat s’establí comunicació telefònica diària amb les principals emissores de ràdio (la televisió era a les beceroles) i els principals diaris del món. Objectiu: informar sobre el curs dels esdeveniments. Editava el “Butlletí d’informació” en nou llengües i dues llengües no territorials: l’esperanto i el llatí.
- “Butlletí especial per als catalans absents de la Pàtria”, tramès per avió a Buenos Aires.
- “Mallorca Nova”. Butlletí per a “posar en relació els mallorquins antifeixistes d’arreu”.
- “Nova Galiza. Boletín quincenal dos escritores galegos antifeixistas.”
- “L’avant-garde. Journal du front.” Editada a Barcelona pel Foyer du Français Antifasciste, sota el patronatge del Comissariat.
- “Le Journal de Barcelone”. Editat a París, destinat als corresponsals de la premsa internacional que eren a París.
Le sourire de la Catalogne
André Malraux, novel·lista i futur ministre de De Gaulle, presentà el comissari Jaume Miravitlles a John Dos Passos, definint-lo com le sourire de la Catalogne.