La geografia de Baldiri Reixac. 1745

Al segle XVIII, durant la Il·lustració, a bona part d’Europa hi ha un veritable esforç per a explicar “tot lo món” a les escoles. Un bon exemple és un text de Baldiri Reixac i Carbó (Bell-lloc d’Aro, 1703 – Ollers, 1781) titulat Instruccions per a l’ensenyança de minyons (Girona, Anton Oliva, 1749). Es tracta d’un text que, per la seva qualitat, ha estat reeditat una vintena de vegades i que aquí reproduïm tal com figura en l’obra.

"Tot lo món", segons B. Reixac. Superposició dels topònims de Reixac sobre un mapa francès de l’època

Instruccions per a l’ensenyança de minyons

És un text escrit en una petita parròquia de l’Empordà (on B. Reixac va viure durant cinquanta anys) destinat, d’entrada, a l’escola rural, de petites dimensions. I explica que “deuen los pares aprendre les ciències humanes als fills i les filles” . Les dones, segons Reixac, han d’estudiar, ja que “no sols en cas de ser la dona viuda o en cas d’haver de portar una dona lo pes o govern de sa casa son útils lo saber llegir i escriure i les ciències, però sí, també, encara que la dona sia donzella, i no haja de cuidar sinó de sa persona”.

Cal dir que Instruccions és un llibre de lectura agradable, però és, alhora, un llibre complex que inclou diversos discursos: és un tractat de pedagogia adreçat als mestres, als pares de la República i als minyons que ja saben llegir, i poden ensenyar als més menuts. És una enciclopèdia amb parts dedicades a la “ciència de les llengües”; la Matemàtica, que inclou “cant i música” i “Astronomia”; la “Lògica”; la Física, “la ciència de les coses naturals”, i la Geografia, “una de les ciències molt útils i deleitoses” perquè “per a la geografia, un home és de tots els països, i com si hagués anat per tot lo món”.

La geografia del món de Baldiri Reixac

Reixac defineix continent com “lo major espai de terra que podem trastejar sens passar per lo mar”. Així doncs, “dos són los Continents de la Terra: l’un conté Europa, Àsia i Àfrica, i l’altre conté l’Amèrica”.

Europa

“Europa és una de les quatre parts principals de la Terra, (a) la més fèrtil i abundant de tot gènero de grans, vins, olis i herbes, (b) la més florida d’hòmens doctes de tot gènero de ciències i arts, i (c) la més respectable per los innumerables sants que ha produït.” L’Europa de 1745-59 té dotze apartats: Portugal, Espanya, França, “la part que conté Països Baixos, Lorena, Helvècia i Savoia”, Itàlia, Alemanya, “que té per capital Viena”, Dinamarca, Suècia, Polònia, “part de Turquia, que té per capital Constantinopla”, Moscòvia, “que té per capital Moscú”, i “Inglaterra”.

Àsia

Àsia “és la part més gran i més rica del Vell Continent, situada a l’Orient d’Europa”. “La llengua aràbiga és de les més belles i antigues, i la més general a l’Àsia, per quan l’Alcorà fou escrit primerament en esta llengua”.

Reixac distingeix dues parts: la terra ferma i les illes. La “terra ferma es divideix en cinc parts”. Són:

  • I. Orient, que inclou “la Xina, que té per capital Pequin [que]... és tan gran que en lo món no hi ha ciutat que l’iguàlia”; l’“Imperi del Gran Mogol, que té per capital Agra”. “Comunment s’anomena Índies o Indostan” i “es divideix en 42 províncies o regnes”.
  • II. Migdia, amb “dos regions que són com dos illes”: la “península de Malabar” , que “té per capital Goa”, i “és posseïda per més de 50 sobirans”; la “península de Malaca i de Zirbad”, dividida en molts regnes i diferents religions.
  • III. Occident, amb Turquia, “que té per capital Alep”, i “se divideix en 7 parts principals: Anatòlia, Síria, Turcomània, Diarbeck (Mesopotàmia i Yerach), Georgia, Aràbia i les illes”.
  • IV. Septentrió, o Tartària, “una regió molt vasta, que té lo terç d’Àsia”, depenent en gran part, del “Gran Duc de Moscòvia” , i el Turquestan del “Gran Kan dels tàrtars”.
  • V. La part del Mig, o Pèrsia. “Los perses tenen molta inclinació a les ciències humanes.”

Les “illes depenents d’Àsia” són el Japó, les illes de Maria Anna, o “dels Ladrons”, les Filipines, les Moluques, les illes de la Sonda, Ceilan, les Maldives i les illes de la Mediterrània: Xipre i Rodes.

Àfrica

És “la part més meridional del Vell Continent, a la qual los grecs anomenaven Líbia, per raó d’una parenta de Júpiter que tenia aquest nom”. Allà, “lo terreno és sec i estèril... però en moltes parts produeix bons fruits, gra, vi, oli, seda, espècies, mines d’or, plata i sal, i plantes meravelloses...”

Illes a banda, “la terra ferma” es divideix en set estats, que són:

  • I. Egipte, que és turc des del 1516.
  • II. Barbària, “la millor regió i més poblada de tota Àfrica”, “es divideix en 6 parts: Barca, Trípoli, Tunes, Alger, Fes, Marroc”.
  • III. Numídia o Biledulgerid, “des del desert fins a Barbària” .
  • IV. Zara, Sàhara, o el desert. “Los berebers, que són los treballadors de la terra, són los més humils, los més dolços i fidels en lo comerç”.
  • V. Los Països Negres inclouen Nubia, Nigrícia (“que treu son nom del riu Níger”) i Guinea.
  • VI. Etiòpia, “que conté quasi la meitat d’Àfrica, se divideix en Alta, o Abissínia, i Baixa.
  • VII. Les illes: “En lo Mar Roig”, “En l’Occèano” : Gomara, Madagascar, “la illa més gran del món”, Santa Helena i altres, Cap Verd, Canàries, Terceres o Açores, Madera i Port Sant; “En lo mar Mediterrani”: Malta, Lampedosa, Limosa i Gerbes.

Amèrica

“Amèrica, anomenada Nou Món o Índies Occidentals, fou inconeguda de los europeus fins l’any 1492, o 1493, en què Cristòfor Colom, genovès, la descobrí, i ne donà relació al rei Ferdinando d’Aragó”.

Amèrica es divideix en Septentrional i Meridional. L’Amèrica del Nord “també s’anomena mexicana” , i conté: “el regne de México”, que “se divideix en tres prefectures: México, Guadalajara, Guatimala; “Canadà o França Nova”, amb capital a Quebec; Virgínia, capital a Pomejoc; Florida; México Nou, on queden “inconeguts los confins de part de Septentrió”; illes: Bermudes, Califòrnia “a l’occident de Nou Mèxic” (pensaven que Califòrnia era una illa); Antilles.

L’Amèrica Meridional es divideix en vuit parts: Terra Ferma, de Panamà a Guyana; Perú, “aquesta regió és lo tresor més ric de la Terra: [...] produeix abundància de blat, un vi excel·lent, cotó, canyes de sucre, or pertot... un arbre anomenat coca, del qual la fulla té tal virtut, que, posada a la boca, nodreix i apaga la set i la fam”; Xili, que “dependeix del Virrei del Perú”; Terra Magallànica, “la part més meridional d’Amèrica”; Rio de la Plata, amb residència del governador a Assumpció; Brasil, “en la vila de Sant Salvador de Baïa de Todos los Santos, està lo Virrei”. “Los portuguesos posseeixen les costes i unes 60-70 llegües a l’interior”. El País de les Amazones. L’actual Amazònia; les illes: al Pacífic.

Les Terres Polars

Les terres i les illes situades a l’Àrtic són Islàndia, Estotilàndia, Groenlàndia, Nova Zembla, Spitsberg, Terra de Iesso, Nou Dinamarc –Nort Walles– Cumberland-Raleg.

Les terres antàrquiques o meridionals o australs, o magallàniques, segons Reixac, “no són menys fèrtils que l’Amèrica, ni menys poblades que l’Europa. Però, per lo present són menys trastejades de los europeus”. Els noms més importants són Nova Guinea, “Salomó, Nova Zelanda, Nova Holanda, i Terra Astral o Inconeguda”.

Cinc llengües a l’escola

Baldiri Reixac proposa aprendre cinc llengües: la catalana perquè és la llengua pròpia del país i per una altra raó, “la llengua catalana té un gran avanç o una gran excel·lència sobre les demés, perquè té una gran aptitud i proporció per aprendre i entendre les demés llengües”; la llengua llatina perquè és la que “s’usa en totes les universitats i acadèmies”; l’espanyola perquè, en “lo regne d’Espanya”, és la llengua de “comunicar-se los béns i fruits per medi de l’art negociatori”; la francesa, perquè “avui, en la França, regnen totes les ciències i arts amb gran perfecció”, i la italiana, per dues raons, “és la llengua que s’usa en la ciutat de Roma” i “és utilíssima per recrear l’esperit, quan està cansat d’altres ocupacions, perquè és molt carinyosa i graciosa”.