La guerra de Successió a la corona de les Espanyes (1704-1715) fou una guerra europea que, en alguns aspectes, continuava la primera que s’havia esdevingut: la guerra dels Trenta Anys (1618-1658). Com que alguns punts de l’Amèrica del Nord foren, també, escenari bèl·lic, alguns autors han escrit que la guerra de Successió fou la primera guerra mundial de la història.
Els escenaris bèl·lics de la guerra de Successió
La decisió sobre la tria del successor d’una corona, quan mancava el descendent “natural”, fou el detonant. El fons de la qüestió era la competència entre monarquies absolutes hipercentralitzades, com la francesa, i l’aliança de potències marítimes, com la Gran Bretanya i els Països Baixos, amb monarquies compostes federalitzants, com era l’austríaca.
El panorama es complicava encara més, ja que la revolució tecnològica de la pólvora i els canons havia disparat els costos de l’armament. Com que els exèrcits eren mercenaris i la fórmula “guerra” semblava molt vàlida, el finançament esdevingué una qüestió clau, que un estat tot sol no podia afrontar. La nova tecnologia militar accelerà els processos de concentració del poder.
El pacte de Gènova (1705)
En la tria del successor a les corones d’Espanya, els interessos polítics i econòmics d’Anglaterra i Escòcia i de les societats de Catalunya i la corona d’Aragó van coincidir uns quants anys. Pel pacte de Gènova (1705), la corona britànica es comprometia a donar suport militar a l’arxiduc Carles d’Àustria, que passava a ser candidat català (i dels altres tres estats de la confederació catalanoaragonesa: Aragó, València i Mallorca) a la successió. L’altre candidat, Felip d’Anjou, net de Lluís XIV de França, en canvi, tenia el suport de l’antic regne de Castella i el del papat.
Els austriacistes representaven el federalisme, l’especialització productiva i el comerç internacional, i els Borbó representaven l’absolutisme centralitzador, l’agricultura cerealista i el control militar del territori (amb ciutadelles i muralles).
La Gran Aliança de la Haia
A la Haia, el setembre del 1701, s’havia format una gran aliança entre els estats europeus més moderns (la Gran Bretanya, els Països Baixos i Dinamarca) i l’imperi federal d’Àustria-Hongria. Pel tractat de Methuen (1703), l’aliança s’ampliava amb Portugal. També s’hi integrà el regne de Savoia (1703). L’objectiu d’aquest pacte era combatre la gran màquina politicomilitar de França, que es presentava, aleshores, com la més potent del món occidental. Lluís XIV, amb el seu net Felip d’Anjou, i d’acord amb Innocenci XII i amb Baviera, pretenia controlar el regne de les Espanyes i els virregnats americans.
1705: Lisboa, Gibraltar, Barcelona, València
Els aliats situaren l’arxiduc Carles primer a Lisboa i després a Barcelona, on el 1705 fou proclamat rei com a Carles III. A Barcelona, doncs, s’instal·là la cort reial. El mateix any 1705, amb una significativa participació catalana, els aliats (anglesos i holandesos) van conquerir la base marítima de Gibraltar. El 15 de desembre, València s’uní als aliats. Les tropes angleses desembarcaren a Menorca el 1706 i el 1708. Els assaigs de recuperació de Felip V no van tenir èxit.
Guerra als Països Baixos, al nord d’Itàlia, al Rin
Les victòries de la Gran Aliança a Vigo, Montjuïc/Barcelona, Blenheim, Ramillies, Torí, Lille, Oudenaarde, Malplaquet i Villars/Friburg significaven que els Borbó, amb Felip V al davant, eren derrotats a Europa. El reconeixement de Carles III com a rei d’Espanya per part del nou papa Climent XI contribuïa als avenços politicomilitars dels austriacistes.
El 1710 els aliats entraren a Madrid, la capital de les Espanyes des de feia 150 anys, i l’arxiduc d’Àustria i rei de les Espanyes Carles III hi fou proclamat, novament, rei. Aviat, però, Madrid fou recuperat per l’exèrcit borbònic francocastellà.
Guerra a Florida
Al mateix temps, la Gran Bretanya atacà les colònies franceses de Florida i el golf de Mèxic. El regne de França, un cop acabades les hostilitats, cedí a la Gran Bretanya la badia de Hudson, Terranova i Acàdia (Canadà). I una illa del Carib: Saint Christopher.
Viena, gran capital
El 1711 l’arxiduc rei Carles III marxà cap a Viena, ja que havia estat elegit emperador d’Àustria com a Carles VI, i deixà Elisabeth-Cristina, la seva esposa, com a virreina. La ciutat de Viena, que des del 1687 era la capital d’un gran estat multinacional, l’imperi Austrohongarès, esdevingué el centre polític i cultural d’una gran potència europea. Els onze estats que formaren l’imperi tenien el llatí com a llengua de l’administració. La forta pressió militar de l’imperi Otomà fou evitada gràcies a aliances amb Venècia i Savoia.
Tanmateix, si l’arxiduc i aleshores emperador Carles VI seguia essent el rei Carles III de les Espanyes, el seu imperi, pensaven els aliats, seria universal. Com havia estat, dos segles abans, l’imperi del net del rei Ferran II de Catalunya-Aragó, l’emperador Carles I / Carles V. L’hegemonisme de París ja no era tan evident; la Gran Aliança, liderada per Londres, ja no era tan necessària.
La resistència catalana, admiració d’Europa
El 1707 Felip d’Anjou, esdevingut Felip IV de Catalunya-Aragó i Felip V de Castella, després de la batalla d’Almansa va suprimir el Parlament i la Generalitat Valenciana i el Parlament i la Diputació General d’Aragó. El 1711, amb Carles III emperador d’Àustria, els aliats van deixar de donar suport a Catalunya, i a l’eix Mallorca-Eivissa. Però la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent de Barcelona, amb Rafael de Casanova i Antoni Villarroel al capdavant, decidiren continuar la lluita amb l’únic suport de les restes de l’exèrcit valencià i de tropes mallorquines. El govern català pensava, amb raó, que, si l’absolutisme francocastellà triomfava militarment, el model parlamentari pactista seria destruït.
La resistència militar catalana fou l’admiració dels europeus. Del filòsof francès Voltaire, per exemple. Al parlament anglès, el debat sobre “el cas dels catalans” no tingué conseqüències positives per a Catalunya-Mallorca. El duríssim setge de Barcelona es va mantenir fins a l’11 de setembre de 1714. El de la ciutat de Cardona, fins al 18 de setembre. I la Mallorca austriacista resistí fins a l’11 de juliol de 1715.