La plàstica barroca. 1610-1780

Les monarquies absolutes europees tendiren a concentrar progressivament, durant els segles XVII i XVIIII, riqueses, poder i símbols en uns punts privilegiats dels seus extensos territoris: les capitals, les residències reials, les capitals virregnals. Però, al mateix temps, algunes ciutats europees amb port o amb comerç i altres centres amb importants concentracions de comunitats religioses van generar una important demanda d’obres d’art que incloïa els dos extrems: tant la mitologia com el realisme.

Itineraris del barroc català

Algunes de les famílies d’artistes catalans o valencians que van tenir, entre els seus membres, alguns dels grans noms del Barroc, emigraren vers aquests centres. Els exemples paradigmàtics són: els Rigau de Perpinyà, els Ribera de Xàtiva, els Serra de Tarragona i els Xoriguera de Barcelona.

Pintors catalans del barroc arreu del món

Jacint Rigau

Jacint Rigau-Ros i Serra (Perpinyà, 1659 – París, 1743) va néixer just abans de l’annexió del comtat del Rosselló al regne de França. La seva partida de naixement inclou tots els noms de la família: “Hiacint, Francesc, Honorat, Maties, Pere Màrtir, Andreu, Joan Rogau”. El seu avi, Honorat, i el seu pare, Maties, eren pintors. La seva mare, Maria Serra, el va empènyer a continuar la seva formació a Montpeller. Arribà a París el 1681, amb un germà seu, i va posar en marxa un taller de retratista de l’alta societat parisenca. Un retrat del duc d’Orleans, germà del rei, li obrí les portes del Palau reial el 1688. Els seus retrats de Lluís XIV, el Rei Sol, del seu fill Lluís XV i de tota la cort de Versalles, de molts prínceps europeus, de molts ambaixadors, i de la cúpula de l’Església Catòlica francesa, el van convertir en un dels pintors més sol·licitats de l’Europa de la seva època. El seu nom artístic, amb el qual ha passat a la història, s’escriuria en l’ortografia francesa del segle XVII: “Hyacinthe Rigaud”.

Les pintures de Rigau, doncs, són visibles a Versalles, al Palau del Louvre de París, i en alguns dels grans museus del món (al Metropolitan de Nova York, al Kunstmuseum de Viena, a les col·leccions reials de Vaduz), a banda del Museu Rigau de la ciutat de Perpinyà.

Josep de Ribera i Francesc Ribalta

A la partida de baptisme de Josep de Ribera (Xàtiva, 1591 – Nàpols, 1652), que serà un dels grans pintors de tots els temps, s’hi pot llegir: “Dia de disset de febrer 1591. Mossen Quintana bateja a Joan Josep, fill de Simó Ribera i Margalida Cucó, conjugues”. A 19 anys, el jove Ribera, i com a mínim un germà seu, ja van marxar a Roma. El 1616, s’instal·larien a Nàpols. Com havia fet, més fugisserament, una mica abans, el pintor Francesc Ribalta (Solsona, 1565 – València, 1628). La seva producció pictòrica (i de dibuixos i gravats) serà molt gran. Els clients de Ribera a Nàpols, d’on ja no es mogué, foren prou variats: la corona espanyola i els virreis (ja que Nàpols havia estat un regne de la confederació catalanoaragonesa, i aleshores pertanyia a la monarquia de les Espanyes), algunes cases nobles, alguns grans comerciants napolitans, però també genovesos o florentins, l’Església i alguns ordes i confraries religiosos.

Josep de Ribera, doncs, ha passat a la història amb el nom italianitzat de Giuseppe de Ribera (de fet, se’l coneix sobretot amb el sobrenom de Lo Spagnoletto). El seu taller napolità va ser un dels més potents de la ciutat partenopea. En la seva llista de preus, la figura sencera costava 100 ducats, i 50 la mitja figura. R. Rutuolo explica que va vendre la Immaculada destinada al Palau Reial per 530 ducats.

L’obra de Josep de Ribera es troba, avui, dispersa per alguns dels museus més importants del món, però també en altres institucions culturals o polítiques (com l’Orde de Malta, amb seu a Roma), en algunes esglésies, i en col·leccions particulars.

A Itàlia se’n troba a Nàpols, Roma, Florència, Torí i Milà. Als Països Catalans a: Barcelona (MNAC), Vilanova i la Geltrú (Museu Balaguer), València (Museu de Sant Pius V), Xàtiva i Palma de Mallorca. A la resta de l’Estat espanyol: a El Escorial, Madrid, Toledo, Salamanca, Còrdova, Osuna, Sevilla, Màlaga, Bilbao i la Corunya. Al nord dels Pirineus (i dels Alps) a Montpeller, París, Amiens, Nancy, Estrasburg, Londres, Cambridge, Oxford, Rotterdam, Dresden, Munic, Weimar, Colònia, Oslo, Sant Petersburg, Viena, Budapest i Praga. A Amèrica: a Toronto, Nova York, Princeton, Filadèlfia, Washington, Bloomington (Indiana), Hartford (Connecticut), Pasadena, Dallas, Los Angeles, San Francisco, Toledo (Ohio), Fort Worth (Texas), Malibú, Ciutat de Mèxic i Bogotà.

Els Xoriguera

La família d’artistes Xoriguera, d’origen barceloní, començà amb Josep de Xoriguera, que treballava, a mitjan segle XVII, com a escultor de fusta a la ciutat comtal. Com havia fet abans el pintor Francesc Ribalta, Josep Simó Xoriguera i Elias, fill de l’escultor Josep de Xoriguera, feu el salt a Madrid, on començà a treballar en el retaule, iniciat per Josep Ratés i Dalmau (també d’origen català), de l’altar major de l’església de Montserrat d’aquesta ciutat. Els seus fills van treballar en algunes de les construccions més emblemàtiques del Barroc amb tant èxit que van donar nom propi a un estil: el xorigueresc, o, en una adaptació a la grafia castellana: churrigueresco. El fill gran de Josep, que fou batejat Josep Benet, va dissenyar altars a catedrals i grans esglésies de Segòvia, Madrid i Salamanca. El fill segon, Joaquim, treballà gairebé sempre a Salamanca. I el tercer, Albert, que va acabar la catedral de Valladolid, és conegut per la seva decisiva contribució al projecte i el disseny de la Plaza Mayor de Salamanca. Altres arquitectes, castellans, andalusos, gallecs i catalans han projectat obres (especialment, façanes i altars) considerades d’estil xorigueresc.

Un paisatge mexicà

Arquitectura xorigueresca a Mèxic

L’arquitectura barroca xorigueresca es va estendre de Castella i Andalusia al virregnat de Nova Espanya, a Mèxic. Segons alguns estudiosos, el xorigueresc hispànic té el seu millor moment entre el 1689 i el 1720, i el xorigueresc mexicà, entre el 1724 i el 1780. Ara bé: la façana del Col·legi de San Francisco Javier es començà a construir vers el 1670, i al final del segle XVIII encara es dissenyaven interiors, o façanes, d’aquest estil.

Segons diversos estudiosos, aquesta manera de treballar es va introduir a Mèxic el set-cents i arribà a ser l’estil de bona part dels arquitectes d’esglésies i escultors de retaules mexicans: “L’estil xorigueresc —escriuen estudiosos mexicans— fou impulsat per arquitectes, decoradors i escultors procedents de Catalunya”. És tan present en molts punts de la geografia urbana de Mèxic que alguns autors actuals han escrit sobre el que ells mateixos consideren “el paisatge xorigueresc de Mèxic”.