La Transatlàntica i la Mallorquina de Vapors. 1913

El mapa de les línies regulars de les companyies catalanes de navegació just abans de la Primera Guerra Mundial, com també el de les línies de la telegrafia elèctrica, pot ajudar a configurar els horitzons catalans de la primera globalització. El protagonisme inicial, el van tenir les illes: Mallorca, Menorca i Eivissa, i Cuba. Però la gran empresa de transport marítim, la Companyia Transatlàntica, va tenir la seu central a Barcelona.

Rutes de la Companyia Transatlàntica (1913)

Tres empreses

La primera línia regular de navegació a vapor, al sud dels Pirineus, és del 1837, amb el trajecte entre Barcelona i Palma, i l’empresa que el realitzava era la Companyia Mallorquina de Vapors. George Sand i Chopin s’embarcaren aquell mateix any al port de Barcelona per anar a la cartoixa de Valldemossa. El 1850, amb la línia Santiago de Cuba-Guantánamo, començà de fet una altra història: la que dugué, el 1881, a formar a Barcelona la Companyia Transatlàntica, destinada a esdevenir la gran companyia catalana de navegació marítima. El 1852 va iniciar la seva trajectòria la companyia Vapors Tintoré, amb la línia Marsella-Barcelona-Alacant. Amb Orà i Alger al davant.

Sis línies

L’empresa de la línia cubana del 1850 establí, sis anys després, la línia que connectava Cadis, Màlaga, Cartagena, Alacant, Barcelona i Marsella. Aquesta línia reforçava l’eix mediterrani de la Península Ibèrica, el seu únic eix de creixement, segons ha explicat moltes vegades l’economista i historiador nord-americà David Ringrose. A més, aquells anys, l’únic enllaç ferroviari postal possible entre Madrid i París era a través de la línia marítima Alacant-Marsella. Tres anys més tard, es va inaugurar la línia que enllaçava amb Cuba. És a dir, la nova línia entre Cadis, Santa Cruz de Tenerife, San Juan de Puerto Rico, Samaná (a la República Dominicana) i l’Havana. El 1881, aquesta empresa gairebé familiar es convertí en una societat anònima: la Companyia Transatlàntica, que cotitzava a borsa, i en la qual tingué un pes important el Banc Hispano-colonial, un important banc català amb seu a Barcelona, creat el 1876, amb socis catalans, madrilenys i cubans.

El 1913, les línies regulars de la Transatlàntica eren la línia del Mar del Plata, que enllaçava Barcelona, Màlaga, Cadis, Santa Cruz de Tenerife, Montevideo i Buenos Aires; la línia d’Amèrica del Nord, que connectava Gènova, Barcelona, Màlaga, Cadis, Nova York, l’Havana, Veracruz i Puerto Morón; la línia Cantàbria-Carib: Bilbao, Santander, Gijón, la Corunya, l’Havana, Veracruz i Tampico; la línia del mar del Carib, que resseguia els ports de Barcelona, València, Màlaga, Cadis, Las Palmas, Santa Cruz de Tenerife, Santa Cruz de Palma, Puerto Rico, l’Havana, Puerto Limón, Colón, Sabanillas, Curaçao (amb enllaç a Maracaibo), Puerto Cabello (amb enllaç a Trinidad) i La Guaira; la línia de l’Extrem Orient: Liverpool, la Corunya, Vigo, Lisboa, Cadis, Cartagena, València, Barcelona, Port Saïd, Suez, Colombo, Singapur, Iloilo i Manila, i la línia del golf de Guinea: Barcelona, València, Alacant, Cadis, Tànger, Canàries i Fernando Poo.

Les línies mediterrànies

Línies regulars mediterrànies

Mentre la Companyia Transatlàntica és l’empresa dels emigrants a Cuba, l’Argentina i les Filipines, dues empreses més petites vehicularen els emigrants al nord d’Àfrica. El 1913, les línies de la Companyia Mallorquina de Vapors connectaven els ports dels Països Catalans (Palma, Barcelona, Eivissa, València i Alacant), i amb el port de Marsella, d’un costat, i el d’Alger, de l’altre.

El mateix any 1913, l’àrea de la Companyia de Vapors Tintoré era més gran. Hi havia línies Barcelona-Castelló, Barcelona-Alacant, Barcelona-Almeria-Melilla, i Alacant-Águilas-Orà, o bé directament Alacant-Orà. D’altra banda, hi havia una línia per a l’exportació de fruita seca i fruita dolça: Barcelona-Tarragona-València-Liverpool.