La transició democràtica. 1971-1979

La transició de la dictadura a la democràcia a l’estat espanyol va ser un procés molt obert que va tenir nombrosos protagonistes i va ser desenvolupat per gent molt diferent, amb connexions de naturalesa també diversa amb institucions, o esdeveniments, de mig món. El nexe d’unió de tot el procés era la voluntat de gaudir d’un règim de llibertats.

Una visió internacional de la transició catalana

La Universitat Catalana d’Estiu

La Universitat Catalana d’Estiu

La presentació pública o semipública de propostes polítiques i d’organitzacions polítiques, la creació de taules, enllaços, coordinadores, juntes, etc., la reflexió i l’expansió festiva col·lectives van trobar un aixopluc especialment eficaç a la Universitat Catalana d’Estiu que es va començar a celebrar el 1969 al Lycée Renouvier de Prada, a l’estat francès.

Es van aprofitar els vespres, les nits i els caps de setmana per a celebrar actes culturals i polítics, i reunions polítiques més o menys discretes. I fins i tot, s’hi van crear plataformes d’oposició unitàries, com per exemple el Consell Democràtic del País Valencià.

Els alumnes procedien majoritàriament de terres catalanes. Els professors eren, en molts casos, professors de la UB, de la UV, o dels centres universitaris de Perpinyà i de Palma. Però també n’hi havia que exercien fora de l’estat espanyol.

A la Universitat Catalana d’Estiu també hi havia professors que vivien fora de Catalunya i no eren de cap universitat. Per exemple: Pere I. Fages, que residia a París.

L’Assemblea de Catalunya

Des del seu inici el 1971, amb la fórmula Assemblea de Catalunya, que no amagava justament el seu caràcter d’assemblea, hi hagué representants d’entitats, associacions, grups, col·legis professionals, etc., molt diversos. Tot i això, amb propostes força unitàries que es concentraven en quatre punts: llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i coordinació amb els altres pobles de l’estat. Les trajectòries personals dels membres de l’Assemblea eren, és clar, molt diverses. De vegades tenien un peu a fora del país, ja que eren exiliats que havien tornat. Per exemple, n’eren membres Josep Andreu i Abelló, procedent de Mèxic i Tànger, on havia fundat el Banc Immobiliari Mercantil del Marroc; i Pere Pi-Sunyer i Bayo, que havia dirigit el servei d’estudis a Nova York de la Standard Oil Company.

L’Onze de Setembre xilè

A Xile, la ràpida destrucció de les regles del funcionament democràtic deguda al cop d’estat militar de l’11 de setembre de 1973 va tenir conseqüències tràgiques de llarga durada. A l’Europa llatina, on els partits comunistes i els partits socialistes tenien un pes important, es va anar formulant la idea de salvar la democràcia, establint el compromís històric entre aquests partits i el centre i la dreta democràtics.

D’altra banda, en l’experiència xilena, hi participava l’advocat Joan Garcés, assessor del president Salvador Allende, i altres tècnics i professionals procedents de les costes mediterrànies. La seva experiència directa havia de ser útil.

La Revolució dels Clavells

L’abril del 1974, a Portugal, la Revolució dels Clavells significà la fi de la dictadura d’aquell país. Com que el protagonisme havia estat d’un sector de l’exèrcit portuguès, diversos membres de l’exèrcit espanyol decidiren viatjar a Lisboa. En tornar, van constituir la Unió Militar Democràtica l’1 de setembre de 1974, a Barcelona. El secretari general de la UMD fou Juli Busquets i Bragulat, el qual va mantenir, en aquests temps, converses amb Joan Reventós, futur president socialista del Parlament de Catalunya.

La Marxa Verda

Al novembre del 1975, el rei Hassan II del Marroc va donar l’ordre als caps dels soldats de l’exèrcit marroquí, i a uns milers de possibles futurs pobladors, de conquerir i ocupar una província de l’estat espanyol: el Sàhara. A desgrat que el Govern espanyol va decidir no oposar-s’hi militarment, ni Algèria ni Mauritània hi van estar d’acord i s’entrà en una situació indefinida. Aquest nou “fracàs” de la força militar espanyola constituí un altre estímul extern per a la transició a la democràcia.

Les Setmanes Catalanes a Berlín

El 1978, un land de la República Federal Alemanya, l’estat ciutat de Berlín, va finançar i en part va organitzar la més gran presentació de la cultura catalana que s’havia fet mai. La iniciativa fou del professor Tilbert Dídac Stegmann i de l’empresari tèxtil col·leccionista d’art Rafael Tous.

El plat fort fou la mostra “Art i modernitat als Països Catalans del segle XX”, una gran exposició que va ser comissariada per Tomàs Llorens. Però hi hagueren més coses: una mostra sobre l’urbanisme a Barcelona (1859-1978), música instrumental amb Carles Santos, música clàssica amb Jordi Savall; cançó, amb cinc noms: Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra i Ovidi Montllor; teatre, amb Mori el Merma, de La Claca i Joan Miró; i dansa, castells, debats, un catàleg i un cartell de Tàpies. Berlín presentava els Països Catalans al món –un món, per cert, dividit per un mur que partia en dos la capital alemanya–, mentre amplis sectors de les classes mitjanes i dels treballadors catalans, inclosos els immigrants, demanaven un estatut d’autonomia.

Raimon al Japó

La transició dels anys 1970 no hauria estat possible sense les paraules i les melodies de la Nova Cançó iniciada deu anys abans. Un dels primers discs d’aquest moviment va ser el titulat Espinàs canta Brassens. El punt d’arrencada potser fou la chanson française, però aviat s’hi afegiren molts més estils: folk, jazz, rock, els sons de la Mediterrània. El moviment traspassà les fronteres. Això fou molt important. Raimon cantà el 1966 en dues sales mítiques de París, la Mutualité i l’Olympia (aquesta fou fundada el 1888 per Josep Oller, de Terrassa). El 1977 cantà –i edità un disc– al Japó.

La Revolució Cultural

Algunes espurnes de la Revolució cultural xinesa (1966-76) van arribar als quioscs i a les llibreries catalanes. Baltasar Porcel, un dels grans novel·listes catalans i columnista de la premsa liberal de Barcelona, va escriure molt sobre la Xina de Mao. Joan Senent-Josa, biòleg director de la revista Ciència, també hi era. Manuel de Seabra i Joaquim Horta traduïren al català i al portuguès una selecció de poemes de Mao Zedong.

En el camp estrictament polític, la petita influència de la revolució cultural xinesa té dues cares. D’un costat, un doctrinarisme dogmàtic més per a afegir als molts que circularen els anys de la transició; de l’altre, una mica d’aire fresc, ja que, segons Mao Zedong, els protagonistes de la història no són, únicament, burgesos i treballadors industrials, sinó que caldria incloure-hi els pagesos, els joves, les dones i els veïns.