Des del 1817, el còlera, confinat durant segles a l’Índia, ha esdevingut una pandèmia que ha travessat set vegades el món sencer i ha causat desenes de milers de morts. El tractament de la malaltia ha estat sempre difícil i costós. El 1883, el metge alemany Robert Koch va descobrir que el causant de la malaltia era un microbi que anomenà Vibrio cholerae.
El 1885, el metge i microbiòleg català Jaume Ferran i Clua (Corbera d’Ebre, 1851 – Barcelona, 1929) inventà la primera vacuna contra el còlera. Aquesta vacuna, millorada, ha estat la base de campanyes massives de vacunació, primer al País Valencià i en altres àrees properes, i més tard entre els futurs combatents de la Guerra Europea o Primera Guerra Mundial (1914-18), i encara més endavant, com a vacuna Ferran-Hafkine, a l’Índia i a Indoxina.
Pandèmia de còlera i la difusió de la vacuna Ferran-Hafkine
La vacunació implica la previsió col·lectiva. La idea de l’assegurança no individual, sinó més àmplia, social, per a fer front a les eventualitats del futur –que, en alguns casos, són les certituds del futur, per exemple la progressiva arribada de la vellesa– és una idea que treu el cap al mig d’algunes de les revolucions liberals del segle XIX. Una idea paral·lela, doncs, als processos com el de les vacunacions massives. En el cas català, cal fixar-se en les aportacions de Josep Maluquer i Salvador.
De Tortosa a París, passant per València
Jaume Ferran, fill de metge, amb el títol de llicenciat en medicina i cirurgia de la Universitat de Barcelona, s’instal·là a Tortosa, on compartí la passió per la recerca científica i tècnica amb el químic i enginyer Innocenci Paulí i amb el geòleg Joaquim Landerer, propietari rural en contacte amb l’Académie des Sciences i l’Institut Pasteur de París.
El 1883, l’Ajuntament de Barcelona, presidit en aquell moment per un metge, el Dr. Bartomeu Robert, comissionà J. Ferran perquè viatgés a Marsella i a Toló per conèixer de prop l’arribada a Europa de la cinquena pandèmia de còlera. Innocenci Paulí s’hi afegí finançant-se ell mateix el viatge. A la tornada a Tortosa, J. Ferran feu un invent extraordinari: la vacuna contra el còlera. Va ser la primera vacuna artificial de la història de les vacunes: era subcutània i era una vacuna preventiva contra una de les malalties infeccioses més mortíferes. Segons els metges valencians, unes 50 000 persones es vacunaren al País Valencià, en el que seria una de les primeres vacunacions massives de la història. El 1887 creà el Laboratori Microbiològic de Barcelona –el segon del món, després del de París– anomenat Laboratori Municipal.
Difusió internacional
Una vegada discutides, les propostes de J. Ferran s’anaren difonent. El 1885 publicà, a París, Brussel·les i Tolosa, una presentació de la seva descoberta: Le choléra d’après de Dr. Jaime Ferran. La vaccination cholérique. Les délégations scientifiques en Espagne. El 1893, J. Ferran i I. Paulí publicaren, també a París, un volum de 391 pàgines: L’inoculation préventive contre le cholera morbus asiatique. Era una traducció/segona versió del llibre publicat a València el 1886. Però, abans, el 1885, J. Ferran havia publicat a Berlín Die Morphologie des Chorlerabacillus und die Schutz-Cholera-Impfung i, a Lisboa, Eduardo Abreu: O medico Ferran e o problema scientifico da vaccinaçâo cholerica. Així i tot, l’Ajuntament de Barcelona, el 1888, l’any de l’Exposició Universal, va considerar necessari publicar Revendication de la priorité de la découverte des vaccins du cholera asiatique, faite sous les auspices de la Municipalité de Barcelone, par le Dr. J. Ferran.
La previsió social
Les assegurances socials i les Tres Europes (1840-1918)
L’advocat i actuari Josep Maluquer i Salvador (Granollers, 1863 – Madrid, 1931) feu promoure la fundació de l’organització marc del futur sistema de la seguretat social al conjunt de l’Estat espanyol: l’Institut Nacional de Previsió (INP). Creat el 1908, amb seu a Madrid, J. Maluquer en seria el primer director. A Catalunya, les funcions de l’INP les va fer fins el 1939 la Caixa d’Estalvis i Pensions per a la Vellesa, creada el 1904 i dirigida fins l’any 1935 per Francesc Moragas, amic de J. Maluquer.
Des del final del segle XIX i abans i després del 1907, J. Maluquer i Salvador estudià sistemàticament la legislació i el funcionament real de les primeres institucions públiques que havien de tenir com a objectiu l’establiment d’un règim d’assegurances socials. Per bé que la decisió adoptada per Otto von Bismarck el 1883 per a donar impuls a les assegurances obreres, pel sistema de la capitalització, a tot l’imperi Germànic va ser la més espectacular, J. Maluquer s’interessà molt per altres experiències, de Bèlgica a Nova Zelanda.
Un balanç
Segons J. Maluquer, entre el 1840 –data de la creació, a França, de la Caisse Nationale des Retraites pour la Viellesse– i el 1918, un conjunt d’estats de tot el món adopten formes d’assegurança social obligatòria. Això sí, amb variants i retrocessos, lligats, sovint, a canvis de cicle polític. Aquests estats són Alemanya, França, Bèlgica. Holanda, Luxemburg, Suïssa, el Regne Unit i Dinamarca. D’altres són Itàlia, Suècia i Àustria. Un tercer grup és Romania, Portugal i Rússia. Però J. Maluquer subratlla l’interès de les formes inicials de l’estat de benestar en alguns estats: és el cas de Nova Zelanda i d’Austràlia, i de l’Uruguai, l’Argentina i Xile. Finalment, escriu sobre la creació, el 1886, d’una fundació oficial per a les assegurances socials al Japó.
La Unió Internacional de l’Assegurança
En congressos internacionals de tècnics en assegurances a París (1900) i a Amsterdam (1912), al paranimf de la Universitat de Coïmbra (1915) i en múltiples altres tribunes, J. Maluquer i Salvador va explicar el seu projecte de creació d’una unió internacional d’institucions de previsió social, seguint l’onada d’associacions internacionals de tota mena generades per les revolucions liberals nacionalistes i universalistes del segle XIX.
En aquest punt, J. Maluquer va fer una altra aportació nova. Primer, havia regionalitzat les assegurances socials, a partir de les caixes d’estalvi regionals. Segon, proposà una Unió Internacional que havia de significar una disminució del risc de les institucions asseguradores i una millora del servei. Tant la regionalització com la internacionalització, però, es trobaren “amb múltiples trencacolls”. A desgrat de l’esperançadora creació el 1919 de la OIT, amb seu a Ginebra, o per exemple de la celebració a Santiago de Xile el 1936 de la Conferència Interamericana de Seguretat Social. Una conferència implícitament demanada, en moltes ocasions, per J. Maluquer i Salvador.