La Vaga dels Tramvies i la Guerra Freda. 1947-1989

A partir de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, la idea de “guerra total” iniciada el 1914 va ser fortament qüestionada, perquè significava la possibilitat real de destrucció de la societat humana. Sorgiren, aleshores, altres formes de guerra: des de la lluita pacífica democràtica de masses fins al retorn de la vella guerra de guerrilles, des de la nova “guerra de les ones” fins a la renovada “guerra de les imatges”.

La Guerra Freda

La Guerra Freda s’inicià el 1947, amb la ruptura dels aliats, just després de la constitució de l’ONU. El món es dividí en dos, d’una banda l’Occident, amb els Estats Units, la Gran Bretanya i França, i de l’altra l’Orient, amb l’URSS i la Xina. Un teló d’acer dividia Europa. Entre aquests dos blocs hi ha hagut enfrontaments bèl·lics parcials, però la idea de “guerra total” va ser abandonada.

D’altra banda, els governs d’unitat antifeixistes es van dissoldre. Els governs occidentals amb participació del partit comunista es van trencar. També ho féu, doncs, el govern d’unitat català a l’exili, perquè Catalunya era l’Occident. El PSUC i el PCE van ser il·legalitzats a França. Els militants d’aquestes organitzacions hagueren d’escollir entre el confinament a Còrsega o el salt a Praga, Belgrad, Budapest, Moscou o algun altre punt de l’Europa de l’est.

Rebuig català

La revolució freda de Barcelona (1951)

Del rebuig d’amplis sectors de la societat catalana a la divisió generada per la Guerra Freda n’hi ha proves que s’aniran sumant. La més important és la Vaga dels Tramvies, la “revolució freda” de Barcelona, el 1951: un boicot massiu a l’ús del transport públic més important en aquells temps. Va tenir un gran ressò internacional perquè mai, sota una dictadura totalitària, deien tots els analistes estrangers, s’havia produït un moviment de protesta tan ampli. Però també cal esmentar un altre boicot massiu força important, els anys 1959 i 1960, en aquest cas a un gran diari conservador barceloní, “La Vanguardia”.

En la societat catalana s’assajaren, doncs, noves formes de lluita en les quals armes i destrucció anaren deixant lloc a altres tipus de combats dels quals la violència era exclosa. Així, el rebuig majoritari català a la intervenció soviètica a la primavera de Praga (1968) i el “No” català al Referèndum (1986) sobre la permanència de l’estat espanyol a l’OTAN. Ara bé, la “guerra sense fronts” del terrorisme internacional, amb el seu extraordinari ressò mediàtic, també va ser present en la societat catalana, sobretot, a partir del boom de la ràdio i la televisió dels anys noranta.

El ressò de la “revolució freda” de Barcelona

El 1951 tingué lloc la Vaga dels Tramvies: un boicot massiu de la població de Barcelona a l’ús dels tramvies, una acció democràtica massiva sense precedents dins d’una dictadura totalitària. El boicot fou seguit d’una vaga general a les comarques industrials de Barcelona, aquesta sí amb molts precedents. La raó del boicot era econòmica i política: l’augment de les tarifes del tramvia a Barcelona (de 0,50 a 0,70 pessetes) no s’aplicava a Madrid. Del no-augment de Madrid, n’informà “La Vanguardia” del 28 de gener de 1951. Catalunya era un cop més discriminada. Però aquesta vegada l’augment discriminatori fou suspès per les autoritats: la vaga havia estat un èxit.

Des de l’exili mexicà, la Vaga dels Tramvies fou definida com la “revolució freda de Barcelona” (“La Nostra Revista”, núm. 61). Era una demostració, es deia, de la difusió i de l’acceptació de la doctrina de Gandhi i dels seus seguidors, com Lanza del Vasto, sobre les accions no violentes. No se sap si el qualificatiu freda tenia una connotació positiva o és que expressava un cert distanciament.

La “revolució freda” de Barcelona, doncs, va tenir un ressò molt ampli. Per exemple, l’escriptor xilè Pablo Neruda hi dedicà un poema que havia de fer la volta al món. També la detenció i la condemna d’alguns activistes polítics que vivien clandestinament a Catalunya, acusats falsament de promoure la vaga, va generar un amplíssim moviment de protesta arreu del món.

La premsa dels dies 14, 15, 16, i els que seguiren, del març del 1951, informà i definí molt bé el caràcter ampli, democràtic i popular de la vaga general que seguí a la Vaga dels Tramvies. El recull que en féu el Service Basque d’Information de París posà l’accent en la premsa independent, socialista, catòlica i conservadora. El recull basc també dóna notícia de les informacions sobre la “gesta del poble de Barcelona” que efectuaren diverses emissores.

La detenció dels “34 de Barcelona” que van ser acusats d’organitzar la vaga general va originar, també, la simpatia de la Ligue des Droits de l’Homme a París; la FIDH, Fédération Internationale des Ligues des Droits de l’Homme (creada el 1922); la FMJD, Federació Mundial de la Joventut Democràtica (creada a Londres el 1945 i que edità, en solidaritat, un milió de postals que circularen per vint-i-un estats); la FSM, Federació Sindical Mundial, fundada a París el 1945, i l’AIJD, l’Association Internationale des Juristes Démocratiques, fundada igualment a la capital francesa.

Dos periples

Acabada la Segona Guerra Mundial, per tornar a Catalunya des de Mèxic i anar a viure clandestinament al barri de Sant Gervasi de Barcelona, Gregori López Raimundo, responsable polític del PSUC, feu un llarg periple. De Marsella arribà als Pirineus i féu el pas de la frontera francoespanyola a peu, per la muntanya, i després, amb tren, arribà a Barcelona.

Joan Comorera, secretari general del PSUC des del 1936, per anar a Mèxic des de Moscou, on era, viatjà en el ferrocarril transsiberià fins a Vladivostok, travessà l’oceà Pacífic i, via Canadà i els Estats Units, arribà a Ciutat de Mèxic. El 1950, separat del seu partit, decidí tornar, pràcticament sol, a Catalunya, i reprendre-hi clandestinament la lluita democràtica en solitari des d’un pis de l’Eixample de Barcelona.

La xarxa de distribució d’una revista

El 1960, en plena Guerra Freda, doncs, la revista cultural i política trimestral “Nous Horitzons” començà a publicar-se a Mèxic DF, perquè, a Catalunya, només podia publicar-se “Serra d’Or”, i encara gràcies als acords Madrid-Ciutat del Vaticà del 1953. A Mèxic es feien la correcció de proves, la maquetació i la impressió. Però el director, Francesc Vicens, el consell de redacció i el corrector de textos eren a París. Els articles procedien de l’interior de Catalunya, però també de la presó de Burgos, Montpeller, París i alguns punts del seu entorn, Marsella, Budapest, Moscou, Bucarest i l’Havana.

Un retorn

Els pares i els germans de Ramon Trias i Fargas s’exiliaren el 1939 a Colòmbia, quan ell tenia 15 anys. Començà a estudiar medicina (com el pare) però el 1947 es llicencià a la Universitat de Bogotà en dret i del 1947 al 1950 feu màsters en economia a la Universitat de Chicago. El 1950 tornà a Barcelona, on exercí com a advocat. Catedràtic d’economia a la facultat de dret de València (1962-66) i, des del 1969, a la facultat d’econòmiques de la Universitat de Barcelona. El 1954 es casà a Oxford amb una filla de Josep Trueta. El 1958 ingressà a la Internacional Liberal. Fundà el partit Esquerra Democràtica de Catalunya (1975), que el 1978 es fusionà amb Convergència Democràtica de Catalunya. Segons Trias, entre el capitalisme i el comunisme hi havia un tercer camí.