L’art gòtic català al món. 1200-1400

L’arquitectura gòtica civil catalana va ser l’arquitectura de la Corona, de les generalitats i de les corporacions municipals, i dels navegants i mercaders de tot l’àmbit i radi d’influència de la confederació de Catalunya-Aragó. Des de Girona i Osca fins a Rodes i Xipre. Algunes de les seves millors construccions, com la Llotja de València, han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Amb el gòtic religiós la història és diferent. Els grans ordes religiosos internacionals construeixen els seus monestirs (que són deutors dels seus orígens i, en algun cas com Poblet, també són Patrimoni de la Humanitat). Alguns d’aquests ordes tindran mestres catalans, per exemple, el de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. L’església de Roma basteix les seves catedrals. La nau, amplíssima, projectada el 1426 per Antoni Canet i Guillem Bofill, de la catedral de Girona serà, via la família dels Borja, un model que travessarà els oceans i els temps. De fet, l’arquitectura gòtica catalana comença amb l’inici de la construcció de Poblet (1149) i dura fins al salt a les naus molt amples, i al barroc, de l’església de Gesú (1568) de Roma, projectada per Vignola.

La pintura gòtica catalana sobre taula, les escultures i els relleus, els tapissos, la ceràmica i el vidre, que han escapat de totes les destruccions, són, al segle XXI, en llocs diversos. Majoritàriament, a l’interior dels països on van ser produïdes, però també fora, de vegades lluny, nord enllà d’Europa, i a Amèrica.

La pintura gòtica catalana

Pintura gòtica catalana en els museus del món

Seguint un ordre cronològic de la producció dels grans mestres de la pintura gòtica catalana, és possible veure obres de Ferrer i Arnau Bassa en un museu de Cambridge als Estats Units, una galeria de Baltimore, una biblioteca pública de Nova York, i miniatures en llibres de les biblioteques nacionals de París, Londres, Copenhaguen i Venècia. De Ramon Destorrents, a Lilla, Cracòvia, Madrid i Lisboa. Dels germans Serra, a Palerm, Siracusa, Pisa, Milà i Lisboa. Dels Borrassà i del seu taller, a París, Anvers, Nova York i Mèxic. De Joan Mates, a Venècia, Lugano, Brussel·les, París, Tolosa de Llenguadoc, Caracas i Càller. De Jaume Cabrera, a Nova York. De Pere Vall, a París, Londres i una col·lecció privada als Estats Units. De Pere Llembrí, compartiments de retaules als Estats Units: a Nova York, The Hague, Princeton, Worcester, i a Brussel·les, París, Versalles, Londres i Madrid. De Jaume Ferrer I, a París, Colònia, Drogoer (Dinamarca), Nova York, Louisville i Kentucky. Del Mestre del Rosselló, d’identitat encara desconeguda, a Basilea, París, Ottawa, Nova York i Buenos Aires. De Jaume Cirera, a Colònia, Venècia, Londres i Denver. De Jaume Ferrer II, a Venècia, Amsterdam i Cleveland. De Jaume Huguet, a Madrid, Berlín (un retaule dedicat a Sant Jordi, destruït el 1945), París (Louvre) i Nova York. Dels Vergós, en col·leccions privades de Gant, Filadèlfia, i museus d’Amsterdam i de Chicago. De Pere Garcia, a París, Milà, Sevilla, Boston i Nova York. De Pere Espalargues, a París, Budapest, Filadèlfia, Nova York i San Juan de Puerto Rico. De Francesc Solives, a Praga. De Bernat Martorell, el gran pintor de la Generalitat de Catalunya del terç central del segle XV, se’n parla en la pàgina 53.

L’escultura gòtica catalana

A més, hi ha diverses obres escultòriques destacadíssimes, o restes d’aquestes obres, repartides per alguns importants museus i col·leccions privades d’arreu del món. Elements significatius, i de gran valor artístic, del Panteó de la dinastia dels reis catalans a Poblet es troben als museus del Louvre i Cluny de París, al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, a l’Staat-liche Museum de Berlín, al Metropolitan Museum de Nova York, al Museum of Fine Arts de Boston i als museus de les universitats de Chicago i Kansas.

El conjunt funerari d’Àlvar II i Cecília de Foix, procedent del monestir de Bellpuig de les Avellanes, és a Nova York, a la secció The Cloisters del Metropolitan Museum.

Una part important del retaule d’alabastre de la catedral de Lleida és al Fine Arts Museum de San Francisco.

Altres parts són custodiades al Fogg Art Museum de Cambridge (EUA) i al Museu Goya de la població occitana de Castres. El relleu de pedra calcària de l’església d’Anglesola es troba al Museum of Fine Arts de Boston.

L’arquitectura gòtica catalana

Arquitectura gòtica catalana

L’arquitectura gòtica catalana és, tant o més que l’arquitectura romànica, una arquitectura potent i original, més horitzontal i minimalista que vertical i decorativista. És la traducció a l’espai de l’esperit i de les necessitats pràctiques de la revolució comercial urbana iniciada al segle XII i, doncs, de la gran opció per la Mediterrània dels comtats pirinencs.

A l’arquitectura gòtica catalana predominen els grans espais interiors unitaris, amb cobertes planes de bigues i arcs de diafragma, sovint de mig punt. Les construccions gòtiques catalanes no necessiten accentuar, com fan les nòrdiques, les superfícies exteriors translúcides, ja que, a la Mediterrània, la llum hi esclata pràcticament tot l’any. Ja no es tracta únicament de construir, a mitja muntanya, monestirs refugi o esglésies castell, sinó masies fortificades, castells, nuclis urbans emmurallats, aqüeductes, ponts, drassanes, molins i altres fàbriques, almodins, llotges de mercaderies, palaus, universitats, hospitals i catedrals. Primer, les construccions gòtiques són a la Catalunya Nova, les Balears, el País Valencià, Sicília, Sardenya, el regne de Nàpols, Malta, les illes gregues, Xipre i Síria. El salt a Roma serà el salt al món. Tal com va explicar el 1955 Alexandre Cirici.

Es podria dir que alguns exemples fonamentals del gòtic català es troben fora de les fronteres del Principat. Destaca, per exemple, el cas de Guillem Sagrera, oriünd de Felanitx, responsable de la construcció de la llotja de Mallorca, actiu en importants obres del nord català i, al servei d’Alfons el Magnànim, al Castell Nou de Nàpols. És el cas, també, de Pere Compte, l’arquitecte més important de la corona d’Aragó al final del segle XV: d’origen gironí, va treballar fonamentalment des de la ciutat de València, on es va encarregar de l’ampliació de la catedral de la ciutat del Túria i del bastiment de la seva magnífica Llotja; mentre, a distància, construïa les catedrals de Tortosa i Oriola.