L’emigració catalana a Amèrica començà vers els anys 1830-35, abans que les altres emigracions ibèriques, i alentí el seu ritme cap al període 1870-80, mentre que gallecs, asturians, bascs, etc., seguiren emigrant a un ritme força intens. Els milers de joves de la costa catalana que marxaren cap a Amèrica hi anaren cridats per les desenes de comerciants i navegants catalans que s’hi havien adreçat a partir del 1775.
L’emigració a Amèrica i altres emigracions
L’emigrant, el poema de Jacint Verdaguer que, amb música d’Amadeu Vives, ha esdevingut gairebé un himne nacional de Catalunya, és posterior, del 1893. Respon a un nou cicle migratori massiu provocat en part per la fil·loxera. Aquest nou cicle durà fins a la crisi del 1929, i amplià els llocs de destí, que inclogueren, també, Austràlia. Com la primera, aquesta nova emigració va ser beneficiosa, fou un negoci per a la societat emissora, que era la societat catalana, i també va ser útil a les societats receptores: Cuba i Puerto Rico, i els països del con Sud i Austràlia.
Emigrar dins una xarxa
Els catalans que emigraren a Amèrica a partir del 1775 no van ser expulsats del seu país, sinó que anaren a ampliar un circuit econòmic original, complex i molt eficient. La base d’aquest circuit és la forta especialització exportadora de l’economia catalana. Catalunya produïa per a exportar principalment a Amèrica: indianes, aiguardents i vins, oli, paper, sabó, roba de llana, velluts, làmines de suro i fruita seca. Els catalans compraven cotó a Nova Orleans i, a Amèrica, produïen sucre de canya, tabac, cacau, farina, rom, cafè i carn. Uns productes que, també, van ser exportats.
Aquesta emigració configurà un nou tipus de famílies: les transnational families (Ludger Pries, 2001), unes empreses familiars molt dinàmiques que, en aquest cas, funcionaven a banda i banda de l’Atlàntic. Se n’ha dit que era "sortir de casa per a anar a casa". És l’emigració d’uns joves que, havent estudiat en una de les quatre escoles nàutiques catalanes, entraren a treballar, a Amèrica, a l’empresa d’un parent o d’un veí. L’emigració a Austràlia fou més difícil: en comptes de quinze dies de navegació eren quaranta dies, i, abans del canal de Suez, seixanta.
Cuba, els Estats Units i La Plata
El 1860, l’únic any del qual es tenen estadístiques oficials, la primera destinació de l’emigració catalana fou Cuba. Seguiren, a distància, els Estats Units –on s’instal·laren catalans dedicats a la comercialització del cotó–, l’Uruguai, l’Argentina i Mèxic, on el port de Veracruz atreia els comerciants navegants. El 1885 –el següent any amb dades– la xifra ja havia disminuït: es comptabilitzaren 1 656 emigrants catalans a Amèrica amb passaport. L’emigració clandestina per evitar el servei militar fou important, però no va ser, és clar, quantificable.
La forta emigració a Cuba significava que emigrants catalans van optar, també, per altres feines: el petit comerç, la petita construcció (de mestre d’obra), l’ensenyament i el periodisme, etc. Un tipus d’activitat i un tipus d’ingressos que expliquen que el 1840 es fundés a l’Havana una associació de mútua d’assistència: la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, seguida per societats semblants a Matanzas (1848), on també se’n fundà una altra amb el nom de Societat Catalana i Balear de Beneficència (1872), Cienfuegos (1878) i Santiago de Cuba.
Buenos Aires
Cinquanta anys més tard, les causes de l’emigració van canviar i va ser la fil·loxera la que va empènyer a sortir del país. L’Argentina esdevingué més atractiva que Cuba. Parlar de l’emigració catalana d’aquella època a Amèrica és gairebé equivalent a parlar d’emigració a la ciutat de Buenos Aires, una ciutat perfectament europea, que, per les seves dimensions i les seves funcions, era la capital de l’hemisferi sud. L’emigrant ja no "anava a casa", sinó que se submergia en una gran ciutat moderna. C.A. Jordana ho explicà en una novel·la joyciana, El món de Joan Ferrer.
Altres destinacions
La segona destinació fou Cuba; la tercera, l’Uruguai, seguides de les dels Estats Units, el Brasil, Mèxic, Puerto Rico, Panamà, Veneçuela, Costa Rica, Colòmbia i el Perú.
El 1911 el primer port d’emigració dels Països Catalans no és el de la ciutat de Barcelona, d’on van sortir uns 6.300 emigrants, sinó el d’Alacant, amb uns 11.000. A continuació se situaren els de les illes Balears, amb 4.500 emigrants, i el de València, amb 2.700.
D’altra banda, ports com Bordeus, Marsella, Toló o Gibraltar, que no pertanyen al regne d’Espanya, van ser utilitzats també pels catalans per a emigrar a Amèrica i a Austràlia. Alguns d’aquests catalans, els rossellonesos, emigraren al Canadà francès (Quebec) i a Algèria.
Algèria
L’emigració alacantina, mallorquina, menorquina i rossellonesa del 1911 va tenir Algèria com a principal destinació i no pas Amèrica o Austràlia. La conquesta francesa d’Algèria del 1830 és de colonització, de poblament. França jugà amb la mediterraneïtat de les seves terres meridionals. Per als mallorquins, els menorquins i els valencians del sud (i, també, per als rossellonesos, els catalans de França), Algèria és la gran oportunitat de disposar de terres i d’eludir el servei militar espanyol en un marc mediterrani, perfectament conegut. Orà, per raons històriques i geogràfiques, va ser la primera destinació. I França encoratjà aquesta emigració no francesa.
Emigració per terra
A la dècada de 1870, un advocat català resident a Madrid, Adolf Rivadeneyra, que volia instal·lar-se a París, agafà el tren fins a Alacant, embarcà en direcció a Marsella i, d’aquesta ciutat, viatjà fins a París en ferrocarril. A la mateixa època, un empresari tèxtil de Terrassa, Josep Oller, que es plantejava vendre els seus productes a París, combinà ferrocarril i diligència per arribar-hi.
L’emigració econòmica o professional a França –o, més concretament, a la regió de París– i a Anglaterra, confosa amb l’exili polític provocat pel restabliment de l’absolutisme el 1814, va constituir un procés que va tenir una gran continuïtat durant tot el segle XIX i que es va prolongar fins al XX. A la Catalunya del Nord, sense l’absolutisme del sud, l’emigració a París va ser, també, molt important.
La ciutat de Londres del segle XIX, com París, es va presentar com a refugi de liberals, de protestants i de sindicalistes (i també de carlins). Anglaterra i Escòcia constituïren un model de societat que transformà la societat catalana (l’empresari cotoner Bonaplata comprà la primera màquina de vapor de contraban a Londres).
Les Filipines i Austràlia
La presència catalana a les Filipines responia, en part, al "model Buenos Aires": els emigrants eren tècnics i homes d’empresa. Però també hi havia membres d’ordes religiosos, funcionaris i militars.
L’emigrant català a Austràlia més famós va ser un hoteler, el pare de Sir Esteve Morell, batlle de la ciutat de Melbourne. Sir Stephen Morell va néixer el 1869 a Carlton, Melbourne, però s’educà (dels 3 als 14 anys) a Catalunya. I, de retorn, a l’Scotch College. Entre els anys 1901 i 1939 formà part del govern de la ciutat: al Melbourne Tramway Trust, primer, i, des del 1926, com a batlle. Mort el 1944, fou enterrat seguint el ritu maçònic. L’actual Morell Bridge, sobre el Yarra, el recorda.
El 1847, Josep M. Benet Serra i Julià, que havia nascut el 1811 a Mataró, fou anomenat bisbe de Victoria, i el 1848, bisbe coadjutor de Perth. Així, un representant dels benedictins catalans va ser bisbe d’un territori amb una extensió de cinc vegades la Península Ibèrica.