Les Brigades Internacionals. 1936-1938-1947

Les Brigades Internacionals (BI) van constituir set grans unitats militars formades per uns 60.000 voluntaris —de totes les professions i oficis possibles— procedents de cinquanta-quatre estats del món que decidiren combatre a favor del govern legítim durant la Guerra Civil Espanyola. Aquestes brigades van ser creades a partir d’una reunió de la III Internacional del 26 de juliol de 1936 a Moscou, i van entrar en combat el mes d’octubre. El Comitè de no-Intervenció, format a Londres al mes de setembre del 1936, va ordenar-ne la retirada pel setembre del 1938. L’acte del comiat, el 28 d’octubre de 1938, que ocupà tota l’avinguda de la Diagonal de Barcelona, va constituir una extraordinària manifestació popular.

No tots els brigadistes, però, marxaren. Una part d’ells va romandre a Catalunya, i la gran majoria dels quals es van enrolar en l’exèrcit republicà o van lluitar, després, en la Segona Guerra Mundial.

Els països d’origen i els camins d’arribada dels brigadistes

Les Brigades Internacionals es van començar a formar amb els atletes de tot el món que eren a Barcelona al juliol del 1936 per a participar en l’Olimpíada Popular de Barcelona, els Jocs Olímpics alternatius a l’Olimpíada de Berlín organitzada per l’Alemanya nazi. La majoria dels atletes arribats per a competir en aquests jocs van participar en la lluita al centre de la ciutat, que va fer fracassar el cop d’estat, i tot seguit s’integraren a les columnes que marxaren cap al front d’Aragó. L’atleta austríac Mechter, mort en combat el 19 de juliol als carrers de Barcelona, fou el primer brigadista caigut en terra catalana.

De Moscou o Nova York a Figueres i Albacete

El 26 de juliol de 1936, en la reunió de la direcció de la Tercera Internacional, es va debatre la conveniència de fer una crida mundial per a la creació d’unes unitats militars de voluntaris per a combatre en la Guerra Civil Espanyola a favor del govern democràticament elegit. La decisió final, però, es va fer esperar una mica: la va adoptar el Govern espanyol el 22 d’octubre de 1936, a Madrid, quan va assumir que l’exèrcit rebel no era fàcil de vèncer. Paral·lelament, es formà a Nova York l’Abraham Lincoln Brigade, amb joves estudiants i no estudiants, de procedències geogràfiques i ideològiques molt variades, que partint vers Europa des del port de Nova York, s’integrà, finalment, a la XV Brigada. De l’Havana, i en vaixells d’una naviera anglesa, sortiren molts dels cubans que anaren a integrar-se a les brigades.

Qui eren

Aquests voluntaris eren militants polítics o sindicals de les esquerres, amb una certa experiència en les lluites socials –on la violència no era absent–, amb comportaments, en alguns casos, heroics i, també, eren antics combatents. Però igualment hi havia entre els brigadistes molta gent sense cap mena de preparació militar, fins i tot pacifistes i antimilitaristes. A més, s’hi van barrejar, és clar, fugitius de la justícia ordinària i simples mercenaris, per als quals la defensa de la democràcia era un fet accidental.

D’on eren

El juliol del 1937, segons els estudis duts a terme per Andreu Castells (a Europa, Unió Sud-africana, Oceania i Amèrica) i Manuel Milanès (a Cuba), els 47 800 membres de les Brigades Internacionals que, en aquell moment, combatien en algun punt de l’estat espanyol, es podien distribuir segons la seva procedència estatal, tal com figura en el mapa de la pàgina anterior. Pel que fa a les aportacions procedents de les anomenades economies islàmiques, estudiat per F. Sánchez Ruano i els provinents de països asiàtics, estudiats per Nancy Tsou, són també les que figuren en el mateix mapa esmentat.

De procedència estatal desconeguda, s’han comptat 937 brigadistes. Els alemanys i els italians de les brigades eren, sovint, militants antifeixistes exiliats (i, de vegades, aïllats), com, per exemple, Carlo Roselli o Willy Brandt, que no procedien, justament, ni d’Itàlia, ni d’Alemanya, sinó de ciutats cruïlla, com, per exemple, París (on Carlo Roselli havia publicat Le socialisme libéral), Brussel·les, Nova York, Los Angeles o de punts molt dispersos dels estats democràtics.

Els israelites procedien, directament, de diversos punts d’Alemanya, Àustria, Txecoslovàquia, Polònia, Lituània, Letònia i, integrats al batalló Lincoln, dels Estats Units d’Amèrica.

Molts dels xinesos, dels japonesos, dels indis i d’una bona part dels ucraïnesos i dels jueus que s’integraren a les BI, a partir de setembre-octubre del 1936, vivien i treballaven, a l’estiu del 1936, als Estats Units, i arribaren a Europa travessant l’Atlàntic.

Un balanç quantitatiu

Segons Andreu Castells, 9 934 brigadistes, és a dir, un 16,7% dels 59 380 que ell comptabilitza, van morir en combat. Un 13% van patir ferides greus, un 50,1% van ser “només” ferits, i 7 686, un 12,9%, van desaparèixer, van desertar o van ser detinguts i empresonats.

Un balanç qualitatiu

Durant la Guerra Freda

Entre els morts hi havia un jove poeta anglès (John Cornford), un jove filòsof britànic (David H. Guest) o veterans lluitadors (com el polític alemany Hans Beimler). Entre els brigadistes que retornaren, tard o d’hora, als seus països d’origen, hi havia una mica de tot: gent anònima, artistes i escriptors famosos (inclòs Ernest Hemingway, que fou premi Nobel de literatura, o W.H. Auden, que va ser l’autor de la lletra de l’himne de l’ONU, amb música de Pau Casals); i futurs primers ministres, o ministres d’afers estrangers, de cultura o de defensa, de catorze estats, a Europa i a l’Àsia. Els casos de la Gran Bretanya (amb Clement Attlee, cap de l’oposició el 1937, i futur cap de govern), la Xina (amb Zhou Enlai, que, segons George Sossenko, fou brigadista), i l’Índia (amb Jawāharlāl Nehru i Indira Gandhi) són diferents: aquests futurs primers ministres d’aquests tres grans estats van ser amb les Brigades Internacionals, al seu costat, però per a donar-los suport polític i moral.

La història ha continuat, ja que Petre Roman, el primer ministre de Romania de després de la caiguda del “teló d’acer” el 1989, és fill de dos brigadistes (Walter Roman i Hortènsia Vallejo, una catalana de Santander).

Brigades Internacionals

El centre de reclutament de les Brigades Internacionals s’establí a París, i a les oficines de les cinquanta-sis seus que tenia el sindicat CGT (la Confédération Générale du Travail) a tot el territori de l’Estat francès. Els brigadistes solien entrar a l’estat espanyol per Catalunya: en el tren 77, que sortia de París a la nit i arribava al matí a Perpinyà. Després un autocar els duia fins a Figueres i, de nou en tren, a Barcelona, i al front, on calgués. El centre d’operacions militars de les brigades va ser la ciutat d’Albacete. El màxim responsable militar fou el català –rossellonès– Andreu Marty, que era membre de la direcció de la Tercera Internacional.