La formació de l’exèrcit de lleva, format per una cinquena (quinta) part escollida a sort entre els homes útils que havien de servir el rei durant vuit anys, no constituïa una qüestió gens adequada a les necessitats d’una societat com era la catalana en aquell moment, que l’endemà de 1714 s’havia llançat a la carrera de la industrialització i del creixement econòmic.
Una mitja sortida que es trobà a aquesta situació fou la creació, el mes de maig del 1762, d’un cos d’exèrcit professional que es va anomenar Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, amb seu a Barcelona. Finançada, en part, per les juntes o diputacions catalanes, i la formaren soldats voluntaris que sovint van ser dirigits per caps militars catalans al servei del rei Carles III. Va destacar en l’exploració de l’Alta Califòrnia i l’ocupació de Nootka Sound, que avui forma part de la Columbia Britànica. La Companyia seguia la tradició de les dues institucions armades històriques del Principat: el Sometent i els Miquelets.
Angelina Miró, en un article per al Casal Català de Vancouver, descriu l’uniforme del cos: “[...] una jaqueta o casaca i pantalons fins els genolls de llana de color blau, el coll de la casaca, l’armilla i les bocamànigues grogues, botons platejats, camisa blanca i corbata negra, barret o tricorni negre amb un rivet groc i un llaç petit vermell, les sabates negres i les mitges blanques. El vestit era per tot aquest cos militar igual amb petites variacions per als oficials i la tropa. La primera companyia portava armilla vermella i la segona groga.”
De Barcelona a Nootka Sound
Per les costes nord-americanes del Pacífic
Inicialment, la Companyia fou destinada a Portugal en el marc de la guerra dels Set Anys (1756-63). Amb la pau de París, que posava fi al conflicte, va ser dirigida al virregnat de Mèxic. El maig del 1767 sortí de Cadis i, al cap de tres mesos, arribava al port de Veracruz, després d’haver fet escala a l’Havana. La seva destinació, però, era Guadalajara, on havia d’establir la nova seu i Veracruz, a la costa del Pacífic.
Des de la base de Guadalajara, el 1769, i amb Pere Fages al capdavant, la Companyia va participar en l’expedició que dirigia Gaspar de Portolà per a explorar, i colonitzar, l’Alta Califòrnia. Va prendre part, per exemple, en la fundació de futures grans ciutats com Monterrey, San Diego i San Francisco.
Al cap de vint anys, el 1789, aleshores amb Pere d’Alberni al capdavant, van contribuir a l’expedició que, sortint del port mexicà de San Blas, explorà les costes nord-est del Pacífic fins a arribar a Nootka Sound, a l’illa de Vancouver. El primer europeu que hi havia viatjat havia estat, el 1774, Joan Peris, i el 1789 els Voluntaris de Catalunya hi establiren una base permanent. Pere d’Alberni hi visqué dos anys (1790-92), durant els quals construí un fortí, recollí dades meteorològiques de tot un any, creà un hort experimental i participà en la confecció d’un vocabulari indígena de 630 paraules amb les correspondències al castellà, tot contribuint d’aquesta manera a establir una relació amb les tribus de la regió. Durant aquest període va destinar els seus homes a les diverses exploracions de la costa del Pacífic: el 1790 van fer cap a l’illa de Kodiak, a Alaska, i al cap d’un any arribaren a l’indret on actualment es troba la ciutat de Vancouver, passant pels estrets anomenats de Juan de la Fuca i de Geòrgia. El mateix 1791 l’exploració d’Alaska els dugué fins al grup muntanyós de Saint Elias. L’any 1792 van explorar la costa de la Columbia Britànica i part d’Alaska, van aprofundir el coneixement de Nootka Sound i dugueren a terme la circumnavegació de l’illa de Vancouver.
Les condicions climàtiques –temperatures molt baixes i una gran quantitat de pluges, per a les quals no duien l’equipament adequat, van fer que dels quasi vuitanta milicians només en tornessin cinquanta-nou. Amb moltes baixes per malaltia i mort, doncs, els Voluntaris van ser rellevats de la base de Nootka Sound el 1795, i retornaren a Mèxic. El 1815 foren integrats a l’exèrcit espanyol.
Amb Pere d’Alberni al capdavant, la Companyia va ser destinada a la fortificació de San Juan de Ulúa (Veracruz), a l’Alta Califòrnia i a lluitar contra els insurrectes de Mèxic. A la mort d’Alberni, l’11 de març de 1802, va passar a ser-ne capità Josep Font, que fins aquell moment havia actuat amb el càrrec de tinent. El 1815 els pocs milicians que quedaven van ser incorporats als altres cossos militars.
De Montevideo a Buenos Aires
Defensa del Mar del Plata
La tradició armada catalana del Sometent i de la Companyia de Voluntaris de Catalunya va inspirar els catalans residents a Buenos Aires a organitzar una milícia per a defensar la ciutat davant l’amenaça anglesa. La iniciativa de Jaume Nadal i Guarda, Jaume Llavallol, Oleguer Reynals i Joan Larreu va ser el germen de la creació d’altres cossos de milicians. A desgrat de la llibertat de comerç establerta el 1797 per Antoni Oleguer i Feliu, el titular del virregnat del Riu de la Plata creat el 1776, els navegants i comerciants britànics pressionaven el seu país perquè intervingués militarment, per a integrar-lo a l’imperi Britànic. L’ocasió fou la invasió napoleònica del territori espanyol. Les anomenades British Invasions of the Rio de la Plata es van iniciar el 1806, amb la conquesta de Buenos Aires per les tropes britàniques. La reconquesta d’aquesta ciutat fou protagonitzada per les restes de l’exèrcit reial espanyol i, sobretot, pels cossos de milícies urbanes armades dels catalans residents al Riu de la Plata. Els càntabres, gallecs i asturians organitzaren, també, els seus propis cossos armats.
A Buenos Aires, el 1806 s’organitzà, seguint la idea de la Companyia de Voluntaris del 1762, un cos de milícies armades amb el nom de Voluntaris Urbans de Catalunya, que va ser dirigit i finançat per catalans de l’Argentina com Jaume Llavallol, Oleguer Reynals o Joan Larreu.
Inicialment, la primera invasió britànica va tenir èxit, però va fracassar a la fi gràcies a l’arribada, des de Montevideo, d’un cos semblant de Voluntaris: els Minyons Catalans, dirigit per Rafael Bofarull i Joan Grau. El 1807, en un segon intent d’invasió britànica, va destacar en la defensa el cos de Voluntaris Urbans comandat per Domènec Matheu i Xicola, futur president de la junta revolucionària del 1811.
Del rebuig a l’invasor britànic, els Voluntaris passaren al rebuig del virrei espanyol. Així, el 1809 el cos de Voluntaris va participar en la revolta contra Liniers, fet que va iniciar el moviment que posà fi a la revolució de maig del 1810 i la proclamació de la independència de l’Argentina el 1816.