Alguns dels caps més clars de la societat catalana dels anys 1950-60 van utilitzar els mapes per a rebutjar el món bipolar, dividit en dos blocs antagònics, que volia configurar la Guerra Freda. Les seves anàlisis es basaven en la geografia (sobretot demografia), en la història i en l’economia. Alguna de les seves conclusions polítiques fou, per exemple, la idea de Tercer Món, que ha tingut molt èxit. D’altres, són menys conegudes.
Carles Pi i Sunyer, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya encarregà, el 1937, una ‘geopolítica de Catalunya’ a un equip format per un joveníssim medievalista, Jaume Vicens i Vives (Girona, 1910 – Lió, 1960), i un estudiant d’arquitectura, Alexandre Cirici i Pellicer (Barcelona, 1914 – Queralbs, 1983). El desenllaç de la guerra civil del 1936-39 els va impedir acabar la feina.
A l’inici de la dècada dels anys seixanta, mentre Alfred Sauvy, des de l’Institut Nacional d’Estudis Demogràfics de París (INED), defineix el concepte Tercer Món, un altre economista i demògraf català, Romà Perpinyà i Grau, des de l’Instituto de Estudios Políticos de Madrid, analitza tres grans espais econòmics: l’URSS (el Segon Món de Sauvy), l’Orient Mitjà i, en la seva terminologia, Iberoamèrica (dues grans àrees del Tercer Món de Sauvy).
El “Tercer Món” (1952)
El Tercer Món d’Alfred Sauvy (1960)
L’expressió ‘Tercer Món’ va ser creada el 1952 pel demògraf i economista català, del Rosselló francès, Alfred Sauvy. En concret, va escriure: “ce tiers monde ignoré, exploité, méprisé comme le tiers état, veut, lui aussi, être quelque chose” . L’èxit de la proposta terminològica i conceptual fou molt ràpid, i l’expressió fou traduïda a totes les llengües escrites. No hi havia, només, dos mons, l’Est i l’Oest, separats per un teló d’acer, i enfrontats, sinó que n’hi hauria tres.
Segons Alfred Sauvy, a partir del 1945, el procés d’entrada en la vida política dels nous estats independents d’Àsia i d’Àfrica és semblant a l’entrada dels representants de les viles de la baixa edat mitjana als parlaments europeus. Aquests representants constituïen un tercer estat, al costat, i en competència, amb els representants dels altres dos ‘estats’, la noblesa i l’Església, molt més forts. Per a Sauvy, els dos estats o móns més forts eren: els països desenvolupats i els països socialistes, amb els Estats Units i la Unió Soviètica al capdavant.
El 1960, dels 97 estats que tenen representació a l’Organització de les Nacions Unides, ONU, uns 60 constitueixen, segons Sauvy, aquest tercer estat o tercer món. Demogràficament, representen el 47% de la població mundial. Però, la tendència és de créixer molt ràpidament.
El mapa de Sauvy
El mapa dels tres móns que confegeix Alfred Sauvy el 1960 pren com a base dos criteris: la renda per habitant dels estats membres de l’ONU, i l’adscripció política. Ho fa sabent que dins dels estats hi ha sovint grans diferències econòmiques territorials, i que l’adscripció política, com ho demostra el cas de Iugoslàvia, és variable.
El Primer Món són els països desenvolupats no socialistes, amb una renda per habitant que se situa entre els 600 i els 1 000 dòlars. Aquí hi ha tots els estats d’Europa, inclosos els de l’Europa mediterrània amb renda encara molt baixa (Espanya, Grècia…). També formen part del món desenvolupat: els Estats Units i el Canadà, l’Argentina i l’Uruguai, Malta, Israel, Austràlia i Nova Zelanda, el Japó, i la població europea d’Algèria i de la Unió Sud-africana. L’Institut Nacional d’Estudis Demogràfics, a París, hi inclou, també, Turquia. En canvi, Alfred Sauvy, no.
El Segon Món és el dels països socialistes. Un contínuum territorial de grans dimensions, que s’estén en una macroàrea euroasiàtica: des de Bielorússia fins a Corea del Nord i Vietnam del Nord. Amb Iugoslàvia exclosa. En aquest punt, però, el text de Sauvy i el mapa de l’INED, no coincideixen, ja que, segons Sauvy, les repúbliques de Xina, Mongòlia, Corea del Nord i Vietnam del Nord pertanyen al Segon Món, i segons l’INED, són part del món subdesenvolupat, que Sauvy anomena: Tercer Món.
Al Tercer Món, les rendes per habitant se situen per sota, de vegades molt per sota dels 600 dòlars per capita: generalment, són rendes de menys de 200 dòlars. De fet, de més de 200 dòlars i fins a 400, només són en alguns estats: Cuba, Veneçuela, Turquia, Iran. Els estats del Tercer Món, segons Sauvy, són: 26 estats d’Àfrica (tots, llevat d’un sector de la població d’Algèria i de Sud-àfrica), 15 estats d’Amèrica Llatina (considera Veneçuela, Mèxic i Xile, com a estats semidesenvolupats), i 22 estats d’Àsia (no inclosos els 4 estats socialistes que pertanyen, segons Sauvy, al Segon Món). Cal afegir-hi Iugoslàvia i Xipre, amb rendes per habitant inferiors als 200 dòlars. I també, el grup, molt dispers i molt poc poblat, dels Països dependents, restes dels imperis colonials, que són: territoris d’Àfrica Austral, del Pacífic, del mar de les Antilles, a l’entorn del 2,5% de la població mundial.
El mapa de l’INED defineix el Tercer Món com a conjunt dels països subdesenvolupats, i uneix el Primer Món i el Segon Món sota la denominació de països semidesenvolupats: Mèxic, Veneçuela, Xile i Unió Sud-africana. I, al Nord, un país menys desenvolupat: Grenlàndia.
Segons els càlculs de Sauvy, vers el 1960, el Primer Món representa el 19% de la població mundial, el Segon Món (Xina, Corea i Vietnam inclosos) el 34% , i el Tercer Món el 47% de la societat humana; un 47% que seria, amb les seves paraules: “ignorat, explotat, menyspreat”. Si seguim la classificació de l’INED que situa Xina, Corea i Vietnam al Tercer món, el percentatge dels ‘ignorats’ és del 66%.
L’any 1960 es deia, i amb raó, que el 2000 la població mundial es duplicaria i els percentages variarien: el Tercer Món, es parlava, serà el 76,7% de la població mundial, i la suma del Primer i el Segon Món, baixarà al 23,3%. Amb tot, el mapa de Sauvy s’ha vist que era millor que el de l’INED, ja que el creixement econòmic dels països d’Àsia i el Pacífic els ha allunyat del món subdesenvolupat.
El 1989, el mateix Sauvy explicava que Tercer Món ja no era un concepte explicatiu: “que l’on permette au créateur de l’expréssion ‘tiers monde’, il y a dejà près de quarante ans, de la répudier, tant elle fait oublier la diversité croissante des cas. Englober dans le même terme les pays de l’Afrique noire et le ‘quatre dragons’ ne peut mener bien loin” . El 1989 el Tercer Món ja no existiria, però no seria substituït per una nova bipolaritat, sinó per una complexitat més gran.
“Sopa sense collar”
Segons Sauvy, “el factor essencial del desenvolupament no és el capital, sinó l’aptitud dels homes per a forçar la natura i per a segregar riqueses”. El ressò de “l’aptitud econòmica” dels catalans, de Carles Pi i Sunyer, i de molts altres, hi és ben palès: el factor treball és el factor productiu decisiu.
Ara, aquesta aptitud per al treball productiu s’ha de desenvolupar en un marc de llibertats. Justament, en un llibre seu, del 1960, titulat Le Plan Sauvy, explica que es troba “exposant à des amis de Barcelone... ‘la soupe sans collier’” . És a dir, a la Barcelona dels anys 1950, Sauvy dialogava sobre el creixement de l’economia (de la sopa), sense el collar, o la corretja, de l’autoritarisme.
Oceanistes i continentalistes
Domini del mar o del continent (S XIX-XX)
Carles Pi i Sunyer, va encarregar a Jaume Vicens i Vives un estudi sobre geopolítica de Catalunya. Vicens Vives va aprofitar els materials que havia confegit per a fabricar, el 1940, una ‘geopolítica d’Espanya’ (que ell mateix qualifica de “breu” i amb “deformacions interpretatives”), i el 1950, en plena Guerra Freda, un tractat sistemàtic de geopolítica, molt millor que el text del 1940, i que revisaria i ampliaria en la segona edició, el 1956.
Amb una eficàcia expositiva considerable, i, seguint alhora diversos fils argumentals, el text del 1956 de Vicens arriba a fer-se una gran pregunta: continentalistes o oceanistes?, ¿potències terrestres o potències marítimes?, en el benentès que no existeix una potència continental o marítima pura, i que hi ha fusions relativament eficaces com l’imperi musulmà medieval, en part continental i en part marítim. I, partint de la idea que: a) els imperis continentals (com Alemanya o Rússia) o incorporen els seus territoris veïns o generen estats satèl·lit, mentre que: b) els imperis marítims són molt més subtils en la seva expansió exterior. Fenícia, Grècia i Cartago instal·len ports comercials, factories o bases militars.
L’imperi Romà “fou un mosaic d’estatuts legals”. L’imperi Britànic esdevingué el Commonwealth of Nations, “empirisme constitucional”. La pressió de la Guerra Freda, la bipolaritat Occident-Orient (o capitalisme-comunisme), queda esvaïda en el tractat de Vicens.
Les conclusions són quatre. Primer: la diferència essencial entre un poder marítim i un poder terrestre (de moment, el jove poder aeri no altera aquestes conclusions) radica en la extraordinària facultat d’adaptació del primer, en la seva absoluta llibertat de moviments. Segon: en el camp de l’estratègia mundial, (el poder marítim) ha de practicar moviments amplis d’embolcallament, d’acció lenta, al contrari de les escomeses brusques, per línies interiors, de les potències continentals. Però, aquesta lentitud queda compensada pel règim de “frontera oberta” que imposa la superioritat naval. Tercer: des del punt de vista cultural, la fluïdesa de les concepcions de les societats marítimes presenta uns avantatges extraordinaris, per sobre dels esquemes rígids de les societats continentals. Aquestes acaben per ensorrar-se estrepitosament”. Quart: l’empirisme històric i la realitat cultural abonen la causa dels oceanistes en front dels continentalistes.
Cinc potències marítimes
Jaume Vicens dedica una atenció especial a les potències marítimes, ja que, justament per la seva capacitat d’adaptació més gran, presenten històricament exemples ben diversos. Els exemples de poder marítim que escull per a explicar amb un mapa la idea de la potència marítima són cinc: 1. L’Egeu, el Mare Nostrum de Bizanci, 2. L’Expansió mediterrània de Catalunya-Aragó (que és tema que ell coneix millor com a investigador), 3. L’Expansió colonial hispànica i lusitana a Amèrica (on descobreix l’origen catalanoaragonès de l’organització en virregnats), 4. L’hegemonia europea, i mundial, de la Gran Bretanya al segle XIX, basada en les rutes marítimes, i, 5. L’hegemonia mundial dels Estats Units d’Amèrica el 1956, que pel seu caràcter oceanista no té la rigidesa, ni la manca d’empirisme, de les potències continentals (que no són únicament l’URSS, sinó també, Alemanya, i França).
L’Expansió de Catalunya-Aragó (segle XV)
Segons Vicens (que tria els exemples amb molta cura, fugint de tot occidentalisme, i de tot atlantisme), l’anàlisi de l’Expansió catalanoaragonesa a la Mediterrània (és) la veritable clau de la constitució dels poders marítims”.
En el cartograma que construeix per explicar aquesta Expansió de la Corona de Catalunya-Aragó, Vicens inclou: 1. La ruta vertebral o “diagonal insular”: Barcelona-Mallorca-Sardenya-Sicília, i la ruta comercial vers Alexandria fins el 1517; 2. La fletxa superdinàmica vers Amèrica, des de1 1492; 3. Diverses fletxes normals a la Mediterrània; 4. Glacis defensius i flancs de la ruta vertebral, i 5. Un doble cercle tallat horitzontalment dins la Península Ibèrica: territori nuclear d’accions geopolítiques. I, com a protagonistes, els regnes de Catalunya-Aragó i de Castella, més Navarra i el regne de Granada.
Els virregnats: una institució catalana
Segons el Vicens geopolític, “la creació institucional més gran derivada de l’Expansió catalanoaragonesa fou el virregnat, que era un règim que permetia la coherència en la direcció dels afers exteriors i el més curós respecte per les característiques nacionals dels pobles integrats a la Corona d’Aragó”.
La idea dels virregnats de la Mediterrània es va exportar a les Índies. Segons Vicens, “aquesta institució va servir d’eix a l’estructura colonial de l’Imperi espanyol d’Amèrica. Es va revelar com a molt malejable per les diferents circumstàncies geogràfiques de l’espai nord, centre i sud-americà, a desgrat de la rigidesa final centralitzadora, pròpia del sistema del Despotisme il·lustrat”.
En termes generals, Vicens teoritza que les colònies de les potències marítimes (com ara Catalunya-Aragó, o Anglaterra) esdevenen més fàcilment independents que els països satèl·lits de les potències continentals (com ara França o Alemanya) han anat incorporant al seu nucli originari. La colonització de les potències oceanistes, amb tan mala premsa aleshores, i més tard, segons el Vicens del 1956, seria menys anorreadora de les realitats nacionals que la satel·lització practicada per les potències continentalistes.
Anàlisi de tres grans espais
Les anàlisis geoeconòmiques, o geopolítiques sobre grans espais, basades en cartografia i estadístiques demanen un cert nivell de sofisticació i avancen a mesura que avança el segle XX.
El mètode concret de l’anàlisi estructural de Perpinyà d’aquests tres grans espais és una continuació del que trenta anys abans havia començat a dissenyar, des de Kiel, i des de Reus-Barcelona-València, per a explicar el model territorial de la Península Ibèrica. Un model que ell va definir com el d’una anella: una perifèria rica i poblada, amb ciutats importants cada 300 km, i una gran àrea central despoblada i amb una sola ciutat.
De fet, la primera aplicació d’aquest model a escala d’una gran regió del món, la realitzà quan va estudiar, els anys 1940, tot Àfrica, en tota la seva gran diversitat.
L’Orient Mitjà
Xarxes urbanes de l’Orient Mitjà i l’URSS
Perpinyà Grau compara Europa Occidental amb l’Orient Mitjà. La superfície agrària d’Europa és el 37% de la total. La d’Orient Mitjà, el 5,8%. Europa té, el 1960, 300 milions d’habitants i 3,7 milions de km2, és a dir: 81 hab/km2, i l’Orient Mitjà, 13 hab/km2.
Quan analitza l’estructura interna de l’Orient Mitjà descobreix grans semblances amb el model territorial de la Península Ibèrica: a la perifèria, que és el 5% del territori, hi viu el 50% de la població. Hi ha, a més, un important procés migratori que Perpinyà defineix com a ‘marxa a la perifèria’. Ara, només hi ha tres aglomeracions urbanes de més d’1 milió d’habitants i encara són perifèriques: Istanbul, Teheran, el Caire i Alexandria. Estan situades, a més, a una distància que supera els 2.000 km (en línia aèria), que és molt superior a la distància mitjana entre les grans ciutats ibèriques.
El resultat és que “gran part de la població viu quasi autàrquicament: aliments, vestits, casa, transport en animals de quatre potes són necessitats cobertes quasi totalment per les produccions locals o mitjançant els mercats dels itineraris de les caravanes”. Ara bé, segons Perpinyà s’està produint una gran mutació per l’impacte de dos factors externs: primer, l’explotació del petroli, que ha generat, per primera vegada a la seva història, estalvi, i segon, els avenços de la higiene, la medicina i la farmacopea que, tal com observa en aquells mateixos anys Alfred Sauvy, genera “una població acceleradament creixent”.
L’URSS
L’URSS és, segons Perpinyà Grau –i, en aquest punt, segueix a Mackinder, i coincideix amb Miravitlles i amb Vicens– una immensa epirocràcia, com els imperis d’Alexandre el Gran o de Carlemany, com l’imperi Romà, l’imperi asteca, o el fugaç imperi francès de Napoleó.
El 16% del territori de l’URSS és conreable. El seu subsòl conté grans quantitats de carbó, petroli, gas i ferro, i les possibilitats de rec i de producció hidroelèctrica són fabuloses. En canvi, les ciutats russes són relativament semblants a les europees occidentals, poques, no gaire grans i molt allunyades les unes de les altres. Les 106 ciutats de més de 50.000 habitants de la Rússia europea estan, com a mitjana, a 250 km de distància.
Segons Perpinyà, aquesta infraestructura dispersa ha dificultat el creixement econòmic. La Revolució del 1917 va causar un cert caos, i, després, els ritmes de creixement van seguir (fins al moment que ell estudia: 1965) una corba que, amb oscil·lacions conjunturals, segueix la línia ascendent del període 1870-1917.
Iberoamèrica
Xarxes urbanes d’Iberoamèrica
Per a estudiar l’espai iberoamericà (o ‘indo-hispano-luso’) Perpinyà Grau utilitza directament els conceptes que ha fet servir per a descriure l’espai de la Península Ibèrica. A la Iberoamèrica del 1960 hi ha 13 dasicores, àrees amb més de 200 h/km2 (de Ciutat de Mèxic a Santiago de Xile -Valparaíso) que ocupen un 2% del territori i abracen més del 30% de la població. El problema rau que estan separades per una distància mitjana de 1.500 km. Les àrees en densitats mitjanes, les aeròcores, no són prou importants, ja que només signifiquen el 24% de la superfície de la regió. Les àrees de baixa densitat (per sota dels 20 h/km2) les anacores, representen el 74% de la superfície total de la regió.
Les infraestructures de transport, en 1960-65, són determinants: “el tràfic interiberoamericà no és ni pot ser encara terrestre, i es realitza en un 92% per via marítima”. Sense Mediterrània, i sense Grans Llacs, gran part del territori de la regió resta incomunicat. De fet, per exemple, “l’única xarxa ferroviària pròpiament dita és la de la plana del Plata”. Pel que fa a les relacions comercials amb l’exterior, Perpinyà escriu que “a Iberoamèrica, grans extensions i una gran proporció de la població estan desconnectats… la relació amb l’exterior no és determinant ni de la vida, ni del desenvolupament econòmic del 60, 70, 80% de la població”.
El problema principal és la inexistència, a Iberoamèrica, d’“economies de veritable capitalització nacional. Sense inversió estrangera, no s’hauria desenvolupat”. Els possibles inversors iberoamericans no han invertit en els seus propis països. D’aquí ve l’entusiasme de Perpinyà pel Pla Kennedy per a l’Amèrica Llatina del 1960, que proposa per a la regió crear les bases institucionals i polítiques d’“un creixement econòmic que se sostingui a si mateix”.
Exterior / interior
Perpinyà coneix i valora les talassocràcies com a home que ha nascut a Reus i coneix la història de l’imperi comercial català de l’edat mitjana. I sap quina és la funció, i els límits, del capital estranger com a economista que fou del Servei d’estudis de la multinacional CHADE. Alhora, com a estudiós del creixement econòmic català-valencià sap que l’únic durable i sostenible és el creixement que combina factors exteriors (inversió, comerç, tecnologia) i inversió interna centrada en el propi espai.