Negatius amagats. 1939-2004

Entre els anys 1888-89, el reusenc Josep M. Cañellas –valorat sobretot perquè es considera que posà les bases del que avui s’anomena fotoperiodisme– comença a fer fotografies instantànies als carrers de París, i durant la dècada de 1930, la fotografia catalana avança i es diversifica. El que no s’havia previst és que, a partir del 1939, molts negatius s’haurien d’amagar per a evitar-ne la destrucció o la confiscació, i que no reapareixerien fins més tard, en alguns casos després del 1975.

Temàtiques i fotògrafs

La feina posterior al 1939 d’alguns dels fotògrafs de l’època ha esdevingut, quan s’ha conegut, una referència inqüestionable. De fet, ha constituït una fita de la història de la plàstica del segle XX i, alhora, una fita en les grans descobertes de la història.

Centelles

Les fotografies de la guerra d’Espanya d’Agustí Centelles i Ossó (El Grau, València, 1909 - Barcelona, 1985) han fet la volta al món: es troben, com les de Robert Capa, a la coberta i a l’interior de molts llibres d’història del segle XX. Però el seu autor no podia dir-ho.

La maleta que contenia els negatius d’aquestes fotografies, obtingudes amb una càmera Leica, va estar amagada en un mas de prop de la ciutat occitana de Carcassona, des del 1942 fins al 1977.

El mateix Agustí Centelles, que les hi havia dut, les va anar a buscar trenta-cinc anys després. La maleta havia estat molt ben guardada. Al seu interior, però, també hi havia els negatius mai no publicats (ni vistos!) dels camps francesos de refugiats republicans espanyols, on Centelles va estar internat després de passar la frontera francoespanyola.

Pérez Molinos

El cas de la forta vocació per al fotoreportatge polític de Josep Maria Pérez Molinos (Barcelona, 1921 - 2004) és, també, excepcional. Les fotografies que va fer de la Revolució i la guerra d’Espanya –aleshores era un noi entre 15 i 17 anys– van desaparèixer el 1939, i no han aparegut fins després de la seva mort, i encara només en part. Josep Maria Pérez Molinos no es va exiliar el 1939 i, a desgrat del seu fort compromís polític, va esdevenir fotògraf oficial, a Barcelona, de les autoritats polítiques de la dictadura. El 1942, però, van descobrir la seva autèntica convicció política i va ser foragitat del món del fotoperiodisme. Es refugià en el món del comerç dels atuells per a la pesca, fins que, el 1976, retornà a la seva feina juvenil: fotògraf del periòdic “Treball”. Les seves fotografies documentals del temps de guerra i dels primers anys de la postguerra no es descobriren fins després del 2004.

Boix

El també joveníssim fotògraf Francesc Boix Campo (Barcelona, 1920 - París, 1951) es va exiliar i va anar a parar a un camp de refugiats del Rosselló, com Agustí Centelles. Però no va aconseguir esquitllar-se’n, i fou internat al camp nazi d’extermini de Mauthausen. Allà li encarregaren fotografiar sistemàticament les instal·lacions i les desenes de milers d’interns, de manera que esdevingué un dels fotògrafs “oficials” del camp.

Quan els dirigents nazis, vist el tomb que feia la guerra, van decidir destruir els negatius, aconseguí amagar-ne dins el camp mateix uns quants milers, amb ajuts diversos.

El 1946, Francesc Boix, que havia fotografiat uns quants mesos abans l’entrada triomfal dels soldats nord-americans a Mauthausen, fou cridat a declarar, davant les “seves” fotografies, als macrojudicis de Nuremberg i de Dachau. Les responsabilitats criminals de molts dirigents nazis havien quedat perfectament retratades.

A partir del 1946, el jove Boix, des de París, viatjà com a fotògraf de la premsa francesa d’esquerres a Alger, als congressos mundials de la joventut de Praga (1947) i Budapest (1948), i a la guerra civil grega. Però morí aviat, malalt de tuberculosi.

Michaelis

Algunes de les millors fotografies de la Barcelona dels anys 1930 i de l’arquitectura popular d’Eivissa van ser fetes per una fotògrafa austríaca: Margaret Michaelis (Dzieditz, 1902 – Melbourne, 1985), de nom de naixement Margarethe Gross.

Havent estudiat fotografia i treballat com a fotògrafa professional, primer a Viena i després a Berlín, es refugià a Barcelona des del 1932 fugint de la barbàrie nazi. En aquesta ciutat, va retratar la cara miserable i fosca de la ciutat, sovint per encàrrec dels arquitectes del GATCPAC, que amb el Pla Macià volien higienitzar-la i transformar-la. Les fotografies de Michaelis, doncs, es van incloure en les pàgines de la revista manifest del grup, la revista “A.C.”, i als plafons de les exposicions que organitzaven. Per exemple, a “Urbanismo y habitación” (Buenos Aires, 1936).

Durant la guerra d’Espanya treballà, també, per a publicacions com “Nova ibèria” del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El 1938 marxà primer a França i després a Londres. El 1939, a Sidney i, més tard, a Melbourne, sempre treballant. A la seva mort, el seu arxiu fotogràfic i les fotos “catalanes” van passar a formar part del National Gallery d’Austràlia, a Canberra.

Fontserè

Quan era jove, i confegia alguns dels millors cartells de la guerra d’Espanya, Carles Fontserè i Carrió (Barcelona, 1916 – Girona, 2007) no es dedicava a la fotografia. A partir d’un cert moment, però, vers el 1960, exiliat a Nova York, va començar a fer fotos del carrer. El seu objectiu era entendre la ciutat, ja que, segons ell, “Nova York és una de les ciutats més difícils de comprendre. Els empresaris l’estimen com un exponent fabulós, provat i autèntic del liberalisme econòmic, mentre que per als intel·lectuals i els artistes és l’underground...” .

Fontserè va intentar també explicar San Francisco, la Ciutat de Mèxic, Londres, París i Roma. Es calcula que va arribar als 42.000 negatius. Els va portar en una maleta quan va tornar a Catalunya el 1973.

Renau

El pintor, cartellista, dissenyador gràfic i assagista Josep Renau i Berenguer (València, 1907 – Berlín, 1982) va descobrir, als anys 1930, els fotomuntatges de l’alemany John Heartfiel. Renau entrà, així, de ple, en el món de l’art entès com a resposta a la manipulació que els mitjans de comunicació fan sobre les consciències. La seva obra més important és Fata Morgana USA. The American Way of Life. Són quasi 100 fotomuntatges, realitzats durant 15 anys: a Mèxic, a partir del 1952, i a Berlín, des del 1958 fins al 1967. “Cal anar fins als grans cicles murals dels pintors dels segles XIV i XV per a trobar un precedent comparable”, ha escrit el director de museus Tomàs Llorens. El gran cicle de Renau no es presentà en públic fins a la Biennal de Venècia del 1976.