Escriptor, filòsof, místic, missioner i gran viatger, potser el terme audàcia és el que més escau al seu temperament. Passà molts anys lluny de la seva terra, i és difícil construir-ne la biografia perquè no se’n té cap gran suport documental. Tot i que la seva vida fou llarga, i tractà tanta gent, deixà pocs testimonis epistolars. A falta d’aquests, són útils les notes que, a partir del 1290, solia posar a l’acabament dels seus tractats, indicant el lloc i la data de composició.
Ramon Llull, gran viatger (1274-1316)
La cronologia, però, no explica les motivacions espirituals que condicionaren les etapes de la història del pensament lul·lià, ni la causa dels trastorns que el van marcar a partir de la seva conversió. Hi ha, però, un document que revela aquells secrets: és l’anomenada Vida coetània, o, simplement, Vita en llatí. Sovint habitava al monestir de cartoixans de Vauvert, on escriví l’Arbre de filosofia d’amor i potser també la Contemplatio Raimundi. Segons el que diu el text llatí, vençut per les instàncies d’alguns amics, contà com s’havia convertit a la penitència: mentre es dedicava a l’art de trobar. Una nit fou interromput per l’aparició de Jesús clavat a la creu. Cinc vegades es repetí l’escena, i acabà considerant que Déu volia que deixés el món i el servís. Es preguntà quin servei li podia oferir i es respongué que no podia fer cap cosa millor que donar la vida per la conversió dels sarraïns. Llull es vengué les propietats, en reservà una part per al sosteniment de la seva família, i partí en peregrinació. Volia anar a París a aprendre llatí i alguna ciència per escriure el seu llibre. Davant d’aquella decisió, intervingué Ramon de Penyafort, i aleshores tornà. Es va plantejar aprendre llatí a la Ciutat de Mallorca i, com que li calia també saber àrab, comprà un sarraí que l’hi ensenyés. Ramon pujà a Randa per contemplar en la soledat i trobà la manera de fer el llibre desitjat: l’Ars magna primitiva o Ars inveniendi veritatem.
Els viatges
Li calia posar a prova el seu sistema, els arguments del qual creia irrebatibles. Per això anà a París i feu l’assaig d’ensenyar l’Art. A Montpeller tractà de simplificar-lo, en tragué dotze figures i resultà l’Ars inventiva (1289), que ensenyà a la nova universitat. Obtingué la protecció del general dels menors, Ramon Gaufred, i es procurà l’ajut del rei. A Roma, el 1291, conegué la caiguda d’Acre, darrer bastió cristià a l’Orient. Aleshores presentà al papa el seu primer projecte per a recobrar la Terra Santa, el passatge, com en deia, però el programa interessà poc. Descoratjat, decidí de posar novament a prova les seves argumentacions, no pas davant d’escolars cristians, sinó dels mateixos infidels. Anà a Gènova, on esperava poder trobar vaixell que el portés a Tunis. Havia traduït a l’àrab l’Ars inventiva, per a reforçar els elements de la seva panòplia i l’any 1292 anà a l’Àfrica. L’experiència acabà amb l’expulsió del missioner.
Refugiat a Nàpols, aprofitava totes les ocasions per a predicar als sarraïns, presos o residents a la ciutat. Al cap d’un any, a Roma, començà l’enciclopèdia de l’Arbre de Ciència. Deixà Roma i, després d’aturar-se a Montpeller, anà per segona vegada a París, on residí uns dos anys (1297-99). Allà escriví l’Arbre de filosofia d’amor. Establert a Barcelona el 1299, hi obtingué permís per a disputar amb jueus i sarraïns. El 1300 anà a Mallorca, i a Xipre cap a la fi del 1301. Hi escriví la Retòrica nova en català (només se’n conserva la versió llatina). A continuació anà fins a Armènia, i potser arribà a Jerusalem. En retornar, passà per Mallorca i per Gènova i arribà a Montpeller, el 1303, on escriví diversos tractats. A Barcelona Jaume II li concedí subvencions i protecció, i Llull assistí a l’entrevista del rei de Mallorca i el de Catalunya-Aragó amb el papa Climent V. Després de la coronació del nou papa a Lió el 1305, repetí les peticions de sempre al pontífex, amb poc èxit. Segons la Vita, en partir-ne, anà a Mallorca i tornà a l’Àfrica, a Bugia (1307). Provocà els musulmans, fou empresonat i expulsat al cap de mig any. Naufragà i, refugiat a Pisa, acabà l’Ars que anomenava general i última. El 1309 anà a Avinyó a demanar, de nou, l’ajut del papa. No en tragué res i el mateix any tornà a París, on s’estigué fins el 1311. Anà a Montpeller i a Mallorca, on féu testament el 26 d’abril de 1313. La llegenda vol fer creure que Ramon morí màrtir a Bugia el 1315, però se sap que Jaume II de Catalunya-Aragó escriví al rei de Tunis aquell mateix any, recomanant Ramon Llull. Segons la inscripció de la tomba de Llull, a Sant Francesc de Mallorca, morí l’any 1315.
L’escriptor
Fou un gran escriptor, el primer gran nom de la literatura catalana. La llengua convencional en la qual els trobadors catalans escrivien a la fi del segle XIII era coneguda de Llull, però si li convenia, per tal de facilitar les rimes, no li feia res de mancar a la gramàtica. En el cinquè llibre del Contemplador, com en deia, al costat d’enceses anàlisis del procés de les potències de l’ànima i de l’oració i de la contemplació, hi ha fórmules que semblen algèbriques. En l’Art demostrativa (de la qual es té text català), cada plana és un formiguer de preguntes i respostes. És lícit extreure dels llibres de Ramon Llull unes pàgines antològiques, on triomfa el prosista català, que a la fi del segle XIII feu, per primera vegada al món occidental, que la filosofia parlés en llengua vulgar. Escriví sobretot en català, però també en àrab i en el llatí rudimentari que sabia, si bé generalment demanava un traductor o un corrector. La col·lecció d’obres en llatí de Ramon Llull més important és la que dirigí Salzinger a Magúncia (1721-42). Les obres inèdites en llatí es van publicar en la col·lecció “Opera latina” (1959-67, 5 volums). Les edicions en català permeten de llegir en la llengua de l’autor el Llibre de contemplació (1273?).
Abans que aquesta darrera obra escriví el llibre del Gentil e dels tres savis, noble exemple de polèmica religiosa tolerant en què intervenen un gentil que no tenia coneixença de Déu, un jueu, un sarraí i un cristià. Del Llibre de meravelles, amb l’episodi oriental del Llibre de les bèsties, i del Blanquerna, amb el seu Llibre d’Amic e Amat, que ja pertany a la literatura internacional, es pot dir que es tracta de dues ficcions novel·lesques, molt valuoses per la intenció social i reformadora de l’autor. Dues obres didàctiques van tenir divulgació internacional: la Doctrina pueril i el Llibre de l’orde de cavalleria. El primer fou traduït al provençal i al francès, potser ja al segle XIII, i estampat el 1482 a París amb el títol de Trésor dels humains. El Llibre de l’orde de cavalleria fou imitat en castellà, al segle XIV, i, a través del francès, el traduí a l’anglès W. Caxton, The Order of Chivalry. Al final del segle XIX el tractat seduí William Morris, que va reproduir l’incunable a la seva Kelmscott Press.
Una gran continuïtat
Ramon Llull avui dia
Ramon Llull pogué morir planyent el seu fracàs, però poc sospitava que deixava al món un llegat que manté encara la seva vitalitat. De fet, l’obra de Ramon Llull se segueix llegint, editant (ara, també, electrònicament), estudiant, traduint, cantant... I segueix donant nom a grans institucions culturals, públiques i privades: hi ha grans instituts Llull a Friburg, a Palma, Barcelona i Rio de Janeiro.
El 2002 el Col·legi d’Enginyeria Informàtica va proposar a la Internet Society (ISOC), l’organisme internacional que gestiona Internet. Els promotors han triat la figura de Ramon Llull pel caràcter multidisciplinari de la seva obra, que coincideix amb la varietat de continguts d’Internet, i els valors del diàleg intercultural que Ramon Llull va promoure i que també és una de les característiques de la xarxa.