La proposta d’un Commonwealth llatí que tingués com a antecedent l’horitzó polític de la confederació de la corona de Catalunya i Aragó fou realitzada per Nicolau M. Rubió i Tudurí en un assaig escrit i publicat en llengua francesa, a París, el 1945. Aquesta proposta es va introduir en els debats sobre el futur d’Europa i sobre el de Catalunya iniciats després de la guerra europea de 1914-1918, coneguda com a Primera Guerra Mundial.
Un Commonwealth llatí (1945)
Per a un sector important de l’opinió pública europea, l’hora dels nacionalismes d’estat (Rubió i Tudurí en diu “particularismes d’estat”) havia passat, car els estats nació havien mostrat, durant la guerra del 1914, la seva pitjor cara. Amb la Segona Guerra Mundial s’havia arribat a una situació en què era obligat un replantejament global: calia avançar vers una confederació mundial. El camí era establir grans conjunts: el Commonwealth britànic, el “grup del dòlar” centrat als Estats Units, l’anomenat “grup del ruble”, i d’altra banda l’entorn de l’Europa que havia volgut edificar Alemanya. El 1945, el món llatí era a punt de desaparèixer, engolit pels grans conjunts anteriors. La proposta de Rubió era molt contra corrent: consistia a construir, a partir dels estats nació neollatins, una Confederació Llatina.
La “triple massa llatina” i altres pobles llatins
El món llatí, segons Rubió i Tudurí, es compon de tres grans agrupacions de pobles, el que anomena una “triple massa llatina”, que té en comú el fet de parlar una de les llengües llatines, la voluntat històrica d’universalisme (en forma d’imperi Romà, d’Església catòlica o de confederació catalanoaragonesa), el parlamentarisme constitucionalista i l’organització confederal, el comerç i, encara, l’herència més fabulosa: el Renaixement italià que beu la cultura occitana.
La Mediterrània occidental
La primera massa correspon, doncs, a l’arc de la Mediterrània occidental, amb Portugal, “que haurà inventat una més vasta Mediterrània”. D’Alacant a Florència, o de Granada a Sicília, més el Portugal que estira la Mediterrània fins a les costes atlàntiques de l’Àfrica occidental. Un arc geogràfic que, d’ençà del segle XIX, inclou quatre estats: Espanya, Portugal, França i Itàlia, que, històricament, han oscil·lat entre el confederalisme (de Ferran II, per exemple) i l’unitarisme (dels jacobins francesos o italians, per exemple).
L’Amèrica Llatina
La segona massa correspon a l’Amèrica Llatina. L’Amèrica que era, d’entrada, políticament adscrita a les Espanyes i a Portugal, i que havia de rebre, aviat, milers d’italians. Rubió, tot parlant del doble testament de l’emperador Carles, nét del rei catalanoaragonès Ferran II, escriu: “corones germàniques” (les que hereta el seu germà Ferran), i “corones llatines” (que són la “Confederació de les Espanyes llatines, des d’Itàlia fins a Amèrica”, que hereta el seu fill, Felip II. Ferran II i Cristòfor Colom són els iniciadors de la llatinitat d’Amèrica. De fet, escriu que “els pobles neollatins, amb Colom, Vasco da Gama, Cabot i Cartier [són] els primers que s’escamparen pel globus sencer”. A més, “l’esperit del Renaixement italià [...] conquerí Espanya, i arribà fins a Amèrica, via Catalunya i València”. Així, la llatinitat de bona part d’Amèrica, abans i després de les independències del període 1810-30, és un fet que es pot constatar en projectes de Simon Bolívar, com la Gran Colòmbia.
L’Àfrica Llatina
La tercera massa llatina és l’Àfrica. Segons Rubió i Tudurí, es pot parlar de l’Àfrica Llatina, de la mateixa manera que es parla de l’Amèrica Llatina. A l’Àfrica, el protagonisme principal, però, per bé que iniciat pels portuguesos, correspon a França. Així, “el treball llatí fet pels francesos a l’Àfrica nord-occidental assoleix la importància del que feren els hispànics a Amèrica”. No cal menysvalorar, però, la feina llatinitzadora “dels italians a Tunis, els espanyols a Algèria, els maonesos a l’Alger, els andalusos a Orà”. Segons l’autor es pot afirmar que han dut a terme “el treball d’incorporació de l’ànima llatina a l’Islam mediterrani”.
Nicolau Rubió, però, fa un pas més quan escriu que “la llatinitat ha estat gairebé tan autèntica i profunda també a l’Àfrica negra francesa”.
Altres pobles llatins
Romania. “Un poble geogràficament separat de la triple massa llatina… i, no obstant això, llatí, és Romania”. Així, “quan al segle XIX, la Llatinitat occidental semblava haver estat dispersada en bocins, els romanesos en recrearen la noció, des de fora”. París i, d’ençà del 1989, Itàlia i la Península Ibèrica han estat la destinació de molts emigrants romanesos.
Dalmàcia. Les crisis balcàniques han tornat a fer parlar d’aquesta regió llatina, integrada al mosaic estatal irresolt de l’antiga Iugoslàvia, antiga unió federal de repúbliques, llengües, religions i alfabets. Rubió només l’inclou entre els “altres” pobles llatins.
Quebec. “El Canadà francès” és, també, llatí, per bé que sigui lluny de la Mediterrània i lluny de l’Amèrica Llatina. El 1945, Rubió i Tudurí insinua dubitativament, o preveu, la futura trajectòria “europeista” i independentista del Quebec, situat “sobre arenes no llatines”.
Filipines. “Les llunyanes Filipines que Espanya llatinitzà” no són en cap dels tres grans grups de pobles llatins.
Macao. El “Macao portuguès” i, per bé que Rubió no ho citi, l’Índia portuguesa serien també pobles amb influències llatines antigues.
Prollatins
Segons Rubió, hi ha tres exemples clars de pobles que pertanyen a altres mons i que són alhora “prollatins” o “parallatins”. Cadascun ho és seguint trajectòries diverses, i en camps no coincidents. Són: Grècia, Hongria i Egipte. Exemple: “els diaris francesos del Caire són diaris egipcis, no pas dels d’una colònia estrangera”. Hi hagués pogut afegir l’illa de la Reunió, però, el 1945, era massa aviat per a pensar-hi.
L’Anglaterra del Commonwealth llatí
Segons el Nicolau Rubió del 1945, els plantejaments nacionalistes estatistes no són bons per a bastir un Commonwealth. Així el lusitanisme, la fal·lera de la Hispanidad, la idea de la “França dels 100 milions” i, per descomptat, la “Tercera Roma” mussoliniana, són objectius eixorcs, sense futur. La idea de la pàtria llatina comuna, de la Mediterrània a l’Atlàntic (i en alguns racons d’Àsia), en canvi, és una idea molt més realista i amb dos antecedents: l’imperi Romà i la confederació catalanoaragonesa. Així, l’Anglaterra de la nova Confederació llatina mundial havia de ser, segons Rubió i Tudurí, una nació que no presentés un “particularisme d’estat”, fragmentador, al darrere. El millor exemple, segons ell, n’era la nació “dels Quatre Pals llatins de Sicília i d’Aragó, de Mallorca i de València, de Provença i de Catalunya”.
Els països ACP
El 1963, la Convenció de Yaoundé associà comercialment els sis estats de la Unió Europea (i, en especial els dos estats llatins que tenen colònies africanes: França i Bèlgica), amb 18 nous estats africans i malgaixos, que, a partir del 1960, van accedir a la independència política. La utopia de Rubió no semblava tan lluny.
El 1974, la Convenció de Lomé va fer possible l’entrada condicionada a la UE dels productes industrials i agraris dels països ACP, és a dir, d’Àfrica, el Carib i el Pacífic, molts d’ells països “llatins”, en el sentit de Rubió. El 1989, la UE i 71 estats ACP van signar la Convenció Lomé IV. No era el Commonwealth llatí, però s’hi podien entreveure algunes pistes.