Introducció

De tot el que s’ha dit i escrit sobre el procés electoral republicà, el més acceptat i divulgat ha estat la influència suposadament decisiva de l’abstenció llibertària. La premsa de l’època i la bibliografia posterior han insistit en el poder de convicció dels llibertaris, especialment a causa de la influència política i social de la CNT (Confederació Nacional del Treball). Durant decennis, el combat anarcosindicalista per una altra cultura i una altra justícia va deixar una estela d’esperança i de por. El seu radicalisme i la seva violència, el seu gairebé mig milió d’afiliats, el carisma dels seus líders, reconegut fins i tot per la dreta, i l’apassionament de la militància van engegantir el moviment. Potser per això sempre s’ha acceptat la força social del «No voteu!» llibertari per concloure que els vaivens parlamentaris derivaven de la tàctica cenetista, consistent a participar o no, segons l’ocasió o el moment. L’acord unànime entorn d’aquesta afirmació no em semblava, tanmateix, convincent; les meves sospites es fundaven en la meva percepció de la moderació i la sensatesa de l’electorat català. Des de sempre m’havia interessat conèixer les causes que articulen el comportament de les masses, i, en el cas concret de la República, intentava trobar raons per les quals la revolució social havia fracassat. A partir d’aquí vaig optar per analitzar aquells temes que poguessin donar perfil i contingut a algun d’aquests interrogants.

Em va semblar evident que el primer que havia de fer era analitzar els resultats electorals que es produïren durant el període comprès entre 1931 i 1936. Però, per què estudiar els escrutinis, aparentment tan àrids? Precisament perquè per la seva aridesa eren dades poc susceptibles de ser manipulades, i l’aparent fredor dels seus números imposava el respecte a què ens obliga allò que no pot ser d’altra manera, allò que es presenta com una dada irrefutable. En ple apogeu de la polèmica positivista plantejar-se el tema de l’objectivitat era inevitable, segurament per això em vaig aferrar als escrutinis i em vaig embarcar en la creació de les estadístiques que constitueixen la base d’aquest treball.

Les actes electorals ens ofereixen una radiografia imprescindible de les persones que hi ha al darrere. En aquest cas, la paraula «radiografia» és especialment exacta. L’esquematisme dels escrutinis deixa veure els ossos de la societat que els produeix i ens permet captar un gest polític majoritari, una fotografia social, un signe indiscutible elaborat a través de la suma pacient i en general no fraudulenta, de totes i cadascuna de les opcions individuals. Des del pedestal sublim de les democràcies, els escrutinis en si mateixos eren la transparència del sistema, la festa igualitària del vot, la catarsi de l’abstenció assumida, la motivació personal i col·lectiva amagada en la profunditat de les consciències i de la història. I les fonts eren aquí, estranyament i fidelment conservades, esperant.

No obstant això, aquesta opció metodològica presentava grans dificultats per moltes raons; entre altres, per què no dir-ho, el panorama de la Universitat de Barcelona, que era desolador. En aquella època de pràctiques clandestines, l’equip que es trobava més proper a les meves inquietuds i que compartia el meu interès per les eleccions republicanes i els partits polítics s’agrupava entorn del professor Manuel Jiménez de Parga. Tanmateix, no havien calculat els percentatges dels escrutinis per les dificultats que plantejava la llei electoral amb la possibilitat de llistes obertes, i no havien utilitzat els índexs de correlació ni aprofundit en el significat de l’abstenció. Aquesta va ser una de les llacunes que em vaig proposar d’esmenar i vaig tenir sort. Llavors tenia al meu costat Joan A. Subirana i els seus amics de l’Escola d’Enginyers que em van ajudar a trobar les fórmules i a resoldre els problemes. A les dificultats pròpies de la penúria intel·lectual d’aquells temps es van unir les derivades de l’accés a les fonts, que calia rebuscar en arxius deficientment catalogats, fins i tot d’amagats. Va ser aquesta necessitat de construir un corpus electoral per a aproximar-se als comicis republicans la que inicialment em va motivar.

Per aproximar-me a les majories republicanes vaig analitzar el resultat de les eleccions i no les campanyes electorals; l’orientació del vot i la participació i no la composició de les candidatures; el nombre d’escons i no l’estratègia parlamentària. Em semblava que s’havien d’aclarir tres qüestions fonamentals: l’estabilitat i la coherència del vot amb la finalitat de constatar si el moviment pendular del Parlament espanyol es va correspondre amb un canvi d’opció de la ciutadania o si va ser degut a altres causes; la iniciativa de l’electorat en utilitzar el panachage (llista oberta), per comprovar si s’acceptava la disciplina de vot proposada pels partits (candidatures oficials) o bé si la majoria confeccionava la seva pròpia papereta de vot malgrat les dificultats que comportava fer-ho; i, finalment, esbrinar quines eren les característiques col·lectives i individuals de la participació i de l’abstenció per comprovar si hi influïen el sexe o l’edat, la classe social, el lloc de residència o la cultura, entre altres característiques segons les biografies personals. Per plantejar correctament aquestes qüestions, s’han utilitzat els percentatges i els coeficients de correlació. Aquests dos instruments estadístics senzills i potentíssims han perfilat algunes preguntes interessants, com per exemple: perquè la participació fou tan elevada malgrat el fort analfabetisme de l’època; perquè la introducció del sufragi femení no va alterar significativament el resultat dels escrutinis, i com és possible que els itineraris individuals introdueixin dimensions insospitades en el comportament electoral.

Algunes preguntes únicament les podien respondre els qui van viure les consultes electorals; per aquest motiu les fonts orals constitueixen, juntament amb les estadístiques, un altre eix d’aquest treball. Els diàlegs que he mantingut amb aquestes persones m’han demostrat que entrevistar és una forma privilegiada de culminar un treball estadístic. Perquè les entrevistes, si compleixen els requisits necessaris, impliquen literalment veure’s cara a cara, entre-veure’s, entrevistar-se, i no solament parlar-se. El bon resultat d’una trobada depèn de nosaltres tant com de l’entrevistat. En dialogar hem de captar al mateix temps les paraules i la qualitat de la veu, el to amb què es parla, els moviments de la mirada, la fisonomia, els gestos, la postura i la distància escollida per a la interlocució. Quan tots aquests elements s’harmonitzen, no tan sols escoltem les paraules que es diuen i els silencis que s’alternen, sinó que la presència de l’altra persona es projecta en el nostre interior per produir una epifania del sentit. En el meu cas això és el que em va ocórrer en l’entrevista amb Pilar Llamazares. Jo estava seguríssima del que buscava, però, quan la seva presència es va desvetllar en el meu interior, em vaig trobar amb una resposta insòlita que em va ofuscar. Aquesta receptivitat sol conferir una certa endevinació, i, efectivament, durant l’entrevista, entre altres intuïcions, vaig pressentir una tragèdia. I vaig encertar. El seu amant anarquista va ser assassinat pels franquistes i ella s’exilià. Això no m’ho va dir, ho vaig saber després.

Vaig arribar a casa d’aquesta dona sense avisar, perquè per telèfon em va donar tota mena d’excuses per a no rebre’m. I vaig tenir sort. Em va obrir el nét, un jove que havia militat a la CNT; la seva mare em va fer passar al petit saló menjador on estava la Pilar, l’àvia, a qui volia entrevistar. Vam començar a xerrar en família i al cap de poca estona em vaig adonar que res del que dèiem era coherent, ja que, per exemple, conceptes com anarquista, contrabandista o carlista es confonien contínuament. La Pilar, a més, negava tot el que jo sabia documentalment i molt especialment la dada de la seva afiliació sindical i la seva trajectòria electoral. L’acumulació de falsedats i la meva exasperació durant l’entrevista em van torbar. Només després d’insistir molt em va dir: «Si no anaves a votar t’apreciaven més que a un altre que sí hi anés a votar […] vostè ja sap que a la gent de diners, segons quina gent, no li agrada que els treballadors siguin rebels».(*) Em vaig acomiadar entre atordida i alertada perquè havia tocat fons. Arraulida a l’autobús en què viatjava de nou al centre de la ciutat, vaig saber que per a mi la història escrita mai més no seria la mateixa.

La Pilar es referia sens dubte a la jerarquia laboral dins de l’empresa en què treballava i en la qual els capatassos estaven al servei dels amos; per això eren capatassos. Quan posteriorment vaig comentar aquesta entrevista amb Sidney Verba, em va dir: «Pel que expliques, la CNT no tan sols no feia campanya perquè els obrers no votessin, sinó que era la mateixa CNT la que els organitzava perquè anessin a votar». Possiblement, sense l’ajuda d’aquest professor de la universitat de Harvard no hauria captat el que aquesta dona m’havia confiat, ja que trastocava tot allò que havia llegit sobre el procés electoral republicà, encara que atesa la virulència de les lluites socials de l’època la seva resposta era de sentit comú. Va ser la burgesia i no la CNT la que va promoure l’abstenció; era la CNT mateixa la que organitzava les eleccions i aconseguia que les majories analfabetes o semialfabetitzades acudissin a les urnes, perquè els industrials a partir del seu control dels llocs de treball, intentaven forçar l’abstenció.

La Pilar, amb les seves paraules sorgides del coneixement de la realitat viscuda i de la seva experiència militant, fou precisa, i en un obrir i tancar d’ulls va escombrar les afirmacions d’historiadors i politòlegs. Va estar prop dels capatassos, va entendre el que volien i va percebre que als amos i als qui els donaven suport no els interessava que els obrers anessin a votar: ara la seva arma era incitar a l’abstenció. Malgrat la pressió perquè no votés i malgrat pertànyer a un sindicat teòricament contrari a la participació electoral, la Pilar va votar sempre. Les seves característiques la converteixen en un testimoni d’importància excepcional. Resulta incontrovertible que durant la República les dones van tendir a participar una mica menys que els homes, i les persones analfabetes també van tendir més a l’abstenció. Si a més, ella era anarcosindicalista, què feia anant a votar sempre? La resposta és senzilla: anava a votar precisament perquè era militant i això era el que volien els seus líders. Una sola frase de la Pilar em va obligar a reinterpretar la tradició historiogràfica de la nostra democràcia republicana. Era una veritat que els intel·lectuals no sabíem i que aquesta dona analfabeta guardava en la seva ànima. Després de molts anys de meditar sobre la nostra trobada, vaig sentir que no hi va haver cap abisme entre la Pilar i jo. Aquesta dona que havia servit voluntàriament als menjadors populars durant la Guerra Civil espanyola m’havia tractat com una persona que podia entendre-la. Prescindint del que unes altres persones poguessin opinar, ella va compartir amb mi la seva veritat: «No votar afavoria els amos». Encara no sé quina raó em va impulsar a aventurar-me a trucar a la seva porta. Tampoc no sé què va fer que el seu nét m’acollís, ni què va ocórrer entre la Pilar i jo perquè les seves paraules, més enllà de la informació que va poder donar-me, transformessin la meva vida. Li va passar, a ella, quelcom de semblant? Perquè entrevistar per crear fonts orals és obrir un finestral desprotegit dels vents, descobrir l’insòlit, no dubtar al acollir. Entre temporals no anunciats, vides desconegudes i diàlegs imprevisibles, on es pot trobar la veracitat de la història escrita?

La força del mite de l’abstencionisme anarquista, especialment a Andalusia i Catalunya, feia imprescindible que qualsevol estudi electoral dels anys trenta analitzés la incidència de la consigna àcrata «No voteu! ». S’havia d’esbrinar si l’abstenció va ser causada efectivament per la influència de la CNT o, si per contra, obeïa a altres causes. I era necessari matisar la seva relació amb l’orientació del vot a fi de verificar si els proclamats vaivens electorals provenien de l’abstenció llibertària. En el decurs de l’anàlisi ens vam adonar que l’abstencionisme ideològic o polititzat, d’arrel llibertària, tan sols fou viscut conscientment per una minoria i no era proporcional al resultat dels escrutinis, encara que hi va haver un abstencionisme profund una mica més ampli que el filosòfic al qual denominem «solidari o de grup», aglutinat entorn d’algun familiar o entorn d’algun líder en els llocs de residència o de treball. Aquestes troballes, que ajudaven a desfer un mite, conferien un interès renovat a la tasca de descobrir els motius de tants abstencionistes que, sense ser necessàriament cenetistes o àcrates, van optar per no votar malgrat la important pressió social perquè complissin amb el ritual de les urnes.

Són eloqüents les paraules d’un obrer d’origen andalús que es va presentar com a candidat en la llista comunista (per la qual cosa va ser expulsat de la CNT) i va ser derrotat a les legislatives de 1933: «Yo formaba parte del grupo de Poble Nou y los anarquistas no pudieron evitar que la gente fuera a votar; pero eso lo organizó la derecha, era la derecha la que organizaba la abstención [...]. Yo conducía el tranvía 43 que iba a Badalona y en la calle Marina, en un paso a nivel de la calle Pere IV, el tranvía se llenó de gente que salía de un mítin en el que Federica Montseny abogó por la abstención. Un tranviario me reconoció y dijo: “Aquí tenemos un político para vivir del cuento, canalla, hijo de puta” [...] era tal la fobia que daban miedo, me daban pena, uno de ellos comentó “cuidado que trabaja”. Yo no quería ser candidato, porque sabía que significaba perder influencia como dirigente obrero». Aquestes paraules recullen alguns elements del mite; Frederica Montseny, amb el seu carisma i la paraula encesa, havia entusiasmat durant aquell míting de la CNT, i, sens dubte, la seva crítica als polítics va ajudar a provocar una baralla rondaire contra un candidat obrer.(*)

Malgrat la quantitat de testimonis que han confirmat que els cenetistes votaven i malgrat l’eloqüència de les estadístiques, pot sorprendre que transcorregudes diverses dècades s’afirmi encara avui que la CNT va promoure l’abstenció. Una convicció que es transmet durant generacions deu tenir raons profundes. (*) El mite va servir llavors i serveix ara per a justificar les intencions d’aquells sectors socials interessats a desarrelar el moviment llibertari, i a fer-lo responsable del suposat fracàs de la República i de la guerra civil posterior. A més, el mite era útil a molts actors implicats. La CNT s’en beneficiava perquè potenciava la seva autoestima i potser per això castigava amb l’expulsió els militants que públicament no ho acceptaven. També justificava la derrota electoral de l’esquerra marxista, incapaç de superar la pèrdua de suport que comportava l’actitud abstencionista, i li permetia justificar el seu fracàs sense analitzar les causes. Així mateix, la caricatura de l’anarcosindicalisme radical ajudava la dreta a tancar files contra els obrers, als quals qualificava de bàrbars i rebels, cosa que, alhora, li permetia ocultar que eren ells els qui promovien l’abstenció: mentien deliberadament per posar fi a la democràcia i evitar el reformisme.

Des de la democràcia actual es poden entreveure altres raons que expliquen per què entre els temes neuràlgics de la República l’abstenció llibertària continua produint rebuig i temor, potser perquè els anarquistes van apuntar de manera precisa i molt lluny en pronunciar-se contra la centralització administrativa, la burocràcia, les organitzacions partidàries, la jerarquia i el salari designats com les noves formes d’esclavitud en la modernitat. Van somiar una societat diferent en què la justícia social es basés en valors, i no pas en ètiques convencionals. Es van avançar als debats contraculturals dels anys seixanta i setanta i als que planteja la globalització financera, mediàtica i laboral. Van posar de manifest algunes de les mancances que àdhuc avui, o fins i tot especialment avui, afronta la democràcia. En no haver-se deixat acomodar ni integrar en el sistema, el moviment llibertari pot personificar les insuficiències parlamentàries i representar una acusació. D’altra banda, la por al comportament espontani de les masses té una llarga tradició a Occident. Des que la revolució industrial i la subsegüent puixança del moviment obrer internacional van fer impensable prescindir de «la majoria» a l’hora de decidir qui havia de regir les destinacions d’una col·lectivitat, els testimonis en aquest sentit s’han succeït sense treva. La major part del pensament polític d’entreguerres i posterior a la Segona Guerra Mundial es dedicà a desprestigiar la democràcia assembleària i a afirmar que el sistema no podia ser altra cosa que la competència organitzada de les elits per aconseguir el vot, mitjançant, partits eficaços i jeràrquics. En aquest context, calia considerar l’anarquisme com una cosa dissolvent o impensable, el contrari, en qualsevol cas, d’un comportament polític estable i ordenat. Quin boc expiatori més apropiat podia tenir el fracàs de la República o la posterior guerra civil?

Avui l’abstencionisme es presenta essencialment com a fruit de l’«apatia» o de l’anomenat «cinisme democràtic» i no com una falta de legitimitat del sistema. Així s’evita qualsevol possible interpretació crítica i permet obviar el que, al meu judici, és un dels majors reptes de la política en el segle XXI: renunciar a la presumpció de la incapacitat de les masses de preocupar-se pel seu destí. A Catalunya alguns estudis recents han arribat, en el seu afany per desprestigiar el moviment llibertari, a comparar-lo amb l’actitud de l’administració dels Estats Units de fa unes quantes dècades. Aquesta comparança no és en absolut desinteressada i busca la complaença fàcil de l’antiamericanisme generalitzat, tot tergiversant els plantejaments cenetistes que no van tenir res a veure amb els mecanismes electorals nord-americans. Fa uns quants anys, per disposar d’un punt de comparança amb els nostres electors republicans, vaig entrevistar a Baltimore persones afroamericanes que havien nascut durant les dues primeres dècades del segle XX i vaig poder comprovar les diferències d’ambdós sistemes, entre altres qüestions perquè el preu pagat per molts cenetistes i, en general, pel poble espanyol, va ser una llarga i dura repressió, mentre que els afroamericans van tenir un destí diferent i, en tot cas, millor. Confondre la repressió dels cenetistes i la seva pretesa abstenció amb l’opressió de molts nord-americans i el seu allunyament de les urnes, és posar un vel traïdorenc que desdibuixa la grandesa de la utopia llibertària i la dels seus militants i líders.(*)

Juntament amb aquesta comparança grollera, una altra manera de desprestigiar la força de la utopia llibertària és deixar de considerar la possibilitat, o fins i tot negar l’existència actual d’una abstenció ideològica que és la que permetria un punt de comparança interessant amb els anys trenta. Els nostres acadèmics dedicats a la política afirmen que els abstencionistes ho són per inapetència, passivitat o protesta. Han encunyat el qualificatiu d’«abstencionista voluntari», i, quan n’hi ha un percentatge elevat, la comunitat és «tova» i «passiva», incapaç de viure –literalment és el que escriuen– sense «pastors»; d’aquesta manera justifiquen els líders que encarrilen el ramat a la cleda gràcies als mitjans de comunicació i ja deuen saber els déus amb quina mena de gossos. Tanmateix, en molts estudis realitzats a Catalunya i en altres països els electors sempre són majoritàriament participants intermitents. En aquesta imatge poderosa de la intermitència podem reflectir-nos com en un mirall i contemplar en nosaltres mateixos sentiments amagats i escindits. El nostre treball confirma que la intermitència introdueix en els trencacolls més significatius de la participació i de l’abstenció, i demostra que en cap cas no és lícit etiquetar els electors com a apàtics, passius o «tous», perquè no tan sols van decidir quan participar, sinó que, a més, van decidir a qui votar.

Als que estudien les eleccions de la democràcia actual els hauria d’interessar el fet que les taxes d’abstenció, en alguna ocasió, com durant les eleccions al Parlament català de 1932, fossin inferiors a les actuals, perquè aquesta dada demostra la intensitat política i social del període republicà, quan la utopia llibertària era un pensament viu. I no obstant això, no va impedir a les majories analfabetes o semialfabetitzades utilitzar el sistema si ho van creure oportú, normalment, com deien, per «perdre menys», i, en tot cas, per rebel·lar-se contra la dreta que induïa l’abstenció per marginar-los de la política. Lúcidament optaven per la moderació reformista i mai pels comunistes, els quals van ser els seus enemics aferrissats: no volien ni necessitaven dictadures o avantguardes. A més de les estadístiques, algunes entrevistes ho corroboren i ens deixen veure uns homes i unes dones que per estalviar deu cèntims es desplaçaven a peu, però que gastaven el poc que tenien per gaudir del bon cinema mut dels anys trenta, encara que fossin analfabets: «I jo enmig d’elles llegint».(*) Aquestes masses que demanaven justícia a crits no eren apàtiques ni passives, sinó moderades, i votaven ERC: «Tots els meus pacients anarquistes em deien a la consulta que ells anaven a votar».(*) «Vaig sortir escollit en contra dels candidats obrers».(*)

No m’agradaria acabar aquesta presentació sense assenyalar que han transcorregut setanta-cinc anys des del 14 d’abril de 1931, quan es va proclamar la Segona República. Segurament, avui ja no queda cap dels electors que van poder contribuir amb el seu vot al canvi de règim que sigui viu. Per aquesta raó aquells comicis han deixat de ser història contemporània per ser «història pura» i permetre una altra interpretació del passat.(*) Perquè ja no podem enfrontar- nos a la memòria comunicativa dels testimonis en què els interessos per aconseguir un major espai en els diferents memorials solen ser irreconciliables. Únicament disposem de la memòria cultural, per la qual cosa hem de reconstruir contextos en què els diversos documents són fonts i no diàlegs que exploren la memòria viva.