Presentació
L’Atles electoral de la Segona República a Catalunya incorpora el comportament de les seccions electorals de Barcelona, perquè, a més del seu valor polític, delimitaven zones concretes de la ciutat, dividien l’espai segons la seva densitat i permetien aproximar-se a l’electorat que residia en un mateix immoble o en un mateix carrer. Els resultats es recollien i es publicaven per seccions, en les quals hi havia una única taula electoral encarregada d’emplenar l’acta que incloïa els vots obtinguts per cada candidat, els vots en blanc o nuls, la llista dels votants i el cens. Junt amb els resultats dels escrutinis, s’han utilitzat les fonts següents: els censos de població, els censos electorals, la documentació d’algunes empreses, la cartografia i la premsa de l’època, el nomenclàtor i la guia telefònica de 1935, els butlletins oficials de la província, i algunes entrevistes a candidats i electors supervivents dels anys trenta. Malgrat la varietat de la documentació, la persistència dels resultats avala les fonts; algunes són úniques al món, ja que en la majoria de països es destrueixen al cap de quinze dies de la celebració de les eleccions perquè es consideren documents confidencials.
Els mapes que hem elaborat donen una imatge fidedigna de l’estructura socioterritorial de la ciutat i del seu comportament electoral; són representacions inèdites que plasmen les tendències polítiques fins i tot dels qui van viure en passatges interiors, amb un detall impossible d’observar a partir de les divisions per districtes. Permeten comparar les consultes dels anys trenta amb les celebrades abans o després de la proclamació de la Segona República. Paral·lelament a aquesta síntesi cartogràfica, s’ha realitzat una aproximació individualitzada a la participació i a l’abstenció entre 1934 i 1936, amb una mostra d’uns 25.000 electors. Els textos, les figures, les taules i la cartografia es refereixen sempre a Barcelona, sense tenir en compte la circumscripció ampliada de 1933 quan se li va agregar l’electorat dels municipis de Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs.
Durant la primera meitat del segle XX, Barcelona era una ciutat amb una burgesia ascendent i un proletariat combatiu. Hi va haver dues vagues que van generar una gran tensió política i social. La primera, pel juliol de 1909, produí els violents disturbis de la Setmana Tràgica, va tenir el seu moment àlgid en la crema de convents i va acabar amb diverses execucions i la dimissió de Maura com a president del Consell de Ministres. La segona, pel març de 1951, va provocar el tancament de botigues i locals i la paralització dels tramvies, mentre la ciutadania s’havia de desplaçar a peu i omplia la ciutat. En aquesta vaga res no va ser il·legal, cosa que obligà la dictadura a assajar altres mesures per a contenir una fúria que prefigurava l’estratègia de la transició, ja que a Barcelona van lluitar braç a braç comunistes i catòlics, falangistes, monàrquics i sindicalistes que tractaven d’infiltrar-se en les institucions del règim. Entre una vaga i l’altra, el 14 d’abril de 1931 es va proclamar la Segona República amb el suport popular i es va obrir una porta a l’esperança. Algunes persones han afirmat que van sentir com si canviés la seva vida i quan se’ls pregunta el significat d’aquestes paraules responen el següent: «pensàvem que ens respectarien més», «no t’estrenyien tant i podies anar amb una mica més de llibertat pel carrer», «vaig creure que havia arribat un món nou, i em vaig entusiasmar per la República».(*)
Però l’assaig republicà va ser molt breu, perquè el va frustrar la Guerra Civil; segurament la República es va truncar perquè la lluita de classes i la pobresa van augmentar. Entre les causes que provocaren que això succeís cal destacar el crack de 1929, que va fer tornar a Espanya centenars de milers d’emigrants i va fer augmentar l’atur a la ciutat; les contínues amenaces –i la seva confirmació– d’una segona guerra mundial i l’impacte dels triomfs dels totalitarismes comunistes i feixistes. Entre aquests desequilibris extrems la República va trobar dificultats per a mantenir la legitimitat, malgrat entroncar amb l’Estat liberal que despuntà a Cadis quan el 1812 es va redactar la primera constitució espanyola. Posteriorment, els avatars de la revolució burgesa, les guerres carlines, els cops d’estat militars i els múltiples estats d’excepció, van contribuir a assentar la idea que era necessari per a la modernització regir-se per una constitució democràtica; aquesta va ser, sens dubte, la major exigència política de l’anomenat Sexenni Revolucionari (1868-1874), quan s’amplià el sufragi masculí i es va proclamar la Primera República espanyola.
Estructura sociopolítica de la ciutat
El 1930 Barcelona era una ciutat predominantment obrera i analfabeta, amb una majoria de població menor de trenta-cinc anys i on més de la meitat dels ciutadans eren jornalers o peons, un 12% obrers especialitzats i un 7% empleats, dependents o escrivents. La majoria de dones treballaven al servei domèstic, a jornal en les fàbriques o a preu fet. El creixement de la immigració havia estat meteòric, del mig milió d’habitants de 1900 es va passar a més d’un milió el 1930. Van sorgir barris sencers en localitzacions més excèntriques que les dels suburbis industrialitzats del segle XIX, o es van ocupar buits intersticials oblidats: segones perifèries que es definien per la seva precarietat urbana i social.(*) Onades de valencians, aragonesos, murcians i almeriencs van entrar en empreses i al servei domèstic o van construir el metro i van fer possible l’Exposició Universal: «Érem milers treballant, una gentada de por». Les condicions d’insalubritat de les fàbriques feia pensar als amos que els treballadors eren «d’una altra mena», fins i tot que tenien «sang estranya», i sentien, alhora, temor i menyspreu envers ells: els culpaven de tots els mals de la societat.(*)
L’analfabetisme electoral barceloní era d’un 18%, catorze punts inferior a la mitjana espanyola, però el doble del que hi havia a Madrid, segurament a causa dels immigrants que procedien de llocs d’Espanya amb taxes altíssimes d’analfabetisme. Les dones, com és habitual, presenten una taxa d’analfabetisme superior als homes. En conjunt, dues vegades i mitja més; en algunes zones de la ciutat l’analfabetisme masculí era superior a una quarta part de la població i el femení a la meitat i es concentrava en espais que creaven fronteres interiors. Per exemple, en algunes seccions de la Barceloneta, on predominaven els jornalers-peons i els pescadors-mariners, més de la meitat dels veïns eren analfabets. Mentre que, en les zones residencials de l’Eixample o de Pedralbes, vivien un nombre altíssim de professionals liberals, literalment apinyats en immobles amb un gran nombre de dones analfabetes que els servien. L’analfabetisme generalitzat de la classe obrera va fer que la lluita política es plantegés de manera que aquestes majories analfabetes o semialfabetitzades anessin a votar amb un escàs coneixement de ladimensió ritual que envolta les urnes.(*) Una dona del sector metal·lúrgic analfabeta i cenetista va afirmar que votar era «ficar un paper en una caixa», i una altra va dir: «No sé què significa anar a votar».
L’analfabetisme creava distància, implicava una barrera amb la societat burgesa, la qual jutjava els assalariats amb duresa. Chartier i Hébrard han ressaltat la paradoxa de la lectura popular a França, perquè quan l’analfabetisme encara no havia estat vençut ni en el camp ni en les barriades de les grans ciutats, la societat benpensant creia que el poble llegia massa o que llegia «malament»; també Vicens i Vives s’ha referit a les «lectures mal digerides d’ateneu obrer».(*) Més endavant, quan els lectors descobreixen «amb delícia i amb tenacitat» la lectura impresa, llibre o periòdic, sorgeixen les crítiques respecte al seu mal llegir: «llegeixen qualsevol cosa» o «tenen la passió de llegir», perquè llavors «poca lectura » semblava massa lectura. Potser pensant en aquestes realitats Vicens es va referir, en la seva Historia económica y social de España y América, a l’abisme durant aquestes primeres dècades del segle XX entre les elits i els neolítics culturals del nostre poble.
L’estructura de la ciutat era radial, és a dir, si es considera la plaça de Catalunya com el centre, la ciutat s’estenia cap a la perifèria amb una opció conscient de la classe dominant respecte del seu espai residencial, mentre que la zona reservada a la producció quedava configurada com el lloc de la classe obrera. Aquesta segregació es materialitzava en espais urbans separats i no a través de les formes més mitigades dels segles anteriors, com la diferenciació vertical dins de cada immoble. En aquest sistema organitzatiu que s’estenia des del centre a la perifèria, el nucli històric de Ciutat Vella estava partit en dos per la seva població bigarrada i els seus diferents nivells culturals; les fronteres aquí eren abruptes i conformaven llocs de conflicte social. Els elements concèntrics de la ciutat apareixien també en la perifèria ciutadana, però no lligats al centre històric, sinó a la corona de centres secundaris de determinats barris, perquè l’espai dins les muralles o de les rondes havia estat «digerit» i transformat per la dinàmica de creixement de la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. En canvi, a la perifèria, es notava l’absència d’una integració socioespacial, però, no obstant això, sobresortien nuclis jerarquitzats respecte a la Barcelona antiga.
Els mapes de l’analfabetisme i els de l’orientació del vot dissenyen també una ciutat amb una disposició concèntrica. El centre homogèniament poblat estava ben organitzat, amb una estructura contínua caracteritzada per un nivell cultural alt i la voluntat de participar —amb el vot a la Lliga— de la burgesia conservadora, que es considerava a si mateixa moderna i privilegiada. La perifèria estava gradualment més despoblada, era més analfabeta i s’orientava clarament cap al reformisme, tot i que sovint disseminava el seu vot entre opcions marginals que triomfaven localment en algunes seccions. Les diferents perifèries s’organitzaven també en cercles concèntrics tot reproduint l’esquema general de la ciutat. Eren nuclis intermedis amb tendència a la superpoblació, amb nivells alts d’analfabetisme, però amb una participació electoral considerable, sovint massiva i amb una gran influència política sobre el conjunt de la ciutat per la seva orientació a favor de les candidatures liderades per Esquerra Republicana de Catalunya. A mesura que ens allunyem del centre principal o dels centres secundaris, la ciutat estava gradualment menys organitzada i el seu enquadrament social es produïa en els barris tradicionals o en nuclis la personalitat dels quals la marcava una fàbrica, un gran equipament (un hospital o una caserna) o un barri planificat. Aquests llocs emergien en les segones voltes electorals que sovint suposaven desviacions dràstiques de la participació o de l’orientació del vot i demostraven, per la intensitat dels seus comportaments, que la ciutat obrera era una ciutat políticament viva.
El principal esdeveniment polític del període va ser la irrupció en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 d’Esquerra Republicana de Catalunya i la seva consolidació com a partit hegemònic en la consulta del mes de juny següent. Aquest triomf inesperat, a causa de la pèrdua de vots del Partit Republicà Radical, va consolidar la bipolaritat Esquerra/ Lliga. Els nivells de participació electoral relativament alts van afavorir sempre les candidatures de la Lliga, però Esquerra va guanyar sempre per marges amplis. La tendència a una participació obrera baixa i el triomf rotund d’ERC va produir pànic en la gran burgesia i esperança en les majories. Un temor i un anhel que es van projectar a tot Catalunya i fins i tot a Espanya: Què passaria si l’abstenció fos menys elevada? Això no obstant, la imatge que s’amplificava era la de la força de l’abstenció àcrata malgrat que cada vegada que hi havia eleccions els obrers acudien a les urnes desoint el famós eslògan «No voteu!».
La personalitat de Barcelona s’accentuava perquè victòries i derrotes es vivien en una ciutat considerada com la capital indiscutible de l’anarquisme mundial. Possiblement la percepció d’aquesta situació insòlita donava un sentit diferent a la seva lluita electoral, ja que s’hi projectava la imatge d’una ciutat «roja» en què es contraposaven estereotips idealitzats d’enemics irreconciliables: el dels obrers que donaven la vida per la revolució i el dels burgesos que amb el seu esforç van construir la Catalunya industrialitzada i moderna dels segles XIX i XX. Tot i que poc després la duresa de les situacions socials viscudes durant la Guerra Civil va fer conscients molts militants que «els obrers no sabien fer l’O, que és rodona» i que «no estàvem preparats per a una cosa així, per a treballar i col·lectivitzar una empresa i rendir»(*). Però, la gran paradoxa és que els amos, i la historiografia posterior, es van quedar estupefactes perquè van comprovar que, al cap de pocs dies de l’inici de la guerra i malgrat que ells havien fugit, les indústries reprenien la producció, els tramvies funcionaven i la ciutat s’envoltava d’un aspecte obrer triomfant.
Trajectòries electorals: participació, abstenció i analfabetisme
Densitat de població segons el cens electoral de 1934
Definim com a trajectòria electoral l’itinerari que recorre un elector durant diverses eleccions segons opti per participar o abstenir-se. Com que sempre que hi ha eleccions hi ha dues opcions possibles, participar o no, en n eleccions hi ha 2n possibles combinacions de participació i abstenció: a cadascuna d’aquestes combinacions se l’anomena trajectòria electoral(*). Les trajectòries ens introdueixen en la dimensió temporal i no merament estàtica de les consultes i ens aproximen al nivell personal de la participació, perquè ens mostren una panoràmica diferent. En les eleccions considerades per separat, influeix sobretot la conjuntura política, però en les trajectòries influeixen, a més, les opcions personals que ens defineixen al llarg del temps amb només una d’aquestes característiques: abstencionistes constants, votants constants o votants intermitents, encara que la intermitència pugui ser molt variada. A Barcelona, pel fet d’haver-se trobat únicament les actes dels tres últims escrutinis, les trajectòries electorals que hem estudiat es redueixen a vuit (2 x 2 x 2) i les intermitències a sis. Del més de mig milió d’electors que van viure a Barcelona entre 1934 i 1936, vam escollir dues mostres: una amb 7.034 persones domiciliades en 12 seccions de les quals coneixíem el seu itinerari durant les tres últimes eleccions republicanes, i l’altra amb 24.748 persones que van residir en 41 seccions de les quals coneixíem els seus itineraris durant les dues últimes eleccions republicanes. Com que pràcticament en totes les seccions convivien més o menys barrejats sectors socials diversos, per aproximar-nos al lloc de treball i no tan sols al de residència, vam utilitzar una mostra de 200 treballadors d’una empresa metal·lúrgica col·lectivitzada durant la Guerra Civil, per a la qual disposàvem dels itineraris durant les tres últimes eleccions republicanes.
Mostres del cens electoral de 1932 i 1934
En el moment de decidir si s’havia d’anar o no a les urnes, influïen molts factors. La tendència a participar augmentava en les professions liberals, en les persones alfabetitzades, en aquelles que vivien amb un major benestar social i entre les que militaven. Els treballadors manuals i els jornalers tendien a participar menys que els obrers especialitzats, de coll blanc o pixatinters. La participació augmentava a partir dels trenta anys i fins als cinquanta-cinc o seixanta; després, probablement les malalties més que no pas el desinterès polític, feien augmentar l’abstenció. Les dones participaven uns deu punts menys que els homes i també ho feien en funció de la seva professió i de la seva edat. L’abstenció més elevada la vivien les dones del servei domèstic, l’aïllament i la marginació de les quals es reflectia en una abstenció ponderada superior al 70%, molt més elevada que la de qualsevol altre grup social, possiblement perquè, com han afirmat elles mateixes, eren obligades a assistir a missa els diumenges, però se les vigilava perquè no sortissin quan se celebraven eleccions: «Sé que van donar el vot a la dona. Ho sé, però mai me’n vaig preocupar. Ni em van dir que anés a votar, estàvem servint. Estava en una casa que érem quatre noies servint. Tampoc no sé què feien els senyors, ells anaven a la seva».
Els electors amb un cert benestar econòmic o els militants solien participar per traçar un perfil del seu pes electoral, mentre que el proletariat acudia amb intermitència a les urnes perquè confiava menys enel sistema; se sabia allunyat dels polítics i dubtava que el seu vot pogués canviar alguna cosa: «Si les élections changeait vraiment quelque chose, cela se saurait».(*) En general, els conservadors optaven per participar, mentre que els reformistes eren menys proclius; és a dir, la burgesia votava sistemàticament i els obrers tendien a l’abstenció. En estudiar les trajectòries electorals ens vam adonar que, entre els que van acudir sempre a les urnes o no ho van fer mai, la qüestió de l’alfabetització va ser crucial: ràpidament vam descobrir que la població analfabeta s’abstenia més. Aquest fet ens animà a muntar un equip dedicat a comptar manualment totes les persones que constaven com a analfabetes, en el cens electoral masculí de més de 200.000 electors de 1930 i en el cens masculí i femení de més de 500.000 electors i electores de 1934.
L’analfabetisme massiu, la seva invisibilitat i la seva gairebé absència social feien el seu estudi tan enigmàtic com interessant. Lògicament la població analfabeta no havia deixat rastre escrit, els coetanis no s’hi havien referit i havia estat oblidada socialment. Vam buscar aquesta població a les fonts que manejàvem i, en ser preguntats els seus membres, ens van dir que decidien participar si les persones del seu entorn immediat ho feien… «Si tots anaven a votar, jo darrere d’ells; si no hi anaven, jo tampoc no hi anava»; tot i que asseguraven que participar no tenia sentit perquè personalment no els beneficiava: «I jo, per què havia d’anar a votar si no em donaven res?» Malgrat aquestes afirmacions, si tants homes i tantes dones van acudir a les urnes, és que algú els devia animar a fer-ho, possiblement fou la CNT (Confederació Nacional del Treball), un sindicat d’inspiració anarcosindicalista pròxim a aquestes majories: «La gent votava, si no, els vots no haurien sortit i sortien… Molta gent de la CNT que havia dit que no, finalment anava a votar». «La CNT no feia campanya perquè ens abstinguéssim. No ho feia i ho feia.» «Volien fer-ho entrar a la ment de la classe obrera, però era difícil, no ho veies realitzable. La gent no s’ho prenia gaire seriosament, ja que se’ls deia que no anessin a votar, però hi anaven.» Davant d’aquestes dades, Sidney Verba, un professor de la Universitat de Harvard amb el qual vaig discutir algunes conclusions, afirmava que, atesa la situació social de Barcelona i els percentatges relativament alts de la participació, era evident que algú havia organitzat les eleccions en els barris perifèrics.
Les estadístiques van confirmar les impressions de les fonts orals sobre el comportament electoral dels analfabets durant la Segona República, i com que el percentatge oficial d’analfabetisme de l’Espanya de llavors era del 32% (encara que sens dubte va ser molt més elevat), vam abordar l’abstenció a partir de paràmetres culturals i no merament polítics. Va començar a guanyar terreny la hipòtesi segons la qual l’analfabetisme i no la CNT podia explicar les taxes d’abstenció, malgrat que es va tractar gairebé sempre d’eleccions de combat. També podia explicar les dificultats de diàleg entre l’afiliació i la militància, o entre els líders sindicals i polítics, ja que, sens dubte, un cert grau d’alfabetització fins i tot en els anys trenta va ser necessari per a «funcionar » més o menys normalment en la vida política i social: ho va ser potser també per a votar?
Les estadístiques demostren que l’alfabetització va ser un element d’integració electoral. Es miri com es miri, gènere, edat o professió, l’electorat alfabetitzat sempre va votar més que no pas el no alfabetitzat. No obstant això, no van ser dos mons sense connexió. Constituïen més aviat un continuum molt matisat, perquè fins i tot dintre de l’analfabetisme absolut es van viure diferents possibilitats generalment vinculades a la militància i a la facilitat d’obtenir informació a través dels altres; no tan sols és important saber llegir i escriure, sinó que també és decisiva la manera en què es percep la distància que hi ha fins als centres d’informació i decisió. Les dones alfabetitzades es van abstenir més que els homes alfabetitzats, però menys que els homes analfabets i àdhuc menys que les dones analfabetes. L’elevat percentatge d’abstenció constant de les analfabetes (46%) i dels analfabets (34%) durant les tres últimes eleccions de la República indica que la seva marginació electoral novariava, per més que augmentessin les possibilitats d’acudir a les urnes: durant els anys trenta, en el seu comportament electoral, Barcelona va estar més dividida per l’índex d’alfabetització que no pas pel sexe.
La trajectòria singular
Denominem trajectòria singular l’itinerari dels que es van abstenir durant les eleccions municipals de gener de 1934, però van participar en les legislatives de febrer de 1936 i en les de compromissaris d’abril de 1936. És a dir, no van votar en una consulta decisiva per al govern de la ciutat, però sí que ho van fer en l’elecció dels compromissaris, intranscendent des d’un punt de vista polític. Els analfabets van recórrer aquesta trajectòria singular en un aclaparant 67%, mentre que només un 8% dels alfabetitzats la va adoptar. Aquest comportament es va accentuar a les fàbriques on es van aproximar les trajectòries dels obrers i les obreres analfabetes, ja que la trajectòria singular va ser viscuda pels uns i pels altres amb una intensitat semblant i va contribuir a donar la imatge de dos mons diferenciats: el de la població analfabeta que va participar en l’elecció dels compromissaris precisament quan els alfabetitzats van tendir a no fer-ho. En les seccions de Poble Nou amb fortes taxes d’analfabetisme, s’arriba a la constatació sorprenent que els analfabets van votar constantment durant les tres últimes eleccions de la República, igual com els alfabetitzats. Sens dubte, això va ser així perquè els homes analfabets van acudir a les urnes en l’elecció dels compromissaris quan molts alfabetitzats van decidir no fer-ho.
Eleccions de compromissaris del 26 d'abril de 1936
Com constatem, la gran excepció la constitueixen les eleccions de compromissaris, unes eleccions de segon grau sense interès polític. Se sabia que els compromissaris, juntament amb els diputats del Parlament espanyol que van obtenir els seus escons el febrer de 1936, escollirien Manuel Azaña com a president de la República. La participació va ser baixa (33%) i per primera i única vegada va afavorir l’esquerra. Com es pot explicar que fos així en aquesta consulta intranscendent? La resposta s’ha de buscar en l’analfabetisme, perquè quan vam estudiar un a un els electors d’algunes seccions amb predomini de població analfabeta, vam comprovar que els homes analfabets van tendir a acudir massivament a les urnes davant l’elevada abstenció de la població alfabetitzada. Els analfabets devien participar pel seu desig d’integració social, ja que sabem que un percentatge elevat dels votants eren joves, el grup d’edat que tradicionalment sofreix més la marginació que implica el fet de no saber llegir ni escriure. Uns altres devien participar influïts per la propaganda comunista que insistia en les virtuts d’exercir el dret al vot, o perquè tendien cap a qualsevol altre tipus de militància o, com en alguns pobles, acudien a les urnes amb retard, ja que persones que no van participar el febrer de 1936 van decidir fer-ho durant el mes d’abril següent.
Durant les eleccions de compromissaris, els homes alfabetitzats van continuar essent els que més van acudir a les urnes i la dones analfabetes les que més es van abstenir, però les dones alfabetitzades també es van abstenir molt, mentre que els homes analfabets van participar a igual distància entre alfabetitzats i alfabetitzades; és a dir, a sis punts d’uns i altres i a dotze de les analfabetes. En una conjuntura sense interès polític es va viure per primera i única vegada la divisió electoral entre homes i dones i no entre la població alfabetitzada i l’analfabeta, i això va obeir a la singularitat de l’itinerari dels homes analfabets. En tots els pobles de Catalunya que hem estudiat, la població analfabeta va acudir massivament a les urnes precisament per elegir els compromissaris. Aquest fet —el significat del qual és difícil de valorar en poblacions petites— s’ha confirmat a Barcelona perquè un 3% del seu electorat, majoritàriament analfabet, va participar en les eleccions per primera i única vegada.
És paradigmàtica la biografia dels electors analfabets més joves que van voler ser políticament actius i, en no ser militants capaços de parlar en públic («oradors»), ni militants capaços d’escriure i participar en el nucli dur de l’organització («escrivents»), es van convertir en el que ells anomenaven «militants de xoc»: van votar durant les eleccions de compromissaris i, poc després, en el transcurs de la Guerra Civil, s’integraren a les patrulles de control. Fou així com es van fer socialment visibles, però van pagar un preu terrible, ja que el 1939 es van haver d’exiliar o van ser afusellats: «Hi havia dos o tres, no sé si analfabets… servien per a donar la cara i defensar, encarar-se amb qualsevol; després ja no els he vist més, van marxar a l’estranger, ja no han vingut. Treballant no es notava la diferència, perquè treballant no es pot notar res. En la relació personal sí que es notava… eren exaltats i eren revolucionaris. Es creien que sabien quelcom, però no sabien res. Eren diferents. Una persona analfabeta no pot organitzar res ni dur a terme res bé que no sigui per exaltació, per formar un comitè, anar a enfrontar-se amb la burgesia en els conflictes, però per a una altra cosa ja no servien».(*)
Algunes conclusions
• L’estructura política i social de l’espai urbà es pot descriure breument de la manera següent: proletarització del centre antic, definició d’un nucli burgès i de la seva zona d’expansió suburbana cap a l’oest, i diferenciació centre-perifèria dels municipis agregats com Sant Andreu, Sants i Horta (plànol de la densitat electoral). Les eleccions mostren una fractura que es va plasmar en dues opcions polítiques fins i tot territorialment enfrontades, perquè hi va haver una relació entre la posició social dels electors, el seu hàbitat dins del conglomerat urbà i l’orientació del seu vot: l’amplitud del contrast de les situacions socials va donar lloc a la percepció crispada de la polaritat esquerra/dreta que caracteritzà la Segona República. Ja en les últimes eleccions de la monarquia, les municipals del 12 d’abril de 1931, la distribució espacial de les candidatures mostra amb detall que ERC es va situar en el cinturó format pels barris industrials al voltant de l’Eixample, i que la Lliga estava ben implantada al centre de la ciutat i en la seva expansió residencial cap a l’oest, sobretot a Sarrià, amb molts electors, els anomenats «cadells» o de la «lligueta», integrats en el Partit Catalanista Republicà. El vot va dependre de la classe social i per això l’orientació del vot femení va ser semblant a la del masculí, encara que, com en altres països, les dones van tendir a participar uns quants punts menys; la fractura electoral, si és que n’hi va haver, no es va donar tenint en compte el sexe, sinó l’hàbitat i el nivell sociocultural.
• Les trajectòries electorals han descrit algunes modalitats de la participació, especialment dels militants i dels analfabets. Projectades sobre els comportaments assemblearis viscuts durant la guerra i durant la repressió franquista, il·luminen moltes biografies i expliquen la raó de ser de la participació i de l’abstencionisme constant. Les majories treballadores van seguir les directrius electorals que els indicaven els seus líders i militants més estimats i propers. Va ser, precisament, una obrera cenetista i analfabeta del sector metal·lúrgic la que va definir la situació de pressió a la qual els sotmetien els amos perquè s’abstinguessin: «Si una no votava la miraven més bé que si votava, perquè ja se sap que als amos no els agradava que els treballadors fossin rebels».(*)
• L’abstenció va ser promoguda per la classe dominant, perquè els amos, durant la República, difícilment van poder comprar el vot, i quan això va passar les actes protestades es van discutir fins i tot al Parlament català. Però podien induir a l’abstenció per diferents mètodes: alguna entrevista ha documentat que ho van fer a través dels capatassos de les seves empreses. L’abstenció, a més de dependre de l’edat, del gènere, de la salut, de la situació social, de la professió, de la pressió dels propietaris i de la conjuntura política de cada elecció, també va dependre de l’analfabetisme. La correlació més significativa i negativa amb la participació és la que s’obté amb l’electorat analfabet, que va arribar a ésser de -.71, exclusivament masculí per definició fins al 1933.
• Es continua afirmant que l’abstenció va ser promoguda pels anarquistes i per la CNT, malgrat tants testimoniatges que ens han dit el contrari: «Com que la CNT no votava? Qui ha dit això?... Al contrari, calia votar, calia votar».(*) Tanmateix, el mite afavoria molts col·lectius: a la CNT li ampliava la imatge del seupoder i de la seva influència; als comunistes els justificava la derrota, ja que afirmaven que els obrers seguien la CNT i no votaven, i si ho feien escollien representants petitburgesos que no els representaven; ERC es mantenia en silenci perquè era la beneficiària de la participació obrera, mentre que l’extrema dreta tenia raons per a desconfiar dels obrers «rebels i primitius» que impedien el funcionament democràtic de les institucions.
Eleccions legislatives, 16 de febrer de 1936
• La victòria tantes vegades repetida d’un partit reformista com Esquerra Republicana de Catalunya va evidenciar la moderació d’una ciutat amb majoria obrera que sabia que les alternatives anhelades pels seus líders més carismàtics no arribarien amb la revolució o la violència: «Ni d’una hora lluny! La reforma, mai la revolució: Bandera amunt, bandera avall i cridant».(*) En aquesta actitud arrelada cal buscar una de les claus de la transició espanyola després de la mort de Franco, perquè, des del punt de vista electoral, quaranta anys de dictadura no van esborrar actituds ni memòries.
• La representació cartogràfica de les eleccions del 16 de febrer de 1936 i de les primeres eleccions de la transició celebrades el 15 de juny de 1977 demostra que el creixement de la classe mitjana i la generalització de la televisió a Barcelona no van canviar la distribució territorial del vot a la ciutat. Malgrat el seu enorme creixement durant els decennis centrals del segle XX, es va mantenir la similitud en la distribució espacial de les dues grans tendències polítiques de 1936 i de 1977, fet que indica que les pautes d’implantació de les classes socials durant el franquisme no van canviar a Barcelona de manera radical. Les eleccions durant els anys trenta es van celebrar únicament amb altaveus i premsa, quan els obrers no disposaven de telèfon, tot just llegien i només alguns militants tenien ràdio. Tanmateix, els resultats dels escrutinis dibuixen un mapa comparable amb el que es va dissenyar després de la mort de Franco.
Eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933. Municipis de la província de Tarragona on les candidatures d’esquerres van obtenir més del 50% local sobre la participació.
• L’oferta laboral havia atret milers d’immigrants, de manera que la industrialització va instal·lar una majoria obrera que representava un 70% de l’electorat barceloní. En aquestes condicions de desigualtat numèrica era lògic que la Lliga propiciés l’abstenció i que la petita burgesia que liderava Esquerra no volgués promoure un partit de classe que li hauria estat advers. Per al reformisme republicà, formar un bloc amb el proletariat era decisiu, perquè si dividia les seves forces perdia la majoria, com va passar el 1933. Potser seria prudent preguntar-se per què el 16 de febrer de 1936 el Front d’Esquerres va obtenir únicament un 41% de vots sobre el cens i el Front d’Ordre un 24%. La victòria rotunda del Front Popular es va celebrar amb entusiasme, però va ser una premonició: pocs mesos després, la dreta donava suport als militars contra la coalició frontpopulista que governava legítimament Catalunya i Espanya. Després d’aquesta última cita electoral, la classe dominant va pensar que les urnes li serien sempre adverses i va apostar per deixar de banda la democràcia i iniciar una lluita de classes que es transformà en una guerra civil.