Les eleccions legislatives del 28 de juny de 1931
Figura 5a.- Resultats de les eleccions legislatives del 28 de juny de 1931 a Catalunya. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
El 14 d’abril de 1931, dos dies després de celebrarse les eleccions municipals, va ser proclamada la Segona República. Es desfermà l’eufòria popular i el govern provisional va disposar d’un marge d’actuació ampli. Ràpidament promulgà un Decret sobre la reforma electoral al maig i convocà eleccions generals a Corts el 3 de juny. A Catalunya, bàsicament, durant aquesta primera consulta legislativa republicana es va dirimir la confirmació o no de la direcció hegemònica d’Esquerra Republicana de Catalunya, i el signe polític de l’alternativa conservadora, a causa de la inviabilitat electoral del radicalisme revolucionari representat per la CNT. Les candidatures d’ERC, aliada amb Unió Socialista, van competir per majories en les cinc circumscripcions catalanes, mentre que per minories la lluita es va plantejar entre la Lliga Regionalista, el Partit Republicà Radical i el Partit Catalanista Republicà.(*) El triomf del reformisme republicà fou rotund: van aconseguir el 90% dels escons. ERC, amb vint-i-vuit diputats i la victòria en totes les circumscripcions, fou sense discussió el partit hegemònic català. Tanmateix, el repartiment territorial del vot esbossà un nucli tradicionalista que, des del Solsonès, s’estenia fins al litoral gironí i barceloní.
Figura 6.- Distribució dels percentatges de votants a les eleccions legislatives de 1931 a quatre circumscripcions provincials. S’han format grups de deu unitats de percentatge cada un d’ells, representant en ordenades el nombre de municipis que pertany a cada un d’aquests grups.
Als municipis el vot a les coalicions republicanes s’orientà entorn de la mitjana provincial i la seva distribució va ser àmplia; els percentatges obtinguts per la Lliga van seguir una línia descendent, ja que en molts municipis tot just va ser votada. Tot i així, malgrat la desorganització dels conservadors i de la diversitat local, l’orientació dels seus electors per circumscripció, comarca, i fins i tot per municipi preanuncià des de 1931 la seva orientació futura.
La participació de cada circumscripció definia una resposta a conjuntures polítiques determinades; reflectia un mateix clima i els municipis van participar puntualment al voltant de la mitjana provincial respectiva (figura 6). Aquest acord de l’electorat, secret i meditat, explica la distribució similar dels percentatges de participació municipal, fins i tot similar en les seccions de Barcelona ciutat.
L’abstenció circumscripcional oscil·là 18 punts; irradiava des de Barcelona ciutat (39%) cap a les províncies: Barcelona (33%), Lleida (30%), Tarragona (25%) i Girona (21%). Si menys abstenció va significar més acceptació del sistema o més tensió en la confrontació, la interpretació d’aquestes xifres podria ser la següent: Girona, amb major participació, és on el règim republicà va tenir més acceptació i on, per aquesta mateixa raó, es van cobrir els escons de la majoria i de la minoria sense recórrer a una segona volta ni violentar l’electorat amb la pràctica de la copada. Tarragona i Lleida van viure el clima electoral en tensió perquè van buscar la copada, més difícil a Tarragona que a Lleida, per la qual cosa a Tarragona es va participar cinc punts més. L’abstenció de la província de Barcelona potser indica una il·lusió més moderada als grans nuclis de població i a Barcelona ciutat es va participar menys, sens dubte, per la seva llarga tradició abstencionista, similar a la d’altres metròpolis europees de l’època.
El resultat d’aquestes primeres eleccions legislatives constituí un triomf total i absolut de les candidatures republicanes. Dels 55 diputats elegits, només cinc ho foren com a representants de l’alternativa conservadora: tres de la Lliga, un de Dreta Republicana i un del PCR. No obstant això, cal matisar aquesta afirmació, perquè Ramon d’Abadal fou elegit amb el suport del Partit Radical, i Pere Rahola i Martí Esteve van aconseguir els seus escons únicament en les eleccions parcials i complementàries d’octubre i a causa del suport de la Lliga i l’abstenció de l’electorat d’ERC.
Circumscripció de Barcelona ciutat
Figura 5b.- Eleccions legislatives del 28 de juny de 1931. Barcelona ciutat. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
Es van confirmar les tendències esbossades a les eleccions municipals el 12 d’abril: predomini d’ERC que amb la USC (61%), van aconseguir els catorze escons de la majoria; un cert equilibri entre la Lliga (16%) i el PRR (12%); força relativa d’Esquerra Federal (7%); enfonsament del PCR (3%) i inexistència dels comunistes i socialistes: PSOE, BOC i PCC units no van arribar al 2%. La dispersió del vot a ERC o a la Lliga va ser àmplia, perquè la Lliga no va ser votada en unes dues-centes seccions. En aquesta elecció el Partit Radical va incloure a la seva llista candidats que figuraven en altres candidatures oficials; perquè per convertir- se en l’alternativa conservadora va pretendre esborrar el seu passat demagògic incorporant personalitats de prestigi en la seva llista oficial. Gràcies a aquesta estratègia d’acumulació de vots d’una i altra candidatura, van ser elegits per la minoria Ramón d’Abadal (Lliga), Lluís Nicolau d’Olwer (PCR) i Joaquim Pi i Arsuaga (federal). No obstant això, Alejandro Lerroux, líder del PRR, no fou elegit, ja que no assolí el percentatge mínim exigit per llei; tampoc no ho fou cap altre candidat, per la qual cosa es va haver de celebrar la segona volta per cobrir el quart escó de la minoria. A més, el mes d’octubre següent es van celebrar eleccions parcials i complementàries perquè Francesc Macià i Gabriel Alomar, elegits per dues circumscripcions, van renunciar als seus escons de Barcelona ciutat i calgué elegir dos diputats més.
Circumscripció de Barcelona província
Figura 5c.- Eleccions legislatives del 28 de juny de 1931. Barcelona província. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
El predomini rotund d’ERC aliada amb USC (77%) i l’obtenció dels escons de la majoria va ser possible pel suport rabassaire i la debilitat dels altres grups republicans. La Lliga (16%) no va aconseguir els escons de la minoria perquè cap dels seus candidats no va obtenir el 20% exigit per la llei i les candidatures de centre o de l’esquerra revolucionària foren poc votades: PRR (3%), PCR (2%), EEF (1%) i BOC (0,23%). La distribució territorial del vot conservador es va concentrar en un ampli espai representat per 43 municipis, molts d’Osona, on va obtenir més del 50% de vots locals. Aquests municipis limitaven entre si i amb altres municipis, també d’orientació conservadora, de Girona i de Lleida. Eren molt petits i el seu cens reduït els permetia apartar-se de la mitjana provincial. Les correlacions positives entre candidatures són baixes, segurament a causa del panachage, perquè Lliga, PCR i BOC van presentar candidatures incompletes. En la segona volta celebrada el 12 de juliol, la Lliga i el PRR no es van presentar com a protesta contra els percentatges mínims exigits per la llei, i es van imposar dos candidats federals i un republicà independent.
Circumscripció de Tarragona
Figura 5d.- Eleccions legislatives del 28 de juny de 1931. Tarragona província. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
Obtingué la victòria la Candidatura Republicana formada per tres membres del PRRS, un d’ERC i l’independent Jaume Carner, que amb els dos membres de la Coalició Republicano-Socialista van aconseguir la copada amb un rotund 83%. La Candidatura Autonomista de la Lliga no va aconseguir cap escó, Antoni Rovira i Virgili es va presentar com a candidat independent (2%) i el BOC ho va fer amb una candidatura per minories (1%). L’electorat va utilitzar el panachage en tres tipus de combinacions: 1) entre CR i CRS; 2) entre les dues candidatures per minories, CRS i BOC i 3) va substituir Jaume Carner per Rovira i Virgili.
El panachage generalitzat entre el CR i el CRS va permetre elegir set candidats malgrat el vot restringit previst per la llei que concedia als electors de Tarragona només cinc vots. En alguns pobles es van distribuir paperetes i consignes amb un panachage determinat pels partits polítics. Les actes municipals confirmen que es van votar els dos candidats del CRS i els tres del CR en molts municipis i viles, com ara Barberà de la Conca, Cambrils, la Canonja, l’Espluga de Francolí, Gandesa, les Piles, Rocafort de Queralt i Riudecanyes. En aquests municipis i en molts altres es van repartir paperetes amb cinc noms prèviament decidits per assolir la copada. La participació es va relacionar positivament amb el CRS i negativament amb el cens, perquè als municipis més petits es va tendir a votar més i, a més, es va votar el CR. Un fet singular de Tarragona és que on el 1931 es va votar Lliga, es va concórrer més a les urnes en eleccions posteriors i, per aquest motiu, hi ha una correlació positiva entre els seus percentatges de 1931 i la participació de 1932, 1933 i 1936 (taula 14); d’això es dedueix que, sens dubte, la pauta de l’electorat conservador, malgrat haver assolit només el 13% de vots, va ser estable i no es va desfigurar pel panachage.
Circumscripció de Girona
Figura 5e.- Eleccions legislatives del 28 de juny de 1931. Girona província. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
Victòria i assoliment dels escons de la majoria per Coalició Catalana Republicana, formada per dos membres d’ERC, un del PCR, un del PRR i un federal, i alternativa conservadora de la Lliga Regionalista que incorporà un membre de Dreta Republicana i va obtenir els escons de la minoria. A l’esquerra es presentà el BOC amb una candidatura incompleta que gairebé no va ser votada. Girona és l’única circumscripció catalana que va elegir els seus diputats sense recórrer a la segona volta ni a la copada. CCR va aconseguir els seus millors percentatges als Pirineus i al litoral, i la Lliga, a l’interior. El BOC es va concentrar en pocs municipis, especialment a Castelló d’Empúries, Roses, Pau, Massanet de Cabrenys i Agullana, on de vegades es tendia a practicar el panachage entre candidats de la Coalició i Jaume Miravitlles del BOC. La Lliga obtingué més del 50% dels vots locals en municipis molt petits del Gironès i de la Garrotxa, enclavaments tradicionalistes que limitaven amb municipis conservadors de Barcelona.
Circumscripció de Lleida
Figura 5f.- Eleccions legislatives del 28 de juny de 1931. Lleida província. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
Hi va haver una victòria molt àmplia dels partits de Coalició Republicana (ERC, Dreta Liberal Republicana i PRR), que van aconseguir la copada. L’electorat va participar de manera massiva i uniforme, la corba en campana pronunciada de la seva distribució municipal és contundent, mentre que la distribució del vot municipal a CR va ascendir verticalment per l’abstenció dels electors conservadors, ja que la Lliga va retirar la seva candidatura el mateix dia de les eleccions «perquè no hi ha garanties de sinceritat»; tanmateix, els pocs que la van votar en general no van fer panachage amb el Partit Agrari, excepte en alguns pobles on es va votar conjuntament Lliga i Partit Agrari o Partit Catalanista Republicà.
Eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932
Figura 8a.- Eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
El projecte d’Estatut d’Autonomia («Estatut de Núria ») aprovat en el referèndum del 2 d’agost de 1931 era moderat, però considerava el règim federal com a marc polític coherent. El projecte va obtenir un 99% de vots favorables amb una participació a Catalunya del 75%. La discussió i els retocs fonamentals que experimentà el text a les Corts ajornaren la seva aprovació fins al mes de setembre de 1932, quan també es va engegar la Reforma Agrària com a contrapartida a la primera temptativa de cop antirepublicà del general Sanjurjo.
A les eleccions al Parlament català es van presentar un elevat nombre de candidatures, encara que la jerarquització de partits ja s’havia definit el 1931 i ERC i la Lliga Regionalista eren sense discussió les dues alternatives previstes per la llei; a la seva dreta i a la seva esquerra es van presentar candidatures sense incidència electoral, però que empenyien els dos grans partits cap al centre. D’ERC es van separar el Partit Nacional Català i Estat Català-Partit Proletari i van deixar de coalitzar-se el PRR, els federals o el PCR. De la Lliga Regionalista es va separar el sector més dretà i monàrquic per formar candidatures d’extrema dreta a Barcelona ciutat i província i a Girona. La Lliga formà un front electoral ampli amb la inclusió de la tot just creada Unió Democràtica de Catalunya, algun membre del PCR, un sector del Partit Radical i fins i tot alguns personatges del republicanisme socialista.
Figura 7.- Distribució dels percentatges de votants a les eleccions legislatives de 1932 a quatre circumscripcions provincials. S’han format grups de deu unitats de percentatge cada un d’ells, representant en ordenades el nombre de municipis que pertany a cada un d’ells.
El vot va ser més conservador que el 1931; tot i així, el conjunt de l’esquerra reformista va obtenir el 62%. Dels 85 diputats, 56 eren d’ERC, que va guanyar per majories en totes les circumscripcions, encara que gairebé va perdre 20 punts respecte de 1931. La Lliga, amb 16 diputats, va vèncer per minories en totes les circumscripcions i es refermà com alternativa conservadora. On ERC va trobar dificultats importants va ser a Barcelona ciutat per la força del PCR i del PRR, i a Tarragona per la força de la Coalició d’Esquerres integrada pel PCR, el PRRS, els federals i el PSOE. El vot territorial va perfilar dues zones conservadores a banda i banda de la vall del Llobregat (mapes 2 i 3); aquesta zona conservadora reflectia l’existència de tendències que persistien des de mitjan segle XIX, com si el carlisme del massís central (Vic-Solsona-Berga) s’estengués fins a Tortosa a través de la Conca de Barberà i de la Terra Alta, i hagués estat captat per la Lliga a les Guilleries. ERC i Lliga van ser les dues úniques candidatures votades massivament a gairebé tots els municipis, bipolaritat que pot mesurar-se mitjançant els índexs de correlació.
Encara que comparat amb 1931 el resultat de l’escrutini va ser molt diferent, les tendències es van mantenir, fins i tot es van afermar i poden resumir-se breument així: victòria conjunta del republicanisme reformista per un ampli marge, vot ciutadà a les alternatives de centre a Barcelona ciutat i a Tarragona província i bipolaritat Esquerra-Lliga viscuda sobretot als municipis més petits. La participació municipal va fluctuar entorn de la mitjana de la circumscripció i va ser inferior a 1931. L’abstenció va ser la més elevada de les eleccions legislatives republicanes; especialment forta a Barcelona ciutat (47%) i província (40%), Girona fou la circumscripció menys abstencionista (34%), seguida de Lleida (34%) i de Tarragona (36%). Els Pirineus van destacar perquè els seus municipis s’abstingueren sistemàticament per sobre de les mitjanes provincials respectives.
| Mapa 3.- Percentatges obtinguts per la Dreta de Catalunya a les comarques de la província de Barcelona, i per la Coalició Catòlica a les comarques de la província de Girona en les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932 |
 |
| Mapa 2.- Percentatges obtinguts pel Bloc Obrer i Camperol, a les comarques catalanes en les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932 |
 |
Circumscripció de Barcelona ciutat
Figura 8b.- Eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932. Barcelona ciutat. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
Es van presentar dotze candidatures: set completes i cinc incompletes. El resultat ratificà la tendència de 1931: hegemonia d’ERC (42%) i oposició conservadora aglutinada per la Lliga (24%), PRR (13%), PCR (11%) i Dreta de Catalunya (4%). Les candidatures de l’esquerra radical PRDF, BOC i PCC van aconseguir conjuntament el 6%, mentre que Concentració Espanyola i Estat Català-Partit Proletari gairebé no van obtenir vots. El fet de no haver trobat els resultats per seccions ha impedit calcular les correlacions i la distribució percentual del vot i de la participació. No obstant això, hem realitzat l’estudi dels percentatges sobre el total de la ciutat per a cadascun dels deu districtes municipals, a partir del seu nombre d’electors, el seu nombre de votants i el nombre de vots de les candidatures d’ERC o de la Lliga, la qual cosa permet conclusions interessants. La força del cens electoral i del nombre de votants és similar en tots els districtes, però no ho és respecte a l’orientació del vot. La distància major entre els vots obtinguts per una candidatura i la magnitud del cens o de la participació es viu al districte 4, on la Lliga va superar en 7 punts el valor del cens i en 6 la participació, perquè aquest districte de l’Eixample fou el baluard del conservadorisme barceloní. ERC va obtenir els seus vots d’una manera més equilibrada i, com a màxim, es distancià del cens o de la participació en 4 punts (figura 9).
Figura 9.- Percentatges per districtes, calculats sobre el total de la ciutat de Barcelona, del nombre d’electors, de votants, i de vots d’ERC, i de la Lliga a les eleccions legislatives al Parlament de Catalunya.
Figura 10.- Percentatges per districtes, calculats sobre el total de la ciutat de Barcelona, del nombre d’electors i de vots obtinguts per les candidatures d’ERC a les eleccions legislatives de 1932, 1933 i 1936 i a les de compromissaris de 1936.
Figura 11.- Percentatges per districtes, calculats sobre el total de la ciutat de Barcelona, del nombre d’electors i de vots de les candidatures de la Lliga, a les eleccions legislatives de 1932, 1933 i 1936 i a les de compromissaris de 1936.
Circumscripció de Barcelona província
Figura 8c.- Eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932. Barcelona província. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
Es van presentar vuit candidatures, set completes i una incompleta del PSOE. El resultat ratificà la distribució de juny de 1931: majoria absoluta d’ERC (55%) i alternativa conservadora de la Lliga aliada amb la UDC (31%). A gran distància PRR (5%), Dreta de Catalunya (4%) i els comunistes o socialistes que junts van obtenir el 4%. Hi va haver un avanç considerable del predomini conservador en dues zones àmplies; una zona pròxima a les comarques gironines de la Selva i la Garrotxa que incloïa el Maresme, el Vallès Oriental i Osona, i una altra zona que limitava amb el Solsonès i la Segarra i estava formada pel Berguedà, el Bages i l’Anoia. La participació i el vot entre 1931 i 1932 mostren una tendència cap a l’estabilitat (taula 7).
Circumscripció de Tarragona
Durant la campanya es van viure enfrontaments violents, perquè la ruptura de les candidatures de 1931 d’Unió Republicana va donar lloc a dues alternatives de força similar: Esquerra Republicana i Coalició d’Esquerres Tarragonines. ERC es va unir amb USC i PRA i va aconseguir el 36% de vots; la Coalició va reunir PCR, PRRS, PSOE i federals i va obtenir el 29%. La candidatura Unió Ciutadana de la Lliga, unida a tradicionalistes i antics membres del Partit Liberal, aconseguí el 31% de vots. A més, es van presentar BOC, PRR i PCC. El resultat va ser molt igualat per a les tres candidatures principals i evidencià la persistència d’un tripartidisme a la circumscripció.
Figura 8d.- Eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932. Tarragona província. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
A grans trets l’escrutini va suposar un avanç considerable de la Lliga, de la Coalició d’Esquerres i del BOC, que van duplicar o gairebé van triplicar els seus vots, una reculada considerable d’ERC, l’ensulsiada del Partit Radical i una abstenció (36%) més elevadaque el 1931. Els cinc escons de la majoria foren per a la candidatura liderada per ERC i els tres de la minoria es van repartir entre la Lliga (dos) i el PCR (un). A pesar d’aquest equilibri de forces s’adverteixen diferències locals notables: els percentatges municipals mostren una participació uniforme entorn de la mitjana, però amb desviacions àmplies per a les distintes candidatures perquè el vot a Coalició es va concentrar en algunes ciutats; el republicanisme tradicional ho va fer al voltant de Marcel·lí Domingo, al sud predominà el republicanisme d’encuny recent, i al nord es reuní a l’entorn de Jaume Carner.
Circumscripció de Girona
Figura 8e.- Eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932. Girona província. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
A Girona es van presentar vuit candidatures sense formar coalició: quatre completes i quatre incompletes. ERC va obtenir la majoria absoluta (52%) i es va afermar com a partit hegemònic. A la seva esquerra es van situar Esquerra Federal Agrària Obrera (4%) en relació amb el BOC (3%) i el minúscul Partit Comunista (0.30%). La Lliga Regionalista (27%) es va consolidar com el partit majoritari de la dreta; els tradicionalistes i els monàrquics de Coalició Catòlica van obtenir el 5%, Acció Catalana el 6% i la candidatura radical federalista el 2%.
ERC obtingué una majoria molt àmplia en gairebé tots els municipis pròxims a França o al mar. A la costa va destacar el Baix Empordà, possiblement per la personalitat dels seus candidats, Irla a Sant Feliu de Guíxols i Fàbrega a Palamós. A l’interior els municipis tradicionalistes i els de la Lliga van coincidir en nuclis sòlids de Girona ciutat, Olot, Banyoles i Cassà. L’únic índex de correlació forta i positiu (.48) es dóna entre BOC i EFAO, perquè eren candidatures incompletes que, sovint, van ser votades conjuntament, un panachage interessant ja que uní una pagesia influïda per idees federals i llibertàries amb els marxistes del BOC.(*)
Circumscripció de Lleida
Figura 8f.- Eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932. Lleida província. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
Es van enfrontar dues candidatures de coalició, ERC (54%) que va absorbir una bona part de l’ACR i la Lliga (40%) aliada amb radicals, republicans independents, fins i tot, amb dos representants de la secció d’USC dissolta el mes d’octubre de 1931 en la candidatura «Front Proporcionalista Republicà Catalanista de les Comarques de Lleida» (que es va denominar popularment «samfaina» per la barreja heterogènia dels seus components). A l’esquerra d’ERC es van presentar el BOC (5%) i una candidatura incompleta del PSOE gairebé no votada (0,18 %). Hi va haver un avanç considerable de la candidatura de la Lliga, que va obtenir més del 50% local en 81 municipis escampats per totes les comarques. Lleida va ser la circumscripció amb un plantejament electoral més esquematitzat per la lluita frontal entre ERC i la Lliga. A gran distància es va situar el BOC com a únic partit minoritari important que va doblegar la seva força respecte a 1931 (mapa 2).
Les eleccions del 19 de novembre de 1933. El sufragi femení i la suposada abstenció llibertària
L’agitació social entre 1931 i 1933 fou intensa i el seu grau de violència va augmentar a mesura que passaren els mesos. La repressió sistemàtica de la classe obrera es va agreujar fins al punt que la guàrdia civil al gener de 1932 matà catorze persones en diversos llocs d’Espanya. Llavors esclatà una insurrecció que es va estendre ràpidament per l’Alt Llobregat i el Cardener; esclafada militarment en quatre dies, les seves seqüeles van ser dures: es van produir més de trescentes detencions i es deportaren cent cinc persones, es van clausurar diverses centrals sindicals, «Solidaritat Obrera», el periòdic de la CNT, fou prohibit i l’exèrcit va ocupar Còrdova, Sevilla i València. Poc després, al gener de 1933, novament la guàrdia civil va assassinar nombrosos anarquistes a Casas Viejas. Aquests van ser diversos antecedents sagnants, però no els únics de la crisi. Dues apel·lacions al sufragi a l’abril i al setembre van desacreditar l’executiu perquè els municipis que el 1931 havien elegit els seus regidors sense votació, emparant-se en l’article 29, en les eleccions d’abril de 1933 van donar el triomf als monàrquics, ja que eren llocs dominats pel conservadorisme; i el setembre d’aquest mateix any la votació de vocals per al Tribunal de Garanties Constitucionals també va ser adversa al govern. Aquestes crisis successives van conduir al fet que un govern de concentració sense suport socialista dissolgués les Corts i convoqués eleccions generals per al 19 de novembre de 1933.
La confrontació electoral a Catalunya va ser diferent de la de 1931 per la ruptura del bloc republicà. L’escissió d’ERC del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres va ser decisiva perquè el PNRE va formar amb Acció Catalana una candidatura denominada Coalició d’Esquerres a Barcelona ciutat i província, i perquè a Tarragona es va formar una altra candidatura semblant. L’orientació del vot va ser majoritàriament reformista (57%), però la Lliga va aconseguir els escons de la majoria a Barcelona ciutat, Tarragona i Lleida, de manera que Lliga i ERC van tenir respectivament en el parlament espanyol 22 i 17 diputats.
Figura 12a.- Eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
La victòria conservadora a Barcelona ciutat va tenir un relleu extraordinari, pel nombre d’escons que suposava i perquè es va aconseguir a pesar de la majoria d’obrers, jornalers i peons que vivien a la ciutat. Amb només el 37% del vot ciutadà i amb la impagable providència de la ruptura del bloc republicà, la Lliga va poder evitar la segona volta prevista per la llei gràcies a orientar el panachage dels seus militants. A Tarragona, la victòria conservadora també va ser el resultat de la ruptura del bloc republicà i, a Lleida la força dels uns i dels altres va ser tan similar que l’atribució d’escons hauria canviat si uns centenars d’electors o d’electores haguessin votat ERC, en comptes de BOC o Lliga.
Els temes més controvertits d’aquestes eleccions van ser el sufragi femení i la pretesa abstenció llibertària. A Espanya, per primera vegada, més de sis milions d’electores van poder votar. Tant la dreta com l’esquerra van atribuir el triomf conservador al seu comportament i a l’abstenció dels cenetistes. «El món es va perdre per una dona»,(*) va sanglotar l’esquerra mentre subratllava l’error de no haver-li concedit el sufragi restringit i assenyalava Clara Campoamor com a única responsable, perquè la seva embranzida havia fet triomfar el dret femení al sufragi; sense el seu entusiasme se li hauria concedit de forma restringida i «ara no estaria lamentant-se».(*) Per als conservadors el comportament de les dones va ser exemplar: «Segura d’ella mateixa i del valor del seu dret, la dona va exercir-lo amb diligència i decisió com si en gaudís des de feia temps! A la dona li correspon en primer terme el resultat brillantíssim a tot Espanya per causa de la religió, de la família i de tot allò que constitueix l’essència i la base de la pau social».(*) Aquestes acusacions o lloances posen en relleu la manipulació històrica de la qual són objecte les dones; perquè la victòria conservadora es va deure al vot dels homes i de les dones i la seva causa fonamental fou la divisió dels partits reformistes republicans.
A Catalunya el 1933 es va participar 3 punts més que el 1932 quan el sufragi només era masculí, per la qual cosa el resultat immediat de la introducció del sufragi femení va significar un augment de la participació catalana global, que certament va poder deure’s al fet que les eleccions de 1933 van interessar més. Això no obstant, aquest augment també pot interpretar-se perquè en ser concedit el sufragi a les dones, la reacció dels homes va ser una participació més activa. Probablement les dues hipòtesis són vàlides i ambdues ajuden a comprendre la participació catalana el 1933.
Si en comptes de considerar l’electorat català globalment l’analitzem per circumscripcions, la participació adquireix una altra dimensió. De 1932 a 1933 va augmentar a Barcelona ciutat 7 punts, a Barcelona província 6 i a Tarragona 2, però va disminuir 5 punts a Girona i altres 5 a Lleida. Aquests canvis poden ser deguts a plantejaments diferents de la lluita electoral, o es poden atribuir a la concessió del vot a les dones que representaven, com a mínim, un 50% del cens electoral. Les dones, com explicarem més endavant, van tendir a participar uns 10 punts menys que els homes, i menys si residien en pobles més petits. Per aquest motiu, a Barcelona ciutat o província i a Tarragona on l’electorat residia majoritàriament en nuclis de població grans, les dones van participar més i a les circumscripcions amb molta població rural, menys. Això explica que les correlacions de la participació amb la grandària del cens siguin positives a partir de 1933, perquè les dones van participar més a les ciutats.
Una altra forma d’aproximar-se a la manera de participar de les dones i dels homes és observar les tendències que van adoptar; esbrinar, per exemple, si als llocs on les dones van participar molt, els homes van participar menys, o si van participar per un igual. A Girona no hi ha dubte: les dones i els homes durant la República van acudir a les urnes amb igual intensitat, no només en una consulta sinó sempre, de tal manera que les corbes que representen la seva participació se superposen gairebé exactament, encara que les dones van participar sempre uns punts menys. En altres paraules, les dones i els homes, fos quina fos la seva residència, van tendir a participar de forma equiparable, de manera que on les dones van participar més, els homes també van participar més. Aquest fet ens explica el significat dels índexs de correlació entre els percentatges de participació de 1932 i de 1933; són positius perquè les pautes de la participació no van canviar com a resultat de la incorporació del sufragi femení.
El 1933 a Catalunya van participar un poc més d’un milió d’electors, i com al cens hi havia més dones que homes i les dones van participar uns punts menys, estimem que devien participar unes quatre-centes setanta mil dones. D’altra banda, uns quatre-cents quaranta-cinc mil electors (homes i dones) van votar la dreta i, com és lògic, la majoria d’homes que van votar la Lliga o els tradicionalistes el 1932, van continuar optant per les mateixes alternatives el 1933.
Una vegada més, l’índex de correlació ha ajudat a verificar la hipòtesi que l’orientació del vot de les dones fou similar a la dels homes, perquè les correlacions de totes les candidatures ERC, Lliga, PRR o BOC són sempre positives i elevades entre les eleccions de 1932 i de 1933, ja que els municipis van mantenir pautes semblants. És a dir, els municipis que, el 1932, van tendir a votar majoritàriament la dreta també ho van fer el 1933 i els municipis que el 1932 van votar majoritàriament l’esquerra li foren fidels el 1933. De manera que els índexs de correlació han aclarit el que ja era assenyat pensar a través de les xifres absolutes; que el 57% dels vots de l’esquerra reformista no podien ser només vots d’homes, cosa que hauria suposat, ni més ni menys, una societat dividida no per classes socials sinó per sexes amb alternatives distintes, una societat amb els homes a favor de la reforma i les dones per la reacció conservadora.
Aquesta interpretació absurda sobre el vot reaccionari de les dones ha prevalgut perquè no s’analitzen els resultats electorals i decididament no es comprenen, i perquè es privilegien interpretacions denigrants per a les dones, considerant que no tenen criteri propi, són manipulades per l’Església i estan a favor d’un sistema social que no els permet emancipar- se. L’única cosa certa és que hi havia dones que eren religioses i altres que no ho eren, dones que es van inclinar per l’esquerra i altres per la dreta i dones que es van abstenir. Tanmateix, totes van estar sempre absents de les candidatures i això sí que fou crucial des del punt de vista polític i social.
A Catalunya, la força del conservadorisme o del reformisme el 1933 i el 1936 va ser molt similar, fet que sens dubte ha atiat la controvèrsia sobre el significat de l’abstenció i del vot anarcosindicalista. Se sol afirmar que al novembre de 1933, l’abstenció de la CNT va ser massiva i per les seves suposades connotacions de classe ajuda a justificar, juntament amb el vot de les dones, el triomf conservador.(*) Des de 1933 els anarquistes han estat el boc expiatori dels vaivens electorals especialment en obres de gran difusió.(*) És possible que els cenetistes participessin menys per convicció ideològica, però segurament també perquè eren obrers que solien participar menys en tots els països. No obstant això, el perfil de la participació cenetista es confonia amb el perfil de la majoria i en cap cas la seva abstenció no va estar relacionada amb el resultat de l’escrutini.
El mite de l’abstenció llibertària sorgí per una sèrie de raons i interessos.(*) D’una banda beneficiava la dreta, que va poder justificar més fàcilment l’assumpció de la defensa de l’ordre social contra un radicalisme revolucionari antidemocràtic, majoritari i abstencionista; d’altra banda justificava els partits de classe perquè li atribuïen derrotes successives sense discernir altres causes i, és clar, la gran beneficiària va ser la CNT mateixa perquè en «apropiar-se» de tota l’abstenció, arribà a ser indiscutiblement la major força política i la més temible del país. El sindicat majoritari d’inspiració anarcosindicalista era desfavorable al sistema de partits i es va oposar formalment a ells; això no obstant, els seus afiliats acudien sistemàticament a les urnes. Aquesta és una contradicció que subratlla la no validesa per a les majories de l’abstencionisme com alternativa als partits polítics i posa en relleu la distància entre la ideologia dels líders i la realitat d’una classe obrera que va acudir a les urnes.
Circumscripció de Barcelona ciutat i municipis agregats
Figura 12b.- Eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933. Barcelona ciutat. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
La Lliga es va presentar com a rival d’ERC i aconseguí impedir la segona volta pel seu suport a Lluís Companys, el qual obtingué el 40% de vots exigit per la llei. Aquest triomf de la Lliga (37%), que va aconseguir tots els escons de la majoria, políticament és el més important d’aquestes eleccions i s’explica per la dispersió de vots entre Esquerra Republicana (36%) i Coalició d’Esquerres Catalanes (9%), i per la genialitat de la Lliga per impedir el ballotage. Van destacar també els resultats del PRR (11%) i del Bloc Nacional de Dretes (5%). Les alternatives d’extrema esquerra juntes no van assolir el 3%. A Barcelona ciutat no disposem dels resultats per districte o seccions per falta de dades, però La Veu de Catalunya del 25 de novembre de 1933 va publicar el nombre de vots obtinguts en cada districte per les candidatures de la Lliga i d’ERC, sense precisar el nombre de votants ni els vots aconseguits per altres candidatures, i només hem pogut calcular els percentatges sobre el total de la ciutat.
Figura 12c.- Eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933. Barcelona província. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
El resultat ha confirmat el repartiment geogràfic del vot segons les tendències de les eleccions legislatives de 1931 i de 1932. Per tenir un punt de comparança, hem estudiat també els percentatges absoluts aconseguits per la Lliga i ERC a les legislatives de 1932 i de 1936 i a les eleccions de Compromissaris de 1936 i, una vegada més, s’ha demostrat l’extraordinària estabilitat del vot: els resultats són tan idèntics que és difícil traçar les corbes que els representen i encara que la participació va oscil·lar més de 30 punts, els partits van obtenir el mateix percentatge ciutadà a cada districte (figures 10 i 11). A Barcelona, independentment del tipus de consulta electoral, els electors d’ERC o de la Lliga es van abstenir en percentatges similars.
Circumscripció de Barcelona província
ERC va mantenir l’hegemonia (48%) perquè Coalició d’Esquerres (3%), PRR (3%) o les alternatives comunistes (1%) a penes van obtenir sufragis. La Lliga Catalana aliada als tradicionalistes va arribar al límit de les seves possibilitats a la circumscripció (45%) i va passar a dominar àmplies zones, possiblement seguint les tendències de 1932 que retrobarem el 1936. Tanmateix, com que no disposem dels resultats detallats per municipis, és difícil de precisar.
Circumscripció de Tarragona
Mapa 4. Eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933. Municipis de la província de Tarragona on les candidatures d’esquerres van obtenir més del 50% local sobre la participació.
Figura 12d.- Eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933. Tarragona província. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
L’equilibri de 1932 entre tres forces majoritàries es va trencar a favor de la dreta. La candidatura Unió Ciutadana liderada per una Lliga aliada als tradicionalistes, els liberals i el PRR va arribar al límit de les possibilitats del conservadorisme durant la República (43%). Però el seu triomf es deu a l’escissió del bloc republicà en una candidatura d’ERC (35%) que va incloure un socialista i la candidatura de centre Coalició d’Esquerres Tarragonines (21%) formada pel PRRS, ACR i AR. Més a l’esquerra, es van presentar el Front Obrer (BOC i PSOE) i el PCC sense gairebé vots (1,29%). Tarragona és un exemple de com la llei electoral va forçar la bipolaritat circumscripcional i va tendir a eliminar el centre que, malgrat aconseguir un escó el 1932, el 1933 disminuí els seus percentatges i passà d’una posició que buscava aliats a una altra que era aliat. La dreta aconseguia els escons de la majoria i Coalició d’Esquerres va retrocedir 7 punts respecte a 1932. ERC va retrocedir 2 punts, però va obtenir els escons de la minoria. El repartiment de vots municipal és revelador del que va passar a la circumscripció. Coalició d’Esquerres va ser menys votada en una àmplia majoria de 112 municipis, també va ser menys votada a les ciutats. En canvi, Lliga i ERC es van repartir el vot municipal i prefiguraren gairebé exactament la divisió de 1936 (mapa 4).
Circumscripció de Girona
Mapa 5. Eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933. Municipis de la província de Girona on les candidatures d’esquerres van obtenir més del 50% local sobre la participació.
Figura 12e.- Eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933. Girona província. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
És l’única circumscripció on ERC va obtenir la majoria absoluta (53%) (mapa 5); a la seva dreta es van situar la Lliga (35%) i el Partit Agrari dels monàrquics (7%); a la seva esquerra, el BOC (4%). El repartiment territorial del vot va ser similar a 1932: predomini de l’ERC als Pirineus i el litoral, i de la Lliga i la Dreta Agrària a l’interior; el BOC gairebé va doblegar la seva força i es va concentrar als municipis on va ser més votat el 1932. L’estabilitat del vot entre 1932 i 1933 la indiquen les correlacions positives i altes entre candidatures del mateix signe: per a la Lliga (.79), per a ERC (.69), per al PRR (.68), per a la Dreta Agrària (.63) i per al BOC (.52).
Circumscripció de Lleida
Mapa 6. Eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933. Municipis de la província de Lleida on les candidatures d’esquerres van obtenir més del 50% local sobre la participació.
Figura 12f.- Eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933. Lleida província. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
La Lliga aliada amb el tradicionalisme va vèncer per un marge escassíssim (48%), ERC aliada amb AR, va aconseguir percentatges de vot gairebé idèntics (47%), i el Front d’Obrers i Pagesos —format pel BOC i el PSOE— va perdre força relativa. La participació va disminuir 5 punts respecte a 1932 i 8 respecte a 1931 i les grans oscil·lacions entre zones preludien la pauta seguida en les eleccions de Compromissaris d’abril de 1936, quan la participació a tot Catalunya, i especialment a Lleida, va ser molt baixa. Desconeixem les raons d’aquesta similitud en les tendències de la participació entre novembre de 1933 i abril de 1936. El repartiment del vot territorial és similar a altres eleccions: predomini de la dreta al Solsonès, Urgell, la Segarra i el Pallars Sobirà, i predomini de l’esquerra al Segrià, la Noguera i les Garrigues, on ERC i BOC van aconseguir els seus millors percentatges (mapa 6). El nord va ser una vegada més un mosaic de zones diverses que a la Vall d’Aran i a la Cerdanya donen lloc a un vot molt esquerrà. També destacà un avanç territorial de la Lliga que va obtenir més del 50% del vot local a 149 municipis de totes les comarques però, sobretot, a les del nord i de l’est.
Eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936
Figura 17a.- Eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
A l’Espanya republicana els governs conservadors van debutar arran de la seva victòria en les eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933. Durant el «bienni negre» (1934-1936) es va aguditzar encara més la crisi política i social. Al cap de quinze dies d’haver-se celebrat les eleccions, una insurrecció afectà diverses zones d’Espanya, i trobà el seu zenit a Astúries amb la Revolució d’Octubre. A Catalunya el 6 d’octubre de 1934 significà inicialment l’anul·lació de l’autonomia i la seva retallada immediatament després. La tensió social fou enorme quan, a més, es van descobrir les implicacions del Partit Radical (partit del govern) en assumptes tèrbols com el de l’estraperlo. Aquestes crisis successives van provocar la dissolució de les Corts espanyoles el 7 de gener de 1936 i la convocatòria d’eleccions generals per al mes de febrer següent. Llavors, a tot Espanya va culminar la bipolarització electoral sense franges intermèdies: Front d’Esquerres de Catalunya contra Front Català d’Ordre; només en alguns llocs com el País Basc el viccentre va mantenir candidatures pròpies. A Catalunya el centre fou absorbit per l’esquerra (Acció Catalana) o per la dreta (Partit Radical), i la contesa electoral va ser diferent de les vegades anteriors: perquè el 1933 a un reformisme dividit se li enfrontà una dreta organitzada, i el 1931 la Conjunció Republicano Socialista o les candidatures d’Unió Republicana van vèncer àmpliament gràcies al col·lapse dels partits dinàstics sense nord després de l’exili del Rei.
| Figura 13.- Distribució dels percentatges de votants a les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936 a quatre circumscripcions provincials. S’han format grups de deu unitats de percentatge cada un d’ells, representant en ordenades el nombre de municipis que pertany a cada un d’aquests grups. |
 |
| Figura 15. Eleccions legislatives de 1936. Corbes de distribució dels percentatges de participació i dels percentatges de vots sobre el nombre d’electors del Front d’Esquerres i del Front d’Ordre de Barcelona ciutat. S’han format grups de deu unitats de percentatge cada un d’ells a les eleccions legislatives del 16 de febrer del 1936, representant en ordenades el nombre de seccions electorals que pertany a cada un d’aquests grups. |
 |
Davant la convocatòria d’eleccions, les forces polítiques progressistes van signar el Pacte del Front Popular i van decidir presentar candidatura única en totes les circumscripcions. Aquest Front anomenat a Catalunya Front d’Esquerres el van integrar ERC, ACR i els partits de l’Aliança Obrera, només la CNT en va quedar al marge. El seu programa era moderat i significava la tornada als plantejaments inicials de la República, incloïa com argument decisiu l’amnistia per als presos detinguts arran dels esdeveniments d’octubre de 1934 —entre els que es trobava Lluís Companys, expresident de la Generalitat—, la recuperació de l’autonomia, la posada en vigor de la Reforma Agrària i l’oposició al feixisme. La dreta va presentar un front format per la Lliga, la CEDA, els monàrquics, els tradicionalistes del Bloc Nacional, els radicals i els centristes, i el seu programa fou antimarxista i contrarevolucionari.
| Figura 14.- Distribució per districtes calculats sobre el total de la ciutat de Barcelona, del nombre d’electors, votants i vots del Front d’Esquerres de Catalunya i del Front Català d’Ordre en les eleccions legislatives de 1936. |
 |
| Figura 16.- Percentatges per districtes calculats sobre el total de la ciutat de Barcelona, del nombre d’electors i de vots obtinguts per les candidatures del Partit Catalanista Republicà en les eleccions legislatives de 1931 i 1932. |
 |
Aquesta consulta del 16 de febrer, quan Hitler havia assumit ja a Alemanya poders dictatorials i podia entreveure’s la Segona Guerra Mundial, es va considerar decisiva i com un plebiscit a favor del règim republicà de govern. A Catalunya, el nivell de participació va ser fins i tot superior al de les Constituents de 1931 i un 58% ho va fer a favor del Front d’Esquerres i un 42% a favor del Front d’Ordre. L’orientació dels escons va ser encara més rotunda, 41 diputats enfront de 13. A pesar d’aquesta victòria política espectacular dos anys abans l’electorat havia definit un marge idèntic quan les candidatures reformistes i de l’esquerra van aconseguir conjuntament el 57% dels vots; de fet, el seu repartiment territorial fou similar al de 1931, i sobretot al de 1932. Litoral i Pirineus van votar Front d’Esquerres, amb les excepcions a la costa del Maresme, la Selva i el Montsià, i, als Pirineus del Pallars Sobirà i l’Alt Urgell. A l’interior els enclavaments conservadors es van situar entorn dels dos nuclis formats d’una banda pel Solsonès, la Segarra i l’Urgell, i de l’altre per l’Anoia, el Vallès Oriental, la Selva i el Gironès. La participació fou uniforme i entre circumscripcions va oscil·lar 5 punts. A Barcelona província i Tarragona hi van participar un 74%, a Girona i Lleida un 72% i a Barcelona ciutat un 65%; la seva distribució en percentatges municipals descriu corbes en campana pronunciades ja que es va tendir a participar amb igual força en tots els municipis (figura 13).
Circumscripció de Barcelona ciutat i municipis agregats
Figures 17b i 17c.- Eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Barcelona i municipis agregats (a dalt), i Barcelona província (a baix). * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
El Front d’Esquerres va triomfar per un ampli marge del 63%. Va ser on va aconseguir més vots, 5 punts més que a les províncies de Barcelona, Tarragona i Girona, i 9 punts més que a Lleida. Els tres municipis agregats a Barcelona ciutat, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià i Badalona, van votar encara més a l’esquerra: 76%, 74% i 66% respectivament (figura 14 i 15).
Circumscripció de Barcelona província
El Front d’Esquerres obtingué un 57% mentre que el Front Català d’Ordre aconseguia el 43%. El repartiment territorial del vot i de la participació mostra unes comarques amb participació alta superior a la mitjana provincial i victòria àmplia del Front d’Esquerres a l’Alt Penedès, Vallès Occidental, Garraf i Baix Llobregat, que van formar bloc amb el Barcelonès; hi va haver altres comarques amb participació menys elevada així com zones amb percentatges per al Front d’Esquerres molt inferiors a la mitjana provincial: Osona, el Vallès Oriental, el Maresme, l’Anoia i el Berguedà. El Front d’Ordre, com va passar en altres circumscripcions, va obtenir més força relativa als municipis petits i, sobretot, als molt petits que representaven el 18% del cens electoral circumscripcional, però van donar a la Lliga el 25% del seu vot provincial.
Circumscripció de Tarragona
Figura 17d, 17e i 17f.- Eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Tarragona província. (a dalt) i Girona província (al mig) i Lleida província (a baix). * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
El Front d’Esquerres va vèncer amb el 57%, mentre que el Front Català d’Ordre aconseguia un percentatge idèntic al de la candidatura conservadora de 1933 (43%). Josep Palau i Major es va presentar com a independent i gairebé no va ser votat (0.30%). La implantació de les dues candidatures a escala municipal és relativament uniforme i les corbes que representen els percentatges locals són similars, però lògicament desplaçades, la del Front d’Esquerres resulta més accentuada entorn d’una mitjana superior. La participació fou elevada i uniforme en tots els municipis (73%) i no va tenir relació amb el cens o amb l’orientació del vot.
Circumscripció de Girona
El Front d’Esquerres va obtenir un 58%, el Front Català d’Ordre va aconseguir idèntic marge que les candidatures conjuntes de la Lliga, la Dreta de Catalunya i el Partit Radical el 1933 (42%). Girona és una província paradigmàtica per l’estabilitat del vot: el 1931 va definir un perfil que ja no va variar i els seus percentatges el 1932 i el 1936 van coincidir amb els globals de Catalunya. La participació (71%) va ser inferior en una mica més de 7 punts a la de 1931. El repartiment territorial del vot va mantenir les tendències anteriors: implantació del Front d’Esquerres al litoral on al Baix Empordà va triomfar pel marge més important (73%), i enclavament de la dreta al Gironès, la Selva i la Garrotxa.
Circumscripció de Lleida
El Front d’Esquerres va vèncer per només un 54%, mentre que Daniel Riu, que es va presentar com a independent, fou poc votat (figura 17). Forces polítiques i participació no es van relacionar; correlacions i diagrames indiquen que els municipis van participar i van votar entorn de la mitjana provincial. No obstant això, l’anàlisi cartogràfica dels 320 municipis ha permès destacar les tres zones (mapa 15 i figures 40 i 41)>.
Eleccions de compromissaris del 26 d'abril de 1936
Figura 18a.- Eleccions de compromissaris del 26 d'abril del 1936. Parlament de Catalunya. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
El primer acord de les Corts elegides el 16 de febrer va ser paradoxal perquè van destituir Niceto Alcalá Zamora que era el que les havia convocat. Segons l’article 81 de la Constitució, si el president de la República dissolia dues vegades les Corts durant el seu mandat, les Corts podien destituir-lo si no aprovaven la decisió presidencial.
La seva destitució per 258 vots contra 5 va obligar a una altra convocatòria d’eleccions perquè al nou president l’havien d’elegir les Corts i un nombre de compromissaris igual que de diputats. Aquestes són les últimes eleccions de la República, que van presentar unes característiques especials perquè eren eleccions de segon grau, i a Espanya la dreta va preconitzar l’abstenció per la previsible elecció de Manuel Azaña com a president de la República. No es va reconstruir el Front Català d’Ordre, no es van repetir les aliances del 16 de febrer i en la confrontació no van participar alfonsins, carlins, cedistes, ni radicals. La Lliga Catalana es va presentar en solitari en totes les circumscripcions catalanes, mentre que el Front d’Esquerres el formaren les mateixes forces polítiques del mes de febrer.
El Front d’Esquerres va vèncer per un ampli marge (76%), encara que només va aconseguir 3 punts més que les candidatures d’Unió Republicana de 1931. La distribució de compromissaris va ser la mateixa que la de diputats elegits al febrer: 41 compromissaris per al Front d’Esquerres i 13 per a la Lliga. El repartiment territorial del vot, malgrat la gran abstenció, reflectia tal constància respecte de les pautes anteriors que, en molts llocs, el punt de partida del vot el 1931, permet predir el punt final. Aquesta hipòtesi troba una confirmació plena a les comarques de la província de Girona, o als districtes de Barcelona ciutat; en ambdós casos les corbes se superposen gairebé amb una precisió matemàtica. Aquest és un dels motius pel qual vam considerar que les eleccions de juny de 1931 i les d’abril de 1936 són un punt de comparança necessari per explicar el procés electoral republicà.
L’abstenció fou molt elevada i afegeix valor a l’estudi de les seves pautes de participació o abstenció, fins al punt que la mera distribució dels percentatges de participació municipal a les circumscripcions provincials o la distribució percentual de les seccions de Barcelona ciutat introdueixen directament els microclimes polítics de cada circumscripció. A Tarragona aquestes eleccions es van viure des de l’heterogeneïtat local, possiblement a causa de les actituds diferents dels electors conservadors de cada municipi, que van participar o no segons la tradició immediatament anterior del vot conservador. A Lleida va ser molt diferent, els seus percentatges de participació local van diferir molt, perquè alguns municipis amb prou feines van participar i uns altres ho van fer massivament i, per tant, la distribució percentual de la participació municipal descriu una corba en U i no en campana. Fou una situació insòlita no viscuda en cap tipus d’eleccions anteriors de cap lloc de Catalunya. Segurament perquè la immensa majoria de municipis eren molt petits i era més possible que variessin molt els seus percentatges de participació; encara que no s’han d’oblidar ni les reminiscències caciquils ni l’abstenció de la dreta, que no va obtenir vots en una gran majoria de municipis. Sens dubte, aquestes eleccions obren a Lleida un panorama ampli de possibilitats.
Figura 18b i 18c.- Eleccions de compromissaris del 26 d'abril de 1936. Barcelona i municipis agregats (a dalt) i Barcelona província (a baix). * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
La participació a Barcelona ciutat i a Girona descriu una corba en campana tancada similar a altres eleccions, encara que amb el seu vèrtex entorn d’una mitjana de participació molt més baixa; els electors d’aquestes dues circumscripcions van tenir un comportament polític similar, potser pel fet de viure amb la mateixa força el sentiment republicà. És una coincidència notòria que no es produeix entre Barcelona ciutat i Tarragona o Lleida. De Barcelona província no comptem amb suficients dades per establir aquesta comparança.
Circumscripció de Barcelona ciutat i municipis agregats
El Front d’Esquerres triomfà per un marge del 75%, i com a les eleccions de febrer, Santa Coloma, Sant Adrià i Badalona van votar més a l’esquerra: Santa Coloma i Sant Adrià 14 punts més i Badalona 7 punts més. El Front d’Esquerres i la Lliga van aconseguir els seus percentatges de vot a cada districte amb una intensitat similar a la d’altres consultes electorals. Si a Tarragona o a Lleida es van viure aquestes eleccions d’una manera peculiar, a la ciutat de Barcelona l’electorat va votar d’acord amb les pautes d’un comportament ja definit el 1931 o el 1932.
Circumscripció de Barcelona província
El Front d’Esquerres guanyà per un marge del 73%, i la Lliga, amb el 27%, va millorar els resultats que havia obtingut a les legislatives de 1931. L’abstenció, tot i ser elevada (50%), va ser la més baixa de les cinc circumscripcions catalanes. Hi va haver una participació que suggereix una confrontació electoral de relatiu interès per a una majoria de la població.
Circumscripció de Tarragona
Figura 18d.- Eleccions de compromissaris del 26 d'abril del 1936. Tarragona província. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
El Front d’Esquerres va guanyar per un marge del 79%, mentre que la Lliga, amb el 21%, va superar el límit de 1931. L’abstenció fou alta (54%), però inferior a la mitjana de Catalunya i la participació va afavorir la Lliga. Va ser una situació insòlita en el panorama català. Hi va haver grans diferències municipals en l’orientació del vot, per exemple, una votació molt baixa a la Lliga en llocs que havia estat majoritàriament votada en altres eleccions i major votació a la Lliga en municipis amb major cens electoral; aquests dos factors expliquen l’estructura diferent de la participació. La distribució dels seus percentatges descriu una corba àmplia, amb una desviació estàndard elevada, és a dir, amb una gran dispersió, perquè encara que els municipis van tendir a participar entorn de la mitjana, alguns van participar molt i uns altres molt poc.
Circumscripció de Girona
Figura 18e.- Eleccions de compromissaris del 26 d'abril del 1936. Girona província. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
El Front d’Esquerres va guanyar pel marge més ampli de tota Catalunya (86%) i la Lliga va aconseguir un percentatge molt inferior (14%) a la mitjana catalana, fet que es pot interpretar per l’existència a Girona d’un conservadorisme no massa dòcil a la direcció de la Lliga. La participació no es va relacionar amb les forces polítiques, però sí amb el cens, perquè es va tendir a votar més a les ciutats grans i a les mitjanes. A més, als municipis petits on hi va haver tendència a votar més a la Lliga el febrer de 1936 es va tendir a votar menys en l’elecció de Compromissaris. Segons la grandària del cens es noten diferències notables en l’orientació del vot; la diferència més forta es produí als municipis petits que representaven el 17% del cens de la província, malgrat això van aportar a la Lliga només el 7% del seu vot circumscripcional.
Circumscripció de Lleida
Figura 18f.- Eleccions de compromissaris del 26 d'abril del 1936. Lleida província. * L’orientació del vot s’ha calculat sobre el total de vots. ** L’ordre dels candidats s’estableix de més a menys segons el nombre de vots obtinguts.
El Front d’Esquerres va vèncer per un marge del 75% i la Lliga, amb el 25%, va obtenir amb la província de Barcelona el resultat millor de Catalunya. Els resultats globals de l’abstenció o de l’orientació del vot són similars als d’altres circumscripcions i, com en aquestes, es va tendir a votar més a mesura que augmentava la grandària dels municipis. L’escrutini fou extraordinàriament original, sobretot perquè la participació va diferir molt entre un lloc i un altre. Hi va haver municipis on no va participar gairebé ningú, i en uns altres es va produir una participació massiva, i per tant, com apuntàvem més amunt, la distribució percentual de la participació va dissenyar una corba en U i no en forma de campana. Una situació insòlita i de gran interès social en el panorama electoral republicà. D’altra banda, com a Tarragona, la participació es va correlacionar positivament amb la Lliga perquè on hi va haver una participació superior es va votar la Lliga.
Representació cartogràfica d'ERC i de la Lliga Representació cartogràfica d'ERC i de la Lliga
| Mapa 7. L'Esquerra Republicana de Catalunya a les circumscripcions catalanes entre 1931 i 1936 |
 |
| Mapa 8. La Lliga a les circumscripcions catalanes entre 1931 i 1936 |
 |
| Mapa 10. L'Esquerra Republicana de Catalunya a les comarques catalanes el 28 de juny de 1931, el 20 de novembre de 1932 i el 16 de febrer de 1936 |
 |
| Mapa 12. La Lliga a les comarques catalanes el 28 de juny de 1931, el 20 de novembre de 1932 i el 16 de febrer de 1936 |
 |
Representació cartogràfica de l'abstenció
| Mapa 9. L'abstenció a les circumscripcions catalanes entre 1931 i 1936 |
 |