L'hàbitat urbà. Variacions internes de l'espai social

La densitat electoral

Densitat de població segons el cens electoral de 1934. Homes i dones de més de 21 anys d’edat 1.013.891 habitants i 585.425 electors (57,7% de la població municipal)

Les subdivisions dels districtes durant el primer terç del segle XX es van fer amb un criteri d’homogeneïtat quantitativa, que fins l’any 1913 distribuïa la població en grups de 400 electors barons, sostre que s’havia elevat a 500 el 1930 i a 600 (homes i dones) l’any 1932. Sempre eren electors reunits per la proximitat del seu domicili. Cadascuna d’aquestes agrupacions territorials s’anomenava secció electoral i la seva superfície es definia en funció de la densitat de població de la zona, per la qual cosa era previsible que les variacions qualitatives de l’espai de la ciutat apareguessin amb perfils nítids. I, efectivament, la mera representació dels contorns de les seccions expressa les distintes densitats urbanes, mostra amb gran detall les línies de diferenciació social, i la seva imatge de l’estructura de Barcelona permet relacionar el comportament electoral amb les qualitats del teixit urbà. Tots els càlculs derivats de la densitat de les seccions electorals s’han realitzat sobre la divisió censal del 1934. Per esbrinar les densitats de població, vaig pesar en una balança de precisió, una a una, les seccions en paper que prèviament havia retallat del mapa elaborat a escala 1: 10.000: el seu pes donava amb fidelitat l’extensió en hectàrees de la secció en qüestió i variava en funció de la densitat de l’hàbitat urbà on se situava.

Un cop cartografiats els perfils de les seccions de les pautes electorals del 1930, del 1932 i del 1934, vam comprovar que, en tots tres casos, era fàcil localitzar les zones més denses i caracteritzades de les diverses parts de Ciutat Vella, Poble Sec, la Barceloneta o Gràcia. També era fàcil comprovar el despoblament gradual de les perifèries. Al centre de la ciutat la distribució de la població era més complexa i el significat de les densitats s’entenia millor a partir de punts de centralitat zonal. Per exemple, l’hotel Ritz, en la intersecció de la Gran Via amb Roger de Llúria, situat enmig de la dreta de l’Eixample, era un lloc gairebé intercanviable amb un punt més centrat respecte del conjunt de la quadrícula de Cerdà: el passeig de Gràcia entre els carrers d’Aragó i de Consell de Cent, on es troba situada la casa Amatller. A l’Eixample, la relació centre-perifèria era més incerta que en el conjunt de la ciutat, tot i que en aquesta zona també hi va haver una disminució de la densitat de població electoral a la seva perifèria.

La determinació de la distància màxima i mínima de cadascuna de les seccions del 1930 i del 1934 respecte d’un punt únic situat al centre de la ciutat corrobora la gran similitud entre les diferents pautes cartogràfiques i, per això mateix, el percentatge d’electors en les àrees concèntriques a partir d’aquest punt central és gairebé idèntic en ambdós casos. Entorn del 70% d’electors tenien la seva residència en un radi de 2,25 quilòmetres i més enllà dels 4 quilòmetres només hi vivia un 10% de la població de la ciutat. A l’interior d’aquest radi i fins a una distància de 2,5 quilòmetres, les oscil·lacions en la mida de les seccions era escassa per la proximitat de la zona cap a un tipus d’urbanització plena. Per aquesta característica de l’Eixample, destaca l’absència de seccions molt denses o, per contra, molt escassament poblades, ja que predominaven les freqüències intermèdies: entre els 200 i els 400 electors per hectàrea. A Ciutat Vella, escollim la Parròquia del Pi com a central, i, a diferència de l’Eixample, hi va haver una diversificació important de densitats que augmentaven molt cap a la perifèria; la majoria de seccions presentaven una densitat altíssima, de més de 770 electors per hectàrea, i gairebé no existien seccions amb densitats inferiors als 100 electors.

La tendència a l’augment de les densitats de població en el cor de Ciutat Vella fins a prop de les Rondes reflecteix la dotació de més espai públic a l’entorn de la catedral i al llarg de la Rambla. De la mateixa manera, la presència de places i vies singulars, com el passeig de Gràcia o la Rambla de Catalunya, fa que la densitat en aquestes zones de l’Eixample baixi. En les perifèries, la densitat mitjana descendeix sobretot en funció de la discontinuïtat del teixit urbà, per la qual cosa hi havia seccions amb densitats molt elevades, similars a les de Ciutat Vella, però al mateix temps és on es troben les densitats més baixes del municipi. Breument: el conjunt de Ciutat Vella, amb 230,8 hectàrees d’extensió, tenia una densitat de 509 electors per hectàrea. L’Eixample, amb 708 hectàrees, es movia al voltant dels 230 electors per hectàrea, i la resta del municipi, amb 8.656 hectàrees, tenia en conjunt una densitat de 35 electors per hectàrea. És a dir, la densitat mitjana de Ciutat Vella era més del doble que la de l’Eixample, i aquesta, al seu torn, era sis vegades superior a la de la resta del municipi. Per anells concèntrics, la gradació de densitats de les perifèries és més matisada, tot i que no menys rotunda, ja que amb la distància disminuïa dràsticament la població: entre 1 i 2 quilòmetres del centre, hi residien 183 electors per hectàrea; entre 2 quilòmetres i 2,5 km, 139 electors; entre 2,5 i 3,5 km, 70 electors; entre 3,5 i 4 quilòmetres, 34 electors; entre 4 i 4,5 quilòmetres, 12 electors; i, a més de 4,5 quilòmetres, només 7 electors.

Aquesta disposició concèntrica de les densitats es pot observar en el districte VIII que s’estén des del carrer Provença a les muntanyes de Collserola, ja que és un districte d’una amplitud molt uniforme i una disposició normal respecte del centre de la ciutat. Les seves 16 seccions emmarcades dins l’Eixample tenien una densitat de 250 electors per hectàrea, pròxima a la que caracteritza el conjunt de la quadrícula de Cerdà; les 70 seccions següents, situades a menys de dos quilòmetres del centre urbà i que coincidien en gran part amb l’antic poble de Gràcia, amb 360 electors per hectàrea, tenien una densitat més elevada que la de l’Eixample; les seves 28 seccions molt muntanyenques i properes al límit municipal tenien una densitat de 37 electors per hectàrea. En aquest districte de disposició arquetípica també es donen els salts abruptes que marquen els límits de la densa urbanització preexistent al Pla Cerdà: descens de les densitats màximes en aquests nuclis a mesura que s’allunyen de l’Eixample, disminució puntual al voltant d’algunes vies principals com la Travessera i descens gradual cap a les perifèries exteriors entre els nuclis històrics i els límits del terme municipal.

L'analfabetisme absolut

Les estadístiques oficials confirmen que, fins fa molt poc temps, el percentatge d’analfabets absoluts a Espanya ha estat altíssim: més del 60% a l’inici del segle XX, més del 30% a l’inici de la Segona República, i, atesa la tendència a ser ocultats, els percentatges s’haurien d’incrementar considerablement. Per exemple, hem comprovat que el 1931, la presència d’electors que no sabien llegir ni escriure era molt infreqüent entre els joves de més de vint-i-un anys que es van donar d’alta per anar a votar. Segurament en aquest cas es va practicar un subregistre d’analfabets en les seccions caracteritzades per un analfabetisme masculí molt alt, potser perquè en el moment d’aplicar el criteri de l’analfabetisme absolut el cens es va realitzar amb laxitud, o perquè els mateixos joves van sobrevalorar les seves capacitats en comparació amb les dels seus familiars.

A diferència de l’abstenció —que és una dada exacta— i que suma sempre cent amb la participació, i a diferència també de la densitat de població, que és un nombre exacte, l’analfabetisme és una nebulosa. És fàcil perdre’s si no s’accepta la definició del diccionari que, al seu torn, va ser la utilitzada en els censos de població i en els censos electorals: «Són analfabetes les persones que no saben llegir ni escriure». No vam dubtar d’acceptar aquesta definició (d’altra banda, tampoc no podíem fer altra cosa) i el seu avantatge era que abastava l’analfabetisme «net» o «absolut», que sempre era un percentatge mínim. No podíem, doncs, errar per excés: els analfabets inclosos en les estadístiques i en els mapes d’aquest atles són sempre, i sense cap mena de dubte, analfabets absoluts.

L'analfabetisme a la Barcelona de 1931 a 1936. Diferències segons gènere i qualitat urbanística. A dalt, l'analfabetisme absolut segons el cens electoral de 1931. Homes de més de 25 anys d’edat. Oscil·lacions a l’entorn de la mitjana de la ciutat. A baix, l’analfabetisme absolut segons el cens electoral de 1936.-Homes de més de 21 anys d’edat. Oscil·lacions a l’entorn de la mitjana de la ciutat.

En el cens de població del 1930, la taxa d’analfabetisme de Barcelona entre la població masculina de més de vint-i-un anys era de l’ordre d’un 9,15%, i entre les dones, d’un 23,66%. En ambdós sexes la proporció d’analfabets augmentava amb l’edat, des d’un 5,46% entre els vint-i-un i els trenta anys a un 50% més enllà dels noranta. Els censos electorals donen uns índexs molt propers als dels censos de població, i, malgrat haver utilitzat mètodes diferents per a calcular-los, la seva plasmació cartogràfica és similar; una vegada més, la utilització de fonts complementàries ha permès certificar la seva validesa. El mapa de l’analfabetisme, segons el cens electoral del 1930 (només homes de més de vint-i-cinc anys), i el mapa que representa l’analfabetisme segons el cens electoral del 1934 (homes i dones de més de vint-i-un anys), són comparables perquè l’escala de resolució és la mateixa i la mateixa gamma representa idèntics percentatges, tot i que el perfil de les seccions és completament diferent. Malgrat el canvi dràstic de la massa electoral que es duplica arran de la introducció del sufragi femení, i de les seccions que també es dupliquen, els mapes de l’analfabetisme en ambdós censos són similars i s’hi fa evident la mateixa estructura de la ciutat: nivells baixos d’analfabetisme al centre i a la perifèria occidental de Sant Gervasi i Sarrià, i nivells altíssims, per exemple, a les perifèries deficientment urbanitzades de Montjuïc o del Poble Nou.

A dalt, l’analfabetisme absolut al cens electoral de 1930. Homes de més de 25 anys d’edat 24.974 analfabets (11,2%), 198.323 alfabetitzats (88,8%) i 3.568 sense especificació. A baix, analfabetisme absolut segons el cens electoral de 1934. Homes i dones de més de 21 anys d’edat (17,95%) Homes analfabets 9,15% i dones analfabetes 23,66%.

La gran diferència la produeix la inclusió de les dones, que va elevar considerablement l’índex, ja que, a Barcelona, les tres quartes parts de l’analfabetisme absolut fou femení. La duplicació de seccions (de 517 al cens del 1931 a 1.015 al cens del 1934) evidencia els punts d’hàbitat més degradat als intersticis suburbans de Can Tunis, les Corts, el Taulat i Verdum i contribueix a fer visible la marginalitat social de la Barcelona vella. Les taxes d’analfabetisme femení són molt més baixes al centre de la ciutat, com passava en el cas del masculí. La diferència entre els dos sexes adquireix un relleu especial quan els índexs d’analfabetisme masculí són molt baixos, perquè, en les àrees més cèntriques de la ciutat, gran part de la població analfabeta era formada per dones que segurament eren treballadores del servei domèstic, mentre que a les zones perifèriques la proporció resultava menys esglaiadora per la presència d’un analfabetisme masculí també molt alt.

Va haver-hi una relació evident entre la ubicació espacial de les seccions i el seu analfabetisme, que augmentava en allunyar-se del centre de la ciutat. Per exemple, la distribució de l’analfabetisme femení s’elevava des d’un 7,8%, en les seccions compreses en un radi de 500 metres a partir de la plaça de les Corts Catalanes en l’encreuament de la Gran Via amb Roger de Llúria, fins a un 38,6% en les seccions situades entre 3 i 3,25 quilòmetres. A Ciutat Vella passava quelcom semblant: poc o gens analfabetisme al centre i una major proporció d’analfabetisme a mesura que les seccions se n’allunyaven. No obstant això, l’àrea de la distribució de l’analfabetisme a Ciutat Vella entorn de la Parròquia del Pi era molt més petita que a l’Eixample i la variació era més acusada; mentre que a l’Eixample gairebé no existien seccions amb un analfabetisme superior al 20%, a Ciutat Vella van ser freqüents a partir dels 500 metres de la Parròquia del Pi amb una progressió ràpida de les taxes a mesura que se n’allunyaven. L’existència a Ciutat Vella d’índexs d’analfabetisme molt elevats l’aproxima més a la perifèria que a l’Eixample, per la qual cosa no hi ha dubte que el nucli residencial burgès durant les primeres dècades del segle XX s’havia traslladat a la dreta de l’Eixample i ja no estava instal·lat a l’antic centre històric de la ciutat.